dimarts, 30 de maig de 2017

Accident Metro València.

El cas de l’accident del Metro de Valencia ha tornat a l’actualitat aquesta darrera setmana. Primer va ser el Jutjat d’Instrucció 21 que ha tornat a arxivar el cas, al considerar que  no hi ha responsabilitat penal. Aquest diumenge per la emissió a la Sexta d’un reportatge.

No es pot negar que la gestió des del Govern de la Generalitat i des del FGV ha sigut nefasta. El tracte a les víctimes de la accident ha sigut nefast, insensible, denigrant i, fins i tot, inhumana. Vergonyós va ser el tractament de Canal 9 de la informació. Tot açò, porta que un vel fosc cobrisca el cas. No és d’estranyar que les sospites d’ocultació d’informació, de tractament de la investigació i de elusió de responsabilitats, inunden de desconfiança l’ànima de les víctimes i de les seues famílies.

No obstant això, pot ser que l’arxiu de cas pel jutjat d’instrucció no siga descabellat, ni al darrere hi haja cap mà negra per ocultar el cas. Més si hom para atenció al que diu, més bé al que diu la premsa que diu, la interlocutòria (auto, en castellà) d’arxiu  -no he pogut trobar la resolució-. Segons recull El Levante:

La instructora se remite a los informes periciales, para subrayar que en el año del siniestro, la inexistencia de balizas ante las curvas era una pauta de actuación común en otras administraciones ferroviarias que hasta entonces se había mostrado segura. Y apunta además, que en el caso de Valencia, se valoraron otras circunstancias como el hecho de que nunca antes hubiera habido accidentes o incidentes relacionados con los excesos de velocidad en curva; y que ni maquinistas, ni factores de circulación ni trabajadores de infraestructuras ni técnicos de línea ni sindicatos advirtieron nunca del peligro de la misma.
I diu molt bé la instructora -si és com diu-, El Levante cita literalment:

Lo decisivo desde la perspectiva penal es si las medidas de seguridad existentes cumplían con los estándares de seguridad del sector. Y como se señaló en resoluciones anteriores a la reapertura del procedimiento, la mejora o el incremento de las medidas de seguridad efectuadas a posteriori, no puede equivaler en el ámbito penal a que la situación previa pueda considerarse sospechosa de criminalidad.
Es fa difícil fer un judici propi sense tenir en compte tots els elements, sense haver llegit els informes, sense tenir la informació de primera mà com té la instructora. Però també es fa difícil pensar que la instructora davant una situació com aquesta vulga tirar terra sense més ni més damunt de l’assumpte. Ara bé, vista la situació de paranoia respecte al “poder judicial” que vivim, les sospites que tots teníem i que confirmen les gravacions com les del cas “Lezo”, la manca de confiança que tenim amb el sistema, el tracte rebut per les víctimes, les maquinacions de Cotino que exposen les víctimes, etc., alguna cosa a dins nostre ens diu que no podem confiar totalment.

El tema penal no està tancat, la Fiscalia vol recorre la resolució de la Jutge, no sé si és un acte de cara a la graderia o de veres hi ha indicis de responsabilitat penal o queden diligències d’investigació per fer. En qualsevol cas, que s’arribe fins el final, és bó.

Que no hi hagen responsabilitats penals no vol dir que no hagen d’haver-ne de cap altre tipus. I aquestes sembla que no es depuraran mai. La comissió d’investigació de Les Corts va determinar que si hi havia responsables, i va determinar falles. Tard i mal, perquè els responsables estan tots a casa i això no els passarà cap tipus de factura. És més, el PP no patirà, en vots, cap conseqüència. Però ja res, des de l’emissió del reportatge de Jordi Évole i de les conclusions de la Comissió, pot amagar la vilesa d’aquesta gent: de Paco Camps, de Cotino, del Partit Popular, dels directius i “periodistes” de Canal 9 que van amagar i tapar el que passava, etc.

