GIL DE BIEDMA O EL PROBLEMA DE L’IDEARI DEL PCE

El Poeta Gil de Biedma va sol·licitar la incorporació al PSUC-PCE a 1956. El partit, després d’analitzar la situació del camarada de Biedma, va optar per rebutjar dita sol·licitud i concedir-li una vinculació tangencial, més que integral, supose que refermada per una línia d’acció miop, aplicada a eixe moment concret i basada, des del meu punt de vista, en una visió oposada al seu ideari i del tot equívoca, que va suposar, més que l’exclusió d’un possible afiliat premium, tot un canvi en allò que hagueren hagut de ser les bases universalistes del seu programa.

Llegint Camus, L’homme révolté, on hi ha un repàs de cada revolució, dels seus protagonistes i dels seus idearis, hi ha un apartat on detalla com alguns nobles i representants de l’alta burgesia passaren el filtre de la revolta i foren acceptats per la Révolution. No m’estranya gens ni miqueta, ja que, com en qualsevol revolta, hi calen els pensadors i, a França, ens agrade o no, l’elit pensant solia provenir, en la majoria de casos, d’eixe sector il·lustrat. El mateix Sade –citat com a un cas extrem i conegut per tothom— en podia ser un, d’exemple, ja que no fou ajusticiat com altres tants, per la seua condició de noble, tot i que va romandre a la presó (27 anys!) en períodes alterns, i on ja hi va estar abans de la revolta, per motius aliens a la política i que ara no vénen al cas: «Ma détention nationale, la guillotine sous les yeux, m'a fait cent fois plus de mal que ne m'en avaient fait toutes les Bastilles imaginables».

D’altra banda, com explica Zizek (amb Ž i ž) en El espinoso sujeto, hi ha accions que no deuen passar desapercebudes si es fan servir els fets concrets per argumentar els ideals, com pot ser la necessitat universal intrínseca al pensament marxista, integrador, on qualsevol persona pot i deu participar d’una causa que no ha de ser excloent ni per naixement, ni per condició social ni sexual, i per això tenim l’impagable antecedent de sant Pau i les seues epístoles que pregonaven que, al regne celestial, tothom hi té cabuda.

Gil de Biedma, a banda de ser un interessant poeta, venia d’una família de l’alta burgesia catalana, al llindar de la noblesa. El poeta, vividor i insaciable, bevedor i culte, que a més era homosexual declarat, en el seu dia va demanar la incorporació al PSUC-PCE, amb el qual compartia, sembla ser, moltes inquietuds i amistats. El partit, després de meditar-ho i –supose jo— consultar-ho amb els òrgans assessors, va rebutjar dita incorporació pels motius que foren.

Però, què haguera passat si se li hagués concebut la condició de militant? En principi, supose que haguera estat difícil d’explicar a les bases, encara mogudes per sentiments molt més primaris com els d’amic/enemic, proletari/burgés o vés tu a saber... D’altra banda –i ací és on vull arribar— la dimensió integradora i universalista del seu ideari s’haguera vist reforçada amb escreix, ja que els possibles motius del trencament contractual (naixement, o condició sexual, o activitat professional, o...), de no donar-se, haurien servit per refermar eixa ideologia que pregonaven, si més no, en el seu ideal universal.

Salvador Sendra

Conspiranoia o estupidesa?

La nova Europa és profundament democràtica. Això es reflecteix, per exemple, en la presidència rotativa de la Unió Europea, que durant un periode de sis mesos té lloc en un país per mutar posteriorment a un altre i així tots manen en algun moment. Teòricament, clar, continuaran manant els mateixos, els poderosos, els de sempre, ara bé, dóna la impressió de que el poder és –com a mínim- temporalment compartit, un fet comú. Degut al rotacisme de la presidència de la UE tot tipus de diplomàtics i ministres acudeixen sovint o fins hi tot hi resideixen cert temps a diferents capitals europees, aquelles on temporalment s’exerceix la presidència. Doncs bé, recentment, aquesta ha tingut com a seu Sofia, la capital búlgara, concretament de gener a juliol del 2018.

Una Europa tacada de sang en dos conflictes d’amplada mundial a l’últim segle, somià als 50’s en unes institucions comunes on poder dirimir plets sense tindre que empunyar les armes. Una nova Europa que es vol de comerciants i ciutadans i no de militars, una nova Europa fonamentalment occidental amb nucli a Alemanya, França i el Benelux i que també es recolza en la demogràficament poderosa Itàlia com a bastió al sud. Una Europa que una volta lliberada de dictadors la Península Ibèrica als anys 70’s jutja aquesta com a digna d’unir-se al club i inclou a Espanya, també a Portugal o Grècia, simbòlic bressol de la democràcia, a l’altra banda de la Mediterrània. Finalment, no resta sinó anar incorporant als països balcànics o de l’est en general per tal d’arribar a la desitjada unió de tots els europeus. La cosa no és fàcil i dura fins a ben entrada la primera dècada del segle XXI. La dificultat rau en que aquestos països són més Europa en sentit geogràfic que cultural. Els països balcànics o de l’est no han tingut grans lligams històrics amb Europa occidental sinó amb l’Orient representat majorment per l’Imperi Otomà o Rússia, un món apart...

