ACADEMICISME VS REALITAT

Se sol escoltar sovint que els àmbits acadèmics se separen de la realitat social i romanen en una mena de reducte idíl·lic, massa voltes lligats al fet intel·lectual. No obstant això, he de reconéixer que dit intel·lecte fluixeja i entra en clara decadència quan no es comproven les bases de l’argumentació amb el fet empíric.

L’altre dia vaig debatre amb un d’eixos acadèmics sobre les vocals obertes i tancades, perquè ell era partidari de l’eliminació de les obertes, en les gramàtiques, per deixar el vocalisme en només cinc sons lligats a cinc grafies. L’argument era que només se’n perdien dos... cosa que vaig rebatre dient que hi havia molts més sons que eixos set que proposava equivocadament. Us explique. El pronom «ho» es pot pronunciar de moltes maneres, depenent del lloc que ocupa i de les característiques dels verbs que acompanya. «T’ho deia per això»: /eu/. «Agarra-ho i corre»: /u/. «Estic fent-ho bé»: /o/. I tot això amb les seues variants (/au/). Però, d’altra banda, hi ha vocals com la «e» que, situades a l’inici de les paraules, també canvien de so. «Empeltar»: /a/. «Endevinar»: /a/. Hi ha més casos vocàlics, com els de la «i» i la «u», que modifiquen el so en adaptar-se a l’altra funció, així com també passa en les consonants; però per al present argumentari, ja en tinc prou amb estos.

Una cosa és l’escriptura i l’altra la pronúncia perquè la llengua parlada entra en els paràmetres de la naturalitat, mentre que l’acadèmica sempre sembla forçada per artificial. A més, en cada punt del territori hi ha unes característiques fonètiques diferents que es poden escriure d’una mateixa manera i parlar-se de diferent. Alguns acadèmics d’eixos haurien d’eixir de tant en tant i ventilar-se una mica i pensar que grafia i fonema són coses diferents, i que riquesa i pobresa són antagònics.

Salvador Sendra

EN UN MÓN INFORMATITZAT...

 

Tinc cotxe. Sembla una cosa normal, però per a mi ha estat sempre un privilegi. Està madur, perquè vell no és pot dir que siga; té els seus anys... No pense canviar-lo, de moment, ja que no sé cap a on pegar ni tinc la certesa que els fantàstics cotxes elèctrics siguen tan fantàstics, si més no, per als usuaris.

L’he dut al taller per fer-li una revisió i uns canvis que tenia pendents des de feia un temps. Jo, com la majoria de la gent, creia que els vehicles es connectaven a l’orinador i l’aparell els treia els defectes per arreglar-los. Això fan en els tallers, perquè ho he vist. Després et comuniquen els resultats i les opcions de què disposes.

Tinc un Volkswagen i l’he dut al concessionari per revisar-lo, com us he contat abans. Quan els he comunicat allò que creia que li passava, al cotxe, l’encarregat ha fet una cosa que m’ha fet creure de nou en l’espècie humana. Us ho conte.

Després de fer les pertinents explicacions, l’encarregat del taller m’ha dit: «Espera un moment que cride el mecànic». Ha vingut un xic jove, vestit com vestixen els mecànics i m’ha dit: «Arranca i mou el volant». Li he fet cas. Ha apropat l’orella al motor. Als pocs segons m’ha explicat què li passava, al cotxe, i les coses que s’haurien de canviar. Li he fet cas i he acceptat les explicacions.

Quan se n’ha tornat a fer la seua faena, l’encarregat m’ha dit que no hi ha res com una orella experta per saber el problema. Quan he tornat per recollir el vehicle, funcionava a la perfecció. L’ordinador no havia localitzat el problema i el mecànic, sí.

Salvador Sendra

TRAÏCIÓ

 

No sé d’on ha tret la gent eixa sentència que diu que «Roma no paga traïdors» per avisar que això de la traïdoria no porta enlloc perquè els honestos no ho toleren. Passa sovint que alguna afirmació s’atribuïx a algú o a alguns sense massa proves. De tota manera, repetisc: no sé si és real o inventada; si és d’algú o si, simplement, se li ha atribuït. Però, ho seguiré investigant.

Ja d’entrada, i per encarar el tema de la traïció, he rebuscat entre alguns llibres que he llegit sobre la guerra: dos, concretament. Juli César, a La guerra de la Gàl·lia, tracta els informadors dels altres exèrcits amb cura perquè li siguen profitosos. El llibre arriba a la fi i no s’acaba de saber si eixe tracte exquisit continua després d’obtenir la victòria perquè, ja se sap: per bons que siguen, són traïdors.

