AIXÒ QUE REALMENT IMPORTA

Moltes voltes –pot ser que massa— pense que els esdeveniments giren a altre ritme, diferent al meu. Per eixa raó solc publicar reflexions –esta serà la primera, però així aporte un major pes dramàtic— que entenc que puguen transmetre una certa incredulitat, o desencís, o desassossec; perquè de veritat existixen en mi i jo en ells. Fa unes setmanes que he acabat el llibre de Zizek (amb Ž i ž) El espinoso sujeto buscant respostes del segle XXI per al segle XXI i les he trobades. Ara, i per esta senzilla raó, crec que és millor plantejar-se preguntes que intentar aportar solucions que et deixen molt pitjor que abans de saber-les. De tota manera, jo n’extrec conclusions personals i no crec cegament allò que em diuen perquè intente interpretar el seu discurs.

La igualtat, l’ecologia i algun tema encara pendent d’alliberar totalment per nodrir els rapinyaires com l’educació, la sanitat i les pensions són els puntals d’allò que entenem com a progressisme. Els substantius anteriors tenen a vore amb eixes coses que s’entenien com a pilars del benestar d’una societat que els tenia com a prioritaris, a què s’han afegit ecologia i igualtat. Ara, però, les prioritats han anat canviant i ja es qüestiona la seua pervivència, si més no, així com l’entenem encara.

El reducte esquerrà radical s’ha situat en la defensa d’este esquelètic estat minvant mentre que els moderats ja pensen a desmantellar això que queda i entregar-ho a un gestor especialitzat; algú que treballe millor que l’estat, deu ser... Recorde, però, que ara està de moda vendre actius als fondos buitre i tremole! I, quan arribe a este punt, m’adone que ja estem en l’extrem de la corda perquè a França hi ha una preocupació creixent, entre els més jóvens, envers l’ecologia, mentre que els jupetins grocs ja fan aigua i Macron n’ha eixit reforçat. Vos imagineu que hi passaria si en creixera la magnitud i si hi hagueren unes vertaderes revoltes? Estaríem davant d’una mena de Maig francés, que tots ja sabem com va acabar.

A partir d’ara, llegiré el periòdic Libération –perquè són progres— per preparar la fugida cap a qualsevol lloc on hi puga haver dignitat perquè, si la cosa va a més, això significarà que totes les batalles estaran perdudes i que de l’economia ja ni se’n parlarà: el transvasament liberal ja s’haurà realitzat en la seua totalitat i la igualtat i l’ecologia hauran arribat per quedar-se en el discurs ridícul de l’esquerra. La sanitat, l’educació i les pensions, per tant, ja hauran rebut el seu toc de gràcia mentre que els voltors seguiran girant a la recerca d’altre possible àpat.

Salvador Sendra

TOT O RES: DOS CARES DE LA MATEIXA MONEDA O QUAN ELS OPOSATS NO EXISTIXEN

M'han proposat de publicar la meua tesina. Eixa notícia, en principi bona, ha provocat una mena de desencís i d'atordiment de què vaig eixint-ne a poc a poc. Ja em va costar molta faena reduir-la fins arribar al tamany d'un article per a ara, de nou, deixar-la com estava; ara bé, sempre la puc mantindre en el seu estat primitiu però no voldria deixar passar l'oportunitat d'actualitzar-la. És per esta raó que, tot i que no estiga capficat en el tema, sí que he estat, l'últim any, donant-li voltes al tema.

En una d'estes voltes, i amb la casualitat que s'associa a la constància, vaig ensopegar amb un llibre que feia temps que em voltava i que espere que m'aporte l'esma necessària, i els arguments! L'altra volta ja la coneixeu perquè és eixa que ens envolta i que comporta la revolta, en primer lloc perquè és això, una revolta, quant a revolució, i en segon, perquè es tracta de la re-volta, o siga, la tornada enrere. Parle de Nietzsche.

