Neocolonialisme cultural rus.

Un antropòleg nord-americà consigna que a un poblet de la selva ecuatoriana arribà un dirigent d’eixos migblanc i urbanita declamant la necessitat d’oblidar el passat, de mirar al futur a la recerca d’una nova germanor. En anar-se’n els vells del poble digueren que l’home aquell –afortunadament de pas- no havia dit més que collonades; el passat és allò que sabem i que vol que oblidem per esguardar allò que no sabem!

Valga la cosa per enquadrar quelcom de semblant. De manera fortuïta (o no), s’ha passat recentment per Bucarest Alexander Dulghin, un dels ideòlegs de Putin. Com que la història entres els pobles romanés i rus ha estat tumultuosa en els últims segles, cal segons ell, mirar endavant oblidant els errors del passat. Cal cercar allò que uneix i no allò que separa, i allò que uneix a un poble llatí i a un poble eslau és la religió...

I “con la iglesia hemos topado, Sancho”. Cervantes, malgrat el que creu la gent no ho va posar amb majúscules indicant la institució eclesiàstica en general sinó l’església del poble, un edifici que indicava que el palau de Dulcinea, com l’ajuntament, no podia estar lluny. Tots però, copsaren la intenció des del principi. Aquest mateix principi de l’agermanament per la religió el defén ara mateix l’Estat Islàmic. No és nou, l’islamisme com a moviment es reclama universalista. No som àrabs, perses, kurds o turcs sinó musulmans. No som egipcis, libis, tunisians o jordans, som musulmans. No som, per tant, llatins o eslaus, sinó germans ortodoxos i la lluita no pot ni deu ser entre nosaltres sinó contra els nostres enemics; val a dir, Soros o el capitalisme.

Segons Dulghin, i Putin n’està d’acord, val a dir posarà els mitjans d’un gran estat com el rus per fer-ho possible, el capitalisme com a defensor de les llibertats individuals, només duu a la implosió dels pobles, al seu anihilament. Exactament eixes mateixes paraules, implosió i anihilament les fa servir per a la desaparició de l’extinta URSS. Sabem també què en pensa Putin al respecte, que qui no se’n alegra no té cap però que qui no ho lamenta no té cor. És hora de tornar a creure en la família i la pàtria, cosa que molts conservadors catòlics també subscriurien i allí estan ells per mostrar un nou camí, beneït, a més, per la sacrosanta Mare Església ortodoxa.

Els mitjans de comunicació romanesos recullen la visita de Dulghin de manera certament irònica, com la d’un tronat d’altres èpoques. Els periodistes joves reien obertament en moltes de les intervencions de l’ideòleg rus, però molts, gent de mitjana edat si escoltaven o intervenien amb preguntats, amb major atenció.

Es tracta només d’una goteta, un exemple, anar sembrant per collir. Qui vulga, que veja, torna a haver un model alternatiu al capitalisme lliberal occidental, torna a ser rus i compta amb aprovació (se suposa) divina, sinó com a mínim, dels seus representants a la Terra.

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 3 de juny del 2017. 

Transvasament cultural

El dos de gener del 1989 va ser, segons l’autor d’un article al diari oficial del Govern, Scînteia, un dia gris, a una ciutat grisa, Bucarest, que semblava haver perdut la confiança en qualsevol futur canvi.

Scînteia, val a dir espurna, sembla un nom paradoxalment irònic al si d’una ciutat on les apagades lumíniques són constants. Que s’assemble a scintilla, amb el mateix significat en italià, o al francès étincelle, no deixa de ser un record d’un passat comú, d’un passat que agermanava a tots estos pobles i molts més segles enrere ja. Ara bé, les casualitats, mai semblen fortuïtes i el llegat de Roma sembla seguir flotant encara al cor de la estepa vàlaca, als pujols moldaus o als boscos transsilvans.

A principis del 1989, pocs podien preveure la ràpida caiguda i descomposició del règim, encarnat en la figura d’aquell dictador que preferia anomenar-se a si mateix ton sols com a conducator, val a dir conductor, Nicolae Ceacescu, ajudat pel sempitern –i únic- Partid Comunist Român. Tanmateix, ningú podia negar que les coses anaven mal i que tenien traça de anar cada volta a pitjor en un futur immediat. El règim es vantava d’haver eradicat la pobresa extrema i haver anivellat les capes socials. L’atur, aquell fantasma de la incipient Revolució industrial i el posterior capitalisme especulatiu, amb les seues masses d’obrers famèlics a la mercè d’una insospitada crisi o la mala voluntat d’un patró despòtic, eren cosa del passat. Al paradís socialista, tothom tenia treball, deien, i aquest, per la paga, era fix i estable. Semblava una bona solució, amagava però, realitats amargues. No és que haguera treball per tots sinó que a tots se’ls en imposava un, i no podien negar-se. No existia, a més a més, llibertat de premsa, ni d’associació política, i la dissidència era durament castigada.

