CAL UNA EMPENTA MÉS: VOTEU CASADO, TINGUEU TRELLAT!

Hui, al mòbil, he vist una publicació en què hi havia un gràfic semicircular de colorets, molt cridaner i variat. Quan hi he entrat per assabentar-me de què tractava, m’he adonat que era la imatge d’una recent enquesta, on es comparava el resultat de les darreres eleccions amb resppstes recollides ara. No hi he observat res que puguera semblar rigorós, ja sabeu: número de participants, indrets on s’ha realitzat, mètode emprat, temps... Però, he de dir que tampoc ho he buscat, ja que no m’importa tot això.

Quan m’he fixat en els percentatges que detallava, he vist que la franja blava creixia, que la roja es mantenia i que la taronja defallia. El PSOE, per tant, es mantenia amb escasses pèrdues, el PP creixia amb força i Ciudadanos queia en picat. La resta, és irrellevant. I he pensat que Pedrosánchez devia estar preocupat amb els resultats d’estes enquestes tan rigoroses perquè ja notaria l’alè de Casado al bescoll. De Rivera, supose que se’n foten, l’un i l’altre, com és normal.

He pensat que seria divertit que el partit de Casado guanyara en vots el PSOE perquè Pedrosánchez defensava que el partit més votat havia d’intentar formar govern, i que la resta li hauria de donar suport per poder-ho fer i per governar. Jo no aporte res a tot això; només transcric les coses que va dir el candidato i ho adapte a una situació nova.

Com que sabem que els polítics són gent de paraula, i com vam escoltar en repetides ocasions les opinions del líder del PSOE, és evident que, en l’hipotètic cas que el PP traguera més vots, Pedrosánchez li donaria el suport necessari per governar sense l'ajuda dels extremistes. A més, també sabem que el PSOE va ser incapaç de convéncer ningú més enllà de Compromís i el càntabre Revilla –que ja van entrar convençuts a la reunió— perquè li donaren suport, o siga, que va balafiar vots i votants per tornar a convocar eleccions, i ara, si guanya el PP, hauria de cedir tot allò que demanava amb tanta intensitat i fermesa.

Ànim, Casado, una empenta, que necessitem un gobierno perquè tot funcione, ja saps: les pensions, les inversions, el finançament autonòmic i tot això.

Salvador Sendra

UN ASSESSOR HUMANISTA

Quan es va convocar la manifestació de Marid, ja vaig pensar que hi havia estat una jugada mestra del presidente Sánchez. Ho vaig estar parlant amb una persona que es dedica al periodisme i, al final de la festa per la unitat, crec que la meua intuïció estava encertada. Jo no sé com deu fer les coses el señor Sánchez com a presidente perquè no seguisc gaire la política, però allò que no em genera cap dubte és que es tracta d’una persona amb una interessant vessant analítica.

A més, soc conscient que no tota la faena és seua. Diuen els periodistes dels mitjans de comunicació de masses que les actuacions que prepara, les analitza amb un xicotet grup de persones molt properes a ell, entre les quals hi ha algun que altre assessor. Jo també ho faria perquè, si es té en compte que la gran majoria de presidents autonòmics i alts càrrecs del PSOE van estar en contra seua a les primàries, o siga, que van votar a favor de Susana, comunicar qualsevol cosa a aquells que s’han oposat des del principi a la seua presidència en el partit és molt més arriscat que deixar que s’assabenten després de prendre qualsevol decisió per personal que siga.

Sí ja era un encert col·locar Rivera i Abascal en la mateixa foto, encara ho ha estat més quan hom s’ha assabentat de la pobra xifra de manifestants. A més, i perquè la cosa no s’ature ací, el presidente mou la fitxa del dictador. Què ha de fer l’oposició? Tornar al carrer? Encara que ho faça només Abascal, la foto ja està feta, i els enllaços, també. A més, si una jugada com la del relator eixe, que ningú no sap què és ni a què es dedica, ell hi ha eixit beneficiat, de cara a l’opinió pública estrangera –la premsa internacional— això de fer una manifestació tan unitària just abans del judici de l’1-O pot entendre’s com una mena de pressió popular cap a uns jutges tan imparcials.