L’altre llibre, el de Sun Tzu, L’art de la guerra, també toca el tema dels informadors, de manera més localitzada que ho fa César, ja al final del llibre. El mestre demana a aquells que han de relacionar-se amb els traïdors dels altres exèrcits que ho facen de manera agraïda, ja que encara es pot traure rendiment de la seua aportació. També, i com passa en l’anterior text, el problema es troba en la ubicació del tema respecte a l’obra completa: al final. Una altra volta, ens hem quedat sense saber què passa quan ja se’ls ha tret tot allò que podien aportar per a la batalla.

Els traïdors ja han cobrat i eixos que els han acollit i premiat han aconseguit allò que volien. I ara què pot passar si el llibre seguix escrivint-se? Perquè tots i totes ja saben que són capaços de trair, i que ja ho han fet.

Salvador Sendra

Una distopia de futur proper

 

L’escalfament global no és cap novetat, s’en parla d’ell des de fa prou temps ja. Ara bé, recentment he aparegut un article demostrant la ralentització de les corrents marines atlàntiques arribant fins al punt de parlar de la possibilitat de la desaparició de les mateixes o de greus modificacions en el seu parcurs. Com en qualsevol teoria o postulat, sempre hi haurà defensors i detractors, fem però abstracció de qualsevol dels dos bàndols i centrem-nos en les possibles conseqüències, que en cas de ser certes, afectaran per igual als dos.

Evidentment, de la desaparició total no en podem parlar car l’energia –segons Einstein- no es fa ni desfa (atribut diví) sinó que es transforma. Aquestes corrents són d’una importància capital per al continent europeu. En qualsevol mapa de la circumferència terrestre es pot observar que Lisboa i Nova York estan a la mateixa latitud, la qual cosa fa que Londres, per no parlar de Glasgow o Oslo estiguen molt més amunt, ja a l’altura del Canadà. Es semblant el clima de Lisboa o el nord-americà?... per a res! A Oslo pot ploure molt i fer fred però en res és comparable a Quebec on s’està molt per sota zero molts mesos a l’any, on la ciutat és pràcticament subterrànea perquè la superficie roman literalment glaçada perllongats periodes. Europa presenta un clima moderat gràcies a l’acció escalfadora de la corrent del Golf, val a dir, les aigües que es refreden al pol nord baixen llepant les costes atlàntiques canadenques i nord-americanes, provocant fred ambiental fins a arribar al golf de Mèxic, tropical on s’escalfen i remunten llepant ara les costes europees. A dins del mateix continent europeu, no és igual el clima a Cornualles i Irlanda que sí reben la corrent càlida directament que a Holanda que no la rep, sent molt més fred estant a una mateixa latitud.

Al gris i –per a paràmetres mediterranis- fred nord europeu ja hi ha qui ha començat a produir vi a les Illes Britàniques i qui ho està provant a Suècia. Què podem però esperar d’una regió ja àrida com la Mediterrània? La desertització. Què podem esperar de regions ja majorment desertitzades com el Sahel? La completa desertització. Què en serà de tots aquells agricultors nostres que necessiten l’aigua per al cultiu de la taronja? Un potent signe d’identitat està en perill com també ho està la llengua o el benestar de les generacions futures. Que ens podríem reinventar? Clar que sí, ara bé, algú veu traces de reinvenció enlloc o continuem apostant-ho tot a la construcció d’un territori ja saturat d’habitatge i amb escarcetat de recursos?

A les nostres terres desapareixerà l’arròs i la taronja i amb una població envellida cal pensar que la pròpia població local a curt plaç. Els vells sempre han dit que aquest temps un altre portarà amb la por arrelada a la pell dels pobres a qui durant segles han escanyat el llom. Einstein –no creient de manera ortodoxa- afirmava de que allò important era la ment de Déu i que la resta eren només detalls, per a Camus la qüestió bàsica és el suicidi, el desig de viure, de continuar sent qui s’és o no. Jo no veig massa desig de ser al poble valencià, res de nou, de fet, mai he vist major desig de ser en cap moment, si de cas de ser altre, de castellanitzar-se, d’assimilar-se. Les conseqüències culturals aniran de la mà de les climàtiques, a això hui en dia li diuen una “tempesta perfecta”.

 

Bucarest a 14 de març del 2021.

Lluís Alemany Giner

Ombres que envolten el País Valencià

 

Cada vegada que llegisc alguna cosa sobre la situació del País Valencià, acabe un poc més pessimista del que ja era abans. Ho agarres com ho agarres, veus que el país té un futur molt difícil. No per la crisi a causa de la pandèmia, la situació ja era molt fotuda abans. Hom només té agafar-se el Nou viatge pel País Valencià, de Nèstor Novell i Josep Sorribes -escrit entre el 2013 i el 2017-, i veurà la descripció d'un país, no ja decadent, sinó decaigut.

