UNA CAMISA ESTAMPADA

Escolte Dylan mentre conduïsc i, quan acaba una de les cançons, el presentador explica alguns detalls d’un viatge –en tots els sentits— musical i geogràfic en què el músic, acompanyat d’un seguit d’amics, va recórrer alguns estats nord-americans per actuar i enregistrar una pel·lícula que mai no es va rodar.

Sincerament, he de dir que he escoltat poc la seua música. Sobre la vida de l’artista, no hi sé res més enllà del moment en què li atorgaren el premi Nobel, fa uns anys. Em va semblar bé, tot i que la meua opinió no està fonamentada en res: simplement per canviar la dinàmica de l’intel·lectual clàssic, vaig pensar. Ara l’escolte i, llevat d’unes poques cançons, pense que té un so antic, quasi sempre. És normal perquè la música evoluciona ràpida.

En un moment del viatge, quan els artistes anaven amb una furgoneta, van arribar a una ciutat just quan s’estava celebrant el dos-cents aniversari de l’emancipació americana. Un dels acompanyants, un home lúcid, en vore les banderes, les cavalcades i els himnes, va reflexionar sobre la influencia del passat en el seu present i va concloure que no era una opció, la de viure dels records, ni amb els records, ni la de basar el futur en un moment pretèrit ja vell i desgastat.

Sovint pense que el passat és una llosa; un invent feixuc que oprimix el present quan s’encara el futur. Les circumstàncies d’Ortega són, precisament, allò que s’ha d’intentar superar cada dia perquè no es trasllade al futur tot eixe passat en forma de perspectiva. Torne a escoltar Dylan en arribar a casa i aplique això que he aprés durant el viatge. Uns segons després treia el CD per buscar a la ràdio una emissora d’eixes modernes on posen cançons de Rosalía. Hui m’he comprat una camisa estampada!

Salvador Sendra

ELS ESPAIS PÚBLIC

Realment, dubte que en la nostra vida aprenguem a moure’ns pels camins de la incertesa. La vida és massa curta per assolir canvis de tanta envergadura sense estar-hi obligats i, a més, sempre pot resultar més fàcil recloure’s i amagar-se, sovint sense ser-ne conscients, que obrir-se i entendre. No obstant això, s’ha d’intentar. Bauman tracta en els capítols tercer i quart de Temps líquids el rerefons d’una societat lligada a la por i a la desconfiança envers l’altre. Ho anomena mixofòbia, perquè en el fons i hi ha la por a mesclar-se amb una important part de la societat.

Quan els normands invadiren França, ho feren amb pocs soldats. Diuen que corria la veu entre els francesos que els invasors no coneixien la por, i eixa era la causa de les seues victòries; no això de no tindre por, sinó que l’enemic creguera que no en tenien. La font que faig servir és el llibre d’Asterix. Quan van ensopegar amb l’aldea dels gals, van saber-ne una mica més, de com era la por, però no els va afectar gaire perquè eren valents.

Nosaltres ja tenim una mica de por i, neguitosos, comencem a demostrar-ho amb accions que, si es miren de manera innocent, es poden confondre com a valenties, però que en el fons les causa la covardia. S’associen al conservadorisme, i tracten de gestionar allò que es té i aquella que es creu una forma de vida genuïna, per miserable que siga. D’entrada, el simple fet d’intentar envoltar-nos d’homogeneïtat, ja n’és una, perquè hauríem de saber que el món que ens estem perdent és gran i variat.

Bauman tracta els espais públics i privats per explicar les fòbies, ja que ens ubiquem, només podem, ens espais uniformes i envoltats de persones com nosaltres. La planificació urbanística segrega, i més si no es disposa de suficient qualitat en els altres espais: els públics. La degeneració de la vida social en els espais públics causa part d’eixa mixofòbia i, per tant, de la por, i sempre hi ha qui intenta gestionar els sentiments per afavorir un projecte covard.

La fórmula per millorar no és la màgica, com la dels gals, sinó que s’assembla més a la dels normands, que no tenien por perquè creien realment que eixa sensació no existia en ells. Per a nosaltres, ja mancats de suficients espais socials de contacte, això de la Covid-19 ens atorga pocs favors en un moment difícil per a la convivència, ja que hem de pensar en un virus que mereix tot el respecte, d’una banda, i en una societat que necessita relacionar-se més intensament amb aquells diferents, i això només s’aconseguix en els espais públics que, de moment, no podem trepitjar com caldria.