Des del mateix moment de la naixença de l’estat romanès, este es va preocupar per mostrar-se davant el món com una illa de llatinitat al bell mig d’un mar eslau, i era cert. Per a molts, Roma era la mare i la seua grandesa indiscutible; Mussolini va voler tornar a portar la Itàlia del seu temps a la reedició de la glòria d’antuvi. Per a això es va dedicar a conquerir Abissínia o Líbia, val a dir aquelles parts del continent africà que encara no s’havien repartit francesos o anglesos, o en menor mida, fins i tot portuguesos, alemanys, espanyols i belgues.  Com en Itàlia, també a la deprimida Amèrica posterior al crack borsari del ’29, la funció pública va ser vital per a la reanimació d’un país empobrit per les conseqüències de la 1ª Guerra Mundial. També Alemanya va mamprendre aquell mateix camí de reactivació de la funció pública, en forma de construcció a dojo i rearmament, tot i que este últim aspecte contravenia el Tractat de Versalles, que li prohibia explícitament el tornar a fer-ho. Una Europa encara devastada pel major conflicte que la humanitat havia conegut, semblava encaminar-se definitivament a una reedició del mateix. Així, Itàlia o Alemanya, van començar a parir gegantesques  estacions de ferrocarril, ponts o autopistes que senyalaven el camí del futur i ocupaven els braços de tanta població sense treball i depenent, per tant, del salari d’altres.

Al final d’este segon conflicte que novament va deixar a tots exsangües, el món es va dividir en dues esferes d’influència: la comunista i la capitalista. La alineació en qualsevol dels dos bàndols no va tindre res de casual ni voluntari, sinó que es va traçar a línia recta sobre un mapa nu del continent, con volent dir això per tu això per mi. Amb el temps, s’hauria d’encunyar el terme de Guerra Freda, per tal de definir l’estat de conflictivitat latent que va travessar el món durant el període que ambdues ideologies van coincidir en el temps, i no diguem conviure, perquè la voluntat de convivència, era simplement inexistent. Amb la desfeta alemanya i la subsegüent retirada de les tropes alemanyes de l’est d’Europa, l’estat romanès es va trobar amb la pistola soviètica a les temples, com per recordar-li seràs meua o no seràs, seràs soviètica o no seràs...

Així les coses, i per tal de promoure l’esperit patri i la recuperació econòmica de la nació, també a Romania, es va apostar per la construcció pública, la única possible de fet en una economia centralitzada, i allà que acaben les convergències amb Occident. La reconstrucció europea occidental partia del precedent d’una reconstrucció ja des de la 1ª Guerra Mundial, i es va fer al si de nacions plurals en quant a formacions polítiques i amb un passat de llibertats individuals. La Romania soviètica, no partia d’aquestes premisses. I és per això que devem entendre que la eradicació de l’atur no fou un motiu d’alegria per al poble, com es podria suposar. Qui visite hui, en ple segle XXI, Bucarest, la capital del país, no deixarà de sorprendre’s per la magnitud dels edificis que hostatgen instàncies governamentals; com els antics *Centrele foamei, reconvertits actualment en moderns centres comercials per les seues grans dimensions, la Casa de la Ràdio, o les seus dels diferents ministeris, afectats tots ells sembla ser que de elefantiasi.

Ni podrà però, tampoc, deixar d’admirar la grandiosa i solitària silueta massiva de Casa Poporului, la Casa del Poble, que és un dels edificis més grans del món. La base arquitectònica i decorativa de tot este tipus de construccions és un Neoclassicisme sui generis, com en certa manera la angulositat de l’art feixista mussolinià també ho va ser. Un art que pretenia recrear amb un estil grandiloqüent, la base llatina del país.

És en la magnitud, que no en la grandesa implícita d’este tipus d’edificis, que devem situar la notícia que l’exemplar d’Scînteia del 2 de gener del 1989 arreplega. L’enorme magnitud d’estos edificis comportava, que com a les piràmides egípcies, es requerira gran quantitat de mà d’obra, i al cor del paradís socialista, res millor que camps de treball forçats per a la reeducació de rebels i ingrats. La reeducació de tots aquells que no saberen valorar l’esforç de les autoritats en pro del bé del seu poble.

