ELS LÍMITS DE LA TRIBU

La pitjor de les penes a què s’enfrontava la ciutadania de la Grècia Clàssica era la condemna a l’ostracisme. Fora dels murs d’Atenes, per exemple, no hi havia res d’interessant per a l’atenenc. Quan lliges  Els treballs i els dies, d’Hesíode, t’adones que l’última de les possibilitats de negoci era la del comerç, i que calia explotar totes les altres abans de decidir-s’hi. A partir d’ací ja es pot entendre per què els grecs i els fenicis creaven colònies per comerciar, al llarg de tot el Mediterrani. Als indrets nous se’ls anomenava com els de procedència, en molts casos, tot i que hi afegien algun prefix, i la seua finalitat era la de sentir-se com a casa.

L’espartà Aristodem, tot i que estava malalt de la vista, conta Heròdot que va ser rebutjat pel seu poble després que perderen la batalla de Termòpiles. Aristodem, que es trobava apartat del front, va tornar viu a la ciutat mentre que els seus companys de guerra van morir, sabedors com eren que les tropes perses els multiplicaven en nombre i que no hi havia res a fer contra ells. L’honor espartà vinculat al grup anava més enllà de qualsevol decisió particular. Quan tornà, ningú no li parlava; ningú no li prestava foc; ningú no el mirava a la cara. Si haguera escollit el suïcidi o la fuita encara haguera sigut pitjor. Va porgar les penes a la batalla de Platea, on diuen que va tindre l’oportunitat de lluitar desarmat a la primera línia del front.

A l‘interior de la ciutat-estat hi havia felicitat com n’hi havia encara a les tribus. Els grecs encara mantenien una mica de cada cosa i això els feia tan especials. Nietzsche se centrà en l’estudi de la tragèdia a partir de l’equilibri entre la racionalitat –apol·línia—  i la música –  dionisíaca—  com a exemple de la realitat d’un poble viu, encara. Eixa dosi d’irracionalitat hi aportava la màgia necessària per viure i per gaudir d’eixa vida. Fins i tot Sòcrates –el dimoni racional— va escollir la mort a fugir de la presó perquè era conscient que extramurs només hi podia haver mals pitjors que la mort: la deshonra n’era un, i viure fora, l’altre. Apartar-se del grup significava caure en l’individualisme, o siga, no ser.

Ara, i després d’haver analitzat la realitat grega i d’haver-la situada en el límit de la racionalitat que permet, encara, eixa felicitat, la tesi ha quedat ben emmarcada: només es pot ser feliç sota l’esperit dionisíac. Quan Apol·lo assolix el 51% del nostre pensament, gaudir de la vida esdevé quasi impossible perquè no hi estem dissenyats. Si el primer culpable de les nostres desgràcies va ser Sòcrates, quant a excés de racionalitat, ningú no el pot jutjar per manca de coherència, i ara ens cal pensar que no podem ser d’una manera de dilluns a divendres i d’altra dissabte i diumenge, o durant les vacances.

No eduqueu els fills per treballar; no els dugueu a l’escola; crieu-los en comunitat. Que canten i que ballen, que cacen i que es barallen: vos ho agrairan tota la vida, tot i que siga curta. Torneu-los a la tribu. Coneixeran la felicitat.

Salvador Sendra

CRUCUFIXATS I DESAPAREGUTS

Al conte de Petroni de La matrona d’Efes, hi ha una informació important respecte a la crucifixió que en altres contes no està del tot clara. Una dona jove i casta, una volta mort el seu marit, està durant uns dies vetlant-lo al sepulcre. No menja, no beu i només plora: vol morir. Amb ella hi ha una serventa que intenta acompanyar-la en eixos dies tan durs, fent-li més fàcil el trànsit.

Prop d’eixe lloc, hi ha uns lladres crucificats i un sentinella romà fent guàrdia. Eixe home, en sentir el plor de la dona, s’apropa per ajudar-la i, allò que era un drama, acaba sent tot un episodi de disbauxa i bogeria sobre la tomba del marit difunt fins al punt que, a uns pocs metres de distància, els familiars d’un dels lladres ajusticiats trauen el mort de la creu sense que el soldat s’adone. Els morts a la creu, hi estaven molt de temps penjats perquè la gent poguera vore l’escarment. El guardià, estava massa ocupat consolant la jove viuda...

Quan els familiars del lladre crucificat van robar el cadàver, a causa de la negligència del legionari, el soldat i l’amant van reaccionar ràpid per inventar un relat que poguera salvar el xic. Van apartar la llosa de pedra de la tomba del marit, van agafar el cadàver i el van penjar a la creu buida d’on poc abans havien segrestat el difunt.

