COM WOLAND; AIXÍ ÉS JAGGER

 

Sí, es podria dir que El maestro y Margarita ha modificat alguns aspectes de la meua vida. Per exemple, des de fa uns mesos escolte una i altra volta, de The Rolling Stones, la cançó Sympathy For The Devil, i recorde aspectes de la novel·la que ja em cridaren l’atenció en llegir-la. I no és casual...

Hui he buscat, per fi, si hi havia alguna relació i, equiliquà: n’hi havia! Sembla que una nóvia de Jagger, d’aleshores –perquè supose que n’haurà tingut altres d’ençà—, li va regalar el llibre i, a partir de la lectura, el músic va compondre la cançó. He vist que era de al voltant del 68. M’agrada una versió en què hi ha un home que toca els bongos –no sé com es diuen els tamborets eixos que es colpegen amb la mà nua, però supose que s’anomenaran així— perquè el ball del cantant és convulsiu i suen en eixa sala xicoteta on la gent balla. A Moscou, també hi feia calor.

De Mefistòfil he vist òperes, però no m’han resultat tan interessants com el llibre de Goethe, tot i que la de Massenet em va agradar. Deu ser perquè l’ambient no ho duia aparellat: ja se sap: la música i l’espectacle: la formalitat. Per contra, Jagger la clava! I ara, amb l’edat, crec que encara encarna millor el personatge a qui cantava al 68.

Ell pot dir ara que estava quan Kennedy, quan Vietnam, quan el Maig francés, quan el mur de Berlín i quan tantes altres coses que han passat fins ara. Com Woland! I es manté bé i en forma... Ara és un Sir i se l’ha de tractar amb educació i respecte, i així ho demana en la cançó. Segurament menjarà caviar i salmó, i beurà champagne: com Woland! I tindrà una cort de personatges –The Rolling Stones— que el seguiran en cada actuació: com Woland!

Definitivament, si la xica que li va regalar el llibre viu amb algun escriptor fracassat, en una cambra de mala mort, estem davant del vertader diable que, el dia que desaparega, ho farà perquè canviarà d’indret i de cara, i de cos. Realment etern!

Salvador Sendra

ELS DINERS SÓN ESPERIT PUR

 

És el moment d’aclarir un malentés que fa massa temps que escolte perquè això que «una mentida repetida mil voltes no deixa de ser una mentida» encaixa a la perfecció ací. La possessió de diners no té cap relació amb el materialisme. Segurament haurem escoltat moltes voltes dir a algú que és un materialista perquè acumula diners, però els diners són només números: ja no es poden ni tocar: són esperit pur!

Espiritualista, diria jo, més bé, que és tota eixa gent que acumula béns. I espiritualistes carregats de fe, perquè se n’ha de tindre per creure que amb eixos diners es podran combatre les penúries futures. Es podria comparar, el procés de l’obtenció, al d’acumular bones obres per assegurar-se l’estada al cel. En els dos casos són fets espirituals, que no materials, i així s’han de tractar.

Però, si les bones accions es poden canviar per estades al cel, podem pensar que els diners es poden canviar per un cel a la terra. Sí, s’hi pot donar el cas, però en ambdós casos, la finalitat seguix sent espiritual perquè se seguix cercant un bé que només s’obté lligat a l’esperit. Comprar coses i acumular-ne, en el fons, no és altra cosa que cercar bondats espirituals i adquirir-les per assegurar-se el paradís terrenal.

Ara bé, amb uns dinerets ben utilitzats, tota la recerca es pot simplificar si es destinen a pagar beneficis immaterials, ja d’entrada. Per exemple, abans de comprar un bon cotxe, un bon espiritualista adquiriria caixes de champagne i de vi que ingeriria sense deixar-ne rastre. El pas des de l’esperit monetari pur purificador a l’esperit pur purificat se simplificaria notablement i la virtut i la bondat s’adquiririen de manera molt més eficient, sense esperar una segona purificació ni deixar restes de ferralla per a la descendència. Tingueu fe: els diners aporten la felicitat espiritual; esta és la nova religió de les essències sostenibles.

Salvador Sendra

Grècia amb fel.

Molts se sorprendran en llegir fel associat a Grècia i pensaran que es tracta d’un error de digitació i que, en realitat, deuria dir mel. Cert és que una escapada al Mediterrani després d’un rigurós hivern centre-europeu podria fer pensar això, però no, és fel i veurem perquè.

