LLANÇAR LLAUNES DE COCA-COLA

Caminava després de prendre café per un carrer del poble on treballe i, davant de mi, ho feia un grup de joves, xics i xiques, xarrant animadament. Com que feia calor, els xics anaven sense camiseta. Eren massa joves per a estar tatuats. No semblaven massa afinats...

Un xic del grup estava bevent una Coca-cola i, en acabar, va llançar la llauna a terra; no es va molestar ni a caminar tres metres per dipositar-la a la paperera. La resta ho va vore com una cosa corrent, però jo no. El problema és que, mecànicament, vaig pensar que eixe tipus de persones són les que després he de reeducar, tot i que millor seria eliminar el prefix re-.

I efectivament, al cap d'uns mesos vaig vore el jove entrant al centre. Ara bé, no cal que us preocupeu perquè la seua estada no va arribar a la setmana! Però l'altre dia, una amiga em va dir que l'havia vist fumant base i que se'l trobava sovint pel carrer. Des de Serveis Socials em contaven que les cases, quan hi anaven a fer alguna visita, estaven com ja ens podem imaginar, d'asseades. Per tant, es tracta de gent coherent que no amaga res a les seues actuacions.

Però jo ara estic llegint Ruwen Ogien i la seua reformulació de l'imperatiu categòric de Kant, cosa que em resulta molt interessant. Cal recordar que dit imperatiu gira al voltant d'una màxima que diu  aproximadament que cal actuar de manera que les pròpies accions esdevinguen un model universal. Tot açò ho podeu trobar a la Crítica de la raó pràctica i és un dels pilars fonamentals de la moral de la Il·lustració.

Ogien, però, apunta que si una persona és feliç ferint-se, perquè li produïx plaer, pot pensar que això mateix passa a la resta de les persones. Per tant, el dolor no és una causa suficient per negar una acció cap a una altra persona. No obstant això, sobre el tema tractat reflexiona fins a la reformulació de la màxima kantiana en què extrau l'individu i el propi sentiment de la repercussió de l'acció, i ho fa com si el subjecte deixara de ser eixa font de moral que alhora esdevé objecte. Després ho aregla dient que no s'ha de fer mal a l'altre i que s'ha de tractar tothom de la mateixa manera.

Personalment, la reformulació de Ruwen em sembla d'allò més interessant, entre altres coses perquè Kant pertanyia a una religió massa rigorosa i els seus referents em semblen del tot idíl·lics. Però, dit això, com collons aplique la formula al jove llançador de llaunes si no colpeja ningú? I més quan estic segur que a sa casa actua de la mateixa manera.

Salvador Sendra

ANOMALIES

Els regals de Nadal més interessants són, precisament, aquells que tenen efectes retardats. La il·lusió que fa rebre’ls en una data tan assenyalada combina a la perfecció amb la possibilitat de gaudir-los en èpoques posteriors, ja allunyades dels excessos i de l’acumulació nadalenca. S’agraïx, realment, quan et regalen unes entrades que gaudixes, tranquil·lament, un parell de mesos després, al Palau de la Música, per exemple.

El Concert per a violí i orquestra número 3 de Camille Saint-Saëns és una peça clàssica si es compara amb la moda Wagneriana que s’imposava a la seua època. En escoltar-lo, vaig revisar la data de la seua creació, i la de l’estrena, i vaig comprovar que és posterior a la guerra Francoprussiana. Saint-Saëns és un compositor peculiar i interessant, entre altres coses per la seua llibertat creadora, separada del romanticisme imperant i, d’altra banda, per posseir una ferma creença religiosa, allunyada de les tesis revolucionàries franceses.

Madame Staël, al seu llibre De l’Allemagne, apunta la relació dels il·lustrats alemanys ―com a teòrics― amb els revolucionaris francesos ―molt més pràctics― i la manera en què s’observava l’alçament del poble des de l’altra banda de la frontera del Rin. Napoleó capgirà tota esta afinitat popular però, alhora, sembla que assentà les bases per a la posterior deriva imperial germànica, tot i que es diferencien notablement en la vessant cultural i nacional. La guerra entre estos dos territoris acabà separant-los definitivament fins a fa quatre dies.

