divendres, 29 de maig de 2015

XAVI CASTILLO SE’N VA A L’ATUR

I 100! En van cent, d’articles, en este BLOG. A banda, he estat molts anys escrivint en altres llocs però això forma part del passat, de quan creia amb la amistat i amb els objectius comuns per damunt d’altres oportunismes. El metge m’ha dit que seguisc millorant però que no ho deixe, de moment, i que complete el tractament amb algun licoret, dinars i sopars especials i converses de sobretaula al voltant de si existix vida més enllà.
Óscar m’ha dit que té un fardet de Partagás nº 4 acabats d’arribar de Cuba, i que això també em pot ajudar en el tractament; jo confie en ell perquè sol encertar en estes coses i haurem de quedar per iniciar el procés. D’una banda, hui és un dia alegre, per totes estes coses, però, d’altra, hui és un dia trist. M’angoixa pensar el futur de Xavi Castillo perquè s’està quedant sense referents per a treballar, i estes coses m’afecten.
De ma güela Consuelo he heretat això: eixa sensació d’angoixa i de sofriment que ella en deia patir. Doncs, sí, patisc per Xavi perquè és una persona faenera que està destinada a l’atur. Personatges com els que hem gaudit fins ara no es podran trobar mai més, i ell n’és conscient, i jo, també. Han estat uns anys brillants per a tots nosaltres on hem pogut gaudir d’un seguit de moments que ara hem d’anar assaborint des de la memòria. Rita és fantàstica però Camps tenia molt de potencial, no m’ho podeu negar. Rus, en qualsevol altre lloc (Itàlia) haguera triomfat com la Coca-Cola.
Alacant també tenia els seus referents, encara que sense la tirada dels primers, o Castelló, amb l’insubstituïble Carlos Fabra, que tantes vetllades de glòria ens ha donat. Canal Nou va fer que totes estes personetes passaren a ser com de casa, al matí, a migdia, a la vesprada i a la nit: a tothora! Però, fins i tot açò s’ha acabat. Realment, no sabem allò que tenim fins que no ho perdem.
A Catalunya, com que no podien gaudir d’açò, es van haver d’inventar un programa que es diu Polònia però, com bé deia Xavi Castillo, ací, la realitat supera la ficció i els nostres personatges han sigut tan fantàstics que amb Notícies Nou n’hem tingut prou. El pobre Xavi, mai no ha arribat al nivell de Rita, de Camps, de Rus o de Fabra, i això és una realitat.
Però no vull angoixar-vos més perquè no patiu, com Consuelo, perquè pot ser que n’arriben de millors, o de bons, o de mediocres, o, simplement, que n’arriben ―redéu, quina angoixa i quina tristor! Però ho deixaré ací perquè jo volia escriure un article divertit per celebrar els 100 i m’estic enfonsant, de nou. Oscar, quan m’has dit de tastar eixos Partagás acabats d’arribar de Cuba?
 

Salvador Sendra Perelló

dimarts, 26 de maig de 2015

SENTIR-SE GUANYADOR

Realment, sentir-se guanyador o perdedor és un efecte curiós perquè si ens preguntem què és allò que hem guanyat, en política, en el futbol, en Eurovisió, etc., la resposta és ben clara: res! En els dos darrers exemples, la victòria és un sentiment estrany per a qui no té sentiments... En el cas de la política, és altra cosa. Els ciutadans hem introduït, en una urna, un sobre carregat de desitjos i de necessitats, en alguns casos.
Allò que hem guanyat o que hem perdut ho sabrem quan els desitjos vagen complint-se o desestimant-se perquè ja sabem que a la campanya electoral es prometen moltes coses que, després, resulten impossibles de complir com, per exemple, temes d’impostos i tot això. Però, que quede clar que no vull qüestionar la victòria de ningú.
Qui ha guanyat és qui se sent guanyador, al marge de resultats i combinacions. De fet, eixa és una cosa de què ens adonem en les primeres declaracions, on sempre milloren, bé sobre resultats, bé sobre estadístiques, o perquè obtenen premis a la millor afició, al millor equip de treball, a la millor relació resultat/preu... De moment, i a partir dels resultats de la Borsa, els empresaris i els inversors podríem pensar que no se senten guanyadors, però ens enganyem!
Per a guanyar diners ―i qui és inversor ho sap―, cal vendre. Si no vens les accions, no guanyes res excepte els dividends. I hui els inversors venen, i la borsa cau, però ells guanyen, recordeu. Qui pot perdre és qui compra hui, o demà, i la cosa seguix davallant. Qui ha eixit, o eixirà, de la política, ha guanyat, i molt! Han guanyat perquè ara recullen els beneficis i, a partir d’ara, miraran de posar-los en altres llocs.
Al final, com sempre, sembla que ho he capgirat tot. La victòria, per tant, ha estat per aquells que hui ixen dels seus llocs públics (polítics i assessors, sobretot) perquè han recollit beneficis. Però ara n’entren d’altres que, tot i que no es poden considerar perdedors, els haurem d’avaluar d’ací a un temps, per a vore què s’emporten i com ens ho deixen. Ara ja, sense més, vull felicitar els guanyadors i els perdedors; els primers perquè recobren llibertat després de fer caixa i els segons perquè  la tendència és a guanyar, si considerem l’evolució dels anteriors.
Besos a tots i totes!

