ALGUNA FARSA RELIGIOSA

Una volta, fent un màster d’eixos que es diuen internacionals, hi havia un parell de marroquins, dos xiques brasileres, un altre parell d’ucraïneses, un veneçolà i altres que ara no recorde. Els únics alumnes que em van cridar l’atenció van ser els dos marroquins perquè em feia la impressió que anteposaven la seua religió a qualsevol altra cosa i els pedregueros, que sempre van en quadrilleta. De fet, els musulmans, en algunes ocasions intentaven inculcar-me alguns aspectes de la seua moralitat, diguem-ne especial. 

 

La interacció entre estos alumnes i les xiques era distant, tot i que s’havien de relacionar per eixes coses que té el sistema educatiu. Eixíem a dinar i, clar, ells no podien vindre perquè podia haver-hi porc. Anàvem a prendre un vi o una cervesa i, clar, ells no poden vindre perquè totes les nostres relacions giren al voltant de l’alcohol. Supose que deu ser difícil relacionar-se amb els ateus, tot i que eixa manca de creença era, precisament, l’element que unia la resta de l’alumnat: xics i xiques, o siga, persones, que vivien als afores dels dogmes, tot i que, de portes cap endins, en tingueren. Ucraïneses, brasileres, veneçolans i pedregueros –estos últims, amb una mica de recel—tenien en comú que deixaven les creences a casa, o al temple. 

I escric açò perquè tinc una amiga que està fent un curs d’anglés a Anglaterra on hi ha gent de tot arreu, i algun que altre de l’Aràbia Saudita. Ella és xica i ells són xics; ella és atea i ells són religiosos; ella ensenya els cabells... Deu ser difícil per a un mascle criat a l’Aràbia admetre que una dona ensenye els cabells, les cuixes o que conduïsca. Però els garants de la moral supose que ho veuen des de la perspectiva que es tracta d’unes pobres desgraciades, o d’infidels i, per tant, patixen carències. Em deien que algun d’eixos hòmens pensa dur la seua esposa d’ací a uns mesos perquè vol quedar-se una temporadeta al Regne Unit, formant-se.

La relació d’estos estudiants amb les alumnes, és la mateixa que si estigueren a l’Aràbia? Evidentment, no! A l’Aràbia no podrien estar en la mateixa classe perquè si les xiques es trauen els guants per escriure, podrien provocar en els xics pensaments indeguts; lascius. Tampoc podrien parlar amb elles al pati, ni a la cafeteria, perquè eixes dones podrien tindre marit, germà, pare o nóvio, o siga, propietari, i es podria incomodar d’assabentar-se’n. Però a Anglaterra sí que ho fan: allà donde fueres haz lo que vieres, diuen els castellans, tan respectuosos sempre amb els costums i els idiomes aliens.

Si se’ls aplica esta màxima, als aràbics, quan arriben les seues dones, estes podran anar vestides amb pantalons, o ensenyar les cuixes i els cabells, supose; i conduir. Si s’admet que no ho fan a l’Aràbia és perquè encara hi ha això que anomenen determinisme geogràfic... La fe, per tant, també hi estaria relacionada, amb l’àmbit geogràfic i, per tant, deixaria de ser una vertadera religió per convertir-se en una llei. D’altra banda, si ells es relacionen de manera diferent a l’Aràbia que a l’Anglaterra, significa que són més legalistes que religiosos, de la mateixa manera que passaria si diferenciaren entre els àmbits públic i privat. Per tant, si la creença marca la manera de viure, esta ha de estar per damunt de tot i de tots, com van entendre els companys marroquins, que podien mantenir una vida religiosa de manera «natural» per tractar-se d’una lectura de l’Alcorà diferent a la saudita, molt més rigorosa i impossible de realitzar fora de l’Aràbia.

Salvador Sendra

Educació en la fe.

