SOLILOQUI (O TENDÈNCIA ARTÍSTICA)

Una cosa és expressar-se i una altra comunicar-se. Per realitzar la segona tasca, cal que hi haja a l’altra banda algú que parle el mateix idioma o, si més no, que l’entenga. Però cal apuntar-hi dos detallats. El primer és que allò que has de comunicar s’adeqüe a una complexitat major que la merament expressiva –fins i tot Tarzan es comunicava amb la mona, amb la nóvia i amb la resta dels animanls. El segon, que els detalls de la transmissió de dita informació siguen compresos i apreciats pels destinataris o interlocutors.

Per aconseguir els detallats esmentats abans, cal que el llenguatge siga precís i que no es perda en ambigüitats ni embolics, tot i que també són part de la comunicació i, a voltes, es consideren finalitats en si mateix. Però, allò que queda clar és que per comunicar-se cal un llenguatge comú que tendix a perdre’s en l’abstracció. Perquè l’expressió no figurativa, o la conceptual, o la descriptora d’universals, requerix de moltes oracions subordinades, si és escrita, però, què passa quan es pinta o es tracta de música?

El soliloqui és allò que realitza aquell que empra un llenguatge propi. Recordem que una cosa és expressar-se i l’altra comunicar-se. Els gossos, per exemple, entenen els senyals però són incapaços de desxifrar els símbols –a les gosses també els passa. Cridar en el desert, o en la selva, com Tarzan, deu ser bo per reduir l’estrés però és d’una simplicitat majúscula. Potser, amb un llenguatge entenidor i algú capaç de desxifrar-lo hi ha prou per a un humà mínimament complex, tot i que hi ha persones que s’expressen millor amb crits i moviments: gent de poques paraules. Però una persona desenvolupada amb normalitat des de xicoteta, en el cas que vullga expressar-se amb un llenguatge propi, ho hauria de tindre en compte, tot açò del xifrat, i si li ve en gana, aplicar-ho. Entendre o no un missatge no sempre és culpa del receptor.

Salvador Sendra

EL MERCAT DE LES BRUIXES

Anys enrere, durant un viatge a Bolivia, i després d’estar escalant una setmana a la zona coneguda com Condorirri, vaig tornar a La Paz per descansar una mica, menjar bé i preparar una nova eixida cap a la zona del Huayna Potosí, concretament a l’espectacular via de Los Franceses. Tenia una habitació en un bonic hotel situat a la zona de darrere de la Catedral i prop d’on es feia el conegut mercat de Las Brujas.

El nom del mercat es devia a la seua peculiaritat, on es venien productes i beuratges típics dels aimara, relacionats amb la seua cultura més popular, en parades regentades per persones d’esta ètnia. En eixe mercat es podien aconseguir tota mena d’amulets, begudes, menjars, beuratges i altres coses, la gran majoria lligades a l’amor, a l’embruixament dels estimats i a la relació amb els esperits que voltaven la llar. El producte estrella eren els fetus de llama, que s’havien d’enterrar als fonaments de cada casa per espantar els mals auguris.

Jo m’havia cremat la cara i estava canviant tota la pell del rostre a causa de la forta radiació solar, de la qual no em vaig protegir de manera adequada: estava núvol i creia que no hi hauria perill. Vaig aprofitar esta parada de l’activitat per passar per mercat i comprar algun producte regenerador del rostre, quan vaig trobar una parada que podia vendre’n algun. Vaig explicar el meu problema a una dona que m’escoltava amb una certa sorpresa mentre em mirava fixament els llavis.

Quan ja havia acabat d’exposar el tema, la senyora va dir unes paraules que no vaig entendre. De sobte, de davall de la falda de la dona va eixir una xiqueta que podia tindre al voltant d’una dotzena d’anys i em va preguntar si li ho podia exposar a ella. Feia fred perquè ja estàvem a l’hivern i les muntanyes estaven nevades. Ho vaig repetir amb paciència i la xiqueta li ho va traduir tot a la senyora que m’havia atés al principi. Em va dir que tenia àloe i m’explicà la manera en què l’havia d’aplicar. Jo, com a bon europeu, ja havia passat per una farmàcia per comprar un producte adequat al meu problema, però vaig aprofitar l’ocasió per provar la recepta d’una bruixa.

