La música i la sordera.

El meu veí té un gust horrible per a la música. En començar a viure ací, l’home em deia que li agradava molt, i jo, com que d’allò que es tractava era de fer amistat, li vaig dir que també; però que tenia uns compositors favorits i tot això. De seguida em vaig adonar que no parlàvem el mateix idioma: ell es referia a la música de ball, supose que a la salsa i tota eixa música de saló que no he aconseguit mai distingir. Hui, com tants altres dies, m’està donant el matí i per això em dedique a escriure i no acabe de llegir el llibre de Žižek que duc entre mans.

Reflexione, però, sobre la manera en què ha canviat la forma d’escoltar la música. Abans, eixa tasca era molt complicada, i només es podia fer en comptades ocasions: festes, concerts, moments especials... Eixa excepcionalitat que aporta la raresa de l’audició hauria de ser el moment ideal per poder apreciar el contingut de la peça, o la seua finalitat, vull pensar. I no em referisc només a la representació d’un concert, sinó fins i tot a la música festera més repetitiva, on supose que es dansaria abduït per un no-sé-què realment especial i dionisíac.

Fins a ma casa arriba el retrò dels baixos –bum, bum, bum— d’una manera semblant al soroll dels cotxes d’eixos que circulen amb un volum descabellat de sorolls que molesten tot el veïnat. Però no hi veig sentit a tot açò, com tampoc en veig a anar caminant amb uns auriculars que et priven de qualsevol interacció, a l’hora que t’aïllen de la resta. Tampoc entenc la meua manera d’escoltar la música quan estic a casa, perquè de cada deu peces que hi sent, només pare atenció en una. A la fi, concloc que l’efecte que es busca és el de l’aïllament, però no per a millorar res, sinó pel simple fet d’ignorar totes les coses que no siguen les pròpies. La música, de la manera que l’escoltem hui, no dista molt del soroll d’una màquina de cosir, o d’un rotovàtor, si acceptem l’efecte que volem que ens produïsca.

Ara, una volta escrita la reflexió, aprecie que ha abaixat el volum i, per tant, la resta del veïnat podrà escoltar la pròpia música i no s’haurà d’empassar la imposada des de la sordera.

Salvador Sendra

Au revoir, La France: 50 anys de lenta agonia.

Feia temps que havia pensat fer un post sobre el paper que juga França dins del món. L'havia posposat fins ara, però crec que ara ja toca, sobretot després de veure com el president de la República del Congo li cantava les quaranta a Macron. Hem parlat de Turquia i d’Alemanya, del primer hem dit que vol fer créixer el seu paper internacional i del segon hem dit que va ser capat després de la II Guerra Mundial. França s'ha anat difuminant en l'escena internacional. Crec que no es diu res nou, que això que coneguem com civilització occidental i, més concretament, cultura europea és impossible d'entendre sense la França. La política, la filosofia, la literatura, l'economia, l'art, la música... en tots i cadascun dels àmbits l'aportació de la França ha estat fonamental. Però hui en dia, podem afirmar també que França és un desert. La decadència francesa és més que evident. L'única aportació que queda de França hui en dia és el postmodernisme passat pel filtre estatunidenc. Poca cosa, doncs.

França ha tingut sempre una vocació de potència mundial, tot i que al s. XVIII i XIX és va quedar per darrere de l'imperi britànic, i després serà superada per Alemanya que en pocs anys 70 anys la va envair 3 vegades: durant la guerra francoprussiana (1870-1871); durant la Primera Guerra Mundial (1914-1919); durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945).

Des d'aleshores la Grandeur s'ha anat esfumant inexorablement. Després de la II Guerra Mundial, França acabarà al costat dels guanyadors, tot i això, els estatunidencs sempre els consideraran perdedors (podeu llegir a Zbigniew Brzezinski o a George Friedman), tot i que aliats, seran un protectorat dels EUA, com els antics protectorats seran un estat vassall i tributari. Zbigniew Brzezinski, ho diu així després de comentar que a Europa hi ha un cert antiimperialisme americà:

The brutal fact is that Western Europe, and increasingly also Central Europe remains largely an American protectorate, with allied states reminiscent of ancient vassals an tributaries. [El fet brutal és que Europa Occidental, i cada vegada més també Europa Central, romanen amplament com un protectorat americà, amb estats aliats que recorden els antics vassalls i tributaris] (The Grand Cheesboard).

