ELS TREBALLS I ELS DIES

Un amic em va lliurar un article que havia escrit alguna persona d’eixes que participen en programes de la ràdio o de la tele. Realment, no recorde qui firmava el text, però el nom no em resultava del tot desconegut perquè creia haver-lo escoltat més voltes. Però, anem a la faena!

La cosa és que l’escrit tractava sobre la manera en què els jóvens rebutgen els treballs manuals i busquen altres tipus de faenes, diguem-ne més netes. L’escriptor abordava el tema des de la perspectiva d’una generació aburgesada que rebutja eixa manera de guanyar-se la vida que ha dut els seus pares a poder pagar-los uns estudis i a alimentar-los, sovint més enllà de la trentena. I moltes voltes passa perquè eixos pares els ho han inculcat, això de la dignitat del treball que no embruta, tot i que eixe detallet se’l va saltar.

Mentre llegia l’article, la meua ment enfocava el pròleg del Tractatus de Wittgenstein, on explica l’autor que Ludwig va renunciar a la seua fortuna per guanyar-se a fent de tot: des de jardiner fins a mestre. Hi havia l’anècdota en què una alumna li va contar que deixaria els estudis per muntar una xicoteta fàbrica de melmelades que faria a partir dels fruits que recolliria i bla, bla, bla. Com a professor de Cambridge, va dedicar la resta de la classe a escoltar atentament l’argument d’eixa xica que l’havia sorprés tan gratament.

Des dels treballs purament físics fins als especialitzats hi ha un gran tret, tot i que siguen manuals. I, aquells que creuen que hi ha treballs realment intel·lectuals haurien d’intentar fer-ne un d’eixos sense fer servir més que siga una mà: ni els matemàtics! La generació d’aquells que defugen un model de vida semblant, segurament està marcada per la influència d’uns pares que volien que els fills aconseguiren eixe èxit que per a ells és tan simple com no embrutar-se; i el fracàs està a tocar. Imagineu que en una classe de filosofia hi ha una alumna que desitja fer-se electricista o agricultora. Quina desgràcia per als seus pares i quina alegria per a Wittgenstein!

Salvador Sendra

EL CRÍTIC I L’ARTISTA

 

La funció del crític és sovint qüestionada. Jo mateix he exercit de crític quan he tractat alguns dels llibres que he llegit, i fins i tot quan he criticat obres de crítics tan refutats com Harold Bloom. Per realitzar eixa meritòria tasca, realment no m’he endinsat en la complexitat de l’obra; simplement m’he centrat en les contradiccions en què ha entrat l’autor. També ho vaig fer amb Houellebecq, quan em vaig adonar, llegint-lo en una entrevista, que en el fons, estava immers en una contradicció que mancava de sentit gran part de la seua obra.

Jo no critique: jo critiquege! Per criticar cal una formació i una cultura de què no dispose, ni disposaré mai. És per esta raó que ni ho intente, i ho dic. Wilde proposa el crític com a un artista més, perquè la matèria primera que ampra és l’obra d’altres autors i autores, la transforma i crea una peça en què analitza i remarca l’original. Ell creu que per criticar cal ser bo escrivint: tan bo que sovint és millor la crítica que l’obra, i està millor escrita.

Bajtin i Eco eren crítics literaris, però molt metòdics; allunyats del model erudit que proposa Wilde per a realitzar esta tasca. He llegit algun llibre seu dedicat a esta faena i m’ha resultat interessant la manera amb què Eco fa servir el mètode del rus, esquemàtic i minuciós, tot i que no l’esmenta mai. Collons! Ja estic critiquejant altra volta! Tinc un vici lleig amb tot això de revisar llibres d’altres i comparar-los per extraure’n conclusions, perquè podria haver passat que no coneguera Bajtin, i la similitud fora una simple coincidència. Un home tan culte com Eco...

Si el crític que proposa Wilde és un artista, només he de dir que la paraula artista té diferents afeccions que ens apropen la seua essència a moltes més persones de què creiem. El meu oncle, per exemple, definia com a artista una persona vividora que bevia whisky de bon matí i a qui no li feia nosa esmorzar, dinar, sopar o berenar amb els amigots, fins i tot cada dia. Eixa és l’única possibilitat que queda per a aquells que critiquegem asseguts a la terrassa d’un bar. Eixa i que ens òbriguen els bars.