Finalment, dues reflexions, més enllà de la vilesa d’aquesta gent:

En primer lloc, cal tenir en compte que accidents sempre hi hauran, no és pot evitar un risc zero. Això no lleva que s’haja d’actuar amb total transparència per investigar-los, i depurar les responsabilitat que puguen haver-hi. Aquestes responsabilitats no tenen perquè ser necessàriament penals, no té perquè haver-hi necessàriament una conducta amb rellevància penal. Però, sempre tota investigació ha de ser transparent i amb màxim respecte per les víctimes.

En segon lloc, vivim a societat tan podrida que permet que les institucions, que diuen representar al poble, es burlen, tracten vilment a les víctimes, i estenguen una desconfiança tan gran que no podem ni refiar-nos del que diguen els jutges. I el pitjor de tot, ho fan per mantenir un negocis revistits d'un halo diví, per la visita del Papa i amb aires de superioritat. En fan ganes de cantar:



Tu Superioridad 
prodigio de humildad me tiene emocionao 
Eres un asco, qué le vas a hacer 
toda tu cultura ni araña mi piel 
está podrida, es un puto 
insulto al buen gusto 
Todo es de color y muy marrón 
en el planeta basura los limpios 
hacen seguros sus negocios gracias al amor y la oración

diumenge, 28 de maig de 2017

EL MERCAT DE LES BRUIXES

Anys enrere, durant un viatge a Bolivia, i després d’estar escalant una setmana a la zona coneguda com Condorirri, vaig tornar a La Paz per descansar una mica, menjar bé i preparar una nova eixida cap a la zona del Huayna Potosí, concretament a l’espectacular via de Los Franceses. Tenia una habitació en un bonic hotel situat a la zona de darrere de la Catedral i prop d’on es feia el conegut mercat de Las Brujas.

El nom del mercat es devia a la seua peculiaritat, on es venien productes i beuratges típics dels aimara, relacionats amb la seua cultura més popular, en parades regentades per persones d’esta ètnia. En eixe mercat es podien aconseguir tota mena d’amulets, begudes, menjars, beuratges i altres coses, la gran majoria lligades a l’amor, a l’embruixament dels estimats i a la relació amb els esperits que voltaven la llar. El producte estrella eren els fetus de llama, que s’havien d’enterrar als fonaments de cada casa per espantar els mals auguris.

Jo m’havia cremat la cara i estava canviant tota la pell del rostre a causa de la forta radiació solar, de la qual no em vaig protegir de manera adequada: estava núvol i creia que no hi hauria perill. Vaig aprofitar esta parada de l’activitat per passar per mercat i comprar algun producte regenerador del rostre, quan vaig trobar una parada que podia vendre’n algun. Vaig explicar el meu problema a una dona que m’escoltava amb una certa sorpresa mentre em mirava fixament els llavis.

Quan ja havia acabat d’exposar el tema, la senyora va dir unes paraules que no vaig entendre. De sobte, de davall de la falda de la dona va eixir una xiqueta que podia tindre al voltant d’una dotzena d’anys i em va preguntar si li ho podia exposar a ella. Feia fred perquè ja estàvem a l’hivern i les muntanyes estaven nevades. Ho vaig repetir amb paciència i la xiqueta li ho va traduir tot a la senyora que m’havia atés al principi. Em va dir que tenia àloe i m’explicà la manera en què l’havia d’aplicar. Jo, com a bon europeu, ja havia passat per una farmàcia per comprar un producte adequat al meu problema, però vaig aprofitar l’ocasió per provar la recepta d’una bruixa.

Em vaig adonar que hi havia una gran quantitat de gent, a Bolivia, que no entenia el castellà i em vaig preguntar com podien viure sense eixa necessitat de comunicar-se amb l’administració, d’adquirir la cultura predominant i, com no, sense poder accedir a la sanitat o a l’educació. Era, en gran mesura, una societat tribal, encara, i els seus costums, la seua manera de viure i d’entendre el món, es movia sota esta estranya situació. Però, clar: per a un europeu és difícil d’assimilar tot açò de l’antropologia, encara.