Sí, certament, després de la II Guerra Mundial, el general De Gaulle -el darrer estadista europeu no-servil-, ho va veure clar, i per això, en un principi es va negar a formar part de la Comunitat Econòmica Europea de l'Acer i el Carbó, propiciada pels EUA dins del marc pla Marshall, per tal crear un marc d'integració del seu mercat i la seua indústria. De Gaulle s'oposava a la creació d'aquest marc per ser un projecte americà, per estendre el control dels EUA a Europa. Així com, també, es va oposar a la creació de l'OTAN, advocava per una política de defensa europea pròpia, allunyada dels interessos dels Estats Units. Ja com a mandatari de la V República francesa, De Gaulle va voler abandonar l'OTAN.

Pel que fa a les Comunitats Europees, De Gaulle, vist que ja formava part i que un dels impulsors de Robert Schuman, va signar el 1963 amb Konrad Adenauer el Tractat de l'Elisi que donarà naixement a l'eix francoalemany que ha dominat i regit els destins de les Comunitats i la posterior Unió Europea. Aquest tractat va durar fins al 2019, quan Merkel i Macron el van renovar mitjançant el tractat d'Aquisgrà, però l'eix francoalemany ja està molt malmés.

De Gaulle farà un altre moviment que marcarà la política internacional francesa. Bàsicament, es passarà d'un sistema colonial a l'Àfrica a un renovat sistema neocolonial i l'àmbit d'influència es coneixerà com Francàfrica, tot això amb el vistiplau dels líders dels països recentment acabats de nàixer. Aquest neocolonialisme tindrà com dos eixos: un, la presència militar als països francafricans; l'altre, França hereta els deutes de l'època colonial i accepta la creació de dues divises regionals, una per als estats de l'Àfrica occidental i una altra per als països de l'Àfrica central, controlats respectivament per bancs centrals regionals on França tindria poder de veto. Les empreses franceses aprofitaran això per a espoliar els recursos naturals i especialment l'urani. El 40 % de l'urani que fan servir les centrals nuclears franceses, que és l'Estat que més centrals nuclears té d'Europa, prové d'aquests països.

Un altra acció que tindrà un gran impacte mundial va ser pel dòlar i l'or. De Gaulle en els anys seixanta va posar en dubte el sistema Bretton Woods amb el dòlar/or com divisa mundial, que donava un avantatge als Estats Units. La inflació i el dèficit de comerç exterior havia portat al fet que els Estats units no pogueren mantenir la paritat del dòlar/or a finals dels anys '60, per aquest motiu De Gaulle va ser el primer, posant per damunt els interessos de França i després de dures diputes amb els EUA, en demanar que els americans els canviaren les reserves de dòlars per or. Això ho van seguir altres països europeus i va portar a la fi del sistema de Bretton Woods.

En resum, De Gaulle posarà les bases de la política exterior francesa de la V República, que tots els següents presidents més o menys tractaran de mantenir més o menys encertadament fins a la crisi del 2008. Aquestes bases són: - Cert anti-otanisme, amb la recerca d'una defensa europea, pròpiament europea; - la defensa els interessos econòmics de la França; - una Europa dirigida per l'eix francoalemany; - una font de recursos autònoma basada en un neocolonialisme a l'Àfrica. Tot això per mantenir una major autonomia davant l'imperi americà. Jacques Chirac serà el darrer gaullista.

Nicolas Sarkozy serà el qui primer que començarà amb les renúncies. Al començament de la crisi financera 2008-2010 voldrà refundar el capitalisme i alçarà una bandera on es quedarà com la núvia de Pinet. L'eix francoalemany es deteriora, els frugals imposaran la seua veu en la crisi del deute dels PIGS i els alemanys tenen els seus propis interessos, que estan al costat dels frugals i en la creació d'una aliança estratègica amb Rússia pel gas, petroli i matèries primeres. Una de les propostes més gosades de Sarkozy va ser suggerir, perquè no va passar d'ahí, de crear un eix, una unió mediterrània. Els americans diuen que França és la meitat nord-europea, atlàntica, i la meitat Mediterrània, no pot defugir de cap d'aquestes dues parts. Tenen raó, però l'àrea mediterrània està morta. El Mediterrani ara per ara és un llac mort.

Una altra decisió de Sarkozy que marcarà el futur de la política exterior a França serà la decisió d'anar amb l'OTAN contra Muamar al Gaddafi. Gaddafi era qui donava estabilitat a tot al nord d'Àfrica i el Sahel. Aprofitant les primaveres àrabs una coalició internacional va aprofitar per a tractar d'enderrocar el règim de Gaddafi, no ho aconseguiren fins que l'OTAN intervingué amb un paper rellevant de França. Tant és així, que es diu que van ser els serveis d'intel·ligència francesos els qui van assassinar a Gaddafi. Això va crear una inestabilitat al Sahel, donat que ningú posava ordre, que afectarà a llarg termini, ara estan vivint-se les conseqüències, el paper de França a l'Àfrica.

