LE CRÉPUSCULE D’UNE IDOLE

Michel Onfray és un prolífic escriptor i polemista televisiu francés, a més de professor de Filosofia a la Université populaire de Caen, de la qual, a més, n’és director i, d’ací poc, tancador. Abans el seguia per l’opció que proposava sobre l’epicureisme, ja que el creia un bon vivant. Sembla ser que tinc seriosos dubtes de percepció entre allò que jo entenc com viure bé i la manera en què ho considera l’escriptor normand i, per això, des de fa uns anys, he deixat de seguir-lo: ara em sorprén negativament.

La seua condició d’anarquista ha quedat del tot desdibuixada per la constant intervenció als plateaux de televisió, ja que –i d’açò hi ha moltes hores enregistrades— entra en constants contradiccions amb això que es podria nomenar com la seua convicció. Entre elles, i al meu parer la pitjor de totes, és la utilització que fa de Camus per emmirallar-se en un pensador realment revolucionari. D’altra banda, quan l’escoltes dir que es considera nietzschià, també et fa que t’atures per pensar. I ho dic així perquè, d’entrada, estic segur que eixes persones que li aporten gran part de la seua visió del món, també hauran tingut una vida privada i hauran comés errades, i excessos, i delictes, i contradiccions... Però, com a bons escolàstics, per una banda es troba la persona i, per l’altra, l’obra o el personatge. A més, quan els dos papers es confonen, se sol acabar malament.

Sòcrates no era així. El filòsof grec era una persona integral, o això es pot deduir de la manera com va morir: ell hauria d’haver sigut el vertader referent d’Onfray, per la seua condició de xarrador i d’home crític que, alhora, ho és també de legal. Ara bé, ací cal recordar que, per a Nietzsche, Sòcrates havia estat el pitjor dels mals de la humanitat perquè feia valer una desmesurada racionalitat. I, si estire una mica més el fil, quasi podria assegurar que, a Camus, tampoc li haguera caigut massa bé, el filòsof grec. No obstant això, Onfray seguix considerant-se deixeble d’una filosofia que té en la recerca del plaer la seua meta màxima: un frare com a epicureista? Té sentit?

Si per sentenciar Freud, Onfray va fer servir aspectes de la vida del psiquiatra per comparar-los, cronològicament, amb allò que escrivia i que estudiava, i molts d’ells de dubtosa vàlua, eixe mateix mètode el va fer servir en el cas de Sade. Però, d’estes coses ja han parlat els crítics i Michel no n’ha eixit massa afavorit. Jo, però, preferisc centrar-me en altres aspectes com, per exemple, el d’aplicar el mètode utilitzat per criticar Freud i Sade a la resta d’autors que tant admira: Nietzsche i Camus. Veritat que la cosa canvia? No obstant això, a ell sí que li aniria bé perquè, a la fi, una vida monacal i de treball remunerat li pot valer per explicar una existència coherent amb l’statu quo actual. La llei, per a un individu que es considera anarquista, és una línia opressora que s’ha de trencar per redefinir la societat i, per ser alhora coherent amb eixa necessitat, s’ha de viure just en el seu límit, o traspassar-lo. A més, hi ha persones a les quals la llei no els afecta perquè mai no n’arriben al límit; les seues autorestriccions són més fèrries, encara: els moralistes, per exemple.

Avise que jo puc fer la crítica que em vinga en gana perquè, en el fons, sóc escolàstic, però Onfray està en hores baixes, apropant-se al seu crépuscule, per incoherent a l’hora d’aplicar un mètode crític general. Per ser artista, Michel, no cal ser un frare!

Salvador Sendra

VIDA D’ARTISTA, MORT DE REVISTA

Un dels grans artistes que he tingut el plaer de conéixer ―més que fóra el simple fet de vore’l en vida i demanar un gelat al seu costat― malgrat la gran diferència d’edat que ens separava, era pintor i va viure una vida molt pareguda a la dels maudits francesos. D’existència realment intensa, Eladio Calleja va assaborir cada moment, cada minut, i ho va deixar plasmat en alguna de les seues obres, així com en els seus escrits. La meua idea no és la de fer cap investigació de la seua vida i obra ―cosa a què em dedicaré més avant―, sinó que es queda, simplement a escriure uns apunts que he extret, de pura casualitat, mitjançant la lectura de la vida de Verlaine.

