POLICROMIA MEDIEVAL

Umberto Eco no defuig, ni nega, la influència que, sobre ell, exercix Borges. Són constants les referències de l’italià cap a l’argentí i, a més, en el seu estil es pot apreciar cada petjada borgiana. A mi m’encisa Borges, tot i que la seua qualitat no es pot apreciar en cap dels meus textos. Eco també m’agrada i, per proximitat ―supose―, el faig servir més assíduament.

En un dels textos del professor, hi ha referències a la Commedia, concretament a uns passatges del Paradiso. Eco, com també va apreciar el meu estimat cosí Javier Pons, se centra en la crítica de De Sanctis (Historia de la literatura italiana) sobre el tercer terç del fabulós llibre de Dante. Esta crítica apunta dos febleses: les escasses lectures del Paradiso i el monolitisme estilístic de l’autor en la darrera part de la Commedia. En realitat, diu Eco que el lligam entre les dos parts de la crítica no és altre que el poc ―escàs― coneixement de De Sanctis sobre l’època en qüestió: l’Edat Mitjana.

Els matisos del blanc celestial, diu De Sanctis, no semblen suficients per expressar tota la policromia dantesca, i més quan venim de l’Inferno, del Purgatorio i de l’exterior, on s’hi aprecien massa més varietats. La bellesa, per a Eco, d’este passatge, suposa, precisament, açò: el lligam del text amb la cultura medieval, més ensinistrada en la percepció dels detalls on, per a nosaltres, a partir del segle XIX, només hi ha uniformitat. A més, Umberto s’esplaia detallant casos i efectes de la llum sobre els elements, incloent-hi les ànimes.

Jo no m’haguera plantejat mai entrar amb tanta intensitat en l’anàlisi del contingut, entre altres coses perquè necessite molta capacitat de síntesi per moure’m pel segle XXI. Simplement, haguera dit que el romànic era un art policromat i que el temps ha esborrat allò que cobria eixes pedres que han arribat fins a nosaltres. La percepció de la foscor medieval, des del nostre punt de vista, potser té una explicació tan simple com eixa: el temps li ha esborrat una llum i uns matisos que no som capaços de recompondre. Ara veiem pedra nua on abans hi havia color, i museus on abans hi havia vida.

Pense en Borges i en De Sanctis, i en la crítica que l’escriptor invident haguera fet a l’obra del segon. Imagine un text policromat, creat des de la ploma de l’argentí. Pense la gran quantitat de matisos que hagueren afegit, superant fins i tot el text d’Eco i la percepció dels mateixos hòmens, i dones, medievals.

Salvador Sendra Perelló

UN PASSEIG SALUDABLE.

Passejar és sa; els metges ho recomanen però Dante ja ho sabia, fa un grapat de segles. Dante era un runner i caminava al pas d’un bon entrenador personal: Virgili. El seu passeig més intens va ser el que creuà el món dibuixat als mapes de Ptolomeu. Dante es va endinsar, passejant, passejant, en l’Inferno, el Purgatorio i el Paradiso. Xano, xano... sense pressa però sense pausa.

En arribar a la muntanya, Virgili l’esperava. El gran poeta llatí de l’època d’Augusto ―si no recorde malament― farà de guia de l’enamorat florentí que s’hi endinsa a la recerca de la seua estimada Beatriu. Virgili camina amb Dante travessant l’Inferno i el Purgatorio, fins arribar a les portes del Paradiso, on l’abandona per tornar enrere, a l’indret on li pertoca romandre fins que torne altre atrevit i aventurer client.

Virgili no pot entrar al Paradiso perquè no està batejat, ja que és molt anterior a l’arribada del cristianisme a Roma. Però, tampoc pot deixar-se de banda perquè el cristianisme se n’aprofita. Ho explique: Virgili és el gran poeta llatí de l’Època Clàssica i la seua Eneida recrea el naixement de Roma a partir d’Enees i de la fugida d’este una volta Troia és destruïda. Per tant, el lligam que crea Virgili entre l’eterna Roma i la gran Troia és fonamental per entendre el futur de l’Imperi i l’assimilació del passat.

Però, Virgili no sols va escriure l’Eneida... També té una obra, considerada menor, on hi descriu un naixement d’un infant, des d’una verge, que canviarà el curs de la humanitat en el regnat de Saturn. Abans, en l’època de referència, no existia el plagi. Per si ho voleu llegir, es tracta de l’ègloga IV. L’obra de Virgili, per tant, amb el pas del temps, va ser  incòmoda per al cristianisme però massa important per a poder-la arraconar. Solució: el fem profeta!

La Commedia de Dante és l’obra cimera de l’Edat Mitjana, d’Itàlia i del món. Dante descriu l’infern, el purgatori i el paradís, i hi situa els avantpassats en cada indret, segons va recorrent-los. Dante unifica Itàlia, segles després de la seua mort, en la mesura que Virgili dignifica Roma i, per extensió, Augusto. L’un i l’altre van de la mà en la creació que unifica passat i futur, realitat i ficció, i el florentí, sabedor del pes del clàssic, el situa en un lloc preponderant. Però Virgili no por acompanyar-lo al Paradiso perquè no està batejat...

