POSITIVISME I MORALITAT

Si no us pregunteu «què hem fet nosaltres per acabar així», no cal que us pregunteu res més perquè, realment, esteu acabats! Jo sí que m’ho plantege, i a tota hora. Ningú no m’haguera pogut fer creure mai que perdria totes les llibertats, fins i tot les propietats –no manem ni dins de casa nostra—, d’un dia per a l’altre i sense haver comés cap delicte; ni tan sols haver-lo pensat. A més, i això sí que em sorprén, la gent ho accepta i està conscienciada que actua com cal: de manera ètica, supose.

L’emergència sanitària, que jo sàpiga, és la primera volta que s’aplica, almenys per ací. Hi ha hagut altres casos excepcionals, però d’això ja fa molt de temps o han estat en altres zones del món. Però resulta graciós que, després de criticar la manca de democràcia de Xina, els superdemocràtics estan dedicant-se a copiar els mètodes emprats per allà perquè diuen que han resultat positius: confinament total, aturada de l’activitat social, econòmica i control exhaustiu de la població. Recorde que vaig escriure en el seu dia que creia que ací hi hauria alguns problemes per restringir unes llibertats tan bàsiques i elementals seguint el model xinés. Doncs, no: a la vista està!

Si l’experiment de l’OMS funciona, segurament hi haurà més retallades de llibertats, dictades per altres organitzacions, com apunta hui l’editorial de Le Monde. Potser, les altres no seran sanitàries, però ho seran ecològiques, o energètiques: per què no? I, per moltes voltes que li done, només puc entendre que estem, de nou, en el pecat original i que el càstig que se’ns aplica és basa en arguments positivistes –diguem-ne científics, tot i que s’hi incloga l’estadística— o, pitjor encara, plenament morals –quant a acceptació de la pena i l’actuació moral correctament dictada—, decretats i executats sense més, semblants a eixos que fan que les dones, en certes parts del món, vagen amb la cara tapada, pel seu bé, o que , com sol passar en l’estadística, si en som dos i hi ha dos pollastres, eixim a pollastre per cap, encara que tu te’ls menges els dos.

https://www.lemonde.fr/idees/article/2020/03/30/face-au-covid-19-le-choix-entre-sante-ou-libertes-est-un-faux-dilemme_6034887_3232.html

Salvador Sendra

DUBTES PERTOT ARREU

Hi ha inquietud arreu del món perquè als Estats Units no s’estan prenent les mesures preventives envers el Coronavirus que s’han adoptat en altres indrets d’Àsia, d’Europa o, fins i tot, d’altres parts d’Amèrica. Diuen, a més, que les persones, per transmetre seguretat, han de ser previsibles i que tot allò sobtat i irracional esdevé causa de dubtes i d’incerteses. Qualsevol es pot enganyar, però fent allò que ha fet la resta de la gent, perquè si improvises, tot i que tingues raó, o si no expliques bé les coses, d’una manera causal, no aportes la seguretat necessària ni credibilitat. Enganyat o encertat, però fes com fan tots!

Anglaterra ja ha hagut de recular i adoptar mesures semblants a les de la resta dels territoris afectats pel virus. A Brasil, sembla que el president no sap què fa, ni què ha de fer, però els governs territorials sí que prenen les mesures oportunes: ni tan sols escolten el president Bolsonaro, per raó que tinga. Però als Estats Units hi ha una barreja inquietant... D’una banda, els governs dels estats prenen les mesures que creuen oportunes, desoint el president, però d’altra banda, la incertesa està creada.

És la primera volta que tenen l’enemic a casa; pot ser que, així important, des de la Guerra de la Independència només hi ha hagut la Guerra de Secessió, en el seu territori. La resta de conflictes en què han estat involucrats –quasi tots a partir de la Segona Guerra Mundial— han ocorregut en altres parts del món. Esta volta, però, se’ls ha colat el Coronavirus, i ha estat en el pitjor moment, si ens referim a l’absoluta mediocritat del seu cap d’estat.

La ciutadania nord-americana ha viscut conflictes cinematogràfics, on sempre hi ha hagut algun heroi/heroïna que els ha salvat sense haver de decretar massa normes que afectaren les llibertats individuals, eixes tan preades i per les quals es van mobilitzar aleshores. Però, i ara? Sabrà la ciutadania cedir el cent per cent de la seua preada llibertat per eixir-se’n d’esta batalla que es manté a casa pròpia? Podrà fer-ho sense un superheroi que els defense d’eixa coseta tan xicoteta? Hi ha un sistema sanitari suficientment potent per aturar l’enemic?