Salvador Sendra Perelló

dissabte, 23 de maig de 2015

STEFANO RUSSINI: L’ARMANI DE XÀTIVA

No és cap secret que vos conte que m’agrada la roba. Quan mire els polítics i tot això ―gent d’empresa, artistes, tertulianos i altres elements televisius― em fixe en la manera que vestixen, els nucs de les corbates, les sabates de taló i altres coses de suma importància. El que diuen estes personetes, realment, no m’importa gens i miqueta.

A partir de les conclusions que extrac de la manera de comportar-se i de vestir-se, puc fer les anàlisis pertinents i sempre encertades. Les paraules, se les endú el vent... No obstant això, la meua sensibilitat a l’hora d’observar i de dotar de contingut el missatge visual, de vegades, m’ha portat algun que altre disgust, com en el cas de Rus.

Si dic que Rus no dóna la talla, encerte segur! Però no va per aquí l’assumpte... La primera cosa que em va cridar l’atenció, d’este personatge, va ser l’ús de les corbates i, per suposat, el mocadoret a joc. Els nucs eren massa amples per com se solien dur de normal ―ja se sap: la grandària de la piloteta de golf. L’altra cosa important van ser els bessons als punys de les camises, no massa corrents en els polítics de torn i més comuns en qui es vol fer passar per economista. Ell, massa bon economista no és, pense. Però, la tercera cosa que em captava l’atenció era el perfil italià que volia donar amb la roba, el cotxe, els moviments i els rellotges.

L‘altre dia vaig vore la seua esposa i encara la pense. Estan fets l’un per a l’altre, de veritat! Em dóna enveja vore un matrimoni tan ben avingut on ni les putes ni el champagne hi fan esquerda. Vaig quedar impressionat i bocabadat i els imaginava voltant per Xàtiva amb el Ferrari i anant a Alzira a recollir Rafael Blasco i Consuelo. Blasco no dóna la talla, ja ho sé, però el paral·lelisme entre la dona de Rus i Consuelo és evident; de segur que s’avenen bé.

La firma Stefano Russini és el summun de l’elegància de l’interior: la Costera s’assembla a la Toscana, diuen. I a mi, quan vaig a Firenze, per exemple, m’agrada observar l’elegància de les seues tendes de roba. No sabia que en podia tindre molt més prop, a Xàtiva, amb Stefano Russini. Però em sap greu assabentar-me de les coses boniques quan estan en l’ocàs; no m’agrada gens perquè eixes coses, de saber-les abans, les hauríem pogudes gaudir els vertaderament interessats en la matèria.

Però, per un moment, vos imagineu que Rus haguera dut endavant el projecte de televisió de la Diputació de València? Això si que haguera estat ja el màxim! Un president valencià situat a l’alçada del mateix Berlusconi! Jo, personalment, pense que este home mereix una oportunitat i que entre totes i tots el devem ajudar a reflorir. Vull comprar roba a Stefano Russini, vore la seua dona ben mudada, passejant amb el Ferrari, i mirar Telerrús, que de segur que ixen xicones templades i lleugeres de roba.


