dimarts, 31 de maig de 2016

DE BECARIS A POLÍTICS

La imatge del polític, en general, s’ha de recolzar amb una gran dosi de faena, seriositat i cura amb les decisions que es prenen. Hom pot decidir allò que haja dit a la campanya, o als seus votants, però, per arribar a bon termini, cada una d’estes bones intencions s’ha de supervisar i ha de transformar-se per passar d’idea a forma.

Se suposa que els garants que esta acció es puga realitzar són els equips que envolten el personatge públic de torn i, per tant, en la transformació de la matèria és on se la juga, la credibilitat del polític. Per assolir un prestigi, per tant, cal envoltar-se del millor equip d’assessors, que no dels més barats ni d’aquells que es recomanen. Si la deriva del PP es va causar, en gran mesura, per fer servir les assessories com a mitjà de pagament de favors, la imatge del grup Compromís s’està afeblint a causa de la contractació de becaris per realitzar estes tasques.

Una prova d’açò és la ficada de pota del conseller Climent quan va tractar el tema de la llibertat d’horaris de les grans superfícies, on, ràpidament, va ser desautoritzat per la vicepresidenta. Climent, o millor encara, el seu grup, va pecar d’ignorància i d’haver trepitjat pocs carrers i despatxos. L’aplicació d’una llei, per noble i digna que siga, depén de la legalitat vigent i allò que no es pot crear és la desconfiança i l’arbitrarietat, i un conseller no té perquè saber-ho, però els seus assessors, sí. I una cosa semblant passa amb el tema de la sanitat a la Marina, on es troba a faltar una línia clara i creïble per recuperar la gestió hospitalària. O en altres casos que no vull esmentar per no avorrir el lector, ni robar-li temps de Facebook.

Però, el passat, passat està, i el futur, es pot preveure... I ho dic per dos raons: perquè ha eixit a concurs públic la direcció dels parcs naturals de la Comunidad Valenciana —tot i que no sé si de tots—, i perquè s’ha estés massa això de pensar que els jóvens estan molt formats i que són els millors. Si no passa res, un becari dirigirà els parcs de referència en la mesura que fa poc ho feia una persona relacionada amb el turisme: altre despropòsit!

Si acceptem que els jóvens, desocupats i becaris en gran mesura —i a les estadístiques em remet—, estan sobradament preparats per realitzar tasques de direcció i d’assessorament, acceptem que l’experiència de qui treballa en camps semblants té poca importància, o no cap... I jo no pense d’eixa manera perquè sempre he cregut que als bons se’ls ha d’anar a buscar perquè ja solen estan ocupats i se’ls ha de parlar clar i convéncer-los perquè canvien de lloc de treball. Els concursos públics poden ser molt bonics i cridaners, fins i tot oberts i plurals, però hi ha  places on no es pot concursar; o sí... Els resultats, no tardarem a saber-los, i les línies d’acció política, encara menys.



Salvador Sendra

dilluns, 30 de maig de 2016

LA SÍNDROME DE MISS ESPAÑA

Esta campanya electoral es presenta d’allò més interessant perquè els polítics han escollit tractar temes que no tenen res a vore amb la nostra capacitat de decidir, ja que opten per marcar el camí a seguir per altres estats sobirans, on se suposa que també hi ha polítics, i lleis, i votacions. O, pensant-ho millor, potser intenten tornar a exercir de colons. L’estupidesa no té límit, per a estos personatges tan mediocres, però, a més, se superen cada dia.
Ara bé, sí que he d’admetre que m’agradaria que tractaren sobre les relacions de l’Estat amb la resta del món, amb la Unió Europea o amb eixos estats sobirans que mantenen lligams amb l’antiga metròpoli. Entre altres coses, perquè és un dels assumptes que no se solen abordar en les campanyes electorals i, des de la nova revisió de les estructures internacionals causada per la globalització, marca l’agenda econòmica, social i política de qualsevol estat, per sobirà que siga.
Però Albert Rivera ara es preocupa per Venezuela i em recorda el cas inventat —o això espere— d’eixa miss a qui li pregunten sobre un altre país i diu que és un indret bonic i que coneix gent d’eixe lloc. Per tant, a Albert ningú no li ha de retraure el seu desconeixement sobre la República Bolivariana perquè hi ha estat dos dies! Dos intensos dies en què ha extret l’essència del lloc visitat en la mesura que jo ho vaig fer a Kuwait, i puc parlar-ne perquè em vaig quedar penjat al seu aeroport i hi vaig romandre un parell de dies.
Hi ha gent que és una esponja i que aprén en poc de temps eixes coses que altres persones no veuen malgrat hi haver estat mitja vida, o sencera... La capacitat innata per curar amb una píndola, per menjar bé en un Snack bar, per vestir-se fixant-se en la moda o per posar-se en forma amb un règim d’un mes, també ens val per als viatges exprés i per al saber induït. Perquè ja se sap que, si hi ha interés, hom pot arribar a governar un estat fent valer la imatge en la mesura que la fa servir una miss com a representant de tots nosaltres.
 