Dubte de tot perquè diuen els pronòstics que els Estats Units són l’indret on més està apujant el nombre d’infectats i, alhora, és una població de la qual no disposem d’antecedents sobre el comportament que puga tindre en estos casos més enllà de la Llei Seca que, si recordem bé, es va decretar uns anys abans de la famosa desfeta econòmica del 29, i de la qual se’n van eixir reforçats, si ens referim a l’economia.

Salvador Sendra

TEMPUS FUGIT

Estic llegint Schopenhauer. Ja sé que no ho hauria de fer, però... El mon com a voluntat i representació no l’he llegit mai sencer; he llegit les parts que m’han interessat, però no mai tot de tiradeta. També he llegit els seus Fragments per a la història de la filosofia, ja fa temps. Ara m’he posat, aprofitant que ningú no em molesta: ni jo mateix!

Tinc un rellotge rus que és una meravella. Me’l pose per anar a la faena, però ara treballe des de casa i no em cal. És d’eixos que funcionen amb el moviment del braç i que quan el deixes inactiu, un dia o dos, s’atura. M’agrada pensar que, el cap de setmana, el temps es dilata d’una manera tan extraordinària que el rellotge vital s’atura, mentre que, entre setmana, és quan vertaderament envellixes.

Ara, però, el rellotge fa més d’una setmana que roman aturat, però el temps vital s’accelera d’una manera molt poques voltes percebuda. Els dies esdevenen llargs però, en arribar la nit, sembla que no has fet res –en realitat no has fet res—, i et gites amb eixa sensació, amb la del temps perdut però transcorregut, tot i que el rellotge s’haja aturat.

Si Schopenhauer es considera seguidor de Kant, almenys quan tracta les realitats apriorístiques de l’espai i el temps, cal dir que ell encara no és conscient de llur elasticitat, ja que és anterior a Einstein, i a Ernst Mach, si pensem que El mon com a voluntat i representació va ser una obra de joventut de Schopenhauer. I és per esta raó que pense que no cal saber teories físiques per rebatre els anteriors filòsofs perquè, només que posem una mica de seny, podem comprovar com el temps es concentra en èpoques i espais de reclusió, mentre que es dilata en èpoques i espais de llibertat. La persona lliure no envellix, simplement es fa major: creix.

Fer coses amb llibertat comporta, fins i tot, perdre la sensació d’aprofitament d’eixe temps i, per tant, adquirir consciència de la seua vàlua i del seu transcórrer sense, ni tan sols, plantejar-se la situació. Perdre’l, significa això: tempus fugit. Tot i que el rellotge romanga aturat, la sensació de pèrdua de temps només es pot associar a la de pèrdua de llibertat.

Salvador Sendra

ON COLLONS ESTÀ ALÈSIA?

Qui sap on està Alèsia? Ningú no sap on està Alèsia! Jo llegia estes coses de menut i no sabia ben bé a què es referien, tot i l’ajuda del meu oncle, que era qui em duia els còmics d’Asterix i Obelix de França, quan ací no n’hi havia, encara. Jo era molt xicotet...

Ara, aprofitant la manca total de llibertat, el càstig esdevingut d’eixe Pecat Original que està a tocar de l’Apocalipsi,  per ser-ne més precís, he hagut de buscar la felicitat fora dels bars i de les converses, i he retornat a la lectura d’eixes coses serioses que es diuen clàssics i que hauria de ser obligatòria perquè una persona puguera opinar sobre alguna cosa. I he retornat a Alèsia, però per altra via.

Els creadors dels còmics d’Asterix i Obelix sabien què tractaven, i sembla que eren grans lectors, entre d’altres coses, de La guerra de la Gàl·lia, de César. Molt del material que hi feien servir era prestat, cosa que és normal si el període que tractes és precisament eixe de la conquesta. La documentació, a més, la podien trobar en primera persona, redactada d’una manera del tot interessant perquè no els passara com als protagonistes de la historieta, que buscaven el lloc de la batalla i ningú no volia recordar-lo: s’havia d’oblidar, una desfeta com eixa.