La genealogia de la moral és un assaig que no decep, com cap d'este escriptor. A l'inici del “Tractat Tercer” hi ha un argument que es repetix durant el llibre i que tracta sobre l'ascetisme i els seus ideals, explicats des de la perspectiva de cada grup d'eremites. Els artistes que s'hi adherixen no els analitza perquè no hi veu un conjunt homogeni. Quant als filòsofs i les persones doctes, diu que en la solitud recerquen eixa espiritualitat més elevada. La lectura que fa de les dones me l'estalviaré. Els sacerdots hi busquen la fe, o el poder, amb l'autorització per exercir-lo. I, entre els sants, que al cap i a la fi és la part que més interessa, diu que hi ha la letargia i el descans en el no-res, com una peculiar forma de bogeria. Al costat del no-res hi ha un parèntesi amb la paraula Déu.

L'espinós subjecte, de Žižek, apunta de refiló alguna idea sobre Kierkegaard, un filòsof que, malhauradament, tinc massa oblidat. Entre els seus apunts, tracta la percepció que té el danés de l'eternitat, reflectida en la imatge de Déu, per esbrinar les idees contraposades de Kant i Heidegger quant al pes de la imaginació en la percepció de la realitat. Per a Kierkegaard, Déu ho és tot, i l'home només s'entén des del seu reflex en Déu.

Per a un, Déu no és res i, per a l'altre, ho és tot! Hi ha gent per a qui eixes grans paraules (Déu, pàtria, amor, justícia...) no són res, i no faria res per elles, mentre que n'hi ha altra, de gent, per a qui ho són tot, i ho faria tot per elles. Després de la reflexió anterior, ara ja sabeu que tant fa tot com res. Allò que diferencia uns dels altres és l'acció, o el fet d'actuar sota el suposat designi d'un ens imaginari, gairebé inexplicable, en este cas, col·lectiu.

Salvador Sendra

EL VIAGRA O EL TRIOMF DE LA RACIONALITAT

A voltes i revoltes amb les darreres resistències causades per l'exposició d'escultures de Miquel Navarro, i que no em podia traure del cap el malaurat amic Ferran Morell, l'única imatge que m'ha perseguit fina ara ha sigut la dels pals verticals. Ferran, i sense por a l'equívoc, apuntava la presència dels fals en la major part de l'obra de Navarro i, a més, deia que no concebia l'un sense els altres. A més, la lectura de Žižek no ajuda a desempalagar la tupida atmosfera que m'envolta, ja que, en un dels capítols que més m'han divertit del seu llibre En defensa de la intolerància, entra de ple en la crítica a la virilitat.

La imatge fàl·lica és masculina, en principi. Žižek, però, fent servir Lacan, la desvincula del sexe i la lliga al poder. Diu que Lacan deia que la castració que tant aterria el mascle freudià no era la pròpiament física, sinó la psíquica, vinculada al poder: ja sabeu: «Mi faloooo, mi tesorooooo!», amb referència a la vara de comandament. I clar, a tot açò, l'amic Joan Soler tampoc ajuda massa a oblidar el tema...

Doncs, això: el filòsof eslové entra en l'assumpte com un bou i no deixa reducte a la tranquil·litat del mascle, arraconant-lo en l'angle que formen les dos parets del fons de la cambra, folrades d'escuma perquè no s'espatle si, ofegat, intenta autolesionar-se. Diu que el Viagra és només una escapatòria fàcil i trista a esta situació, i no li falta raó! I ho recolza dient que el mascle, una volta que ha perdut el poder fàl·lic, a causa de l'emancipació de la dona, esdevé un simple objecte sexual amb una potència dopada per complaure-la intentant creure's que això que fa el reforça com a home. I, és clar, tota esta pressió afecta la seua manera de ser i de vore's, minvant, feble, servil.

A mi, de tota manera, m'agrada la visió que Žižek aporta sobre l'opinió d'Adorno ―qui, per suposat, no va conéixer la píndola blava―, per reduir l'únic vestigi al·leatori i espontani, que és l'erecció, a un acte meditat i lligat a la voluntat, cosa que, de veres, m'afecta en gran mesura. L'únic reducte masculí que s'escapava a la racionalitat i que es vinculava a tot allò dionisíac, que es va instal·lar en el camp de la música i de la poesia, ha estat desballestat per una píndola, la fórmula de la qual va ser descoberta de manera purament casual. Ni la Il·lustració ni la novel·la: una píndola, senyors! (i senyores).