El dia era doncs, gris, com la ciutat també ho era, i ahi ens havíem quedat. El periodista recull i paeix, tot i que no l’escriu, tot el desencís en carn pròpia de qui, malgrat la seua voluntat, havia treballat a la formidable obra (a la qual ell per a si mateix es referia com a camp de concentració),  el gegantesc monument, la glòria del règim: la Casa del Poble. Recorrent la immensitat dels seus salons, rememora que allí va treballar tal i que un poc més enllà, tal altre, i que tots dos van desaparèixer de manera misteriosa una nit, junt amb algú més que un matí mai més es va tornar a presentar al seu lloc de treball i ningú va preguntar perquè. La notícia estava però, més avall, als baixos de l’edifici, i que arribara a publicar-se, deixava entreveure un cert desgel del règim. Un dia va arribar la ordre d’eliminar un de tants immensos pilars de formigó del subsòl, i un periodista estava citat per cobrir l’esdeveniment. Tots sabien que allí anava a trobar-se alguna cosa, i no podia ser casual que el Partit, estiguera d’acord en que s’airejara allò. Per altra banda, acostar-se fins allí per cobrir la notícia era una ordre tan categòrica com la construcció d’aquell immens palau amb els seus gegantescos corredors, escalinates i balcons. No podia per tant, ser discutida, sinó tan sols convenientment acatada i executada.

Després de llargues hores de demolició controlada per pilons pneumàtics -¡ni pensar d’utilitzar la dinamita en un subterrani!- va cessar la fressa tronadora de les eines, magnificada per la immensitat d’aquell lúgubre buit sota terra. Les picoles semblaven haver trobat alguna cosa, el cos d’un home  incrustat al si d’un d’aquells enormes pilars de formigó. Apunta el periodista que l’emblema del seu casc lluïa sinistre a la llum dels reflectors (“stema caschetei lucea sinistru în lumina reflectoarelor”). Obligat per professió i per haver estat expressament enviat a cobrir aquella notícia, el periodista es va veure obligat a informar. L’encalçava però, el dubte de fins a quin punt podia deixar volar la ploma sobre aquell aspecte. La matisació dels matisos és sempre el matís principal en este règim, va pensar... Es va posar a conjeturar; es sabia què es cercava, val a dir, el Partit sabia que a l’interior d’aquell pilar es trobava sepultat el cos d’un home, sabrien a més a més, segur, qui era, ara, a ell no li ho havien dit. Si em manen ací per cobrir la troballa vol dir que per alguna estranya raó volen que després de tant de tems, finalment es sàpiga. Això el va portar a optar per una solució de compromís. De manera que, davant la falta d’identitat coneguda del cadàver, va especular dient que tal volta només vigilara el torrent de formigó injectat al bastiment de planxes i... va relliscar i caure en allò que ell va anomenar com cascada ucigatoare, cascada mortífera. Com a segona opció va apuntar que tal volta ho va veure algú però que va decidir no interrompre el curs dels treballs ca  sa nu se  piarda timp, timpul costa!

Unes coses per altres, només una paraula se li acudia insistentment a la ment: assassinat. Ara bé, això rebassava amb molt el límit de la llicència escrita. No va deixar de preguntar-se si es tractava d’algun tipus de trampa que li havien preparat per ensarronar-lo i que, de fet, l’article mai es publicaria. Va passar la resta de la jornada atrafegat en altres tasques, cobrint altre tipus d’esdeveniments en aquella infinita ciutat gris. Una epidèmia de ràbia als gossos abandonats que les autoritats s’esforçaven en combatre, i un incendi a un bloc de vivendes per una mala combustió; fets fortuïts i insignificants. Pensava que el règim no tenia perquè desconfiar d’ell ni intentar parar-li trampes. Ell no era un desafecte. Ja des dels llunyans anys de la seua joventut va creure en la inutilitat de la lluita, i una mena de conformat pragmatisme semblava guiar les directrius de la seua existència... ¿Perquè a mi això ara? Va acabar per concloure que no havia una resposta clara al seu preguntat, i que d’aquell règim paranoic calia esperar qualsevol cosa. Informar sobre la reaparició d’algun anterior “desaparegut” podia constituir un intent de rentat d’imatge del mateix, en un moment en el qual la conjuntura internacional era contrària al bloc comunista, que semblava prest a una ràpida implosió. Aquella nit va dormir mal, pel matí va però, va observar alleujat, que el seu article havia estat finalment publicat i que no era, per tant, probable, esperar ser castigat per la publicació del mateix, atès que este havia passat l’oportuna censura. Es va felicitar a sí mateix per la calculada ambigüitat en la escriptura del mateix, i va deixar de pensar res més al respecte.