Finalment, si la manifestació ha estat una interessant victòria del presidente, ens hem de preguntar què passarà amb l’ordre de trasllat de les restes del dictador. Ara mateix, sembla que només es publique l’ordre del Consejo de Ministros, l’advocat de la família del mort hi presentarà un recurs davant del Tribunal Supremo. Però, si dit Tribunal els dona la raó i paralitza el trasllat de manera cautelar, eixe mateix imparcial Tribunal ha de ser qui jutge els presos independentistes.

No hi ha res com buscar-se un assessor humanista; o siga, algú que faça servir més el cervell i deixe de banda tantes estadístiques.

Salvador Sendra

GRÀCIES, SENADOR COSIDÓ!

Quan intentes escriure sobre un tema amb la informació que t’oferixen els mitjans de comunicació, segurament t’enganyaràs, i amb açò s’ha de conviure. Javier Perez Royo, en el seu article “Destrossa descomunal” publicat a l’ARA, especula que Cosidó, el senador malo, malísimo del PP sabia que es publicaria el contingut del missatge en què s’explicaven els arreglets del PP i el PSOE per renovar els càrrecs de la imparcial justícia. El jurista explica, però, que no sap quines són les finalitats que perseguix dit senador amb la publicació.

Cosidó, gràcies! Gràcies per fer públic el missatge en què explicaves el procés de renovació! Ara, però, hi ha gent que demanarà en teu cap, que no és altra cosa que el cap del missatger. Perquè, de qui ha fet la trama, ni se’n parla. I, de les repercussions dels moviments de jutges, tampoc. Fins ara, s’ha dit que hi ha hagut una negociació per situar al capdavant de la justícia un polític vinculat al PP, tot i que encara no se li havia comunicat res a l’escollit jutge, si més no, de manera oficial. També s’ha dit que hi havia altres juristes del Consejo General renovats i, per tant, eixos càrrecs (els vocals) escollirien el president Marchena. Però, tot i que encara no han pres oficialment el càrrec,els afortunats renovadors, sí que se sap què votaran. Finalment –i ací és on vull arribar—, no s’ha parlat que eixos vocals poden abandonar els llocs que ocupen a l’actualitat per a la nova distribució de seients ni de quins són els llocs que interessa canviar als grans partits polítics: corrupció, investigacions obertes, judicis pròxims...?

Si es mouen els caps de determinats jutjats, ho fan per promocionar-los i, de pas, derivar-los cap a altres activitats. Ja deien els romans –els antics— i així ho apliquen els bisbes, que per desfer-se d’algú, no hi ha res com un premi o una millora. Però, què passa amb tot açò? Doncs, que els llocs que ara ocupen eixiran a subhasta, o a concurs, o que correrà la borsa de jutges, o a saber... I, per tant, tota eixa falsa independència judicial que es pregonava haurà saltat pels aires.

Uns diuen que se n’ha d’anar el missatger Cosidó per salvar les institucions; altres diuen que qui ha de dimitir és la ministra de Justícia, per ser la instigadora; uns tercers opten per canviar els sistemes de nomenaments dels alts càrrecs; ningú parla del jutge... però, si en parlen, diuen que ha dimitit! I este és l’últim esperpent perquè ell no pot dimitir d’un càrrec a què no ha sigut nomenat, encara. El jutge Marchena, en el millor dels casos, diuen que ha escrit una carta on rebutja el càrrec però –torne a repetir-ho—, si no n’ha estat nomenat encara... Finalment, he llegit que eixa dimissió l’honra com a jutge, com si no se sabera de quin peu coixeja i com si es tractara d’un element alié a tot el procediment, quan ha estat ell el punt central del destrellat.

I ja, per si hi haguera algun dubte de la politització –i esta volta amb tota la legitimitat per fer-ho— el Gobierno acaba destituir l’advocat que el representarà en el judici contra els líders del procés independentista el mateix dia que Gabriel Rufián i Borrell munten un circ descomunal al Congreso que no venia al cas però que, si ho pensem amb el cervell de Pérez Royo, desvia l’atenció de la destitució del jurista i fa que se’n parle de la forçada baralla.

Salvador Sendra

LES SIGLES D’UN PARTIT DEMOCRISTIÀ

«Con el Partido Popular, yo me siento seguro». I, en el fons, este enunciat té raó si s’analitza des del punt de vista filològic. En primer lloc, i per realitzar la dura tasca analítica, hem de quedar-nos amb les lletres inicials del Partido Popular, o siga, amb PP. Tot seguit, hem de pronunciar eixes sigles de manera correcta: pepé. Finalment, cal saber que l’accentuació de la darrera e és un motiu de consens.

