LA DECADÈNCIA D’ANGLATERRA

Un dia plujós. Un home amb barret i paraigua. Sabates de pell obscures i gavardina. L’equipament, també obscur. No em digueu que no vos agrada la imatge? O deu ser que només em passa a mi... Sempre m’han captivat eixos vincles estètics una mica decadents o, si voleu, passats de moda. A més, si hi afegim una mica de boira i un paisatge gris i verd, ja tenim eixa fotografia idíl·lica d’Anglaterra.

Però la decadència du associats altres aspectes que potser no agraden tant, com la representació del declivi. Però jo insistisc: si es du bé, és realment captivadora, la decadència! Una volta vaig llegir que, a Bioy Casares, li agradava la roba amb unes quantes posades perquè, si és de qualitat, és quan realment s’ajusta al portador i ja ha perdut eixe llustre cridaner. La mateixa sensació tinc amb les sabates. Casares era un home elegant, com també ho era el seu amic Borges, professor d’anglés, crec recordar. Ara, eixe professorat és altra cosa: ha escurat molts plats!

Però Anglaterra en l’actualitat està passant per una mala època, també de declivi però en altres aspectes. Ho pense des que va cedir Hong-Kong a la Xina perquè no em crec que pensaren de manera innocent que els xinesos mantindrien els acords sense manipular allò firmat. Ara, i després de la pèrdua de la seua plataforma asiàtica més exitosa, tot sobra. Açò del Brèxit és poca cosa en comparació amb el poder cedit als comunistes a canvi de no-sé-què, però segur que hi ha qui pensa –i diu— que també pot incomplir els acords d’Europa, i tot això mentre es queixa que Xina despulla de competències l’antiga colònia i la seua sobirania incomplint allò firmat en la cessió.

Personalment, i com ja he explicat abans, allò que més em dol és que qui ha tingut la paraula en el recent segon cas –l’europeu— ha estat precisament l’Anglaterra més allunyada de la meua concepció idíl·lica de la decadència. Respecte a l’asiàtica, espere que qui decidira sobre Hong-Kong fos una persona ben vestida i perfumada perquè, si ho van fer de manera elegant, benvinguda siga la desfeta de l’imperi.

Salvador Sendra

Novel·la sí o no, refutans refutandis.

Recentment publicava l’amic Salvador Sendra un article en el qual denigrava la novel·la com a exponent d’una fase decadent de la producció literària, atenent a Chateaubriand, car ell no fa sinó emprar la classificació de dit autor a la que s’hi afegeix, i això de la denigració, per ser el tipus d’escriptura més tardà en la seua aparició. I com que tot mor a la fi... Sembla coherent, ja ho vaig dir, però em sembla també inadequat. Un bell joc d’artificis, un castell ben bastit, però no una veritat absoluta...

Cóm negar, que tot comença per la poesia i que esta és el primer cant de la humanitat? De la poesia a la música, íntimament lligades al llarg de la història. Malgrat els diversos gèneres posteriors de major o menor llargada, fins i tot hui en dia, la poesia junt amb la música, resta la més potent de les nostres pulsions.

Salvador Sendra parla de la novel·la com de “carn morta”, entelèquia d’intel·lectuals. No evita però, paradoxalment, citar Aristòtil, el primer consignador de gèneres literaris al llarg de la història i un dels millors, per la seua claredat, concisió i enteniment. Milers d’anys més tard, llegir encara la seua “Poètica”, és comprendre moltes coses. Cal entendre però que per a ell poètica no era només la poesia strictu senso fos ella lírica que èpica, sino que derivat del verb poiesis = fer, comprenia totes les arts literàries, teatre i novel·la (poc desenvolupada però encara pels grecs o posteriorment pels romans).

Cita a Maragall quan plasma la creació poètica i ho addueix al fet que dit autor, ja escriu en un moment en que la poesia ha superat des de molts segles el grau de l’oralitat. Llegint a Salvador Sendra un té la impressió de que -Caesar aut nihil-, la poesia i per extensió  la producció literària, ha de ser popular o no ser. Així les coses sembla advocar per un estat primigeni de la literatura i la humanitat en el qual els cants i les persones són humils i honestes. Això tira un aire al mite del bon salvatge del pensador francès Jean-Jacques Rousseau. Jo preferisc pensar que les coses ni els temps són estrictament bons o roïns, ni tan sols lineals. Reprenent a Maragall, este escriu, val a dir, fixa, plasma, en un moment i lloc, el segle XIX i a Catalunya, en el qual la Revolució Industrial, és un fet. Per tota Europa impera el Romanticisme, que intenta recuperar les arrels, els valors bàsics dels pobles, una escalada de nacionalismes que portarà a l’esclafit de la 1ª Guerra Mundial.