Salvador Sendra

divendres, 27 de maig de 2016

LA REGULARITAT I EL CAFÉ DE MÀQUINA



Si hi ha una curiositat que ens ha tingut realment intrigats, a mi i als meus companys i companyes de la faena, ha estat que cada dia, a migdia, hi ha hagut un gotet de cafè buit a terra, al bany dels hòmens, on està el vàter. Però este gotet es troba a la punta del quartet, just darrere de la porta, i es deixa vore per sota, sense haver d’entrar-hi.

Cap a la una de la vesprada, com cada dia, les persones que es dediquen a netejar les instal·lacions el recullen i el dipositen a la paperera que està just darrere, a un metre del gotet, fora del vàter però encara dins del bany. I, l’endemà, la mateixa cosa, i al dia següent... I això passa fins i tot els dies que no hi ha activitat docent, al centre; i se succeïx des de fa mesos.

La casualitat, però, ha fet que hui estiguera a la fotocopiadora en el moment que s’ha obert l’ascensor. Però no l’ascensor que ve de l’entrada directa, sinó del que arriba des de la biblioteca. I ha aparegut un home major —pense que deu tindre vora huitanta-cinc anys— que s’ajuda d’un bastó per caminar i que duia —atenció!— un gotet de cafè a la mà! Com que a l’entrada de l’edifici hi ha una màquina de cafè, pense que deu d’haver-lo agarrat d’allí. 

Mà de sant! I ho dic per si hi ha algú que té problemes de regularitat — que ara es diu així— perquè li pot resultar de gran ajuda. Doncs, això: sembla que l’home, com cada dia, no se’l pot ni acabar de prendre, el cafè, i ha de pujar a corre-cuita, fins a la tercera planta, per evacuar, tot i que a la biblioteca també hi ha banys. He preguntat a la resta de gent que treballa amb mi però a ningú li fa eixe efecte, o, si més no, d’una manera tan imminent, la ingestió del cafè de la màquina.

Demà, com que ja sé que el cos, programat en alguns casos, funciona com un rellotge, quan s’aprope l’hora H, entraré una tauleta perquè l’home puga prendre’s el cafè amb comoditat, assegut a la tassa del vàter, com cada dia, i sense haver de deixar el gotet a terra perquè, a eixa edat... ja se sap.

Demà vos conte com ha quedat la cosa, i disculpeu si se m’oblida perquè jo no sóc tan regular.