Salvador Sendra

MEDUSA

Eixa deessa que fou condemnada per Atena, per profanació del temple, fou desterrada per la totpoderosa deïtat i convertida en eixe cap de cabells viperins que ens ha arribat esculpida en marbre, primer, i d’altres maneres, després. Una volta exclosa del temple, denigrada i transformada, adquirí el terrorífic poder de convertir en pedra aquells i aquelles a qui mirava fixament. Només Perseu, invisible per la màgica aportació d’un casc que l’hi transformava, pogué apropar-s’hi i decapitar-la.

Després de l’heroïcitat del botxí, les persones i els deus i deesses ja van poder viure tranquils creient que estaven alliberats de tanta maldat però, quina és en realitat l’absoluta veritat de la història que ens ha perseguit fins fa quatre dies? Realment, amb les coses que he escrit fins ara ja podem obtindre suficients dades per jutjar el sacrifici i la seua inutilitat. Medusa es va transformar en qualsevol escultor que reflectira la realitat que l’envoltava.

L’escultor que en va reproduir la primera imatge, en una pedra, en el fons ja estava posseït per la maligna deïtat perquè, què fa l’esmentat artista sinó transformar allò que capten els seus ulls –més que siga en somnis— en una pedra modelada? L’escultor fixa la mirada en l’objecte, en la realitat, i ho trasllada a la roca. Però, no és això mateix l’aterradora capacitat de Medusa de què ens havíem deslliurat? Quantes persones i deïtats han estat traslladades a la roca? I, si no s’ha traslladat a la roca, s’ha fet al metall.

Benvenuto Cellini, a la piazza della Signoria, reproduïx el moment en què la deessa fou decapitada per Perseu, i ho fa en bronze!, si no recorde malament. Els ulls de Benvenuto es van fixar en l’executor i en allò que quedava de la víctima d’una manera semblant a Medusa, transformant l’acte en una escultura; exactament com haguera fet ella, la terrorífica Medusa. I, així com va fer ell, ho va fer més gent, abans i després del Renaixement. L’escultor reprén l’activitat que tanta por causava: la de la transformació de la vida en un objecte que qualsevol podia reconéixer i enllaçar amb l’original.

I això ha arribat fins a quasi els nostres dies; fins que arribà l’abstracció que ens alliberà definitivament de l’obra maligna. I encara hi ha qui troba a faltar l’art representatiu més bàsic: l’herència del mal, si atenem el rerefons de la qüestió. Vam haver d’entrar al segle XX per deixar la mala pràctica de fixar la vista en la natura –que inclou-hi la natura humana— per encarar-la des d’altres perspectives; des d’altres sentits diferents al percebut per l’ull. Quantes vides s’han traslladat a la roca, al metall o a la fusta, emulant Medusa! Ara, per sort, hem deixat enrere tot eixe mal perquè, si es continua reproduint la vida en objectes, estos no són tan evidents per a qualsevol persona i, per tant, ja no atemorixen per la seua immediatesa.

Salvador Sendra

ACABAREM COM CAMOT

Ambients clarament diferenciats, horaris, trasllat d'un lloc a l'altre, relacions socials i laborals, ús de materials... Però, què és això del teletreball? No diré que es tracta de la darrera malaltia humana per a la qual no hi ha vaccí, però sí que diré que el final de l'espècie està més prop: molt més!

Quan ja estava tot explotat, quant a les relacions laborals, hi ha hagut l'últim invent per acabar-ho de reinventar, sembla ser. Si treballem a casa, ens podrien deixar dormir al despatx, dic jo. Els horaris per als quals ens van col·locar la maquineta del fitxage ja no són tan importants; l'empresa física, tampoc. Ara tot això es racionalitza en una clara malinterpretació del terme, ja que, per a mi, racionalitzar és fer servir la raó, i esta em diu que treballe en un lloc i que menge i dorm en un altre.

La separació –alienació en deien abans— entre les persones havia arribat a l'esperpent de preguntar, quan coneixies algú, per la seua faena: qu'est-ce que tu fais dans la vie?, en diuen més enllà dels Pirineus. Hi havia –i no pocs— qui creia que això del treball era una cosa important; tant que modelava la personalitat de cadascú. Realment, raó no els en faltava, ja que s'hi passen huit hores de cada dia treballant. Després d'açò, en seran huit o més?

Ara es treletreballa, des de casa, des de la cuina, des del llit. Les cases són xicotetes i les finestres s'han substituït per pantalles. Les cuines són office i s'unixen amb els menjadors; és diuen saló-menjador. Hi ha aparegut el sofà per desfer-nos l'esquena i necessitem un llit especial perquè ens la resitue. Ara, treballarem des de casa, des el saló-cuina-menjador, còmodament, des del sofà que ens desfà l'esquena i la pantalla farà de finestra i d'oficina: oci i treball; casa i despatx; faena i descans.

