divendres, 28 de febrer del 2020

A ITÀLIA, MILLOR QUE ACÍ

Resultat d'imatges per a "Italia coranvirus"
Tinc els bitllets d’avió comprats per anar cap a Itàlia a passar uns quants dies. Tots els anys hi vaig, a Itàlia, tantes voltes com puc, o siga, que un mínim d’una volta i un màxim de tres. Crec que mai hi he estat més de tres voltes en una mateixa temporada, però tampoc m’importaria fer-ho: m’agrada!
I ara resulta que hi ha una psicosi galopant perquè diuen que morirem tots (i totes) a causa del Coronavirus, perquè s’està estenent sense control per tot arreu, amb tan mala sort que per la zona de Milà n’hi ha un focus. Sembla que, tot i els esforços del govern, s’hi va estenent. Tampoc crec que ajude massa la manera en què s’ho pren tot la població mediterrània: a la tremenda! Ho dic per si, per una d’eixes, arriba a la costa, on encara són més temperamentals.
He escoltat que, en el fons, és com una grip. També diuen que no tenen cap vacuna per combatre el nou virus. Però, si som realistes, per a la grip, tampoc, i no hi ha tant de revol. L’Agre diu que, en eixos processos gripals, si et prens algun medicament, la malaltia dura set dies i, si no prens res per combatre-la, et durarà una setmana, i ell és metge. Què pot durar el Coronavirus? Doncs, això: set dies o una setmana, depenent de cada cas.
No entraré a explicar això que diuen que la gent que mor ho fa perquè ja tenia greus patologies prèvies, i n’és un nombre fins i tot menor que les baixes provocades per la grip. Per tant, això de traslladar-me al focus de la malaltia no em preocupa en excés, excepte perquè em poden amargar el viatge. Per entendre’ns, ras i curt: vull anar a Itàlia a passar uns dies i, si he de morir, que siga allà, i de vacances. Us imagineu morir a casa i treballant? No, per l’amor de Déu, no!
Salvador Sendra

dilluns, 24 de febrer del 2020

PROBLEMES DE COMPRENSIÓ

Resultat d'imatges per a "alumnos en clase moviles"
Hi ha una circular per aquí que proposa que els docents (que inclou xics, xiques, indefinits i indefinides) se centren a avaluar la comprensió lectora de l’alumnat com a pas previ a la preparació del curs. Jo creia que el problema estava en el mètode, o els mètodes, com en el cas de les matemàtiques, o de les ciències. La resta del procediment és fàcil: o ho saps fer, o no. I ara resulta que no, que el problema no és de l’àmbit científic; més bé, de l’humanístic, o això diuen. 

Supose que sabreu això de l’emissor, el receptor, el canal, el missatge i el context, no? Jo, personalment, crec que tot hi fa fallida! L’emissor no se sap expressar; el receptor no entén allò mal expressat ni tan sols quan hi està bé; el canal no funciona, la majoria dels casos, perquè no arriba ni a activar-se –no es pot estar escoltant, o llegint, i, alhora, estar pendent del mòbil—; el missatge, per tant, té poca importància perquè ni tan sols existix, per a l’oient; i sobre el context, no cal ni parlar-ne. 

Ara bé, si creieu que amb el panorama exposat abans encara hi cap l’espai per a l’optimisme, oblideu-ho: no n’hi ha, d’optimisme. Vull recordar que el sistema educatiu s’ha dedicat a extraure qualsevol contingut que puguera acompanyar les classes de llengua per centrar-se únicament en el mètode, tot i que es diu que la llengua servix per comunicar. Què he de comunicar jo si no sé parlar de res? Pipi, caca, pet i cul? I poc més... 

Després de tant de temps dedicat a desmuntar qualsevol mena de contingut de profit –ara se’n diu adoctrinar, a això de transmetre algun missatge—, l’alumnat ja no pot coure la nova tecnologia que, no ens hem d’enganyar, ha estat només la cirereta del pastís. De l’aprenentatge del lloro, que repetix les coses, al del mètode sense contingut, per acabar en Wikipèdia, i això si hi a algú que encara la fa servir, perquè sovint té massa text; massa paraules que ens cansen quan llegim i, de tant en tant hi ha alguna subordinada. Tot s’explica millor amb dos paraules, o tres, i altres tantes carasses. N’hi ha més que suficient.