Reprenem però l’argument de la presidència rotativa de la presidència de la UE a Sofia. Segons investigacions periodístiques que han provocat un gran escàndal, l’hotel Marinela on s’allotjaven els membres de la UE estava tapissat de dalt a baix de micròfons. Uns micròfons d’alta tecnologia en escoltes que un país pobre com Bulgària no es pot permetre. Durant el temps de la presidència búlgara, de gener a juliol del 2018, les agències estatals russes han estat més actives que mai a l’hora de replicar qualsevol acció o comunicat de les institucions europees, com si casualment saberen què anaven a dir i tingueren la contrarèplica preparada...

Més, s’ha sabut a més, que el propietari de l’hotel de luxe on s’hostatjaven els dirigents europeus pertany a un conegut empresari condemnat per corrupció i que en el passat ha mantingut forts llígams amb el partit comunista búlgar, l’unic, el dirigent del seu país, una titella del germà major russo-soviètic. A ningú dels serveis secrets de l’Europa occidental se li va passar pel cap comprovar el passat de la direcció de l’hotel? A ningú tampoc revisar si estava infiltrat amb tecnologia d’escolta i seguiment? No estarem pagant en va massa salaris de gent inoperant?

Per últim, Moscou no ha negat ni acceptat cap implicació al respecte però ha deixat que se sabera tot, una nova demostració d’orgull del nou zar Putin a qui no li importa amagar les seus accions? Allò preocupant és que ell si que sembla capaç de monitoritzar Occident però no el cas contrari...

Brasov a 25 d’octubre del 2018.

Tribunal Suprem, polítics, hipoteques i banca.

S’ha alçat una brutal polseguera per la decisió del Cap de la Sala 3ª del Tribunal Suprem de deixar sense efecte una sentència que “perjudicava” a la banca i convocar al Plenari de la Sala per resoldre la qüestió definitivament. Volia esperar-me a llegir la resolució de la Sala per veure també la sentència i comparar com ho justifica cadascú. Haig de dir que no he pogut aguantar-me, he llegit la sentència de la discòrdia, i, amb això m’he fet, una idea del que ha passat. Tractaré d’explicar-ho de forma més didàctica possible, de forma breu i comprensible per a tothom, i citaré només aquelles qüestions més farragoses que siguen imprescindibles perquè ho entengueu. A més a més, tractaré d’apuntar allà on jau la raó de l’embolic, més enllà de bosc que no deixa veure els arbres, anirem a l’arrel.

El tema queda plantejat de la següent manera: al constituir-se una hipoteca s’ha de pagar un impost que s’anomena Actes Jurídics Documentats (AJD), aquest impost es paga si no s’ha de pagar un altre que s’anomena Transmissions Patrimonials (TP). Ambdós impostos estan regulats a la mateixa llei. La qüestió és la següent: Qui paga l’impost?

Normalment, totes les lleis sobre impostos tenen un (o varis) article(s) dedicats a qui és la persona que ha de pagar. A aquesta persona l’anomenen Subjecte Passiu. La Llei que regula aquests imposts diu, respecte al subjecte passiu en cas de préstecs i hipoteques el següent:

a)      Quan es faça un préstec qui ha de pagar l’impost de TP és el prestatari, açò és, el client del banc (art. 8).

b)      Quan es faça una hipoteca, s’entendrà que està vinculada al préstec i pagarà el prestatari, també entès dins de l’impost de TP, és a dir, a la hipoteca el pagarà també el client del banc (art. 15).

c)      Respecte AJD, el subjecte passiu seran les persones que insten o sol·liciten els documents notarials, o aquells en l'interès dels quals s'expedeixen (art. 29).

Com el punt C, respecte a AJD, no diu res més, s’ha de mirar si el Reglament que desenvolupa la Llei, i allí es diu que el Subjecte Passiu: “Cuando se trate de escrituras de constitución de préstamo con garantía se considerará adquirente al prestatario” (art. 68). És a dir, a una hipoteca els AJD els ha de pagar el client i no el banc.

