En un dels viatges que
he fet a Firenze, en la visita al Palazzo Vecchio, si no recorde malament, vaig
tindre una visió que em va aportar els arguments per a polir una teoria que ja
duia temps investigant. Per si vos interessa saber quant, vos diré que em volta
pel cap des de la pubertat. En eixa època t’adones que hi ha coses
vertaderament importants i altres que no ho són, a més d’iniciar-te en el camí
del pensament penicèntric, com la gran majoria de joves. La imatge que va
encetar tota esta investigació és la de dalt.
He agarrat el dibuix de
Leonardo ―eixe que té un home nu entre un cercle i un quadrat― i he pensat de
fer un nou experiment per demostrar eixes teories tan humanes: l’he retallat
per la línia del cercle, li he travessat una agulla al penis i l’he fet rodar
sobre si mateix com una trompa. El resultat no deixa lloc al dubte perquè el
dibuix ha estat rodant una estona. Ara, ja es pot afirmar que l’ésser humà és
penicèntric!
Recuperar el
penicentrisme ha estat una prioritat per a mi. Mai he deixat de creure en els
principis que m’han voltat des de l’adolescència i sempre he rebutjat les
altres teories per dogmàtiques i per poc fonamentades. Qui es creu a estes
altures les teories heliocèntriques? Veritat que ens fan somriure? No vull ni
tractar el cristocentrisme, o la relativitat, o qualsevol altre pensament
obsolet perquè no cal perdre el temps.
Si l’home es trobava al
centre del món, el penis es troba al centre de l’home, i eixe és l’element que
mou tot el seu pensament la majoria del temps. Però, efectivament: he escrit la
majoria del temps. I no precisament pensant en les hores de son... L’home deixa
de pensar coses de trellat quan deixa d’exercitar el penis, i ho podeu
comprovar després de realitzar uns exercicis ben senzills, amb el penis, que
vos deixaran exhaustes. Després, la vostra ment es podrà concentrar amb el Sol,
amb Crist o amb la velocitat de la llum; abans, no.
El penicentrisme no
admet crítica alguna. És una teoria tan completa que no deixa forat per
tapar... Només se li pot ficar mà en casos com el de la imatge però sempre
sabent que es tracta del punt d’equilibri entre l’home i la natura; entre
l’ésser humà i la ciència; entre l’energia i la relaxació; entre la vida i la
mort ―com creuen els francesos. I Leonardo ho sabia, com ho sé jo. Però, per a
no molestar els dogmàtics racionalistes, ho va deixar apuntat en un simple
dibuix que he hagut de desxifrar jo perquè, fins ara, tots els que ho han
intentat han estat massa relaxats, potser exhaustes, i han pensat amb el cap,
en Déu o en Einstein. Pobrets innocents!