Prostituta, puta, meuca, bagassa, barjaula, bandarra, marcolfa, marfanta o maturranga són sinònims. Nosaltres, però, hem de fixar-nos en la segona (puta) per endinsar-nos en la seua etimologia llatina i trobar que putativus significa, poc dalt o baix, pensar o estar en lloc de. Per a eixa segona paraula, caldria afegir que una persona pot estar amb la meretriu i pensar que..., o saber que fa la funció de l’esposa. Putativus, per tant, passa per estar en lloc de.

El famós José de Natzaret, marit de Maria i pare de Jesús, era el tutor del xiquet, més que el seu pare biològic. Per tant, la seua funció era la d’estar en el lloc del pare, en este cas, en el lloc del colomet de l’Esperit Sant. José, a més, és un nom molt utilitzat per als batejos per als noms compostos i, curiosament, després els barons nominats són coneguts com a Pepe. Eixe Pepe, però, no és més que una abreviació del patre putativus que he descrit abans i que, lligant els caps, emparentaria amb altres paraules ací descrites. De fet, en alguns textos apareix amb les lletres PP.

El Partido Popular és una formació democristiana, cosa que significa que coneix la xicoteta descripció que he fet abans. Però, realment creieu que Casado encaixa en el perfil de pater putativus? Com a ciutadans, no estàveu més segurs amb Mayor Oreja o amb Mariano Rajoy? I ho dic perquè cal recordar que, per a un partit tan presidencialista, la feixuga càrrega de la paternitat a mitges que du associada a les sigles (PP o pepé) requerix d’un home amb barba o, si més no, d’un mascle amb bigot.

Salvador Sendra

DEBE GOBERNAR LA LISTA MÁS VOTADA

El Partido Popular siempre ha defendido que, en unas elecciones, la lista –o el candidato— más votado debe ser quien gobierne. Realmente, si se mantiene la opción de la democracia directa, su discurso sí que posee una cierta legitimación porque, de otro modo, el gobierno se formaría de manera indirecta o, por decirlo de otro modo, a partir del voto delegado, bien de diputados, bien de concejales, bien de delegados.

Con anterioridad, la democracia interna de la organización era, simplemente, votar que el presidente del partido tuviera poderes absolutos para decidir quién formaba parte de la ejecutiva, quién sería su sucesor, cuál sería la estrategia y la línea política. Ahora, con la opción de votar en unas primarias, el Partido Popular ha decidido liquidar, aunque solo sea en esta campaña, el sistema del dedazo presidencial; tal vez porque el presidente creía que podría, de manera indirecta, ubicar a su candidata…

Tras las elecciones primarias, el partido optó por una nueva dirección, la de un joven desconocido llamado Pablo Casado que, en cierto modo, desvía la línea sucesoria desde la derecha hacia un poco más a la derecha, desde el populismo hacia un poco más de populismo, aunque todo esto no es importante porque, en el caso de poder formar gobierno, las rectificaciones que se acordaran con sus supuestos socios lo podrían llevar a hablar catalán en la intimidad, o a puntualizar matices sobre el movimiento vasco de liberación.

Con esta nueva opción llamada democracia interna con votaciones primarias, el Partido Popular entra en la fase de la indecisión ya que los pocos militantes que le quedan tienen la posibilidad de elegir a su líder, cosa que ya se ha realizado. Con el voto directo, Soraya ganó a Pablo, o sea, que si se aplica la premisa que tanto ha defendido el PP, la exvicepresidenta no debería tener objeción alguna para ejercer en su nuevo cargo. Pero, el problema ha llegado cuando se ha rechazado el pacto entre los dos candidatos más votados.

Una segunda vuelta, se decía, podría dividir el partido. Un enfrentamiento tan directo, se decía, podría desgastar demasiado a sus candidatos. Todo esto son opiniones o, por decirlo de otro modo, visiones subjetivas. Lo que es realmente objetivo es que el Partido Popular ha escogido a su candidato con un sistema de elección indirecta y, por tanto, ha fallado a sus principios: la lista más votada por los afiliados es la de Soraya. Casado será el nuevo presidente del partido con solo un 34,36% de los votos (19.977 en toda España), o sea, una miseria. A todo esto, debemos tener en cuenta que con menos de 60.000 afiliaciones reales, el número de apoyos directos del nuevo presidente es de pena. Suerte, Pablo.

