dijous, 29 de desembre de 2016

La postveritat contra la pseudoveritat.

El terme de l'any per al diccionari d'Oxford de llengua anglesa ha estat el de postveritat. La postveritat va referència a la situació en la qual, a l'hora de crear l'opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l'emoció i a les creences personals. Hui en dia, quan una cosa no agrada, quan el poble pren decisions contràries a les recomanacions dels mitjans de comunicació dominants, els mainstream media, quan no es fa cas del que diuen els grans partits polítics, ni els experts oficials... aleshores la gent viu en una política de postveritat. Brexit, Trump i acord de pau a Colòmbia han posat de moda aquest terme.

Enfront de la postveritat s'alça la pseudoveritat. Hom pot pensar que el terme pseudoveritat és un oxímoron, o que directament és una expressió inútil, donat que un argument o és veritat o és fals, i el sufix pseudo ja implica falsedat. Però el sufix pseudo també és refereix allò que no és "no-genuí", que no acaba de ser autèntic. Per pseudoveritat entenc allò que malgrat no ser veritat o totalment autèntic és cregut o percebut com una veritat. La pseudoveritat fa referència a la situació en la qual, a l'hora de crear opinió pública, els fets i les creences són presentats com objectius perquè s'adapten perfectament una determinada ideologia, tot sovint mitjançant tècniques de manipulació mediàtiques.

La pseudoveritat fa servir fal·làcies com arguments ad populum (el que pensa la majoria), ad verecundiam (presentats per científics, experts, etc., per tant, amb una pàtina de cientifisme i expertisme), ad nauseam (repetició d'arguments fins la sacietat), etc. Les tècniques de mediàtiques poden són més complexes i per no fer el post massa llarg, deixe l'enllaç a un post d'aquest mateix blog, R-TV: Una televisió gran fa un cervell menut, on trobareu un programa de ràdio de La Tejonera, de Colectivo Burbuja, titulat "Lobotomías televisadas". A més a més, la pseudoveritat està al servei d'una ideologia i es presentada fora de tota ideologia.

A diferència de la postveritat, la pseudoveritat apel·la a arguments racionals, no emocionals, a fets objectius, no a creences. La pseudoveritat és creguda per gent amb cultura, classe mitjana, no per gent sense estudis, classe baixa o treballadora més propensa a la postveritat. Els arguments de la postveritat tenen un suposat pes, són veritats absolutes, a vegades gairebé axiomes. Són arguments tan evidents que ningú hauria de gosar posar-los en dubte. Per a qui gose posar-los en dubte hi ha cadafalcs a les "places públiques" –que hi representen els mitjans de comunicació dominants- llestos per cremar públicament als heretges.

Exemples de pseudoveritat en podem trobar molts. Alguns exemples pseudoveritats:

a) Referits al model polític: les democràcies liberals són les democràcies per excel·lència, i els països occidentals tots tenen democràcies liberals, encara que no passen un examen rigorós de què ha de ser una democràcia liberal; no hi ha alternativa fora de les democràcies liberals, les alternatives són dictadures; la sobirania popular i la voluntat general governen als països Occidentals; la globalització suposa una millora per a tot el món; quan a les grans empreses i als rics els va bé, va bé a tothom; etc.

b) Referits al model econòmic: el capitalisme és la millor forma d'assignar els béns que són escassos; tots els sistemes econòmics, excepte el liberal, han fracassat; el capitalisme i la democràcia van indissolublement units; l'Euro ha suposat l'avanç més gran d'Europa, ningú pot eixir-se'n sense tornar a l'Edat de Pedra; la gestió pública és ineficient i el privatitzat funciona millor; etc.

c) Sistema polític estatal: la Transició espanyola va ser una modèlica, va portar la democràcia a Espanya i això va ser possible gràcies al Rey Juan Carlos I; el P$x€ als anys '80 va aconseguir que a l'Estat espanyol és fer un salt cap al benestar, fins estàndards europeus; a l'Estat espanyol hi ha una democràcia amb separació de poders; etc.

d) Política internacional: Chávez era un dictador; Putin ha implantat a Rússia un sistema autoritari, ha envaït Crimea, a més pretén annexionar-se la meitat d'Ucraïna, i recolza Al-Assad perquè és una dictadura com ell és un dictador; Aràbia Saudí és un país aliat d'Occident (amb això és dona a entendre que es respecten els Drets Humans) mentre que Iran és una teocràcia (on s'aplica la xaria i els ciutadans estan oprimits); Hillary Clinton era una dona assenyada, preparada, pacifista, defensora de la democràcia, els DDHH, socialdemòcrata..., mentre que Donald Trump era un tipus groller, insolent, masclista, racista, bel·licista, amic de Putin...; etc.

Aquestes són algunes de pseudoveritats, gairebé axiomes, que no necessiten ser demostrats per ser veritats evidents, que dominen a la nostra societat i al nostre temps. El tema de la pseudoveritat donaria per una tesi, però amb aquests exemples sembla que queda clar el que vull expressar.

El problema que s'ha manifestat durant el 2016 és que algunes d'aquestes pseudoveritats comencen a no ser acceptades com a tals, no per res, sinó perquè comença a solsir el sistema ideològic que les suporta. La falta de creença en la pseudoveritat és sovint presentada com postveritat. Els garants de la pseudoveritat no poden coure que ja no se'ls crega, per tant han començat una croada (veure per exemple l'article a El País de John Carlin, periodista d'esports ara "analista" polític internacional i mundial, titulat "El año que vivimos estúpidamente") per tal de recuperar l'hegemonia sobre la Veritat, tot mitjançant desqualificacions, insults i males maneres.

Assistim al començament d'una guerra per la Veritat, entre la pseudoveritat i la postveritat.



Òskar "Rabosa".

dimarts, 27 de desembre de 2016

PILIL-ICE I TITOLA-CREAM

Qui té ja una edat, si mira en perspectiva, aviat s’adona que ara s’anomenen coses que abans no se sentien enlloc; per exemple, això que ara en diuen “emprenedors”. Amb esta paraula es tracta de substituir allò que se’n deia “autònoms”, o siga, els treballadors que es paguen, del seu sou, la cobertura social i que facturen per cobrar la feina que realitzen. Puc pensar això que vosaltres també hi penseu, o siga, que la paraula “autònom” du implícita una càrrega pejorativa que es vol eliminar.

Programes de ràdio, articles de premsa, assessors de tota mena i altres mitjans vinculats o no als governs intenten vendre les qualitats d’esta nova professió i introduir-la en els sectors que han estat més reticents a la facturació, com són els jóvens acadèmicament formats. La lletra menuda de la venda del mot “emprenedor” ens conduïx cap a la visió empresarial com a èxit en la vida, on a partir d’una idea o d’un projecte i una empenta lligada a la joventut s’hi pot aconseguir. Si mirem, però, els contres, hi podem trobar una societat econòmicament estancada que no pot absorbir eixe excedent de persones formades, o amb gana de progressar, i que sol·licita la seua aportació per eixir-se’n de l’entrebanc.

El teixit empresarial no dóna per a més i el món gira amb força sobre el mateix eix, liberalitzat des del temps de Nixon —crec recordar—, i amb un ull posat en l’èxit d’uns pocs com poden ser Amancio Ortega, el xic de les bateries Tesla, el d’Apple o el de Facebook, entre d’altres. L’èxit dels emprenedors més visibles, una dotzena de persones d’entre quasi set mil milions d’ànimes, ens val d’exemple per a la nostra dura tasca d’emprendre. A més, hi ha revistes com Forbes que ens refrega per la cara la quantitat de milions que poden aglutinar els més agraciats de l’emprenedoria, però als quals hi podem optar si treballem amb gana i idea.