Jo no vull pensar en una poesia atàvica, primigènia i innocent versus una novel·la bastarda, tardana, epigonal. M’agrada més pensar en la novel·la com evolució... Plus ultra, més que una simple motto llatí, és una vella inclinació humana universal aplicable a qualsevol aspecte. L’ésser humà menja per no morir-se però acaba creant la gastronomia, quan puja una muntanya alta, vol pujar a la següent més alta fins a conquerir els més alts cims mundials. L’arribada a la primera galàxia fora del nostre Sistema Solar no implicarà paradoxalment cap arribada com la paraula sembla indicar sinó l’inici d’una cursa per arribar sempre  a la propera, i d’esta a la següent, i així successivament; semper plus ultra...

Així les coses, la novel·la no és decadent ni  “carn morta”, tot i que a diferència de la poesia o la música, els cants primigenis de la humanitat, no pot ser interpretada coralment. Ella suposa un pas individualista en aquella recerca humana d’anar sempre més enllà. Em repetisc, ho sé, però ho crec fermament. La novel·la per complexitat, no és l’oposada de la poesia o la música, sinó un inevitable complement final. 

 

Lluís Alemany Giner

Brasov a 8 de novembre del 2015.

Els mals de la novela (o no). Una refutació.

Se non è vero è ben trovato, és una frase italiana que s’utilitza per dir sobre alguna cosa, que si bé no és certa, tampoc és descabellada. Si no és verídica, és, com a mínim, allò que els francesos diuen *vraisemblable, val a dir que s’assembla a la veritat.

Fora romanços i estrangerismes, recentment Salvador Sendra Perelló, company d’articles i moltes més coses que per pertànyer al camp personal no caldrà mencionar, escrivia una entrada al blog titulada “Els mals de la novel·la”. Havent-la llegit, m’ha vingut al cap una refutació, a ser entesa però com una valoració personal i no com una veritat absoluta.

La primera cosa, i reprenem allò del se non é vero... es que tracta l’evolució de la literatura en bloc basant-se en unes escales que estableix Chateaubriand, però per a un altre camp, el de la sociologia humana. Llegint l’article, tot, més o menys, quadra. Ara bé, una estimació final seria la de que tal volta no és acurat jutjar una cosa amb els mitjans d’una altra. Segons Chateaubriand, que Salvador Sendra recull, les fases de l’aristocràcia – que ell posteriorment aplica a la literatura-, són tres. En la primera, de creació, s’acumulen mèrits i en la segona tan sols es volen conservar els privilegis, mentre que la tercera, on ja s’albira la decadència, és tan sols una demostració de vanitat. Mutatis mutandis, s’entén que això és el que passa també a menor escala amb la gent o al si de famílies. Algú per mèrits propis, fase inicial, s’alça per damunt dels seus contemporanis. Els seus fills o descendents ja només voldran conservar la posició de privilegi en la segona fase adduïnt la excel·lència del seu avantpassat. Ací, en país *d’hidalgos i senyorets, prou sabem sobre això... La tercera fase, la més fútil, és la de voler impressionar als veïns per les riqueses, que no tardaran en desaparéixer... El cicle es repetirá de nou amb gent diferent.

Traspassat a la literatura, segons Chateaubriand (i Salvador Sendra), això dóna, que la primera fase, la meritocràtica, correspon a la oralitat i que en un intent d’embellir la mateixa, s’arriba posteriorment a la poesia. Una poesia oral, encara no fixada i anònima. Quan la poesia es fixa i té un autor conegut, val a dir, algú que vol ser recordat per la creació de dita composició, arribem a una fase que Salvador no menciona; Homer, per exemple, com a representant d’eixa fase. Un rapsode únic –tot i que molts postulen un origen múltiple-, al darrere de la cristal·lització d’una sèrie d’històries anteriors.

Un altre problema el tenim en el fet de que moltes altres cultures no han fet mai el pas a la novel·la, que Chateaubriand i Salvador Sendra relacionen amb la fase final de decadència. De nou, se non è vero... D’una poesia curta, oral i anònima, passem a una poesia més llarga, elaborada i amb autor, i d’ahí a la novel·la, el grau màxim per extensió i també en molts casos per complexitat. I no és un argument gratuït, car no és igual veure-se-les amb tres línees o tres pàgines que amb tres-centes, com no és igual conduir a cent quilòmetres a l’hora que a tres-cents, bufar tres veles que tres-centes... Ras i curt, novel·la no equival per tant a decadència sinó a complexitat i és un estadi molt posterior de les lletres. Cap poble o autor al llarg de la història ha començat mai directament per la novel·la sense haver passat previament per la poesia, els articles assatgístics o qualsevol tipus de composició més curta. Ningú, del no res, escriu un dia tres-centes, per dir una xifra, pàgines. El problema de la decadència de la novel·la, que eixe sí seria discutible, no és, en el cas de ser-ho, decadent, per haver arribat després dels anteriors estadis o fases, sinó per la idiotització en molts casos del públic. El problema no és llavors de posició en l’ordre cronològic, sinó més aviat d’imposició de les grans firmes editorials o de deseducació popular dels successius governs que deliberadament porten les masses vers l’ignorància.