Sobre l’obra d’Eladio, cal dir que va ser honesta i que, quan va assolir l’estil i el mètode propi, es pot considerar molt brillant. Cal atendre que, a partir del segle XX, i més quan ens endinsem en les peces abstractes, conceptuals, l’obra no es pot entendre sense l’artista. La vida i l’obra passen a ser elements dissolubles però inseparables. En la filosofia passa el mateix, com bé explica Onfray en les seues investigacions biogràfiques que, després, adjunta a l’escorcoll de l’obra literària.

Si l’obra de Calleja té una clara línia ascendent que arriba fins a la recerca d’allò més sublim, partint dels elements més bàsics i primaris, la seua vida, en el fons, recercava un estat quasi salvatge, mentre retornava a la follia i als excessos de manera constant. El treball i la casa no aportaven més que l’embolic dins del qual plasmava allò que realment desitjava però que era impossible d’aconseguir fora de la disbauxa i l’abús. No obstant això, pense que era honest en la plasmació de la idea i en el desenvolupament del relat, tant en els materials com en els colors i les textures. Però, allò que realment m’interessa hui, sobre la vida del gran artista, és la seua convicció.

Conten les cròniques franceses que, el dia de la mort de Verlaine, l’estàtua de la poésie, al frontó de l’Opera de Paris, va perdre el braç que sostenia la lira, i que va caure just a l’indret per on acabava de passar el taüt del poeta, en el seu funeral. La casualitat, però, va fer que,  el dia en què vaig comprar una xicoteta col·lecció de Calleja, el venedor ―i gran amic del pintor― em va contar que l’home, ja envellit i casat amb una dona molt més jove que ell li digué que si, a la seua mort, se n’anava amb algun altre, tornaria! La dona, com és normal, va refer la seua vida i, la tomba d’Eladio, després d’una forta tronada que va enderrocar un dels murs del cementeri de Benidoleig, va aparéixer enmig del camí. Honest fins a la mort i més enllà!

Salvador Sendra Perelló

ELS CONDEMNATS AL FRACÀS

A causa de la meua nova dedicació a la teràpia, he hagut de fer un viatge al bressol de la psicoanàlisi per il·luminar-me, si cal, una mica més. I dic il·luminar-me perquè sé que els bons terapeutes ―o siga, aquells que guanyen més diners― no necessiten perdre el temps estudiant perquè aprenen per contacte, o per proximitat, com és el cas. Ara, però, veig que ja he tractat el tema dels diners, cosa que du l’escrit per altres camins diferents al que m’havia marcat per escriure.

Freud va rebutjar anar a EEUU perquè sembla que no li agradava massa l’American Way of Life. I ho va fer quan s’endevinava que els nacional-socialistes alemanys tenien intenció d’ocupar Àustria. Al final, i després de la gran pressió internacional, sembla que Freud, i part de la seua biblioteca, va poder salvar-se, en este cas, fugint a Anglaterra. Tot i això, va morir gran part de la seua família en els camps de concentració.

El psiquiatra rebutjava EEUU al·legant que sentien massa amor pels diners... I ho deia Freud, a qui li tiren per cara que, per anar a fer les conferències americanes, a banda dels seus honoraris, li van haver de pagar per les consultes que tenia programades i que no va realitzar. A més, quan analitzava, o psicoanalitzava, la societat americana, deia que dedicaven tant de temps a aconseguir diners que la seua vida sexual era vertaderament desastrosa. Sexe i diners, per a Freud, no són compatibles.

Ara, si llegim la crítica de Michel Onfray sobre la vida i obra de Freud, ens adonarem que tampoc es pot dir que follara massa... Onfray fa un seguiment, a partir de la seua biografia, de les obres i dels viatges, així com de tot el material, bé directament relacionat, bé, indirectament, que aporta alguna informació sobre el personatge. Onfray conclou que la relació de Freud amb sa germana era malaltissa, i ho demostra amb documents, reserves d’habitacions i altre material vinculat. Solien viatjar el matrimoni i el «fanalet», tot i que, amb el temps, este «fanalet» ocupà el lloc de la senyora.