A molts kilòmetres de distància, a l’altre costat de l’Atlàntic, els italians, altres fills de Roma, emigrats per centenars de milers sinó milions, als Estats Units d’Amèrica, utilitzaven mètodes semblants per silenciar opositors. Allí no posseïen el monopoli del poder. La màfia però, atenint-se a aquell principi que dicta que si no pots amb el teu enemic t’has d’unir a ell, va decidir infiltrar-se a les més altes instàncies d’aquell immens país d’acollida. La llera del Hudson, a Nova York, la nova Roma de finals d’este segon mil•lenni, és plena de cadàvers amb els cabells pentinats segons el corrent del riu. Un èmbol de formigó els subjecta al fons del dit riu. Es diu que a Chicago, si es procedira a la mateixa tasca d’acurada reobertura de pilars d’edificis, es tancarien molts casos policials pendents de resolució durant dècades. No deixa de ser un curiós fenomen de transvasament cultural. A italians i romanesos els uneix l’antic solatge del comú i antic llegat romà, i al Tíber, a la mateixa capital romana també ve passant això des de sempre. Diuen que a Bolívia passa quelcom de molt semblant i que els baixos de molts edificis d’aquella capital insòlita que és La Paz, estan també a vessar de cadàvers enterrats. Aquí, es tracta més aviat de vagabunds desprevinguts que de d’opositors polítics o enemics de qualsevol poderós. Hi ha qui ha arribat a argumentar que atès que Bolívia, com la quasi totalitat del continent americà, en qualsevol dels seus dos hemisferis, va ser conquerida i colonitzada per espanyols i portuguesos, val a dir, descendents també ells dels romans, caldria parlar d’una unitat d’actuació respecte a romanesos i italians. Però no és cert, el sacrifici de persones humanes a Bolívia sembla respondre a patrons anteriors a la Conquesta Espanyola. Es tracta clarament d’un tribut a la Pachamama, la Mare Terra: en este cas no caldria doncs parlar de transvasament cultural sinó tan sols de coincidència.

*Centrele Foamei (en singular Centrul Foamei) significa literalment centres de la fam, i fa referència a uns descomunals menjadors populars de forma cònica, en els quals el règim comunista va voler unificar les classes socials. En ells menjarien des d’obrers a membres de professions lliberals; el depenent de la botigueta del cantó junt amb l’operari, el metge o l’arquitecte.

 

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 25 de desembre del 2009

Morir per la llibertat

Recull la periodista Monica Iordache en l’exemplar del seu diari, el Presa Libera del 17 de novembre del 2004, unes interessants reflexions sobre el que seria l’últim congrés del Partit Comunista de Romania, allà pel llunyà 1989. A jutjar per estes reflexions sembla ser que el règim era inconscient del perill que l’assetjava.

Pocs mesos més tard, el propi dictador Nicoalae Ceacescu i la seua esposa i col·laboradora Elena, morien afusellats davant les càmeres de la televisió pública. Més que d’una mesura exemplificativa, es tractava d’evitar que adeptes a estos i el seu règim, travaren amb el seu recolzament a l’antic líder, el progrés d’una revolució que ja semblava impossible d’aturar.

Tot i així, en aquell XIV i últim congrés del PCR, el Partid Comunist Român, els esdeveniments es van desenvolupar seguint els paràmetres previstos. El camarada Nicolae va ser reelegit unànimement  entre les aclamacions dels compromissaris assistents. El partit, l’únic del país, sofria de forta piramidalitat, val a dir, als congressos només assistien els membres electes, i estos només ho eren si demostraven provada fidelitat al règim, partit i líder.

Tal i com recullen les actes, el camarada president va parlar i parlar, incansable com tots esperaven que ho fera, durant més de sis hores consecutives. El camarada per antonomàsia, va esfilagarsar un per un tots els problemes de la pàtria, i no va estalviar crítiques pròpies, que malgrat tot, cap dels allí estants, va jutjar com a sinceres. En aquell estat-presó que havia esdevingut la antiga Dàcia romana, ningú ignorava la realitat del carrer, i el partit era tan sols una via per a l’èxit, de fet, per a la major part de la població, la única possible.