Observador internacional

COM UN VITET A L’ANUS

La intensitat de la campanya de primàries del PP ens està deixant sense cap altre titular. Sembla que al món no passa res més que eixa pugna fratricida per liderar el Partit Popular en una nova època, ja del tot regenerat i net. Les candidatures, de gent desvinculada del partit en la seues glorioses dècades de corrupció, lluiten de manera incansable per encapçalar una nova etapa blava –que en realitat és eixa tonalitat blavosa del blanc que ja se n’empassa d’alba per impol·luta.

Vora 850.000 afiliacions estan convidades a participar del procés de selecció d’un nou lideratge que duga el partit, altra volta, a la Moncloa, on cada afiliat/-da s’ha implicat per complet amb el futur del seu partit; perquè els del PP abans paguen les quotes del partit que mengen. Si ho analitzem per ordre, primer paguen les quotes del partit, després paguen les hipoteques i, finalment, compren el menjar. De vicis, no en tenen.

Amb les bases totalment mobilitzades i implicades pel nou projecte, a causa de la renovació, i amb unes candidatures sorprenents i del tot desvinculades del passat corrupte, eixe procés de primàries s’assembla cada volta més a un vitet que s’introduirà a l’anus de l’ase perquè un genet concret guanye la cursa amb un animal que, a priori, pot assemblar lent, però segur. Per resumir: ase igual a Partit Popular, vitet igual a eleccions primàries i, finalment, genet igual a candidatura guanyadora.

Però, què passaria si la candidatura victoriosa no fóra tan impol·luta com tot això? Déu vullga que no passe però, si per una remota casualitat es donara el cas, la relació entre l’ase, el genet i el vitet es podria alterar i acabar invertint el procés. Per exemple, podria passar que s’introduïra el vitet per l’anus del genet mentre que l’ase arribaria caminant plàcidament cap a la meta. I hi arribaria en tercera o quarta posició, muntat per una persona desesperada que es mouria descompassada.

Diana

ELEUTERIO SÁNCHEZ

Recorde que, de xicotet, hi havia un nom que s’escoltava sovint en els mitjans de comunicació. Es tracta d’El Lute. Així, per damunt i per resumir, se sap que era un delinqüent habitual, analfabet, que sovint estava detingut a causa de vore’s embolicat en delictes menors, com robatoris o altres malifetes semblants. Finalment, la seua fama va arribar perquè va ser condemnat per alguna cosa grossa, o ben grossa. Sembla que ho va ser a pena capital i que, després d’un temps, va passar a cadena perpètua.

A la presó va aprendre a llegir i a escriure. Amb el temps, va estudiar Dret i va aprovar però, mentrestant, el seu nom era conegut a causa de les múltiples fugides; unes més llargues, altres més curtes... I diuen les males llengües que, cada volta que el régimen tenia algun problema que calia amagar, El Lute s’escapava de la presó. Per a una persona intel·ligent, com va demostrar que ho era, qualsevol ocasió era bona per pegar a fugir i gaudir d’eixa llibertat i de la joventut robada, i més quan el futur no pintava gaire clar.

Al final del régimen, la seua sort va canviar i va ser posat en llibertat. Els judicis pels quals va ser condemnat s’anul·laren i, a partir d’ací, va poder fer vida normal: tan normal com la fama assolida li ha permés. Però el detallet que crida l’atenció és eixe de les fuites... Perquè, penseu que, realment, se’n van aprofitar d’un delinqüent despert per convertir-lo en una estrella mediàtica i, així, poder-lo usar en els moments més delicats? Això, almenys, és el que jo recorde que deien, i no pocs.

Hui ha eixit publicada la sentència de la trama Gürtel, ahir van caure unes quantes peces grosses del PP mentre s’aprovaven els presupuestos per a 2018 i el presidente pareixia cansat: exhaust. Quina casualitat que, de bon matí, ens hagem despertat amb un escorcoll a Catalunya en què es busquen unes proves que ja s’han buscat com a quinze voltes més. Els mitjans de comunicació ho deuen tindre difícil per escollir una portada, no trobeu?

Salvador Sendra

Com guanyar la loteria!

Apunteu ràpid, el mètode per a guanyar la loteria es...