Em vaig adonar que hi havia una gran quantitat de gent, a Bolivia, que no entenia el castellà i em vaig preguntar com podien viure sense eixa necessitat de comunicar-se amb l’administració, d’adquirir la cultura predominant i, com no, sense poder accedir a la sanitat o a l’educació. Era, en gran mesura, una societat tribal, encara, i els seus costums, la seua manera de viure i d’entendre el món, es movia sota esta estranya situació. Però, clar: per a un europeu és difícil d’assimilar tot açò de l’antropologia, encara.

Europa no s’entén sense les nacions i les nacions no s’entenen sense Europa. Les tribus, però, són altra cosa... Nosaltres, tot i parlar una llengua minoritzada i minoritària, pensem que és plenament vàlida per entendre i explicar allò que ens envolta, tant en la seua major proximitat com eixes coses més allunyades del dia a dia com la filosofia, la literatura, l’art, l’economia... tant d’ací com d’allà. Una cosa és la consciència tribal i altra cosa és la de pertànyer a un poble que, com he pogut comprovar, és ben diferent.

Anar a la visita del metge, a fer la declaració de la renda, a comprar un bitllet de l’AVE, etc., són coses tan normals que les hauríem de poder realitzar sense haver de canviar de llengua, i sense plantejar-nos tan sols la possibilitat de fer-ho, perquè estem a Europa i tenim eixa consciència pròpia de les societat més avançades. Però també hauríem de poder explicar-nos a la nostra manera a la cámara territorial per excel·lència que és el Senado. Potser, el Congreso és altra cosa però al Senado no ens ho hauríem ni de plantejar perquè este és el reconeixement més bàsic que necessitem per a desenvolupar-nos adequadament com a societat. Jo quan vaig al mercat de qualsevol poble, no compre fetus ni productes per enamorar: compre menjar, roba i altres coses més corrents, tot i que les altres tenen el seu atractiu, cosa que no em podeu negar, eh?

Salvador Sendra

Llengua, humor i medicina

Sovint quan et donen un telèfon nou, et vénen impulsos de trucar tot d’una, i sovint, en aprendre una paraula nova creu hom de sentir-la per tot arreu, i així fins al punt de que les noves paraules o contactes esborren als antics...

Poques societats he vist evolucionar tant en poc temps com la vàlaca, val a dir, la romanesa del sud, que al nord, l’influx austríac es va mantindre molt més. Al museu d’història de Bucarest pot veure un com a principis del segle XIX, vestia la gent a la turca. Estant com estaven sota dominació otomana, la gent, per prudència uns, per oportunisme altres, imita les gales de la classe dominant. Pocs decennis més tard, i en ple auge de la dominació de la cultura francesa, van tots més parisinament abillats que els mateixos habitants de la capital de dit país. Això que nosaltres diguem ser més papistes que el Papa, i que a la republicana França (els reis guillotinats, recordem-ho), diuen être plus royaliste que le roi, o siga ser més monàrquics que el mateix rei...

Aquesta moda d’imitació francesitzant va anar calant tant i tant en les classes benestants, tot i que de manera tan falsa com imperfecta, que un dels millors satiristes, sinó el millor de la història de les lletres romaneses, Ion Luca Caragiale, per burlar-se’n al respecte, escrivia un sketch en el qual pam dalt pam baix una dona trucava al metge alarmada perquè se li moria el seu home, que el tenia molt malaltet. El doctor, sense immutar-se ni –millor encara- desplaçar-se a visitar el malalt li pregunta a la senyora si el seu home seguia parlant francès, a la qual cosa, ella molt indignada li respon que bien sûr, en comptes de sigur, com es diu en romanès. Llavors el doctor li diu que tranquil·la que no té res, penja i segueix llegint plàcidament el diari a casa. Quan es senta en perill de mort, ja li eixirà la seua llengua materna i s’estarà de caralls...

Això que sembla comprensible per humà, no sempre és cert, ni ho és per molt temps... ¿Què haguera passat si al cap de moltes generacions de “teatre”, de parla imperfecta de la llengua de l’altre, la gent haguera acabat per reemplaçar la seua llengua materna per la del dominant? La mort lingüística pura i dura.