Salvador Sendra

COSES XICOTETES

Coses xicotetes o coses grans però que, per alguna raó, releguem a un segon plànol, o a un tercer...

La veritat és que ens veiem, sempre, davant del mur de les Lamentacions perquè no podem canviar les coses i, si ho intentem, ensopeguem amb el mateix temple de Salomó. En poc de temps, la impotència ens venç i les nostres anàlisis i el nostre discurs es veu ofegat pel pes de la totalitat; cada cosa que fem es troba inserida en un engranatge que amortix la variació i la dissol entre la totalitat. És fàcil caure en la desídia i en la indiferència si, en alguna ocasió, s'ha intentat millorar o modificar alguna de les parts del tot sense ser-ne conscient del medi que es trepitja...

Els discursos il·lustrats eren excessivament racionals i estaven vinculats a la totalitat. Un filòsof, o un pensador, encara podia escriure una summa en què explicara allò que hi havia fins al moment i on aportara la seua modificació, o el seu enfocament de les matèries. Però d'això fa ja un quants segles... El Romanticisme va fraccionar la totalitat i els seus seguidors encara ho van trossejar més: al segle XX ja no es pot ni parlar de l'objecte sense por d'enganyar-se; ni del subjecte. Però, curiosament, encara hi ha qui mira eixa totalitat com un ens extern a la mateixa persona en una mena de pensament escolàstic: unes coses són humanes mentre que altres són divines. Els més progres ho veuen de manera laica, i afegixen noms estranys com poders fàctics, capitalisme, societat o sistema, que ho sobrevolen tot i que no es poden canviar. Abans era Déu qui marcava les normes...

El cos està lligat a unes regles, i l'ànima, a unes altres. Mengem, bevem, pixem... en certa manera, vivim així, però l'ànima es troba dividida en dos parts, com a mínim. Una ens diu que per viure no cal tant i que hem de ser íntegres perquè la nostra manera de pensar ha d'anar en concordança amb la d'actuar. Però, també pensem que la vida és massa curta per a tanta integritat i ens cal de llicències, o d'enganys. Voldríem una cosa però actuem de la manera contrària, i ens ho perdonem perquè, tant fa: de tota manera, no podem canviar res, no?

Žižek és pessimista, com he pogut observar a l'última entrevista que he llegit, i no m'estranya. Tot i la coherència del seu discurs, en què les persones hem de centrar-nos a resoldre problemes concrets i pròxims per, així, millorar la globalitat —un discurs holístic molt adequat a la postmodernitat— hem de pensar que tractem amb persones humanes, i això ho complica tot. Quan la desfeta arriba fins a la psicologia i quan, darrerament, esta ciència social és tracta com a tal —com a ciència social— l'individu roman sol perquè passa a ser un element de l'estadística. La percepció del món que extrau el filòsof de la psicoanàlisi lacaniana es perd entre l'estadística i, per tant, s'esfuma entre la societat. La mateixa llum de canvi social que aporta el sistema de Žižek s'ensorra des del moment que la psicoanàlisi ha passat a un segon terme i la ciència individual es tracta com a ciència social. Sota el paraigua de la societat ja no es pot aixoplugar qui vol canviar les coses perquè això significa acceptar l'escolàstica sota el terme diluït de sistema, o, pitjor encara, de massa!

Vaig començar a interessar-me per este filòsof el dia que, en un seminari, el ponent anterior a mi va exposar el seu pensament, i comencí a llegir-lo amb més asiduïtat. No obstant, l'he llegit poc, encara, perquè no acaba de motivar-me el pesimisme. A eixe mateix seminari, jo tractava sobre la regeneració del món, en els temps de crisi, a partir dels elements laics, lluitadors i lliures, i em basava en l'estudi literari i en idees tan clares com que estos personatges romanen a l'imaginari col·lectiu. La filosofia, la història, la psicologia o la sociologia, però, no són ciències, si atenem a la rigorositat del terme, per això, d'entrada, tot hi val.