Salvador Sendra Perelló

dijous, 21 de maig de 2015

EL PADRE APELES

No tinc tele. No tinc tele, de normal i, quan en tinc, no tinc costum de mirar-la. Però això no lleva que trobe a faltar programes i personatges com els d’abans, per exemple, el padre Apeles. Eixe home va ser un avançat al seu temps, un visionari i una persona que cal analitzar amb cura ―xe, que graciós que sóc!
La primera cosa que va encertar el padre va ser intuir que, perquè algú t’escolte, cal anar amb falda. El papa, o els rectors, per exemple, capten l’atenció per la seua indumentària, com ho fan els imams, els budistes o els jutges. A qualssevulla d’estes criaturetes, els poses uns pantalons texans i una camisa blanca i no els escolta ni sa mare. Per tant, primer encert per Apeles.
L’altra cosa vertaderament important que va fer d’este home un ser excepcional va ser la parpella que va tindre per fer-se tertuliano. Este punt no és poca cosa perquè el ministro de Educación, per exemple, també va iniciar la seua imparable trajectòria a partir d’esta gratificant faena, on feia de manat del PP i, a causa d’açò, el seu president, Rajoy, li va pagar els serveis amb un bonic ministerio doble. Algú recorda si Wert anava amb pantalons? O, com segurament passava, se’ls abaixava només entrar al plató?
Apeles va tindre massa pressa a abandonar la seua faena. El xic ho feia bé i demostrava tindre pocs escrúpols, era intel·ligent i ―este sí― es notava que havia llegit, almenys la Bíblia, que no és poca cosa. Hui seria l’home de Ciudadanos, per exemple: el polític de moda; segur que sí!
Ja no se’n sap res, d’Apeles. La televisió no és com era abans, quan governava el PSOE i hi havia tanta qualitat a la pública que estos personatges anaven a les privades per poder-les igualar. Jesús Gil ens regalava vetllades memorables mentre era alcalde de Marbella «porque los vecinos así lo querían». Les primeres mamelles espectaculars de silicona i tot això.
És normal que ara no tinga gana de vore la tele. Però, entre mamelles, sotanes, Jesús Gil i companyia voltant el pobre padre, espere que no es malvara i que encara tinga salut i il·lusió per tornar-ho a intentar. Si aquella època era bona, esta ja se n’ix! De tertuliano a ministro; i ara m’han dit que hi ha unes monges catalanes, tertulianas, també, amb ambicions polítiques de primer ordre. Pensant-ho bé, Telecinco o la Sexta, no tardarà d’oferir-los d’anar a eixa illa paradisíaca amb Nacho Vidal. D’una banda, estaran les raons científiques perquè ens puguen reconstruir els fets d’Adam, Eva, la poma i la serp ―que vole la imaginació sobre el rèptil! I, per l’altra, perquè si tot es capgira i Nacho acaba posant-se la sotana, sempre està el padre Apeles per substituir.
Per favor, no digueu res d’açò a Pablo Iglesias ―també teruliano abans que polític― perquè l’home ja està massa prim per intentar noves aventures.
 

Salvador Sendra Perelló

dimarts, 19 de maig de 2015

La Campanya Electoral.

Una de les coses que et permet la distància de la política és que pots veure que les campanyes electorals no són més que un esperpent “valleinclanés”. Un observador neutral arriba a sentir fàstic i a vegades arcades de veure el que fan els polítics durant aquests dies. Aquest observador no podria més que sentir menyspreu per tots aquells súbdits que bavegen justament quan els tracten més com babaus.
Fa vergonya aliena veure un president del Govern anar en bicicleta amb dos... (poseu vosaltres l'adjectiu que a mi em tractaran de masclista pel fet de qualificar dones), i després fer unes declaracions tan profundes com: "Estoy convencido de que, cuando acabe esta legislatura, en Madrid se usará más la bicicleta, el medio ambiente será mucho mejor y la gente será más feliz, que al fin y a la postre es de lo que se trata". Mai he sentit un missatge que m’haja deixat cavil·lant tant. Si no teniu prou amb això, podeu vorer a l’alcalde de Gandia i aspirant a la reelecció, fer paelles i amb la pebrera roja escriure “Torró Alcalde”. Eah, que no falte estultícia a la paella tampoc.
Els anteriors són dos exemples d’un partit, però és que no se’n lliura cap. A vegades em pense que no es veritat tot això, que la televisió ens ofereix una obra de ficció. Si House of cards és un drama/thriller sobre la política americana, on les ganivetades volen per tots els costats, la sèrie que se’ns ofereixen ací, a l’Estat espanyol, és una tragicomèdia. Els guionistes són genials i volent homenatjar a Valle-Inclán, Kafka, el surrealisme, el dadaisme, els Monty Pyton, etc., ens diverteixen amb aquesta sèrie, que podríem anomenar “Cambio/Canvi” –paraula molt original que ningú fa servir a les campanyes- per fer-nos passar una bona estoneta durant els espectacles noticiaris.
El problema d’aquesta tragicomèdia, és que falten bons actors. No hi ha cap Kevin Spacey per ahí que te’l cregues. Ara bé, té tots els elements simbòlics parodiats, i per no fer-ho massa llarg ens cenyirem a la Comunidad Valenciana i a uns quants dels personatges principals. A saber:
-          Alberto Fabra, paròdia el líder del clan mafiós “rechional” que després d’haver arribat al poder vol aparentar ser un home de negocis. La caricatura de Michael Corleone de El Padrí III.
-          Ximo Puig, l’home invisible de la política, el que mai no es sap si és carn o peix, si va o si torna. És com un gallec mediterrani. Fa el paper de mediocre a la política, és el canvi de “Il gattopardo”.
-          Mònica Oltra, la princesa guerrera, repartit “mandobles” a tort i dret. Lluitant contra les adversitats, acompanyada pel predicador Enric Morera. Personatges que parodien la llegenda de Robin Hood i tota la colla de fugitius.
-          Antonio Montiel, encarregat de portar a terme la missió alliberadora de Pablo “Espàrtac” Iglesias, líder de la revolta servil contra la casta que s’ha donat a la Nova Hispania. Montiel, com a capità general dels territoris de l’Est del Comandant “Espàrtac” Iglesias, està totalment eclipsat per l’aura d’aquell. Fidel servidor, transmet el missatge que li han encarregat per alliberar al poble de la casta.
-          Carolina Punset, assumeix el paper de secundari que li ofereix “l’il·luminat” Albert Ribera. Es consideren portadors de la veritat política absoluta centrística, equidistant de tots els punts. Són “la raó”, “la sensatesa” i “el camí just” del no-res. El buit que aparenta estar ple. Albert Rivera paròdia a San Josemaría Escrivá de Balaguer, Carolina Punset és una supernumerària.
-          Alfonso Rus, capo secundari mafiós, és la paròdia Nicholas "Nicky" Santoro, interpretat per Joe Pesci a Casino, la pel·lícula de Martin Scorsese.
-          Rita Barberà, també coneguda com “El Monstre de la Cassalla”, no paròdia a ningú, és un personatge de creació pròpia. Com diu el gran Xavi Castillo: “qualsevol cosa que tu pugues pensar, ella va i ho supera”.
El més trist és que aquests personatges no són una ficció, són una paròdia però real. Són tragicòmics, són esperpèntics, són kafkians..., i són reals. I el pitjor de tot, seran votats i alguns d’ells manaran.
Trista puta realitat...!!!