--Miracle, Miracle!

--El sepulcre està buit i el mort a la creu!

La gent es va preocupar més de saber com havia pujar el mort a la creu que de culpar el soldat per abandonar el servei, o de buscar el cadàver del lladre que havia d’estar-hi.

L’inici de l’època actual era un temps propici per als miracles i per a les crucifixions. Mentre els romans dormien o festejaven, sembla que van passar coses estranyes que, en alguns casos, han arribat fins als nostres dies en forma de relats; uns esbrinats i resolts; altres, no encara.

Salvador Sendra

TOP SECRET

El comissari J.M. Villarejo, conegut pels seus treballs de bricolatge com a lampista, afició que, tot i la seua faena com a policia, ha anat desenvolupant, primer a casa –la seua dona està desvanida!— i després per als veïns i amics, va punxar, de casualitat, una canonada on hi havia una conversa entre Mariano Rajoy, encara presidente, i Pedro Sánchez, que estava a casa veient la tele mentre el seu partit treballava fent l’oposició al Congreso. José María, que va anar a la perruqueria, va contar allò que li va arribar a orelles davant de Pepita i Finita, cosa que va fer que la informació s’escampara fins que em va arribar a mi, via Juanito i Conxín.

Villarejo –que sempre diu que no sap res— maneja més informació que Carmencita i Pepiqueta juntes! Segurament, perquè la gent es relaxa, quan entra el lampista, i solta tot allò que pensa, o perquè accepta eixe cafenet que se sol oferir quan ja es té l’aixeta arreglada i la sobretaula s’allarga més del compte amb un parell de copetes de cognac. No sé perquè però J.M. sap moltes coses que passen a Madrid... Ara diuen que s’ha instal·lat una persiana a la porta de casa i que passa la nit i el migdia mirant entre les fustes, per complementar la informació que rep a les cases.

I la cosa està ara embolicada perquè estava canviant-li la cisterna del vàter a la seua amiga Corinna, quan volia deixar el seu amant J.C. el Borbó, i després d’assabentar-se de tots els detalls, li ho va contar a Maribel, i Maribel a Rosita, i Rosita a Miguel, i ara ja ho sap tot el món! Si no voleu que se sàpien les coses, no digueu res davant de J.M. perquè, després, tot ho conta.

La cosa és que Mariano li va dir a Pedro que havien enxampat el seu partit per corrupció, i que Albert tenia massa aire com per a convocar unes eleccions presidencials que els deixaria baix de la taula, així que li va dir que parlara amb Pablo Iglesias perquè Podemos tenia ganeta de presentar una moció de censura, que l’acceptara i que governara una temporadeta fins que el PP es recuperara i tinguera un nou president. La cosa va anar bé i ara governa Pedro i reivindica la socialdemocràcia front a la dreta dels altres; Mariano s’ha retirat i el seu partit té un president nou que se n’està anant més a la dreta que l’Albert; Albert està decaigut perquè la seua estrella s’apaga i ja vol tornar a ser socialdemòcrata... La tàctica emprada de desgastar l’Albert i de barrar-li el pas per la dreta, en un cas, i pel centre, en l’altre, els està eixint bé i aviat podran fer unes noves eleccions perquè tot continue com fins ara.

Traducció de l’informe de James Bond sobre la moció de censura a España

DINAR A DÉNIA

El dia de més calor de l’estiu, passat migdia, o siga, a l’hora punta, travesse Dénia caminant tan de pressa com em permeten les condicions físiques i meteorològiques per anar al Baret de Miquel. Tot i els impediments, arribe a l’hora. Entre i m’atenen de seguida, sec a taula mentre espere la resta de comensals, demane aigua amb gas mentre observe el local.

Sostre alt, una làmpada de cada color, un aparell desmesurat i horrible d’aire condicionat sobre la porta que dóna al bany. Més bar que restaurant, tot i que no ho és, amb el taulell ubicat entre la primera i la segona nevada d’una casa de poble, fa eixa impressió. Entra la resta de companys. El restaurant té un parell de taules lliures que s’omplin en poc de temps. La gent conversa alegre.

Tots asseguts, demanem la primera copa. Tarden molt a prendre nota del dinar però Rubén diu que no és una pràctica habitual. Torcaboques de paper, un platet xicotet que farem servir durant tot el dinar, així com els coberts, unes copes desparellades –vam escollir copa de vi per al cava—, la taula sense tapet. El cambrer, una mica despistat, ha d’atendre més de la meitat de les taules. Apartem nosaltres mateix algun got i alguna botella i la deixem en una taula supletòria.