El problema més greu del país és que tot el món espera que torne el miracle de la construcció. Com si no haguérem aprés res. La societat és absolutament refractària a acceptar que els models ja no funcionaran. I això passa en tots els estaments. Com en bambolla immobiliària, la gent era refractaria a acceptar que això era una bambolla i esclataria provocant una greu crisi, igual és refractària a assumir que això no tornarà, que el model turístic està esgotat o que cal triar nous camins, i quan abans ens posem millor.

Per una altra banda, els nombrosos informes que circulen tots coincideixen en les propostes. El pitjor de tot és que tots diuen el mateix, siga d'on siga. Els informes per recuperar una economia al País Valencià són els mateixos que es diuen en Catalunya, o que es diuen Andalusia. O els que elabora el Gobierno de España. Atracció de talent per teletreball, noves tecnologies, turisme sanitari i esportiu, etc. Tant s'hi val si parle per a ciutats o per a combatre el despoblament. A força de llegir les mateixes coses, hom acaba per desconfiar d'eixes propostes, simplement, perquè és fàcil intuir que no tot val per a tots els llocs. Si bé és veritat, que a Catalunya o al País Basc hom fàcilment s'adona que juguen a una altra divisió. Simplement les coses que ací estem plantejant-nos posar en marxa, ells ja les tenen superades.

A més a més, de propostes o bé per evidents o per naïfs, que resulten insuficients, és descoratjador com encara les elits econòmiques, i determinats partits polítics, travessen, això sí en diners públics o a costa de l'interès públic i el bé comú, en projectes no són més que fantasmes del passat. L'ampliació del Port de València, obra faraònica a major glòria d'una naviliera, MSC, que té la seu a Suïssa; la resurrecció de PAI's de golf, sovint amb la connivència del "Gobierno más progressista de la història" per mitjà de la SAREB; els macrocentres comercials; o els PAI's bestials amb nul profit públic... No són més que fantasmes d'un passat que encara pul·lulen per les nostres terres, enlluernant com si foren la "l'Encantà" però amb els mateixos efectes fatals si els persegueixes.

Mentre tot açò passa va creant-se la propera tragèdia ambiental. Patrocinada des de totes les bandes, arriben Florentino Pérez, Iberdrola i fons radicats a paradisos fiscals i a Aràbia Saudita (la que patrocina el terrorisme que ens mata) a salvar fer la Transició energètica justa. Justa per a les seues putes butxaques, perquè el merder el pagarem nosaltres.

Mentre tot açò passa veig una societat de zombis. Una societat envellida que no està per moltes lluites, que somnia en tornar "als bons temps". Cert, que hi ha una part molt activa de la societat, que s'ha mobilitzat (i d'alguns d'ells en parlarem en algun altre post) però és una xicoteta part. El sociòleg Adolph Lowe considerava que la societat estava dividida en terços: el primer és el terç conservador, el que tendeix a donar suport amb entusiasme el sistema o règim polític existent en aquell moment; el segon és el terç acomodatici, aquell que amb oportunisme es decanta cap a l'alternativa que perceba com més profitosa; i el tercer, al que Garcia-Trevijano encertadament a parer meu anomenava terç laocràtic, és l'innovador, el qual ni dóna suport ni vol acomodar-se a la situació política existent i busca crear alguna cosa nova. Els canvis sorgeixen al terç laocràtic, i  no tot eixe terç està alineat amb una ideologia, depén de les idees que triomfen a eixe terç de com serà el camí que triomfe per a un futur.

Al País Valencià s'estenen ombres, i el futur es juga en un xicotet espai, en un terç de la població.

Òskar "Rabosa"-

CIUDADANOS: ÚLTIMO SERVICIO

Un partit creat per als interessos de l’Ibex, ens deien alguns i algunes. Realment, sempre havia pensat que no podia ser tan clar, però ara veig que hi estava totalment equivocat: era pitjor que em temia, i que em deien! Realment, la cobertura que se li oferí a un grup de mediocres que havien tret algun diputat al Parlament català amb l’únic discurs d’acabar amb la immersió lingüística, feia que pensar...

Aquells que han posat, ara volen rebre, o cobrar, i això és una norma no escrita: els tractes s’han de complir. Ciudadanos ara pagarà els deutes i acabarà la seua estúpida aventura. No voldria trencar la vostra innocència, així que podeu deixar de llegir. Ho explique.