Seguint el guió preestablert, el camarada va recollir durant el seu parlament epítets del tipus “benefactor del poble”, “geni insigne”, “pare de la pàtria”, “protector dels desvalguts”, “salvador de les masses populars”, etc. Ometem reproduir els passatges textuals del discurs del camarada, car una somera enumeració dels mateixos serviria per confondre les ments més conformades: un règim que maquillava la precària realitat social amb fanfàrries triomfalistes, no podia sinó utilitzar un llenguatge alambinat i monocord, grandiloqüent però monocord. Per definir el tipus de llenguatge emprat pel Partit durant les seus manifestacions de parer o qualsevol tipus d’expressió tant oral com escrita, el poble va encunyar el significatiu apel·latiu de limba de lemn, val a dir, llengua de llenya, llengua afregallada, travada, inexpressiva, buida.

Com algú que durant anys ha tingut la obligació d’aprendre a omplir llargs espais de temps en públic, el camarada màxim sabia també en ocasions, arrancar a la audiència aplaudiments espontanis. Dirigint-se als presents i apartant de la vista el paper on tenia el discurs imprès, va exclamar que la natura, també ella, era socialista. Durant uns breus instants va paladejar els rostres de sorpresa entre els assistents, i després va dirigir la mirada a la claraboia allà dalt al sostre, des de la qual es filtrava la llum d’un dia de novembre inusualment clar per a la època de l’any en que s’estava. Després, va continuar dient, que igual que els núvols s’havien apartat per deixar pas al Sol en el gloriós dia en que es reunia l’especial congrés que devia donar forma a una nova manera d’enfocar un futur que es presentava convuls, també este s’obriria de manera radiant front a l’impuls dels camarades del Partit, que com bé es sap, només volen el benestar de la pàtria.

Pel cap de tots flotava el fantasma de la caiguda del Mur de Berlí. L’est d’Europa i les nacions socialistes  -¿caldria més aviat parlar de sovietitzades?-, bullien en revoltes en aquell final d’any fatídic de 1989. De Bulgària a Txecoslovàquia, de Polònia als Balcans, que ja començaven a anunciar una dècada de conflictes que justificaren les paraules que el vell dirigent britànic Winston Churchill els va dedicar: “els Balcans produeixen més Història de la que poden digerir”.

Acabat el congrés, els compromissaris van tornar als seus llocs d’origen amb els mateixos dubtes de sempre. A jutjar per la rapidesa en que es van produir els fets posteriorment, costa creure que molts dels assistents no sapigueren que, a diferència d’allò que assegurava el dirigent màxim, no havia ni hauria un radiant futur per als socialisme romanès.  Poc més d’un mes més tard, el Partit Comunista Romanès cessava d’existir al bell mig d’un gegantesc bassal de sang. Poc més d’un mes més tard, el mateix dia de Nadal, l’anomenat Geni del Carpats i alguns dels seus més propers col·laboradors, eren executats front a les càmeres de la televisió pública. A la seua crònica, la periodista conclou afirmant que la caiguda del règim presenta encara hui en dia més ombres que llums. Molts aspectes segueixen sense ser elucidats vint anys després. Hui sabem que la elecció d’un Papa polonès no va tindre res de casual ni relacionat amb la capacitat del candidat per a presidir la trona de Sant Pere; un Papa polonès era la millor manera de minar des de l’interior  un règim presidencialista i autoritari, un règim incontestable per mitjans polítics o militars. Si no era possible la batalla de manera frontal i política es faria per altres canals subrepticis. El Sha de Pèrsia, per exemple, es va dedicar durant dècades a massacrar (en el sentit més literal de la paraula), a la seua oposició política, de mode que esta es va anar refugiant allà on el règim menys s’ho esperava, a les mesquites. En els curts mesos en que el Sha va sobreviure a l’exili, no va parar de preguntar-se una i altra volta, una i altra volta, cóm va ser possible ésser destronat per aquell clergue radical. Hui tant el Sha com el seu opositor, Khomeini, han mort, però només continua viu el règim de l’últim dels dos. Hui com ahir, el poble persa i altres tants al voltant del món, sofreixen la opressió i mancança de llibertats derivades d’un règim dictatorial, i de poc serveix ni consola pensar que abans es patia per causa d’un dirigent corrupte i ara en nom de Déu.