Sembla que el psiquiatra defugia els Estats Units perquè ell ja vivia el somni americà a la seua manera. Els follaorets, a partir d’ara ja sabeu que esteu destinats al fracàs econòmic. Els riquets, ja podeu fer cua per visitar el vostre terapeuta i, finalment, els equilibrats sembla que estan morts, com en tots els casos d’equilibri que conec. A més, ara ja no cal que pregunteu sobre el preu de les teràpies, perquè ja podeu endevinar a qui estan adreçades.

Salvador Sendra Perelló

LA PILILA NEGRETA

Si heu seguit alguna de les meues publicacions en este BLOG, com Divan o catret? o Judici a Moisés: culpable!, us haureu adonat que Freud m’encanta. Realment, el puc considerar una de les meues debilitats perquè, quan el lliges, et fa sentir intel·ligent. Ara bé, de la mateixa manera que Michel Onfray, encare la seua obra amb un intens esperit crític que fa que la gaudisca més encara perquè m’agrada endevinar allò que no diu. La seua filosofia gira al voltant del no; una negació molt associada al sexe. D’altra banda, eixe sexe que tracta amb assiduïtat, s’enfoca sempre des del punt de vista masculí.

Tots els éssers humans naixen mascles. Els que heu sigut pares o mares ho heu pogut comprovar... Ara bé, els nascuts destinats a ser femelles, ja de xicotets, tenen una certa obsessió amb els penis. Sembla que se’l toquen a tota hora fins que se’ls fa negret i els cau. Una volta perdut el membre viril, tota la vida la dediquen a buscar-ne a causa d’eixa mancança que els posicionarà de per vida. L’amor del pare, l’odi a la mare, la necessitat del mascle, l’angoixa de l’amputació...

Quan llig un llibre, vaig al teatre, a l’òpera o a qualsevol concert, i em pregunten si m’ha agradat l’espectacle o la lectura, sempre conteste que l’he de deixar reposar uns mesos. Al cap d’un parell, o tres, si els records em són intensos i clars, estic en disposició de respondre a eixa pregunta. Però, si al cap d’alguns anys, encara recorde la peça o la lectura, associada a la interpretació personal que jo li puga donar, significa que l’obra m’ha marcat. Algunes lectures de Freud han tingut eixe resultat.

Quan pense en les teories sobre el sexe del psicoanalista alemany, sempre recorde el pensament que van provocar en mi. Freud era una mica masclista, però ho era amb la finalitat de donar coherència al seu treball ―d’acord, teniu raó: era masclista i prou! L’obsessió de la dona freudiana amb el sexe masculí, sempre me l’he explicada com ho he fet dos paràgrafs més amunt. Realment, jo no aporte res; simplement interprete Sigmund.

A partir d’ara, si llegiu Freud per contraposar esta teoria amb la seua, recordareu que les xiques no tenen pilila perquè, com estaven tan obsessionades amb ella, se la tocaven i se l’estiraven sense descans, des de molt xicotetes fins que se’ls va fer negreta i els va caure. La resta, tots la sabem: la recerca constant del penis que descriu la seua psicologia, causada per la mancança d’eixe òrgan i per la repercussió de la mutilació que poden observar cada dia en forma de vagina.

La filosofia és simple, en el fons. La psicologia, és mentida, per això la tendència és anar a parar a l’estadística per explicar les coses. L’altra psicologia, la de la psicoanàlisi, és, poc dalt o baix, la teoria de la pilila... Però, l’estadística també és mentida perquè anul·la l’individu en este món on cada u se sent com a únic i diferent. La diferència és mentida perquè tots, pam dalt, pam baix, som massa previsibles. Però, no vos preocupeu perquè sempre hi ha escrits que vos poden sorprendre, com este. Guardeu-li, doncs, un espai a la vostra memòria i d’ací uns mesos penseu si vos ha agradat.

 

Salvador Sendra Perelló