Fa poques setmanes al Congrés va tornar la iniciativa de revocar la presó
permanent revisable. Justament amb tot l'enrenou de la detenció de l'assassí de
Diana Quer. Un subjecte perillós, que havia intentat segrestar una altra xica,
ficar-la a un maleter... i encara gràcies que no ho va aconseguir. El
"Chicle" segurament, faltaria les anàlisis dels perits forenses, és
un psicòpata. La dreta mediàtica espanyola, salvatge i carronyera, va
carregar contra l'esquerra amb tot el "grogisme" que són capaços.
No obstant això, el tema mereix una reflexió a fons, i haig de reconéixer
que no tinc una resposta totalment clara, encara que en els darrers temps, he
canviat la meua posició. El Dret Penal té tres funcions bàsiques: dissuadir,
castigar i reinserir. La primera d'elles, dissuadir, implica que qualsevol membre
de la societat davant l'oportunitat de cometre un delicte ha de pensar que
rebrà un càstig i que això serà suficient perquè no cometa el delicte –si vaig a furtar i pense que em passaré
entre 1 i 3 anys a la trena, és molt probable que no furte-, és una funció que tracta
d'avançar-se al delicte. La segona és castigar, una vegada s'ha comés el
delicte, la societat considera que qui l'ha comés mereix un càstig, eixa seria
la funció original i més genuïna de la pena. Finalment, sobretot des de la
Il·lustració es considera que la pena ha de reinserir al delinqüent.
És una decisió política configurar un sistema penal. I tot sistema penal té
una ideologia al darrere. Bàsicament des de la Il·lustració podríem dir que hi
ha dos corrents. Una més dominant que posa l'accent amb la reinserció, amb
penes més lleus, penes alternatives a la presó, mesures educatives siga quina
siga la pena, fer la presó útil facilitant el treball, l'aprenentatge, etc. I
una altra que posa l'accent en castigar, amb penes més dures, fins i tot pena
de mort, cadena perpetua, endurint les condicions a la presó reduint el
contacte amb altres presos, etc.
Al darrere d'aquests corrents hi ha una concepció o altra de l'Ésser humà.
Els que travessen per la reinserció, tenen el concepte de l'Ésser humà basat en
"el bon salvatge" i "la tabula rasa", és a dir, l'Ésser
humà és bo per naturalesa, només les circumstàncies el porten a delinquir, i el
cervell no té res escrit ni programat, tot és aprenentatge, per tant, un
delinqüent pot aprendre altres conductes i deixar de ser delinqüent. En canvi
els que opten per castigar, tenen una altra concepció de l'Ésser humà, la de
Hobbes i "Homo homini lupus est", l'Estat és el garant de la
convivència, i tot aquell que no accepte les regles ha de ser castigat, a més a
més, amb duresa, perquè és dolent i no vol acatar la Llei, i com més exemplar siga el càstig els
altres que tinguen temptació de delinquir seran dissuadits més prompte.
A grans trets aquest seria el punt de partida de la reflexió. Optar per una
política o una altra és una decisió política, social, implica posar de manifest
quina concepció es té de l'Ésser Humà i quina societat es vol. Però òbviament,
no tot és tan bonic com la teoria exposa. Per una banda trobem que sovint les
penes més greus, les polítiques dels "castigadors", no tenen cap
efecte dissuasiu, a un delinqüent igual li fa que el condemnen a 50 anys de
presó que a cadena perpètua, igual li fa que li posen una pena de mort que el condemnen a cinc penes de mort,
en canvi alguns estudis posen de manifest que en penes més baixes s'aconsegueix
un efecte dissuasiu més gran. Per una altra banda, l'objectiu de la
reinserció no s'aconsegueix en moltíssims casos, i, per si faltava alguna cosa,
està el tema, que a mi personalment em porta de cap, dels psicòpates.
Els psicòpates no tenen possibilitat de reinserció. Són els assassins en
sèrie, són els violadors amb llarg historial, són els que peguen les palisses a
les seues parelles sovint, els pederastes, etc. No sols aquests, també ho són molts
dels que dirigeixen bancs i s'inventen coses com les preferents i donen l'ordre
de robar els estalvis dels majors. Aquests individus mai es reinseriran. No hi
ha educació per ells que valga. No hi ha treballs, ni obres socials, ni
sensibilització per a ells que valguen. Estan al marge de tot. Estan per damunt del bé i del mal. I quan isquen de
la presó, delinquiran amb tota probabilitat. Cal llegir sobre psicòpates,
fer-se una idea del que són, del que diuen els investigadors, i aleshores hom
no pot més que esglaiar-se davant aquesta gent. I fer-se la pregunta: I ara què?
Ara bé, sabent el que sabem: Que volem fer amb els psicòpates? Seguim amb
la naïf política de reinserció? Els donem dues lliçons del que és una bona
persona i ja? Que fer amb un delinqüent amb nul·la capacitat de reinserció? El
soltem i que torne a assassinar, violar, maltractar, abusar de xiquets, etc.? Sí, sé que és dur
d'assumir. En la majoria dels casos, 99% -perquè Robert Hare diu que l'1% de la
gent és psicòpata i no tots els psicòpates són delinqüents només uns pocs, molt
pocs, per sort- els delinqüents es poden reinserir, però, ¿què fem amb eixe 1%, els
psicòpates, que són els més perillosos incontrolables i irreinseribles?
Òskar "Rabosa".