Tornant a Europa, les diferents fonts consultades a penes es posen d’acord en altra cosa que en apuntar la extrema celeritat dels esdeveniments que van conduir a la caiguda del règim socialista en Romania. A la llunyana ciutat de Timisoara, la Temeszvar dels temps de l’Imperi Austro-Hongarès, va prendre cos una petita rebel·lió encapçalada per Laszlo Tökes, un rector de la minoria hongaresa. Semblava quelcom de massa llunyà i insignificant com per a arribar a la mateixa capital. Tanmateix, als pocs dies, el focus d’infecció amenaçava ja a la mateixa capital. La rebel·lió havia anat sumant adeptes entre les nombroses masses de descontents  tot a l’ample del país. A la avui anomenada Piata Revolutiei, val a dir Plaça de la Revolució, perquè allí es coincideix a apuntar l’origen de la mateixa, el camarada Ceacescu va eixir a parlamentar amb les masses, les quals, enardides ja, van iniciar el camí cap al Comitelul Central al Armatei, la veïna seu del Quarter General de les Forces Armades. Una ordre suposadament emanada del Palau Presidencial, va manar obrir foc. No s’ha pogut determinar si va emanar del mateix líder del partit o si ho va ser, per contra, obra d’alguns dels seus col·laboradors. Tot i així, sí és possible pensar que molts alts dignataris del partit i les forces armades cregueren que una demostració de força permetria guanyar temps, el temps de mamprendre depuracions, de defenestrar responsables, de fer creure que s’actuava en pro del canvi, quan en realitat s’actuava per la preservació i supervivència del règim i que tot romanguera com estava. Altres volen creure que es va tractar d’una reacció d’autodefensa pel temor a les masses desencadenades davant de les més altes instàncies estatals.

Passat el temps, els nostàlgics del règim diuen que grupuscles d’agitadors professionals pagats per nacions estrangeres, s’havien infiltrat entre les masses populars per tal de forçar que aquestes amb el fervor de les seues accions reivindicatives, aconseguiren la definitiva caiguda del règim. Per a molts, l’alba d’un nou dia no socialista no arribaria a ser mai una realitat i van morir víctima d’aquell eufemisme anomenat “foc amic” perquè disparat per les mateixes tropes del teu país, tot i que la bala que et mata és sempre la teua enemiga independentment de que la disparen els teus connacionals o no, la gent del teu bàndol o el contrari...

A la principal artèria de la ciutat, la confluència de la gegantesca avinguda General Magueru amb la Piata Universitatii, es va registrar una massacre. Una miríade de cadàvers va atapeir el terra. El règim va finalment caure i la vida va continuar. Hui Romania compta amb pluralitat de partits coincidint però amb l’anterior règim en compartir masses de desencantats i descontents amb un present que fa preveure un futur de cada cop més gris.

Amb motiu del desè aniversari de les matances a la Plaça de la Universitat, després de deu anys d’imperfecta democràcia, les autoritats van decidir instal·lar una placa de marbre que recordara a les generacions futures allò esdevingut en aquell lloc en aquell fatídic final d’any de 1989. La placa deia textualment: 

Aici s-a murit pentru libertate  

Poques voltes, tan poc significa tant. Al poc temps d’instal·lada la placa, i emparat en la foscor de la nit, algú va pintar un interrogant al final de la frase. Un interrogant que semblava voler expressar la frustració per tanta sang vessada en va. ¿Ací es va morir per la llibertat? ... un to d’amarga reconvenció semblava emanar d’aquella curta frase profundament alterada en el seu significat amb només un signe. ¡Això és economia de llenguatge! 

 

 

Postscriptum – Anys més tard torne a passar per Piata Universitatii i veig que el temps ha esborrat l’interrogant. La frase segueix però sense recuperar el  seu pretès caràcter moralitzant primigeni: com un tímid palimpsest, a penes arriba un a discernir la paraula libertate, suplantada per una altra i una exclamació, ara diu... 

Aici s-a murit pentru… capitalism!

No hi ha dubte. Es tracta d’una afirmació categòrica que no deixa d’exhalar un cert regust siga de perplexitat que, pitjor encara, de resignació.

 

Lluís Alemany Giner, Bucarest a 24 de gener del 2007

Latinitat llunyana.

Coses de la tecnologia, des de fa un temps i en veure fotos o altres coses penjades, em contacten amics per dir-me coses del tipus estàs per Romania? Què tal per allà...? Així les coses i en un moment, previ a la consulta catalana del 9 de novembre, el proppassat mes d’octubre amb profusió d’escàndols a nivell nacional o les eleccions presidencials ací a Romania, sentint-me envoltat de política, he decidit no escriure un article de caire polític sinó cultural, i, responent a les qüestions d’amics, explicar els orígens de cóm mai vaig anar jo a parar a aquell país per primera volta, i quines impressions com a lingüista em va deixar.

