Microxips valencians: el futur tecnològic de la Humanitat!

 

Aquesta setmana ha sigut una gran setmana pel que es refereix a l’economia, en concret, a la producció de microxips. Com bé sabeu, -perquè els periòdics i les notícies de la tele, supose que també, no paren de contar-ho- vivim una crisi dels microxips i hi ha una gran dependència d’aquests elements altament tecnològics dels països d’Àsia. Les cadenes de subministrament s’han espatllat i ara Europa, eixe ens fantasmagòric i ionqui, travessa fortament perquè això que fan quatre empreses quatre -sí, quatre, de un, dos, tres i quatre i para de contar, sense que siga cap metàfora- es fabriquen a Europa i així deixar-nos la dependència dels països asiàtics. Definitivament, Europa, eixe ens fantasmagòric i ionqui, s’està deixant totes les dependències.

En el marc dels fons Next Generation, el Gobierno, más progresista de la Historia, ha decidit aprovar un PERTE, que és un projecte estratègic, diuen que, per a invertir o gastar-9.300 milions d’euros de la pasta que ens “dona” Europa, eixe ens fantasmagòric i ionqui, per impulsar el disseny i fabricació de microxips. Però el més bonic no és això! Sinó que hi ha o hi havia, ningú ho sabia, un clúster valencià de microxips! Però clar, es dediquen al disseny perquè fabricar diuen que només fabriquen quatre empreses quatre a tot el món. Mireu quina gran notícia, aquestes empreses valencianes de València podran rebre part d’eixos 9.300 milions per a posar-se a fabricar microxips, però sembla ser que només tenen una dificultat que no hi ha personal ultrapreparadíssim, (vid. Valencia Plaza, “El clúster valenciano del microchip busca talento: "No crecemos más porque no podemos contratar”).

La veritat és que és una notícia sensacional, una clúster d’alta tecnologia, que crearà ocupació de qualitat, què permetrà afrontar el futur tecnològic no depenent de l’exterior, que podrà exportar, etc. Però el que més m’estranya és que l’únic problema siga la manca d’enginyers i personal preparat. Si veuen que eixe és l’únic problema és que hi ha una estratègia més ampla al darrere. En realitat jo pensava que els dos principals problemes que té aquesta indústria eren:

1) Part del problema, no xicotet, del desabastiment és que hi ha un coll d’ampolla en determinats materials, materials que són molt escassos i que s’anomenen terres rares. És a dir, les terres rares són escasses ja per sí i les més fàcils d’extraure del cor de la Terra ja s’han extret.

2)  Per altra banda hi ha un altre factor que es suma a açò i ho complica encara més: el 85% d’aquest materials els controla un sol país, Xina.

Per tant, quan es va fer un inversió tan important de diners, de 9.300 milions d’euros, es de suposar que tindran un pla, no sé si a nivell d’Estat o a nivell d’Europa, eixe ens fantasmagòric i ionqui, per fer-se en una gran part de la producció de terres que ara té Xina. Perquè qui faria una inversió tan bestial per a produir alguna cosa que després no tens materials per a produir? I una altra qüestió: vosaltres si foreu Xina vendríeu les terres rares o vos les quedaríeu per a fabricar vosaltres sabent que és un element estratègic fonamental per controlar la producció d’aparells tecnològics mundial?

Realment crec que per fi España té un pla per fer microxips, i té previstes les contingències sobre l’escassesa de terres rares i per llevar-li el control d’elles a Xina, pel contrari no farien una inversió tan potent, i amb açò va de la mà amb Europa, eixe ens fantasmagòric i ionque, que ja per fi s’ho està deixant. I de tot això els valencians eixirem beneficiats, i la nostra economia canviarà per als propers 200 anys. España, què té un pla pel País Valencià, no ens arreglarà el finançament però ens farà rics amb microxips.

Nota: Cada vegada que llegiu que un fum de diners van a un PERTE (enrecordeu-vos d’aquesta paraula) penseu que hi ha al darrere un pla genial com el dels microxips.

Òskar "Rabosa"

Coses de la vida.

 

Fa poc que ha mort la persona que va executar Che Guevara, he llegit en un article d’El País relativament recent. Ho he trobat de casualitat; sense buscar-ho. Ho he escrit així perquè en el periòdic han anat amb molta cura de titllar-lo com a assassí. Capturat hui; executat demà. Tampoc hi consta res sobre l’absència de judici ni res d’això, però crec que jo sí que ho puc escriure. No obstant això, sí que hi van afegir que el govern dels EEUU el volia viu per poder interrogar-lo, però que l’aleshores tirà de Bolívia va decidir que se’n desferen, d’ell, i –supose que també—, que exposaren el seu cadàver. Ho creurem així.