Si la Seguridad Social està mancada de fons i les empreses no creixen més, les ajudes socials i les pensions l’acabaran d’eixugar si no fem de cada persona una empresa en potència, que treballe per eixir-se’n i per contribuir des de dos perspectives diferents: que deixe de cobrar i que comence a aportar. I és per esta raó que el nostre cap no ha de cessar per poder avaluar les possibilitats d’això anomenat “mercados”. I és per esta raó que la meua ment ja fa temps que s’hi ha posat de debò en la tasca emprenedora. Ara estic pensant d’assortir el mercat de gelats per adults!

Un gelat en forma de penis pot ser una bona opció alhora d’abordar un mercat encara verge d’estos productes. Amb el palet sostindrem eixe nou ice cream mentre anem xuclant i mossegant amb delicadesa el nou producte. He pensat de posar-li un nom atractiu però encara tinc dubtes: estic entre dos títols (fina ironia amb el nom “títol”). D’una banda, pense que “titola-cream” pot ser una bona opció, per la barreja que faig del nom que li atorguem del penis per estes contrades amb la projecció internacional que li aporta el “cream”. Però, d’altra banda, pense que també pot ser apropiat el de “pilila”, també molt usat, barrejat amb el de “ice”, per les mateixes raons que he exposat abans.

A mesura que ho pense, la millor opció podria ser la de traure al mercat dos productes. D’una banda, un més cremós, de fresa i nata, amb el nom de “titola-cream” i d’altra, un format més juvenil amb el nom de “pilil-ice”, per així accedir a dos mercats que no tenen perquè solapar-se. El segon, amb el format de gelat clàssic de sabors i amb la punteta coberta d’una caputxeta adequada a cada gust. Ja imagine la gent xuclant el meu producte, passant-se la llengua pels llavis i parelletes gaudint, en públic, d’eixe gran plaer que és menjar gelats i compartir-los, fins i tot a l’hivern. Que en trobeu? Me la jugue?



Salvador Sendra

dissabte, 24 de desembre de 2016

ELS HORTS URBANS

El meu amic Josep és molt progre i ara està obsessionat amb tot això de la vida saludable. L’altre dia, després de convidar-nos a sopar un bullit de creïlles i bajoques, regat amb aigua clara, ens va proposar, a la resta de la colla, de sol·licitar un hort urbà perquè hi havien acabat d’eixir a subhasta. La veritat és que amb totes eixes manies de córrer, menjar vegetals i fer ioga, jo ja m’estic incomodant una mica però Josep és el meu amic i això pesa a l’hora de prendre decisions.

Després de presentar-nos per accedir-hi, vam tindre la mala sort que ens el van adjudicar amb unes condicions que ara no vénen al cas. Josep, sembla que no comptava amb estos contratemps però el postureo requerix d’un esforç considerable, si es vol ser d’esquerra i ecologista. A més, jo diria que tampoc havia calculat la inversió que ens suposaria adquirir les ferramentes necessàries per al conreu de l’hort. Tot i això, la il·lusió es va sobreposar a la comptabilitat i ens vam llançar a l’aventura agrícola que encara hi ha gent que pensa que es sana.

La parcel·la, que era gran, estava compartida i, a l’altra meitat del terreny, hi havia un grup de jubilats que ens vigilaven atentament i que, des del primer dia, ens marcaven cada una de les tasques. D’una banda, em sembla bé perquè diuen que l’experiència és important però, quina experiència pot tindre un jubilat de Telefònica, o de Mercadona quan estem a l’hort? Fins i tot jo, que tinc una paciència de sant, m’estava començant a molestar de tanta intromissió. Però, si la cosa pot empitjorar, malauradament tendix a fer-ho!

Em preocupa la relació que es crea entre el color verd i la natura, i entre el cultiu de vegetals a la ciutat i la salut. I estic realment sorprés que encara hi haja algú que pense que un hort que es troba a tocar d’una ciutat pot criar alguna verdura de qualitat perquè, a més de la contaminació del sol hi ha la de l’ambient. No obstant això, seguix havent la falsa creença que relaciona el cultiu sense productes químics amb l’ecologia. I sobre la superfície verda, ni comentar-ho perquè, de ser així, la conca del Ruhr esdevindria el paradís terrenal.

L’obsessió amb la verdura m’ha dut a observar, a les tendes, el preu dels vegetals i a mirar si són ecològics. I resulta que omplir cada setmana la cistella, amb els millors productes —i ecològics!— ens resultaria molt més econòmic que la inversió que hem fet fins ara: i això que acabem de començar. No comptaré les hores de faena per a no enemistar-me... Però, i per acabar, només puc dir que si hem de sol·licitar un hort d’este tipus, millor serà que ens busquem socis capitalistes o, si més no, entesos perquè, de no fer-ho perdrem les amistats.



Salvador Sendra

dijous, 22 de desembre de 2016

Ànima d’argila i terrissers de l'ànima.

L'argila és un material mal·leable. La humanitat l'ha fet servir des de la prehistòria per fabricar tota mena de receptacles, gots, olles, càntirs, gerres, perols, cassoles, tests, etc. A més permet la decoració i l'esmalt, per tant, molts d'aquests receptacles eren adornats fins i tot alguns són autèntiques obres d'art. Doncs, bé hi ha molts que pensen que l'Ésser humà té una ànima d'argila. Què és, amb una educació adequada, una ànima mal·leable (o si no voleu dir ànima, digueu-li cervell) i assumirà la forma que es desitja, així naixerà un ésser humà nou, pur i bo.

Aquesta teoria no és nova. Naix del concepte de "tabula rasa", terme, que des de Locke, es refereix a què la ment seria com una fulla un blanc on es pot escriure qualsevol cosa. En un assaig interessant, encara que en certa manera esperava alguna cosa més, Steven Pinker desmunta el mite de la "tabula rasa", juntament amb el del "bon salvatge" i el "dogma del fantasma a la màquina". Això no obstant, entre els corrents de l'esquerra encara predomina aquest mite.

No han sigut sinó "els països socialistes" qui més èmfasi han posat a tractar de canviar l'ànima humana per crear el nou ésser humà. El marxisme-leninisme anava a crear el "nou home soviètic" i també "la nova dona soviètica", només pel fet de viure a un meravellós Estat socialista soviètic. El resultat va ser, com no venia el "nou home soviètic", que es van haver de crear GULAGS per separar de la societat els hòmens que no assumien "les bondats" del socialisme soviètic. A la llarga va aparéixer el "Homo sovieticus", tot el contrari del "nou home soviètic". A la Xina també volien un home xinés nou, i aquells que no s'ajustaven al perfil, acabaven als Laogai, camps de reeducació mitjançant el treball. El model dels Lagogai s'estendria pels països comunistes asiàtics, a Corea del Nord i Vietnam. Per tots aquests llocs s'estendrien els "enginyers de l'ànima humana", escriptors i artistes que haurien de dissenyar l'ànima de l'ésser humà.

A Occident també ha haguts terrissers de l'ànima humana. Un exemple són els conductistes, els enginyers del comportament. Els seus resultats han estat en nombrosos casos desastrosos. A més a més, no són pocs els que com els ideòlegs del "nou home soviètic" a Occident propugnen el modelatge de l'ànima mitjançant l'educació, i mitjançant ella la creació d'un nou home nou, amb característiques diferents segons l'opció ideològica que es prenga. Els més notoris hui en dia són els/les ideòlegs/ues de gènere, malgrat l'evidència del cas de David Reimer, supervisat pel psicòleg John Money, que va ser un rotund fracàs i David Reimer va acabar suïcidant-se, gràcies a la reassignació de sexe per considerar que els humans no tenim sexe sinó gènere.