Vegem-ho amb un exemple. Un dia, farà uns quatre o cinc anys, passejava pel carrer Campos de Dénia i al meu davant passejava una colla de vells i al darrere una de xicons jòvens que probablement havien fet foja a l’institut. Un dels vells fumava un caliquenyo, i amb una ampla pulmonada i sense avisar ens va tapar a tots els de darrere en un fum tòxic de dimensions semblants al fong nuclear d’Hiroshima. Els jóvens van començar a escridassar coses del tipus “quina pelfa”, “socors”, “auxili” i alguna més semblant, mentre que el vell, a penes girant el cap va deixar caure “xiquillos, mecaguen’déu”. En un tres i no res el carrer era una festa i a les atapeïdes taules de les terrasses la gent reia i reia per les paraules del jovent i la reacció del vell.

Això va passar a Dénia, a La Marina, on la llengua encara és viva. ¿Hauria pogut passar igual, posem a València o Alacant? ¿Haguera comprés algú les xerrades dels joves o la rèplica del vell? Vet ahí que la trucada amb visita mèdica avortada per simples raons lingüístiques a Bucarest de l’sketch de Caragiale, podria haver deixat de tindre raó unes dècades més tard, si privats d’un estat propi, a la llarga, tota la societat haguera adoptat la llengua del nouvingut dominant.

Lluís Alemany Giner

Brasov a 11 de novembre del 2014

Socioligüística i polèmica.

En dates recents, un bon amic i amant també de la llengua, Ferran-Lluís Naya, en detectar per comentaris, fotos o altres que em trobava residint a Romania, em va deixar una frase, que m’ha provocat un parell de reflexions. La frase venia a dir que cóm s’entenia que tinguérem (o exigien ells) que parlar castellà als nombrosos alumnes romanesos del seu institut si el valencià/català, se li assembla molt més i és, per tant, més fàcil d’entendre d’entrada.

La resposta vindrà doncs, per part d’una de les disciplines més menyspreades o a penes entrevista a les facultats de filologia, la sociolingüística, i obrim ara un petit parèntesi explicatiu. He dit abans que dit, comentari em va provocar un parell de reflexions. Per explicar la meva arribada a terres romaneses, ja hi ha l’anterior entrada al blog on explique les sorprenents similituds entre català i romanès, que es podrien resumir –resumint molt això sí- a que parlant en singular, el romanès amb les seues terminacions consonàntiques, s’assembla al català o al francès, però que quan les paraules van en plural ho fa a l’italià; vegem-ho millor amb un exemple, com el català, el romanès fa en singular joc, però al plural ja no hi afegeix una –s sinó una i, joci com a l’italià giochi. Casa per al femení singular, case per al femení plural, de nou com l’italià.

Deixem de banda ara la filologia strictu senso per teòrica i passem a l’aplicació pràctica, val a dir, on les llengües realment se la juguen, al carrer en el dia a dia. I vegem-ho de nou amb exemples. Allà pel 1964, mig segle ja que es diu prompte, Joan Fuster, ineludible figura encara passat el temps, escrivia a Nosaltres els valencians, que les institucions anaven en castellà però que al carrer, el valencià l’emportava de llarg... La filologia ajudarà a comprendre el pas del llatí o millor encara diversos estadis del  llatí cap a les actuals llengües romàniques. T’aprendrà a reconèixer i reconstruir arrels llatines, així, per exemple, aprèn un que de CONSTITUTIO eixiran amb el temps constitución del castellà, constituçâo del portuguès, constituzione de l’italià o constitution del francès i deixem-ho ahí. El que no t’ensenya la filologia com a tal, és l’aplicació (o traves a l’aplicació), de les llengües en la vida real. Fuster parlava doncs, d’un valencià triomfant, vigorós en l’ús a les classes populars. ¿És això realment així? ¿Es pot parlar de que les coses siguen així? He viscut anys siga a València que a Alacant i comunicar en valencià a qualsevol de les grans ciutats del nostre territori es ja hui en dia més l’excepció que la regla. La sociolingüística explicaria per tant la marginalització en l’ús de la llengua, reduïda de cada cop més a pobles, pobles que cada volta seran més i més menuts fins a la pràctica completa desaparició. 

La sociolingüística explicaria a més a més el perquè de la organització lingüística de cada país i les conseqüències que això implica. Vegem-ho de nou millor amb exemples. La realitat demostra que el Canadà, Bèlgica o Suïssa, són estats plurilingües com també ho és el estat espanyol, que no nega la diversitat de parles. Ara bé, cap suís de Ginebra i per tant francòfon, s’emprenya quan va  a Zurich i ho veu tot escrit en alemany, ni l’alemany de Zurich es molesta per que l’aborden en italià a Lugano i es sent igual per tot a casa, amb diferents llengües al seu voltant. Igualment, una persona de Vancouver no titlla de cabuts i renegats als del Quebec pel fet de parlar francès malgrat l’aclaparadora omnipotència de la llengua de Shakespeare en els nostres dies. A l’estat espanyol en canvi, o es parla castellà, que a més a més passa per ser cristiano (i como Dios manda), o s’és menyspreat.