Salvador Sendra

dilluns, 23 de maig de 2016

EL CAPITÀ KEN

No hi ha res més interessant que parlar amb un mariner per adonar-se que encara hi ha possibilitats, en el món, per a la gent que encara creu en l’aventura i el destí. Pense que, a mesura que passa el temps, el reducte ideal, i únic, es troba a la mar, perquè encara oferix les dosis de risc i llibertat idònies per a escapar i, si és possible, no tornar mai més.
Si l’altre dia —fa unes setmanes, perquè el temps passa volant— publicava un article on descrivia l’estranya troballa, en un vaixell a la deriva, a les aigües de Filipines, de la mòmia d’un alemany que duia sis anys a la deriva pel Pacífic, el cas del capità Ken tampoc em deixa indiferent. Per cert, on estarà hui dia este rodamón marí? Qui sap...
Perquè a la platja del Perelló, fa uns quants anys, hi va aparèixer un estrany vaixell, de fusta, amb forma de drac i construït de manera manual i artesana pel mateix capità i propietari de l’embarcació. Com em va contar el meu company Agustí, Ken duia sis dies a la deriva a causa del trencament del pal major en una tempesta, a les illes Columbretes, quan tornava d’Eivissa. Fent valer el corrent i el motor, arribà al port del Perelló, on no va poder posar combustible perquè no n’hi havia en els tancs —he llegit en alguna conversa sobre el tema.
Convidat a abandonar el port, Ken va seguir a la deriva fins que va encallar a la platja, al banc d’arena, en el qual, a poc a poc, va anar penetrant. S’alimentava d’algues i deia que no tenia diners, per la qual cosa cap vaixell el va remolcar per eixir-ne. Agustí i altres persones el van ajudar a reparar alguna fuita i el pal, així com les veles, mentre el vaixell del drac cada volta estava més damunt de l’arena de la platja.
Un dia de vent de ponent, i com ja havia previst el capità, fent valer les dos àncores i molta paciència, va fer eixir el vaixell de l’arena i, a poc a poc, el va anar situant en aigües cada cop més profundes fins que el calat li va permetre seguir la seua ruta, segurament fins a algun port més amable on deixaren omplir els dipòsits dels rodamóns marins per seguir eixe viatge, lliure i pacient, cap a l’ocàs.
 

Salvador Sendra

dijous, 19 de maig de 2016

Política sense violència.

Sostenim com evidents en si mateixes aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests estan la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.
Que per tal de garantir aquests drets s’institueixen entre els homes, els governs que deriven els seus poders legítims del consentiment dels governats.
Que sempre que una forma de govern esdevingui destructora d’aquests principis, el poble té el dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, i a organitzar els seus poders en la forma que al seu parer oferirà les majors probabilitats d’aconseguir la seva seguretat i felicitat.
La prudència, naturalment, aconsellarà que no es canviï per motius lleus i transitoris governs d’antic establerts; i, en efecte, tota experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer-se justícia abolint les formes a què està acostumada.
Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, perseguint invariablement el mateix objectiu, evidencia la voluntat de sotmetre el poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar tal govern i proveir de noves salvaguardes per a la seva futura seguretat.

Aquestes paraules, amb les que comence el post, són el preàmbul a la Declaració d’Independència Estats Units d’Amèrica. La primera democràcia liberal establerta al món reconeix explícitament el Dret a dret i deure a del poble a derrocar un govern, i establir-ne un de nou, quan aquest siga abusiu i demostre la voluntat de sotmetre al poble a un despotisme absolut. En aquest cas, el camí queda expedit per a l’ús de la violència. I les colònies nord-americanes aconseguiren la seva independència respecte del Regne Unit mitjançant l’ús de la força i després d’una llarga guerra. Per tant, no és d’estranyar que la seua Declaració d’Independència comence així.
A dia de hui el recurs a la violència per canviar una forma de govern resulta inconcebible. Més als països que són considerats com a “democràcia” encara que el “poder del poble” siga nul, i estiga esposat a una llarga sèrie d’abusos i usurpacions. L’Estat, el Leviatan, controlat per uns poc, exerceix el monopoli de la violència. Una violència, que seguint a Johan Galtum, no només és directa sinó també estructural i cultural. No obstant això, el recurs de la violència pel poble està totalment vedat. No es pot ni tan sols fer menció, només cal veure les reaccions que va provocar el comentari de Pablo Iglesias sobre la democràcia i la guillotina.
Com ja he exposat amb més d’una ocasió al llarg de diversos posts en aquest bloc, canviar l’actual forma de govern, fer canvis estructurals en la forma de govern, mitjançant les pròpies estructures de l’Estat, esdevé una missió impossible. Canvis cosmètics, purament de neteja de façana, són possibles. Però un canvi a fons, no. Si afegim que el recurs a la violència és impossible, no queden gaires alternatives per fer possible el que diu el principi de la Declaració d’Independència dels EUA.
La violència estructural del sistema capitalista, emparada per les estructures de l’Estat liberal, han anul·lat de facto la possibilitat de qualsevol alternativa de forma de govern. Per una altra banda, els experiments alternatius haguts al s. XX, bé siga el comunisme soviètic o xinés, o bé siga el feixisme italiana o el nazisme alemany han sigut formes de govern molt més abusives, donant una legitimitat a qualsevol abús que faça l’Estat liberal per comparació.
Una de les coses més preocupants és, com vivint en aquesta forma de govern que exerceix una violència estructural i cultural tan forta, no té contestació. La pròpia Declaració dels Estats Units di què: La prudència, naturalment, aconsellarà que no es canviï per motius lleus i transitoris governs d’antic establerts. Però a dia de hui, crec que hi més motius per derrocar la forma de govern, que els que tenien els nord-americans al temps de la Declaració d’Independència. Ara bé, hi ha una falla fonamental, de la que també he parlat en altres ocasions, careixem d’una alternativa a la (mal)anomenada “democràcia liberal”. 
¿Com es podria abolir la forma de govern sense el recurs a la violència? ¿Quines formes de alternatives de govern es poden establir sense recórrer a formes fracassades o ideologies desfasades del s. XIX? Eixes deurien ser el centre del debat, sinó ja polític, sí metapolític, almenys per a les esquerres. Perquè les elits sí tenen un pla.