Hom pot contra argumentar que la propaganda seria un cas de modelatge del comportament. Però la propaganda, des d'Eward Bernays, no es centra amb tractar de modelar l'ànima com si fóra un muntó d'argila del que pots treure la forma desitjada. Ans al contrari, tracta de controlar la informació que els subjectes reben, de controlar la percepció de la realitat per excitar el subconscient i les parts més primàries del cervell humà, per tal de crear un estat d'ànim a favor de determinades causes, productes, ideologies, etc. No tracta de donar forma, sinó de traure la forma subjacent i posar-la al servei d'uns objectius.

Sent tot el que he exposat evident i, per tant, que l'ànima humana no es pot modelar a gust del terrisser de torn, cada vegada es sent més allò de l'educació, educació i educació, perquè els xiquets del futur siguen tots clons i amb el comportament desitjat pels terrissers. Uns volen que l'educació servisca per a crear emprenedors. D'altres, especialment, cada cop que hi ha una dona assassinada per la seua parella o ixen estadístiques o enquestes de comportaments masclistes, s'insisteix en l'educació, la necessitat de canviar els comportaments, etc., perquè cap dona siga assassina i s'acabe amb els comportaments masclistes. I tinc males notícies per a tots ells: l'educació, el control del comportament, la enginyeria de l'ànima i/o social, etc., no ho pot tot.

Amb això no estic dient que l'educació, la cultura, etc., no tinguen cap influència, que la tenen i molta, però sí que l'Ésser humà no és modelable a gust dels terrissers.


P. S.: Deixe de banda, el tema de la construcció de la realitat social, que ja tractaré, en un futur pròxim o llunyà, en un altre post.


Òskar "Rabosa".

dimecres, 21 de desembre de 2016

LA LLENGUA DELS SENYALS

Ara que fa mal oratge i que estem més temps a casa del necessari, tenim la possibilitat de pensar i reflexionar una mica. I les coses que em vénen a la ment, segurament a causa de la pluja, estan quasi totes relacionades amb les tempestes i els desastres que provoquen. A açò, ben poc puc aportar; només vull apuntar la diferència entre fenomen meteorològic i desastre —o qualsevol altre sinònim—, que no és altra que la manera en què afecta els interessos humans: fenomen, sense humans; desastre, amb humans. I dins del mot humans, pareu molta atenció a la quantificació de les pèrdues a l’hora de qualificar les dimensions del fet.

Unes construccions inadequades, per exemple, poden provocar que, allò que en un principi era una pluja sense més, passe a ser un desastre sense pal·liatius i, per tant, amb esta realitat hem de pensar que la natura gairebé no aporta res, sinó que som els humans qui ho provoquem. Però no vull que es quede aquí la cosa perquè l’altre dia, en un dels periòdics més meravellosos que es poden trobar a la premsa española, hi havia la peculiar interpretació d’un fet que va ratllar el desastre: una xica, al Port de Sagunt, es va quedar aturada en un pas de la carretera que s’estava inundant. Els bombers van haver d’actuar per salvar-la de damunt del capot del cotxe, on havia pujat mentre la filmaven els curiosos.

La interpretació del periòdic líder de la prensa española va ser ben curiosa perquè apuntava que el senyal que alertava de la possible inundació estava escrit només en valencià i —clar— podria haver-se donat el cas que la xica no l’haguera entès. Per tant, allò que havia estat un simple fenomen meteorològic quasi deriva en una catàstrofe, a causa de la redacció d’un senyal de transit en una llengua gairebé incomprensible per a una persona normal. Jo ho entenc, la veritat, i faria el mateix si pensara de presentar alguna demanda per ajudar la meua clienta.

L’altre dia van denunciar un amic per saltar-se un stop. No va passar res més enllà de la quantia de la denúncia que rebrà aviat. Això que va ser un fenomen provocat per l’excés d’acceleració i la manca de frens haguera pogut ser un desastre si s’haguera endut algú per davant, el meu client-amic. Segurament em dirà que li presente algun recurs per a vore si s’escapa de pagar; cosa normal. I són els dies de pluja els que et permeten pensar relaxadament i, si cal, preparar les coses per al futur. Segurament, el senyal que indicava que el vehicle del meu amic s’haguera d’aturar en eixe creuament, estava en anglés. Ell, si no recorde malament, és de la vella escola i va estudiar francés a EGB.



Salvador Sendra

dilluns, 19 de desembre de 2016

Conspiracionisme: la soterrada batalla russo-turca

A penes arribat a casa i ni temps que he tingut d’assimilar el canvi, del Sol del Mediterrani a la neu dels Càrpats.
           
 Sona el telèfon i em donen una notícia inesperada les conseqüències de la qual bé poden posar qui siga a tremolar: l’embaixador rus ha estat assassinat a Ankara!
           
Escric abans de temps per no poder ni voler donar peu a majors anàlisis posteriors. Quan un ha comés l’error d’estudiar àrab, el creuen un orientalista tot terreny, algú capaç de discernir el bé i el mal en aquella confusa regió del món... Qui ha telefonat és una cadena de televisió que em demana a correcuita una valoració de l’assumpte. Es sorprenen de que no ho sabia, però a diferència d’ells, jo no visc permanentment connectat; és el món actual, el món a diferentes velocitats. Ells no tenen major interés en la mort d’una persona o no, i tampoc els puc culpar, informar a diari sobre morts té eixes coses, t’immunitza contra l’horror. Ells volen una frase, una pinzellada que no dirà la competència, un plus sobre les cadenes rivals.

Tornem al cas principal, la mort de l’embaixador rus a Turquia. ¿És casual que siga a Turquia i és casual que siga l’embaixador rus?. La resposta és no a ambdues coses. ¿Ho ha provocat la OTAN? Bé podria ser. Altra possibilitat seria allò que diuen fets consumats, val a dir, fer-ho i veure què passa, qui són els teus amics, qui et recolza en les teues accions o qui se t’oposa...

Així les coses analitzem perquè Turquia estaria darrere de l’assassinat de l’embaixador rus i perquè els Estats Units també podrien estar-ho, o com a mínim no importar-li’s que Turquia ho haja fet. El motiu és que la guerra de Síria estava fins a fa poc en un punt mort del qual com a les obres fantàstiques, només es pot eixir mitjançant una inesperada giragonça de dubtosa credibilitat. El DEUS EX MACHINA en aquest cas, ha estat la intervenció russa, que en poc temps i amb ajuda només de l’aviació, ha conseguit parar als bàrbars del DAESH o Estat Islàmic. Podria semblar una bona notícia, però Turquia no pot pair que arribe algú de fora i es mostre més fort que ells, com tampoc admetran que durant anys no han fet res més que atacar als seus propis kurds. El motiu, el 70% dels kurds del món viuen a Turquia, que té por de separatisme per part seua.

A més, els kurds turcs, històricament molt mal tractats, ara tenen un nou model just al costat. Al veí Irak, els kurds gaudeixen ja d’una independència de facto envers el poder de Bagdad. Exploten les seues fonts de recursos i es defensen ells, de fet, els que millor ho han fet, allí el DAESH no ha pogut posar peu. Turquia no podia consentir que ara al-Assad eixira guanyador del conflicte amb ajuda russa ni que els seus kurds tingueren exemples de llibertat i democràcia al costat de casa. Rússia vol guanyar galons. Putin segueix somiant amb el poderiu soviètic al temps que Erdogan voldria refer l’Imperi Otomà i és el segon exèrcit de l’OTAN després del dels Estats Units.