Salvador Sendra

JUTGES DAVANT DE L’ESPILL

Els debats del Parlamento són d’una misèria que difícilment haurà tingut mai un nivell semblant. La premsa, però, encara el devalua més, el debat polític, perquè allò que hi ha és militància i no independència. Ara, a més, hi ha el debat per a la renovació dels òrgans directius de la judicatura... una institució que put i pol·luïx.

Sempre m’he preguntat què va passar amb eixos jutges de la Transición que un dia pertanyien a tribunals franquistes i que hi aplicaven unes lleis determinades i que l’endemà ja eren jutges democràtics que vetllaven per la llibertat i tot això. Quina oposició lliure i transparent van passar per dedicar-s’hi i com és possible que els valguera després del canvi? Amb llum i taquígrafs; segur que ho van fer així! Ells han estat qui han escollit una part dels seus representants i de les seues estructures de poder fins ara; i ho seguiran fent.

Els partits del Gobierno ara volen ficar mà en tota eixa elecció perquè el major partit de l’oposició no es dona al diàleg per renovar una institució que fa uns anys que ha caducat. Este partit no vol negociar perquè no entén per què ha de cedir un sol lloc al Gobierno si en uns anys els pot tindre tots. A més, com està ara ja està bé, perquè hi manen els seus. Però, recordeu: l’organisme està despolititzat. El Gobierno, però, vol canviar la cúpula judicial perquè fa massa temps que està caducada. Sembla que hi proposa el sistema de la majoria simple del Congreso. I, què pot perdre o guanyar el Gobierno amb açò? Perdre, res; guanyar, molt. No pot perdre perquè la cúpula judicial és conservadora, i ho seguirà sent si es modifica amb el mètode actual. Guanyar sí que pot perquè entrar-hi un sol jutge progressista ja és un èxit.

I els jutges? Què fan els jutges? No fan res més que assegurar-se el poder i nomenar aquells que els convenen, tot i saber que no ho fan bé perquè fa uns anys que estan prorrogats. També es queixen quan se sent que alguns polítics volen intervindre els seus organismes caducats. Però, jo tinc la solució en dos capítols. Primer, els jutges del Consejo s’haurien de negar a exercir les seues funcions al·legant la incapacitat perquè no han estat renovats degudament. Segon, i per si hi ha alguna interferència des del Gobierno, tenen la possibilitat de dimitir tots d’una i obligar els polítics a actuar, però clar... això passaria si es cregueren mínimament la seua faena i si l’exerciren de manera honrada.

Salvador Sendra

L’HOMILIA DE LA PIZZA

 

Les homilies d’Organyà són un referent lingüístic per apreciar l’evolució de les llengües romances de la península Ibèrica. El rector d’Organyà s’esforçava per fer entendre als feligresos i les feligreses alguns aspectes de la paraula i la vida de Jesús, no sense aplicar-hi observacions de la seua collita –diguem-ne actualitzacions— que intenten guiar la vida del poble; la seua moralitat.

I jo, que la setmana passada vaig anar un parell de voltes a missa, em vaig adonar de les diferències entre els rectors i els missatges de dues parròquies diferents. Una tractava els aspectes generals de la vida –de la vida castellana, o siga, que no té cap interés per a una persona que no ho és— mentre predicava en un poble gran. L’altra em va semblar esperpèntica! Al meu poble, valencianoparlant de la Marina, la missa no deixa lloc per al recolliment ni la reflexió. El rector, que sembla iberoamericà, no roman ni un segon quiet: canta, xarra, posa música... i tot a un ritme trepidant que ofega l’oient.

No entenia què deia quan s’esplaiava en la llengua dels colons –tampoc m’interessava gaire—, perquè per comprendre el seu accent hispanoamericà hi calia un esforç considerable. No entenia què feia, sempre cantant, xarrant o actuant. No entenia el contingut, supose que adreçat a un poble indígena del sud d’Amèrica a qui es vol inculcar el missatge del liberalisme vargasllosià. Però, de sobte, vaig enxampar el tema sobre el qual pivotava el discurset: la pizza! No podia eixir de la perplexitat perquè ja m’havia perdut del tot, redoblant l’esforç de la comprensió i, alhora, intentant enllaçar què pinta la pizza en un enterrament.