Òskar “Rabosa”

dimarts, 17 de maig de 2016

16M

Per estes dades és l’aniversari d’un moviment anomenat 15M que, si em refie d’allò que diuen els periodistes i els mitjans de comunicació, sembla que es tracta d’una agrupació d’ample espectre que té la intenció de decidir sobre el futur de l’Estat d’una manera assembleària o, si més no, participativa perquè s’hi sume qui vullga al debat i a la iniciativa.
La gran majoria de la premsa perifèrica tracta la manera en què les seues opcions polítiques, diguem-ne regionalistes o, millor encara, provincianes, plantegen les maneres en què partits o mareas s’adherixen al gran satèl·lit llibertari. Fins i tot IU ha preguntat a les bases si acceptaven unir-se a la gran formació, i Podemos, també, seguint l’exemple dels primers. Tot molt bonic i molt participatiu. Els simpatitzants, feliços, ja se senten guanyadors perquè han parlat i han estat oïts.
El cas de les mareas, fins a on jo sé, és ben diferent. L’adhesió s’està realitzant sense cap consulta o, com és el cas de Compromís, amb dues consultes negatives, a les darreres eleccions, i amb una assemblea del BLOC per enmig. I, parlant de l’assemblea, la peculiaritat que té és que els candidats són dues cares de la mateixa moneda, ja que ningú ha estat per demanar l’avançament del congrés perquè una decisió tan contraria a les consultes prèvies no siga irreversible.
El nom escollit per a la marea valenciana ha estat l’altra gran sorpresa: A la valenciana. Com la paella, que no se’n guisa a cap altre lloc que no siga al Cap i Cassal, o com la llengua, la comunidad i  altres tantes discriminacions a la resta del territori, del qual València té la patent. Però ací no ha arribat això del 15M, sembla ser. A la valenciana resultarà normal que el projecte més jacobí que ha muntat mai España esdevinga això que va passar a la Révolution, o siga, que un grup de professionals de la revolta capgiren el vertader esperit que ara reclamen.
La interpretació, però, no està exempta d’influències nocives perquè, d’una banda, Camus em fica el dit a la nafra en el seu Homme revolté i, d’altra, Chateaubriand explica alguns detalls de la Révolution, a les Mémoires d’Outre-tombe, que m’inquieten i només em tranquil·litze a l’hora de plantejar-me una revolteta de professionals que estan més interessats en el maquillatge que en la demanda real del seu votant de base; i me n’alegre en la mesura que ho faria Ortega y Gasset després d’escriure La rebelión de las masas, entenent sempre que la diferència entre els termes elit i massa és proporcional al càrrec que s’ocupa.
 
Salvador Sendra

dilluns, 16 de maig de 2016

Anna Gabriel i els fills de la tribu.