Una vegada escoltava a un jesuïta, no recorde el nom, era una tertúlia, ara no recorde tampoc si de radio o televisió, en el que parlaven d'educació. La qüestió és que l'home es feia creus d'aquest sistema educatiu, el sistema prussià que impera a les nostres escoles públiques i privades, que capa els xiquets perquè com més adults es feien, menys preguntaven. Deia l'home, jesuïta ell, que la curiositat innata del esser humà era avortada des de ben prompte. No deixa de ser curiós que un membre de l'Església portadora de l'única fe vertadera (com totes les religions) fera aquesta afirmació. Poc després d'escoltar aquesta notícia vaig llegir la notícia que els jesuïtes assajaven nous models educatius, sense llibres, sense exàmens ni classes magistrals.

Tot açò ho he recordat perquè llegint a Hume, el filòsof escocés diu que moltes de les creences vénen de l'educació i que moltes són irracionals. Si bé és cert que Hume com bon escèptic considera creences algunes coses que nosaltres ja donem per certes. Hom pot objectar que no estem al s. XVIII i que hui en dia les creences a les quals es refereix Hume ja estan superades per la ciència. Però això és realment cert? Hem superat les creences per veritats científiques? Òbviament, no. I per això impera un sistema d'educació de caràcter prussià. Juan Ramón Rallo, el mediàtic economista liberal, pel que fa a l'educació prussiana diu:

“...cuyo objetivo declarado era la creación de cinco grupos sociales: a) soldados obedientes para el ejército, b) trabajadores obedientes para las minas, c) buenos súbditos para el Gobierno, d) empleados serviles para la industria y e) ciudadanos que pensaran de la misma manera en la mayoría de las materias.”

No tinc cap dubte que amb alguns matisos eixos objectius continuen vigents. Malgrat que se'ns diga constantment que els objectius són formar en un munt de valors i que aprenguen no-sé-quantes-habilitats, el que interessa és que hi haja bons treballadors, eficients, que no pensen massa, preparats per a les empreses, i bons súbdits de l'Estat. Diuen que les actuals generacions són les més ben preparades. Però, ben preparades per a què? Per a servir de mà d'obra barata siga ací o a l'estranger? Gent individualista, consumidora, que vaja a votar quan li diguen perquè és un dret democràtic... Gent que no qüestione el sistema, que no es faça preguntes. Gent que siga incapaç de relacionar els temes perqué hi ha una manca general de cultura integral. Gent que siguen superespecialistes, tan superespecialistes que siguen pràcticament analfabets funcionals.

Sí, això es pretén en l'educació. No cal que la gent pense, no cal que la gent tinga estímuls. Cal educar-los en la fe. Una fe laica. La fe en l'auctoritas del mestre o del professor. Per això el sistema educatiu està ple d'exàmens. On et fan preguntes que has de contestar, sense marge a dubtar del que t'han dit que has d'aprendre, el que t'ha dit el mestre o el professor que ha dit Newton, Adam Smith, Darwin... El que t'ha dit el mestre o el professor que diu el llibre de respostes del mestre o del professor. A l'educació obligatòria no hi ha qüestionaments, ningú explica que la Història és perfectament possible que no siga com diu el llibre d'història del professor. Certament, la Història no és la que s'explica als llibres d'història, que normalment tenen com a objectiu inculcar un esperit nacional, un orgull a la pàtria... Ningú diu que hi ha altres formes de contar la Història que no són la del llibre de respostes del professor.

S'educa perquè la gent tinga fe en una sèrie de conceptes que mai abandonaran al súbdit. Encara que acabe una o tres carreres. Encara que siga un doctor. Perquè sí, sabrà molt d'un tema, o de dos, però no tindrà eines per qüestionar res, per fer-se preguntes, per buscar respostes a contra-corrent. Fora de la seua especialitat, pensarà el que pensen tots. Això si acaba amb estudis superiors, si no la seua formació la completarà la TV.

La fe és el que guia l'educació. La fe i matar qualsevol possibilitat que hom es faça preguntes.