La força del Romanticisme alemany és inqüestionable i n’és un exemple. A França, però, la contraposició musical l’encarna Saint-Saëns per les dos raons que he esmentat abans: classicisme i catolicisme. Una aposta atrevida en les dos vessants i un exemple a tindre en compte, si es contextualitza degudament. A mi, personalment, em va agradar el concert i, enguany, puc aventurar que estic gaudint Camille en gran mesura, ja que tampoc em va decebre l’òpera Samson et Dalila.

A França, la Il·lustració ha passat a ser un pilar fonamental de l’evolució cultural i nacional, així com la Revolució. De cap altra manera s’entendria que, en l’indret on l’Edat Mitjana ve ser més intensa i més extensa ―només cal passejar uns mesos per la seua geografia per adonar-se’n―, les directrius romàntiques per excel·lència passaren més inadvertides. I és per eixa qüestió que, en les dates de referència, la reivindicació de la creença és una anomalia intrínseca en la mesura que el classicisme ho és extrínseca.  

Salvador Sendra

JO HE LLEGIT KANT, I ENCARA M’ESTIC DESINTOXIKANT

Sí, sí...; he llegit Kant, però no patiu que estic bé. He llegit les tres crítiques i, a més, un breu tractat que va escriure sobre la pau. Però escric açò acompanyat de la lletra menuda perquè, després, vaig haver d’empassar-me molta música i molta poesia per desfer-me de la perniciosa influència Kantiana. No obstant això, si hom està afectat per un verí, necessita de l’antídot amb la simple preocupació de tornar al punt d’inici tan prompte com siga possible. Si no és el cas, no cal moure’s d’on s’està.

Rivera no l’ha llegit, és evident perquè només cal que vore-li la cara, així com a Rajoy, que dubte que haja llegit mai res més enllà d’un temari. Iglesias és massa pragmàtic per perdre el temps amb estes bovades, com deu pensar també Rivera, quan allò que realment et du a l’èxit és la manipulació i l’estadística. Sánchez és semblant a Albert, menys demagog però amb molt poquetes aptituds i moltes limitacions.

Jo he llegit Kant i és per esta raó que, tot i haver-me de desintoxicar durant mesos, no podria dir la quantitat d’estupideses que diuen els necis ni crear un missatge tan populista i estúpid, adreçat a qui ni ha llegit Kant ni el rebut de l’IBI. Ells, els polítics, que se suposa que són persones il·lustrades perquè han de tindre un discurs coherent i racional en què tots ens hi puguem vore inserits, són uns il·luminats i uns necis. Possiblement, esta il·luminació és l’efecte d’allò que els hauran dit que era eixe tal Kant; el màxim exponent del Segle de les llums, conegut com la Il·lustració.

El neci, en la seua lectura ràpida, haurà enllaçat, ràpidament el Segle de les llums amb la il·luminació perquè sol ser ràpid en la resposta, i precís. I ja està! Ara ja tenim els il·luminats que ens aporten discursos per analfabets funcionals i parlen d’autors i pensadors que no coneixen ni de lluny. Cap d’ells ha llegit Kant i cap d’ells el llegirà mai, i esta és la pitjor notícia. Cap d’ells entendrà mai el que és la racionalitat i cap d’ells tindrà mai la necessitat de trencar-la. Però pense, de veres, que nosaltres, els votants, ens mereixem això i molt més perquè, vos imagineu que algun dia tinguérem una presidenta o un president realment il·lustrat? Jo, per exemple, no tardaria a eixir volant cap a Itàlia, o Marroc. 