No correm tant i llegiu o desplaceu-vos fins a la fi de l’article saltant la improductiva meitat per saber com guanyar la loteria. Abans, un poc de política. D’ací a pocs dies, exactament tres, tindran lloc noves eleccions a Catalunya. Cada partit s’esgota doncs per reforçar les seues posicions i afeblir les dels contraris. L’expectativa de vot no em va ni em ve, per a això es poden consultar els nombrosos sondejos. Qui hi competeix a les eleccions, de nou això tampoc em va ni em ve, tot i que mes d’un es tirarà les mans al cop dient que és molt allò que està en joc, siga la unitat d’Espanya per a uns, que la continuació de la lluita per l’emergència d’una nova nació per a altres, que el millor encaix d’una regió rebel, en el cas dels que opten per una postura conciliadora.

Doncs bé, a mi això ni em va ni em ve, allò que em sorprén es que es parle de noves eleccions el 21 de desembre del 2017. Que sàpiga jo –i que algú em corregisca si ha canviat-, les eleccions es convoquen a l’estat espanyol i Catalunya encara és una regió d’Espanya cada quatre anys. Tanmateix, les últimes eleccions van tindre lloc al setembre del 2017. Sóc de lletres i una persona de poques llums en general, però crec no equivocar-me en dir que del setembre del 2015 al desembre del 2017 no van quatre anys sinó tan sols dos i un parell de mesos... ¿Que haurà pogut doncs motivar una anticipació d’eleccions?  Supose que el resultat...

A les elecccions del 2015 el nacionalisme català proindependentista guanyà i de llarg les eleccions. Pam dalt pam baix, el 70% del parlament català era proindenpendista i ningú es queixà en el seu moment que havien estat unes eleccions amanyades sinó unes lliures en les que la gent, el subjecte elector, el poble de Catalunya, es va decantar per la independència com abans el total d’Espanya als anys 30 ho va fer per la República en detriment de la monarquia. Com acabà tot, començant per la mal anomenada Guerra Civil car fou una sublevació militar amb recolzament de l’Església i la dreta tradicionalista, és ben sabut; centenars de milers de morts i un règim dictatorial, el de Franco, que durà prop de quaranta anys i que deslligà a la Península Ibèrica (car a Portugal governava la dictadura de Salazar) dels avanços socials a la resta d’Europa durant les dècades dels 50’s i 60’s.

Se suposa que hem avançat molt, ningú albira ni espera guerra enlloc, i ja és bona cosa i no un sarcasme...

Ara sí, apunteu ràpid el mètode per guanyar la loteria, o les eleccions, no importa. Si el resultat no ens convé, val a dir, si no guanye jo, seguim jugant.

*Cal apuntar però que això no és una particular malpraxis ibèrica. Arreu del món, i sempre caient les coses del costat del poderós, quan no interessa el resultat es fa que continue el joc i es canvien els actors (allò important, els factors, lampedusianament, deuen romandre inalterats). Recents desclassificacions de papers han demostrat la implicació de la CIA en l’assassinat del primer ministre iraní Mosadeg per haver gosat nacionalitzar el petroli. Així les coses, fomentem la dissidència des del costat de la religió atés que el Sha no era religiós. Hui la antiga Pèrsia és la República Islàmica de Iran... Parlem també de les nombroses ingerències nord-americanes a Centre-amèrica, Argentina o Xile? De les de França a Argèlia o l’Àfrica Sub-sahariana??? Massa casos i poc espai...

                                            

Bucarest, 18 de desembre del 2017.

Lluís Alemany Giner.

ELS DARRERS DIES DE CIUDADANOS: ATENCIÓ ALS MOVIMENTS D’ANTONIO!

Tic, tac... Els dies corren contra el nou partit que aspira a regenerar el món polític, a unificar l’Estat, a protegir l’español de l’assetjament dialectal perifèric per convertir-lo en la llengua de referència mundial i a fer del liberalisme la solució econòmica i política, o siga, la pedra filosofal, que s’exportarà des d’España cap a la esta del món. Però, per saber-ne l’evolució, la clau està a seguir Antonio!

Ciudadanos és un partit polític de referència que va aparéixer arran de la defensa del castellano (español) a Catalunya i que s’ha estés a la resta de l’Estat amb un estrany discurs d’odi a la pròpia cultura –a la gent que l’ampra, millor dit– i  que apel·lava a una regeneració de la dreta –ara es diuen liberals— que no acaba d’arribar perquè el PP, molt més adult i seré, sap com torejar els xiquets de Rivera. Ara, es troba en els darrers moments d’allò que ha estat una flamerada amb pólvora humida.