Pizza, pizza, pizza, pizza... i així durant incomptables repeticions. Què diu eixe senyor? Per l’amor de Déu! En eixir ho vaig preguntar i totes les persones amb qui vaig parlar estaven igualment perplexes: ningú no sabia enllaçar la idea amb el missatge. Déu meu, quina vergonya; quin sofriment que ens espera en cada missa! A més, s’apropava l’hora de sopar.

Salvador Sendra

Progressió digital igual a regressió física.

Temps enrere, dècades ja, una banda de trash metal nord-americana trià un curiós nom: Megadeth. La mega mort... Sembla irònic, pensava que la mort era un dels pocs conceptes antics que s’ajustaven a la binària època moderna... Així que no només hi mort versus vida sinó també morts millors que altres, mega morts front a morts anodines...

L’ésser humà sempre ha volgut superar les seues limitacions i personalment em sembla bé. Que no podíem volar? Morts i mega morts més tard, poquet a poquet hui volem (o volàvem...) per tot arreu. Que no podem romandre sota l’aigua més que uns escassos minuts? Creem escafandres. Què no podem veure més enllà d’una certa distància? Creem telescopis. Ara bé, eixe procés, antiga aspiració humana multimil·lennària, que s’accelerà amb la Revolució Industrial del segle XVIII, sembla estar arribant a límits inconsequents. Menys és més, i en els temps actuals, ja ni es fa res físicament.

Pensem en quanta gent ja ni veu allà on va tot i haver pagat un bitllet d’avió perquè la seua ment no està pendent de la contemplació d’allò que teòricament anava a veure, qualcosa de material sinó de la foto aferent. Així, es pot estar a Florència davant del David de Michelangelo i no “veure’l”, vull dir no percebre’l perquè s’està més pendent del forçat somriure amb pretensions de naturalitat o d’esbrinar quin filtre aplicar a la foto que del objecte que ens envolta. Multipliquen això a “Las Meninas” de Velázquez al Prado o altres obres al Louvre o a l’Hermitage, quan no les pròpies ciutats de París o Sant Petersburg són un monument en sí. Observem que els propis creadors de tecnologia de Silicon Valley prohibeixen majorment als seus fills (quelcom de físic) l’accés al seu treball, quelcom d’intangible... No és cap paradoxa, cite de memòria però diria que era Bill Gates o podria ser Jeff Bezos, en una entrevista declarava que treballava per acumular capital per poder comprar per a si, per a penjar-ho a casa, “la Gioconda” o “l’últim sopar” ambdós de Leonardo da Vinci...

No és únicament perquè estem cojunturalment en temps de pandèmia i reclusió social, el fenòmen és anterior; la gent ja només viu, s’esforça o s’interessa per qüestions immaterials i majorment vanes per derivades de vanitat personal. Algú se’n beneficia, Apple, Amazon, Facebook, etc., ras i curt les grans corporacions virtuals estan obtenint millors beneficis ara mateix al 2020 que mai en la seua història quan la resta de paràmetres econòmics comencen a assemblar-se als previs a la Segona Guerra Mundial.

Al 1973, a la pel·lícula “Sleeper”, Woody Allen mostrava una màquina anomenada “Orgasmatron” la qual funció és innecessari citar en havent llegit el nom. ¿Cap ahí anem, a l’eliminació d’allò físic suplantat per estímuls cerebrals? Recordeu que mentre ELLS treballen per a aconseguir que a tu et semble bé això, ELLS continuaran acaparant capital per tal de follar-se en súper cases gens virtuals situades a bells llocs, les millors dones tampoc virtuals acompanyats de les millors begudes i viandes de nou tampoc virtuals. Tu seràs pobre en tot, acontentant-te amb estímuls que ELLS et donaran.

S’ha aconseguit sense revolucions ni sang, finalment s’ha adormit les masses i sense opi ni religió.

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 10 d’octubre del 2020.

Resistència extrema.

 

La setmana passada escrivia sobre el particular cas d’una xicona egípcia d’origen familiar libanés que decidia filmar la seua pròpia ablació de clítoris. El cas era estrany perquè no era per imposició familiar sinó per desig propi. No sent l’ablació del clítoris una costum libanesa no es pot dir que la xicona ho visquera a casa sinó que ha decidit incorporar a la seua vida la versió més radical del país on s’ha criat. És estrany, sovint és al contrari. Qui no coneix castellans que fa dècades que viuen als nostres pobles i no han parlat mai valencià i segurament no ho faran mai? Són casos de tancament en sí, casos de resistència front a allò exterior.