Salvador Sendra Perelló

GARCÍA ALBIOL

Fa uns dies, en llegir els titulars de la premsa ―com sempre, perquè és molt estrany que lliga la notícia― vaig tindre una agradable sorpresa perquè em va semblar identificar la llum al final del túnel. Un home anomenat García Albiol va emprar unes paraules que em van semblar intel·ligents, on deia, aproximadament, que la societat moderna i igualitària havia d’acabar amb el multiculturalisme. Jo personalment, li done la part de raó que em correspon, i em va sorprendre adonar-me que esta persona es dedicava a la política!

Els polítics, per costum, fan servir missatges buits, demagogs i mancats de qualsevol espurna d’intel·ligència. El titular de García Albiol, per contra, semblava tot el contrari: amb contingut, realista i intel·ligent. Per esta raó, vaig preferir no entrar a la notícia: per romandre amb el bon sabor de boca inicial. Ràpidament, els oportunistes i els intencionats es van posar en contra de l’home al·legant una mena de genocidi cultural i coses per l’estil.

Si atenem a l’extermini cultural que ―recordeu― des de la Il·lustració fonamenta la nostra cultura, el primer genocida, sense dubte, ha estat el científic. Amb la ciència, la matemàtica i la gramàtica, el pensament especulatiu, fantàstic i il·luminat haguera desaparegut; però no és així, com podem comprovar a diari. La música, una volta escrita, també s’hi pot afegir... Però, l’Escolàstica va assentar unes bases tan ben fetes que hui dia encara hi ha qui les reclama, i ―sorpresa!― eixos són els considerats com a progressistes.

Hi ha un espai on és impossible l’enteniment, i eixe és el de les creences, o el de la fe; tant fa com es diga. I el problema es troba, precisament, en este indret irracional, que hi ha qui l’anomena cultura, i que fonamenta el multiculturalisme de referència. Segurament, en la ciència i la matemàtica hi hauria acord i, que jo sàpiga, estos són els pilars fonamentals del coneixement aplicats a la vida de la manera que la vivim. Sobre la fe, cada religiós  té la seua i qualsevol diàleg que s’hi pot presentar no va més enllà de l’acceptació de l’altre com a un ignorant que no entén que la veritat suprema és la meua i no la seua. No hi pot haver acord quan cada creient té la creença en una veritat absoluta. Sovint em pregunte: de què parlarien els savis de Ramon Llull en absència del gentil? Supose que raonarien sobre l’oratge o l’hortalissa.

El problema de tota la meua argumentació, fins a este punt, és que em vaig preocupar de mirar qui era este tal Albiol, i em vaig trobar el personatge. Automàticament, tota l’atenció que em va causar i qualsevol vincle amb la intel·ligència, es va esfumar perquè ja no hi cabia. Quan es milita en una organització que fonamenta la religió, de la manera que siga, ja no es pot opinar en la mesura en què ho va fer el personatge García perquè, simplement, la inclusió total que suposa el laïcisme s’esfuma sota la capa de catolicisme que se’ns vol aplicar. Si pensem que tot açò afecta el camp de les creences, automàticament hem de preveure que qualsevol diàleg esdevé de sords i el multi seguirà present, més que siga en el lloc de l’Escolàstica.

Salvador Sendra Perelló

LA PÀTRIA DELS APÀTRIDES

Acabem de deixar córrer una setmana farcida d’exaltacions patriòtiques i nacionals, d’identitats i de sentiments, de banderes d’ací i d’allà. Realment, no hi ha cosa que em faça més por, i més desencís, que això que he observat els darrers dies i que, si més no, afecta la ideologia i els sentiments. Vaja; com la fe! I jo, de moment ―i gràcies al do humà de la racionalitat― no sóc creient, tot i que practique, de tant en tant. Vull recordar que les ideologies, els sentiments, les passions o la fe, pertanyen a l’àmbit de les creences, per si de cas.

