IQUITOS

Tinc ja una edat en què podria fer valer la paraula experiència, però sempre m’ha semblat un argument massa feble i subjectiu que només hi val si l’altra persona, o les altres, tenen fe en allò que diràs o en qui ho diu, que eixa és l’altra cara, la del maestro. En ambdós casos, tant hi fa, s’hauria de prohibir com a argument perquè, automàticament, es preveu la buidor de l’exposició següent.

Tinc ja una edat en què l’experiència que he assolit al llarg dels viatges i dels descobriments em du a pensar en dos dels indrets més fascinants –com a ciutats— que he gaudit mai. El temps i les circumstàncies són culpables, en bona part, de les experiències, ja que ara no deuen ser com les recorde. Una és Katmandú, on al rompre el dia es fonen els mites i la racionalitat; les ofrenes als déus, on els ramats de gossos engarlandats corrent pels carrers, ensumant l’encens, donen pas a l’obertura dels comerços i a l’activitat de la gran ciutat. L’altra és Iquitos, on només s’hi pot accedir amb avió o amb vaixell per l’Amazonas, on hi ha la barreja dels indígenes que hi acudixen a aprovisionar-se i els ja establerts, algun guiri i alguna persona que busca l’ayahuasca...

Hi ha qui diu que amb els llibres es viatja... Innocent o ignorant? L’olor, el sabor, el tacte, el contacte, els idiomes, les necessitats, els transports, els diners... On està tot això en un llibre? Jules Verne no va eixir mai del seu poble, i va escriure els grans llibres d’aventures mai escrits. Kant, el filòsof il·lustrat, tampoc va eixir mai de la ciutat on vivia, diuen, però sabia de tot, i sense experiència. Apassionant, no? Doncs no... Un llibre mai no podrà substituir un viatge, per bo que siga; la imaginació té més limitacions que pensem. Ara bé, hi cal fer una apreciació: l’ayahuasca. Perquè diuen que amb el viatge que t’espolsa, veus, ensumes, toques, parles... i pagues! Això sí que deu ser un gran viatge que es fa sense moure’s de casa.

Salvador Sendra

CONSELLS I CONSELLERES

Arriben les barques de pesca carregades de tonyines. Els pescadors, en apropar-se al port, aprofjten per netejar el peix i vessen la sang i les vísceres a l'aigua. Eixa mescla fa que aviat es forme una taca roja que creix, a poc a poc, mentre es difumina per les vores. Això passa al voltant d'una, de dos, de tres o de de deu barques, a dues passes de l'entrada del port d'Assilah.

El festival atrau nous actors i l'espectacle apuja de to: estan apareixent tauronets que acudixen a la festa convidats per l'olor de sang i de vísceres. Mengen tant com poden i l'espectador ho pot observar tot des de l'escullera i, si hi ha una càmera decent, s'hi poden traure fotos inferessants.

Però, per què jo no n'he fet? És eixa una bona pregunta que no tardaré a respondre, i no és a causa de la càmera (que tampoc en tinc). L'espectacle me'l descrivia amb tota la intensitat una dona que se les donava de culta i viatgera mentre ens desdejunàvem al riad. Jo escoltava els seus consells sobre què s'havia de fer una vesprada de gener sense badar la boca però pensant que tot això sobrava, i que l'espectacle l'estava fent ella -el ridícul: no és època de tonyines, sabuda!

Salvador Sendra

SIDRA

Eixir de viatge sense moure’s de casa és ben senzill. Hom pot estar en qualsevol lloc d’Europa —fins i tot hi ha qui s’aventuraria a dir del món civilitzat— i trobar-se reconfortat, sabedor d’eixe vincle que tenim els humans que reconeixem allò que ens unix per davant de les coses que ens separen. El llenguatge, el color de la pell o les creences són secundaris, terciaris o més irrellevants encara per al cas que ens ocupa.

Sopant en un restaurant de la Bretagne, com de costum, vaig demanar vi. La resposta de la cambrera va ser ben curiosa perquè em va preguntar d’on el volia, perquè a la zona on ens trobàvem, no se’n feia, de vi. Em digué que, per eixes contrades, s’elabora la sidra. França és el lloc del món que, sense dubtar-ho, abans relacionaria amb el consum i la producció de vi: quantitat i qualitat per allà on vages —o això pensava fins a fa una quinzena.