La primera cosa és la sensació d’estranyesa en anar arribant a Grècia progressivament, en cotxe, travessant tota Bulgària, i sentir com tot aquest territori actualment eslau però anteriorment hel·lènic només podia ser percebut des del cor de la nació grega com una província extrema i, en cert mode, bàrbara. Una mena de grecitat mancada sinó defectuosa però d’on provenen els homes forts com Alexandre Magne. L’espasa contraposada a la lletra. En anteriors ocasions arribí a Grècia amb avió, de colp, tota ella, tota una, de colp. Ara bé, allò que m’ha colpit ara, no és el propi país, que ja coneixia, sinó la desfeta del mateix. No és que per causa de la pandèmia estigués tot tancat i costara sopar a l’hotel d’allò que prèviament t’hagueres procurat al supermercat, era la sensació d’haver arribat a un lloc empobrit i sorprendre’t amb el fet que aquells demanant pel carrer no eren persones anteriorment marginals sinó persones recentment normals, empobrides per decisions polítiques.

Varoufakis és vist per l’ortodoxia política de Brusel·les com un radical sobreactuant, ara bé, ell ha vist de primera mà les conseqüències de les decisions adoptades per la troika comunitària. Ha vist Dijselbloem els seus veïns i compatriotes pidolant pels carrers? Ha vist centres de tot tipus tancats? Estava clar que Grècia no cumplia amb els paràmetres d’ingressar a la Unió Europea i que aquesta en va tancar els ulls per allò del prestigi fossilitzat de la vella civilització grega, bressol de la cultura europea. Deixar fora d’ella a la pàtria de Plató, Sòcrates o Aristòtil per només citar-ne uns quants era exposar-los més encara al món turc del que massa havien hagut de saber sense voler o forçar-los a tancar-se encara més en la religió, ells que amb l’ortodòxia, estan tan segurs d’haver trobat el camí, que no el cel..

La Unió Europea ha volgut tancar l’aixeta, aplicar mesures d’austeritat. Mesures que han agafat amb el peu canviat a molts que n’han patit les conseqüències, com sempre, classes populars. Allò que feia Grècia amb els comptes públics o els nombrossos subsidis i ajudes estava mal, però eren els únics? Recordem el famós acrònim comunitari de PIGS per a referir-se a Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya (Spain)... El dret romà tenia una fòrmula per a expressar això que ha passat: “negligentia in vigilando”.  Negligència en vigilar, si se t’escapa el presoner o se te crema la casa per haver-te’n anat de festa deixant-te el foc encés, la culpa és teua. S’aplicarà mai res en contra de aquells que neglijaren la vigilància dels comptes grecs o acceptaren l’adhesió a la Unió Europea sense cumplir els paràmetres? Jo aposte que no.

Pels carrers, la vida, els principals, nets i amb tota mena de contenidors de reciclatge probablement pagats i imposats per la troika comunitària, pels carrerons, la gent sense mascareta i bevent i fumant i jugant a cartes per terra. Com a mínim, Salònica no sembla tan caòtica com Atenes, normal, seria difícil!

  

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 23 de maig del 2021.

BOLXEVICS

 

M’he hagut d’acostumar a les plataformes de vídeos perquè, a causa de la reduïda d’alumnat a les aules i de la indisposició d’alguns, m’ha semblat la manera més eficient de fer arribar les explicacions a les cases. Busque, quan tinc temps, continguts que em semblen interessants perquè hi haja alguna explicació complementària a allò que diuen els llibres –entre altres coses perquè, de llibres, se’n toquen pocs, entre l’alumnat. De tota manera, no entenc estes coses com a substitutes de la docència però...

Quan entres a YouTube, per exemple, hi ha molts vídeos que es proposen per a cada perfil, i van provant-ne de nous per entedindre’t i per «instruir-te». La casualitat ha fet que apareguera a la pantalla de l’ordinador una entrevista, que podria ser també un debat, entre Pablo Iglesias i Antonio Escohotado –eixe home que, fa uns anys, estava en molts programes de televisió parlant sobre la llibertat de prendre droga. No he vist el vídeo, i això és important, però el títol m’ha resultat del tot curiós. Deia una cosa així: En qué se diferencia un bolchevique de un nazi. Sembla que eixa era la pregunta que Escohotado li feia a Iglesias. Repetisc: no he vist el vídeo, ni el voré. Escohotado és un home intel·ligent i sap que no deu plantejar mai el problema des de l’origen del comunisme perquè qualsevol persona sap que el Manifiesto es va escriure a Anglaterra i que el comunisme és fuit de la Revolució Industrial. En eixe temps, ni Rússia ni Xina es podien considerar industrials... i ni somiaven ser-ho.