L’estat espanyol, que com el francès, que bé mereix una entrada al blog apart, és de fet, plurilingüe però no cultiva el plurilingüisme. Les així dites “lenguas regionales”, si bé no estan ja perseguides, disten molt de tindre un suport actiu i mal que bé es va fent i deixant fer per tal de que morin sense major pena ni glòria. Que cresca una nova generació de no parlants, que ja no li parlarà la llengua als fills, que si de cas l’hauran sentida de manera parcial i fragmentària només als avis. I ahí parlem de dues generacions, la tercera ni tan sols té el record d’haver sentit al voltant una parla estranya i ja creix en la única llengua “adequada”. Plantem les orelles, només cal una generació per perdre una llengua per sempre més. De nou exemples, per qüestions pròpies, per gust personal, em solc escapar com a mínim una setmaneta per Galícia o el Cantàbric en general. L’asturià o bable, ja és i des de fa molt temps només una qüestió d’aïllats poblets perduts a la muntanya. A les ciutats, a la costa només castellà (i cap ahí anem nosaltres). El gallec, llengua de tots fins a fa no res, ja ha deixat també de ser l’interlocutor per excel·lència. Si un va a Galícia, que no espere sentir parlar gallec al voltant quan para a posar gasolina, fer-se un cafè o sopar. Com a anècdota curiosa del salt i pèrdua lingüística entre generacions, podria apuntar que curiosament he sentit parlar més gallec (o fins i tot basc a Benidorm) a Lloret de Mar, a Girona, que per Galícia. Ciutat de vacances de la Tercera Edat, els jubilats parlen amb total naturalitat la que va ser la  seua llengua i dels seus pares i avantpassats en general. Si els fills o néts d’esta gent ja no parla la llengua, tampoc ho faran les generacions futures i d’ahi, de cap a la extinció lingüística. 

Responent ara a Ferran-Lluís Naya, els romanesos de l’institut de Pedreguer o qualsevol altre, no parlen valencià i es neguen a entendre’l perquè simplement ells estan a España, y en España se habla espanyol. Que el mestre, que és un torracollons, es moleste (i el moleste) en parlar una altra cosa, és problema seu... ¿Qui tindrà raó el mestre o la tele? ¿El mestre o la ràdio? ¿El mestre o Sant Internet?

... A Roses, a l’Alt Empordà, la família d’un parell de bessones romaneses va vindre a buscar-me al final de classes per xerrar un poc atès que les xiquetes li havien dit que el mestre –¡sorpresa!- parlava romanès. Xerrant un poc d’això i allò, em van preguntar d’on era i en respondre que d’Alacant van deixar caure la següent afirmació:

E mai bine acolo, acolo nu se învata cacatul aia de limba catalana 

*(Millor per allà, allà no s’estudia la merda aquella de llengua catalana)

A hores d’ara, hui mateix diumenge 9 de novembre del 2014, la gent es fa al carrer a Catalunya per votar un referèndum sobre la hipotètica independència de Catalunya. Sembla evident que qui no mana sobre sa casa, arrisca de perdre-la. Igual es podria reconvertir l’estat espanyol i acceptar de fet i no només de boqueta el seu plurilingüisme històric. Ara, eixe és un canvi que requereix temps, un canvi de mentalitat a nivell col·lectiu. Un temps que no tenim abans de desaparèixer lingüísticament també dels pobles, com ja ho hem fet de les ciutats. 

Tio canya, tio canya, no tens la clau de ta casa (Al Tall) 

Bucarest a 9 de novembre del 2014

 

 

Lluís Alemany Giner

Llengua i Déu.

Històricament han cregut els pobles importants, o aquells que han arribat a tenir un gran aparell estatal, que res és casual, i que per tant, Déu està amb ells. En la seua extensió, han aixafat altres pobles, majorment minoritaris en principi per poblament i posteriorment discriminats per la seua alteritat i dominació, donant lloc així a la sinèrgia dual entre minoritari i minoritzat.

