EL RECTOR DEL POBLE

En Juan Ramón Gadea era un home de Sanet i els Negrals; era rector. Quan va arribar a Orba, venia dels pobles de l’interior, del voltant del Benicadell, on hi havia estat exercint durant uns anys. Entrar al poble, a qualsevol poble, sol ser complicat perquè l’atmosfera és densa i entorpix la visió i l’oïda, tot i que sempre depén dels antecedents que hi hagen hagut... A Orba, hi havia un rector molt estimat, Vicent de nom, i que van traslladar en una mena de mesura disciplinària, crec recordar. El poble l’estimava i ell estimava el poble, i Orba ho va pair amb resignació, això del trasllat, tot i que sempre hi ha hagut eixa espineta.

En arribar Juan Ramón, el poble estava atent perquè per ací tots i totes ens coneixem, i les coses que deien del nou rector no eren massa reconfortants. Deien que de vegades trencava el ramal i bevia, que era imprevisible en les seues accions i opinions, i que havia participat en algun escàndol. El poble, però, no el va jutjar a priori i el va deixar treballar mentre observava i escoltava allò que passava.

Realment, eixes llengües premonitòries tenien raó: Juan Ramón era especial. No obstant això, al poc de temps ja es va fer un espai perquè, de la mateixa manera que va passar amb Vicent, era una bona persona, i això es va valorar amb escreix. La resta de coses podien agradar més o menys, però se li consentien perquè el contrapés era fort. La gent l’estimava i el perdonava en el excessos, els oblits i les altres faltes perquè el poble sabia que, amb Juan Ramón, rebia més que donava.

Una data que no recorde, des del bisbat es va intentar traslladar Juan Ramón d’Orba, i es va presentar al poble el mateix bisbe per comunicar-li-ho. Va córrer ràpid la veu i la gent va eixir al carrer al crit d’«es volen emportar Juan Ramón; ens volen furtar Juan Ramón». Al poc de temps hi havia una multitud voltant l’església i la plaça, fins a la Replaceta, mobilitzada per impedir el trasllat. El bisbe i els acompanyants estaven a l’església i no podien eixir-ne perquè no s’hi fiaven de què podia passar. 

El seu vehicle estava immobilitzat i ells es van adonar que calia repensar la situació. Juan Ramón va parlar al poble i va dir que tot romandria igual; que no el traslladarien enlloc. La imatge d’en Vicent sobrevolava el pensament d’unes persones que mai van comprendre per què se’l van endur, i no estaven disposades a deixar que passara, de nou, res semblant. Sembla que tot va ser a causa d’una queixa d’algun feligrés que, poc després, s’ho va haver d’empassar amb paciència i resignació.

Juan Ramón i jo parlàvem de tant en tant. Fins i tot, una volta el vaig entrevistar per a un projecte de la Universitat d’Alacant. Recorde que era molt crític amb el bisbat i amb l’obsessió que tenia l’Església pels diners perquè entenia que allò que demanava als seus sacerdots era pràcticament un robatori. Sembla que era una persona incòmoda en les reunions perquè deia allò que pensava, cosa que no agradava als seus superiors, però el respectaven a causa de la exhibició de força que va fer a Orba. Volien que es jubilara i això li ho feien saber, al·legant motius de salut.

En Juan Ramón va morir l’altre dia, encara actiu, i ara hi ha un nou rector al poble. El llistó està molt alt i l’església molt buida perquè, tot i que no hi ha massa gent per missa, si que n’hi ha pels voltants, si és necessari, i a Orba, els més estimats sacerdots han estat sempre els més especials: don José, don Vicent i don Juan Ramón. M’han dit que està enterrat a Benidoleig: li duré flors.

Salvador Sendra