Rellegint Hölderlin per ultimar la defensa de la meua tesina, hi ha hagut una cosa que m’ha sorprés més que altres voltes... Segurament, perquè és la data que és i perquè, darrerament, a França també tenen un embolic seriós, així com a Alemanya.  La sorpresa ha estat quan he arribat a una observació intel·ligent i valenta on el poeta es considerava amant de les evolucions i no de les revolucions. El fet de ser alemany diu molt de l’exposició perquè els majors il·lustrats hi pertanyen, mentre que els executors de la teoria van ser els francesos.

La revolució, però, pot ser un punt des del qual es pot iniciar una nova evolució, com diuen que passa a França però, malauradament, hi ha qui opina que esta Révolution no és una conseqüència directa de la Il·lustració, com també he llegit fa poc, i açò sí que em preocupa més! Ser un revolucionari hauria d’estar relacionat amb una formació il·lustrada ―per no vore’s sense resposta a la segona pregunta― però, a més, la Révolution no es pot entendre sense la deguda contextualització ni sense la fase prèvia d’incubació. Les identificacions amb els èxits révolutionnaires, de ser un fet aïllat, estarien en la mateixa tessitura que les nacionals i que l’exaltació dels sentiments patris, tot i que no se’ls puga ubicar en un lloc determinat.

Si ara ens proposem comparar el model exportador dels èxits de la Révolution ―perquè estem tractant els èxits i no els fracassos― amb els de la Hispanidad, per exemple, hauríem de deixar clar que, per als territoris de recepció, el segon model no es tracta d’una evolució, sinó d’una revolució del seu mode de vida, i que dita revolució no es troba lligada a cap evolució pròpia. Per tant, una persona amant de les evolucions no es pot considerar còmode amb el model de la Hispanidad, mentre que sí que pot considerar adequat el model de la Révolution, fins i tot a l’Amèrica hispana, perquè hi ha un substrat il·lustrat. Aleshores, a partir de la revolució provocada per la necessitat de liberté, égalité i fraternité, sí que es pot observar una evolució pròpia, i el fet matriu és, per tant, la pàtria dels apàtrides―per donar-li un distintiu sentimental en unes dates tan assenyalades.

 

Salvador Sendra Perelló

PARIS, BERLIN O RABAT?

Parlant amb el meu cosí i la seua parella, dissabte, després de dinar, va eixir el tema de la identitat dels pobles, o de les nacions; tant fa. Personalment, per deformació, em considere francés quant a mirada perquè, per tot arreu, hi veig les petjades parisenques. Per contra, l’altra deformació és la germànica, quant a pensament i lectures. De tota manera, este punt de vista és el de hui... demà pot canviar perquè sóc lliure per fer-ho i no he de donar explicacions a ningú.

Quan vam tractar la identitat espanyola, de sobte em vaig quedar sorprés perquè, ací, no hi ha hagut il·lustració; si cal, algun novator o altra gent com Feijoo, Jovellanos o Mayans, preil·lustrats o il·lustrats, tots deixebles del corrent erasmista que va ser ràpidament desactivat, o transformat, en el millor dels casos. La importància de l’estudi de Mestre Sanchis, per exemple, rau en el simple fet de trobar espurnes lluminoses entre la penombra contrareformista, més que a demostrar la possible flama que pren d’estos focus aïllats; afrancesats ―ara podria seguir amb la Guerra del francés i tot això de l’odi i l’enveja. Els estudis de Sanchis reprenen la formidable tesi de Bataillon lligada a recerca de les petjades erasmistes, poc evidents perquè es van transformar o reprimir, i que s’han d’interpretar des dels seus canvis.

En definitiva, es pot concloure que, si repassem la visió afrancesada de Madame d’Staël quan analitza l’Alemanya, la seua tesi es basa en dues parts: la il·lustració teòrica és alemanya mentre que la pràctica és francesa; i les dos interactuen. França fa realitat el somni alemany, podríem dir. La repercussió ―en contra de les tesis de Mestre Sanchis― pren forma de Révolution sota el símbol de la guillotina. A França hi ha una notable reducció de nobles i de privilegis, amb la consegüent separació ―a més del cap del cos― d’eixe important passat medieval de Carlemany que ara tant es reivindica, mentre que, a Alemanya ―recordem que només és teòrica―, la guillotina no actua i el vincle medieval continua viu hui dia.

