Gos flac

 

“Al gos flac no li falten puces”: dita popular a la qual, com en tantes altres, poques objeccions se li poden posar.

Fa uns quants mesos, en una entrada al blog, em vaig aventurar a fer un pronòstic sobre la guerra d’Ucraïna i, de moment, ho he encertat tot. Realment, no estic intentant fer creure que el meu punt de vista és especial, ni que veig allò que ningú veu, ni que la meua visió geoestratègica supera la de qualsevol assessor o periodista especialitzat, sinó que fa gràcia que les coses siguen tan simples i tan previsibles.

Ara, si canviem de lloc, podem vore i escoltar, fins i tot llegir si encara feu servir esta tècnica ancestral, que hi ha avalots i alçaments a Iran perquè una xica va morir en una comissaria. Diuen que tot això va passar perquè la van arrestar a causa “del mal ús que hi feia del vel”: sembla que el tenia mal col·locat i se li veia el cabell. Tota una provocació per als guardians i les guardianes de la integritat moral de l’estat islàmic!

Rússia té problemes a Ucraïna i s’hi està arreplegant en els indrets més consolidats. Ara, a més, proposarà una participació ciutadana per decidir la definició de cada territori pres i la seua possible adhesió a la mare pàtria. Necessita soldats i armes... L’exercit ucraïnés està fort, ben entrenat i armat... No cal que diga qui està al darrere. La premsa entén que hi ha una defallida russa en la zona que complicarà la seua iniciativa.

Iran és l’aliada de Rússia en tot això de la confederació asiàtica que ha de crear un bloc d’estats que servisquen de contrapés a les aliances occidentals, però ara té problemes i Rússia no està en un moment òptim per poder ajudar-la, com ja ha passat altres voltes. Quina casualitat, que ara hi haja mobilitzacions a l’Iran, o que hi haja hagut enfrontaments a Nagorno Karabaj... Supose que per la mateixa casualitat, a Síria, Baixar al Àssad deu començar a preocupar-se. Qui sap?

Salvador Sendra

L’escaparate

 

Lima és una ciutat realment curiosa. Si mires els voltants, està ubicada en un desert on és ben difícil que ploga. L’absència d’aigua de pluja es suplix amb la d’un parell de rius que la travessen i amb una boira persistent que la cobrix quasi sempre. És tan difícil vore el sol com vore ploure... Però, a poqueta nit, ja comences a percebre la humitat que es transforma en banyat a les primeres hores de llum i t’has d’abrigar o protegir.

En tornar a casa, he escoltat les conclusions d’un estudi que apuntaven la disparitat en el progrés escolar: deien que els infants de les famílies amb més poder adquisitiu i més cultura aconseguien millors resultats en els estudis. Esta és una conclusió que ja pressentíem... Però, què és en realitat això que diu? Doncs, fàcil: que això de l’ascensor social no se sol donar, si atenem les estadístiques i el lligam entre cultura i poder adquisitiu.

Estudiar per convertir-se en una persona de profit servix per emparar un discurs pobre i erràtic. Si vols que la canalla estudie, allò que has de fer és estudiar tu també, perquè imiten el teu comportament, el teu esforç i que aprecien el resultat de tot això. D’altra banda, els resultats seran majoritàriament contraris als desitjats. Ara bé, el resultat de l’esforç dista molt de ser l’enyorat ascens social i s’aproxima més a situar estes personetes en un escaló superior del proletariat de sempre; però en el proletariat.

Quan ixes a passejar per Miraflores, però t’allunyes del centre del districte, hi ha comerços que ocupen més superfície que els cèntrics: supermercats, tendes de cotxes, de mobles, etc. Enmig, el preu per metre quadrat és massa alt per poder ubicar expositors i prestatgeries. Quan cau la nit, s’il·luminen els expositors i m’adone que hi ha uns cartons que cobrixen els escalons de l’escaparate d’una tenda de mobles d’oficina. En tronar del passeig, m’adone que hi ha un xiquet assegut-hi fent els deures de l’escola.

Salvador Sendra

Buen chico

Si et consideres una persona sensible, més val que abandones la lectura: avise!

Un dia estava assegut al bar, al poble, mentre esperava una senyora amb qui solia prendre café els dies d’entre setmana. El mostrador tenia forma corba i, relativament prop de mi hi havia un parell de xiques que parlaven d’una tercera. Parlaven en castellà, tot i que es percebia que no era la seua llengua materna. No obstant això, les entenia a la perfecció, però en cap moment vaig intervindre en la conversa ni vaig compartir res més que una salutació.

Una deia a l’altra que eixa tercera tenia nóvio, i que li va preguntar per ell un dia que es van ajuntar: «¿cómo es?». Tot i això, la xica del nóvio no entrava en el fons i responia amb oracions carregades d’evasives. Però va insistir, de nou: «¿cómo es?». I la resposta es va fer esperar... Això contava, una a l’altra, que escoltava amb molta atenció i fixava la mirada en els ulls de la primera, mentre prenien café.

Jo perdia i recuperava la conversa mentre esperava Consuelo, la meua companya de tertúlia, i observava les xiques que, finalment, arribaren al moment de l’esperada resposta. Després d’insistir de nou –contava una d’elles— la novençana li va contestar ja sense escapatòria: «es buen chico...» Quasi caic de tos! Mai no havia escoltat una síntesi tan cruel per descriure un xic, i més encara si es tracta del nóvio!

Recorde que vaig pensar: «la relació durarà quatre dies»: qualsevol suporta un «buen chico» si no està podrit de diners. I, efectivament, va durar quatre dies, perquè resulta que jo coneixia el «buen chico» i el vaig vore amb la nova nóvia ben poc. Ara, hui, al cap de dotze anys, encara m’esborrone d’escoltar insults com eixe i pregue a Satanàs que no em deixe caure en el parany de la bondat.

Salvador Sendra