 

Salvador Sendra

EDUCACIÓ I REVOLTA SOCIAL

“Educació i revolta social”, de ser el títol d’una sèrie, esta seria de ciència ficció. L’educació està vinculada a mantindre l’ordre i a generar una mena de massa inofensiva. Si seguim amb Zizek, que el vaig fer valer en altre article, dubtaríem fins i tot de la democràcia, ja que la llei i l’estat es troben vinculats, de manera directa, amb el poder. El repartiment de mediocritat, per tant, és l’única cosa que es pot defensar amb un ordre semblant al que tenim. I això, fora de l’escola.

Les aules sempre han tingut jerarquia i disciplina, així com la família. La recorreguda expressió de «matar el pare» perd tota l’actualitat quan el pare passa a ser un element vulnerable i sense autoritat. El fill destinat a prendre el relleu per, així, capgirar els guanys realitzats pel seu progenitor i projectar-se de cara al futur, ja no té a qui substituir perquè no hi ha hagut autoritat, per tant, no hi ha hagut pare. La mateixa cosa es podria aplicar a l’escola, on el deixeble ja no es troba sotmés a la disciplina del mestre. De quina manera ha de buscar el motiu per a la revolta? Com a de «matar el pare» si esta figura s’associa amb l’autoritat?

La revolta, per tant, queda de banda per als individus criats en el sistema actual; mal criats. No obstant això, la revolta s’hi troba present en altres indrets, com hem observat darrerament pel nord d’Àfrica, per exemple. Però, si ara fem servir Hegel, el mal de la democràcia recau en una dialèctica inexistent entre l’amo i l’esclau, per una simple raó: perquè l’esclau no se sent captiu. L’esclau se sent lliure pels llocs on habitem. L’amo se sap amo, però col·lega de l’altre, mentre que l’esclau ja creu que té massa a perdre pel simple fet de plantejar la lluita, i tot encaixa.

Realment, Hegel mai hauria acceptat la frase que he fet servir de «matar el pare» perquè creia que on s’hi veu reflectit en el rival i, d’eliminar-lo, s’elimina també el reflex, o siga, la percepció que es té d’un mateix. L’ordre pot canviar però sense baixes, perquè les mateixes baixes farien impossible el canvi. El jo, per tant, és un simple reflex d’un en l’altre i la nostra societat ens fa creure que tots som iguals, cosa que ens anestesia, ens enganya i, a l’hora, ens impossibilita per a la revolta que ho puga capgirar. La societat funciona i els docents premiats seran els millors garants de l’ordre. L’educació contribuïx en una gran mesura a mantindre l’estatus d’esclau de la massa, inclosos els mateixos guardians.

Respecte a la lectura de Hegel, allò que ja no recordava era el vincle amb el desig que hi ha al darrere de les obres i les accions humanes. Però, fins i tot amb açò hem d’ensopegar perquè la mateixa massa social té els mateixos desitjos, per estúpids que semblen. Aleshores, amb el desig massificat i amb l’autoritat fent de col·lega, de qui ens hem de molestar? Front a qui ens hem de revoltar? I, a més, ja hem perdut fins i tot l’hàbit!

 

Salvador Sendra Perelló

EDUCACIÓ I DESORDRE SOCIAL

Retornant al tema de l’educació que vaig encetar l’altre dia, he de dir que el fet d’escriure’n l’efecte, resulta d’una causa ben concreta: un article que vaig llegir on s’explicaven els malcriaments dels jóvens, adolescents i no tant. Realment, eixe article que ara no recorde on vaig llegir, ni qui era l’autor, explicava que la joventut no estava preparada per al fracàs i que, sota la seua autodefinició de dialogants, assemblearis o participatius, amagaven un fort esperit autoritari i asèptic. En definitiva, venia a explicar que intentaven bloquejar aquelles coses que no els agradaven o que exposaven punts de vista oposats als que ells defenien o integraven. Com podeu comprovar, a causa de la mancança de rigor d’este escrit que no cita les fonts, vos haureu de fiar de mi.

La família era una mala aliada per a l’esperit crític, com explicava fa uns dies a “Educació i ordre social”, però, l’educació, tampoc es queda curta! L’article de referència a l’inic del text ―i sense referència apuntada― tractava sobre la feblesa d’un sistema educatiu on la comoditat i la protecció són unes raons fonamentals per a la integració de l’alumnat, cosa que té repercussions dolentes quan afecten el malcriament de l’individu i la seua manera d’enfrontar-se a circumstàncies adverses. L’ordre social, per tant, es pot aconseguir amb una correcta educació i amb un sistema que integre els jóvens de cara al futur, que sempre és millor que el passat.