Així, les coses, el problema original és el de voler utilitzar les fases de la decadència social de Chateaubriand, destinades a la sociologia, per al camp de la literatura. Grosso modo, sí serveixen per bastir un discurs coherent com el del seu article. Ara bé, no acurat, car existeixen més fases com hem vist. Per altra part, dites tres fases, com hom pot observar, només inclourien la literatura occidental, quan el ser humà, d’ençà que ací i allà va aprendre a escriure, tingué pulsions culturals que quallaren en solucions diverses. Val a dir, no és obligatori que allò que en tots casos -un fenòmen universal-, comença en totes parts i cultures per la poesia o el cants orals, acabe en novel·la. Simplement no acaba succeïnt, així com que la novel·la, inevitablement per complexitat l’última en aparéixer, siga decadent només pel simple fet de ser l’últim gènere en aparició cronològica: ho és per deseducació popular, per manca de preparació dels lectors o prostitució en forma d’adequació a la baixa dels escriptors, a la recerca de lectors no formats.

Estimat Salvador, això veurem d’acabar de discutir-ho un dia d’estos vora el foc amb un got de vi a les mans, que és una bona manera de mamprendre qualsevol tasca. Ras i curt, la novel·la, com a manifestació última de la humanitat no és decadent com a tal per posterioritat cronològica, ningú fa primer els avions de metall que de paper, sinó que per complexitat representa l’alt més elevat de les lletres (que no el més poderós, la brama ancestral i primitiva de la poesia segeuix essent insuperable). El problema de la decadència de la novel·la, és el de la manca de formació, gens innocent, dels lectors.

*Postscriptum – la classificació del les fases socials de Chateaubriand, no és seua sinó del sociòleg “avant la lettre” hispano-tunisià, Ibn Khaldun. Dit autor, que visqué al segle XIV, procedeix d’una acabalada familia sevillana que va tindre que abandonar la Península Ibèrica en conquerir les tropes castellanes Andalusia. Des de Tunis, nou lloc de residència de la seua família, analitza l’auge i decliu del món musulmà i altres, extraent-com a conclusions les mateixes fases que cita Chateaubriand, autor orientalista francès que el coneixia bé, car l’havia llegit amb fruïció. Quan França al segle XIX comença a bastir el seu imperi colonial, i al calor de les traduccions francesa i anglesa del clàssic persa de les “Mil i una nits”(Antoine Galland per a la versió francesa, Richard Burton per a l’anglesa), l’orientalisme es posa de moda, i entre ells Ibn Khaldun, que reprén Chateaubriand.

Amb estima, Lluís Alemany Giner.

Bucarest a 31 d’octubre del 2015.

ELEGANT

El concepte d’elegància, així com el de bon gust, es troba molt lligat a la decadència i a eixa visió del passat que roman en l’imaginari col·lectiu dels individus. Per arriscada que siga una nova proposta, perquè siga inclosa en eixa xicoteta elit on s’ubica l’elegància, ha de tindre un lligam amb el passat que no és altra cosa que eixa imatge de les coses que coneixem, i que ens volta pel cap, potser idealitzada, però que ahí està.

Hui, mentre escoltava la V simfonia de Mahler, he reflexionat sobre este aspecte i sobre el per què del meu amor per l’obra d’este compositor. Trencador, això sí; renovador, també; però un clàssic. La impressió, quan l’escoltes, és que ha sabut assimilar les millors herències, sintetitzar-les i, després d’este resum auditiu, obrir les portes a allò que vindrà. Pense que és un tio elegant! Té eixe toc que l’allunya del comú dels mortals...

Llegint Bioy Casares, fa molts anys ―moltíssims―, em va cridar l’atenció una reflexió que feia sobre el tema: deia que l’elegància es trobava lligada al temps. Però ell ho feia descrivint la roba, on assegurava que, per adquirir eixe punt d’especial, els vestits havien de tindre algunes posades ja. La roba nova s’ha d’adaptar a la persona perquè assolisca eixe punt de valor i de personalitat. Jo, per suposat, n’estic d’acord.