LES CANONITZACIONS

Una dona malalta de Parkinson, ja en un estat de degeneració acusat, se salva d’empitjorar i, allò que és més important, revertix els símptomes fins que queda com si res: com abans de patir la malaltia. Este succés que pot semblar increïble està documentat i, segons s’ha pogut contrastar, va ocórrer al centre d’Europa, a la clínica de la Maternitat de Paris, l’any 2005.

Una dona, esta de Costa Rica, va ingressar en un hospital amb un greu aneurisma (un coàgul de sang al cervell) i, sense saber com ni perquè, d’un dia a l’altre li va desaparéixer el coàgul. Els metges se’n feien creus ―i mai millor dit― del fenomen, també degudament enregistrat i contrastat, que va ocórrer a l’any 2011.

En el primer cas, el de la religiosa francesa, va succeir perquè la monja, ja molt malmesa, tenia molta fe en el papa Juan Pablo II i, en un moment molt concret de la malaltia, va escriure en un paperet el seu nom, o això diuen perquè la pobra dona ja no podia ni escriure. A partir d’esta data va començar a millorar fins que es va recuperar per complet.

El segon cas, el de la dona de Costa Rica, diuen que sempre havia admirat el papa Juan Pablo II i, fins i tot en el moment més crític de la seua vida, va seguir mantenint la fe. La conseqüència de tanta devoció va ser que, inexplicablement, el seu cervell va sanar i va recobrar la vida normal que feia abans de tindre la malaltia.

Estos dos casos són miracles provats i contrastats per la Comissió de teòlegs per a la Congregació per a la causa dels sants del Vaticà i, per tant, no admeten cap altra lectura. Esta comissió és seriosa i ha contrastat degudament els fets i les informacions, així com els testimonis de familiars, amics, metges i altre personal que va tindre contacte amb les malaltes durant la seua convalescència. La seua decisió, per tant, va a missa.

El vincle del papa Juan Pablo II amb els fets ocorreguts està més que provat i, la conseqüència de tanta bondat i de tanta fe ha estat la finalització del procés de canonització del volgut papa que ―cal recordar― va ser iniciat per un procés d’urgència que no s’havia donat mai fins al moment, ja que no es podia aturar ni un sol segon més una canonització tan demandada, tan clara i tan objectiva. El papa Francisco va rematar la faena l’any passat canonitzant el beat Juan Pablo.

L’altre dia, un amic de Salem em contava que es va curar d’un constipat greu. Feia temps que patia per la seua integritat física perquè, en esternudar, a voltes es colpejava el cap contra el capçal del llit; i la cosa empitjorava! Quan va anar a situar el coixí de manera que evitara el fatal colp, es va adonar que encara hi tenia l’Interviu amb la foto de Belén Esteban. Ell tenia fe en Belén; sempre n’havia tingut. L’endemà es va adonar que la seua salut havia millorat molt i, en un parell de dies, ja estava pràcticament curat. El metge no s’ho podia creure però hi ha nombrosos testimonis que...

 

Salvador Sendra Perelló

Vade retro, tenebras.

La última aportació meua al blog es va dir “El sexe dels àngels” i jo mateix la qualificava d’allò que és, una llicència poètica. Esta expressió s’utilitzava per part de les potències occidentals com ara França, Anglaterra o les nacions germàniques a l’època de les Croades a Terra Santa. Amb ella, es feia referència a que gran part dels problemes de l’Imperi Bizantí, eren autoimposats, val a dir es desfeien i desgastaven internament en lluites estèrils per qüestions no importants com ara si el pare i el fill eren d’una mateixa essència o homoousios, o si el pare per ser-ho era més que el fill. Si Jesucrist era Déu i home, o només Déu i mai home o home encara que enviat per Déu.. Roda i volta, profundament amenaçats pel veí Islam, i discutint sobre “el sexe dels àngels”, val a dir, qüestions irrellevant i accessòries... Poc més tard, vindran els turcs, es faran amb tot i la cultura grega a Estambul hui en dia o al conjunt de la nació turca, no són més que ruïnes. Hi ha un nou amo hi ha vingut de fora, i això per fer, com en la faula aquella d’Esop crec, en que dos llebres es queden discutint en veure-hi acostar-se uns gossos sobre si són d’una raça o altra quan és irrellevant la raça però no el fet del temps perdut en discutir i no escapar...