El TS, i els TSJ, havien entés fins ara el que entenem tots quan llegim açò. La intenció del Legislatiu i de l’Executiu és que quan es faça una hipoteca pague el client. M’explique: és intenció del Legislatiu perquè és el parlament qui aprova les Lleis, i si interpretem qui ha de pagar AJD amb combinació amb qui ha de pagar TP, deduïm que el client; a més a més això ho reforça l’Executiu, perquè el Govern quan aprova el Reglament que desenvolupa la Llei ho diu expressament.

La sentència de la setmana passada trenca amb aquesta línia d’interpretació i diu que l’Executiu no té capacitat per establir el Subjecte Passiu si no ho ha fet el Legislatiu, i que en fer-ho, el Govern li està furtant les atribucions al Parlament. Si el Parlament haguera volgut que el Subjecte Passiu en l'impost d'AJD fora el client, ho haguera dit clarament com ho ha fet en l’impost de TP. Com que el Govern en el Reglament ha fet una cosa que no pot fer anul·la eixa determinació del Subjecte Passiu per il·legal. A més a més, diu qui té interès en què s’atorgue escriptura pública és el banc, aleshores ell ha de pagar l’impost i no el client. I ahí esclata la bomba.

Fins ahí, el que ha passat al TS, però hem d’anar a l’arrel. La primera interpretació del TS és la que volia el Parlament en fer les Lleis -l'impost es regula per mitjà d'un Text Refós que podem dir que és una acumulació de diverses lleis anteriors- i el Govern que després de fer el Text Refós de la Llei i després va desenvolupar el Reglament. Per si ho voleu saber, la Llei és de 1993  i el Reglament és 1995. Amb això podeu saber qui hi era al Govern d’España aleshores. Eixos articles estan pensats i previstos perquè qui pague l’impost quan hi ha una hipoteca siga el client i no la banca. Ara bé, igual que queda clar en TP qui ha de pagar, ho diu expressament el Legislador, va haver-hi una omissió respecte d'AJD, omissió que al desenvolupar la llei mitjançant Reglament es vol rectificar, i s’inclou al reglament que serà el client qui haja de pagar.

Aclarim-ho per passos: Estem davant un text refós, que es produeix quan hi ha diverses lleis aprovades pel Parlament anteriorment, i aquest  delega en el Govern el que es faça una sola norma que continga les anteriors i derogue les que estaven per separat. A la delegació el Parlament diu que pot i que no pot fer el Govern. El Govern aprova el Text refós mitjançant Decret Legislatiu, que val com una Llei. Després aprova un Reglament que desenvolupa la Llei. Bé, el Govern segurament s’adona que al Text refós respecte dels AJD el Parlament no ha dit expressament que qui ha de pagar és el client; com no pot canviar-ho al Text refós perquè el Parlament no ha dit que pot introduir eixe canvi, ho cola al Decret, com qui no vol la cosa.

Ara un grup de jutges, cinc jutges de la Sala tercera (i un vot particular en contra), han posat de manifest la martingala del Govern d’aleshores, perpetuada per tots els posteriors, i perpetuada per tots els electes al Parlament des d’aleshores, en les diverses legislatures. Perquè al final, qui és responsable de l’embolic són els polítics per acció, omissió i/o ignorància inexcusable, donat que no han fet res per derogar això. La solució definitiva no està als Jutjats i Tribunals -en els fons, les dues interpretacions són jurídicament sostenibles- està al Parlament. Però per això els polítics a més de dir imbecilades, s’han de posar a treballar. ¿Algun polític, sobretot d'esquerres, proposarà una reforma legal que ho deixe clar? Es retrataria tota la classe política aleshores.

Òskar "Rabosa".

EL RECTOR DEL POBLE

En Juan Ramón Gadea era un home de Sanet i els Negrals; era rector. Quan va arribar a Orba, venia dels pobles de l’interior, del voltant del Benicadell, on hi havia estat exercint durant uns anys. Entrar al poble, a qualsevol poble, sol ser complicat perquè l’atmosfera és densa i entorpix la visió i l’oïda, tot i que sempre depén dels antecedents que hi hagen hagut... A Orba, hi havia un rector molt estimat, Vicent de nom, i que van traslladar en una mena de mesura disciplinària, crec recordar. El poble l’estimava i ell estimava el poble, i Orba ho va pair amb resignació, això del trasllat, tot i que sempre hi ha hagut eixa espineta.

En arribar Juan Ramón, el poble estava atent perquè per ací tots i totes ens coneixem, i les coses que deien del nou rector no eren massa reconfortants. Deien que de vegades trencava el ramal i bevia, que era imprevisible en les seues accions i opinions, i que havia participat en algun escàndol. El poble, però, no el va jutjar a priori i el va deixar treballar mentre observava i escoltava allò que passava.