La batalla d’Alèsia va derrotar un conjunt d’exercits gals que es van agrupar per guanyar la batalla definitiva a César. César era millor militar i un gran estratega, i això va decantar totalment la baralla. La missió d’Asterix i Obelix era la de recuperar l’escut del gran cap dels gals que, si no recorde malament, no van trobar. Per saber el final de la història, i els protagonistes, i la situació, millor si ho llegiu vosaltres mateixos, però no el còmic, que també, sinó el llibre de César.

Salvador Sendra

HISTORIAS DE LA PUTA MILI

En l’època més dura de reclusió que hom coneix i que el presidente Aznar va eliminar sense que encara cap progre li haja donat les gràcies amb suficient vehemència, es passava el temps de confinament de diferents maneres, però només diré que una d’elles, la legal, que era esperar que es fera el dimecres per comprar El jueves. Només arribava, sempre s’obria per les “Historias de la puta mili”.

Ara difícilment pot fer gràcia, a unes generacions desapegades d’eixa antiga realitat, una sèrie d’historietes que descrivien el dia a dia del confinament dels mascles adolescents, però, coses de la vida, ara estem tots i totes confinats, i la historieta torna a tindre sentit. Perquè ho entengueu millor: ara, todos formamos parte del ejérsito y tenemos un enemigo común.

Per tant, estem sota les ordres d’un salgento Arensivia, i és ell qui marcarà l’estratègia de lluita contra el enemigo. Per si faltava algun detall, todos los días son lunes! I això ho acaba de rematar. La nostra posició és la del ejérsito de reclutas, i tenim l’àrdua tasca de seguir les ordres que ens marca el salgento Arensivia, però la nostra situació física i anímica és la del dilluns al matí: quasi res porta el diari!

L’estratègia, salvant les distàncies, s’aproxima a la d’alguns territoris dels Estats Units, on la gent, veient arribar el perill del Coronavirus, ha decidit comprar armes i municions per fer-li front. També una estratègia marcial a la qual nosaltres ens avancem perquè tenim el manual d’El jueves per emmirallar-nos, mentre que ells només tenen un miler de pel·lícules d’herois patriòtics del tot allunyats de la realitat.

Susóldene, mi salgento!

Salvador Sendra

MATAR ROUSSEAU

Hi ha obres que s’entenen com a clàssiques perquè, com diuen aquells que saben –jo no—, sempre estan vigents; que el temps no afecta la seua actualitat i, per llegir-les, només hi cal una mica de perspectiva. Rousseau n’és un d’estos autors, com ho pot ser Montesquieu, Montaigne o Chateaubriand, per citar-los tots francesos. Ho haguera pogut fer amb altres però els he escollit perquè he llegit a la premsa que, a França, estan tenint problemes perquè la gent complisca els decrets, sobretot, aquells que confinen la població a casa. No ens enganyem: la notícia és que la ciutadania obeïsca sense gaire oposició.

Si hi ha una cosa que ha costat més vides que cinquanta mil coronavirus, i que cent mil, eixa ha estat la recerca de la llibertat, amb totes les seues afeccions. I, a França, bé saben tot açò. Ara però, i sense més antecedents que els informes mèdics i epidemiològics, els diuen que no poden eixir al carrer. Ja no estem parlant que prohibisquen els desplaçamets, o les reunions, o que tanquen els bars, estem parlant d’eixir de casa!

Rousseau, al seu Contrat Social, tracta el tema de les cessions que ha de fer cada individu envers el col·lectiu per integrar-s’hi, tenint en compte que les persones estem dissenyades per viure en grup, o siga, per conviure. Però eixe contrat jo no l’he vist mai: supose que algú l’haurà signat per mi, com deia un benvolgut professor de Filosofia de la universitat. L’única cosa que note és que cada volta em canvien les regles del joc quan ja fa molts anys que hi jugue, i cada dia em costa més habituar-m’hi. Podeu dir-me antisistema, però, abans, analitzeu la vostra situació i pregunteu-vos si heu guanyat o heu perdut llibertat des de l’any 2000, per exemple.

Cada esdeveniment ens en resta, i ho fa per la nostra seguretat, i de manera temporal, però la retallada hi roman en el temps: les coses no són mai com eren abans. Ara, l’última, esta ja clama al cel! No poder eixir de casa no és poca cosa: es diu confinament, en la mateixa mesura que un pres en arrest domiciliari. Però em sorprén que la gent accepte la mesura, en part creient-se això que diu qui mana, en part perquè en eixir-ne t’exposes a sancions o, fins i tot, a detencions més severes.