L’art està per a sublimar les coses, per exemple, a “Apocalypse Now” quan finalment troben a aquell estrany desertor americà ara visquent a la selva junt amb qui abans foren els seus enemics, el personatge ha fet el camí d’anada i de tornada. Primer ha lluitat ferotgement contra un enemic al que desconeixia per després unir-se a ell abandonant el seu camp original. Relata Kurtz, basat en el personatge homònim de “Heart of Darkness” de Joseph Conrad, que ell està allí perquè finalment ha comprés a l’altre i compta una anecdota de quan ell amb altres joves doctors idealistes anaren a vacunar a xiquets de tribus a la selva. En tornar vegeren horroritzats com els pares havien amputat el braç als fills pel lloc on se’ls havia posat la vacuna! No volien res d’ells. Vet ací un cas de resistència extrema.

A la Xina, un jove Mao Tse Tung que encara no ha accedit al poder, declara el 1939 que cal abandonar el complicat sistema d’escriptura ideogràfica xinesa i reemplaçar-lo per l’alfabet fonètic llatí; un so, una grafia. Segons Mao, l’alt grau de complexitat del sistema d’escriptura xinés és sinó el causant com a mínim una gran rèmora en la lluita contra l’analfabetisme massiu. No es pot combatre aquest ni progressar com a nació amb un sistema no a l’abast de les masses. Ja al poder, i governant amb paràmetres marxistes, val a dir aliens a la tradició cultural japonesa, ordena al 1965 l’anomenada Revolució Cultural per la qual es declara enemic del poble xinés tot allò exterior, i per exterior s’entén majorment occidental. Llibres occidentals, acadèmies de llengües o fins i tot aparells científics tan inofensius com unes ulleres –signe d’intelectualitat i dissidència- són destruïts per fanatitzades masses indoctrinades amb l’única conveniència de la tradició pròpia. Resistència per no contaminar-se?

Al veí Japó es comença a escriure emprant el complexe sistema d’ideogrames xinés anomenat hanzi per la majoritària ètnia han. Allí s’adapta fonèticament com a Kanji i com que és molt complicat el propi poble japonés realitza dos altres alfabets, el hiragana i kitakana, sil·làbics, val a dir basats en la correspondència entre so i signe i no la pura arbitrarietat d’aquest últim. Tanmateix, quan es tendeix a dir coses teòricament elevades s’empra de nou el complicat sistema d’ideogrames kanji d’origen xinés. Això comporta evidents contradiccions i en moments de perill, com ara durant la Segona Guerra Mundial, els propis dirigents de l’exèrcit recomanaven estar-se’n del kanji i utilitzar el simplificat hiragana car els soldats eren incapaços de comprendre les instruccions... Com vegem, es bascula entre l’adopció i el rebuig, ara bé, perquè no es plantegen com Mao inicialment l’adopció de l’alfabet fonètic llatí? La resposta és per conservadurisme, s’adopta com a propi allò que és originalment estranger, com l’alfabet kanji xinés i després per inèrcia i interessos es continua indefinidament. Qui no coneix a gent valenciana que empra el castellà per “coses importants” al temps que declara en valencià ser més valencians impossible?

Resistència i aculturació, dos fenòmens ben presents al llarg de la història.

*No obstant, siga a la Xina que al Japó, el procés no volgut per les autoritzats o com a mínim no admés publicament de l’adopció de l’alfabet llatí és una realitat, sovint els jovens xinesos es comuniquen en pinjin o els japonesos escriuen romanji, per a coses com el manga o la seua comunicació habitual. Fenòmen també habitual al món musulmà d’abandonament de l’alfabet àrab pel llatí entre els joves.

Bucarest a 4 d’octubre del 2020.

Lluís Alemay Giner.