Europa no s’entén sense les nacions i les nacions no s’entenen sense Europa. Les tribus, però, són altra cosa... Nosaltres, tot i parlar una llengua minoritzada i minoritària, pensem que és plenament vàlida per entendre i explicar allò que ens envolta, tant en la seua major proximitat com eixes coses més allunyades del dia a dia com la filosofia, la literatura, l’art, l’economia... tant d’ací com d’allà. Una cosa és la consciència tribal i altra cosa és la de pertànyer a un poble que, com he pogut comprovar, és ben diferent.

Anar a la visita del metge, a fer la declaració de la renda, a comprar un bitllet de l’AVE, etc., són coses tan normals que les hauríem de poder realitzar sense haver de canviar de llengua, i sense plantejar-nos tan sols la possibilitat de fer-ho, perquè estem a Europa i tenim eixa consciència pròpia de les societat més avançades. Però també hauríem de poder explicar-nos a la nostra manera a la cámara territorial per excel·lència que és el Senado. Potser, el Congreso és altra cosa però al Senado no ens ho hauríem ni de plantejar perquè este és el reconeixement més bàsic que necessitem per a desenvolupar-nos adequadament com a societat. Jo quan vaig al mercat de qualsevol poble, no compre fetus ni productes per enamorar: compre menjar, roba i altres coses més corrents, tot i que les altres tenen el seu atractiu, cosa que no em podeu negar, eh?



Salvador Sendra

dimarts, 23 de maig de 2017

EL PSOE NACIONALISTA

El futur del PSOE es troba en les federacions, agrade o no als seus líders. Tot això de la internacionalització ja sobra i, a més, es tracta d'una cursa perduda, si encara es vol disputar. Els primers són, i seran, els liberals, que no tenen altra finalitat que la rendibilitat del capital i, a partir d'ací, estenen la resta de possibilitats, entre les que es troba la vessant social, la cultural, l'educativa... Per entendre açò que he escrit, només cal adonar-se de com funciona el sistema mundialitzador i la resta de subsistemes associats.
No obstant això, per poder fer l'afirmació que encapçala l'escrit, he de dir que ha sigut una simple aplicació de les teories de Žižek, afegint el títol de «nacionalista» símplement per captar l'atenció del lector. Perquè, com sinó s'entén el cas francés, per exemple, on el PS té alcaldies tan importants com la de la capital i, després, que haja obtingut només eixe percentatge tan ridícul de vot per a la presidència de l'estat? Tot i que a este cas concret de França s'ha d'afegir l'agreujant de l'elecció d’Hamon per la militància, com a presidenciable, per, al poc de temps, ser rebutjat en massa.
Les primàries són importants però no tenen per què ser el màxim referent de fortalesa per a un líder, ni el summun de la democràcia. Com en el cas d'Hamon, ara ha estat escollit Pedro Sánchez tot i l'oposició de gairebé tots els nomenats «barons», i el d'alguna «baronessa»... Ara cal fer el pas següent: que el voten en el cas d'eleccions. No resultaria estrany que es repetira el (fra)cas francés, per exemple, en unes hipotètiques eleccions generals, on Sánchez no aconseguira mobilitzar el vot més conservador i español del PSOE.
Però, i tornant a la fragmentació del vot i a la utilització del filòsof eslové com a exemple, m'agradaria afegir això que sol repetir sobre la manera simple, personal, local i, a tot estirar, comarcal, de reivindicar això que ara s'entén com a «polítiques socials». La responsabilitat, per tant, és molt més directa que si es considera com una simple votació perquè requerix d'una actitud activa de cada individu, i l'àmbit per actuar, ja se sap quin és. No obstant això, el PSOE seguix amb eixa obsessió per les causes perdudes, com és la internacionalització, que ha anat rebaixant fins a la nacionalització amb el referent d'España, o siga, estatal. Ara, per tant, apareix de nou el «nacionalisme» del principi, que es pot fer servir com a contraposició a la internacionalització posterior, i fins i tot al del mateix estat, diuen que plurinacional, però, com estem veient a les primàries, el seu àmbit d'acció és molt inferior a l'español, i fins i tot al de l'autonomia mateix.