Òskar "Rabosa".

Catalunya com a cementiri.

Vénen les eleccions valencianes. Per primera volta en vora 20 anys, pot canviar el color polític del País Valencià. Jo però, no vull parlar d’això, i com quan plou i la deixem caure, esperarem a llegir els resultats el dilluns. Parlaré de Catalunya i el difícil encaix a l’estat i com una regió aïllada pot fer trontollar un govern nacional.
Eixia recentment un sondeig electoral que recollia que per primera volta en dècades, i de cara a les properes eleccions generals del 2015, només tres punts separaven a quatre partits. Molts ho han saludat com a un fet positiu atès l’agut bipartidisme entre PP i PSOE que s’ha vingut registrant des de l’així anomenada “transición”, en que es canviava el règim dictatorial –i de partit únic- del general Franco, per una democràcia pluralista de tipus occidental. Si la transició està sobrevalorada o no, no és matèria d’este article, sinó el fet de que dit bipartidisme que semblava un fet consolidat i de llarga durada en el futur a curt o mig terme, sembla ara a punt de saltar pels aires.
A certes regions però, el bipartidisme PP/PSOE (o la inversa) mai va ser però una realitat. Veiem així, que al País Basc, només ha governat una estranya aliança contra natura de dits dos partits, oposats ideològicament i acerbament enfrontats a la resta del territori nacional. La resta del temps i amb fortalesa –tot i que des de la clandestinitat- el govern del País Basc ha estat en mans del PNV o Partido Nacionalista Vasco. La confluència de dos partits tan oposats com PP i PSOE va ser a penes un fet efímer i justificat per la violència terrorista d’ETA, l’anàlisi de la qual i la manipulació estatal feta de la mateixa rebasa també i amb molt el contingut d’este escrit.
Jo vull centrar-me en una altra regió, Catalunya, on des de l’adveniment de la democràcia i com en el País Basc, sempre han guanyat les eleccions forces catalanistes. Ja sé que algú dirà que dirà que durant tres anys, del 2003 al 2006, hi va governar el PSOE i tindrà raó. Ara bé, va governar el PSOE (de fet la seua branca catalana o PSC, atès que dita formació es declara confederal, que és un altre tema a discutir), però amb recolzament dels partits més estrictament catalanistes, com ara Iniciativa per Catalunya o el encara més radical Esquerra Republicana de Catalunya. A aquell breu experiment se l’anomenà Tripartit, i després tot va tornar a l’estat natural, val a dir, al govern d’una altra força composta, Convergència i Unió, de caire dretà i lliberal en el primer dels seus elements i democristià en el segon. 
El primer partit espanyolista al parlament català, el PP, situant-se només en cinquena posició quan a la resta del territori nacional o bé es trobava en el govern en ocasions, o quan no era oposició!!!!
Vegem-ho millor amb exemples, el PP encapçalat per Mariano Rajoy va aconseguir el 2011 la majoria absoluta amb el 44’6% dels vots a nivell nacional. Tot i així, el PP, clar dominador a nivell nacional, no és més que una força menor a nivell català. Això demostra que l’estat espanyol dista molt d’estar internament cohesionat... ¿Cóm pot ser que un partit siga el predominant a escala global però que a un dels territoris el seu poder siga ínfim?
No anem a descobrir ara que el PP o la dreta espanyola en general i des de segles ja, no tolera la existència d’una regió diferent a la resta. El centralisme com a model i el passat de grandeses imperials pesen pot ser encara massa en el subsconcient de molts. El PP va voler utilitzar tot el poder de l’estat amb la finalitat d’annihilar la causa catalana i va començar per impugnar l’estatut de Catalunya el 2010. A partir d’aquell moment va començar un periode de manifestacions amb motiu de la Diada de cada cop més multitudinàries fins a concloure amb la Cadena Humana del 2013, 400 quilòmetres (que es diu prompte!), des de La Jonquera a la frontera francesa fins al riu Sénia, separació natural amb el País Valencià, on les autoritats del PP van prohibir que continuara...
El PP ara mateix, i després d’enfrontar-se amb Catalunya, té menys força que fa quatre anys. Catalunya és una regió poblada, la segona a nivell estatal després d’Andalusia, de manera que un govern que vulga guanyar eleccions nacionals no pot alienar-se el vot català.
Catalunya així, com a cementeri del PP, si no és que la nova força emergent des de Catalunya mateix, Ciudadanos, l’enterra a ella amb una més que probable coalició amb el partit de Rajoy... En eixe cas sí seria probablement la fi de Catalunya...
Borges deia que hi ha pobles com l’alemany, destinats a tocar una i altra volta amb la punta dels dits el poder, per tornar a perdre’l de manera estrepitosa... Artur Mas diu que mai Catalunya ha estat tan a prop de la independència. Units Rivera y Rajoy, costa creure-ho.
Catalunya per tant com a cementeri; no es sap encara ben bé de qui... 

