GODOT

 

Lima és una ciutat més bé peculiar. No hi plou mai i un taxista em contava que feia uns anys –cinc o sis enrere— va ploure un dia. El trànsit no està acostumat a eixes coses, i la gent, tampoc. Va ser un caos, l’aparició de la pluja, i hi va haver molts accidents. No ix mai el sol. Quan cau la nit, al capvespre, la boira que sol cobrir la ciutat es fa més densa i tens l’estranya sensació humida de la frescor de l’ambient; et pots mullar si romans molt de temps al ras, sense moure’t.

La millor opció, quan s’està pel carrer, és la de buscar un lloc on arrecerar-te de la humitat. En passar per davant d’un teatre, hi havia programada l’última representació d’Esperant Godot, de Beckett. Vaig traure l’entrada per a la nit i, al cap d’unes hores, vaig entrar al teatre. L’obra no cal que us la conte, però imagineu-vos l’atmosfera i la foscor de la ciutat grisa.

Diuen que, fa uns dies, van tornar a empresonar Godot i em va vindre a la ment el moment de la poqueta nit a Lima, l’atmosfera, el teatre i l’argument de l’obra; l’absurd d’una situació on una part de la societat i dels seus comandaments esperen l’arribada del presoner, de qui han escoltat dir que –esta volta sí—, ja està de camí; però no acaba d’entrar... Este desaparegut els salvarà d’una realitat miserable que els perseguix a diari. L’elit, que és l’ama de tot, du del ramalet una persona desnaturalitzada i servil que li para taula perquè es fota un pollastre davant dels presents. Ells podran assaborir els ossos que Pozzo –l’amo del terreny— rebutja, metre Lucky, lligat del ramal, carrega la maleta dels queviures del seu amo.

Godot no apareix per l’escenari i el teatre s’acaba com ha començat: sense Godot! Didi i Gogó abandonen l’obra mig descalços i mal vestits, decebuts, però pensant que l’entrega de Godot serà per salvar-los de tanta misèria i aportar-los alegria. Ningú no és conscient que el propietari de la terra on estan menja pollastre davant d’ells i els deixa xuplar uns ossos que llança ja esplugats. Godot, d’altra banda, es fa recordar, de tant en tant, perquè esta gent no perda la il·lusió que amb el seu lliurament tot canviarà. El públic es diu Europa: un absurd!

Salvador Sendra

L’ECOSISTEMA BARÍ ESTÀ EN PERILL

Al bar, com a qualsevol indret amb característiques marcades i diferenciades, hi ha un seguit d’individus que hi conviuen sense cap dificultat siguen quines siguen les condicions en què s’hi troben. Amb el temps i l’activitat pròpia de l’indret, l’adaptació és un fet constatat que comporta voluntat i esforç; ara bé, una volta que s’assolix, permet que els individus agraciats es comporten com si hagueren nascut en un mostrador o jugant al dòmino.

Quan algun individu alié a l’embolcall hi penetra, pot trobar-se enlluernat per les maneres en què els autòctons es mouen, interactuen i es comuniquen. Criden l’atenció rituals com el del festeig, on els mascles trauen el pit i bramen amb eixos tons greus potenciats pel tabac per cridar l’atenció de les femelles, o eixes femelles que vestixen les més diminutes gales per captivar el mascle a qui se li estira la camisa fins posar els botons de punta. Estes actituds poden captivar qualsevol antropòleg, atenció!

Moviments calculats –al principi— al ritme que marquen uns sorolls repetitius i forts; una sed desbocada de licors de colors –taronja, blaus, verds, negres...— envasats en recipients transparents; sons monosíl·labs acompanyats de carasses i moviments espasmòdics... Això de nit, perquè de dia hi ha des d’aquells que matinegen, els qui actuen a migdia, fins als que es mostren al capvespre, o els qui actuen tota la jornada!

Però traure un individu plenament adaptat i voler-lo traslladar a un altre entorn no és gaire recomanable, ja que quan es modifiquen els hàbits, l’alimentació i els rituals d’estes persones tan especialitzades, perden llustre. El pelatge es rogla, la pell s’enfosquix i solen perdre pes i agilitat. L’ecosistema és el tot! Ara, però, amb la Covid i les restriccions, tot este patrimoni s’està perdent i ningú se’n preocupa. Els individus dispersos apartats de l’entorn barí estan molt afectats i els bars, corromputs per l’arribada de noves imposicions, normes rocambolesques i onades de colons intransigents. Què deixarem a la nostra descendència? Sobrietat i aire pur?

Salvador Sendra

EL TANGO QUE NO VA SONAR

La lectura és una faena com qualsevol altra. Treballar és un càstig al qual estem condemnats des de l’expulsió del Paradís. No hi ha cap cosa, res a dir, contra les anteriors afirmacions que puga sobrepassar la subjectivitat absoluta perquè això que he escrit és realment objectiu. Quan algú afirma que li agrada treballar, o que el treball que fa és interessant, o que l’ajuda a créixer, hem de saber que és l’hora de fugir perquè pot ser que no hi haja remei.

