Explicar Duguin.

 

Fa uns quants mesos que van assassinar la seua filla en un atemptat a Moscou. Massa setmanes ja de silenci respecte de Duguin i la seua influència envers Putin, i sobre la seua filosofia d’acció que encoratja els russos a anar a la guerra per defensar allò que són. Un personatge difícil d’explicar, controvertit i especial que cal suposar que es trobarà enfonsat en la més absoluta misèria a causa de la pèrdua: se suposava que la bomba era per a ell i, segurament, hauria preferit estar en el cotxe i rebentar en compte sa filla. Ara, després d’haver-lo buscat per les xarxes i de constatar el seu silenci, crec que he d’escriure’n una mica per intentar explicar-lo. D’articles sobre ell, ja n’he escrit un parell, però que se centraven en l’obra més que en la persona.

Diuen que es troba entre Marx, Nietzsche, Heidegger i algun altre que se m’oblida a propòsit, però deixaré Marx de banda i en faré cinc cèntims.

La pertinença a un grup, col·lectiu o país és allò que condiciona l’individu, ja que hi ha afinitats culturals, religioses, costumistes o familiars. Per tant, la identitat individual i la col·lectiva es fonen en cada individu que, d’altra banda, no entén l’existència sol. Tot açò ja ho exposava Heidegger i també ho subratlla Duguin. Nosaltres, però, ens centrem en la felicitat, i hem de pensar que les relacions febles –la cordialitat i la immersió— són les que la condicionen, i estes només es poden donar en el col·lectiu més proper, tot i que sense intensitat en els intercanvis. Moralitat/felicitat.

Per a Duguin, existir és actuar, i ho fa en una mena de missió espiritual en què pren partit amb aquells que creu que són els seus –i, per tant, els bons— contra l’enemic, en una mena de xoc de civilitzacions semblant al que pregonava Huntington. Acció/passió. La rivalitat es pot trobar en allò que es pot entendre com el límit de cada identitat. Sobre les identitats, diu que les respecta totes, fins i tot les més xicotetes, que són les que cal preservar. Pertinença/cosmopolitisme. I l’enemic, està clar: el liberalisme, a qui acusa d’exterminar qualsevol diferència en una mena de genocidi cultural. Nacionalisme/liberalisme. Les relacions, per tant, s’han de proposar sempre des del respecte a l’altre, on s’hi inclouen les creences, que són allò que humanitza l’espècie (Nietzsche). Episteme/dogma.

En l’última entrevista a què he tingut accés, tractava sobre Salvini, Catalunya i Trump, i en tot això veia un resultat positiu que pregonava com a populisme; el futur serà populista. Elitisme/populisme. De moment, està encertant, perquè a Itàlia ha tornat amb altra cara i als Estats Units no tardarà gaire. A Catalunya, està més difícil, però qui sap? Hongria, Polònia entre parèntesi... França d’ací a poc? El Brèxit. Realment, si analitzem les seues prediccions, estes han estat ben encertades. Identitat/globalitat.

Finalment, i respecte a la mort de Duguina, s’ha de pensar que qui pregona sang ha d’acceptar que se li torne en contra. Diuen que van ser els ucraïnesos, quan la guerra feia poc que havia començat. Sang/orxata.

 

Salvador Sendra

Crònica d’una mort anunciada.

M’he empassat –i no sense esforç— la conferència de Milei al Fòrum de Davos per escoltar quina és la idea d’estat, de poder i d’economia que té el nou president d’Argentina, però com sempre que tracte esdeveniments on hi ha imatge, primerament l’analitze.

La jaqueta, una talleta per damunt de la seua i amb les mànegues molt amples; les sabates semblaven còmodes, però en consonància amb la jaqueta i els pantalons, que també li venien llargs. Físicament, envellit, desubicat i atabalat, amb un caminar insegur i les passes massa curtes. Duia la jaqueta cordada quan estava assegut.

Allò que demostren els gestos i el to de la veu és inseguretat. La ponència ha estat llegida per complet, però quan ha intentat aportar alguna idea de fora del guió –una volta, crec— ha estat tan difícil d’entendre per al públic com per a ell de formular. La mirada, allunyada de l’auditori i centrada exclusivament en el paper, quan l’alçava, la fixava en algú. Comença i acaba sense fer cap referència als presents ni cap agraïment perquè estava massa tens com per a fer res que no hi haguera apuntat abans.

L’anàlisi dels presents per adaptar el discurs, del medi de transmissió i del context ha estat realment deficient i en cap moment ha intentat empatitzar amb ningú, ni tan sols per captar l’atenció que es perdia a la tercera oració a causa de l’entramat de xifres, dates i percentatges –tot inventat— que usava de manera indiscriminada i arbitrària, només lligada a la situació comunicativa per l’evolució temporal: el món des dels Picapedra fins al present i la història d’Argentina, tot en deu minuts!

La ponència, totalment inadequada, es pot explicar amb les úniques coses que s’han pogut entendre, tot i que les exposa només per als acòlits. En faré cinc cèntims: comunisme dolent, socialisme dolent, feminisme dolent, ecologisme dolent, estat dolent, capitalisme bo, empresariat fantàstic i liberalisme fantàstic. La proclama del final m’ha fet avergonyir, sincerament.