Anys arrere, durant un viatge a Bolívia, quan no feia massa temps que s’hi havia acabat la dictadura, vaig preguntar com podia arribar al poble on està enterrat, però ningú no sabia de què parlava ni de qui. Impossible arribar-hi, a La Higuera. Ara, supose que hi haurà un santuari o un indret de pelegrinatge. Deia el periòdic que les seues darreres paraules van ser per al botxí: «Apunta bien porque vas a matar a un hombre». L’altre, va recular, va tancar els ulls i va disparar.

El meu oncle Carlos, que parlava quan volia i de les coses que volia, va conéixer el Che a Angola, en el transcurs del procés d’independència del Congo Belga. Sembla que va ser durant la instrucció de les tropes congoleses, però no sé res més perquè si preguntaves no responia. I, què hi feien els representants de l’exercit francés i els cubans? Doncs, tampoc ho sé... instruir, supose. Per això estan els historiadors, vull pensar: per esbrinar-ho i explicar-ho. I jo vaig deixar de ser-ho fa uns quants anys.

El pistoler bolivià instruït per l’exercit nord-americà va morir fa poc de càncer de pròstata, contava la premsa de referència, i diuen que no volia recordar el moment del dispar, i que fins i tot va argüir que ell no era el matador; que va ser un altre com ell que es deia com ell i que, casualitats de la vida, no se’n sap res més. Una volta va matar un home i va crear un mite. Sovint, per referir-se al càncer, diuen que ha mort després d’«una llarga i penosa malaltia», però no sé si ha sigut el cas.

Salvador Sendra

Europropaganda.

 

Recorde haver sentit anys enrere encara vivint per Espanya que això del festival d’Eurovisió amagava molta cosa al darrere, que havia blocs i que determinats països sempre recolzaven o s’oposaven a tal altre, etc. Francament, se me va fer impossible de creure en una politització d’allò que jo només veia com un innocent passatemps, tot i que no ignorava casos anteriors evidents com quan Serrat es va negar a cantar si no li deixaven fer-ho en català en temps del franquisme, cosa que no succeí... Reprenent l’argument, allò de les intrigues ocultes al darrere de quatre cançonetes em semblà cosa de tots tants eixos que recentment han forçat que s’encunyara un terme per a ells, els todòlegs... Admirables sabuts de bar, sempre entesos en tot.

Anit, però, vaig poder veure en gran part -la paciència no és infinita, la son sí- dit festival i tant com tenien raó els todòlegs! Vet ací alguns exemples, Azerbaian, musulmans de parla turca situats entre el Caucas i el Mar Caspi, val a dir entre Rússia i Pèrsia enviaren a un jove ben blanquet cantant intranscendent pop melós que podria ser qualsevol cançoneta de radiofòrmula britànica. Mateix cas per a Armènia, cristians però a la mateixa localització geogràfica, antiga província turca i otomana quan no russa amb una altra xicona amb cabells ben llisos, blanqueta i pigada, algú normalet de carrer, vaja. Grècia, el Mediterrani acomplexat per definició, envià una xicona a la que presentaren amb dos cognoms, com no es habitual, per tal de que es poguera veure que el segon dels cognoms era noruec. La cançó, de nou pop intranscendent, que res recordara a l’efervescent música grega, tan oriental ella, aspecte aquest a amagar al món, tant com el de l’omnipresent ortodòxia religiosa al país, ara que ortodòxia sona a Rússia, val a dir a Putin o el Diable emplomat... Res d’estranyar doncs que Espanya es presentara amb una melodia reggaetonera que barrejava castellà i anglès. Si no fora a per l’anagrama d’Eurovisió, en una audició cega un haguera dit que aquella cançó no havia estat composada a Europa sinó al continent americà. El missatge d’Espanya a Europa era clar, “somos la puerta, la pasarela a América, lo mejor de dos mundos”. Anglaterra presentà a un intranscendent candidat cantant una alegre melodia pop desenfada, “we are hip and young, come, join us”, que res recorde un passat colonial, contra el qual lluità també Bèlgica amb un candidat negret que dubtava entre la música i el futbol; vet ací els vectors de la nova joventut sana europea!. La jacobina França monolingüe envià una banda que introduïa frases en bretó, tecno celta per demostrar modernitat i tradició al mateix temps. El candidat alemany era un negret del qual digueren que la mare era cantant d’òpera mentre ell cantà rap. Les culpes col·lectives no expiren mai? Hauria pogut Alemanya enviar a algú ros, nòrdic, sense ser titllada de racista, de nazi? Igual tot s’arregla quan envien a algú de nom Adolf, un innocent nom o no? En principi sí, però tornem a allò de les culpes col·lectives...  