Les declaracions de l'Anna Gabriel sobre el fet de tenir fills en grup i que siguen educats en col·lectiu, ha sigut un dels temes més polèmics dels darrers dies. La inculta dreta mediàtica s'ha tirat al jugular de l'Anna, com hienes famolenques. El més trist de tot és que no han donat cap argument amb un mínim de trellat. Li han dit de tot. Tots insults. S'han posat en evidència, una altra vegada, com a personatges destrellatats, mal educats, grollers, desficaciats... Ratllat en molts casos les injuries. Lluny del raonable exercici de la llibertat d'expressió i del dret a la informació. Més lluny encara del debat democràtic, quan ells s'omplin la boca de Democràcia però sospiren pel franquisme més feixista. Haig de dir, que l'espectacle que han donat m'ha horroritzat una vegada més.
La idea de l'Anna Gabriel no és que siga nova. No se l'ha inventada ella, ni és una ocurrència d'ella. En realitat és una de les idees nuclear un dels llibres cabdals en el feminisme radical, The dialèctic of sex, de Shulamith Firestone. Per a Shulamith el principal obstacle que tenen les dones per assolir la igualtat amb els homes, és el fet de haver de parir. El seu ideal és que la procreació siga artificial, encara que es podria deixar triar a les dones si volen que siga natural. L'educació ha de ser en grup, en col·lectiu, i els llaços entre els xiquets i els pares han de ser nuls, bé, iguals als de qualsevol altre membre del grup.
Del mismo modo que para asegurar la eliminación de las clases económicas se necesita una revuelta de la clase inferior (el proletariado) y –mediante una dictadura temporal- la confiscación de los medios de producción, de igual modo, para asegurar la eliminación de las clases sexuales se necesita una revuelta de la clase inferior –mujeres- y la confiscación del control de la reproducción; es indispensable no solo la plena restitución a las mujeres de la propiedad de sus cuerpos, sino también la confiscación (temporal) por parte de ellas de la fertilidad humana –la biología de la nueva población, así como todas las instituciones sociales destinadas al alumbramiento y a la educación de los hijos. Y, al igual que el objetivo final de la revolución socialista no se limitaba a la eliminación de los privilegios de los estamentos económicos, sino que alcanzaba la distinción misma de las clases, el objetivo de la revolución feminista no debe limitarse –a diferencia de los primeros movimientos feministas- a la eliminación de los privilegios masculinos- sino que debe alcanzar la distinción misma de sexo; las diferencias genitales entre los seres humanos deberían ser neutras. (Una vuelta a la pansexualidad sin trabas –la “perversidad polimórfica” de Freud- reemplazaría la hetero/homo/bi-sexualidad.) La reproducción de la especie a través de uno de los sexos en beneficio de ambos, sería sustituida por la reproducción artificial (por lo menos cabría optar por ella): los niños nacerían para ambos sexos por igual o en independencia de ambos, según quiera mirarse; la dependencia del hijo respecto de la madre (y viceversa) sería reemplazada por la dependencia mucho más reducida con respecto a un pequeño grupo de otros en general y cualquier inferioridad de vigor físico frente a los adultos estaría compensada culturalmente. La división del trabajo desaparecería mediante la eliminación total del mismo (cibernation). Se destruiría así la tiranía de la familia biológica.
Ella que era de família de jueus, va estar als anys '60 a un kibutz, i en el llibre lamenta que tot i que l'educació era col·lectiva, com en tot en un kibutz, encara les relacions entre pares i fills eren massa estretes, li disgustava que els xiquets cridaren "pare" i "mare" a son pare i a sa mare, i els pares i les mares digueren "el/la meu/a fill/a", o expressions semblants.
Tal com expressa la seva idea l'Anna Gabriel, no en tinc cap dubte que amb això segueix a Shulamith. Es podrà estar d'acord o no amb això, i es podria fer un debat sobre què diuen Shulamith i l'Anna Gabriel. Però el que és bastant intolerable és l'onada d'insults als que hem assistit sense cap mena de debat ideològic i amb total desconeixement de l'origen del pensament de l'Anna Gabriel.
Per una altra banda, l'Anna Gabriel també ho comenta, existeixen societats on l'educació va a càrrec del grup. I en certa manera, tal com diuen molts estudiosos en temes d'educació, ha d'educar sempre "la tribu" sencera. El paper de "la tribu", de la societat en conjunt o d'un grup més o menys gran, pot ser més o menys intensa però sempre ha d'estar present. Una altra qüestió és que els lligams materns-filials –i paterns-filials- puguen ser dissolts totalment o atenuats com la Shulamith i l'Anna Gabriel desitgen.
De les declaracions de l'Anna Gabriel podria haver sorgit un debat interessant sobre: el paper del feminisme, l'educació, els fonaments socials, la societat que pretenen les feministes radicals, l'educació en la societat actual hiperindividualista, el paper de la família en l'educació, el paper de la societat en l'educació, maternitat i igualtat, etc. Tots els temes subjacents a les declaracions de l'Anna Gabriel. Però, ens hem quedat amb un munt d'insults, desqualificacions, destrellats, desficacis. Un exercici de la seua democràcia a l'espanyola, democràcia nacionalcatòlica 2.0.