Estem esperant que arribe una important quantitat de diners des de la UE, i s’haurà de gestionar, o siga, de repartir. Una part la distribuirà l’Estat i l’altra, les autonomies. Aneu entenent? Són molts diners i, l’altre dia, el Consejo de Estado dubtava que els mitjans que controlaran tot eixe procés estiguen realment preparats per fer-ho; i són molts diners.

Tres autonomies més són tres punts de distribució que s’han d’afegir als que ja es controlen, i Ciudadanos ja ha dit tot allò que havia de dir. Ara cal repartir el pastís i plegar: «Misión cumplida», almenys en part.

Salvador Sendra

EL PROBLEMA DE LES BILABIALS

 

Jo no sé en quin bàndol estareu vosaltres, però jo estic en eixe grup de gent que ha treballat cada dia, sense descans i que ningú no anomena per a res; fins i tot en els pitjors dies de la pandèmia i del confinament, però això no importa perquè no demanem diners dels impostos de la resta de la població com si fórem uns liberals ben instruïts. I és per esta raó que hui, acabant de treballar a les tantes, quan tornava a casa, tenia la ràdio connectada.

He escoltat uns minuts d’un partit de futbol en què no hi ha hagut ni la mínima retransmissió d’allò que feien els jugadors –de fet, no sé ni qui jugava— perquè hi havia un grup d’hòmens que parlava de coses que deuen interessar al seu col·lectiu, supose. Tot apunta que debatien sobre un jugador que havia caigut a terra perquè algú l’havia empentat, i la meitat dels xarradors de la ràdio deia que hi havia hagut una falta, mentre que l’altra meitat deia que també, però que s’haguera hagut d’aturar el joc.

Semblava una conversa del bar, d’eixes que escoltes a la taula del costat i que dones gràcies de no estar-hi. Uns consellers opinant sobre coses que han vist, o s’han imaginat, però que no tenen ni el mínim interés per a res ni solucionen res: xarrar per xarrar. Però, de sobte, un d’ells ha comentat que s’havia de revisar en el bar. Jo he pensat: ara ja sé perquè parlen d’eixa manera: perquè estan en un bar! No obstant això, poc després, m’he adonat que hi havia alguna cosa que no em quadrava i que, en arribar a casa, he hagut de revisar. El bar de què parlaven no era eixe que esteu pensant ara, tot i que pel nivell de les intervencions només faltava escoltar: «altra ronda de gintònics, preciosa!»

A Internet, que ho sap tot, deia que hi havia una espècie de càmera que tot ho veia i que s’anomenava VAR. Clar, però, si no saben parlar, eixos xarraires, que hem de fer? La ve baixa la duen fatal, i el nivell no té tendència a millorar. El bar era el complement ideal per a la competència lingüística i argumentativa d’eixes persones, i el lloc on millor podrien debatre sobre les estupideses de l’empenta del jugador.

Salvador Sendra

EL PAPER DELS POETES

Més enllà de la tècnica, hi ha l’esperit, i este es troba en el geni creador. Escollir les paraules i fer-ne un compendi amb una intensitat i un missatge que puga representar tot un poble, això ja excedix els límits de l’art, fins i tot. Per a Oscar Wilde, el conreu de la paraula està per damunt de les altres expressions artístiques, tot i que el tema de la música no el toca gaire... També traspassa allò racional i apel·la directament a l’emoció, amb sons que superen els filtres de l’enteniment.

Hölderlin situa el poeta al bell mig de la història i afirma que sense la seua tasca, no s’haguera transmés el passat fins als nostres dies. Les grans peces literàries de l’antiguitat han estat escrites per poetes, i és per esta raó que tenen, cada una, la petjada d’aquells o d’aquelles que les han compostes. L’imaginari col·lectiu pot romandre en el rerefons de cada peça, però l’artista és qui les ha transformades i hi ha aportat la forma necessària per a la seua posterior representació.

Nietzsche afirma, quan tracta la poesia popular clàssica, que aquell que està darrere de les seues primeres composicions és Arquíloc. El poeta de Paros tenia el do de captar allò que les persones sentien i aportar-hi la forma adequada perquè es pogués representar: amb la transmissió del seu poemari, el poble s’hi veia reflectit en els versos iàmbics. A tot això s’ha de dir que aquell que cantava tenia l’última paraula perquè cada representació esdevenia una performance, i s’hi havia d’aportar i adaptar a l’auditori i a la personalitat del recitador.