Tot va començar amb un intercanvi de missatges en el quals analitzant el nostre món occidental actual el vèiem exsangüe, fluix, incapaç o fins i tot avergonyit de creure en res, com si segles d’Il·lustració hagueren tingut com a conseqüència gent incapaç i avergonyida de creure en res quan –eppure si muove!-, la gent de fet vol creure. No deixa de ser curiosa la reemergència de la fe/creences en el món occidental, siga en forma de noves congregacions religioses, cursos de ioga o qualsevol altra activitat que implique associació humana, car per definició sóm gregaris com a espècie (punt que Òskar no em refuta). Així les coses, vaig escriure un article anomenat “El corcó” i majorment dedicat al món musulmà perquè coincident en el temps amb els atemptats al setmanari francès Charlie Hebdo, i un posterior anomenat “Kalinka, kalinka” (el corcó II), dedicat a la Rússia de Putin, val a dir l’actual.

La tria de estos dos subjectes, el món musulmà i el rus, no és casual sinó que respon a qüestions de veïnatge respecte de l’Europa occidental. El corcó, adduïa jo, és estrictament nostre, ells són veïns nostres i van a la seua. El problema és que en Europa ja ningú sembla anar a la seua, tindre les coses clares.... Al món occidental la base d’aprenentatge va ser la lògica grega posteriorment expandida pels romans, tot i que ara sí li donaré la veu a Òskar quan diu:

Si és cert que des del món occidental ha hagut un intent de buscar explicació del món mitjançant la lògica, però aquest intent no sempre han sigut assumits per la majoria o han format part de la cultura popular o de masses. Més aviat al contrari, ha sigut qüestió d’unes persones que sovint es veien marginades, o perseguides. El pes de la religió a l’època grega no tan poc rellevant com afirma Lluís, de fet Sòcrates va ser condemnat per impietat. I no sols ell, també Aristòtil i Anaxàgores, aquest darrer per dir que el Sol era una bola de ferro ardent, encara que la seua condemna no va tenir un final tan tràgic com la de Sòcrates. Però a més a més, la lògica té trampes també, hi ha sofismes, hi ha fal·làcies, hi ha apories... I tant en el pensament antic com més recent, moltes suposades veritats lògiques no són més sofismes, fal·làcies, oxímorons, o trucs de mags dialèctics directament.

Evidentment que li done la raó i crec que en tot lloc i moment ha hagut pobles que han maltractat als seus homes més insignes, com ara a Roma. Escipió l’africà, després d’alliberar Roma de l’amenaça cartaginesa permetent així la seua futura expansió, es veu criticat car ha esdevingut massa poderós i mor marginat deixant com a epitafi que aquella terra/pàtria ingrata, no era digna ni dels seus ossos. Tampoc coneixerà millor fi ni acceptació entre els seus Aníbal, a qui els propis cartaginesos africans veuen un estrany arribat de les llunyanes altres ribes de la mar. Com bé conclou, la xerrameca i la ingratitud no són privatives d’un sol poble.

Després continua dient que: Més endavant la lògica acaba convertint-se en Raó, amb el pensament il·lustrat. La Raó es contraposa a la Fe, però aquest fenomen no és ni nou ni exclusivament occidental. Més bé, a primer cop de vista podem observar que és un fenomen que depén exclusivament de una civilització, d’una religió, d’una societat... o d’un moment històric. Podríem afirmar que les oscil·lacions pendulars entre Raó/Fe depenen de l'estadi d’evolució social d’una determinada societat, així com més desenvolupades siguen les societats més inclinades estan a la Raó i menys a la Fe. Això ho podem veure a on i quan es desenvolupen els pensaments filosòfics al llarg de la història i en quines societats apareixen. A l'Edat mitjana, al món àrab es desenvolupa un pensament filosòfic més potent que a Europa, perquè durant el Califat de Bagdad i de Còrdova, les societats són molt més evolucionades que a Europa. El Renaixement es produeix quan la societat europea evoluciona substancialment. I això que només ens limitem a la cultura occidental i islàmica, no mirem la xinesa o l'índia, on segur que observaríem els mateixos moviments pendulars.