Dues grans potències amb interessos contraposats, una bala i molts motius. Al meu parer Turquia ha volgut tensar la corda per veure si Rússia reacciona però sap que no ho farà perquè encara no és prou poderosa. A la Rússia d’Stalin als 50’s ningú li hagués assassinat sense conseqüències un ambaixador. Veurem què fa la Rússia de Putin. Probablement engolir ràbia,  ràbia que d’alguna manera ja eixirà algun dia fora...

Lluís Alemany Giner
Brasov a 19 de desembre de 2016

dissabte, 17 de desembre de 2016

UN NADAL CARA A LA PANTALLA

M’agrada vore eixes fotografies on hi ha gent mirant la pantalla dels telèfons mòbils. Jo, he de confessar que també ho faig quan estic en una reunió, tot i que siga de faena; en els menjars d’amics, tampoc em costa de fer i, fins i tot, ho faig quan estem molt poquets a taula. Abans pensava que m’havia de reprimir de fer eixes coses, però ara pense que no es tracta de mala educació, sinó d’optimització del temps i de l’espai.

La qualitat de la conversa ha empitjorat tant que cada volta que m’he d’enfrontar a una em faig malalt. D’entrada, ja supose que no m’importarà en absolut què m’ha de dir la persona que tinc davant, o les persones. I això és ben trist, no n’hi ha dubte. A més, si ja he dubtat de la qualitat de la conversa, normalment causada per l’ús tan pobre que es fa del llenguatge, així com de les possibilitats comunicatives humanes, millor serà que no ens plantegem res sobre el seu contingut.

No sé si la causa és la baixa qualitat educativa ─supose que no perquè ara ja estem a la mitjana europea, segons l’estudi PISA─ o què collons passa però crida l’atenció la poca informació que tenim de qualsevol cosa important. Solem aportar, com a molt, una frase lapidària, o una sentència, que acaba, sovint, amb una opinió personal que sol voltar sobre si m’agrada o si no. I, clar, amb este ambient és molt difícil d’interactuar amb l’altri. Enllaçar dos idees ja és cosa de superdotats!

A les reunions de treball, la situació és semblant a les ja exposades anteriorment perquè la ínfima qualitat discursiva de qui ens envolta es troba quasi sempre acompanyada de la magnificència de l’ego i, per descomptat, això li aporta el plus de insuportabilitat que cal per buscar una evasió ràpida. En realitat, es tracta d’una reacció a vida o mort. Recomane, per tant, la desconnexió, més que siga temporal, per motius de salut.

Com a Instagram sempre hi ha dones boniques ─o hòmens, si s’opta per esta preferència─ per al meu gust eixa és l’opció ideal: alegra, entreté i no deixa rastre. I m’agradaria que ho tinguéreu en compte ara, a Nadal, perquè vos pot salvar d’una bona. Però dels dinars i sopars d’estes dates no vull escriure res perquè els meus comentaris al respecte ja sobren.


Bones festes!



Salvador Sendra

dimarts, 13 de desembre de 2016

Guerra humana i humanitària.

Alepo està a punt de caure. Mentre l'exèrcit de Síria, amb l'ajut de Putin, està a punt d'entrar a Alepo, els mitjans d'informació, objectius com són ells, ens parlen de la crueltat, de les calamitats als hospitals, de les històries cruels de les tropes d'Assad o dels bombardejos indiscriminats de Putin. Que dolents són els dolents! Per una altra banda, l'altre dia feien una pel·lícula a la TV, pense que era la 2, titulada Nuremberg, no cal que diga que va, amb l'Alec Baldwin fent de fiscal al judici... No vaig veure ni dos minuts. Que bons són els bons!

El Dret Humanitari és una de les coses més falses, a la vegada que un dels intents més lloables, desenvolupades per la imaginació de l'Ésser humà. És un intent de posar límits a una de les coses que no en té, la crueltat humana. Sí, no només l'estupidesa, com deia Einstein, és infinita. La crueltat també ho és. Reconéixer això, no suposa reconéixer que "l'Home és un animal dolent per naturalesa", o que "l'Home és el llop per a l'Home" (em permet usar Home com Ésser Humà perquè segur que les feministes estan d'acord, que dins de l'espècie humana, els cruels som els hòmens). No necessàriament és cruel, però la crueltat és infinita, i qui no estiga d'acord, com diria Spengler: Mireu al vostre voltant. Què és el que veieu? Ni els "flowerpowers" poden ser tan cecs, encara que posen tota la voluntat en mirar les floretes i els arcs de Santmartí.

No diré que no siga un intent remarcable el fet d'intentar posar límits a una cosa que no en té. Un intent utòpic, però. Tota persona benpensant –progre o catòlica, socialista o liberal, nacionalista o universalista, etc.- està d'acord en el fet que a la guerra ha d'haver-hi un nivell d'humanitarisme. Cert que això ho pensen tots en temps de pau, perquè en temps de guerra ningú s'ho planteja. Només quan acaba la guerra la venjança, tal vegada i depenent a qui, s'estableix per mitjans humanitaris amb els perdedors. Però la guerra mai ha estat humanitària, ni tan sols per banda dels bons: dels defensors de les llibertats, la democràcia, i demés mandangues d'eixes.

A l'antiguitat no hi havia dubte: matar, violar, saquejar i fer esclaus. Sense disfresses. Sense autoenganys. Sense mandangues justificatives. Troia fou destruïda, les dones violades i assassinades, vells, xiquets i hòmens tots passats a ganivet. Sense pietat. Sense remordiments. Gneu Pompeu Estrabò després de la Batalla d'Asculum va matar a tots els picentins , sense suar, sense posar massa mala llet. Els grecs a Troia no van voler tallar els subministres d'aigua i bloquejar la ciutat completament, com proposava Ulisses, així els va anar, 10 anys per conquerir la ciutat; Cèsar no va cometre eixe pecat a Alèsia, el setge va ser total; Vercigentòrix va expulsar de la ciutat a tots els que no foren guerrers (dones, xiquets i vells) per veure si els romans s'apidaven i els feien esclaus, moriren de fam. Sense patir. Sense penediment. Més sobre la crueltat humana a la guerra trobareu a la Bíblia, especialment al Deuteronomi i a Josué quan els israelites tornen a Canaan on trobareu passatges autènticament sàdics. Sense complexos. Sense remordiments. I per la gràcia de Jahvé.

No hi ha humanitat a cap guerra des d'aquells antics temps. Les tàctiques humanitàries, que n'hi ha hagut des de l'antiguitat també, des de Cir el Gran passant per Genguis Khan, no són més que això, tàctiques, al servei de l'objectiu, guanyar guerres amb les mínimes baixes. No van ser humanitaris els mongols, ni els turcs, ni els croats que prengueren Jerusalem i feren una de les matances més brutals enregistrades per la història en nom del Jesucrist de l'amor a l'altre. Cap guerra, ja fóra civil o entre estats, s'ha produït sense que hi haguera actes cruels, barbaritats, violacions, ni sense tot allò que anomenen hui en dia genocidis, crims de lesa humanitat, etc. Sempre hem sigut molt humans.