Realment, eixes llengües premonitòries tenien raó: Juan Ramón era especial. No obstant això, al poc de temps ja es va fer un espai perquè, de la mateixa manera que va passar amb Vicent, era una bona persona, i això es va valorar amb escreix. La resta de coses podien agradar més o menys, però se li consentien perquè el contrapés era fort. La gent l’estimava i el perdonava en el excessos, els oblits i les altres faltes perquè el poble sabia que, amb Juan Ramón, rebia més que donava.

Una data que no recorde, des del bisbat es va intentar traslladar Juan Ramón d’Orba, i es va presentar al poble el mateix bisbe per comunicar-li-ho. Va córrer ràpid la veu i la gent va eixir al carrer al crit d’«es volen emportar Juan Ramón; ens volen furtar Juan Ramón». Al poc de temps hi havia una multitud voltant l’església i la plaça, fins a la Replaceta, mobilitzada per impedir el trasllat. El bisbe i els acompanyants estaven a l’església i no podien eixir-ne perquè no s’hi fiaven de què podia passar. 

El seu vehicle estava immobilitzat i ells es van adonar que calia repensar la situació. Juan Ramón va parlar al poble i va dir que tot romandria igual; que no el traslladarien enlloc. La imatge d’en Vicent sobrevolava el pensament d’unes persones que mai van comprendre per què se’l van endur, i no estaven disposades a deixar que passara, de nou, res semblant. Sembla que tot va ser a causa d’una queixa d’algun feligrés que, poc després, s’ho va haver d’empassar amb paciència i resignació.

Juan Ramón i jo parlàvem de tant en tant. Fins i tot, una volta el vaig entrevistar per a un projecte de la Universitat d’Alacant. Recorde que era molt crític amb el bisbat i amb l’obsessió que tenia l’Església pels diners perquè entenia que allò que demanava als seus sacerdots era pràcticament un robatori. Sembla que era una persona incòmoda en les reunions perquè deia allò que pensava, cosa que no agradava als seus superiors, però el respectaven a causa de la exhibició de força que va fer a Orba. Volien que es jubilara i això li ho feien saber, al·legant motius de salut.

En Juan Ramón va morir l’altre dia, encara actiu, i ara hi ha un nou rector al poble. El llistó està molt alt i l’església molt buida perquè, tot i que no hi ha massa gent per missa, si que n’hi ha pels voltants, si és necessari, i a Orba, els més estimats sacerdots han estat sempre els més especials: don José, don Vicent i don Juan Ramón. M’han dit que està enterrat a Benidoleig: li duré flors.

Salvador Sendra

MENTIDES AL VOLTANT DEL PRESSUPOST

A voltes tinc la impressió que la gent es deixa enganyar perquè vol, perquè li convé o perquè no dóna per a més.

Estic tip d’escoltar per la ràdio que hi ha un acord entre el Gobierno i altres grups polítics per aprovar el Presupuesto de 2019. Sembla, però, que encara s’ha de lligar algun cap i que calen els vots dels antisistema (PDeCAT i ERC, de moment) perquè passe a ser real l’acord. El Gobierno pressiona els grups catalans argüint que “son los mejores presupuestos”, però els altres no es deixen convéncer tan fàcilment.

I ací és on va la fal·làcia: amb el Presupuesto diuen que hi ha la pujada del salari mínim interprofessional fins als 900 euros. Una mentida no es pot fer servir d’esta manera, diguem-ne impune, sense que ningú –cap periodista— els explique un parell de veritats, a estos sabuts. La primera és ben simple: el salari interprofessional s’apuja mitjançant un decreto del Gobierno, i ho podeu comprovar ací mateix: Real Decreto 1077/2017, de 29 de diciembre, por el que se fija el salario mínimo interprofesional para 2018.

L’altra mentida és més bé una fal·làcia ad verecundiam (d’autoritat) perquè s’apel·la a una autoritat que no es té quan et diuen que són els millors de la història sense que tu disposes del temps ni dels mitjans per a saber-ho. I jo mateix no m’ho crec perquè no em crec res de gent que mentix per incrementar pressió sobre els possibles socis, com he demostrat que ho fan en el paràgraf anterior.

Si tanta intenció tenen d’apujar el salari mínim, allò que han de fer és publicar el Decreto pertinent –fins i tot poden fer servir eixe que jo mateix he esmentat, canviant la data i la xifra— i deixar que la resta de factors facen camí. En cas de no aprovar-se el presupuesto, això comportaria haver de convocar eleccions per poder tirar endavant la pujada dels sous i, guanyara qui guanyara, l’hauria d’aplicar o anul·lar, el Decreto de referència. Estaria bé, però, vore com una coalició diferent proposa la retirada de l’augment i deixa amb la mel als llavis mils de milers de treballadors i treballadores.