Per primera volta ―deien a l’inici de la crisi actual― els fills viuran pitjor que ho han fet els pares; la tendència s’invertix just en el moment en què més feblesa s’endevina en el comportament juvenil. El colp, per tant, té efectes seriosos que, segurament, fa servir com a punt de fuita l’ús de les noves tecnologies, on hi ha una important confusió entre la vida real i la virtual, i entre la pròpia i la aliena.

Ahir, al seminari de la UNED, davant de la meua, hi havia una ponència sobre un filòsof anomenat Zizek, on el ponent, en un moment de la seua intervenció, va centrar en discurs en la crítica educativa. Zizek pensa que l’educació, per massa integradora, democràtica i participativa, afeblix l’individu, creant un humà molt semblant al que definix l’article de referència que no recorde ara. Deia que, amb una educació més jeràrquica i autoritària, l’alumne tindria algun motiu per revoltar-se i oposar-se a allò que li estan dient i de què no pot participar. A més, observava que, amb l’actual sistema, més que persones crítiques, estava formant un ramat de persones educades per a una finalitat comuna i ordenada.

L’evolució, si se seguix un sistema ordenat, és lenta o, fins i tot, inexistent. Les vertaderes passes d’importància s’han donat a partir de malformacions o fets extraordinaris, on s’ha avançat de debò. La intel·ligència s’ha d’aplicar amb l’exposició a fets  i situacions incòmodes, o a pensaments diferents, no a refermar-se en els propis, per molt dialogants i participatius que siguen. Si Zizek pensa que el model educatiu ordenat seguix una finalitat per evitar sobresalts i per crear un individu eficaç, ho fa perquè, d’aplicar un sistema diferent, més elitista, jeràrquic i autoritari, l’alumnat podria tindre motius per revoltar-se i per oposar-se al model dels governants, i això no deu passar perquè es pot desequilibrar el trist sistema i l’ordre actual de poder, on la felicitat virtual de la massa es podria vore malmesa.

Quina cosa eixa, on el progressisme es torna conservadorisme i on les actituds més arcaiques són les úniques que poden crear individus capaços de capgirar el sistema o, si més no, de revoltar-s’hi. Quina mala intenció, fer esta reflexió ara, quan el govern està estudiant de premiar els millors docents. Quina maldat, la d’aprofundir en el tema quan, ara, qüestionem l’èxit del sistema i quan l’oposem a l’èxit de la societat. Quina casualitat, saber que, eixe premi, d’atorgar-se, es troba destinat als millors garants de l’ordre social. Quina anticipació, preveure que els millors garants de l’ordre són els pitjors educadors quant a potencial crític de l’alumnat i instint de revolta. En fi: molt divertit tot!

Salvador Sendra Perelló

R-TV: La guia perversa de la ideologia.



Slavoj Žižek és un dels filòsofs més brillants de hui en dia. Ésta considerat un filòsof postmarxista, i en les seves tesis barreja Lacan, el psicoanalista francés, amb Marx. Pertany a l'escola eslovena de pensament, escola que tracta de d'explicar les seves tesis amb elements de la cultura popular, així, les referències a pel·lícules, a noveles, etc., són constants. Això no lleva ni gram de profunditat al seu pensament, que es complex si tracteu de llegir-lo: Lacan + Marx = Cocktail molotov del pensament. No obstant, en youtube i en la xarxa podreu trobar nombrosos videos d'ell, conferencies, documentals, etc, on explica les seves tesi d'una forma més comprensible que als seus llibres.

Un exemple és aquest documental, presentat i escrit per ell mateix, The Pervert's Guide to Ideology, on barreja les seves teories sobre com la ideologia ho impregna tot, com la ideologia afecta als individus, etc., mitjançant referències al cinema i a l'actualitat. Un documental imprescindible per tot aquell que vullga posar-se o busque unes ulleres que l'acosten a "lo real".

Watch La guía perversa de la ideología (Slavoj Žižek, 2012) in Películas  |  View More Free Videos Online at Veoh.com