Això del poble innocent, indocte i espontani que crea la seua identitat de manera natural i la transmet sense saber-ne l’origen queda trastocat per les versions i les intencions de Wilde, de Hölderlin i de Nietzsche. Tots tres, a la fi, coincidixen en la importància dels poetes en la formació de l’imaginari col·lectiu i hi veuen la mà del geni en la construcció de les peces literàries: tant en les orals com en les recopilacions escrites posteriorment.

Salvador Sendra

ALLÒ QUE NO S’HA GUANYAT A LES URNES

S’havien de fer eleccions a Catalunya perquè votant s’arregla tot; i ja duem tres convocatòries repetint el mateix mantra, tot i que hi ha hagut novetats destacables en cada una, perquè les dos darreres les ha convocades la justícia. Auge i caiguda d’uns i enfonsament constant d’altres; uns que reviscolen i altres que es mantenen...

Curiosament, hi ha hagut esta setmana un cas que ha passat desapercebut a aquells que tot ho saben i que n’opinen, perquè el focus ha estat posat en les manifestacions provocades per l’espurna de la detenció d’un xic que canta i escriu cançons i tuits. Ahir, però en va haver una de més pacífica: el empresaris volen que es forme el govern que necessiten i, a més, que es parle i es negocie sobre coses necessàries i d’interés.

El partit que lidera Puigdemont –de què ara no recorde el nom— s’ha presentat fraccionat perquè un sector de bons xics va decidir d’anar pel seu compte per tractar les coses que vertaderament importen. No van traure representació: zero diputats! Però, amb eixe moviment es van traure vots al partit de Puigdemont i, per tant, es va trastocar el tauler polític de manera important. Se suposa que l’empresariat n’estava darrere, de dit projecte moderat.

Repetisc: zero diputats! Repetisc: els empresaris es manifesten perquè es forme el govern que necessiten. Si no hagueren forçat l’escissió, no haguera calgut una negociació amb l’ala radical del separatisme que tanta por els fa ara. Si han perdut a les urnes, per què volen guanyar al carrer –realment es manifestaven asseguts en una sala confortable i ben ventilada, supose. Pensava que Artur Mas tenia més rodatge, sincerament.

Salvador Sendra

JUAN CARLOS HAURIA DE CANVIAR DE RESIDÈNCIA

 

Quatre milions d’Euros són poca broma, i això que crec recordar que ja hi va haver el pagament de més de sis-cents mil fa uns mesos. L’Estat ens unfla a impostos!, deu pensar ara que hauria de pagar-ne alguns perquè no va calcular bé el pas a emèrit: emèrit no equival a hermètic, però ningú no li va explicar bé això.

El problema del monarca és la residència perquè un tal Cristóbal Montoro va encetar una llei en què una part dels diners de qualsevol persona que estiga empadronada a España ha de tributar a Hacienda, concretament del dènou al vint-i-quatre per cent del rendiment del capital declarat en altres llocs; però parle de memòria perquè ja fa un temps d’açò i no he revisat la Llei.

Si és com explique en el paràgraf anterior, o si és un percentatge semblant, eixos més de cinc milions encara són menys broma, perquè resulten del muntant total del capital, que si he entés bé, procedix d’una donació, o de vàries. Declaració a Suïssa o declaració a España? Declaració a España perquè hi passa més de la meitat de l’any; tampoc sé si pot desgravar la totalitat dels diners cobrats per la gestió bancària sobre el percentatge de l‘IRPF. Atenció perquè el muntant del capital total pot ser ben gros.

Ara bé, ací a este blog estem per ajudar, i així ho hem de fer. Juan Carlos hauria d’haver-se empadronat en un altre lloc, com Suïssa, per exemple. Una persona amb dinerets pot fer-ho si s’adequa a un parell de punts, que es poden quedar en un sol requisit: comprar un immoble car i instal·lar-s’hi (supose que empadronant-se n’hi ha prou). El segon punt podria estar lligat al temps que ha de viure en el lloc d’acollida, o en de la tributació, però això es podrà arreglar...

Però, si tot açò es va improvisar des de la seua renúncia, haguera pogut dir això que ha dit ara: que li han deixat els dinerets i que els ha de tornar. Aleshores, ja deixa de ser una donació –ara no se li podrà cobrar res per eixos quasi cinc milions que li han deixat els amics perquè pague els deutes, atenció!

Una volta fets els tràmits, ací la gent protestaria basant-se en la causa moral perquè l’home renuncia, en part, a la seua nacionalidad, però això és pecata minuta si es compara amb el nivell de llibertat que s’assolix i amb el simple fet de no haver de donar explicacions a Hacienda de les seues cosetes. Supose que esta possibilitat la deu tindre a l’Aràbia i per això s’hi ha instal·lat. Feu atenció i que no vos passe a vosaltres.

Salvador Sendra