Salvador Sendra

ARTICLES QUE ET PODEN CANVIAR LA VIDA, PERÒ ES QUEDEN A LA VORA

La vida no té perquè ser lineal, previsible ni tendent a millorar cada dia. Hi ha voltes que un fet puntual, concret, et pot capgirar tot allò que fins a eixe moment hi havia estat en una posició predominant de la pròpia existència. I no només això, sinó que eixe moment tan important et pot arribar de la manera més inhabitual... fins i tot, si es tracta d’un escrit, es pot donar el cas que fos teu i que, l’endemà d’escriure’l ja l’interpretes amb els ulls innocents d’un infant, per exemple.

Quan vaig tractar, en este mateix BLOG, el tema de l’encontre de Pedro Sánchez i de Justin Troudeau, a la cimera Canadà-España, em va cridar l’atenció el rigor excessiu de la vestimenta de Sánchez en comparació amb l’arriscada aventura de Troudeau, del tot als Antípodes del primer. Les sabates va ser allò que més em va impactar, ja que eren massa clares i eixe fet el transforma en un trepador aprofitat, sense gust ni estil, que intenta desmuntar el sistema clàssic i conservador que tants segles de glòria ens ha regalat.

Fins ací, res de nou. A partir d’esta línia, he de dir que hui m’he descobert entrant a casa amb unes sabates més clares que de costum. No n’he trobat d’obscures, tot i que fa un parell d’anys que en busque, del model que m’agrada i esta vesprada m’he llançat al buit comprant-ne unes més clares que les habituals. Però, al meu favor he de dir que, en traspassar la porta de l’entrada, de seguida he anat a vore si tenia betum obscuret per anat arreglant-les; i en tenia!

Volia, potser, canviar la vida. Volia, potser, capgirar tot allò que m’ha dut on estic. Volia, potser, convertir-me en eixa persona nova i revolucionària que tots duem ben a dins. Realment, no sé què volia, exactament, però, en creuar la porta de casa, he buscat el betum com si m’hi anara la vida en ell i he aplicat la primera passada a les noves sabates. La setmana que ve, n’aplicaré altra, i així, fins que es queden més negres que una pelfa. Ara bé, estic segur que la venedora ha pensat: quin home més revolucionari! I m’he convertit, més que siga per cinc minuts, en el seu heroi.

Estic content d’haver pogut reconduir una situació tan difícil fins a deixar-la on sempre hauria hagut d’estar: les coses s’han fet com tota la vida! I prou.

Salvador Sendra

Valencians sense identitat, des del 1.238.

Hem travessat un pont d'identitats. Primerament el del 9 d'octubre, que en teoria assenyala és el dia del naixement del poble valencià, -si tal cosa existeix-. La segona data el 12 d'octubre, dia de la "raza", diada nacional d'Espanya, l'origen d'un Imperi, l'orgull d'un poble que no té molts motius per sentir-se orgullós, un poble amb grans complexos d'inferioritat, un poble, l'espanyol -si es pot dir que tal cosa existeix- amb una identitat poc definida.

Els valencians estem dins dels dos, com una nina russa. Però sovint tinc la impressió que els valencians en realitat no saben ni on estem, i ens posen dins d'una nina més gran per sentir-nos més segurs, per no haver de saber què som. Per fer d'estruç i amagar el cap sota terra, per fer com una tortuga i amagar-nos dins de la closca. Aquests dies una pregunta en dona voltes pel cap: Per què els valencians defugim del que la nostra identitat?

I a base donar-li voltes, he trobat una hipòtesi. Una hipòtesi no és més que un punt de partida per a un treball -no faré jo aquest treball i regale la hipòtesi a qui vulga i puga investigar-. Fins ara, cap teoria sobre la identitat dels valencians ha aconseguit consolidar-se. Ni tan sols, la darrera de Vicent Baydal, que en realitat tampoc explica res, com van veure en el seu moment al post sobre la identitat dels valencians.

El poble valencià, actual, descendeix una repoblació, una gent vinguda de fora, que habitava altres territoris, i que amb la conquesta van venir a colonitzar unes terres que pertanyien a gent que s'identificava com andalusí. És a dir, moros, musulmans, gent que practicava l'islam i tenia uns costumsi idiomes propis –l'algaravia que era un àrab ibèric-. Els antics pobladors van ser els perdedors, i alguns d'ells van aguantar de mala manera fins a l'expulsió definitiva del 1609.

Als nous pobladors els van regalar, un regne. El que ara anomenaríem hui en dia "un Estat". Ho va fer un rei, i no perquè els nous pobladors eren guapos, intel·ligents, tenien alguna virtut cardinal o simplement per fer-los un favor. Ho va fer pels seus interessos. En una època on les relacions de poder eren complicades, ell va pensar que la millor forma de mantenir un major control del poder era donant estatus de regne a les terres recentment conquerides.