 Escriure un blog deu ser una cosa semblant a una creença, dic jo. Crec que hom s’hi adreça al lector ideal sense adonar-se que amb el titular en pot haver més que suficient, com en la premsa, i a mi no m’apetix encara fer això del canal de You Tube. Seguiré creient, més que siga amb el pessimisme, perquè s’ha de creure en alguna cosa. 


Salvador Sendra

divendres, 14 de febrer del 2020

‘PALPENTES’


ruben-m-riera-2
La transparència és la forma ideal de mostrar allò que normalment se sol cobrir amb capes o vels com si fora un secret. Desvelar, per tant, té la funció de traure eixos vels que entorpixen la contemplació d’allò essencial. En l’acte de revelar apareix allò que no es veia perquè necessitava d’una acció, o d’una passió, que efectuara la transformació, bé física, bé intel·lectual. Per a una revelació, sovint no cal més que la calma, que el consell o que el treball. En un cas extrem, ens pot servir la màgia, o la fe: per què no?
No estic segur que siga el cas general, però l’àmbit artístic necessita de canvis que el retornen a la humanitat, més que siga perquè l’espectador aconseguisca passar de la forma a la matèria sense haver de deixar-se la vida en l’intent; per això deixe córrer les coses de la fe, o la màgia, o simplement les situe en una altra època molt més irracional i d’investigacions sobre la consciència. A més, no em negareu que tanta superposició cansa fins a l’extrem de pensar que eixa essència que roman allà al fons, envelada, si és que n’hi ha, pot esperar perquè allò que interessa son els vels. L’esforç intel·lectual que comporta el descobriment pot resultar esgotador; tant com el del seu cobriment intencionat i deshonest. El resultat, per tant, també pot esdevenir decebedor. Realment, no sempre s’ho val, això de rebuscar els elements que han estat velats de manera intencionada i sol ser més còmode i natural contemplar l’embolic.
Treballar ensenyant l’essència, desvelant el fruit, és allò que ha aconseguit el company Rubén en la seua darrera obra. Clara i diàfana: sense obstacles ni vels. La seua obra transforma el transcórrer del temps des de dos punts de vista. El primer, a partir de la modificació física i cronològica del material, des que s’hi aplica la tècnica, això sí, barrejada amb eixa dedicació que cal a qualsevol obra seriosa. La segona, amb l’ús del color, simple i, alhora, suggeridor, de l’ambre com a fenomen físic i temporal. Elegant i refinat alhora. Impecable i honesta.
Desvelar l’obra de Rubén, per tant, està a l’abast de tothom, perquè no hi ha res amagat darrere del cristall. La revelació tampoc s’entén des del punt de vista del dogma metodològic, sinó que s’acobla perfectament a l’estudi i a la preparació. Palpentes és el títol d’una col·lecció que assenyala la tasca creadora de la téchne. La transparència del suport emprat no pot ser més nítida: sense llenç, sense vel, sense marc. Res no s’oposa a la contemplació de cada peça, excepte d’una, on el contemplador es contempla en el reflex del mirall.
Les petjades del temps i del lent moviment que transforma l’ambre en eixa preciosa resina s’observen en la manipulació dels vernissos sobre el cristall que provoca, en les sinuoses formes, l’atenció de l’espectador. Res no destorba l’ull, ni l’observació, en la recerca de les essències: ni les del temps ni les de l’espai. Tot se sosté en eixe perfecte equilibri entre el missatge i el missatger, entre la téchne i la póiesis.
Podeu fer-ne la visita a València, a la galeria de Luis Adelantado, fins al 13/03/2020, i ja m’ho contareu.

Salvador Sendra

dilluns, 10 de febrer del 2020

L’ESTERNUT DEL MÒBIL

Resultat d'imatges per a "barcelona mobile world"
El segle XXI és l’època que acabarà amb totes les diferències entre els humans, i les humanes; si més no, entre les estètiques més bàsiques. No crec que hi haja hagut mai una tendència tan gran cap a la unificació de criteris, de pensament i de forma. Les diferències són escasses, fins i tot en la manera de vestir-se i de comportar-se, tot i que travesses el món, i tot açò es fa més evident entre l’adolescència. La xarxa global n’és la gran culpable.