TEMPS LÍQUIDS, TEMPS SALVATGES

 

El pensament i l’argument que fa servir Zygmunt Bauman gira al voltant d’allò que denomina els temps líquids. A mi, sincerament, em carrega una mica la manca de solidesa, però m’he fet la idea de llegir-lo per poder queixar-me amb raó. Encara no he acabat el llibre i, de moment, la primera meitat no m’ha agradat. Segurament, la barrera amb què ensopegue és el mur de la informació periodística i de la seua anàlisi, ja que no seguisc la premsa i m’interessen molt poc les explicacions de cada actualitat –he escrit cada actualitat perquè es tracta d’un text escrit al 2007—, però tot i això, els seus actors em resulten familiars.

M’agraden les anàlisis profundes, eixes que arriben fins al moll de l’os del problema i que n’esbrinen les causes, i això només ho trobe en la filosofia. No m’agrada l’estil d’este l’autor, però entenc que deu ser líquid per la manera en què s’expressa. A partir de la meitat, el llibre comença a interessar-me una mínima miqueta... Els exemples que fa servir són massa concrets i els arguments solen ser referències a altres autors, que desconec en la majoria dels casos, o decisions preses pels governants del moment. No obstant això, a la pàgina 78 de l’edició de 2019 de Tusquets he trobat un paràgraf que he rellegit més de cinc voltes; us el transcric: «En cuanto a la ‘Fortaleza Europa’ dice Naomi Klein ‘Polonia, Bulgaria, Hungría y la República Checa son los siervos posmodernos, que proporcionan mano de obra barata a las fábricas en las que se produce ropa, artículos electrónicos y automóviles por el 20 o el 25 por ciento de lo que costaría producirlos en Europa occidental’».

Hem de pensar que el llibre és del 2007 i que ara estem al 2020, i que, quan es va escriure, tots els estats que s’anomenen s’acabaven d’incorporar a la UE (Bulgària, eixe mateix any). De moment, però, quan ens arriba alguna informació sobre estos indrets ens sorprén la ideologia ultraconservadora i contrària a la immigració, religiosa i, de vegades, xenòfoba dels seus habitants. Solem pensar: per què uns estats tan cèntrics i arrecerats dels forts corrents migratoris són tan contraris al moviment de persones? Ara, si tornem a llegir el paràgraf anterior tindrem l’explicació, ja que la temuda immigració podria treballar per menys diners en altres indrets d’Europa, creuen ells, i fotre’ls les misèries. També ens hi podem fer una idea del tipus de votant dels partits que hi governen.

Salvador Sendra

LES CREUS D'ALPATRÓ

 

Estic passant uns dies a la Vall de Gallinera i al lloc on m'he instal·lat hi ha una guia d'excursions que he estat fullejant mentre descansava. Indicava, la guia, uns itineraris i hi apuntava curiositats de cada indret perquè l'intrèpid caminador gaudira més encara del circuit proposat. El llibre, l'havia escrit gent de la zona: hi havia fotos.

En un dels passejos es proposava una ruta que passava per Alpatró i, si no recorde malament, s'hi indicaven fonts, forns de calç, coves i altres curiositats com una roca on hi havia un seguit de creus esculpides. Els escriptors apuntaven que deurien estar fetes per aprenents de pedrapiquers, per realitzar les pertinents pràctiques.

La vall de Gallinera va ser territori de moriscos fins a 1609, d'on van ser expulsats després de la pertinent revolta. En altres indrets, hi va haver l'expulsió dels jueus…

Quan viatge per la Península, i vaig a poblets encara conservats, m'agrada mirar les portalades de les cases perquè en moltes s'hi pot observar encara allò que roman dels seus antics habitants. Les de les cases on vivien jueus tenen creus i al·legories de la Verge Maria; era la seua forma de demostrar l'assimilació del cristianisme, de les portes cap a fora, per suposat.

La Verge i la creu són els símbols cristians en què els jueus no creuen. Els moriscos també van ser batejats i, per tant, cristianitzats. No obstant això, hi havia fonamentades sospites que seguien en les seues creences prèvies. Segurament, la seua manera de demostrar eixa cristianització va ser semblant a la jueva, o siga, fent l'ostentació d'uns símbols que no usaven dins de casa, i Alpatró deuria ser un d'eixos llocs. Es tracta de creences, no d'idees, i això importa.

Les banderes haurien estat uns símbols perfectes per ser lluïdes per aquells i aquelles que no les entenen i només les ensenyen per encaixar en una societat que no encerten a comprendre del tot, però no existien. Ara sí, i no puc evitar d'aplicar la norma de l'ostentació de creences, que no d'idees.

Salvador Sendra