Respecte a la pregunta de qui feia d’entrevistador, em sembla una mica infantil, i més sabent qui la planteja. La resposta de Pablo, no la conec, però sí que sé la que hauria proposat jo. Simplement, i per si la intenció d’Antonio era la de lligar els dos corrents, ho hauria plantejat amb una segona pregunta i li l’hauria contestada. Li hauria dit que les diferències no les enumeraré per no caure en una argumentació tan estúpida, però les similituds les tinc prou clares: Stalin va acabar els nazis i els bolxevics. I esta és la gran realitat. Per a les preguntes estúpides i malintencionades només calen respostes intel·ligents, i espere que Iglesias ho sabera plantejar així per deixar el senyor dels porros i la farlopa en el lloc que li cal.

Salvador Sendra

UNA NOVA TERÀPIA I ENCARA SENSE BAIXES

 

Un amic ho ha deixat amb la nóvia. Parlant clar: la nóvia l’ha deixat. Ell estava, i està, enamorat, i de segur que hi tornaria si ella li ho demanara. Arrossegant-se o caminant: tant fa la manera en què ho faça perquè la finalitat és la mateixa. Ho està passant malament, diu ell. Ella, no tant, diu ell també. I, com que la cosa tendia a anat-se-li’n, de les mans, va buscar l’ajuda d’un especialista. D’una especialista, per ser més exactes. Sembla que va a la consulta de la psicòloga i li conta les penes i les penúries. Supose que ella l’escoltarà; qui sap...

Hui m’ha dit que la terapeuta li havia dit que no prenguera café, ni alcohol, i que tampoc fumara. Li he preguntat si estava bona, la psicòloga. M’ha dit que no, tot i que s’ha quedat pensant-s’ho una estona, com si no se n’haguera adonat del detall; com si no sabera què és important i què no ho és. No crec que anara mai –jo— a una sessió de psicologia amb una terapeuta que no m’agradara, i més encara si l’has de pagar.

Les pulsacions altes, fin i tot en repòs, causa per la qual no deu beure, ni fumar. No entenc què té a vore una cosa amb l’altra. Si tens poques pulsacions no et recomanen que ho faces... I ara el xic està fadrí i no en pot gaudir. Quan no es té parella és quan la vida se t’obri i et presenta tota la seua dimensió. No he recordat de preguntar-li si pot menjar de tot o si també ha de fer un règim per qualsevol estupidesa d’eixes.

Quedar amb els amics és la millor teràpia i, a més, és la millor manera de gaudir dels sublims plaers de la vida. Un bon dinar, d’eixos de tres o quatre entrants i un plat fort, sense amanida i amb unes postres sense xocolate. Cava com a entrant i vi negre per rematar. Vi de postres i café, i després, altre café. Una copa de porto o de whisky i un bon cigarro de Cuba. Depén del dia, un Hoyo de Monterrey o un Partagás. Les terapeutes no tindrien faena i els pacients tindrien felicitat. Això mateix li he dit i no li he cobrat res per fer-ho. Si dinem i paga ell, fins i tot estic disposat a escoltar-lo. El xic, segurament acabaria enamorat, però de la vida!

Salvador Sendra

Paisatge de la Batalla de Madrid.

Segurament tots estareu fins als collons de les eleccions a Madrid, però a mi m'han cridat l'atenció algunes coses que no em resistisc a comentar.

Pablo Iglesias: restar al bloc de l'esquerra.

Pablo Iglesias és un animal polític, però no és polític de gestió, per a ell la política és conquesta de poder, de tot el poder. No li val aconseguir part del poder, gestionar una parcel·la de la cosa pública i, a partir d'ahí, tractar de construir alguna cosa. Com no havia aconseguit tot el poder, com el P$x€ en govern és una màquina, si no té una alta dependència del seu soci, de capolar amb suport dels poders econòmics i mediàtics, es va avorrir de ser vicepresident i se'n va anar a fer campanya a Madrid. No sense certa sensació d'impotència. Diuen que ho va fer per salvar el partit, supose que en part també. Però el que jo crec que era el seu objectiu és aconseguir el poder amb un bloc d'esquerres, si pot ser amb P$x€ més debilitat i sobrepassant a Mas Madrid. Això li haguera pogut donar un poc d'aire, no obstant això, no estic segur que no haguera deixat la política tot i haver-hi aconseguit aquest objectiu. Molt s'ha parlat aquesta setmana de la persecució que ha patit. Sí, la pressió ha sigut insofrible i això ha de passar factura en l'àmbit personal. Però no podem oblidar una cosa, ell ha comés moltíssimes errades i això ha portat al seu partit a una caiguda lliure, que amb la propaganda contra ell personalment, ha portat que restara més que sumara al bloc de l'esquerra. Més quan ell també ha tensat la campanya tot el que ha pogut.