Però, no obstant això, encara n’hi ha, de persones joves, que es creuen diferents per algun detall que les caracteritza entre la gran massa, que no és més que una altra manera de ser adolescent i de jugar el seu rol. Amb les persones adultes passa una cosa semblant, amb l’agreujant que es tracta d’això: d’adults. No em podran negar, ni els més socialistes, que la globalització, en realitat, ajuda a igualar la societat! I, si la gent està contenta, jo em sent pagat.

Un dels elements que més ha vertebrat el món ha estat el telèfon mòbil, ja que ha aconseguit que qualsevol persona hi puga estar connectada, i fins i tot participar-ne. És per això que els congressos eixos, com el de telefonia, que es fan a Barcelona són una oportunitat perquè la societat es socialitze més encara, i s’iguale. Hi participa gent de tot el món; fins i tot de Xina, tot i que hi ha algun entrebanc a la llibertat virtual com l’entenem ací, i de moviment físic, i d’expressió, i de representació... Però no passa res perquè ja fem per copiar-los, als xinesos –i ací, disculpeu que no escriga a les xineses, perquè crec que no hi pinten fava— fins i tot en això.

De fet, hi ha moltes marques innovadores que en venen, de Xina, i que són un referent. Jo, per exemple, tinc un telèfon xines d’eixos que fan de tot. Segurament, a Barcelona hi haurà representants d’eixes marques, i tindran un gran èxit. D’altra banda, hi ha el negoci de les aplicacions i les descàrregues, on hi ha de tot on escollir. Una, per exemple, que és molt graciosa, imita el soroll de l’esternut quan t’entra algun missatge, i s’hi podrà aplicar a un telèfon xinés... Us imagineu que sona eixe esternut a l’estant de Huawei?

Salvador Sendra

dilluns, 3 de febrer del 2020

BUSQUE UN PSEUDÒNIM


Resultat d'imatges de coronavirus
Ho reconec: estic totalment abduït a causa de les notícies del coronavirus. Però, no em podeu negar que el tema te un punt apocalíptic i, alhora, un altre de captivador. Si em qüestione sobre què és això que més m’atrau, no em sé respondre, però crec que el mateix Orient, pel simple fet de la seua peculiaritat, hi té part de culpa. No crec que a Europa, mateix, es puga actuar d’una manera tan contundent i que la gent hi responga d’eixe mode que ens transmeten els mitjans d’informació de masses: ciutats aïllades, ciutadania desconnectada, carrers desèrtics, transports aturats...
Tant em captiva que m’estic plantejant d’escriure un llibre sobre un tema semblant; ho faré en francés i sota un pseudònim, per garantir la meua llibertat d’expressió. El titularé La peste. Però, a més, pense si és bo ubicar-lo tan lluny d’ací o si seria millor situar l’acció en un indret més proper que, a més, ens transporte a un altre continent. Són coses que m’hauré de repensar quan m’hi pose.
Imagine el tancament del perímetre urbà i la relació entre els habitants de la zona –entre el veïnat— on, a mesura que passa el temps, es tramen uns rols i unes actituds del tot impensables en un espai obert i saludable, perquè cal pensar que, en el fons de tot açò, hi roman l’atmosfera densa i feixuga de la malaltia, del contagi i de l’epidèmia. Com haurien de ser les relacions d’amistat en un indret com el que es descriu? Hi haurà interacció? I la sanitat, destriarà els casos?
Ara, de moment, seguiré les notícies que, a més, no deixen de sorprendre’m. Per exemple, resulta molt cridaner observar que, ja fora de la zona zero, els diferents estats que repatrien la seua ciutadania prenen mesures del tot diferents. Per posar els exemples dels dos casos més extrems, he escoltat que el Japó mantindrà els seus repatriats en quarantena, a casa, amb mesures i regulacions més personals, mentre que Austràlia se’ls endurà a una remota illa prop d’Indonèsia i els controlarà en eixe indret fins que reben l’alta mèdica: seran lliures en el seu perímetre, com Napoleon?
De moment, tot són preguntes envoltades d’incertesa. I, ja sé: em diré Camus!

Anònim