Salvador Sendra

dissabte, 20 de maig de 2017

EL RESSENTIMENT

Parlar, o escriure, sobre el ressentiment ha de partir des d'una premissa prèvia i, potser, desconeguda: la paraula ressentiment, des de la seua vessant francesa, està formada pel mot sentiment acompanyat d'un prefix que la intensifica (re- o res-) alhora que li aporta una certa càrrega pejorativa. A diferència que en el cas de renàixer, o de recaure, que significa «tornar a», l'anterior opció és del tot diferent.
Harold Bloom titlla d'Escola del Ressentiment la que té com a referent Foucault, però jo creia que un crític tan eminent tindria suficient entitat per poder titular un corrent crític o, si més no, diferent al seu, de manera més original. Realment això pensava... I, en el meu breu pas per Foucault, en qui he recercat el motiu per continuar la meua investigació, i pense que l'he trobat, he eixit rebotat (esta volta amb la significació «d'altra volta» del prefix re-), de nou, cap a Nietzsche.
Nietzsche va fer servir el mot ressentiment amb la següent intenció:
            «L'home del ressentiment no és ni franc, ni ingenu, ni honest i dret amb el mateix. La seua         ànima mira de reüll; el seu esperit estima els amagatalls, els camins tortuosos i les portes falses, tot allò encobert l'atrau com el seu món, la seua seguretat, el seu alivi; entén de callar, de no oblidar, d'aguardar, de minoritzar-se i humiliar-se transitòriament».
            La genealogia de la moral, cap al final del “Tractat primer”.
Ara, tornant a Bloom i pensant que, realment, és qui diu ser i que d'això ha viscut i ha cobrat a Yale, i comparant-lo amb Foucault en els mateixos termes, no puc evitar de quedar-me bocabadat, i per eixa raó vos confie això que en pense. Perquè jo puc estar d'acord o no amb Foucault en la mateixa mesura que ho puc fer amb Bloom però, des de la perspectiva més objectiva que és la comparació entre ambdós, el primer sí que sembla que ha adoptat el vertader sentit de la paraula, a banda del que li volguera donar Nietzsche!
Finalment, per decidir-me, o decantar-me, per recolzar Foucault és, simplement, perquè no es poden ni comparar els dos models, ni les dos persones, ni les dos obres, ni les dos trajectòries, ni els dos ressentiments. Tot i que la càrrega de mala intenció que se li pot atribuir a Bloom es deriva, simplement, de la seua sabiduria perquè, si l'haguera considerat un neci no l'hauria pogut ni tan sols jutjar.


Salvador Sendra

dissabte, 13 de maig de 2017

TOTS RETRATATS PER SUSANA

Trencar una foto per fer-se'n una altra o per retratar-se amb ella? Si es pot resumir d'una manera simple la simple actuació del senador Mulet, eixa és la proposada fa uns segons perquè, amb estes accions s'arriba a pensar que la religió s'ha implantat, definitivament, a les institucions; però la religió cristiana catòlica, que sembla que és la que se sol atacar amb major violència des dels indrets on més culte es ret a la Mare de Déu, per exemple.

Susana es presenta com a candidata a la secretaria general del PSOE. Eixa dona, per les coses que he escoltat dir, sembla que va molestar Compromís amb unes declaracions fetes durant la campanya, tot i que ja sabem que en eixes dates se sol dir de tot i que després no tot es té en compte. D'altra banda, el president Joaquim Puig és un susanista declarat i, alhora, el seu càrrec l'ha d'agrair al mateix Compromís.

Per als catòlics, un ninot, en determinades condicions, és un sant, una verge o un déu. Eixos elements platònics que només hi caben a la imaginació, se n'ixen de la matèria per prendre forma de ninotet que, una volta ubicat en un edifici majestuós, servix perquè la gent es desfogue, plore, rese, demane o, simplement, adore. En el cas de les imatges dibuixades, també és semblant el procediment, o en les fotografies. Actuar contra estos elements pot causar mals de difícils solucions, tot i que en el fons sabem que son papers, fustes o algeps pintats.