 

 

A Romania a penes havia estat de manera fugissera vora una setmana allà pel 2001 acompanyant a amics del país però residents a Suïssa, de manera que jo amb ells em comunicava en francès al temps que em sorprenia de les insospitades concomitàncies d’aquella nova llengua, el romanès, ara amb el català, ara amb l’italià o el francès, majorment, encara que també i menorment, amb qualsevol de les altres llengües llatines, el castellà i el portuguès. La estada va ser curta i no va tindre continuïtat, així les coses tot va anar difuminant-se, romanent només però el record d’haver estat a un lloc al qual m’agradaria tornar, amb una llengua que m’atreia per la curiosa barreja de tot allà a la distància. Una illa llatina en un mar eslau. 

Un parell d’anys més tard al tauler d’anuncis de la Facultat de Filologia de la Universitat d’Alacant, s’informava de la possibilitat d’una beca a la Universitat de Bucarest. S’havien obert els intercanvis amb l’Est, es podia gaudir així d’una Erasmus per aquelles contrades. El problema és que no es podia repetir, i jo ja havia gaudit no d’una sinó de dues Erasmus. La primera natural, en ésser destinat a Alemanya. El país més poblat d’Europa té en ocasions problemes per trobar estudiants car els estudis s’imparteixen en alemany, llengua que pocs dominen, i que no jo no ho feia més que de manera vacil·lant, que de tota manera algú deuria considerar suficient. En tornar, la gent del Departament de Francès em va deixar caure que atès que parlava més o menys bé dita llengua era una llàstima que no aprofitara una de les seues beques per anar a França a continuar estudis i millorar el meu nivell lingüístic. Innocentment vaig respondre que en principi jo acabava de tornar d’un Erasmus i no podia gaudir d’altres, a la qual cosa se me va replicar que ells que disposaven d’un departament històricament gran, anaven curts d’estudiants i que en la meua qualitat d’estudiant d’àrab i atesos els vincles del Magreb amb el francès i altres coses més, ells podrien fer un apanyet per tal de que me’n pogués anar a França a estudiar. Dit i fet i encantat per la meua part, allà que me’n vaig anar, i vet ací que en tornar l’any següent, pels diversos departaments ja corria la veu que també per diversos motius, un estudiant que havia viscut a Portugal i treballat per una empresa italiana, a més d’haver estat destinat a França, i altres, coneixia pam dalt pam baix, totes les llengües romàniques. Se me va proposar anar llavors a la Universitat de Bucarest amb la tasca de realitzar un treball dialectològic comparatiu entre el català i el romanès o la resta de llengües llatines. Ni que dir cal que de nou, vaig acceptar encantat i que als pocs mesos mamprenia camí al país. 

Abans però, vaig parar uns dies a Pàdova, per visitar un antic company de pis italià a Alacant, amb qui m’unien grans records i viatges, a més de llarguíssimes i entortolligades partides d’escacs. Tenint temps com tenia, vaig decidir no volar des de Venècia a Bucarest com semblava lògic, sinó viatjar amb tren. No ho havia pensat, o tal volta ho donava per suposat, com tots els nascuts a la Europa Occidental, però al contrari de com estava acostumat, la parla llatina se me va acabar aviat. Un portuguès, castellà o català i en gran part també un francès o italià, en desplaçar-se sempre troben que a les regions veïnes es parla una cosa semblant a la seua llengua. Eixint des de Pàdova però, en un tres i no res estava a Eslovènia, i d’allí a Croàcia i Sèrbia per continuar camí fins a Viena, on finalment i al cap de diversos dies de no entendre les converses dels qui seien al meu costat, vaig començar a entendre de nou; era alemany, un alemany diferent al que jo estava acostumat però alemany. D’Àustria fins a Hongria i nova immersió en l’arbitrarietat lingüístic, val a dir, de nou no entendre res. A les tres o les quatre del matí però, el tren parà. Havíem arribat a la frontera i per a la meua sorpresa i després d’haver donat per descomptat que no entendria res, comence a comprendre: uns agents de duana han pujat al vagó i han demanat pasapoartele, documentele diverse, acte, va rog. Mire per la finestra i veig escrit politia de frontiera. Al vagó va pujant gent i amb sorpresa comprove que continue comprenent. Recorde perfectament la primera conversa que vaig sentir: un grup d’homes i dones, atrafegats amb grans maletes, malden per encabir-les als compartiments del vagó. Després d’aquella ingent tasca, algú seu relaxat, treu una botella de licor i exclama: 

Beem frate, ca am transpirat... 