Per fi ens atenen. Bunyols de bacallà, figatells de sépia, tàrtar de déntol amb orxata de col, polp. Cadascú va demanar una cosa i, per consens, entre tots, una coca de sardina fumada amb figues seques. De postres, pastís de poma. Una volta iniciat el dinar, el ritme dels plats, adequat i, si cal, una mica precipitat algun. Cava rosat, un parell de botelles. Café curt.

Els bunyols, excel·lents, amb una suau crema espessa de pésols. Els figatells, interessants, també. El tàrtar, des del meu punt de vista, realment fantàstic. El polp, una mica salat, tot i que, per ser sec, acceptable. La coca, molt bona, o més encara, segurament pel tracte exquisit envers les sardines i la combinació amb la crema d’albergines, també una mica fumada. El pastís de poma, ideal per compartir, així com el marinatge de tot l’àpat amb el cava, fins a les postres. Sabors de llima i de menta en molts del plats que han fet més portable la dura jornada d’estiu.

Preu molt ajustat en el cas dels àpats i els vins. Segurament, la retallada la causa el feble servei de taula. Val la pena.

Salvador Sendra

COM EL DIT AL CUL

Una persona major del meu poble, molt estimada pel veïnat, fa servir l’expressió per explicar que una cosa encaixa molt bé en una altra. En castellà utilitzen como anillo al dedo que, per explicar-ho d’una manera filològica cal dir que si els sufixos –ito i –illo són diminutius, un anillo no pot ser altra cosa que un ano pequeño. Altra cosa és el significat que se li vullga donar, però la realitat del llenguatge és la que és.

I, com la ment és tan simple que els pensaments es poden esbrinar quan es fa una retrospectiva de les seqüències viscudes en un temps concret, m’ha vingut al cap tot açò a partir d’una notícia que he llegit sobre un intent de robatori, a Barcelona, d’un anell valorat en set milions d’euros! La tècnica emprada ha estat d’allò més simple: una persona es fa passar per enviat del comprador, es presenta a la joieria, demana vore l’anell, el posa en una caixa de màgia amb doble fons i, quan l’obri –atenció!— ja no hi està. L’han enxampat amb l’anell a la butxaca. Segurament, d’haver sabut l’explicació del primer paràgraf, trobar-lo haguera estat més complicat.

Però, quan prenia café, al matí, he parlat amb un amic que és bomber i que coneix altre bomber que és de Pego, famós perquè Buenafuente el va entrevistar en un dels seus programes quan va tallar l’anell d’acer que s’havia col·locat al penis un home de Dénia. El secret estava en untar amb cremeta i aplicar gel a la zona afectada per abaixar la temperatura que provocava la radial quan seccionava el metall. El meu amic bomber em contava que era una cosa bastant comuna, eixa de tallar anells, però dels dits. Jo pensava en el doctor Cavadas, però no li he dit res...

I tot açò m’ha forçat a escriure perquè, mirant per la finestra, he vist que hi havia un cotxe de bombers a la platja, al capvespre. He investigat i es que estaven rescatant un windsurfista a qui se li havia girat el vent i no podia tornar a la platja, al lloc des del qual havia partit. En altres casos, s’haguera hagut de sacrificar una verge per canviar els designis divins, però en temps ha avançat tant que se l’ha pogut remolcar amb una moto aquàtica.

Encara hi ha qui diu que la nostra ment és complicada. Les persones –i parle prenent el meu exemple com a prova vivent— som d’allò més simples i pensem sovint seguint les seqüències que s’entossudia a explicar E.A. Poe en un dels seus relats, quan li endevina al seu acompanyant que pensava sobre un nan que treballava a un circ.

Salvador Sendra

LES DESGRÀCIES DE LA VIDA MODERNA

Em mire i mire la meua vida i estic a no-res de tallar-me les venes. No sóc feliç i, a més, dubte que ho haja sigut mai si exceptue els tendres anys de la infantesa. Supose que eixe fals record el causa la necessitat humana de netejar el passat per deixar en el record les imatges més positives que allunyen l’infant de la crueltat innata dels humans més joves.

Però això que jo pense i que, per suposat, expose amb tota la raó, et passa a tu, també: desgraciat! I a cada persona que haja tingut la desgràcia de nàixer i viure a això que coneixem com a occident. És impossible que ací hi haja ningú a qui la felicitat li dure més de mitja hora –i això ja és dir. Ni els diners, ni la salut, ni l’amor, ni la faena; res ens ompli. De fet, quan acceptem un dels estats esmentats com a positius és perquè venim de l’oposat.