Susana, però, sí que existix en realitat, m'han dit. I la seua foto, per tant, no té la càrrega platònica que jo voldria per explicar el succés des del punt de vista de Panofsky, ni l'atac a la seua suposada imatge té la transcendència que li vol atribuir el senador Mulet, o el PSOE en peça. Però quan s'ha esgarrat un paper amb una foto de la dona andalusa, sembla que ho ha qui ha vist com si s'actuara contra la Mare de Déu laica o una cosa semblant; per entendre'ns: com si la famosa Rosa de España passara a ser la Susana!

Com que estes coses s'han de reconduir per extraure-les del ridícul que estan fent uns i altres, cal dir que el paperet que es va esgarrar al Senat era una foto; que l'edifici, per molt de bombo que se li done, és una casa gran on van senyors i senyores a xarrar, i que no aprofita per a massa més; que no hi ha un rerefons platonicoreligiós en l'acte perquè Susana, que jo sàpiga, no ha estat santificada encara; que una acció que busca l'espectacle de la manera més simple i plana no hauria de vincular-se a la funció pública dels representants del poble; i, finalment, que en eixe simple fet s'han vist tots i totes retratats: els de Compromís i els del PSOE.



Salvador Sendra

dimarts, 9 de maig de 2017

EL FINAL DEL BLOG

Dinant amb l’amic Vicent Revert, a Barcelona, em va confessar que una volta tenia un BLOG. Poc després, li vaig comentar que jo participava escrivint en un altre, i que hi enviava textos sempre que podia: un, dos, tres, quatre o cinc per setmana, depenent de la disposició i de les musses. Vicent em va preguntar sobre el temps que dúiem escrivint i quan li ho vaig dir, es va sorprendre, segurament a causa del gran nombre d’articles que havíem publicat.

El final d’un BLOG, i segons la teoria del comensal, arriba amb l’amor. Em fa confessar que la gran majoria d’iniciatives d’este tipus s’abandonaven quan qui l’editava trobava parella. La incompatibilitat l’acreditava Vicent amb la manca de temps que calia per preparar cada tema, ja que, amb els nous amors, el pensament i el cronòmetre s’alteren i passem a ser gairebé incapaços de realitzar altres activitats. El canvi que aporta compartir la vida sembla que és més important del que pensem.

L’amor a les musses també és amor. Jo supose que eixes modificacions dels hàbits, com a molt podrien alterar-me els temes dels escrits, però no crec que suposaren l’abandó dels costums més arrelats. Podria idear poesies tan embafoses com els cotons en pèl de sucre que venen a les fires i que, quan intentes menjar-te’ls, t’untes fins als cabells, però no crec que deixara d’escriure, ja que ho necessite per ordenar les idees, ni d’interessar-me per tot allò que m’envolta.

Però clar, en este BLOG no escric jo sol... Tot i que he d’admetre que sóc qui manté la flama de la il·luminació eterna a causa de les musses que em xiuxiuegen a l’orelleta cada encert i cada avançament del futur que aporte —ja sabeu: Turquia, Macron, Brexit...—, així com la precisió i la consistència que s’advetix en els arguments que ampre. I supose que elles també ho fan per amor al rigor i a la veritat, com jo. Però tot i això, hui estic una mica neguitós.

Note que les publicacions cada dia es retarden més, cosa que no em preocupava gaire fins ahir que vaig dinar amb Vicent. Ara ho pense i reflexione mentre les musses em mouen els dits quan estic davant del teclat per redactar-me açò. No serà que l’editor està enamorat? Eixa podria ser l’explicació de les darreres demores! La responsabilitat que suposa este nou escenari em resulta massa feixuga però, per la bona administració del BLOG, em veig en l’obligació de sembrar zitzània entre la parelleta: els proposaré de fer un trio!



Salvador Sendra

dissabte, 6 de maig de 2017

EL MEU CANDIDAT ÉS MACRON

Un parent meu coneix personalment Le Pen, el pare, i no me n’ha parlat bé mai. Però, tot i que els que vivim als pobles traduïm els fets particulars a tot l’arbre genealògic, entre altres coses perquè el coneixem, no puc evitar de fer-ho quan tracte altres persones de qui conec els antecedents.