Si els clàssics que he escrit abans ho són per la seua actualitat, podríem pensar que encara viuen entre nosaltres els seus autors. Rousseau haguera redactat un Contrat Social com el que feu?, o, allò que més em preocupa, l’haguera signat? Crec, sincerament, que ens l’hem carregat perquè ho hem cedit tot.

Doctor Guillotin

EL PECAT ORIGINAL O LES NOU PLAGUES

Si no recorde malament, això del Pecat Original va ser un càstig diví associat a la necessitat intrínseca d’algunes persones –repetisc això d’algunes—, entre les quals es trobava Adam –el 50% de la població d’aleshores—, de saber més coses, d’eixir d’eixa ignorància dogmàtica per interpretar, conéixer i projectar-se en allò que ocorre i ocorrerà. La natura, però, era la gran barrera entre les coses humanes i allò creat, insalvable si ho analitzem des de l’estètica Kantiana o des del poema de Voltaire, Désastre de Lisbonne, que tanca eixa intensa, però breu, època il·lustrada.

Dita natura, quan s’observa a gran escala, o quan se sofrix, ens situa en el lloc on hem d’estar, o siga, en la perspectiva humana. Va ocórrer quan el tsunami, a Indonèsia, crec recordar; en el terratrèmol de Japó, també recent; o en la resta de desfetes que estem veient des de casa o, en el pitjor dels casos, patint-ne les conseqüències. Però, en què ha canviat cada un dels esdeveniments? I és ací, en este punt, on es troba la solució del dilema.

Fins a fa poc de temps, els fenòmens atmosfèrics de majors dimensions han estat una mena de reequilibri d’eixa bàscula que sospesa la relació entre allò natural i les coses humanes. L’home, i la dona, prenen consciència de la seua menudesa; la natura els sobrepassa! Ara, però, sembla que la bàscula es decanta definitivament del costat humà perquè el canvi climàtic ha aconseguit que l’activitat lligada a les persones modifique allò que se sabia natural, i que ho faça en un període de temps humà.

Es pot considerar, per tant, artificial eixa activitat relacionada amb els vents, els moviments tectònics o les estacions? Aviat direm que sí perquè ja s’entreveu que ha estat provocada per cada activitat dolenta i per les seues repercussions. Els incendis d’Australia en què es cremaven eixos beneïts koalas que ja ningú no recorda, també se li atribuïen, als humans, per la seua provocació així com pel grau de devastació. Els darrers temporals del Mediterrani, també...

El Coronavirus ha estat l’última i la més perillosa crisi de l’actualitat. És normal que hi haja gent que pense que es tracta d’altre d’eixos equilibris basculars que ens recorden la nostra ubicació i que ens hauria de retornar en la modèstia. La Covid-19 afecta els rics, i també els pobres; els hòmens i les dones. Diria que es tracta d’una nova plaga, si ho mire des de la perspectiva humana pecadora, però cal pensar que també es pot tractar del nou Pecat Original: eixe que ens expulsarà del paradís, o que ens permetrà entrar a aquells que no hi hem estat mai... De moment, no és l’apocalipsi, això està clar!

Salvador Sendra

UN DIA FELIÇ

A voltes, les coses se t’acumulen i passa el temps, i eixa dilació provoca malestar i neguit, i els anys transcorren mentre roman això que has ajornat i que et barra la pròpia construcció personal, i no hi ha manera d’eixir-te’n. De sobte, però, vas a comprar el peix i t’adones que venen eriçons, i que eixos eriçons estan ben plenets, i que, al cotxe, dus dos botelles d’un cava especial. Eixe dia recordes que tens uns spaghetti, a casa, que vaig dur d’Italia, quan encara deixaven viatjar-hi.

Compre els marisc i el duc a casa. Amb paciència recull les saboroses molles, amb una cullereta, i les diposite en un bol, amb tot l’amor. Quan ja en tinc una quantitat considerable, trac el wok, el pose al foc amb una mica del millor oli d’oliva que tinc a la cuina. Sofrig uns allets tallats de manera fina i introduïsc la pasta dels eriçons amb un bon grapat de julivert. Als pocs segons, hi fique els spaghetti bullits amb aigua i sal, al dente. Dos voltetes, o quatre, i els emplate. Afegisc sal d’escames, de categoria. Òbric la botella de cava per acompanyar el suculent àpat i me’n fot un parell de copes generoses.