Aspectes que ell reprén dels meus escrits anteriors per refutar-me i que jo ara reprenc d’ell... Val a dir que ens estem citant l’un a l’altre quan majorment estem d’acord en tot, i com que això d’anar esporgant cada petit detall per tal de produir o puntualitzar un nou text no té massa sentit, jo per part meua done per tancat el torn de rèpliques i contrarrèpliques.

Abans però faré un breu resum dels dos corcons que tantes rèpliques per part d’Òskar Rabosa i comentaris per part del lector han rebut. Europa, debilitada perquè ja no creu ni en sí mateix ni en els valors de la Il·lustració (però vol desesperadament creure car és humà creure), es veu assetjada per veïns de pensament potent en durada com el musulmà, o vehemència com en el cas rus; es veu confrontada a estos pobles que sí es troben en un punt d’expansió.

El futur, que no està escrit i que alguna part segurament sí hi viuré o patiré dirà qui té raó. Jo per ara comence a pensar que la tenim els dos i els nostres escrits es complementen esdevenint per tant redundants. Jo llance la tovallola i agraïsc les contribucions i constate degut als nombrosos comentaris rebuts, que el sexe dels àngels continua sent un debat de candent actualitat. A mi em sembla buit perquè manca base d’aplicabilitat, és perorar sobre coses indemostrables, ara bé, sembla que com a tema agrada...

Jo done per closa la meua contribució al subjecte. A partir d’ara escriuré sobre altres aspectes.

Fiat lux, vade retro tenebras... i amb això de que es faça la llum i desapareguen les tenebres no vull dir que jo estiga en disposició d’aclarir els dubtes de tots sinó de molt més modestament clarificar la meua posició personal al respecte de dita enriquidora polèmica de les últimes setmanes. 

Bucarest a 14 de gener del 2015-02-15

Democràcia i fe.

La democràcia es fonamenta en la fe. Aquesta tesi vos pot xocar, però si vos pareu a pensar-ho durant uns minuts, trobe que arribareu a la conclusió que és total i absolutament correcta. Si us plau, penseu una miqueta abans de continuar llegit. A aquesta tesi s’arriba amb una senzilla reflexió i no caldria anar més enllà. A continuació donaré alguns arguments que sostenen aquesta tesi, però seria bó que ho llegireu una vegada vosaltres heu fet la vostra propia.

En primer lloc, caldrà analitzar la tesi oposada, que seria: La democràcia es fonamenta en la raó. Així, partiríem de la base que quan el poble sobirà ha de prendre una decisió ho fa després de jutjar què és el que convé, no tant a ell personalment sinó al conjunt de la societat. Per això, es suposa que un individu, un ciutadà, deu estar informat. És a dir, deu procurar-se la informació necessària perquè la seua decisió siga la correcta i així millorar no sols la situació seva sinó la de tota la societat. En “democràcies capades” –per dir-ho d’una manera fina- la primera decisió que pren un individu, suposat ciutadà, és el seu posicionament ideològic, dins del tradicional esquema esquerra/dreta. Ahí, en les societats occidentals trobem els següents grans blocs: per l’esquerra trobaríem 1) desapareguts els comunistes, seria una socialdemocràcia en sentit original amb ecologisme, feminisme, i un llarg etcètera de ismes; 2) una social-liberalisme, o tercera via, que és una versió amable del neoliberalisme al qual s’han pujat els tradicionals partits socialdemòcrates, des dels laboralistes anglesos fins al P$x€, passant pels socialistes gavatxos o socialdemòcrates alemanys; per la dreta, 3) conservadors; 4) demòcrata-cristians; 5) liberals.