L’Alemanya actual s’articula sobre petjades de l’Edat Mitjana, com ho són els Länder, representats en la seua cambra territorial i amb poder polític real. A França, la République postil·lustrada elimina tot vincle medieval i s’articula mitjançant la racionalitat provincial. España manté els seus Länder, sense poder estatal real (amb un Senado inútil) i una divisió provincial il·lustrada des de les Cortes de Cádiz. Però, el més greu de tot és que, ací, l’Edat Mitjana va ser àrab, Erasme ens va rebutjar per semititzats, la Il·lustració va passar per les foranes i va tornar El Deseado.

Salvador Sendra Perelló

Vade retro, tenebras.

La última aportació meua al blog es va dir “El sexe dels àngels” i jo mateix la qualificava d’allò que és, una llicència poètica. Esta expressió s’utilitzava per part de les potències occidentals com ara França, Anglaterra o les nacions germàniques a l’època de les Croades a Terra Santa. Amb ella, es feia referència a que gran part dels problemes de l’Imperi Bizantí, eren autoimposats, val a dir es desfeien i desgastaven internament en lluites estèrils per qüestions no importants com ara si el pare i el fill eren d’una mateixa essència o homoousios, o si el pare per ser-ho era més que el fill. Si Jesucrist era Déu i home, o només Déu i mai home o home encara que enviat per Déu.. Roda i volta, profundament amenaçats pel veí Islam, i discutint sobre “el sexe dels àngels”, val a dir, qüestions irrellevant i accessòries... Poc més tard, vindran els turcs, es faran amb tot i la cultura grega a Estambul hui en dia o al conjunt de la nació turca, no són més que ruïnes. Hi ha un nou amo hi ha vingut de fora, i això per fer, com en la faula aquella d’Esop crec, en que dos llebres es queden discutint en veure-hi acostar-se uns gossos sobre si són d’una raça o altra quan és irrellevant la raça però no el fet del temps perdut en discutir i no escapar...

Tot va començar amb un intercanvi de missatges en el quals analitzant el nostre món occidental actual el vèiem exsangüe, fluix, incapaç o fins i tot avergonyit de creure en res, com si segles d’Il·lustració hagueren tingut com a conseqüència gent incapaç i avergonyida de creure en res quan –eppure si muove!-, la gent de fet vol creure. No deixa de ser curiosa la reemergència de la fe/creences en el món occidental, siga en forma de noves congregacions religioses, cursos de ioga o qualsevol altra activitat que implique associació humana, car per definició sóm gregaris com a espècie (punt que Òskar no em refuta). Així les coses, vaig escriure un article anomenat “El corcó” i majorment dedicat al món musulmà perquè coincident en el temps amb els atemptats al setmanari francès Charlie Hebdo, i un posterior anomenat “Kalinka, kalinka” (el corcó II), dedicat a la Rússia de Putin, val a dir l’actual.

La tria de estos dos subjectes, el món musulmà i el rus, no és casual sinó que respon a qüestions de veïnatge respecte de l’Europa occidental. El corcó, adduïa jo, és estrictament nostre, ells són veïns nostres i van a la seua. El problema és que en Europa ja ningú sembla anar a la seua, tindre les coses clares.... Al món occidental la base d’aprenentatge va ser la lògica grega posteriorment expandida pels romans, tot i que ara sí li donaré la veu a Òskar quan diu:

Si és cert que des del món occidental ha hagut un intent de buscar explicació del món mitjançant la lògica, però aquest intent no sempre han sigut assumits per la majoria o han format part de la cultura popular o de masses. Més aviat al contrari, ha sigut qüestió d’unes persones que sovint es veien marginades, o perseguides. El pes de la religió a l’època grega no tan poc rellevant com afirma Lluís, de fet Sòcrates va ser condemnat per impietat. I no sols ell, també Aristòtil i Anaxàgores, aquest darrer per dir que el Sol era una bola de ferro ardent, encara que la seua condemna no va tenir un final tan tràgic com la de Sòcrates. Però a més a més, la lògica té trampes també, hi ha sofismes, hi ha fal·làcies, hi ha apories... I tant en el pensament antic com més recent, moltes suposades veritats lògiques no són més sofismes, fal·làcies, oxímorons, o trucs de mags dialèctics directament.

Evidentment que li done la raó i crec que en tot lloc i moment ha hagut pobles que han maltractat als seus homes més insignes, com ara a Roma. Escipió l’africà, després d’alliberar Roma de l’amenaça cartaginesa permetent així la seua futura expansió, es veu criticat car ha esdevingut massa poderós i mor marginat deixant com a epitafi que aquella terra/pàtria ingrata, no era digna ni dels seus ossos. Tampoc coneixerà millor fi ni acceptació entre els seus Aníbal, a qui els propis cartaginesos africans veuen un estrany arribat de les llunyanes altres ribes de la mar. Com bé conclou, la xerrameca i la ingratitud no són privatives d’un sol poble.

Després continua dient que: Més endavant la lògica acaba convertint-se en Raó, amb el pensament il·lustrat. La Raó es contraposa a la Fe, però aquest fenomen no és ni nou ni exclusivament occidental. Més bé, a primer cop de vista podem observar que és un fenomen que depén exclusivament de una civilització, d’una religió, d’una societat... o d’un moment històric. Podríem afirmar que les oscil·lacions pendulars entre Raó/Fe depenen de l'estadi d’evolució social d’una determinada societat, així com més desenvolupades siguen les societats més inclinades estan a la Raó i menys a la Fe. Això ho podem veure a on i quan es desenvolupen els pensaments filosòfics al llarg de la història i en quines societats apareixen. A l'Edat mitjana, al món àrab es desenvolupa un pensament filosòfic més potent que a Europa, perquè durant el Califat de Bagdad i de Còrdova, les societats són molt més evolucionades que a Europa. El Renaixement es produeix quan la societat europea evoluciona substancialment. I això que només ens limitem a la cultura occidental i islàmica, no mirem la xinesa o l'índia, on segur que observaríem els mateixos moviments pendulars.

Aspectes que ell reprén dels meus escrits anteriors per refutar-me i que jo ara reprenc d’ell... Val a dir que ens estem citant l’un a l’altre quan majorment estem d’acord en tot, i com que això d’anar esporgant cada petit detall per tal de produir o puntualitzar un nou text no té massa sentit, jo per part meua done per tancat el torn de rèpliques i contrarrèpliques.

Abans però faré un breu resum dels dos corcons que tantes rèpliques per part d’Òskar Rabosa i comentaris per part del lector han rebut. Europa, debilitada perquè ja no creu ni en sí mateix ni en els valors de la Il·lustració (però vol desesperadament creure car és humà creure), es veu assetjada per veïns de pensament potent en durada com el musulmà, o vehemència com en el cas rus; es veu confrontada a estos pobles que sí es troben en un punt d’expansió.

El futur, que no està escrit i que alguna part segurament sí hi viuré o patiré dirà qui té raó. Jo per ara comence a pensar que la tenim els dos i els nostres escrits es complementen esdevenint per tant redundants. Jo llance la tovallola i agraïsc les contribucions i constate degut als nombrosos comentaris rebuts, que el sexe dels àngels continua sent un debat de candent actualitat. A mi em sembla buit perquè manca base d’aplicabilitat, és perorar sobre coses indemostrables, ara bé, sembla que com a tema agrada...

Jo done per closa la meua contribució al subjecte. A partir d’ara escriuré sobre altres aspectes.