Cinc anys, o sis... Ja no recorde el temps que fa que tinc pendent menjar estos spaghetti, i s’han hagut d’alinear les estrelles perquè ho puguera fer com es mereixen. Adore la cuina calabresa, tot i que haja de menjar pasta per sopar, que és poc habitual en mi. Hui soc molt més feliç que ahir!

Salvador Sendra

SALVAR MADRID; ESCAMPAR EL FEM

Si hi ha algú realment capacitat per iniciar alguna teoria conspiradora, eixe soc jo! Així que ací teniu el millor exemple; eixe que referma això que acabe d’escriure.

Quan venia de la faena, ja de nit, vaig escoltar a la ràdio dos persones que parlaven sobre el discurs del presidente. Vaig parar atenció i em vaig adonar que es tractava de dos especialistes en comunicació política i allò que feien era una anàlisi de les coses que havia dit Pedro Sánchez i de com les havia dites. Com és normal, l’un i l’altre discrepaven en la forma i en el contingut.

Realment, la conversa –o el debat— no em va interessar gens, però em va captar l’atenció el paral·lelisme que hi feien amb el discurs de Macron. El président français va parlar com un heroi que havia de salvar la France de l’assetjament viral. Les decisions les prenia perquè era el seu cap i ell sabia això que convenia en cada moment. Macron era qui decidia i, la resta, obeïa: era el líder i en volia traure partit, o patir-ne les conseqüències, de la gestió.

Sánchez, però, es va escudar en experts, directrius europees, sanitaris, governs autonòmics, etc., per avalar la seua gestió. Em feia mala olor, eixe argument... Eixe mateix matí, havia escoltat l’alcaldessa de Gandia que deia que no hi havia cap cas de Coronavirus a la Safor. Quan vaig posar gasoil, vaig parlar amb la persona que me’l ficava sobre el tema –el va traure ell— i em va dir: «Ja voràs com està el dissabte la platja de Gandia: plena de madrileños infectats!».

La teoria conspiradora, per tant, tracta de com el feble discurs de Pedro Sánchez amagava una mala gestió intencionada de la malaltia a Madrid, que és el major focus d’infecció de tot l’Estat. I ells ho saben... I ells han incentivat un centrifugat de les persones malaltes des del centre cap a la perifèria amb la intenció de descongestionar la malmesa sanitat madrileña per repartir els seus infectats arreu del territori, sense tindre en compte la situació d’eixa perifèria, ja castigada per un dolent finançament.

El lideratge, si haguera existit, l’hauria venut en el mateix discurs per eixir-ne reforçat com a líder. La mala intenció que hi vaig detectar en la comparació entre el discurs i els fets, com que li pot amargar el futur, l’ha amagada entre recomanacions, directrius i experts: eixa és la diferència entre Macron i Sánchez. Au, ja teniu la conspiració!

Salvador Sendra

TERUEL NO EXISTE

… ni existirà, almenys de moment. Enganyar els votants, molts d'ells necessitats de dogmes, és una postura política del tot inadequada, però que cadascú carregue la seua consciència. Ara, més prompte que tard, s'aprovaran els Presupuestos Generales del Estado i els pobres i les pobres de Teruel rebran el resultat de la seua mediocritat negociadora: molleriques.

Teruel només es pot activar d'una manera, si ens referim a la política: com a alternativa i oposició a Zaragoza. I supose que la resta de territoris despoblats, també. Però açò només es pot aconseguir de dos maneres, i una és la de reforçar el poder local, que du associat el provincial. La resta de propostes són falses o mitges veritats. Tot allò autonòmic se centralitza a les capitals i León ja se n'ha adonat. Ells han optat per la segona opció, que és la segregació. Ara bé, quan em referisc a reforçar allò local, he de remarcar que la província es gestiona amb la mateixa llei local. Les mancomunitats són per als romàntics i au, ja que només poden gestionar competències delegades des dels municipis, o siga, que la mateixa llei val per a tots! Si no es tenen les competències, com s'hi poden delegar?

L'única negociació que cap és sobre quan es derogarà la llei eixa de sostenibilitat de les entitats locals, que lliga els ajuntaments i les diputacions, alhora que reforça les autonomies, o siga, que centralitza més encara.

Mai s'ha tingut una oportunitat com esta i mai hi ha hagut tanta mediocritat negociadora. Teruel, ni existix ni existirà. De León, ja en parlarem -o n'escriurem.

Salvador Sendra