Vist el caire que anaven prenent les guerres, bàsicament pel desenvolupament de les armes, i vist el fruit de la Il·lustració, que pariria els Drets Humans, es va inventar el Dret Humanitari. Sense dubte, portats per la creença en el mite de "el bon salvatge", que de bo no tenia tant com es pensaven, van intentar posar límits a la crueltat. Un invent del s. XIX que tractaren de regular mitjançant els Convenis de Ginebra, que mai ningú se'ls va creure ni menys respectar. 

Turquia va massacrar els armenis, més d'un milió de morts, sense espantar-se i tots mirant cap a una altra banda. Després arribaria la I Guerra Mundial, amb tota classe d'armes químiques, matances de civils per milions, sense sufocar-se. En acabar la guerra comencen a pensar a castigar als perdedors (alemanys) per crims de guerra, però s'acontenten a fer sodomitzar (econòmicament parlant) al poble alemany, fins que Hitler va dir prou. L'assaig de la II Guerra Mundial que va ser la Guerra Civil Espanyola també va ser ignorada pel que va a les matances sistemàtiques comeses, amb perdó als guanyadors criminals amb el context de la Guerra Freda. La Segona Guerra Mundial va ser una massacre, amb crims per totes bandes, però ara bé, els benpensants van pensar castigar només els perdedors, que van ser jutjats a les farses de Nuremberg i Tòquio. Perquè els morts civils alemanys a bombardejos com el de Dresden o els japonesos morts per les bombes atòmiques, sí que són "detalls de la història de la II Guerra Mundial", per tant no calia castigar als responsables dels dits bombardejos.

Després de la II Guerra Mundial, el llistat de guerres amb massacres és extens. De cap em venen: les diverses guerres d'Israel contra els seus veïns Corea, Guerra Independència d'Alger, Vietnam, Afganistan contra els soviètics i la guerra després dels soviètics amb els taliban contra tots, Nicaragua, El Salvador, Iran-Iraq, la Guerra dels Balcans, Txetxènia, matances entre els hutus i tutsis a Ruanda, les guerres a El Congo, Afganistan de nou amb EUA contra els talibans, Guerra d'Iraq... Entre tantes, i tantes, i tantes altres.

Només un pocs, perdedors i demonitzats, han sigut condemnats per crims contra la Humanitat. La Cort Penal Internacional s'ha quedat en un acudit de mal gust. Cap dirigent de cap potència seurà a cap banqueta. Mentrestant, els dirigents de les potències, a la vegada que cometien, comente i cometran crims, s'omplin la boca amb que l'enemic és un criminal. Tot plegat una farsa sense gens de gràcia. El paper mullat del Dret Humanitari en els millors dels casos és un intent de bona voluntat, en el pitjor dels casos una falsedat, la majoria de les vegades que s'ha aplicat ha estat una venjança freda amb aparença de judici just.

La guerra és molt humana, humanament humana, molt cruel, cruelment humana, i poc humanitària, inhumanitàriament humana. No hi ha crims de guerra, només hi ha morts que la Història oblida ràpidament. Detalls de la Història.


Òskar “Rabosa”.

dilluns, 12 de desembre de 2016

CATOLICISME CONTRA XENOFÒBIA

Saben aquell que diu que hi havia un estat anomenat Àustria i un dia hi ha eleccions. A la segona volta d’eixes eleccions arriben un partit d’extrema dreta i altre d’extrema esquerra —és un dir. Hi ha gairebé un empat però, al final, guanya per poc l’esquerra. Hi ha denúncies respecte al tràmit del recompte dels vots i s’ha de tornar a votar. Es torna a realitzar el procés i guanya l’esquerra amb més solvència. I a Europa se n’alegren de la victòria!
Un candidat d’un partit ecologista sense cap afiliació és el nou president austríac, i tots se n’alegren —o quasi tots—, per Brussel·les. Però l’altra part de l’acudit, la vessant oculta que li aporta la gràcia, és, precisament, això que no diuen: on estan els partits moderats? A la primera volta van caure, i eixa és la raó de la història. El fracàs que va suposar la primera ronda els ha fet aplaudir una victòria que, si es donara als respectius països, els faria estirar-se els cabells.
La polarització política està tornant-se tan evident que a França es podria donar el cas que Fillon i Valls li hagueren de donar suport, a Melenchon, per molt que ara siga un extremista, un radical i un populista antisistema. I tot per aturar la possible presidència de Le Penn. A Holanda, altre tant pot passar front a l’ultradretà ros de qui ara no recorde el nom.
Imagine un paisatge parisenc de tardor com el que ara pinten els diaris francesos i on un seguit d’importants bancs de la City es disposen a instal·lar-se al centre de negocis de París. D’il·lusió és viu però no es menja. Vos imagineu que a França guanye Le Penn les pròximes eleccions? Marine que es planteja també d’abandonar la UE... El pobres banquers, que es trobarien de mudances en eixe temps, què farien? Doncs això que esteu pensant ara, precisament, si és que vau llegir l’article en què explicava perquè crec que Irlanda és la gran beneficiada del Brexit. El capitalisme defugirà el seu terreny natural —el protestant central— per refugiar-se en altres indrets —catòlics perifèrics— perquè els seus fonaments ètics estan tots ensorrats.
I eixa és la raó per la qual ara m’estic plantejant de repensar la pròxima crisi d’una manera força entenedora i, com no, enfocada des de la perspectiva religiosa, que mai passa de moda. Els estats europeus perifèrics més catòlics (pigs) són els que pitjor han dut això que s’ha anomenat capitalisme, com explica de meravella el meu llibre de capçalera escrit per Weber, però són els que menys representació ultradretana i xenòfoba tenen als respectius parlaments. Per tant, si es tracta d’una crisi, esta haurà de ser l’enèsima del capitalisme, i no política! Als estats catòlics perifèrics, l’augment de la ultradreta és encara fluix, en comparació amb els altres, i aplicar la paraula coincidència sembla massa forçat quan es tracta de fets constatables.


Salvador Sendra

dimecres, 7 de desembre de 2016

NO MOS FAREU VALENCIANS

Definir algú com a valencià és, simplement, adjudicar-li l’imprescindible vincle amb la ciutat de València. Esta apreciació que sembla d’allò més normal per a qualsevol persona de l’interior de l’àrea metropolitana, és del tot difícil de pair per a qui, com jo, pertany a altres zones de la Comunitat Valenciana. No sóc valencià ni vull ser-ho —i Déu que em lliure!— perquè, afortunadament provinc d’altre lloc, millor o pitjor, però d’altre lloc.
Em podria definir com a comunitari, però, automàticament, pensaria que em referisc a la Unió Europea, o alguna cosa per l’estil. I este és un dels problemes que deriven del mal ús que es fa del poder i del centralisme, tot i que siga autonòmic. Per tant, ni valencià ni comunitari; o siga, sense gentilici autonòmic. Em sent discriminat front als andalusos, extremenys, asturians o aragonesos. Els murcians i els madrilenys estan en una situació semblant a la meua però, si ho mirem bé, es tracta de dos autonomies uniprovincials.
Ja m’han imposat la llengua, ja que l’Estatut d’Autonomia diu que el valencià és la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, tot i que a València el seu ús siga residual. Però jo, si sóc d’Alacant, per exemple, parle valencià, i si ho sóc de Castelló, també. La febra centralitzadora s’ha apropiat del meu gentilici i del meu idioma, a més de moltes altres coses, com la paella, que m’estalviaré d’enumerar per no desviar el tema.
Jo em negue a sostindre l’apel·latiu de valencià, perquè no ho sóc. Ara, però, hi estic molt més allunyat que abans perquè les Falles són patrimoni de la humanitat, i jo n’he vistes ben poques: al meu poble no se’n planten. Parle valencià, diuen, i ara, al 9 Canal 9, volen fer altra tria —i ja n’han fet alguna abans— per exposar-nos el model de llengua més adequat per a l’època daurada que encetarà en breu: sóc de l’àrea coneguda com a comarques centrals i pronuncie bé. La paella, a ma casa, sempre l’han feta amb cigrons, tot i que en cuinem de tot tipus perquè hi ha moltes maneres de guisar-la i l’any té diverses èpoques, a més, a Almería no sempre hi ha hagut hivernacles... El primer bou embolat que vaig vore, el recorde a la perfecció perquè quan jo era xicotet no se’n feien.
Ara bé, respecte a la inclusió de les perifèries a la comunitària valencianitat, pense que no hi haurà problema perquè les Falles, ara que estan al súmmum de la humanitat, ens han d’integrar a totes i tots, i podrem seguir com estem ara, en esta mena de casal. Hi ha qui proposa que el nom siga País Valencià però, com podreu entendre, jo hi sóc contrari, per progre que parega. Sóc més bé partidari de Levante, o Llevant, per escriure-ho en eixe idioma que es diu valencià, perquè el trobe molt més inclusiu que l’altre. També en val el nom d’Indret Entre Catalunya i Murcia, Castella i Aragó, per si ho volem acotar una mica més. Ara que estem, canviem les províncies per anacròniques? 

