CANVIS DE PARADIGMA

Els canvis de paradigma, els artístics, sempre han resultat difícils d’explicar perquè hi ha el seguiment d’una línia de treball i de pensament predominant que es trenca i, sovint, la nova pren camins alternatius del tot impensables. Està clar que quan es realitza alguna obra mestra, la tendència deriva cap a l’esgotament del model emprat que ja ha acaronat la sublimació, però, com es pot explicar la substitució? Viktor Shklovski ens aporta una reflexió interessant...

L’herència literària –però aplicable als altres vessants artístics i no artístics—, segons Shklovski, no passa directament de pares a fills, sinó que es transmet d’oncles a nebots –i això cal pensar-ho des del punt de vista de mestre-deixeble. L’afirmació és refermada quan exposa que no hi ha un sol corrent artístic per a cada època, sinó que n’hi ha d’altres que es troben coberts per la repercussió mediàtica i intel·lectual de l’opció principal i dels seus exponents.

Latents, però no esgotats, les segones opcions romanen fins que el paradigma principal deixa d’aportar les respostes adequades; i és en este moment on se substituïx per l’opció latent, segurament ja transmesa de mestres a deixebles, o siga, de segona o tercera generació, depurada i enllestida. A la fi, resulta com una revolució en què la línia de treball coberta es descobrix per substituir la predominant, que passa a ser amagada per l’ímpetu de la segona. Els papers es canvien i la primera, abans predominant, passa a la reserva, on es depurarà i s’enllestira amb noves aportacions fins que li torne a arribar el seu temps, si arriba...

Salvador Sendra

SANTI, PERDONA’LS

Acabe tard de treballar i, quan torne a casa, ho solc fer per la xarxa de camins de la marjal per estalviar-me uns minuts i uns quilòmetres. Ahir va ser un dia normal i hi vaig tornar com sempre: pels camins.

Quan volia travessar la via del tren, hi havia un cotxe encreuat que no em deixava passar. Era un cotxe gran; un Audi blanc que tenia els llums encesos i les portes obertes. Imagineu l’escena, a les deu de la nit, enmig dels horts de tarongers i en el pas del camí sobre la via. M’ature i espere: no hi havia ningú ni passava cap tren. El cotxe il·luminat, obert i en marxa m’inquietava una mica...

Al cap d’uns minuts, per damunt de la via, hi va aparéixer un home alt amb un barret que semblava de llana. Amb el braç va fer un senyal i vaig entendre que era una mena de disculpa per estar entorpint el pas. A uns tres metres, hi havia un lloc per aparcar un parell de cotxes, però no el va usar. Se li hauria caigut alguna cosa a la via en travessar-la? Vaig pensar...

L’home va apartar el cotxe perquè jo seguira el camí però, en travessar la via, m’adone que hi havia un ciri encés arrimat a la paret d’una caseta que supose que gestiona la barrera; les barreres. No veig res més i seguisc el camí. Crec que dins del cotxe hi havia una altra persona perquè la porta del copilot es va tancar mentre l’home pujava per l’altra.

Este matí, però, en retornar pel camí de la marjal, m’he fixat en els detalls i m’he adonat que on estava el ciri, hi havia una corona de flors amb una cinta morada que no he arribat a llegir. Al costat, hi havia un ramell de flors i, pintat a la paret de la caseta, d’una grandària considerable, a la part de dalt hi havia: «SANTI, NO T’OBLIDEM». He pensat que poc li deu importar al pintor que l’al·ludit ho llija, això que hi han escrit, perquè crec que quan et mors perds el sentit de la vista; però qui sap...

Salvador Sendra

UN PROBLEMA AMB LES PENSIONS?

 

Problema? Quin problema?, perquè no és fàcil d’identificar... Si les matemàtiques no són un maldecap per als economistes –que se suposa que hi treballen—, només han de saber que amb la suma s’acumula i que amb la resta minva la quantitat; i no és tan difícil! Si el problema està en un dipòsit que abaixa el contingut, la solució es troba en aportar-hi més cabal. Per tant, no hi ha cap problema més enllà d’una suma o una resta.

En una comparació entre diferents estats europeus de l’era postlookdown es veia clarament que España no només era el lloc on no havien pujat els jornals, sinó que hi havien baixat. Ara cal tractar un tema que sol passar desapercebut: qualsevol pujada percentual del salari s’ha de calcular mitjançant la fórmula de l’interés compost, ja que la pujada del primer any s’ha d’afegir per calcular la del segon. Un any sense càlcul és important a la llarga perquè ja no es recupera; però la COE no diu res d’açò, que jo recorde, ni dels diners que s’estalvia.

D’altra banda, si tant de temps fa que això que denominen erròniament «problema» està comentant-se i ningú no actua, què haguera costat desviar un 0,5% de les darreres puges salarials i de les pensions per cobrir la suposada mancança? Si no t’augmentaven ni un cèntim el jornal perquè hi havia crisi i, quan te l’apugen, pactes un 2,5%, per exemple, deixa’l en un 2% i posa la resta al caixonet, collons! Ningú no es queixarà perquè del 0% al 2% hi ha una diferència abismal, i el treballador ho veu com un estalvi per al futur.

Finalment, m’agradaria saber per què encara hi ha funcionariat inscrit en un sistema de pensions diferent? A mi això em fa mala olor ja que s’estan creant grups diferenciats de contribuents de cara a la jubilació on no n’hi hauria d’haver. Però, ja fora de línies, la garantia perquè tot açò funcione és que s’ha de protegir la caixa, sota la pena que vullguen posar-hi, però s’ha de protegir d’algunes sarpes.

Salvador Sendra

APRENDRE VEIENT LA TELEVISIÓ

Converse amb gent i, a partir de les coses que diuen, puc endevinar què és allò que volen els mitjans d'informació de la massa que aprenguem i el sentit que té. Fa uns anys, per exemple, la gent sabia de rodes i de graelles, i de temps en els repostatges: eren els gloriosos dies de Fernando Alonso. Poc després, hi va haver un creixent interés pels sets, els saques i el revés, quan triomfava Nadal.

Però tot no era esport… La gent conversava sobre la prima de risc com si qualsevol fora politòleg: tot girava al voltant d'una cosa que, de fet, no tenia el mínim interés per a l'economia. I en parlaven i hi discutien! Tots duiem un economista dins que, a més, entenia de rodes, de temps de repostatge, de mach ball i de vaixells d'America's Cup. Ara ja ni se'n parla…

El temps canvia i, amb ell, les coses que interessen i que cal debatre per al bé comú. Ara ja no importa cap de les coses que he esmentat abans perquè són visions obsoletes del món. Ara importa el preu de l'electricitat en el mercat majorista! Vaig a dinar amb els meus pares, abans experts en Fórmula 1, en tennis, en vaixells de vela i en economia política, i em parlen del Kw/h d'un mercat majorista que jo desconec per complet. Aquil·les no alcançarà mai la tortuga; això ho tinc clar, per molt que m'esforce.

Mire el rebut d'Hiberdrola i resulta que he pagat menys que mai, però el Kw/h està caríssim en el mercat majorista i el món s'acaba.

 

Salvador Sendra