Però esta no és la raó per donar la confiança a Macron. A mi m’agrada perquè té una esposa ben particular: va ser professora seua de literatura, supose que al que es coneix com a batxillerat. Ella, per tant, és major que ell..., prou més! Sembla que l’home es va enamorar de la seua professora de literatura i teatre, cosa que el va acompanyar durant molts anys fins que, en retrobar-la, es van casar.

La dona ja tenia la vida feta, casada i amb un parell de fills, sembla que he escoltat dir per ahí. Ho va deixar tot per reunir-se amb eixe alumne que, des de feia anys, la recordava i l’estimava, tot i que no la vegera. La història és tendra i, personalment, encisadora. Ell és un triomfador que podria tindre-ho tot ─i els hòmens sabeu a què em referisc─ però, allunyat de tot vici, espectacle i ostentació, ha optat per l’amor i l’estabilitat.

A més, i per si no en tinguera prou amb això, m’agrada com li paren els vestits: les jaquetes, perfectes, les corbates, simples i equilibrades, les camises, perfectes (tot i que una volta el vaig vore amb una que no tenia coll), les sabates, negres, les corretges, amb les sivelles menudes... No sé el perfum que farà servir però li n’atribuiria un de fresc i d’aroma a fusta i terra. Deu beure molta aigua i, de tant en tant, una copeta de vi blanc, sec i no excessivament fresc.

Com haureu pogut comprovar, les raons que tinc per escollir el candidat són contundents i les ampre de manera eficaç; sempre infal·lible! La resta, eixes altres coses que poden interessar a la població, per a mi no són gaire útils perquè hi ha massa factors per avaluar i massa poca la informació de què disposem. M’agrada la seua manera de parlar i de moure’s.



Salvador Sendra

dijous, 4 de maig de 2017

Ofrenar noves glòries... o "pollo para paella"?

Els habitants de la Comunidad Valenciana porten a gala ofrenar noves glòries a España, i això han fet al llarg del temps, fins i tot abans del decret de Nova Planta, o almenys si la intenció no era ofrenar glòries, si hi havia un meninfotisme per les qüestions pròpies que s'assemblava molt a l'ofrenar glòries. Però mira per on, que en els darrers temps -mesos, ni tan sols podríem dir anys- s'han posat protestar pel tema del finançament. Són protestes tímides, que al màxim que aspiren és a "montar un pollo". No saben com serà de gran "el pollo", ni com serà de gran la paella de "pollo". Però bé, tira, "un pollo es un pollo". I si els sectors més propers al PP, com els empresaris valencians, s'embarquen en el "montar un pollo", alguna cosa s'avança, encara que l'avanç siga una passa de formiga i no de pollastre.

No crec que a Madrid els done molt quefer el "pollo" dels valencians. Més si el "pollo" va per ahí "como pollo sin cabeza". Perquè qui devia ser cap del "pollo" resulta que ara recolza a una que diu que el Corredor del Mediterrani no deu passar per la Comunidad Valenciana. Espere que Mónica Oltra, sent qui va proposar "montar un pollo", li haja fet una escolteta en privat a Ximo Puig, qui recolza a Susana Díaz la del Corredor Mediterrani central, per explicar-li allò de "no hi ha platja, central". Perquè és de traca que Mónica diga que el Consell de forma unànime defensa el Corredor Mediterrani, i que Ximo Puig vulga fer presidenta a Susana Díaz, que vol un "no hi ha platja, central".

No sé jo, però igual cal explicar-los als membres del Consell, Mónica inclosa, que:

Ximo Puig recolza Susana Díaz

Susana Díaz recolza "no hi ha platja, central"

Ergo, Ximo Puig recolza "no hi ha platja, central"

Per tant, l'afirmació de tot el Consell recolza "hi ha platja, mediterrani", és absolutament falsa. Perquè no es pot recolzar a Susana Díaz i el Corredor Mediterrani. Perquè si guanya Susana les primàries, i després guanya les eleccions (ni Déu ni els dimonis ho vulguen), es farà el que vol Susana Díaz, açò és "no hi ha platja, central".