Òskar "Rabosa"

dimarts, 10 de maig de 2016

LA FELICITAT DE COSIR

Llegint Camus, concretament L’homme révolté, hi ha hagut una sentència que m’ha cridat l’atenció; diu que el segle XX, que tenim com el segle de les revoltes, no és més que el segle de la servitud.  Però, per entendre esta frase, cal de contextualització al si de l’obra. Camus entén que les revolucions proletàries acaben sent-ho d’una elit de professionals i, per tant, entenc  que el proletari en qui es fonamenta la revolta deixa de ser un serf del noble, ric o burgés per ser-ho del professional revoltat.
De tota manera, la intenció no és la d’analitzar el fet revolucionari que ja explica amb tant de detall l’autor de referència, sinó de plantejar, més que siga de manera subjectiva, el fonament revolucionari més irreverent. Gandhi, per exemple, va identificar la seua reivindicació amb el simple teler, amb el qual feia i refeia teles i més teles. Hui, per contra, eixe mateix teler es pot tornar a interpretar com el símbol de l’opressió capitalista quan els grans imperis de la roba barata es nodrixen del treball, a baix cost, de molta gent de l’Àsia, per exemple.

Si més no, eixe és l’argument que fan servir moltes persones, diguem-ne progressistes, per intentar oposar-se a la manera en què Amancio Ortega està assolint la seua immensa fortuna. No obstant això, jo només preguntaria a eixos progres on compren la roba. Si em diuen que la compren a tendes de molta qualitat, no tindré més remei que callar... La segona pregunta que els faria és si saben cosir o fer alguna cosa semblant.

Gandhi passava el dia cosint per, així, afeblir l’opressor anglés. I el seu missatge va calar perquè la llengua li funcionava al ritme de les mans, i del teler. Segurament, d’indis que es queixaren de l’opressor imperialista, n’hi havia molts, i de més radicals que ell. Segurament, eixos tan radicals compraven la roba als comerciants anglesos en la mesura que els de hui dia, els exaltats, la compren en tendes barates que no oferixen massa garanties de resistència, ni de procedència.

Des que tinc una màquina de cosir sóc molt més feliç! I ho dic referint-me a tots eixos progres que es queixen i denuncien a tota hora eixes coses que consideren reprovables mentre que allò realment vergonyós és el seu poc trellat. Pense que discursos com el de Camus encara hui són interessants, tot i que es poden contraposar a alguns aspectes de la seua vida —per si llig açò algun frare purità— perquè ni ell, ni jo, que jo sàpiga, hem fet vot de pobresa, ara bé, si que l’hem fet d’integritat.

No m’agrada la roba barata, tot i que no em queixe de qui l’usa. Realment, no m’agrada res barat. Però, això sí, no sempre m’agraden les coses que hi ha a les tendes i, per eixa raó, des que tinc la màquina de cosir sóc més revolucionari que mai.



Salvador Sendra 

dilluns, 9 de maig de 2016

Recuperació del Dret foral valencià?

La sentència del Tribunal Constitucional espanyol, declarant que la Llei de Règim Econòmic Matrimonial Valencià és inconstitucional, ha alçat molta polseguera. Tanta, que com sol passar, no deixa veure la realitat. Òbviament, la majoria dels comentaristes els importa un rave la realitat. L´ús polític d'aquestes qüestions és més important que una anàlisi de la realitat per saber què és el que realment convé a la societat valenciana. Però això, ja són qüestions de "politiqueig", en les que no vull entrar. Sí que pretenc, gens humilment, posar els punts damunt les is, i qui vulga seguir amb el "politiqueig" que ho faça tranquil·lament.