Vegem alguns exemples. Vicent Sanchis, a la seua recent obra Valencians encara, cinquanta anys després de Joan Fuster, guanyadora dels XXIII premi Carles Rahola d’assaig, diu:

“Al meu pare, cavaller de la ciutat de València, que em va dir que no pregava en valencià perquè Déu no l’entendria” (op.cit. Ed. Proa, pàg. 11, preàmbul).

A l’Alguer, mal que bé i amb no pocs entrebancs per part de la població sardòfona i la que propugna l’italià com a lingua franca, el català va sobrevisquent en boca d’uns quants voluntaristes com el pare Nughes, que un parell de voltes per setmana canta missa en “alguerès”, tenint com a resultat situacions com la que Guido Sari, al seu llibre El català de l’Alguer, una llengua en risc d’extinció, recull:

“Durant la celebració d’una de les dues misses que s’oficiaven a l’Alguer (...), una senyora, que va entrar a l’església quan la missa ja havia començat i que només després d’un minuts va adonar-se que no era en italià, va preguntar a qui tenia al seu , costat fent referència a la llengua que certament sentia com a estranya, si aquelles pregàries tenien la esperança de ser escoltades per Déu” (op.cit. Eds. La Busca, pàg. 57, línees 15-22).

Un poc més enllà, a l’Europa Oriental hui en dia majorment eslavòfona o de parla grega, també ocorren i han ocorregut situacions semblants. És ingenu pensar que només a la Europa Occidental s’ha parlat llatí perquè a la Europa Oriental amb capital a Constantinòpolis (actual Estambul turc), la llengua de la cancelleria i església era el grec. Això només inclou les classes dirigents. Les legions i colons romans, val a dir el poble baix, a banda dels substrats locals que es van romanitzar, parlaven llatí; val a dir van conservar el llatí o derivats romànics d’aquesta llengua com el romanès o el dàlmata,  mentre el poder no els hi va imposar un altra, i vet ací de nou “la mà de Déu”:

“Fanatic zelos, Kosma (...) spunea oamenilar ca trebuie sa se roage lui Dumnezeu numai in greaca, Dumnezeu foloseste aromana numai când vorbeste diavolului!” (Weigand, 1895: I, 146, recollit ací en l’obra col•lectiva Aromânii, istoria, limba destin, coordonada per Neagu Djuvara. Op.cit. Ed. HUMANITAS, pàg. 161, línees 25-28).

*Traducció- “fanàtic zelós, Kosma (...) deia a la gent que cal pregar-li a Déu només en grec, Déu utilitza l’aromanès només quan parla amb el dimoni/diable!”

Per aromanès entenem la llengua neollatina parlada als territoris al sud del Danubi car al nord hi trobem el romanès, llengua normalitzada amb un estat al darrere, Romania. Ambdues llengües estan tan íntimament relacionades que hi ha qui parla d’una com a dialecte de l’altra, tot i que molt probablement es tracte d’interacció mútua, a la qual cal afegir un mateix substrat comú, el llatí. Ara bé, el romanès com a tal, al nord del Danubi, on disposa d’un estat propi, no es troba amenaçat de desaparició, mentre que l’aromanès, repartit entre Bulgària, Grècia, Macedònia, Sèrbia, Croàcia i Albània, es troba virtualment extint. Qui no vulga veure una relació causa-efecte entre la possessió d’un estat i la normalització lingüística, està accelerant el procés de pèrdua de la seua pròpia parla. La gent no és muda, naix amb la capacitat de comunicar, i acabarà fent-ho en la llengua que més senta o veja al seu voltant, que sol ser –casualment?- aquella que posseeix  major nombre de parlants i te al darrere un estat o institucions més poderoses.

Postscriptum- poc abans de la caiguda del Califat de Còrdova, un poeta, probablement Ibn Hazm, car cite de memòria, deia que a diferència de com sol ser habitual, el seu món, el seu regne, es desfeia pel centre en comptes de fer-ho per les vores com sol ser habitual. La observació és però acurada, atès que tant en el cas del valencià respecte del català o del alguerès i fins i tot de l’aromanès respecte del grec en els exemples citats, estem en els cas de llengües en situació perifèrica. El nostre perill és doblement evident perquè a banda de ser perifèria del català, arrisquem ser centre del castellà, la llengua que ja més sentim parlar al nostre voltant, a les nostres capitals, als nostres centres més poblats i/o poderosos.