Dante marca la futura Itàlia des de tres punts diferents: l’idioma, la cultura i la religió. La Commedia és la primera gran obra escrita en vulgar. D’altra banda, la figura de Virgili comporta l’assimilació del gran passat de Roma i, com no, el lligam amb els clàssics de més enllà de l’Adriàtic. Finalment, la religió cristiana es manté dignificada i potenciada des de l’obra del florentí. Però, Dante necessita d’un guia amb un prestigi indubtable per aconseguir el seu objectiu i Virgili és l’home indicat per assolir-lo: profeta i clàssic de referència.

El passeig de Dante és saludable per a qui el fa i per a qui el llig. Caminar amb Virgili comporta assumir allò sublim i impecable del passat, amb la garantia de no perdre’s ―ni detenir-se massa temps― en els estranys paranys materials de la vida. Però, assaborir els díhuit mil versos de la Commedia és recomanable per a la tensió, el colesterol i el sucre: és tan llarga que ens resta moltes hores de bar!

A Marina,

Salvador Sendra Perelló

L’INFERN NO ÉS TAN ROÍ

Un dels llibres que, d’oblidar-lo quan vas a una illa deserta, et costaria tornar nadant per recuperar-lo, és la Commedia de Dante Alighieri. Més de díhuit mil versos no és poca cosa... A gust meu, el llibre més gran i més divertit de llegir mai, i el pose junt a les quatre o cinc grans obres clàssiques de referència. Dante n’és el protagonista, junt a Virgili, d’un viatge que va des de l’Infern fins al Cel, passant pel Purgatori.

L’autor situa en cada nivell, i en cada espai, els personatges del seu temps, i els anteriors, segons considera que en són mereixedors. Però hi ha unes poques estrofes que capten l’atenció del lector, en el llibre V, si no recorde malament; és la de dos figures que s’entreveuen entre les tenebres però que tenen un no-sé-què de peculiar. Dante observa un xic i una xica diferents a la resta i pregunta.

Paolo i Francesca responen amb una sola veu, la de Francesca, a la pregunta del poeta florentí. He buscat els versos que ens commouen:

«Amor, ch’a nullo amato amar perdona,     « L’amor, que obliga a més amor l’amat,

mi prese del costui piacer sì forte,                   l’atragué cap a ell amb tanta força

che, come vedi, ancor non m’abbandona.      que encara no m’ha abandonat, com veus.

Amor condusse noi ad una morte.                   L’amor ens va dur a una sola mort,

Caina attende chi a vita ci spense.»                 i a qui ens matà, l’espera la Caïna.»

Al mateix Infern, en el cercle on romanen els luxuriosos, hi ha uns pocs versos que recordarem sempre, enmig dels díhuit mil restants. Però, ho farem perquè són les línies més humanes que trobarem a la Commedia. L’amor cortés no es podia deixar de banda una volta superat el laïcisme per la religiositat, com tampoc es podia deixar de banda la figura de Virgili per tractar la nova època medieval. Ni l’amor ha estat sempre pecat ni el cristianisme ha existit des de l’inici dels temps.

Dante recupera Virgili en una obra bàsicament religiosa atorgant-li la tasca de guia perquè, sempre, en una casa hi ha pilars que no es poden tombar o s’ensorra l’edifici sencer. Però, la Commedia és, també, una història d’amor on Dante busca Beatriu, incansable, i la troba al costat del Pare, al mateix Cel. L’amor de Dante s’ubica al lloc més alt de la bondat però, com amb Virgili, eixe amor no es pot entendre només com un fet cristià.

Atordit, a l’Infern, Dante, després d’escoltar Francesca, segurament va pensar que tot no era obscuritat en eixe l’espai de sofriment etern.

«Amor, ch’al cor gentil ratto s’apprende,          «L’amor, que en cor gentil pren aviat,

prese costui de la bella persona                          es va encendre en aquest, per la bellesa

che mi fu tolta; e’l modo ancor m’offende.»      el meu cos; i és com una ofensa encara.»

El cos, per a Francesca, era un destorb a l’amor vertader, o una ofensa, com diu ella. Ara, les seues ànimes romandran juntes, eternament, sense els cossos i sense la bellesa de l’aparença però, entre tant de foc i tant de sofriment, la flama de l’amor els seguix il·luminant entre tants i tants, fent-los perceptibles fins i tot per al poeta. El sabor amarg de l’Infern s’impregna de la dolçor mentre Dante camina, amb Virgili, cap al Purgatori. A més, tot i que ja no hi tornen a aparéixer, en els cants, estic segur que Dante, en vore Beatriu, els va tornar a recordar i, ho va fer pensant que ha valgut la pena pagar el preu que paguen; i pagaran!

 

A Maika, per animar-la que llija en italià.

Salvador Sendra Perelló