Aquests nous vinguts tenien diferents procedències etnoculturals, 60-65% de procedència catalana, 30% aragonesos, 10-15% altres procedències (castellans i navarresos), segons Vicent Baydal. A més a més, es va quedar un bon grapat de moros. No sabem quin percentatge de moros van quedar, i quin percentatge es sentien membres del nou regne. Però això sembla no importar, total els moros van acabar o assimilats per conversió forçosa, o expulsats, també forçosament. Així que forçosament ometem qualsevol lligam amb ells.

Aquesta gent diversa (catalans, aragonesos, castellans, navarresos i moros) és la que segons Baydal acabarà constituint la identitat valenciana (en realitat als moros no els conta, però si hem de tornar al s. XIV els hem de contar perquè hi eren ací aleshores i fins al 1.609, és a dir, encara van romandre més de tres segles i mig). Ell argumenta que els Nous Furs (1.330) suposaran el que a partir d'eixem moment tots els habitants del regne passen a dir-se, i sentir-se, valencians, porten a una unió foral, unió política i unió fiscal. Així, pocs anys després dels Nous Furs els habitants del regne deixen de ser catalans, castellans, aragonesos, navarresos o moros, segons el seu origen i seran valencians pel fet de formar part d'una mateixa estructura política.

Al post on coriticavem la tesi de Baydal deiem el següent:

El treball de Baydal sembla impecable des del punt de vista històric. I vist així, que des de la formació d'unes estructures jurídiques i institucionals del regne, pràcticament podríem dir es va crear un Estat valencià –encara que eixa terminologia resultaria en puresa anacrònica-, naix una identitat col·lectiva, no resulta destrellatat. És el que ha passat a tots els Estats nascuts d'una colonització o conquesta. Si mireu la formació d'una identitat argentina, xilena, equatoriana, etc., són identitats que naixen d'uns Estats que es formen a partir d'unes estructures institucionals colonials preexistents, amb fronteres totalment arbitràries, i sense tenir en compte els components ètnics preexistents. El que vull dir, sense estendre'm massa, és que no és destrellatat pensar que unes estructures jurídiques i institucionals pròpies acaben donant identitat pròpia als habitants. Açò és fàcilment comprovable, i també que els sentiments identitaris es desenvolupen ràpidament, mireu sinó com de prompte els immigrants als EAU han deixat de ser italians, irlandesos, alemanys, etc., per ser americans, tot i mantenir altres sentiments identitaris segons el grup etnocultural de procedència, en alguns grups molt fort com els italo-americans o els irlandesos-americans.

Però a diferència dels estatunidencs, argentins, xilens, equatorians, etc., els valencians no hem desenvolupat una identitat pròpia forta, no com la d'ells. I la pregunta que cal fer és: ¿Per què els valencians no hem desenvolupat una identitat pròpia? Tenim una llengua autòctona, tenim una història compartida des del 1238, hem tingut unes institucions polítiques pròpies, etc. Tots els ingredients per desenvolupar una identitat hi són. Aleshores ¿per què no ha passat això?

La hipòtesi que s'hauria d'investigar és la següent: Al llarg dels segles els súbdits del regne no van cristal·litzar en un poble que desenvolupara cap sentiment d'identitat perquè no hi havia cap element subjectiu –voluntat de ser- que produïra un esdeveniment fundador del dit poble. Els Furs lluny de constituir un element que creara identitat, en realitat el que va fer és matar-la abans que nasquera. El regne va ser un òrgan polític "regalat" –més aviat podríem dir imposat- per un rei, sobre un poble que encara no habitava, que va vindre i s'ho va trobar tot fet, i el poble que estava va ser relegat i marginat. Els estatunidencs, els argentins, els equatorians, etc., van voler ser, van haver de lluitar per ser, es van haver de deixar la sang, i sobre això van construir un Estat i la seua identitat.

Els valencians els va mancar perquè s'ho van trobar imposat en un joc de poder entre reis i nobles, més endavant ja no hi haurà un substrat on arrele una identitat. Podríem fer el post més llarg i argumentar perquè amb posterioritat no es va desenvolupar la identitat, a partir del s. XIX, el segle dels nacionalismes -sí que podem fer algun altre post sobre el tema- però la qüestió seria objecte dels darrers capítols del treball d'investigació que refute o confirme la hipòtesi que acabem d'establir.

Òskar “Rabosa”.

Advocat pel diable.