Què passa quan tenim diners, amor i faena? –la salut ací sí que és realment positiva perquè significa absència de dolor. Ens enveja la gent que viu amb poca cosa, que és lliure com un ocell i qui no necessita ni treballar de manera contínua. De tota manera, sempre ens podem consolar pensant que les xarxes socials ens diran què necessitem per a gaudir de la vida; no patiu.

Tornar la vista arrere quan s’està en una platja paradisíaca significa vore tota mena de fem escampat per la duna. Estar en un jacuzzi amb una persona físicament perfecta significa que en algun moment haurà de parlar o, pitjor encara, que s’haurà de vestir de manera horrible i moure’s per terra sense el mínim estil. Escoltar Shostakovich significa que en algun moment pensaràs en la seua vida a la URSS. Ací no hi pot haver ningú feliç perquè el temps avança inexorable i l’individualisme ens ha aïllat dels cicles naturals, deixant-nos sempre a una passa del precipici. Només a la tribu hi pot haver felicitat; una volta abandonada, racionalitat!

El millor tabac, els àpats selectes, els vins escollits i les vesprades a palau no fan més que apaivagar totes eixes desgràcies de qui se sent infeliç i desgraciat. Les converses s’acaben i en els viatges es perden maletes, quan dorms t’alces a pixar i la faena embruta i envellix. La vida és una merda i la felicitat una quimera que ens empassem com ens empassem la vida eterna.

Tot i que si ho pense bé, sí que hi ha una cosa que em fa gaudir, i eixa és escriure sobre les desgracies i els mals del món i de qui l’habita.

Salvador Sendra

DEBE GOBERNAR LA LISTA MÁS VOTADA

El Partido Popular siempre ha defendido que, en unas elecciones, la lista –o el candidato— más votado debe ser quien gobierne. Realmente, si se mantiene la opción de la democracia directa, su discurso sí que posee una cierta legitimación porque, de otro modo, el gobierno se formaría de manera indirecta o, por decirlo de otro modo, a partir del voto delegado, bien de diputados, bien de concejales, bien de delegados.

Con anterioridad, la democracia interna de la organización era, simplemente, votar que el presidente del partido tuviera poderes absolutos para decidir quién formaba parte de la ejecutiva, quién sería su sucesor, cuál sería la estrategia y la línea política. Ahora, con la opción de votar en unas primarias, el Partido Popular ha decidido liquidar, aunque solo sea en esta campaña, el sistema del dedazo presidencial; tal vez porque el presidente creía que podría, de manera indirecta, ubicar a su candidata…

Tras las elecciones primarias, el partido optó por una nueva dirección, la de un joven desconocido llamado Pablo Casado que, en cierto modo, desvía la línea sucesoria desde la derecha hacia un poco más a la derecha, desde el populismo hacia un poco más de populismo, aunque todo esto no es importante porque, en el caso de poder formar gobierno, las rectificaciones que se acordaran con sus supuestos socios lo podrían llevar a hablar catalán en la intimidad, o a puntualizar matices sobre el movimiento vasco de liberación.

Con esta nueva opción llamada democracia interna con votaciones primarias, el Partido Popular entra en la fase de la indecisión ya que los pocos militantes que le quedan tienen la posibilidad de elegir a su líder, cosa que ya se ha realizado. Con el voto directo, Soraya ganó a Pablo, o sea, que si se aplica la premisa que tanto ha defendido el PP, la exvicepresidenta no debería tener objeción alguna para ejercer en su nuevo cargo. Pero, el problema ha llegado cuando se ha rechazado el pacto entre los dos candidatos más votados.

Una segunda vuelta, se decía, podría dividir el partido. Un enfrentamiento tan directo, se decía, podría desgastar demasiado a sus candidatos. Todo esto son opiniones o, por decirlo de otro modo, visiones subjetivas. Lo que es realmente objetivo es que el Partido Popular ha escogido a su candidato con un sistema de elección indirecta y, por tanto, ha fallado a sus principios: la lista más votada por los afiliados es la de Soraya. Casado será el nuevo presidente del partido con solo un 34,36% de los votos (19.977 en toda España), o sea, una miseria. A todo esto, debemos tener en cuenta que con menos de 60.000 afiliaciones reales, el número de apoyos directos del nuevo presidente es de pena. Suerte, Pablo.

Observador internacional