És clar, que hom hauria de conèixer quins postulats inclou cada un d’aquestes “famílies ideològiques democràtiques” per poder escollir a quin partit votarà. Per això, la tasca de qualsevol bon ciutadà consistiria a conèixer, llegir, informar-se, sobre cadascuna d’aquests pensaments ideològics i veure quin li apanya més. Quin, després del seu raonament, s’ajusta al model de societat que ell desitja i que portarà més felicitat, no sols a ell sinó al conjunt de la societat. Si cap li satisfà, hauria d’explorar altres ofertes més enllà d'aquests grups dominants. Per exemple, plantejar-se perquè el comunisme ha desaparegut com alternativa, plantejar-se que diuen els anarquistes, o els llibertaris, o... qualsevol altra ideologia, idea o pensament que puga circular en la nostra societat.

Tot seguit hauria de raonar sobre quin partit o moviment polític s’ajusta a la reflexió anterior. Per això hauria de llegir els programes polítics, i després no sols això, també triar la persona que crega més oportuna per portar endavant el projecte, i a més a més, en cas de no complir amb el programa, i amb els postulats ideològics que conté, hauria de demanar responsabilitats.

Aquests serien l’actuació d’un ciutadà en una democràcia representativa, si actuara regit per la raó. Però no cal un estudi transcendental en sociologia, antropologia, psicologia social o interdisciplinari, ni fer enquestes amb 2.000 mostres, ja siguen telefòniques o a peu de carrer... per adonar-nos que això no és així. A la majoria de la gent si li preguntes, et definirà els partits polítics d’esquerres o dreta, no més, i no distingirà entre els principis bàsics d’aquestes ideologies que hem esmentat abans. Però a més a més, la majoria no es llegeix els programes dels partits, ni tan sols dels quals votarà. L’adscripció a un partit o un altre es fa generalment sense cap reflexió, les causes poden ser diverses, i van des de “l’herència familiar” fins a voler sentir-se identificat amb un grup o amb un estrat social, o fin i tot per identificar-se amb un determinat líder. Però això sí seria objecte de major estudi i reflexió a part.

Per tant la gent tria, els partits polítics per la fe que representen unes idees que els mateixos partits diuen representar. Els votants no busquen informació més enllà de la que ofereixen els mass media, la gent no busca referents intel·lectuals o ideològics fora dels canals de tv, ràdios i premsa escrita. La gent vota el partit i creu amb la gent que domina el partit, amb les oligarquies dels partits, i tant s’hi val que siguen corruptes com honestos, la fe amb el partit i amb la gent del partit es mantindrà incorruptible. Només quan una sèrie d’escàndols, de despropòsits, d’animalades i burrades, queden a la llum de forma clara i diàfana, tant que ja no quede ni un sol clau, per ardent que estiga, on agafar-se; només quan la fe es perd, la gent està disposada a canviar, per això haurà d'aparèixer un altre partit o polític a qui tenir-li fe.

La democràcia es fonamenta en la fe, com la religió i l’Antic Règim, però a més a més, la fe arriba fins al punt de creure’s que el poble decideix les polítiques que se li aplicaran, tot i que les desconeix. La raó ha mort, millor dit, ha sigut avortada. La fe roman victoriosa i incólume.

Oskar "Rabosa"

Déu existeix: La prova definitiva.

Cau a l'ordinador, per error supose, un article que sobre l’ateisme. No puc citar l’autor doncs no ve. Però bé, no crec que siga tan important donat que per a mi, manca d'importància qui siga l’autor. Més enllà d’un resum de sobre les posicions filosòfiques que tracten de demostrar la inexistència de Déu, no diu res que valga la pena.