Recentment una notícia feu bramar molts d’indignació. Una d’eixes simples notícies de la crònica de successos que no tenen una gran importància global però amb la que tots s’identifiquen individualment: un pare oblida baixar del cotxe al seu nadó i portar-lo a la guarderia, aparca a l’estacio de la seua ciutat per agafar el tren i se’n va a la feina. Hores més tard la dona passa per la guarderia i pregunta pel seu fill, el seu home el tenia que haver portat. Li responen que per allí no ha passat el seu home ni han vist al xiquet en tot el dia. La dona, angoixada, acudeix a l’aparcament de l’estació per trobar mort dins del cotxe el nadó.

A partir d’ahí, ho recullen tots els diaris i les xarxes supuren ràbia, com es pot arribar a semblant punt de malcurança? Com es pot ser tan insensible com per a oblidar al propi fill, menut i innocent, a l’interior del cotxe? Molts ja declaren que qui realment mereix morir és el pare, i ho deixe ahí per tornar al principi, un simple fet menor amb conseqüències majors, tràgiques, certament, però un fet menor ocorregut a unes poques persones, una família. Si hagués estat un accident de tràfic, ningú més enllà dels veïns de la seua localitat, amics o familiars, en parlaria....

Pocs dies més tard –sorpresa!- apareix a la premsa un article d’una psicòloga que intentava explicar allò inexplicable, val a dir, com el pare podia haver oblidat al fill al cotxe i anar a la feina com si res. De les conseqüències no em parlem car ningú pot redonar vida als morts. Allò que em colpí era que pel titular de l’article, per l’encapçalament, algú estava disposat a advocar pel Diable, a excusar el pare! Acabat de llegir l’article tampoc era tant, però la premsa, ja se sap, tendeix al maximalisme per tal d’atiar la lectura dels seus continguts. Allò que finalment, al meu parer sí era cert, no era la disculpa del pare sinó l’anàlisi de perquè pot arribar a passar que un pare arribe al punt d’oblidar al fill menut al cotxe. La raó és que vivim en un món accelerat, un món on pares i fills conviuen simultàniament però que cadascun el viu de manera diferent. Segons la doctora els fills viuen estressats perquè els pares també ho estan. Els fills són escridassats a diari ja de bon matí perquè el pare s’alça del llit accelerat, es dutxa i beu un cafè ràpid perquè té el temps just per arribar a la feina, si perd el tren x o enllaça uns quants semàfors en roig, l’escridassat serà ell i pot arribar a perdre la faena i per tant els mitjans de subsistència, incloent-hi els que l’alimenten a ell o als seus fills. Estos, en canvi, s’alcen segons el rellotge biològic, val a dir, van despertant de poc a poc i escridassar-los no és només injust sinó també antinatural, ells són els que actuen com a humans i no els pares, absorbits per les obligacions laborals!

En un món on sembla ser que la fertilitat ja està declinant brutalment al món occidental per l’ús abusiu de pesticides o l’estrés, només pot haver algú que se n’alegre: el món! Hi haurà coinvolta alguna estratègia secreta del planeta per deslliurar-se’n d’aquella espècie rara que tant la fa patir i que li ha provocat fins i tot una era nova, l’antropocè? Si això no és cert, l’altra única opció possible és que nosaltres mateixos ens autoinfligim el patiment, en cap cas, eixim benparats...

Bucarest a 14 d’octubre del 2018. 

SÓC UN ANTISISTEMA: VAIG A MISSA

Un actor conegut com Willy Toledo imita la línia d’altre que, en el seu dia, ja va fer com si torrara un crist. Però l’actual insulta la Verge Maria, sembla ser, i les autoritats judicials estan investigant si es tracta d’un delicte, l’insult al ninot. Cremar un ninot o insultar-ne altre és estúpid, realment estúpid, tot i que en el seu dia va ser un fet singular, i diu molt més de qui ho fa que ell mateix es pensa. No tenen res més a fer, al segle XXI? Se senten uns rebels per fer-ho? A tot això, però, cal dir que el cuiner sí que tenia el seu coneixement de les escriptures, ja que, almenys, va enllaçar la figura del crist amb la del corder.

Si es dedicaren a llegir la Bíblia, o anaren a missa, coneixerien les històries d’altra gent que, en el seu dia, van ser els antisistema. Adam, Abraham, Moisés o Jesús (els quatre patriarques) per exemple, es troben en eixe llibre perquè van fer coses del tot anormals en el seu temps, però, per traure els insultadors i cremadors de ninots de la seua ignorància, puc dir que el primer a fer accions com les que per a ells són la personificació de la rebel·lia va ser Moisés.

Quan Moisés va baixar del mont Sinaí, avisat per Déu, i va vore el seu poble corromput lloar un corderet d’or, va haver d’actuar ràpid i pactar amb Déu la supervivència de la meitat del poble d’Israel. Va destruir el ninot cremant-lo –com ara volen fer els antisistema— i va oferir als adoradors la possibilitat que cada persona matara el germà, l’amic o el parent per, així, apaivagar la ira divina. Hi van haver uns tres mil morts (Èxode 32). A més, cal dir que, si Aaró feia un borreguet d’or i Moisés el ficava al forn, els jueus no han acceptat mai la figura de la Verge Maria –com li passa a Willy.