Bucarest a 17 de maig del 2015.
Lluís Alemany Giner

diumenge, 17 de maig de 2015

HUI CORRE FERNANDO ALONSO?

Això era un dia un xiquet molt sabut que havia estudiat en una escola pública fins a acabar l’ESO i després va començar el batxillerat i sabia molt, moltíssim, perquè contestava les preguntes tipus test i jugava al Trivial. Un dia va agarrar una calculadora i va vore que treballant a l’obra guanyava més diners que estudiant i, a més, feia exercici. Li agrada que li parlen clar, sense rodejos. Ell també entén les coses com a blanques o negres; sense matisos.

Morenet i tatuat, el jove sabut va comprar un cotxe bonic perquè, així, podria passejar les xiques i, a més, a la faena et miraven de reüll si no tenies un vehicle bonic i nou, una miqueta tunejat. No faltava de res per a ser feliç, ni l’adossat! Viure en un pis, com els seus pares ja no era bonic perquè hi havia la nova forma d’habitatge de moda. Quan va anar a negociar la hipoteca amb el banc, el jove sabut ho va fer tan bé que va enganyar els banquers en la taxació i, amb poc més, va aconseguit els mobles i el viatge a la neu. És un tio dur.

Una persona intel·ligent i d’èxit, desperta i faenera, que negociava amb banquers i quedava al bar amb els amics cada dia per contar-se els projectes, havia de ser liberal perquè els autònoms són empresaris. El gimnàs i la depiladora tancaven el procés iniciat pel tatuador... Però, com estava vivint per damunt de les seues possibilitats, un dia començà a afluixar la faena i la hipoteca es tornava difícil de pagar; ara s’ha de sacrificar perquè té la consciència intranquil·la per allò que va fer. El cotxe era nou: no problem! O sí... El seu equip havia perdut altra volta.

La culpa és dels banquers! La culpa és dels polítics! La culpa és del capitalisme! Però, una persona intel·ligent i liberal no es pot enganyar, perquè sap llegir, escriure sense massa faltes (els accents no els recorda, les comes, les posa per a respirar i dubta entre la b i la v i la g i la j) i juga al Trivial. A Internet està tot, només cal saber-ho buscar: «A mi volen dir-me com educar els meus fills!». «Aniré a la plaça a indignar-me i dir-los a la cara això que pense!». «He fet un test d’intel·ligència i m’ha puntuat 165! Però, hui hi ha partit?». «El xiquet ja sap anglés perquè la mestra li ho ha dit a la meua dona».