Quan un llibre m’exigix que continue llegint i ja s’ha sobrepassat l’hora d’anar al llit, el deteste. Em fa la impressió que estic davant d’eixes pel·lícules o sèries dissenyades perquè te les empasses d’una volta, i no m’agrada. Llegint Onetti he tingut eixa sensació, tot i que he de matissar alguna cosa... La descripció de l’atmosfera feixuga i de la societat esgotada –en tots els sentits— de l’Uruguai i, per extensió, de l’Argentina, és realment intensa, així com els papers atribuïts als seus personatges d’El astillero. Treballe perquè he de treballar, no tinc més remei, i llegir és una faena.

Estic llegint que a casa de Gálvez sona un tango a la ràdio mentre beuen caña i a ma casa escolte un tango de Piazzolla a Ràdio Clàssica. En altre moment, en un bar –un antre— de vora riu sona un vals i a ma casa, a la ràdio, sona Strauss. Finalment, tornen a casa de Gálvez i torna a sonar un tango i a ma casa no passa res d’això! Entenc que la novel·la entrarà en la seua apoteosi i que no serà del tot l’esperada. Acabe el llibre i me’n vaig al llit molest per haver llegit un llibre així: absorbent.

Salvador Sendra

ELS BARS

 

Al bar es va a beure! Des de fa un temps, es diu que són llocs de socialització, però hi estic d'acord. L'última opció que queda a aquells i aquelles que no beuen és la de prendre café, tot i que preferisc les persones que ho fan ràpid: demanar, esperar que et servisquen, pagar, i marxar. Dir “bon dia” i “fins a l'altra” ja és una conversa: la resta sobra. La faena ja està feta, de dret, al mostrador. Si seus, has d'acompanyar l'estada amb algun licor, un esmorzar o un puro –o tot junt.

Ara no deixen fumar a les terrasses, però a Itàlia, sí. Es estúpid que haja d'esperar per a fumar a tindre els bitllets d'avió. Els fumadors de puros ho estem passant malament perquè al café i a la copa li diu un bon cigarro; però no ens deixen. La soluió més ràpida és la de fumar a casa, al jardí o a la terrassa, i d'acompanyar la sobretaula amb un licor que has comprat prèviament al celler. És una llàstima que, espantat el client autòcton i desplaçat cap a altres hàbitats, els bars hagen de suportar la presència de clientel·la aliena.

La socialització es pot fer al parc, a la plaça o al teatre. Socialitzar-se al bar és envoltar estos llocs mítics d'una atmosfera que no li és pròpia. Tota esta gent socialitzada acaba bevent licors roïns barrejats amb begudes sucrades que insulten qualsevol intel·ligència i atenten contra el bon gust. Al bar hem d'anar les persones bevedores a beure licors purs i, quan acabem la tasca, cap a casa. Estar escalfant un seient davant d'una tònica, d'un te, o pitjor encara, d'una cervesa, és ridícul: hem de ser-ne conscients!

Salvador Sendra

BULGÀKOV, DE NOU

  

Bulgàkov, en la primera part del llibre El maestro y Margarita aconseguix aportar l'atmosfera perfecta que permet endinsar el lector en allò que deuria ser la repressió de Stalin. El mal actuava sense cap mena de control ni de proporcionalitat, i en els primers capítols del llibre, Woland i el seu seguici ho aconseguixen expressar de meravella.

Se sap –o almenys sempre he tingut eixa impressió— que una peça és bona quan hi retornes al cap del temps, sovint de manera constant. Opinar de qualsevol llibre, obra de teatre, cançó, etc., en acabar el primer contacte no sol ser del tot encertat perquè hi ha la part corresponent al joc dels sentits i dels sentiments, mentre que si amb el temps es torna i es retorna, el senyal no falla: l'obra s'ho val. Quantes voltes hem eixit d'una representació emocionats o commoguts i ara no sabem ni quina era? Per exemple, l'Enrique IV de Pirandello, de qual no recorde més que la manca de contingut i un final aderçat als sentits més que a l'intel·lecte. S'ha de deixar que repose i que cada capa de sediment ocupe el seu lloc.

El maestro y Margarita és una d'estes novel·les –almenys la primera part— en què s'hi retorna. Ara, i malgrat els aconseguits esforços de documentació de la crítica de l'edició que vaig tindre entre les mans, he de dir que l'apreciació dels grans trets del llibre va quedar una mica coixa. La primera part descriu l'atmosfera repressora; la segona part aporta una possible imatge d'aquells que han estat premiats pel maligne sabent que hi era... Si n'hi haguera una tercera, segurament indicaria que tot pot tornar al punt inicial sense més explicacions, però no n'hi ha, de tercera part. El mal no és tan dolent i el bé no se sap on roman; la vida continua i es barreja amb la ficció, sovint condicionada per la moral i els costums. Un llop no és roí perquè menja corders i els corders no són més bons perquè pasturen: el llop llopeja i el corder prou faena té menjant i remugant.

 

Salvador Sendra