ON PODEM FICAR DÉU? ASSAIG DE FILOSOFIA DEL LLENGUATGE

Si voleu saber per què en una gran part d’España no va quallar l’existencialisme, això és ben fàcil d’entendre. La meua investigació més recent ha estat del tot encarada a resoldre el dilema que va encetar Heidegger i va continuar Sartre, si transitem des de l’agnosticisme cap a l’ateisme –el pensament cristià i el catòlic, de moment, no interessen per a l’objectiu marcat. Eixe problema de fonamentació filosòfica s’hi pot entendre des la llengua en què es van redactar els textos, però no des de la de moltes traduccions.

Passaré per alt Heidegger per arribar aviat a Sartre, de qui he llegit més. I, de Sartre, he de deixar per a la investigació el seu llibre més conegut i que tracta el tema de referència: L’être et le néant. Si traduïm el títol al castellà, tenim El ser y la nada. Si traduïm el text al valencià ben escrit, tenim L’ésser i el no-res. La clau, per tant, està en les traduccions.

En francés, hi ha una diferència clara entre rien, pas du tout i néant, i es fa valer el darrer mot per a l’absoluta absència, diguem-ne filosòfica. En castellà, a causa de la manca de paraules, concretament d’indefinits d’este tipus, utilitzen nada per a tot, i quasi sempre malament! Ja sabeu com de difícil resulta ensenyar això de l’ús del res, cap, gens.

Nosaltres, però, fem servir les tres paraules amb total naturalitat, excepte quan les traslladem de lloc i ens hi apareix la influència del veïnat. Fixeu-vos: No he fet res (quatre paraules). Si canviem l’ordre, en tenim quatre, també: Res no he fet (l’ordre de les paraules no altera el resultat). Però, si ho fem en castellà, en perdem una! Intenteu-ho i voreu! I amb això vull dir que les tres paraules anteriors no son negadores, ni reductores a l’absència total; són, simplement, paraules que reduïxen a la mínima expressió allò que acompanyen, però sense eliminar-ho.

La negació total, per tant, ha d’estar acompanyada del no. I, si no és que no, és que sí. Ara bé, en castellà, com us haureu adonat en la xicoteta pràctica que heu fet, s’ha perdut el no pel camí, i l’ordre de les paraules sí que ha afectat el producte, i les traduccions. Resulta normal, per tant, que depenent la llengua a què es traduïsca un text, el significat varie i, com és el cas, es puga creure que no existix l’absència total perquè sempre hi ha un últim reducte on ficar Déu. Però crec que Sartre no anava per eixe camí.

Salvador Sendra

POSTMODERNITAT I DIVERSITAT

Amb La condition postmoderne (1979), Lyotard dóna per tancada una època, per a ell, és la dels grands récits. Traduït d’una manera entenedora, es podria parlar del final dels grans relats que es narraren fins a la crisi moderna. Així, tant les summae medievals com les posteriors obres il·lustrades, seguides de les romàntiques, tenien com a elements comuns l’extensió i la pretensió. Les dues característiques anteriors anaven de la mà perquè a causa de l’ambició desmesurada, se’ls requeria d’una llarga argumentació i, a més, el tema no deixava de ser un tot plegat. Tant una història com l’altra es podien explicar des de la globalitat i des de la unitat de fons, com per exemple, els a priori que s’hi solen argumentar. Per a uns, eixe element inicial es troba en la divinitat; per a altres, es troba en la humanitat; mentre que, per als tercers, hi ha l’esperit. Però, en els tres casos, sempre hi ha hagut un element previ i essencial sobre el qual explicar i explicar-se que, en certa manera, és qui ha aportat tota eixa cohesió.

El discurs, però, es fracciona i es desfà en mil péntols quan s’inicia una nova època, tot i que titllada de post-. Els prefixos sempre deixen en l’aire una interpretació, bé siga de final, bé de superació o bé de reacció sobre l’anterior (lexema+sufix). A partir de la nova etapa, el discurs deixa la unitat i inicia una dispersió en què s’intenten explicar les coses per separat, de manera molt especialitzada i sense eixa ambició totalitzadora. L’escolàstica, però, seguix amb la seua tasca subterrània quan aprofita l’ocasió per tornar a presentar-nos el seu discurs dividit en dues meitats: a Déu allò que és seu i a César allò que li correspon, supose que com a humà... D’entrada, la fal·làcia es troba en la falsa divisió del discurs en dues meitats, ja que d’això que es diu déu, ja ni se’n parla i, si es fa, malament anem. Altra cosa, però, són els elements a priori que sempre ens volten per argumentar i argumentar-nos. Heidegger i Sartre eliminen les essències de forma laica perquè els seus predecessors, tot i que conreadors de l’existència com a fonament de tot, encara mantenen elements estranys en el discurs.

Una volta acceptada, per tant, la manca d’unitat en la nova època del segle passat, em va sorprendre l’argument de Cros respecte al segle XXI, ja que, per a ell, hi ha un nou discurs unitari causat per l’eliminació de la diversitat, bé siga des del punt de vista econòmic, bé siga des del cultural o bé des del social. Cros explica que hi ha un gran poder d’atracció globalitzador que ha eliminat les diferències –la riquesa, la varietat— creades en l’època moderna per proposar un sol discurs arreu del món i del qual només se’n salven uns quants pobles, diguem-ne desconnectats encara. Jo, de moment, encara no tinc opinió al respecte, tot i que, com que m’ha resultat interessant el punt de vista proposat per Edmund, vos l’he desvelat. Si té raó esta persona, atenció!: vos imagineu que el pas previ de l’arcaica reivindicació de la Internacional Socialista puga estar ja creat? Perquè la unificació dels criteris suposa, d’entrada, la destrucció de les fronteres modernes... Ui, quina por si la gent comença a prendre consciència de classe, no?