Si recordeu UPyD, eixe partit polític que va gosar superar el PP quant a utilització del conflicte basc per guanyar vots, el seu moment va durar fins que ETA va aturar la seua activitat. A partir d’ací, ha passat a ser un grupuscle residual i anònim. Ciudadanos, pel que es pot endevinar, està condemnat a seguir-los en la deriva, una volta que el problema català s’apaivague. Si serà a les pròximes eleccions o a les següents, només ho podrem saber observant els moviments d’Antonio Cantó, per si abandona el vaixell amb tots els flotadors col·locats; els companys del seu actual partit han de ser conscients que Antonio és la persona que s’ha de salvar, per damunt de tot i de tots, perquè ha de seguir representant la ciutadania des d’algun escó.

Rivera sempre tindrà l’eixida digna del Partido Popular, de la mà de García Albiol, també situat a la dreta del PP, perquè no se li pot recriminar la seua acció política i, a més, ha de ser recompensat pels treballs prestats durant els darrers anys protegint els interessos populars. Antonio podria entrar, també en este grup i presentar-se per governar l’Ajuntamet de València, ja que els populares ja quasi s’han quedat sense regidors desimputats, o reinventar-se per esta terra com a salvador de l’español en perill, ofegat per un plurilingüisme que resta hores de castellano i adoctrina quan ensenya que la nación española no va nàixer amb els reyes Católicos, com en el seu dia féu Rivera a Catalunya.ºº  

             

Signa un humil ciutadà que va tindre l’oportunitat de saludar personalment Rosa Díez amb dos besos.

LA DEFENSA DE LUIS BÁRCENAS

Obris la premsa i veus que hi ha hagut una sessió, al Congreso, en què s’ha interrogat un tal Luis Bárcenas relacionat, com tot apunta, amb el Partido Popular, de què fou tresorer i, més endavant, senador. La cosa és que s’acusa este home d’haver-se apropiat de diners negres relacionats amb el Partido per enriquir-se. Luis tenia diners a Suïssa, en un compte bancari que gestionava aprofitant escapades a la muntanya, a esquiar i escalar. Supose que entrar a la sucursal de costum devia ser com anar a un balneari o un sanatori.

Els empresaris feien donacions al Partido Popular i estos diners desapareixien, diuen des del Partido, perquè ells no en saben res, ni recorden res, ni en sospitaven remotament. El nom d’empresari –des de fa poc, emprenedor— està vinculat a la lluita per la supervivència, a l’èxit professional i personal, a la vida del triomfador que té com a mèrit guanyar diners per crear cada volta més llocs de treball i, així, contribuir a crear un món millor i més just basat en l’equilibri natural de les forces i en una legislació escassa que protegisca les inversions, ja que la tendència humana és bondadosa i equànime.

De manera altruista, els bons empresaris feien donacions a un Partido concret perquè este guanyara les eleccions, ja que estaven convençuts que es tractava de la millor opció per a España. Posaven els donatius en un sobre i, malauradament, confiaven en un home sense escrúpols que, suposadament, feia la cisa al Partido que l’havia contractat per enriquir-se de manera il·lícita. Tots, i totes, confiaven en ell i, sense cap mirament, els enganyava. El innocents empresaris que confiaven que eixos diners, degudament ensobradets, arribarien a un final tan digne com merescut, feien una acció semblant a qui posa euros al platet de missa i realitza una pregària anònima.

I, com s’havia d’adonar ningú d’esta situació? El Partido confiava cegament en este home i li encomanava la gestió dels seus comptes degudament auditats i transparents. Els empresaris, no hi veien cap il·legalitat en el procediment perquè eixos diners no tenien cap finalitat que anara més enllà del bé d’España i, a més, eren donacions anònimes i desinteressades. I Bárcenas, aprofitant la bondat d’uns i d’altres, tenia els diners al banc, esperant, segurament, que es fera l’hora de la missa per posar-los al platet seguint el ritual preestablert en el Concili corresponent.