Fiat lux, vade retro tenebras... i amb això de que es faça la llum i desapareguen les tenebres no vull dir que jo estiga en disposició d’aclarir els dubtes de tots sinó de molt més modestament clarificar la meua posició personal al respecte de dita enriquidora polèmica de les últimes setmanes. 

Bucarest a 14 de gener del 2015-02-15

PER FAVOR: NO MOLESTEU!

Llegint, alta volta, sobre els orígens de l’Humanisme a la nostra península (compartida amb andorrans, anglesos i portuguesos, de moment) una de les coses que m’han cridat l’atenció ha estat la dificultat a l’hora d’assolir ―en quant a fer nostre― el fort corrent cultural que ens envaïa des de la península Itàlica. Pocs van ser els autors que el van entendre realment i, menys encara, els que el van aplicar.

Unamuno tenia un fi sentit de l’humor, molt crític i, alhora, incisiu. L’altre dia, parlant de literatura a la plaça d’Orba ―perquè veieu que este espai dóna per a molt― amb un amic d’Euskadi, vam encetar esta conversa. Vam coincidir en l’enfocament, cosa que ja és molt. I ve al cas per això que deia el gran escriptor sobre la «tibetización» i pel gran coneixement que posseïa sobre el terreny que xafava. Ell era una persona intel·ligent i s’adonava ràpid de les qualitats de cada u, així com dels defectes...

Si Unamuno haguera parlat d’ací com d’una terra de científics o d’economistes haguera estat una errada important per a un home tan culte. Ell va saber descriure la societat d’aleshores i, per tant, l’actual, tractant-la de religiosa i, com no, intentant promoure estes qualitats al màxim. No sé si, de toreros, en va parlar... Supose que sí. Doncs, si aprofitem per a la religió, avant! Al cap i a la fi, es tracta de fer coses, no? Reclamarem un Papa, per exemple.

Va haver un moment en què pensàvem que havíem superat esta situació anacrònica que semblava ridícula a certes elits culturals i pensàrem que la Il·lustració ens havia arribat al final del segle XX; uns dos-cents anys després que a la resta dels territoris. Ara, una volta més ―i ja en van moltes― espere que arribem a entendre açò: ni ens ha arribat la Il·lustració ni ens va arribar l’Humanisme; d’acord?

L’Humanisme va ensopegar amb una Edat Mitjana que es va eternitzar, mentalment, en un territori ple d’individus que no podien entendre que l’ésser humà era el centre de tot. La Il·lustració va ensopegar, en el mateix lloc, amb altres individus que tampoc van entendre la capacitat humana per a pensar i crear. I ara, si algú torna a pregonar, per estos indrets, la racionalitat i la capacitat humana d’entendre, ensopegarà amb mi i li diré que se’n vaja a molestar a un altre lloc. Està clar? 

Salvador Sendra Perelló

Sobre voler viure a la foscor o com voler ser esclau.

Vivim, en teoria, l'era de la “informació”. Internet ens permet accedir a una gran quantitat d'informació, no debades es refereix a ell com “autopistes d'informació”. Malgrat això, la majoria de gent, incloent-hi els usuaris de la Xarxa no en treu profit, continua en la més absoluta ignorància. Els avantatges que ofereix eixa autopista de la informació, no són aprofitats. Malgrat que hui en dia hi ha, a l’Estat espanyol i a Occident, més gent amb estudis universitaris que mai i, segons les estadístiques, menys analfabetisme, la capacitat de pensar per un mateix i el sentit crític és pràcticament nul.

Les universitats ja no són centres de coneixement ni llocs on fer progressar el coneixement. Són llocs per estendre un determinat coneixement i per formar tècnics en alguna matèria. Una persona que haja passat per una universitat ja no és una persona culta. Pot ser un bon perit amb la matèria que haja estudiat, però allò que entenem com persona culta, persona amb capacitat de raonar, de buscar el perquè de les coses, d'entendre i vorer una situació d’una forma global, no. I això empitjorarà amb els Pla Bolonya.