Clar que jo no havia reflexiona, encara, sobre el lloc on em trobava, ni quins eren els seus costums, o els cultius d’eixe indret, i per esta raó em vaig sorprendre tant. Em vaig trobar estranger! Sidra? Sidra dolça i sidra seca. I para de comptar. L’aigua també feia bona planta; fresqueta, supose. Aleshores vaig reflexionar sobre les seues construccions ancestrals, de pedres, bastes, tribals, bàrbares... i vaig entendre una mica més la seua història. Enfrontar-se als romans va ser un dels seus majors èxits, com ens conten Asterix i Obelix. Pense si va ser la sidra eixe beuratge màgic que els feia invencibles.

El viatge es va accelerar perquè hom pot gaudir dels paisatges, dels pobles, de les platges o de les ostres però, per tindre una estança plena, humilment pense que són necessàries altres coses. Vos imagineu gaudint un crêpe o un pâté amb un got de sidra? Doncs, jo tampoc! L’encertada decisió de tornar a la Loire va suposar reprendre les vacances, de manera pausada i assaboridora de sublimitats. Deu ser cosa de l’edat però vos aconselle, si penseu d’anar-hi, que vos empasseu un documental, tranquil·lament tombats al sofà de casa, per gaudir dels paisatges i tot això. Podeu, també, beure una sidra per posar-vos en situació.

Salvador Sendra

LA MOTIVACIÓ DEL VIATGE

Dir que se m’han fet les dents llargues és poc, després d’haver estat llegint l’Itinéraire de Paris à Jérusalem de Chateaubriant. Sóc un viatger i sempre ho he sigut, i qui em coneix ho sap, però, en cap dels meus viatges he tingut la possibilitat de gaudir de les experiències que acompanyaven un viatger del segle XIX.

Tot i que, des dels meus inicis, les condicions de les expedicions i dels viatges arreu del món han canviat molt en comparació a les que hi ha hui dia, llegint Chateaubriant m’he adonat que he tingut mala sort en dos aspectes: per començar a viatjar massa jove i per nàixer dos-cents anys massa tard. Però, estes coses no tenen remei i les hem de pair com bonament puguem.

Desitge anar a Jerusalem amb totes les forces perquè sé que és un viatge que intentaré gaudir en la mesura en què ho va fer Chateaubrinat. Ara ja sóc més madur i he llegit més voltes la Bíblia; ara ja puc aprofitar-me d’eixa maduresa... Enguany no sé si hi aconseguiré anar, però no m’importa perquè he aprés, també, a esperar.

Viatjaré amb avió i dormiré en algun hotel, llogaré cotxes i menjaré en restaurants; com podeu comprovar, un viatge estúpid per a una finalitat tan important, però és açò el que ens queda. Penjaré fotos al Facebook, o a Instagram, i enviaré missatges als companys a cada moment. Després, tornaré i em preguntaran si ja n’he tornat... Com veieu, sembla una estupidesa tremenda però, en realitat, ho és!

Nàixer després d’hora és un gran entrebanc per a la meua formació com a persona, i me n’estic fent a la idea; sembla que sóc un home del passat i, a més, una mica inadaptat. Viatjar, durant set o huit mesos, a cavall, amb vaixells de vela, armat ―mai se sap― per travessar terres hostils, ser cristià i vanagloriar-me’n, pactar, fugir i enfrontar-me, a voltes, amb les autoritats... No es pot demanar més i no es pot rebre més!

Després de llegir Chateaubriant m’estic adonant de les coses que m’he perdut ―es diuen sensacions, i no són òptiques!― per la meua incomprensible tardança a nàixer. Ara ja no hi ha remei i l’única solució que hi veig és la d’intentar gaudir de les poques possibilitats que em queden per fer-ho, seguint les pautes del segle XXI i la seua ridícula manera d’entendre el viatge i el món perquè, com podeu comprovar, si no hi he anat encara, a Jerusalem, no ha sigut ni per temps ni per diners, sinó, per falta de motivació.

Salvador Sendra Perelló