Alacantí Borratxo i Fi

R-TV: Subliminal.

Un dels documentals més interessants sobre la publicitat i missatges subliminals. Música, cinema, anuncis, fotos, etc., cap forma de comunicació queda sense ser revisada en aquest documental. Vendre, influir en els xiquets, influïr en el comportament, influir en la política... És tot això possible. Mireu, decidiu.

dilluns, 5 de desembre de 2016

LA GRAN VICTÒRIA DE RENZI

Està clar que qualsevol persona que s’ho propose pot escriure en un BLOG i crear opinió. D’altra banda, està clar que els mitjans de comunicació de masses ens tracten com si fórem beneïts infants que ens ho empassem tot, creiem en la màgia i, a Nadal, comprem loteria pensant que ens pot tocar. Ara que, pensant-ho bé, potser estan encertats!
Renzi està acabat en la mesura en què ho està qualsevol partit socialdemòcrata europeu. Ell no va estar escollit pel poble, sinó per les elits europees, i per poder garantir-se una nova presidència havia de moure alguna fitxa. Ell, com a persona intel·ligent que és, va encetar una consulta que sabia que perdria, com ho sabia qualsevol persona normal. Però la jugada li ha eixit rodona.
L’oposició interna, la d’altres diputats del seu partit, se suma ara a la de la resta de partits de tot tipus: des dels partits d’esquerra fins als més dretans. Segurament, si Renzi haguera volgut, eixe referèndum l’haguera guanyat, perquè només hauria d’haver pactat alguns aspectes polèmics de la Llei. Però, sabedor com era de la seua feblesa, ha preferit una derrota tot sol que una victòria compartida.
El 40% dels vots és un resultat fantàstic per a una persona sola que s’enfronta a tots. Els guanyadors s’hauran de partir el 60% restant, o siga, que entre uns i altres, i afegint, també, els detractors socialdemòcrates, toquen a no-res. La jugada de Renzi ha estat fantàstica i el deixa en una posició envejable per presentar-se a unes noves eleccions i guanyar-les, si vol. Ell eixirà legitimat i la resta no podrà pactar un govern alternatiu perquè són massa diferents.
Holande haguera hagut de muntar una cosa semblant, tot i que ara ja és massa tard. Sembla mentida que les elits franceses, tan ben preparades a la seua escola de l’Ille, fluixegen d’esta manera quan es tracta de muntar estratègies polítiques de veritat. Només queda per dir que teniu sort de poder llegir el meu punt de vista per ací: a la resta d’indrets vos parlaran de derrotes i desfetes, tot eixe tall de mediocres!

Salvador Sendra

diumenge, 4 de desembre de 2016

ESTEM MOLT BÉ SENSE CANAL 9, I ESTARÍEM MILLOR SENSE CAP TELEVISIÓ PÚBLICA

 

Alguna lectora o lector creu, realment, que hi ha una vertadera demanda perquè el govern valencià reòbriga Canal 9? Algú pensa, de veritat, que es pot reconduir la deriva social d’una població que ha acceptat la manipulació i la corrupció com a forma de ser governada? Com podeu comprovar, la mescla d’ambdós ingredients pot resultar explosiva, de 9! I ho escric ara per poder dir, d’ací a un temps: «Què? Veieu com ja ho deia jo?».

Reobrir Canal 9 significaria no haver aprés res del passat, a més de posicionar-se com a un temerari per encarar el futur. Jo n’estic preocupat, i així ho deixe caure, perquè vull recordar que sota este logotip hi ha hagut la majoria dels pecats d’una època: corrupció, manipulació, enxufisme, intrusisme, etc., a més dels ja clàssics de la luxúria, la ira, la gola, l’enveja i tots els que falten a escriure. No hi ha color, per grana que siga, que puga descriure la vergonya que ha arribat a sentir qualsevol persona normal que s’haja assabentat del que hi ha passat, pel Canal.

Els treballadors són els danys col·laterals, però no tots. Hem de pensar qui treballava i qui no; qui manipulava i qui no; qui corrompia i qui no; qui hi estava per mèrits professionals i qui per altres mèrits que em resultaria vergonyós enumerar. Quins d’estos treballadors es recuperaran? Quan de temps es gestionarà com cal el 9 ens? Fins a una altra majoria? Millor deixar-ho com està i ens estalviarem danys i planys.

Una demanda real, d’existir, hauria estat coberta de fa temps, i no ha sigut el cas. TV3 encara no se sintonitza, ni IB3, tot i que cobriria eixe espai televisiu de manera gratuïta, però no sabem què passa... Si pensàrem que un govern qualsevol vol editar un periòdic, ràpidament diríem que per això ja estan els butlletins oficials, i que l’oci se l’ha de pagar cada persona. Una televisió pública valenciana per informar és, en si mateix, una fal·làcia però crear una televisió pública per entretindre hauria de ser considerat un delicte.

Ara ja només queda per dir que recorde el Canal, i que no el vull de 9, que l’oci ha de ser privat i que, si pot ser, m’agradaria que tancaren TVE perquè amb la ràdio ja ens en sobra per escoltar si hi ha res d’interessant o d’immediat. La televisió deixa de ser cultura des d’abans d’emetre perquè des dels temps de Walter Benjamin —només cal llegir l’epíleg de L’obra d’art a l’època de la seua reproducció mecànica, perquè no crec que ho facen a la tele— ha resultat ser tot el contrari: la anticultura! Les televisions han de ser privades o no ser, per llibertat i decència, i els governs que les governen —si poden— i els parlaments que fiscalitzen eixos diners de la propaganda institucional i cap a on s’adrecen. No tinc televisor ni me’n pense comprar.