La situació a l’Estat espanyol és encara més sagnant. Els informes PISA donen com a resultat que la gent no entén el que llig. No hi ha cap universitat dins les cent cinquanta primeres del món. Els universitaris de hui tenim, de mitjana, un vocabulari habitual d'entre huit i deu mil paraules, un camperol de La Manxa de fa seixanta anys tenia un vocabulari de prop de quinze mil paraules. De Shakespeare diuen que el seu vocabulari entre vint-i-huit i trenta mil paraules. Si el llenguatge és el que crea el pensament, ahí podem veure quan pobre és el nostre pensament. No és estrany sentir a universitaris dir que no tenen cap interés per la història, la filosofia, el món clàssic, etc., -sabers que han desaparegut del plans d'estudi-, per això tampoc és d’estranyar que un estudiant a punt d’acabar la llicenciatura diga: “De viatge de final de curs anirem a Grècia. Serà “guai”. Anirem a vore Pompeia...”.

D’aquesta situació se’n pot fer responsable als governants, per no fomentar una educació de qualitat. Més aviat al contrari, a l’Estat espanyol totes les reformes educatives, començant per les sociàpates, han sigut per fer la gent més estúpida. Però això no obstant, no es pot dir que cadascú, cada individu, sobre tot els més jovens, la que diuen generació més preparada, no tinga cap responsabilitat. El filòsof Immanuel Kant, el 1784, a un article titulat “Resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració?”, diu que la Il·lustració és l'eixida autoimposada de la minoria d'edat.

¡Sapere aude! ¡Ten valor de servirte de tu propio entendimiento! He aquí el lema de la ilustración.

La culpa de la minoria d'edat és peresa i covardia pròpia. Clar, això és per a la gent lletrada, òbviament, a una època on els nivells d’analfabetisme eren alts i l’accés al coneixement vedat per a la major part de població, difícilment podien aplicar el “sapere aude”. Per en els nostres dies no hi ha cap justificació, i l’única explicació és la peresa i la covardia. Peresa i covardia que porten a la foscor i en la foscor, com en els temps previs al Segle de Llum, porten a la servitud voluntària que tan bé va descriure Étienne de La Boétie al 1576. La servitud voluntària, ser governats per imbècils al servei dels mercats financers, el no voler vorer la realitat, la manca d’esperit crític, sostenir un sistema corrupte, participar en eixe sistema, etc., d’això també és responsable cadascú. Étienne de La Boétie va dir:

Los pueblos deben atribuirse a sí mismos la culpa si sufren el dominio de un bárbaro opresor, pues que cesando de prestar sus propios auxilios al que los tiraniza recobrarían fácilmente su libertad. Es el pueblo quien se esclaviza y suicida cuando, pudiendo escoger entre la servidumbre y la libertad, prefiere abandonar los derechos que recibió de la naturaleza para cargar con un yugo que causa su daño y le embrutece.

Tenia tota la raó. La culpa de Rajoy, de Gürtel, dels EROS a Andalusia, dels Pujols, del que ha passat a la “Comunidad Valenciana”, no és només culpa dels lladres. Hi ha una culpa col·lectiva, per servils voluntaris, per comportar-se com menors d’edat, per tenir peresa i ser covards. No voler accedir al coneixement en temps de fàcil accés, és posar-se els grillons de l’esclavitud. Més de dos segles després no hem eixit de la foscor. Gairebé cinc segles després continuem sota una servitut voluntaria.

Links relacionats.

Respuesta a la pregunta: ¿Qué es la Ilustración? - Kant

http://geografiaunal.files.wordpress.com/2013/01/kant_ilustracion.pdf

Discurso sobre la servidumbre voluntaria o contra uno. - Étienne de La Boétie

http://www.noviolencia.org/publicaciones/contrauno.pdf 

Oskar "Rabosa".