«El problema dels españoles és el terrorisme i jo defensaré España dels assassins. El problema dels españoles és l’aigua i jo faré que l’Ebre arribe a tot arreu. El problema dels españoles es la immigració i no hi ha faena ni diners perquè els nouvinguts s’ho emporten tot. El problema dels españoles és la corrupció dels polítics i jo vaig a l’assemblea política per acabar amb ella». El problema dels españoles és molt més senzill: quan és el mundial? Hui corre Alonso?

Sort que a este jove no l’ha pogut manipular mai ningú perquè és una persona desperta i obstinada que no fa cas a ningú ni se’n refia. Però, imagineu-vos que es tracta d’una altra persona més vulnerable.



Salvador Sendra Perelló

divendres, 15 de maig de 2015

EL CALORET DEL VERAN

Amb les coses de l’educació, ja fa temps que m’he perdut... I més ara, que acabe de llegir una notícia que diu que s’han suspés les classes per la Ribera a causa de la calor. Hui és 14 de maig de 2015 i recorde quan estàvem a classe, de xicotets, i havíem de posar cada dia la data a la llibreta i a la pissarra.
Una volta vaig suspendre una assignatura ―crec recordar però no n’estic gaire segur― i em va costar estudiar una mica a l’estiu. Supose que devia ser a l’examen de recuperació, o al final, que feia calor i vaig anar a fer-lo en pantaló curt. Estava incòmode perquè sempre m’havia causat un respecte l’escola i no m’agradava la idea d’anar-hi en pantaló curt...
Els exàmens de setembre passen a juliol i les classes acaben a juny, una mica més tard que abans. Moltes escoles estan formades per barraques sense la més mínima decència. Els edificis nous, fins i tot, estan mal dissenyats i no tenen cap mena de refrigeració, així com els patis on es juga o on s’ix, simplement: sense arbres i sense gespa; només ciment i asfalt. Les classes acaben tard i el migdia afecta els estudiants.
D’altra banda, els meteoròlegs diuen que, cada any, l’estiu s’anticipa i, d’altra banda, la Conselleria no accepta que les classes siguen només pel matí. El rendiment acadèmic cau en picat i tots pensem que abans s’estava millor i s’educava millor. No obstant això, fruit d’esta educació tan magnífica que hi havia en la nostra infància és el desgavell actual perquè ―i això ho hem de recordar― estos expedients actuals són el fruit dels nostres expedients, i els governats, i els pares, també ho són.
Ara, només queda recordar que encara no hem entrat a l’estiu, i que legislar en un territori extens i plural no significa fer-ho només en temes de llengua. La geografia i el sentit comú també poden ajudar a fer les coses millor, tot i que els legisladors siguen d’una generació tan ben formada i educada com la meua. Per cert, m’he adonat que la gran majoria de mestres no saben escriure la data correctament... Potser estan marejats per la calor!
 

Salvador Sendra Perelló

dilluns, 11 de maig de 2015

ALEGREU-VOS: GRÈCIA SE SALVA!


Fa dos o tres dies que no dorm a causa de la impressió... Concretament, des que vaig escoltar que la dona de Varoufakis era la protagonista de la cançó Common people, de Pulp. I jo que pensava que ja estava de voltes de tot i que res ja em podia sorprendre!
Common people va ser una cançó coneguda fa unes dècades, així com els seus autors, Pulp, una banda londinenca, estranya però simpàtica. La veritat és que vaig recuperar esta cançó a partir d’un article d’Empar Moliner en què tractava l’estupidesa de la dona que protagonitzava la cançó. L’article de Moliner incidia en una xica bé que no sabia pràcticament res de la vida; i es referia a les coses més comunes com pot ser comprar el pa, posar la rentadora o pagar-li a la caixera del supermercat.
Empar Moliner ironitzava fa uns anys amb la lletra de Common people i a mi em va fer molt gràcia la manera en què ho feia. Sembla que pensava ―com jo― que no podia haver cap persona tan aïllada de la realitat i que només de vore la tele ja et podies imaginar com vivia la gent normal. Doncs, no! I la raó de la negació es va transformar en la cançó de Pulp. De segur que el seu cantant i compositor també es deguera quedar a quadres quan va conéixer esta xica; tant que la impressió el va dur a composar la cançó.
La gauche divine de Grècia, com vaig llegir l’altre dia, sembla que és ben divina... I, a més, resulta que la princesa de Pulp és l’actual dona de Varoufakis. Esta dona és la mateixa que el cantant anglés va dur un dia al supermercat perquè puguera vore com es feia la compra, perquè volia saber què feia la gent normal un dia normal.
Ara ja veig que Grècia està en bones mans perquè el seu ministre d’economia segur que sap cuinar, rentar la roba, comprar el pa i, a més, es coneixedor dels preus i dels productes. Ara estic més convençut que mai que Grècia eixirà de la crisi perquè sé que la dona del ministre d’economia no sap ni fregir un ou i li toca fer-ho tot a ell. No hi ha res com tindre un ministre comú per estar tranquil: els seus problemes són els teus, excepte els matrimonials.
 