Però, i si Bárcenas haguera sigut un emprendedor en el seu temps lliure i haguera repartit part dels diners, dins de sobres, a altres persones, de manera desinteressada? En este cas, l’acusació que intenta acabar amb els arguments d’esta bona persona perdria tota legitimitat perquè el pobre tresorer seria també empresari en el seu temps lliure i, per tant, estaria vinculat a la lluita per la supervivència, a l’èxit professional i personal, a la vida del triomfador que té com a mèrit guanyar diners per crear cada volta més llocs de treball i, així, contribuir a crear un món millor i més just basat en l’equilibri natural de les forces i en una legislació escassa que protegisca les inversions, ja que la tendència humana és bondadosa i equànime.

Salvador Sendra

LA HIPOCRESIA ÉS LA MARE DELS PRESUPUESTOS

Hi ha actes de tan gran hipocresia que haurien de ser recordats durant una bona temporada i, a més, fer-los servir de referent per explicar la baixesa humana als futurs ciutadans; en estos presupuestos se n’han vist un parell, i de grossos. En primer lloc, no hauríem de tindre cap problema a dir que es tracta de un pressupost tutelat per ETA, si pensem en algun moment que l’argumentari que ens ha fet empassar el PP al llarg de la darrera dècada té algun sentit i alguna credibilitat. Les similituds i els enllaços que permeten a qualsevol persona amb una memòria mínima els podeu buscar vosaltres mateix en una o altra font (premsa, àudios, youtube, blogs...); tant fa.

D’altra banda, i malgrat l’èxit de Pedro Sánchez a les últimes primàries –i a les penúltimes— cal  dir que la seua posició respecte als comptes generals no ha canviat gaire del de la gestora perquè el diputat de Nueva Canarias, i cal recordar-ho, va fer campanya amb el PSOE. I d’este comportament es desprén que al darrere de l’aprovació dels comptes hi ha la mà dels socialistes, amb l’agreujant que estos s’aproven sota el comandament de Pedro Sánchez i no de la gestora, que es renta les mans –supose—, ni de Susana.

Però, i com deu pensar González Pons, tot i la presència d’ETA en el subconscient de part de la negociació, i de la mà llarga del PSOE, pense que en el top ten de la hipocresia es troba es troba el cínic mediocre, per excel·lència: Albert Rivera. Ciudadanos va dir i va repetir fins a l’extenuació que no acceptaria pactes amb els nacionalistes, a més de fer servir un discurs centralista que vol eliminar tot premi i tota gratificació lligada als territoris. I està clar que la línia que intenta seguir, a més d’impossible, tot i que el col·locaria en el centre de qualsevol negociació, no passa de ser pura demagògia.

Finalment, cal esmentar que els demonitzats per part de la premsa –la poca premsa— progre, o els pobres il·lusos que no poden entendre la demanda dels partits regionals per millorar la seua terra i els seus habitants, no posseïxen un argumentari sòlid si se sap que les majories absolutes són centralistes per natura. Ara, a esperar la reforma del sistema electoral que proposa Ciudadanos per ser ells, i no altres, els grans beneficiaris de cara a una nova cita electoral. Liberals però jacobins i hipòcrites!

Salvador Sendra

Calen lleis draconianes contra la corrupció.

Vista la darrera onada de corrupció que assola a l'Estat espanyol, queda clar que aquesta situació no té remei. No té remei, si no hi ha canvis radicals. Canvis radicals que han de passar necessàriament per una modificació a fons del marc legal per combatre la corrupció. En primer lloc, el canvi més radical i necessari és una separació de poders. Ara hi ha una separació de funcions, però no hi ha separació de poders que puguen fer de frens i contrapesos. Aquesta falla radical impedeix que es puga lluitar contra la corrupció i, a més a més, la fomenten. Si el sistema naix corromput, no pot evitar-se la corrupció. És més, el sistema empara i fomenta la corrupció.

Però no sols això, cal una modificació de la llei penal. Una modificació que agreuge les penes. Les penes per delictes de corrupció –suborn, prevaricació, finançament il·legal dels partits polítics, defraudar a la hisenda pública, etc.- són penes que fan rissa. Robar o furtar tenen penes molt més greus que les penes per als delictes de corrupció. Açò fa que isca a compte ser corrupte. L'efecte dissuasiu de la Llei penal és mínim. Si a més a més, que la corrupció no passa factura electoralment als partits polítics, la conclusió lògica és que ser corrupte paga la pena.