Hollande es menjarà les conseqüències de l'enderrocament del règim de Gaddafi, que provocarà una expansió de l'islamisme pel Sahel, això portarà a intervencions militars: a Mali el 2013 (Operació Serval), al Sahel (Operació Barkhane) el 2014 en acabar l'Operació Serval i també desplegarà forces a la República Centreafricana (Operació Sangaris) del 2012 al 2015. Tot això tindrà repercussions ara, com veurem després. Hollande també va ser mediador, amb Angela Merkel, entre Rússia i Ucraïna, perquè s'arribaren als acords de Minsk per resoldre el conflicte al Donbàs. Ambdós han reconegut que van enganyar a Rússia, que no hi havia cap intenció d'Ucraïna els complira, només la intenció de guanyar temps perquè Ucraïna es rearmés i es fera més forta. Així que tots dos són responsables també de l'actual guerra. No tenien intenció de què hi haguera un acord de pau, sinó que la guerra escalés.

Macron es trobarà amb les conseqüències de tots aquests problemes creats o mal resolts i el seu paper serà bastant patètic. En principi promourà amb Merkel l'anomenada aliança Sahel per estabilitzar la zona i tractarà de reprendre l'eix francoalemany a la UE. Després es trobarà que els teòrics socis, els americans, li rebenten una venda de submarins a Austràlia per tal de reforçar una nova aliança creada per un altre escenari de conflicte, el Pacífic. Aquesta aliança es diu AUKUS, i d'ella formen part Austràlia, Regne Unit i els Estats Units. Tot i les seues protestes no serviran de res.

També va intentar fer de mediador amb Rússia al començament del conflicte i la invasió d'Ucraïna, però semblava més una posada en escena que altra cosa. Putin ja no es fia dels europeus i els veu com a gent sense paraula, més després de saber que els acords de Minsk eren una enganyifa i, a més a més, França ja és un jugador de tercera en l'escena internacional. I tornant a l'Àfrica es troba que els països francafricans ja no volen la presència de les tropes franceses en el seu territori prefereixen contractar al Grup Wagner, i comencen a fer fora a les tropes franceses (ja han abandonat Mali i Burkina Faso). Aquestes darreres setmanes Macron a fet un gira per l'Àfrica i li ha eixit el tir per la culata. Amb el president de la República Centreafricana del Congo va mantenir una discussió durant la roda de premsa conjunta com poques s'ha vist. Macron reconeix que l'era de Françafrique s'ha acabat i que el colonialisme va ser un error. Aquest reconeixement és deu més a l'incapacitat de França de mantenir la seua influència a aquests països que un reconeixement sincer. França s'esvaeix de l'escena internacional. Això es fa patent a l'Àfrica, un dels escenaris fonamentals on es jugarà la partida de la geopolítica mundial dels pròxims anys.

 

Oskar "Rabosa".

Revolta social a França.

Com molts sabran, França es veu ara mateix a principis del 2023 immersa en dures controvèrsies al voltant de modificacions en torn a les jubilacions. Uns volen preservar els drets creats, durament obtinguts, com ha estat majorment el cas al llarg de la història, mentre que altres objecten que un sistema creat dècades enrere quan l’esperança de vida era menor no pot alimentar humans amb una longevitat incrementada. No és però, l’únic camp de debat, costarà creure però a la tradicionalment lliberal França s’estan debatent també modificacions en la llei sobre la interrupció de l’embaràs, val a dir, l’avortament. Allò que fins ara semblaba improbable, l’accés de l’extrema dreta -o algún tip de variant de aquesta- al poder, podria esdevenir veritat i el Rassemblement National de Marine Le Pen ja és una opció com una altra. La reacció del contrari polític, la France Insoumise de Mélenchon, ha estat la d’intentar blindar el dret a l’avortament a la Constitució. I de tecnicismes va la cosa, la dreta vol alterar l’articulat de la mateixa canviant el dret universal per una sèrie de supòsits, cosa que eliminaria les llibertats. Dit això, cal analitzar què diferenciaria una llibertat de un dret i el cas és que en el primer cas és una opció personal a la que l’estat, les lleis, no s’oposen, per exemple la meua llibertat d’escriure un diari o llegir un diari o altre o revistes de gastronomia o botànica si vull. Allò que sí és un dret és l’obligatorietat de l’estat de formar-me a mi en tant que ciutadà com a lector, després jo podré llegir o no. En el primer cas jo sóc lliure de llegir, llibertat, però tinc el dret d’haver estat ensenyat a fer-ho. Un tecnicisme sí, però d’enormes conseqüències en temps de canvis socials, imaginem per exemple si en el pas del món medieval a la Revolució Industrial s’haguera aplicat el dret al treball en Occident, hauríem instaurat el marxisme. S’optà per la llibertat, un és lliure de treballar, si vol o si el lloguen, segons el model liberal, que a més, es conjuntà amb l’assistencialisme d’arrel cristiana encara poderosa en aquells temps i el sistema que tenim és aquest. Qualsevol avanç social s’ha obtingut lluitant contra dit sistema liberal que defuig els drets com a obligacions. Arreu del món coneixem casos de xiquetes violades i morint de part per no poder avortar i volem tornar a que siga la societat la que decidisca els supòsits d’interrupció de l’embaràs com si aquest no fóra una qüestió personal de la mare.