O siga, beguem germà, companys si es vol, que hem suat, val a dir, que ara que la tasca està acabada ens ho mereixem. A partir d’aquell moment i fins a Bucarest, destinació final, les sorpreses no anaven a parar de succeir-se. Tantost comprenia majorment, com venia alguna paraula eslava o turca i ja no, però havia deixat d’estar de totes maneres, immers en el mar dels sons arbitraris de les llengües desconegudes que m’havien acompanyat pels Balcans o Centreeuropa, amb l’excepció del particular alemany austríac. 

Dies més tard, passejant per un bell parc decimonònic, Cismigiu, m’apare a observar una estàtua d’un soldat que arreplega un company caigut en la lluita i llegir la placa commemorativa a la germanor franco-romanesa en la 1ª Guerra Mundial, a les meues esquenes sent que un xiquet agarrat de la mà de sa mare exclama: mama, mama, un soldat mort... Acabat el passeig, ixc al carrer i vaig a la parada de l’autobús que em portarà a casa, quan de sobte es posa a ploure i sent algú al meu costat dir ploua...  Recent arribat, no conec bé la ciutat i a l’autobús la gent va baixant i baixant fins a que només quedem el xòfer i jo a un descampat perdut on este para el motor, se’m queda mirant sense entendre que fa el mec eixe que no ha baixat com tots i hem diu cap de linia... Finalment arribat a casa, una gentada espera l’ascensor i en obrir-se les portes algú diu incapem toti?, que fonèticament  i parlant ràpid sona molt semblant a cabem tots.  

Com Colom que per l’altra banda va creure arribar al Japó i la Xina, jo per l’altra banda, he tornat a les contrades llatines que hem van veure nàixer, travessant un mar de parles estranyes.

Lluís Almeny Giner.

OPI

En el darrer viatge que he fet, un dels records més agradables que m'acudixen és el d'haver estat escoltant Camille Sanit-Saëns, dia rere dia, en la ràdio pública. I em pregunten: et va agradar Romania? Doncs, sí; és evident! Imagineu-vos, per un moment, estar conduint per l'interior de Transilvània, a la tardor dels formidables boscos caducifolis, escoltant Saint-Saëns... Es podrà demanar més?

Tant a Romania com a la resta dels actuals estats que pertanyien a la URSS estan prou arrelades les creences religioses ―tot i que variades― almenys en un ample sector de la societat que creu i en practica. Altra cosa que capta l'atenció és la identificació, mitjançant la pertinença, amb una determinada nació que roman en la població d'estos llocs. L’evidència es diu Ucraïna, per exemple, on el conflicte nacional és evident.

Tant la religió com les nacionalitats van ser una de les primeres coses a eliminar per l’onada socialista perquè les dos pertanyen a la vessant més humana de les persones: els sentiments. En els dos casos, el socialisme va fracassar i, si mirem més enllà de la URSS, van ser dos de les causes de la seua dissolució amb el fraccionament. Sobre els residus de les nacions i de les religions s'erigixen els nous estats postsoviètics. La tercera causa és la dels diners, però esta ja ha estat tractada massa voltes.

Camille Saint-Saëns m'agrada i, per això, quan puc m'escape per escoltar-lo en algun concert o alguna òpera. L'última va ser Samsó i Dalila, on Dalila, després de trair Samsó, l'ajuda a acabar amb tot. Fantàstic, el duet del desenllaç! Saint-Saëns va ser un cas especial en la terra laica. La seua obra va ser un fenomen estrany a França per l'ús que feia de la llibertat creadora, lligada a la religió i allunyada de la moda aconfessional del moment. La religió i el romanticisme potencien l'individu però cal recordar que la música també ho fa.

De Lenin, diuen que va dir que «la religió és l'opi del poble» però, des del meu punt de vista, va errar en la contextualització perquè l'opi també, segurament, és un producte de consum individual, com ho és la música o la fe. Supose que, quan estàs col·locat, no t’apetix que et molesten... La religió i la nació (residu del romanticisme) van fulminar la URSS perquè cal recordar que la seua porta d’entrada va ser Polònia, i la nació de Chopin és l’únic estat modern europeu creat sobre una base religiosa. La música va donar alguna que altra maror als cabdills socialistes... Però l'opi, ben entés, no era altra cosa que la creença amb l'individu; eixa creença que, després, pren forma de pàtria, de fe o de simfonia.

Salvador Sendra Perelló