Certament, el primer que hauríem de puntualitzar és que rescatar el Dret foral valencià és una cosa impossible i indesitjable. En primer lloc, perquè la, lamentable, pèrdua dels Furs el 1707, va fer desaparéixer un Dret que tenia fortes arrels medievals i estava pensat per una societat preliberal i en ple Antic Règim. No hi havia, en aquell Dret, gairebé res que valgués la pena ser mantingut. Ningú de nosaltres voldria viure sota el règim legal del s. XVI o XVII. Per tant, mantenir o recuperar aquell règim és una estupidesa.

Així mateix, recuperar aquell Dret i revisar-lo actualitzar-lo amb els principis liberals, més les reivindicacions identitàries (feministes, homosexuals, etc.), no suposa recuperar res. Fonamentalment, perquè això suposa fer-lo de nou, inventar-lo de nou. Parlant clar i ras, suposa treure-se'l de la butxaca, donar-li una passadeta vintage i fer creure que es recupera una cosa que no ha existit mai. Això passa amb la Llei de Règim Econòmic Matrimonial ara derogada. I el mateix preàmbul reconeix que

La subordinació de la dona al marit és absolutament incompatible amb l'article 14 de la nostra Constitució. Per això tota regulació del règim econòmic del matrimoni valencià ha d'adaptar la normativa foral a la inqüestionable igualtat entre home i dona en punt a gestió i responsabilitat econòmiques del matrimoni i de la família.
És a dir, el règim econòmic valencià foral, hui en dia és inassumible per la nostra societat, per tat, cal crear-ne un de nou, i a més a més tenir en compte que

La dificultat més gran a l'hora d'accedir a un lloc de treball, la desigualtat salarial real, el sostre de cristall, el fet que la criança dels fills, la cura dels majors o discapacitats, les tasques de la llar, encara siga una ocupació que desenrotllen de manera fonamental les dones en detriment de la seua projecció professional i laboral justifiquen en aquesta llei l'adopció de determinades mesures de protecció integral de la família i el reconeixement del treball domèstic com a contribució a l'alçament de les càrregues del matrimoni.
Per tant, inventar un règim que tinga en compte tot això, que era inimaginable quan el Dret Foral Valencià estava vigent, no suposa recuperar res.

A eixa Llei es diu també que

Esta llei és el primer pas en la recuperació del Dret foral valencià amb l'objectiu i intenció de poder desenrotllar en el futur un Codi de Dret foral valencià que englobe les distintes lleis sectorials que es promulguen.

L'afirmació és totalment falsa. No es pot recuperar el Dret foral valencià, donat que recuperar-lo suposaria una estupidesa. El que es pretén és fer un Codi de Dret Civil valencià, i aquest necessàriament haurà de ser totalment nou, amb els principis liberals amb afegits de reivindicacions identitàries (feministes, homosexuals, etc.) o el que siga. Com a molt, i encara que no es diga clarament, el que es pretén és recuperar la competència per establir un Dret civil propi, però no recuperar un Dret foral que ja no existeix, per sort. Si el que realment es vol recuperar, pretensió que a parer meu és legítima, és la competència per fer Lleis en matèria civil, cosa que garantien Els Furs, s'ha d'exposar clarament, i no disfressar-ho de recuperar una legislació que afortunadament ja s'ha perdut en la foscor de la nit dels temps.


Òskar "Rabosa".

divendres, 6 de maig de 2016

DANYS COL·LATERALS

Sagunt sembla que va ser un indret important per entendre els esdeveniments que, a partir de la història clàssica, han ordit això que ara som, o que pretenem ser, com per exemple, quan ens denominem europeus. Però, per entendre la importància d'açò que vos estic narrant, potser ens hem de traslladar fins a situar-nos prop de València, cap a l'any 200 a.n.e. Ara bé, eixe trasllat comporta fer servir la mentalitat d'aleshores, conéixer la situació política i social i, a més, esbrinar allò que deien els escriptors de l'època.

Anníbal va mantindre el setge a la ciutat de Sagunt al llarg de nou mesos... El totpoderós guerrer cartaginés que arribà fins a les portes de Roma, que creuà els Pirineus i els Alps, que fou el més gran estratega i oficial de l'època, capaç de posar en escac Roma mateix, va estar nou mesos voltant esta ciutat sense poder accedir-hi. Doncs, no m'ho crec! I és la veritat; no m'ho acabe de creure; què voleu que vos diga...?