La son pogué finalment més i hui m’he alçat per a assabentar-me’n que -gran sorpresa!- Ucraïna havia vençut el festival, eixe al que Rússia, de fet, ha estat exclosa. Un papa polonès en temps del comunisme a Polònia no fou casual, sembla que res ho és...

Bucarest a 15 de maig del 2021.

 Lluís Alemany Giner

 

La mort del Papa.

 

Si no s’actua per evitar-ho, enguany morirà el Papa –o al principi de l’any que ve—, però si escric estes lletres és perquè encara estem a temps d’evitar la imminent desgràcia. Malauradament, la responsabilitat recau sobre un home sense gaire escrúpols i sobre una activitat massa lucrativa perquè la meua fe remunte. No obstant això, de fe, encara me’n queda, i de possibilitats estadístiques, també n’hi ha.

Per posar-vos en perspectiva, us apuntaré unes quantes dades i us diré que el descobriment no és cosa meua: ho estaven parlant dos bons amics que, a més, són grans aficionats al futbol... i a l’estadística! Fixeu-vos. Hi ha una competició de futbol que ells anomenen la Champions i que es juga en l’àmbit europeu. N’hi ha una altra que es diu la Copa del Rey i que es jugada per equips de la Liga española. Els resultats, però, són fonamentals per entendre que el Papa, l’estimat Francisco, tinga una vida més o menys prolongada.

L’any 1977, un equip anglés que es diu Liverpool va guanyar la Champions i altre que es diu el Betis, la Copa del Rey. Als pocs mesos, el Papa Pablo VI va morir. L’any 2005, el Liverpool va tornar guanyar la Champions i el Betis també va guanyar la Copa del Rey. Poc abans havia mort Juan Pablo II. Enguany, el Liverpool s’enfrontarà amb el Real Madrid a la Champions i el Betis ha guanyat la Copa del Rey. L’última imatge que he vist del Papa era preocupant, ja que es traslladava en una cadira de rodes.

Hi ha gent que no entén la remuntada del Real Madrid en el darrer partit que jugava contra el Manchester City, però se sap que hi va haver moltes pregàries que partien de San Pedro i que van ser determinants per al resultat final, cosa que apunta la possibilitat que hi haguera desconfiança en el desenllaç del possible enfrontament de dos equips anglesos. El Vaticano va optar pel Real Madrid, segurament després d’haver llegit Unamuno. Florentino, salva el Papa!

Salvador Sendra

No estimeu; no recordeu!

Espere que tingueu un mal any, que passeu un aniversari infeliç i que la vostra vida siga tan desastrosa, anodina i ridícula com la meua. A més, vull dir-vos que jo no estime ma mare ni mon pare, ni els meus avis; estos darrers perquè ni recorde les dates de les seues defuncions ni els necessite al meu costat. Crec que amb açò ja en tinc suficient per explicar que no publique res d’això a les xarxes socials: soc una mena de satanàs personificat que en el lloc del cor té un forat negre!

El Dia de la mare em va cridar l’atenció veure com les xarxes estaven atapeïdes de recordatoris i de efusives demostracions d’amor envers la matriarca. D’altra banda, també em va sobtar la gent que no publicava res de tot açò, entre altres, la majoria del meus amics personals i molts dels virtuals. Com és possible que no estimem les nostres mares? Vaig pensar... I, així és: no les estimem en la mesura que tampoc estimàvem els nostres pares ni els nostres avis el dia de Tots sants. Som el sector obscur del sistema.

D’altra banda, em vaig adonar que eixa podia ser una de les raons de l’amistat que ens unix... Puc entreveure que les meues amistats més directes no han publicat res d’açò i, per tant, em pregunte si voldrien participar d’una secta satànica en què s’integraria tota eixa gent sense cor o, com també es pot donar, sense aplicacions de xarxes socials –que hui és pràcticament un sinònim. Supose que un aniversari sense xarxa deu ser com qualsevol dels meus: una reunió de dos, tres o quatre persones, a tot estirar, un o dos regals i, en acabar, cadascú a sa casa. I tot això si algú se’n recorda i s’hi apunta.

Estimeu i publiqueu perquè tots i totes ho sàpiguen i entenguen que la vostra bondat és magnífica, així com ho és la sensibilitat que despreneu. Fugiu de gent tòxica que ni publica ni felicita perquè ells seran al regne de Satanàs. No us deixeu influir per totes eixes persones a qui els pares, les mares i els avis no han ensenyat res ni han ajudat mai perquè la vostra puresa seguisca tan blanca com si estiguera rentada amb Ariel. Sigueu feliços i demostreu-ho perquè vostre és el regne de Crist.

Crec que hauré de deixar de llegir Cioran: m’està afectant seriosament!

Salvador Sendra