Vivim més temps, problema per a les pensions i amb limitacions a l’avort de cada dia en serem més. Roda i volta tot gira al voltant dels diners, res de sorprenent.

Bucarest a 12 de març del 2023.

Lluís Alemany Giner

Ulisses

 

Isc del treball amb pressa perquè creia que no arribava a hora a l’estació i havia d’esquivar l’hora punta de la mascletà. Tinc sort i hi prenc el primer tren que passa, que no sol passar amb tan poc retard... Tot apunta que hui és el meu dia de sort, perquè fins i tot em puc asseure! En arribar a Sollana, un missatge críptic del conductor em posa en alerta: diu que intentarem arribar a Sueca, sense cap aclariment més. Efectivament, arribem a Sueca. S’atura el tren i escolte una ambulància. Mire per la finestra i veig que s’atura a l’estació. Baixa el conductor del tren, al cap d’uns minuts. Hi ha sort i, en poc més d’un quart d’hora, tornem a arrancar. Em salte la parada habitual perquè pense de passar abans a comprar pa, que no me’n queda gaire. Abaixe del tren amb sort perquè m’ha deixat en el millor lloc per a eixir de l’estació, cosa que no és tan habitual... Passe pel forn; però no pel de costum, que ja devia estar tancat de feia una hora. Torne a tindre sort perquè veig que no hi ha quasi ningú i, per ser també una cafeteria, a voltes tarden a servir-me. Al fons, veig un home movent els braços de manera airada. Justament davant, hi ha una dona que parla amb la dependenta. L’home deia: «No sé que collons faig jo ací: no entenc res!». El volum era alt i l’he escoltat perfectament. Estava amb un altre home. La dona parlava amb la dependenta. Tenia pressa perquè havia d’anar a casa a acomiadar-se del seu fill perquè se n’anava a Noruega, i feia poc que havia estat a Finlàndia i a Itàlia, o era a l’inrevés... El fill tenia no sé quantes carreres i parlava milers d’idiomes perquè tot apunta que era una eminència. L’home seguia movent els braços mirant cap a la porta, amb el rostre desencaixat. Al cap d’uns deu minuts, la dona abandona la dependenta –l’allibera— i la xica ve cap a mi mentre atén els dos hòmens que, efusivament, demostraven l’alegria del moment i repetien: «com collons em passa a mi açò? Amb la pressa que tinc i fa una hora que espere». He pensat que això d’«una hora» ho deia en sentit figurat.

Quan els tenia a l’abast, els he preguntat per l’ordre dels viatges del fill de la senyora, justament en el moment en què ella passava pel meu costat per arreplegar la compra. Jo estava sufocat de pensar que encara hauria de pagar, però no: ja ho havia fet i, si estava al fons de l’establiment, era perquè perseguia la senyoreta del forn per contar-li les bondats del fill. L’home indignat era fancés, però feia uns cinc minuts que n’havia entrat un altre per comprar pa, i estava bocabadat escoltant el monòleg de la senyora, mare del fill altament qualificat, i em deia que eixa dona no tenia vergonya i que ell tenia pressa i no li interessava saber de la vida dels altres, però jo li he dit que era molt interessant perquè tenia un fill extraordinari que havia viatjat arreu del món cent voltes i tenia deu carreres, o més. El francés ja no recordava l’ordre dels viatges perquè s’havia perdut en el cinqué, o el seté, i tampoc recordava les enginyeries ni els graus del fill de la dona, ni els centenars d’idiomes que parlava. Jo, mentre, havia fet amistat amb l’últim senyor però, quan la dependenta m’ha atés, li he demanat que em posara al dia, i ha estat quan he sabut això de Finlàndia, que se m’havia passat. Però l’últim home –el de l’amistat— estava començant a alterar-se i el fancés buscava la porta com si fora una rabosa engabiada... He pensat que era hora d’eixir i que, en el fons, tenia sort perquè no hi havia ningú esperant-me. Passant amb la bici, he saludat el nous companys del forn, però ja no he vist la senyora per preguntar-li els dubtes. Amb les presses, tampoc he recordat de preguntar a la senyoreta del forn si tenia nóvio.

James Joyce