Mas Madrid: Un baix perfil que funciona.

Mas Madrid ha jugat a un perfil més baix, a anar a explicar les coses de forma més amable, sense entrar en els jocs de Pablo Iglesias, ni en la batalla plantejada entre MAR i Redondo, que és on s'ha jugat la partida de veritat. La gent d'esquerres que fuig el soroll se n'ha anat a Mas Madrid. La dreta mediàtica tan centrada en Pablo Iglesias ha deixat en pau Mas Madrid i amb la campanya de baix perfil i una candidata decent, li han permés passar al P$x€ per davant en vots. Allunyar-se del soroll li ha anat bé.

MAR vs Redondo.

Per a mi, ha estat la clau de la Batalla de Madrid entre els blocs. Els plantejaments d'aquests és on de veritat s'ha jugat la guerra entre blocs. I qui ha guanyat és evident. Tant és així que jo pense que Pedro Sánchez abans de fer fora a Gabilondo, havia d'haver fet fora a Redondo. Molta gent encara no entén la victòria d'IDA, però cal reconéixer que l'estratègia de campanya ha sigut brillant. En canvi Redondo ha anat sempre a la contra, sempre per darrere i d'errada en errada.

1.- La convocatòria. Aprofitant que el P$x€ i Ciudadanos fan un acord a Madrid per decidir sobre els governs de Múrcia, sense comptar amb la gent de Múrcia, IDA convoca eleccions. Una oportunitat única de reforçar el seu poder després d'haver sigut "la líder rebel" contra el "Gobierno socialcomunista". Molts van dir que estava boja, que el moment no era idoni, etc. En un fòrum privat vaig dir que el PP eren els qui millor entenien el vessant polític de conquesta del poder, que s'ho jugava tot a una carta, que calia ser valent per a fer-ho i que segurament li eixiria bé. L'estratègia del P$x€ a Múrcia el deixa en ridícul i el PP apareix com un partit imbatible, una altra vegada.

2.- Socialismo o libertad. Sembla una parida, però el lema és senzill i amb potència. No és una cap bajanada, més en temps en els quals la gent està àvida de llibertats de tornar a la vida sense restriccions de la qual IDA ha fet bandera. En una època on els vells són una càrrega, on impera el "jo" per damunt de qualsevol altra consideració, la llibertat individual -una llibertat mal entesa, si es vol- és un valor sagrat. Més sagrat que la vida de gent a la qual no coneixes i que fins i tot fa nosa, per això els aparquem en residències. En entrar Pablo Iglesias el lema es torna Comunismo o libertad. Ningú sap què contraposar a aquests lemes. Pablo entra parlant de feixisme, cosa que ningú es creu; Gabilondo comença amb la parida de "soso, serio, formal", com si haguera dit "filosofo, inteligente, sabio", ¿què vol dir amb això? ¿Imitar una cançó de Loquillo?

3.- Gabilondo i Redondo. Tota l'estratègia s'ha fet des de la Moncloa. Primer designen amb el dit màgic a Gabilondo, sense que passe per unes primàries, cosa que li lleva legitimitat davant dels seus. En segon lloc, ell no decideix ningun aspecte de la seua campanya, la campanya li la dissenyen, i, fins i tot, en un primer moment, el protagonisme l'agafa Sánchez entrant directament a confrontar a IDA, després de la provocació d'ella, i per tant, reforçant-la. Un altre objectiu aconseguit per IDA.

L'estratègia primera de Redondo és menysprear Pablo Iglesias per intentar pescar vot de Ciudadanos, quan se n'adonen que no funciona, els toca canviar. Errada doble: enganyar-te en el teu públic potencial i atacar un aliat. La segona part de la campanya, comencen a entrar en la guerra contra el feixisme i defensa de la democràcia, per això ja està Pablo qui té la patent. Desconcert. En la tercera fase de la campanya, van tan perduts que els seus missatges s'ha dissolt en el no-res.