Si açò, li sumem que el PP posa per davant ofrenar glòries a "montar un pollo", ja queda clar que el "pollo" no sols no té cap, sinó que, a més a més, no té ales. Hom pot dir que els "pollos" són aus que no volen, i jo els diré que tenen raó, però alguna voladeta fan. Aquest "pollo" ni de vol curt serà.

A Madrid, per tant, no tenen motius per estar preocupats pel "pollo". A la fi, "un pollo" només fa quiquiriquic de bon matí i després ja res. Quan passe el quiquiriquic, torna tot a l'estat natural. El sol segueix la seua cursa pel cel i no s'ha immutat pel quiquiriquic del "pollo". A més a més, cal tenir en compte que és "un pollo" ni tan sols "un gallo" o una "gallina". "El pollo" és el "gallo o gallina" que encara no és adult. Si almenys és "montara un gallo" i aquest fóra "gallo de pelea", doncs, la cosa podria ser-los més preocupant. Però, ¿qui es preocupa per un "pollo", que encara és immadur i no té ni cap ni té ales? Hom li dirà a Mariano: En Valencia hay un pollo. I Mariano contestarà: Bien, en Valencia hay mucho pollo y muy pollo, les gushta la paella de pollo.

Tenia raó el Comte-Duc d'Olivares quan va dir de la gent que habita l'actual Comunidad Valenciana: "es que tenemos a los valencianos por más muelles". Ni amb "pollo" ni sense "pollo" hi haurà un millor fiançament, ni corredor mediterrani, ni tren de la costa... Perquè a Madrid encara ens tenen per "muelles", i amb raó... No seré jo qui els la lleve.

Òskar "Rabosa".

dimecres, 3 de maig de 2017

PER AIXÒ ESTÀ THERESA: PER ARREGLAR-HO TOT!

Hi haurà aviat noves eleccions, al Regne Unit, per formar un govern suficientment fort per a conduir este territori durant l’abandó de la UE. Ha estat molt sobtada, realment, la seua convocatòria, i Escòcia la farà servir com una mena de referèndum d’independència avançat: el partit independentista escocés podrà sondejar el seu poder de cara a la nova consulta perquè deixar el Regne Unit pot significar abraçar la UE.

La rendibilitat sol ser sempre la carta que s’ensenya a l’hora de decidir, com ha estat el cas, sobre la continuïtat de la relació europea. L’economia, i tot s’ha de dir, va ser la base de dita unió —a la CEE— però, per atorgar-li més vincles, es va intentar una major implicació dels seus integrants: massa per a uns i escassa per a altres. Ara, el Regne Unit fa servir eixe pragmatisme que sol caracteritzar els anglesos des de Locke per intentar dotar de contingut i de raó eixa decisió que va ser presa, de manera visceral, per l’altra part del cervell humà: per la irracional i fantàstica.

La Lliura Esterlina ha caigut un 10% des que es va anunciar el resultat de la consulta, tot i que ara sembla recuperar-se de mica en mica. Els anglesos, per tant, han patit una davallada del poder adquisitiu bastant important, i més si es té en compte que n’hi ha molts repartits per tot arreu que viuen de pensions, d’estalvis, de lloguers o de negocis vinculats a la moneda britànica. D’altra banda, però, eixe territori passa a ser un indret interessant perquè, com diuen els economistes, guanya en competitivitat.

El PIB anglés sembla que augmentarà, en part a causa d’eixa novetat, tot i que no ho farà en una mesura que els permeta cobrir el dèficit monetari. I pense que esta raó és suficient per analitzar les coses sense barrejar-les perquè, d’una banda, els votants del Regne Unit van decidir d’abandonar la UE, però no ho van fer de manera analítica, ni racional, sinó que ho decidiren visceralment i fantàsticament. Els líders del Brexit són uns mediocres i no poden conduir el procés d’una manera eficient, i això ho sap Theresa May.