Salvador Sendra

dilluns, 28 de novembre de 2016

FORMIGUES AL NEOLÍTIC

Són les onze de la nit, ha mort Rita Barberà este matí i m’he hagut de posar a escriure perquè he escoltat per la ràdio una notícia realment interessant: unes formigues de les illes Fiji recapten llavors d’un determinat vegetal i les planten perquè cresquen les herbetes per, així, poder alimentar-se amb els seus fruits quan torne a ser l’hora. Ja havia escoltat altres voltes la seua dedicació ramadera, però esta, mai.
Allò que sorprén de la notícia és que esta pràctica es realitza des de fa uns tres milions d’anys: molt abans que ho fera qualsevol ser humà! A més, a tot açò s’ha d’afegir que les altres potes necessàries per a la inclusió neolítica són el magatzematge del menjar, al formiguer, i la pràctica de la ramaderia, i això també ho fan les formiguetes amb els pulgons. Ara, si els investigadors volen acabar de lluir-se, només han de comprovar el seu treball en grup i l’organització social del cau.
Nosaltres encara estem al neolític, diuen per aquí, i no els falta raó. De les dos èpoques que es coneixen, esta és la segona, tot i que encara hi haja una minoria de gent que visca en la fase anterior: la dels picapedra. Sempre s’ha dit que quan hom està bé, no cal moure’s, i potser eixa és la raó del suposat retard. Mirant-ho bé, crida l’atenció que hi haja formigues que visquen en un estadi superior al d’alguns humans.
Però jo no vull pensar així perquè sóc una persona de món i sempre he defensat que els humans som humans perquè cantem, ballem i resem; la resta de coses no ens afecten en la nostra humanitat. I estic segur que si poguera conéixer dos tribus —una de cada costat del món— que no hagueren tingut mai contacte amb la resta d’humans, les dos farien estes tres coses. La resta de facultats són possibilitats humanes, o capacitats, però no són elements unificadors mentre que les jo dic, sí que ho són. Hui, ja avançat el segle XXI, m’atrevisc a dir que la racionalització és una quimera, si la plantegem en termes globals.
Les formiguetes deuen tindre rituals, segurament, però no crec que posseïsquen cap déu formiga, ni que tan sols siguen politeistes. De parlar, ho dubte. No obstant, en els llibres de l’escola no diuen res d’això de cantar, ni de resar, per referir-se al neolític. Quina cosa eixa que hi ha dies que em fan sentir enveja. 

Salvador Sendra

dissabte, 26 de novembre de 2016

AL FINAL DE VALENCIA AL MAR, UNA «GLORIETA»

Hi ha gent que no hauria de morir mai, com no ho haguera hagut de fer mai Rita Barberá. Quan la vida es viu de manera intensa, esta hauria de ser infinita. Només s’hauria d’acabar per aquelles persones que la viuen amb mesura, amb por i amb l’estranya moda que hi ha ara de cuidar-se per deixar un físic bonic, però carregat de complexos, una volta ha expirat l’ànima. No sé si, després d’avaluar totes les estupideses que he pogut observar fins al moment, esta és la que s’endú el primer premi.

La Dona de Roig —no vull dir amb açò que s’haja d’associar amb els Roig ni que es puga entendre que era «roja»: déu em guarde!— va dirigir Valencia durant molts anys, vint-i-quatre diuen, sense ofici i sense projecte, sense classe i sense por, o siga, com el poble va voler. No se li pot atorgar altre governant a un poble que desitja açò, precisament, i diguen el que diguen, el seu govern ha tingut molt de mèrit.

Diuen que la seua figura tenia una simbiosi perfecta amb la ciutat de referència, i d’això n’estic segur, com també ho estic de la fusió Rita-Valencia. Va fer coses que el més mediocre dels lectors no les podria ni imaginar, i li reien les gràcies, i del mal gust, ni en parle. Com a persona llesta, va desenvolupar el projecte de l’anterior govern, se’l va atorgar com a propi, i va gastar tants diners com va poder amb projectes eteris quan se li va pujar al cap tota eixa borratxera de poder, va menysprear els rivals i es va envoltar de tants palmers i aduladors que la van separar d’una ciutat que feia molts anys que li resultava aliena. Qui vinga darrere, que pague, perquè el meu votant vol això!

Se li va quedar per fer l’ampliació de Blasco Ibáñez però almenys ho va intentar, i pense que este va ser el colp que la va desestabilitzar perquè mai no havia assaborit el fracàs. El Cabanyal, a les trinxeres de la Llei de Patrimoni, fou una punxa afilada que no la va deixar viure tranquil·la mentre que la corrupció que envoltava el PP, des del meu punt de vista, no va ser més que una anècdota. Hem de pensar una cosa: qui de per ací no sabia, o s’imaginava, el merder que hi havia? I tot i això, tornava a guanyar, ella, Camps, Rus, Fabra, Ripoll i altres tants. L’alcaldessa d’España.

Hi ha gent que demana un carrer per a Rita però jo vaig molt més lluny, perquè pense que s’ho mereix: jo propose de fer una plaça —millor una «glorieta», pel joc de paraules i tot això— al Cabanyal, al final de Valencia al Mar, que duga el seu nom. Però, com sé que l’actual alcalde no ho farà mai, estaria bé que, a les pròximes eleccions, ho duguera al programa algun partit independent d’exiliats del PP.


Salvador Sendra

dijous, 24 de novembre de 2016

A IRLANDA, LI HA TOCAT LA LOTERIA

És ben sabut, i per això ho he escrit en nombroses ocasions, que no llig mai novel·la, tot i que he d’aclarir que esta decisió la vaig prendre després de llegir-ne més de dos-centes en un any, quan era jove i pensava que podia suportar-ho tot. A partir d’ací, la decisió va ser la següent: llegir només els clàssics —i no tots— i les novel·les que em siga impossible d’eludir. La indigestió, per tant, va ser causada per l’excés d’este element, cosa que em va desequilibrar la dieta i el cervell, possiblement. Però ja estic curat, i amb forces renovades!
I, d’entre tants llibres, recorde amb dificultat alguns detalls, tot i que poden resultar erronis i ara no em veig amb esma de revisar-los. Tom Wolfe era una de les cites ineludibles, cada dos anys... M’agrada la gent que viu a Manhattan. I recorde un llibre que es titulava La foguera de les vanitats, on narrava la caiguda en desgràcia d’un executiu que treballava a Wall Street. A la memòria em vénen les descripcions dels personatges i com els ubicava en el panell mundial. Deia Wolfe —crec recordar— que els irlandesos eren qui millor es movien pel mercat de valors i les finances.
Ara que el terratrèmol Trump està somovent els ciments de Manhattan i que la City no es queda curta amb la qüestió del Brexit, la baixa càrrega fiscal d’Irlanda situa esta illa en el centre del tauler de moviments especuladors, o siga, empresarials. I em crida l’atenció que ningú es faça ressò de la possibilitat irlandesa de captar moltes de les empreses que poden abandonar els respectius indrets. A EEUU, pense que la cosa està més fotuda perquè, el nou president, de segur que premia els interessos empresarials, ja que ell és empresari i pot guanyar molts dinerets, però altra cosa és que es porte bé amb la competència i amb les empreses exportadores.
El cas anglés és diferent, i Irlanda deu resultar interessant per als foragitats. Però ara ho dic jo, que per això sóc en vertader guru d’este BLOG i de gran part del món: vaig apostar per Trump, vaig avisar sobre el colp d’estat de Turquia, vaig salvar Strauss Khan, vaig avisar sobre el desenllaç del cas d’Ucraïna i un llarguíssim etcètera. Doncs, això: ara el vostre guru vos avisa que Irlanda «lo peta»! 