Salvador Sendra Perelló

diumenge, 10 de maig de 2015

PODEMOS PERD I CIUDADANOS GUANYA: ESTES SÓN LES CAUSES

Leticia Sabater explica en una entrevista a El Confidencial que s’ha gitat amb els hòmens més poderosos de España. Per sort, la dona no ha entrat en detalls sobre les tècniques utilitzades ni sobre altres cosetes més íntimes d’estes persones tan poderoses. Al lector, ara li queden dues possibilitats: creure-s’ho o no. Jo m’ho creuré perquè no puc entendre que una persona que es definix com «una monja» puga contar mentides. Les monges són religioses i, per tant, no deuen utilitzar l’engany.

La veritat és que la dona només n’anomena un, d’home poderós, i respon a un nom ben curiós: Farruquito! Mentalment repasse un seguit de banquers, polítics, escriptors i altra gent que entenc com a poderosa, bé per la seua influència directa com per la indirecta, com en el cas dels periodistes, fins i tot. No m’apareix cap de Farruquito. Busque per un cercador i sí que el trobe. Si teniu algun dubte, el busqueu, perquè val la pena.
Esta dona està, també molt definida políticament perquè es considera de dretes... A mi em sembla molt bé però preferiria fer una xicoteta prova, abans, demanant-li, simplement, que alçada la mà esquerra, per exemple. Si la passa, perfecte; això em permetria seguir esbrinant els secrets d’un personatge tan captivador... Són xicotets trucs per saber si és or tot allò que brilla, o cabells tenyits. Ara, diuen que està indignada amb Podemos i amb Pablo Iglesias.

Pot ser que la seua indignació siga perquè, si Pablo arribara a ser poderós, no és del seu estil i, per tant, no vullga gitar-se amb ell ―ja sabeu: els escrúpols de les monges i tot això. Però, la xica està totalment captivada per Albert Rivera, el de Ciudadanos. Este xic li agrada més que l’altre, tot i que el trobe una mica progre per al seu gust. A mi, salvant les distàncies, Rajoy no em pareix un home suficientment influent per a gitar-se amb Leticia, tot i que ella es considera conservadora fins i tot en el llit ―Mariano, em deus un cafè! D’altra banda, Sánchez és guapet però ja se sap: al costat de Farruquito...

Les enquestes diuen que Ciudadanos està millorant en les expectatives de vot i anul·lant la força de Podemos, que semblava que era un fenomen imparable. Ara ja sabeu per què. Però, si Albert ho té tot de cara! Fins i tot Sabater, Leticia, està llevant-se la pell per enlairar-lo. L’altre, Savater, estava més decantat per Rosa Díez, la d’UPyD, però ja se sap, Fernando: les bilabials i les llavidentals cada volta es confonen més, a España. D’altra banda, és inqüestionable que els dos, Savater i Sabater, tenen bon ull per escollir els polítics.


Salvador Sendra Perelló

dissabte, 9 de maig de 2015

JUAN CARLOS FERNÁNDEZ-GALA

Si jo estire fort per ací i tu estires fort per allà, de tombar, res! En tot cas, el que fem és mantindre-la plantada de per vida i assegurada, amb força i bons puntals. Sembla que el senyor Llach no es va molestar a estudiar les lleis de la física o, si més no, no va anar mai d’acampada. Podemos tampoc ho du bé, això de l’estirada...

La cançó amb què Podemos feia les seues presentacions era L’estaca. Estirem, estirem i, entre tots, la tombarem! Però, ara, amb la deriva moderada dels antisistema, més que tombar, o canviar això que hi ha fet, sembla que allò que volen és apuntalar-ho tot ben fort perquè res no es moga. De moment, Juan Carlos Monedero se’n salva.

Ara Hacienda sembla que ha de tornar-li un bon pico, a Monedero, a causa de la seua declaració d’ingressos, extraordinària i legal. Diré el que diu Pujalte: «es legal». Diré el que deia Hegel: «tot allò real és racional». I la gent s’estira els cabells quan hi ha referències a Hegel mentre li sembla normal el que diu Pujalte. Segurament, el que passa a Xina, a Corea del Nord o a Venezuela també és legal perquè per això són estats sobirans i tenen legislacions. Però no penseu, ni en broma, que intente comparar Pujalte amb Hegel; la reflexió m’ha sorgit perquè tinc l’Estètica de l’alemany sobre la taula!