Les noves eleccions poden servir per intentar dotar de contingut eixa ocurrència del referèndum, però això passarà si es depuren els càrrecs que han de fer la transició i es fan servir persones que puguen transformar en positiu tota eixa càrrega negativa de la resposta popular. Escòcia, però, té la segona part de l’oportunitat a la mà, tot i que no entenc la gana que tenen de continuar a la UE, i més encara quan la deriva és evident i encara no se sap el nou model que la Unió prepara per al futur. Pense que els aniria millor si feren servir la visceralitat i la irracionalitat, com es va fer amb la consulta de la UE, i qui vinga darrere, que tanque: les grans decisions es prenen així: som humans!


Salvador Sendra


dimarts, 2 de maig de 2017

UN NOU TETRIS A VENEZUELA

Cada fill és el més intel·ligent i el millor de tots, per als seus pares, tot i que, a voltes, no acabe de demostrar-ho. Tot i això, si la intel·ligent criatura no arriba a assolir la més mínima cultura, eixe és un detallet sense importància. No es pot admetre el fracàs perquè sempre hi ha espai per al progrés, i més encara si es partix des de tan avall. No obstant això, de donar-se, la culpa seria de l’infant o de la societat perquè els pares ho han fet tot sempre de la millor manera que han sabut. I dels avis, ni en parle...

Perquè, per avaluar el nivell d’individualisme de les persones que formen el nostre entorn més immediat, segurament sempre ens quedarem curts però, d’altra banda, l’ens que sol trencar eixa unitat bàsica és la família: un element tan vell com les persones i tan conservador com la vida. La família és eixe vincle consanguini que es trasllada sovint a la realitat més pròxima en forma de secta, famiglia, mara o clan.

El món occidental, individualista i competitiu, hedonista i ignorant, nega el vincle amb els seus iguals perquè la societat ja no s’entén com a estratificada ni horitzontal, sinó que sembla més bé un camí vertical que apropa l’humà cap a Déu —ídol, famós, referent o com es vullga anomenar—, tot i que siga una interpretació pròpia de la fe la que sol assolir cada persona, ja que la general és massa inclusiva i l’individu modern se sent tan intel·ligent que està capacitat, fins i tot, per interpretar la deïtat.

La família, l’ètnia, la pàtria... El vincle entre humans es troba en estos mots quasi inexplicables i, de tota manera interpretables per l’excessiva manca de racionalitat. La tasca socialista, per tant, queda del tot desmuntada a l’inici del S. XXI i només roman al si de la política, on partit i estat es confonen des de la mateixa estructura. La impossibilitat de mirar l’horitzó ens deixa només l’opció d’observar el cel, mirant cap amunt, cap a Déu, on trobem la individualitat, o cap a dins, cap a les emocions, on trobem en les entranyes mateix les estructures socials més arcaiques.

Quan l’estat falla, la tendència protectora inserix l’individu a la família, l’ètnia o la pàtria, tot i que no es pot explicar el vincle d’una manera més precisa que des de l’efecte de l’afecte. I, quan l’estructura social defallix, és en estos llars on s’hi troba la protecció, la inserció i la definició. La intel·ligència que no s’ha transformat en cultura no ajuda a la millora perquè s’ha perdut en el temps junt a l’empenta dels avis i dels pares, per als quals cada u de nosaltres era el millor; però res és perpetu i la realitat arriba tard o d’hora.

Amb la desfeta de l’estructura social hi roman la sang, tot i la seua excessiva ficció, l’honor i la por. A banda de la llei en què ens reconeixem, n’hi ha altra de paral·lela, i l’humà desplaçat es veu abocat a entrar en estes estructures superposades a la general. Hui és l’1 de maig i no veig les coses clares, i pense eixos detalls que no agraden als nostres dirigents, com Venezuela mateix, perquè el focus mediàtic s’hi troba ubicat a l’últim reducte d’estat social i el seu declivi s’aprofita per desmuntar tot un sistema, com en el seu dia es va fer amb el Tetris: la caiguda de la URSS sota la imatge de les peces del Kremlin.



Salvador Sendra