A Gabilondo l'han portat com cagalló per séquia sense que poguera fer una campanya que a ell li nasquera, en la que ell es trobara còmode. Diuen que no era el candidat idoni, diuen que no té caràcter, diuen que és massa... noséquè. Jo el que crec és que no han sabut, primer, guanyar el suport del PSM per a Gabilondo, i després, que Gabilondo i el PSM feren la campanya que els naixia, d'acord amb el coneixement que tenen ells de CAM i el caràcter del candidat. Això, més les errades d'estratègia, han suposat l'enfonsament. Responsable, Redondo directament.

4.- Solidaritat mecànica. Durant la pandèmia, sobretot ací al País Valencià, hem sigut molt durs amb els madrilenys per vindre de vacances i botar-se els tancaments perimetrals. Clar, no prioritzem la llibertat d'anar on ens isca pels collons, i cada vegada que venien els contagis ací creixien. En plena campanya calia estimular els instints antimadrilenys, i per tant, calia provocar-los. IDA va a Barcelona i diu que és una llàstima que estiga tot tancat, que mal ho estan fent ahí i que bé ho fan ell; la resposta no es fa esperar. Segon atac d'IDA: "Lo peor de España es Cataluña, País Vasco, Navarra y Valencia". I els insults als madrilenys des de tota "la perifèria" omplin les xarxes. Un bastió ha caigut. Sigues d'esquerres o de dretes, votes P$x€ o VOX o Unidas Podemos, no t'agrada que generalitzen i que t'insulten o "insulten als teus". Es crea una solidaritat mecànica, i ¿qui defensa a tots dels atacs? Sí, IDA. A la Batalla de València el que es va estimular sobretot és aquesta solidaritat mecànica, això va permetre al PP guanyar eleccions durant 20 anys amb el "No ens fareu catalans".

5.- Mentir ix debades. Si una cosa que està demostrada, és que quan hi ha campanya tant val dir veritats com mentides. No importa la corrupció, no importen les dades. El que importa és qui domine el discurs. Per això IDA ix donant xifres de morts en residències i hospitals falses, i no passa res, per molt que corren els altres a desmentir-ho. A més a més, els marques el discurs, els obligues a xarrar d'una cosa que reforça el teu marc mental. Marques el discurs i els temps perquè mentre ells et desmenteixen tu ja estàs en altra cosa.

6.- Discurs d'IDA. A IDA si li han deixat fer el seu discurs, un discurs amb el qual es troba còmoda, no com Gabilondo, i això li ha permés arribar a la gent, perquè no ha hagut d'assumir el discurs d'un altre. Per altra banda, les anomenades Ayusades, és el mateix que passava en Trump quan clavava la pota, que no acabava les frases o les construïa malament, tot el món l'entén. Perquè no tot el món té un doctorat amb astrofísica o filosofia. Això, els fa més humans i propers. Errades que també creen una solidaritat mecànica.

En resum, Redondo l'ha cagat bé. MAR ha marcat els quan i el què, l'espontaneïtat d'IDA a fet la resta.

Pdta: A MAR li ha vingut de puta mare que totdéu menystinga a IDA. Sun Tzu ja deia que una bona estratègia és fer creure a l'enemic que eres més feble del que eres en realitat.

 

Òskar "Rabosa"

UNA CROADA DIVINA PER A UN SUPERDOTAT PER A LA POLÍTICA

 

Quan algú és un neci, creu que tot allò que l’envolta es mou en els mateixos paràmetres que ell i, per tant, se sent el centre del món i la persona que mesura totes les coses. Quan te’n desfàs, de la ignorància, t’adones que hi ha altres maneres d’entendre el món i que cal plantejar-se el judici des d’un nivell adequat a cadascú i a cada situació. La meua funció, amb el present article, és la de fer-vos vore més enllà del propi nas perquè pugueu entendre i admirar la tasca de tots aquells que estan situats en un altre nivell i, com en el present exemple, a una altura moral insospitable per a nosaltres. El nostre gran exemple és: Antonio Cantó!