L'èspècie humana no sobreviurà a este invent!

Salvador Sendra

CULTURA CONTRA WAGNER

Que com m’ha afectat la pandèmia? Molt i malament! M’ha afectat molt perquè la meua vida s’ha ensorrat en dos de les principals activitats que realitze: ja no viatge ni vaig a l’òpera. Només faltava que tancaren els restaurants per acabar-me de deprimir. Des que començà tota la història, he perdut les entrades de dos de les òperes que fa temps que vull escoltar: Tristany i Isolda i Lohengrin. Ara m’acaben d’avisar de la darrera cancel·lació, i esta volta ha estat a València.

Això que la cultura és segura, ho podeu contar a algun altre; amb mi no cal que us esforceu. Em fa la impressió que totes les activitats que es realitzen sota el paraigua cultural han de tindre el mateix format o, si més no, la mateixa durada. Per què es pot representar una òpera italiana i no una de wagneriana? Fàcil: la primera dura menys de dos hores. Amb les pel·lícules –i ens hem de fer la idea que també són cultura—, sembla que passa alguna cosa semblant perquè no crec que n’hi haja massa films per a masses que sobrepassen el parell d’horetes.

Hi ha una cosa que són els entreactes, i es poden fer servir per ventilar les sales i per fer allò que es crega convenient. No crec que ningú es queixe si s’allarguen mitja horeta, ja que normalment es fan de vint minuts; però no! Tot apunta que només és segura una part de la cultura de masses i ja no ho és l’òpera: només el gènere més líric del bel canto, perquè l’altre –el drama wagnerià— ens podria encoratjar i transformar-nos en herois que qüestionen el seu destí i que s’hi oposen. Recordeu que la música amansix les feres; però només alguna...

Passarà molt de temps fins que les reposen en les programacions, estes òperes, com va passar fa una quinzena d’anys amb els concerts de Schönberg o amb els de Messiaen, abans habituals i hui tan estranys. Les oportunitats s’esfumen en la mesura en què ho fa la mínima intenció de comprendre les coses que passen i la manera en què es diu blanc i es fa negre perquè, ¿algú em pot explicar per què una òpera de més de quatre hores és perillosa i no ho és una altra d’hora i mitja o dos quan els seients estan assignats i els entreactes es poden fer servir per ventilar i netejar, si cal? Ara, només han de tancar les llibreries i que només puguem comprar best-sellers o novel·letes del premi Planeta als centres comercials.

Salvador Sendra

INSTINTS (DISTINTS)

 

Rellegint algunes parts del Mythe de Sisyphe, d’Albert Camus, m’ha sorprés alguna cosa que em va passar desapercebuda en les primeres lectures. Així d’entrada, us diré a aquells i aquelles que no l’heu llegit, que es tracta d’una dissertació sobre la duresa de la vida; un camí poc atractiu per a la gent que se centra a buscar la felicitat en un món que no entén i al quan no ha estat introduïda com s’hauria d’haver fet.

Com a xicotet recordatori, cal pensar que Sísif va ser condemnat, per ser un espavilat i un embolicador amb pocs escrúpols, a rodar costera amunt una gran pedra que sempre tornava al seu punt d’origen. I així, successivament, cada dia. Per a Camus, la imatge de Sísif empentant la pedra és la de la vida, en la qual no cal preguntar-se més, ja que en ella mateix no té sentit; s’ha de viure i prou!

El problema a què s’enfronta tot el text és el del suïcidi, i l’enfoca des de diferents perspectives. Però hi ha hagut una que ha captat la meua atenció: en un moment, l’autor escriu que la conservació de la vida és anterior a la raó. Sí, ho és. Els instints, entre ells el de viure, se situen en un temps previ al raonament. Fins i tot els insectes més simples posseïxen eixa capacitat per fugir dels perills i per conservar-se vius.

Però, ara expose jo la pregunta: per ser anterior ha de ser més important? Pesa més en l’existència qualsevol instint que el raonament sobre allò que es percep? Això mateix li ho haurien d’explicar a un caçador que fa servir allò més primari (matar per menjar) per omplir el temps d’oci. Li hauríem d’explicar que la cadena evolutiva dels humans és diferent de la que puga tindre un lleó, però això ja és un raonament que s’escapa a l’instint buscador de proteïna.

Salvador Sendra