Però, fins ara, si vos adoneu, només m’he centrat en els accessoris que poden aconseguir que algú, o d’alguna cosa, arribe a tindre eixe punt de valor. I me n’he anat d’una punta a l’altra: des de l’art més sublim fins a la vestimenta de cada dia. Per enmig, podríem trobar mil exemples més! Mahler era una persona elegant i feia coses elegants; no podria ser d’altra manera. Casares, també; només cal llegir-lo per adonar-se’n. La decadència dels dos està palesa en la seua obra i en la seua vida.

Tractar el tema de la decadència, m’agrada i, de fet, l’he tractat en nombrosos articles ja; i ho tornaré a fer. París és decadent, Itàlia sencera, també. De Viena, Praga o Venècia, no cal ni parlar-ne. I jo, i qualsevol lector normal, firmaria ara mateix per acabar els seus dies en qualsevol d’eixos llocs que esteu pensant ara mateix. L’art plàstic és decadent; la música, també. Nosaltres som decadents perquè llegim este BLOG que ens parla de coses decadents com la literatura, la música, l’economia o la llengua.

No estic dient que teniu bon gust... Això ho heu pensat vosaltres mateix. Però sí que m’atrevisc a aventurar que posseïu eixe xic d’elegància que es troba a l’interior de la vestimenta, de l’habitatge, del cotxe o de la taula. Totes estes coses, en realitat, vestixen la nostra elegància intrínseca que, en el fons, provoca la necessitat d’envoltar-nos de coses que ens fan més còmoda la vida perquè ens ajuden a entendre-la millor i a identificar-nos-hi. Però, com bé sabeu, aixa elegància costa de mantindre, com tot això que afecta l’intel·lecte; ni més ni menys.

Com podreu haver comprovat, la gran quantitat de punts i comes que he fet servir són un clar símptoma de decadència perquè ja no estan de moda i no els utilitza ningú.

Salvador Sendra Perelló

L’AFICIÓ A LA PORNOGRAFIA

 

A l’hora d’avaluar el per què de la decadència d’occident o de vore si hi ha o no evidències d’un canvi de cicle econòmic, o cultural ―tant ens fa―, són molts els qui fan càlculs amb xifres i estadístiques. Però, hem de pensar que, si hi ha alguna evidència que les coses no s’entenen és perquè perdem massa més temps fent càlculs i gràfics que pensant la realitat de totes eixes tasques: hem confós la forma pel fons i no entenem quin és el problema real.

Per a les persones de formació clàssica, eixes cosetes els són molt fàcils de vore i se’n solen adonar ràpidament: l’ostentació és decadència! Si mirem la vessant estètica, tant en la música com en la pintura o l'arquitectura (per posar tres exemples), quan les persones no aprecien els equilibris, les mesures, les forces o les bases realment estètiques i ben fonamentades, és que comença a haver un problema. I això passa quan l’espectador accepta el patetisme, les melodies o els ornaments que es confonen per la bellesa i que provoquen una mena de doping sobre les sensacions que fa que el missatge siga perceptible per al més insensible dels humans o, el que és paregut, per al més negat dels usuaris.

El pecat dels pecats, a l’Antiga Grècia, era la ὕϐρις (hybris), traduït com a orgull o desmesura. La resta de faltes hi estaven subordinades. Per a estes persones, la hybris era el pitjor enemic de l’home i de la democràcia; fins i tot, se li atorga la capacitat de tombar els grans imperis de l’època, tot i que també es podria aplicar als posteriors. Ara, amb el repàs mental que està fent el lector ―i si és valencià, més encara―, ja podria donar per acabat l’article...

Cada pecat, però, hauria de tindre el seu contrari en el camí de la correcció, i en este cas és la σωφροσύνη (sophrosyne), traduït com a moderació. I esta moderació es troba molt lligada a la vertadera base estètica i cultural on, de vegades, és tan sublim el missatge que només els iniciats el poden apreciar, i és on les persones més cultivades gaudixen d’eixos xicotets guanys gairebé imperceptibles per a la resta. El plaer és intel·lectual, per dir-ho d’alguna manera, i este goig no arriba a afectar els sentits més orgànics que s’estimulen a partir de la desmesura. Una cosa és l’erotisme i l’altra la pornografia, per fer-ho entenedor.

La desmesura i l’ostentació de poder, fins i tot en el cas de creure’s per damunt del bé i del mal, només significa que es viu en la major de les ignoràncies o, millor encara, evidencia l’acumulació de complexos per part de l’ostentador. Però, si les elits es comporten d’esta manera, ja vol dir que el sistema és decadent i està corromput. Altra cosa és eixa: la de saber si qui és comporta així és la vertadera elit o són els aficionats a la pornografia.

 

Salvador Sendra Perelló