Antonio, Toni per al gran públic, s’ha dedicat sempre a la interpretació. Un dia, quan vivia prop de Madrid, va escoltar una veu que el va empentar a prendre partit en la vida pública de Torrelodones i va formar part d’un partit independent que supose que voldria netejar el poble de tanta corrupció i de la mala gestió. Al cap d’un temps, la veu se li va tornar a aparéixer i el va empentar cap al partit que havia d’aturar el desgavell nacionalista d’Euskadi i, per extensió, de la resta d’España: UPyD. La gran estrella va eixir a la llum i el poble va poder apreciar les dots sobrenaturals del gran Toni –nom de batalla— per a la política amb el tàndem ideal: Toni i Rosa (Savater observava per un foradet, com El gran masturbador).

El partit de Torrelodones es va enfonsar en la mateixa mesura que ho va fer UPyD, però Toni és l’Ulisses modern i es va unir a Ciudadanos, guiat per la misteriosa veu, la gran aposta contra la corrupció i contra el nacionalisme cantonal. Primer a Madrid, va pensar que la seua gran tasca estava a València, governada per uns comunistes en coalició amb l’independentisme radical que volien que la gent aprenguera valencià i que anara amb bicicleta. I això no es pot consentir! Ara que Ciudadanos navega a la deriva, la veu ha tornat i l’ha encarat cap al Partido Popular perquè és el partit que millor representa els principis de Toni: el no-nacionalisme i la no-corrupció (Savater observa el tàndem de Toni i Ayuso pel foradet...).

La veu el va dirigir a Madrid però la seua croada es va interrompre a causa de l’acció dels malvats. La veu l’ha advertit, de nou, que tornar a València podia ser la millor opció, perquè feia quinze dies que no hi estava i tot en la política s’havia empudeït. Ara, està, de nou, valorant de retornar-hi. De manera desinteressada i guiat sempre per uns ferms principis, Toni a anteposat la seua croada altruista a la buida i elitista vida del comediant. El Partido Popular de València representa com cap altre els principis que mouen Toni: contra la corrupció, contra qualsevol nacionalisme i amb l’empenta de Cañizares, el cardenal que mira pel foradet substituint Savater –que s’ha quedat a Madrid gaudint de la llibertat.

Guiat per la veu del bé i dotat d’una poderosa i captivadora personalitat, a més de tindre la gràcia de la paraula i les dots de la il·luminació divina, Toni retorna amb la croada a la terra dels infidels comunistes ultranacionalistes que volen que la gent aprenga valencià i que vaja amb bicicleta. Perdoneu però ho he de deixar ací perquè l’emoció m’impedix continuar escrivint.

Salva

L’ÉVIDENCE DE LA DÉCADENCE FRANÇAISE (ET NE SONT PAS LES MILITAIRES RÉVOLTÉS)

 

Il y a des ans que j’ai étudié à l’Institut Français de València et je garde un bon souvenir de tout ce temps. Là, à l’Institut, j’ai connu des gens et, aussi, j’ai passé des très bons moments avec ses activités : cinéma, cours, présentations de livres, cuisine, musique, etc. Tout ça, bientôt sera fini !

València, c’est une grand cité –on dissent quelques-uns—, mais peut-être, dans un temps prochain, elle deviendra un peu plus petite sans l’activité de son principal focus culturel francophone. Aussi, la France restera un lieu mois connu par ici : surtout pour les jeunes gens valenciennes. La culture française, ses idéals, son identité et tout ça que dévient de ses principes de laïcité, de républicanisme et de démocratie resteront un peu plus cachés pour nous… et sa langue !

Il y a des ans, –et je m’en souviens encore—, dans la voiture et chez moi, j’écoutais France Info mais… il y a déjà des ans. Sarkozy, pour épargner quelques Euros, fermait ses émissions dans l’Europe. Maintenant, Macron, par cette même raison, fermera quelques activités essentiels pour montrer la France au monde : sa meilleur ambassade culturel. Vraiment, je suis convaincu que tout ça n’est pas bon pour aucune raison –ni pour l’économique— ou, vraiment, ça signifie l’évidence de la décadence définitive de notre voisin du nord.

À partir de la fermeture, je suis sûr que l’activité culturel française dans les cités qui ont cette institution, bientôt disparue, restera insignifiante et cachée pour la population que peut avoir une certaine intention d’y participer. Pour moi, je crois ça que j’ai dit sur ces lignes : l’évidence de sa décadence. La culture doit être la première cause pour motiver les gens à connaître un grand pays comme ça et pour le visiter parce qu’elle nous montre, avec sa culture, ses gens, ses paysages, sa gastronomie et ses cités, et le meilleur site pour nous montrer tout ça fermera dans quelques semaines.

Salvador Sendra