Ser un bròfec no té perquè ser delictiu; la pitjor pena a què s’ha d’enfrontar és la de suportar les seues brofegades, i prou mal té si, a més, se li afegix ser un neci, com sol passar, tot i que entenc que el gust és la causa de fortes polèmiques. Anant a missa, les persones coneixem molt de la nostra manera de pensar i d’entendre el món, alhora que protegim la nostra vista de les vertaderes aberracions, tot i que hui siga un hàbit que només tenen uns pocs antisistema.

Jo, per exemple, considere que cadascú té dret de vestir com vullga, però crec que el mal gust és massa general i s’hauria de legislar l’ús dels pantalons pirata, de les samarretes sense mànegues o de la roba que es compra als grans magatzems de l’esport. Hi ha vestimentes que afecten la salut de les persones que t’envolten, cosa que no passa amb els cremadors de cristos ni amb els insultadors de verges, molt més localitzats i de nombre reduït. Anant a missa, però, a més d’aprendre i de tornar-te un antisistema, t’allunyes de tota esta gent: et protegixes.

Salvador Sendra

EIXIR DE COMPRES

--Bon dia, senyoreta. És vosté la secretària del senyor traficant?

(A la porta de la botiga de venda de droga)

--Sí, clar, i dependenta de la tenda. Perdone però, tenia vosté cita? Em pot dir el nom i el primer cognom?

--No, no en tenia, de cita. He vist al Google maps que ací hi havia un punt de venda de droga i he pensat de vindre a comprar-ne, que en necessite una miqueta.

--Aleshores, passe a la saleta i espere que ara li prenc nota. Ací, el TripAdvisor ens puntua molt bé perquè oferim un tracte personalitzat i un producte excel·lent, sovint manufacturat. Quan el senyor traficant el puga atendre, l’avisaré.

(Assegut al sofà de la saleta fullejant una revista pornogràfica mentre passen uns minuts...)

--Senyor drogoaddicte, ja pot passar; el senyor traficant l’espera. Abans, però, l’informe que, tot i estar a l’octubre, ja podem oferir-li algun producte d’oferta: “dos per u”, “prenga ara i pague a Nadal” o “quinzena sense IVA”.

(A l’interior del xicotet magatzem-tenda apareix un home amb ulleres de pasta i bata blanca)

--Bon dia senyor traficant. Com va tot?

--Anem fent, anem fent, tot i que la cosa està fotuda. I vostè, benvolgut drogoaddicte?

--Bé, intentant sobreviure. I, que té per ací que m’ha dit la xica que hi ha ofertes interessants?

--Mire-ho vostè mateix i prenga allò que vullga. Al fons i ha el provador i hi ha un espill perquè s’ho col·loque bé i s’observe; sense pressa. Jo estic ací, per si puc ajudar-lo en qualsevol cosa.

--Molt bé! Provaré açò i açò... i açò, també. Si em para bé, m’ho quede tot.

--Ha de saber que disposa de quinze dies per efectuar les devolucions però, si els productes són d’oferta, li’ls podem canviar per altres, però no podem tornar-li els diners.

--Perfecte. Ho agarre tot: açò, açò i açò. Em para molt bé! I, en un moment, tot solucionat.

(De nou amb la secretària)

--Té la targeta de client?

--No, no en tinc perquè és la primera volta que vinc; a més sóc nou en açò de la drogoaddicció i les targetes no em duren massa.

--Li la podem fer per informar-lo d’ofertes i de productes nous: química i tot això; ja sap... A més, està tractada amb un producte que no deixa que res se li apegue.

--Em sembla bé perquè tinc interès de seguir drogant-me per un temps. Pagaré amb la targeta de crèdit.

(Trau una Visa una mica ratllada i paga l’import. La dependenta li lliura una còpia del tiquet)

--Ací ho té, en una bolseta de la casa (Drogues Pepe), feta de material reciclat, que cal cuidar el medi.

(Somriure amb totes les dents i, a més, ben blanques)

--Adéu senyoreta: fins a l’altra. Ja li contaré com m’ha anat tot el dia que torne. Demà tinc una boda i volia estar a l’alçada de l’esdeveniment, per això he buscat un proveïdor de confiança.

--Senyor, pense que sempre ho pot comentar per la xarxa, a TripAdvisor mateix, i posar la puntuació que crega correcta, així, de pas, anima altres clients a comprar ací. Moltes gràcies per tot.

(Anònim)