Salvador Sendra

dilluns, 21 de novembre de 2016

NEORURALS, POSTRURALS I ALTRES ELEMENTS ANACRÒNICS

Ja de xicotet, i d’això fa uns quants anys, hi havia persones del poble que em cridaven l’atenció perquè no els veia mai excepte a Nadal, Pasqua, Tots Sants i Festes. Era gent que vivia fora, a la ciutat, i que tornava al poble per passar eixos dies, en eixes dates assenyalades, amb la família i els amics de sempre. Precisament, eixes persones —com em passa a mi ara— van deixar la Marina per poder guanyar-se la vida en llocs que els pogueren garantir un futur, majoritàriament a Alacant o a València.
Recorde que, quan els veia, em cridava l’atenció que aparentaren, forçadament, ser de poble, mentre que la gent que hi vivia s’adaptava a l’evolució del temps amb total naturalitat. Ara, a mesura que van jubilant-se, alguns dels postrurals retornen o, si més no, passen temporadetes més llargues a la casa que encara mantenen i amb la qual intenten evocar eixe fals passat idíl·lic que recreen al subconscient: arreglen les cisternes, deixen la pedra a cara vista, encenen la xemeneia per torrar castanyes, trauen plantes al carrer... Però, també, intenten esdevindre referents del bon gust rural perquè la resta del poble els imite i, així, aconseguir una mena de decorat que recorda Berlanga.
Ara, quan passe pel poble, m’adone que hi ha molta gent que no conec i que hi viu tot l’any —el meu poble és turístic i hi ha molta cara nova durant la temporada—, lloguen cases i planten hortalissa! Sense tindre la més mínima idea de com es treballa el camp, ni haver vist mai una tomaquera, estes personetes planten i cullen, llauren i esporguen. La gent que un dia va deixar la ciutat, aventurera o angoixada, normalment jove, es troba amb l’altra que retorna a un folklore que rememora de manera errònia perquè, per començar, si tan bé s’estava o tan a gust es vivia al poble, no hagueren hagut d’abandonar mai eixe indret, no? Respecte a la resta, quan comencen a adonar-se de què va el tema, abandonen la tasca i retornen al present, a la racionalitat o fan mercat a Jesús Pobre.
A mi, tant d’uns com d’altres, allò que m’atrau és la determinació. Però eixa determinació que paga qui ha viscut sempre al poble perquè ells, els nous, intenten mantindre el lloc en l’immobilisme i la decoració, sense donar-li l’oportunitat de créixer i realitzar-se, simplement perquè ells, que són nouvinguts en els dos casos, es mantenen encara, mentalment, en una època que ací s’entén com a clarament superada i ja ni es recorda: escaldem, xafem el vi, llaurem amb el matxo i batem a l’era perquè eixe és el nostre passat que hem de recordar. També és el nostre passat l’expulsió dels moriscos, les baralles de bandolers, la caça furtiva o els judicis del franquisme; i el dia a dia de les dones ni l’anomene. Ho revivim tot perquè no es perda? 


Salvador Sendra

dissabte, 19 de novembre de 2016

Tecnòcrates vs populisme.


El cap de setmana passat vaig llegir un llibre que ja feia temps tenia ganes de llegir. Ruling the void –en castellà Gobernando el vacío- és un llibre de Peter Mair, un politòleg irlandés que analitza el perquè els partits polítics ja no són necessaris a les democràcies liberals. El llibre resulta molt interessant, i tot i que ha rebut moltes crítiques, òbviament per aquells que encara creuen en "el sistema", jo compartisc si no totes les seues tesis, sí la gran majoria. Sí més no, és un altre dels llibres que hauria d'incorporar-se com lectura als instituts, si hom pensara en educació i no en ensinistrament.

Un dels aspectes que toca, tema que també fa temps que jo en volia parlar –especialment d'ençà que vaig llegir Innerarity-, és que s'observa una deriva entre els que reclamen més tecnòcrates i aquells anomenats populistes. El debat ja ha fet el salt als mitjans, però als àmbits acadèmics ja fa temps que va. Pel que fa als grans mass media, on qualsevol pot observar el debat –fins i tot jo m'he adonat-, es pot veure les reaccions enfront del Brexit, l'elecció de Trump, el referèndum a Colòmbia, etc. On es manifesta una total desconfiança cap a l'electorat. Molts advoquen hui per una tecnocràcia perquè el poble no està preparat per a saber el que li convé.

A l'àmbit acadèmic, ja fa temps que hi ha tota una sèrie de teòrics que advoquen per una tecnocràcia, donat que tenen una gran desconfiança cap als polítics, com posa de manifest Mair. El problema, segons els que advoquen per això, és que la complexitat del món i dels temes fa impossible que els polítics prenguen decisions correctes i eficients, doncs els polítics miren a curt termini i hi ha decisions que cal una visió a llarg termini. Si els polítics no estan en condicions de prendre decisions a llarg termini, en menys condicions està el poble de saber el que li convé. La complexitat del món, i dels riscs que s'afronten, no són enteses ja per l'home mitjà, queden fora del "sentit comú".

Per afrontar els riscs, els reptes, etc., cal una governança global. Dita governança global ha de ser conduïda per experts, i perquè les decisions d'aquests experts puguen ser dutes endavant els cal una nova legitimitat –Innerarity, per exemple advoca per açò-. Si bé ningú posa en dubte que la legitimitat ha de ser democràtica, cal establir altres vies de les actuals per establir dita legitimitat. Ja no és suficient la mera decisió de poble, fins i tot es considera nociu donar la paraula al poble perquè decidisca sobre determinats temes com la Constitució Europea, el Brexit, la "pau" a Colòmbia... La legitimitat ha de ser democràtica, però ha d'esquivar el poble. Qualsevol intent de donar més democràcia a la Unió Europea ha sigut un fracàs. Els francesos i holandesos van votar contra la Constitució Europea; i amb el Tractat de Lisboa ja ningú es va plantejar fer un referèndum. L'acord comercial amb Canada (CETA per les sigles amb anglés) no va ser sotmés a referèndum a cap país, s'aprova d'amagadet. El TTIP tampoc serà sotmés a debat públic i votació a cap país de la UE.

Sembla que la legitimitat democràtica només val quan es trien uns parlaments i governs que ja han renunciat a la sobirania. Aquesta sobirania ara resideix en tecnòcrates/buròcrates que adopten decisions que per donar-los una legitimitat són aprovades obligatòriament als parlaments o refrendades pels governs estatals. Tot el sistema de legitimitat democràtica provinent del poble, ha quedat només una passadeta de pintura sobre les decisions preses pels tecnòcrates/buròcrates.

Els que alcen la veu enfront de aquest sistema de deslegitimació de les decisions del poble, els que advoque perquè el poble tinga la veu i la decisió, són titllats de populistes. El populisme és un mal camí i els governs sistèmics –com ara el britànic- que han caigut a la temptació del populisme han eixit escaldat, perquè els ignorants, incultes, pobres, rústics i maliciosos ciutadans prenen sempre la decisió errònia a criteri dels savis, experts, cultes i doctes tecnòcrates. Si hom mira les anàlisis que s'han fet dels resultats del Brexit o de la victòria de Trump, arriba a la conclusió que s'intenta de forma subreptícia atacar els resultats per via d'acatar els votants com a poc capacitats per fer el correcte, per tant, s'està atacant el fonament de la democràcia per via de deslegitimar la capacitat de decisió dels votants.

Ara com ara hi ha plantejada una lluita política brutal entre dues formes de com entendre la democràcia: o bé es redefineix perquè càpiga una tecnocràcia amb una nova legitimitat; o bé es torna a un concepte radical de la democràcia, es torna al concepte originari, a l'arrel, donant el protagonisme al poble. Aquesta lluita cada vegada menys soterrada dominarà els anys vinents i el guanyador redefinirà la societat postcapitalista, la societat que està naixent després del període que es va iniciar amb la Revolució francesa i la industrial.


Òskar “Rabosa”.