Per una altra banda, cal que els partits polítics amb casos massius de corrupció siguen dissolts. I no val a dir que els partits tenen casos a una o dues CCAA, quan tinguen casos generalitzats, a diversos llocs de l'Estat i en llocs importants (Diputacions, Comunitats Autònomes i en l'àmbit estatal) eixe partit deu ser dissolt. A més a més, quan un partit siga dissolt, cal que els dirigents siguen inhabilitats. S'ha de posar fi a allò de "jo no sé res" i "jo no me n'adonava de res", quan a la seu o al Govern Autonòmic corren sobres, contractes amb suborns, etc. Si no sabia res o no s'adonava de res, per imbècil inhabilitat. Si eres el cap, vigila que tot es faça bé.

És clar que acabar amb paradisos fiscals, i altres forats negres a l'àmbit internacional, és un tema essencial. Però hi ha un problema, no es poden acabar amb ells des de dins d'un Estat només. Les mesures econòmiques aleshores hauran d'anar encarades a allò que sí és possible des de dins d'un estat. En primer lloc, considere essencial atacar a l'arrel, com vaig escriure al post sobre Messi, és a dir, a aquells que dissenyen totes les estructures empresarials, per evadir. Igual cal canviar fins i tot el concepte de territorialitat, i considerar que el delicte es comet a España quan el defraudat és l'Estat espanyol. Açò, si un despatx d'avocats o assessors situat a Panama crea un entramat fiscal per perjudicar a l'Estat espanyol, els advocats són responsables davant de l'Estat espanyol encara que tinguen la seu a Panama.

Per altra banda, calen mesures draconianes pel que fa als patrimonis dels condemnats. Aquestes mesures han de ser les més draconianes. Així, si hom acusat de corrupció deu justificar d'on prové el seu patrimoni, els ingressos que ha obtingut i d'on provenen els béns. A més a més, un corrupte deu tenir presumpció que ell estava en política per enriquir-se il·lícitament i, per tant, els diners obtinguts de l'Estat al llarg de la seua vida com a polític els deu tornar, tots. Si hom acusat de corrupció és president d'una Comunitat Autònoma i es demostra que hi ha durant el seu govern ha sigut corrupte, i abans ha sigut diputat, alcalde d'alguna ciutat, etc., tots els diners per eixes tasques com remuneració els ha de tornar. Tota la vida política ha sigut un llarg camí per enriquir-se il·lícitament, per tant, cap percepció rebuda de les Administracions era legítima.

Les mesures patrimonials no sols el deuen afectar a ell, també a la família més propera. Els familiars hauran de justificar el seu patrimoni, i tot el patrimoni que no puguen justificar com obtingut legítimament ha de ser confiscat. El mateix haurà de passar amb regals i jaguars que apareixen al garatge d'un dia per l'altre. La ignorància, o fer-se el loco, ha de ser penalitzada si no com delicte almenys sí a l'esfera patrimonial.

Finalment, calen mesures draconianes contra les empreses que corrompen, que obtenen contractes després de fer donacions a partits, de subornar a polítics, funcionaris, etc. Aquestes empreses deuen tenir prohibició per a sempre per contractar amb l’administració, han de tonar la totalitat dels diners rebuts per l’administració, hagen o no ejecutat l’obra encara que això les porte a la fallida, i si ho han fet continuadament, han de ser disoltes. Els administrador han de tenir les mateixes penes, dures, que els polítics, el patrimoni dels administradors ha de ser tractar com els dels polítics, i han de ser inhabilitats per administrar patrimonis durant molts anys sinó de per vida. Els socis d’aquestes empreses no tornaran els diner rebuts com ha beneficis, però sí perdran tot l’invertit a l’empresa, per no actuar i vigilar el que feien els administradors anomenats per ells.

La llàstima és que ningun partit polític voldrà aplicar un règim draconià a la corrupció, ja es sap, no fora cas que els toque a ells o als d'ell. El poble, ignorant, tampoc les exigirà, perquè tots són uns lladres, dona igual qui mane, i total no val per a res. A més a més, pensen: si roben els del meu equip, vull dir, els del meu partit, està bé. Sí, pensen com en el futbol, quan ho fan els d'ells, tot està justificat.

Un país amb estructures corruptes no pot acabar amb la corrupció. Només quan es canvien les estructures i es penalitze la corrupció, s'acabarà. I sabem quan serà això: MAI!

Oskar “Rabosa”.