Revisant un article que versa sobre un text del romà Fabi Píctor, he comprovat que es qüestiona l'existència de qualsevol pacte entre la ciutat de Sagunt i la metròpoli romana, per tant, Roma, en un principi, no tenia perquè actuar per salvar ningú ja que no hi havia cap vincle més enllà de l'estratègic. I, segurament, és esta la raó de la tardança de nou mesos, nou, per arribar a la seua defensa. A més, cal recordar que, una volta arribades les tropes romanes, Sagunt ja no hi era, i Anníbal, tampoc. No obstant, allò que sí que s'assegura que existix són nombroses delagacions de romans de visita a Cartago, amb qui sí que hi havia pactes i més pactes signats.

La historiadora que firma l'article, després d'analitzar els textos de Fabi Píctor i Polibi, es decanta per la possibilitat d'una estratègia que consistia a deixar caure Sagunt en mans d'Anníbal per, d'esta manera, poder-lo acusar d'haver trencat els acords entre Roma i Cartago i, així, assolir la legitimitat que requeria l'atac romà i poder-lo defensar amb fermesa al Senat. El poble de Sagunt deixa de ser, per tant, un indret idíl·lic i envejable per situar-se en el lloc del manipulable «dany col·lateral».

Cartago se n'estava eixint de les conseqüències de la Primera Guerra Púnica i pense que el resultat  demostra que, a partir de la Segona Guerra Púnica, la influència africana a la península Ibèrica entrà en un làpsus que va durar fins a l'Edat Mitjana, mentre que la romana es palesa per tot arreu, fins i tot al nord d'Àfrica. Però més enllà de pensar amb la influència d'un o altre imperi, imagine per un moment el camí de la història si no hi haguera hagut l'agressió i Roma no haguera intervingut, i per això em preocupe perquè sembla ser que els danys col·laterals que han funcionat en qualsevol gir històric només s'entenen al cap del temps.



Salvador Sendra

dimecres, 4 de maig de 2016

EL JARDÍ I L’EDÉN

Entre la normalitat portuguesa i la francesa hi ha la anormalitat de gran part d’España. A més, si fins ara em considerava francés, si més no de pensament, d’ideals i de recerca de la bellesa, de fa un temps ençà, també em puc considerar portugués. Sempre he pensat que els indrets on hi ha bona aigua mineral amb gas són els més avançats i, amb el temps i els viatges, em referme en esta teoria.
A més, i posat a vincular teories, eixos indrets de bones aigües es troben propers a les cases amb jardí; i no és casualitat. Francesos i portuguesos tenen predilecció per l’exterior de les cases i el decoren amb bells rogles de flors, plantes de tota mena, arbres ornamentals i altres meravelles quasi naturals. Els jardins són les extensions sensorials idíl·liques de la miserable vida mundanal i trenquen l’efecte pervers de les quatre parets de l’habitatge.
El jardí sempre s’ha vestit d’eixa màgia que ens transporta al Paradís, com a lloc ideal i, perquè no, com a lloc físic. Al cap i a la fi, l’Edén es troba en eixe punt d’arribada, que no és altre que el mateix indret de l’inici perquè, en definitiva, el món no ha fet més que empudeir-se en la seua evolució. I, tant a França com a Portugal, ho saben, i apliquen la solució més directa, fins i tot en el dia a dia.
Per contra, entrar a España és adonar-te de la mediocritat revestida de falsa producció o, pitjor encara, de la dolenta gestió del temps. Romandre dins de casa més estona de l’estrictament necessària, si es pot evitar, millor que millor, o, en el cas d’haver-se d’adaptar a les circumstàncies climàtiques, s’ha de tindre una finestra que permeta gaudir, més que siga de manera visual, d’eixe lloc especial recreat a consciència. La cultura i el jardí, per tant, tenen una relació molt directa, si s’entén la primera com la millora de les millors qualitats humanes, i el segon, com la plasmació més directa de la sublimitat intel·lectual.
Pense que les cases amb jardí ensenyen uns propietaris feliços i amb gust per la vida, que ja és molt.

Salvador Sendra