Monedero ―m’agrada el seu cognom perquè em fa pensar que es tracta d’una persona estalviadora, d’eixes de tota la vida― ha abandonat Podemos quan ha endevinat que el vaixell a la deriva anava prenent el rumb. Quan es navega sense brúixola, deixant-te guiar pels instints i per això que es diu «el líder», el viatge és divertit però té els seus perills, tant els presents com els futurs. Pense a Machado quan en la seua poesia més existencialista es referia als camins sobre la mar... Ara pense a Monedero i l’abandó del vaixell quan este pren el rumb.

150.000 euros són dinerets, i tu te’ls has guanyats! Abandona el vaixell però no els dones ni un cèntim, als moderats, perquè els artistes ―com tu i jo sabem― també mengen, beuen, fumen i fan altres cosetes. Benvingut a la deriva, de nou, i recorda de gastar els teus dinerets amb coses bones per a l’esperit, encara que els metges te les priven: la vida són quatre dies! Una coseta més: Miguel Bossé es va canviar el primer cognom real, Dominguín, pel de sa mare, molt més artista. Pensa-t’ho, vinga. I una altra: la perdició de l’esquerra són els complexos.



Salvador Sendra Perelló

divendres, 8 de maig de 2015

R-TV: Tots podem ser feixistes.


No són pocs el experiments que han tractat de saber perquè els alemanys van sucumbir al nazisme als anys trenta. Un dels més curiosos va tenir lloc a un institut als EUA durant els anys seixanta. Un professor va posar en marxa l’experiment que va durar uns pocs dies, el resultats van ser increïbles. Els alumnes i el professor conten com va anar l’experiment. I és que tots ens podem comportar com a feixistes, si es donen les circumstancies adequades. Com sobre l’experiment es va fer una pel·lícula deixe també el vídeo. Així que hui toca sessió doble, documental i pel·lícula. A gaudir i pensar.
 
Documental: La tercera ola, fascismo en las aulas.



Pel·lícula: La ola (Die Velle).


diumenge, 3 de maig de 2015

NEGAR LA CRISI

El dia del Treball, l’1 de Maig, vaig fer una relectura ràpida a l’assaig de Marx Les crisis del capitalisme i vaig pensar el lloc on estem i el punt de partida de la desfeta. Marx preveia les crisis en la seua forma cíclica, i ho va escriure cap a la meitat del segle XIX, molt abans de les nostres interpretacions. En realitat, el que va fer va ser contradir els economistes de moda com Ricardo, Smith o Mill.

Les excuses de les depressions anteriors, i de les posteriors, donades pels denominats economistes clàssics, foren els desequilibris provocats per causes extraordinàries i negaven que els mateixos fonaments es trobaven al si del sistema. Negar açò era com salvar la pell i la seua formació conservadora, o clàssica. Els cicles crítics, però, van resultar tan evidents que aviat van ser incontestables. Diuen que Smith va ser teòric fins i tot en açò perquè no va conèixer cap període de «crecimiento negativo» ―crec recordar que este és el qualificatiu que fa servir Mariano.

Zapatero va negar la crisi, ho recordeu? I podem pensar, com ens volen fer creure, que això es va deure a la necessitat de protegir-se de l’oposició de cara a les eleccions més pròximes: «ajuste de los mercados», o una cosa així, en deia. L’oposició, per contra, es va capficar a repetir la paraula maleïda (crisi), tot i que sense abusar-ne massa, del mot. Els papers es van canviar des del moment en què un govern progressista, se suposa, negava l’evidència del cicle, emparant-se en una visió clàssica de l’economia i, per tant, conservadora. El partit conservador, que estava a l’oposició, actuava parlant del tema però sense gaire convicció: crisi.

Em va resultar curiós, i ho vaig recordar ahir llegint Marx, que els papers es van canviar, o això podem pensar. Al final Zapatero va pronunciar la paraula prohibida i tots van dir: ho ha dit; ho ha admés! Jo vaig pensar que el PSOE d’ací era com els conservadors anglesos de meitat del XIX i que ja calia que es posaren al dia. El PP, per contra, feia servir, amb la boca xicoteta, els criteris marxistes per rebatre el president.

Els dos blocs seguixen sent els mateixos, si parlem d’economia: els conservadors i els liberals. Dins dels conservadors, hi ha la meitat del PP i la totalitat del PSOE. Al bàndol liberal hi ha la meitat del PP, de moment. I, només ho dic perquè hi ha qui veu l’eixida de la crisi mentre el model productiu torna a repetir-se amb les mateixes mancances mentre s’apropen les eleccions. Diuen que tot canviarà i, en realitat, no canviarà res perquè tots s’hi senten còmodes deixant-se portar. De la resta de l’esquerra, de moment, no en sé res...



Salvador Sendra Perelló