En el fons em sembla que és una “prova diabòlica”. Com proves que una cosa no existeix? Això ho va posar de manifest Bretrand Russell amb la seua tetera. Totes les suposades proves de l’existència de Déu, o de no existència, es basen en arguments. No hi ha cap prova física de l'existència de Déu, per tant no pot haver-hi cap prova física de la no existència de Déu. Així, saben que no hi ha grans dinosaures perquè no en veien cap, com passa amb Déu que tampoc el veien enlloc, però sabem que va existir perquè trobem restes fossilitzades d’ells, però no hem trobat cap fòssil de Déu ni cap resta. És absurd dedicar-se a provar la no existència de Déu.

A més a més, quan a un creient li contra-argumentes els seus arguments sobre l’existència de Déu, sempre acaba apareixent la fe. Una cosa tan subjectiva que no pot ser provada sinó que ha de ser viscuda. Així, com diu Feuerbach a “La esencia del cristianismo”:

No existe para mí si yo no existo para él; si yo no creo o pienso en Dios, entonces Dios para mí no existe. Luego sólo existe en cuanto es pensado o creído -no es necesario agregar: para mí.

O el que és el mateix, Déu és el que hom creu o pensa que és. Per tant, hi haurà tant Deus com persones creguen i no tot el món creu en mateix Déu, perquè cadascú té una experiència Déu única. Sovint, la gent pensa que creu en una mateixa religió, un conjunt de mites, creences, valors... que diuen compartits. Però no tothom viurà de la mateixa manera la relació amb tots eixos mites, creences, valors... No tot el món pot pensar a Déu de la mateixa forma.

La prova del que afirme, és que no hi ha religió, mireu la que vulgueu, que no tinga infinitat de corrents. Els cristians només els Evangèlics hi ha més 30.000 esglésies, això sense contar altres corrents com la copta, maronites, etc. Mireu els corrents tan diferents i oposades dins del catolicisme –des de la Teoria de l’alliberament fins a l’Opus Dei- quan en teoria només té un cap, una estructura, un grup de gent que vetlla per la veritat. Cada corrent agrupa a gent que comparteix una forma de veure el cristianisme però és totalment impossible que hi haja dues persones que pensen i visquen Déu de la mateixa forma, perquè no hi ha dues persones que pensen exactament el mateix. Per tant, el que es comparteix és la forma externa d’expressar la creença, no la creença o pensament mateix.

Dit açò, sembla que el meu plantejament siga agnòstic, però és completament ateista. Els agnòstics afirmen que no hi ha elements racionals que justifiquen l’existència de Déu però tampoc la inexistència –provar la inexistència és un absurd, i qualsevol argument en eixe sentit serà una fal·làcia, i com a molt pots falsar els arguments sobre l’existència de Déu. El que jo dic difereix en quan no es tracta de donar arguments racionals, sinó creença o de fe, d’emocions que diria Bretrand Russell, d’una experiència interna i personal. L'existència de Déu no demostra per raonament sinó per sentiment. Cosa que no el fa menys real per a qui el sent.

En el cristianisme la fe és una gràcia, un do de Déu. Per tant, a mi quan em pregunten perquè sóc ateu, dic senzillament “perquè no tinc fe”, si són cristians qui m’ho pregunten els dic que “Déu no m’ha donat eixa gràcia” –més que res per fotre. La gent es sol quedar desencantada amb la resposta, esperen arguments, però és que no hi ha més. Sóc ateu perquè no crec, perquè no pense en Déu com una cosa real –com tampoc ho pense de Superman, Spiderman o La Massa com sers reals-, perquè no tinc fé, perquè cap emoció em mou això. Donar arguments suposa perdre el temps en fal·làcies.

Dit açò, quan parlem de l’existència de Déu, queda clar que parlem de creure que Déu és un Ésser que té una existència independent i més enllà del nostre pensament. Òbviament, com concepte abstracte és indubtable la seua existència, si no fos així, jo no haguera pogut fer aquest post.

Oskar “Rabosa”.