Personalment, i sense gana de desmuntar les falsedats que ha exposat –no cal perdre massa temps amb això— crec que li han faltat un parell de coses: una miqueta de caspa i les genolleres.

 

Salvador Sendra

(Enviat especial de Diblogacions al Fòrum Econòmic de Davos)

Fòrum -economic- financer de Davos.

 

Economia: Ciència social que es dedica a l’estudi de la producció, distribució i consum de béns i serveis. El seu objecte d’estudi és la manera en què una societat s’organitza per a satisfer les seues necessitats, materials o immaterials, de consum. Açò ho acabe de copiar del telèfon quan he escrit la paraula de referència.

Finances: Activitats relacionades amb els fluxos de capital i diners entre individus, empreses o estats. Açò, també.

Realment, ¿algú hui pot creure que al Fòrum de Davos hi haja interés en la distribució dels béns i els serveis que han de satisfer les demandes de la societat? ¿O, més bé podem pensar que es tractaran aspectes sobre com funcionaran els fluxos de diners en els mesos següents?

En el cas d’acceptar la primera opció, el nom està ben apuntat; però només en el primer cas. L’economia és altra cosa, en principi, lligada al treball, a la producció i al capital, si es vol dir així, i diferent de les finances, on no hi ha treball ni n’hi haurà.

Supose que dita reunió es convoca en algun hotel, o palau de congressos, on treballarà gent amb nòmines, hipoteques, fills i il·lusions. També n’hi poden haver d’autònoms, com molts dels periodistes que cobriran els esdeveniments a què els deixen assistir. I pot ser que siga a eixes persones a qui convinga escoltar perquè els participants tinguen una idea més fidedigna d’allò que passa prop d’on estan; o siga, del treball remunerat.

Trasllats, alimentació, educació, sanitat, temps d’oci, paternitat i maternitat, casa. Perquè hi ha gent que gestiona tot això alhora que fa els comptes dels seus negocis, tracta amb la clientela i refinança   crèdits; però amb un ull apuntant a les xarxes, on la felicitat és allò que s’ha de buscar en la vida... Sí, la felicitat, tot i que, si demanen una ponència a qualsevol treballador del recinte, no crec que s’atrevisca a dir-ho, atenent l’audiència tan exclusiva que hi ha. Pensarien: què he de dir jo sobre la felicitat a la clientela que m’escolta?

En un breu apunt sobre la filosofia, la gent fa referència al mitificat debat entre Cassirer i Heidegger, i adduïx un canvi de paradigma a partir de la presentació social del pessimisme existencial (Heidegger) que esgota finalment les darreres representacions il·lustrades (Cassirer).  El resultat el sabem: caiguda de Weimar, crisi del 29, Guerra Mundial i, si s’estira l’individualisme, fins i tot la caiguda del mur de Berlín. I, què en roman? Doncs, això d’un inexorable rellotge que gestiona l’individualisme existencial, però ara mullat d’hedonisme conformista; o siga, l’efímera felicitat d’eixa gent que no l’esmentaria mai davant de l’il·lustre auditori de Davos.

 

Salvador Sendra

Quan minva la música, creix la tertúlia.

 

Com que soc una persona sense vida pròpia, comunament se’m podria considerar com a esclau, a banda del treball, de dormir i de menjar, no faig massa més coses. De fet, l’escassa informació que m’arriba, ho ha mitjançant la ràdio, quan conduïsc per anar a la faena o quan estic cuinant. La música m’interessa, però no vull que es convertisca en soroll, així que gestione els moments; les notícies no m’atrauen massa, però les escolte per a no posar sempre cançons.

Parla un seguit de gent que es fa anomenar «tertulianos» i, com que soc un bleda, em sol creure allò que diuen per un simple argument: estan a la ràdio perquè estan millor informats que la resta i, per tant, diuen coses que saben, tot i que les camuflen com a opinions perquè es tracta sovint de previsions del futur. Els tertulianos tenen informació confidencial que gestionen com cal perquè les persones que els escolten creguen allò que diuen.

La guerra d’Ucraïna s’acabarà en pocs dies. La invasió s’ha allargat perquè Zelenski és molt valent i està frenant l’ofensiva russa. Putin no podrà suportar un conflicte que s’allargue un parell de mesos. Les sancions internacionals arruïnaran els russos i hi haurà alçaments contra el règim. Si tanquen McDonald’s, Zara i Amazon, Rússia s’enfonsarà en quatre dies perquè perdrà el fil del capitalisme.

Israel prepara un atac selectiu contra objectius palestins de Hamàs. Israel prepara una intervenció curta, però intensiva. Israel no deu entrar a Gaza perquè això seria una massacre en els dos sentits: palestins innocents que moriran, així com soldats israelians. Gaza és un parany –amb túnels i tot això— per als soldats israelians, que cauran com a mosques. A Gaza, la gent no podrà sobreviure més d’una setmana sense ajuda exterior.

Ara no tinc esma per entrar a recordar els quatre dies que podia sobreviure el Regne Unit sense la Unió Europea, els grans problemes de les fronteres d’Irlanda i de Gibraltar o que Puigdemont cauria en un no-res en mans de la justícia més justa de tota la justícia justa del món mundial. En fi... Ara pense si no serà millor, en el futur, apostar per la música; més que siga amb el seu excés.

 

Salvador Sendra