Salvador Sendra

Heidegger i el trencament de les inèrcies.

Amb la visió amerada de saviesa popular de tots aquells que no han tingut instrucció, “ma welo” de Murla sempre deixava escapar una frase: “qui peta quan vol també peta quan no vol”...

Amb eixa frase volia dir que a la llarga tots es/ens deformen/mem i que de manera inadvertida se li escapen a un un dia sense voler els pets, val a dir gracietes o secrets, que un no volia comunicar d’entrada. Amb el temps es creeen hàbits i ningú es lliure de deixar-se portar de manera inconscient pels seus hàbits.

Així les coses, ningú pot pretendre ser qui no és, perquè en algun moment aflorarà la seua personalitat i serà descobert. Seguint el mateix raonament inductiu, el món es dividiria entre realistes i somiatruites. Sent els uns incapaços de penetrar l’univers dels altres. Vet ací, alguns exemples, com ara aquell del filòsof presocràtic grec, Tales de Milet i el seu vailet. Es compta que ambdós marxaven de nit per un camí, amb el filòsof absort en la contemplació dels estels, quan tot d’una va caure dins d’un forat. El vailet no pogué deixar de exclamar-se’n burleta que mirava en va el cel aquell que no veu ni el bocí de terra que té al davant.

Aquest mateix raonament s’ha fet servir com a paradigma de crítica política. El Padre Mariana fou un monjo a cavall de Felip II i III, val a dir els monarques, especialment el primer, de major esplendor de la poderosa monarquía dels Habsburg. En la seua monumental “Historia rebus Hispaniae”, val a dir Història de les coses de les Espanyes (en plural, cal remarcar-ho), tracta al normalment lloat Alfons X, anomenat el Savi, de fava, i declara: “de tanto mirar al cielo, se le cayó la Corona”...

No deixa de ser un curiós –o no!- que siga un ministre de Déu el que critique que algú seguisca el seu camí espiritual. La cosa està, en que com allò de les personalitats que afloren, no es poden fer dues coses al mateix temps, i el rei que estudia, no agita la espasa, i el regne estava ple de jueus i musulmans... Parlar de la col·lusió, més bé, paralel·lisme entre Església com a institució i poder, desborda la finalitat d’aquest article.

El cas però més emblemàtic de separació entre realistes (de realitat) i somniadors, l’ofereix la literatura, que més que per a entreteniment, serveix per a oferir models universals. El cas del Quixot i el seu servidor, Sancho Panza. On un veu gegants, l’altre veu molins...

El filòsof Martin Heidegger, en un temps en el que la sociologia ja començava a albirar-se com a una disciplina pròpia, després de segles de Revolució Industrial, caiguda de la noblesa i emergència de noves classes socials com ara el proletariat i ideologies com el marxisme, reprèn l’argument de la dualitat d’arquetips humans... Per a ell ja no es tracta només de gent apegada a la realitat i gent somiadora. Heidegger coneixia segur, car el cita, el cas, l’anècdota de Tales de Milet amb el seu vailet, i molt més que probablement també el Quixot, sent més improbable que coneguera el cas del pare Mariana. Davant l’exclamació del vailet de Tales sogre la manca de realitat del seu preceptor, Heidegger no apunta a la divisió mental entre ells, sinó que afirma que filosofia és allò de que riuen els criats!

Heidegger creia en un ordre nou, i sembla que no va “rebutjar” inicialment amb suficient força el nazisme: la historiografia posterior no li ho ha perdonat.

 

Bucarest a 12 de març del 2016

Filosofia de classes.

Giuseppe Tomasi di Lampedusa és un escriptor italià que com tants altres, pensem per exemple en John Kennedy Toole, mai va conseguir publicar en vida. Com tants altres, intentà en va publicar però per als crítics i editors, la seua obra no era suficientment bona. Com en el cas de l’autor nord-americà i la seua monumental “A Confederacy of Dunces”, també “Il gattopardo” esdevindria una obra ineludible en el si de la literatura del seu país.

Home solitari i colpit per la vida, presoner de guerra i aristòcrata en un món devastat pels totalitarismes, ningú com ell per descriure la decadència de la noblesa siciliana. Si de cas Llorenç Villallonga, un altre insular, mallorquí ell, siga en “Mort de dama” que en “Bearn o la sala de les nines”. Ara bé, ningú arriba a la novel·la, i més si esta és de gran extensió, sense haver provat abans escrits més curts. Així, Tomasi di Lampedusa, escrigué un conte que a mi em va semblar fascinant sobre els amors entre un humà i una sirena. Un vell professor d’origen sicilià que ha passat la major part de la seua vida a Torí, al nord, sent en algú del carrer la flaire de la seua terra siciliana. La persona, sorpresa, confessa que és cert, i llavors el professor, molt major i esperant de la vida ja només la mort, li confessa que té una cosa que dir-li, una cosa que l’encalça i que no vol dur-se amb ell a la tomba: ell amà una sirena!

...Cert que les sirenes no existeixen, cert, i això ho saben tots allí dalt a Torí o a qualsevol altra part civilitzada del món, però vostè, jove, vostè és sicilià com jo i el Mediterrani vessa ja des mil·lenis enrere de sers mitològics i especials. Només a vostè podria dir-li-ho i no als meus companys de càtedra, que no ho comprendrien. Ara, ja puc morir descansat... *(fragment figurat)

Per la seua part, abans de Tomasi di Lampedusa, i nogensmenys que un alemany, Friedrich Nietzsche, i també a Torí, perdé la raó. Nietzsche, un catedràtic de grec havent passat temps al golf de Nàpols, ho sabía, hi ha coses que no es poden saber racionalment sinó que s’han de percebre. Es diu que fou la sífilis la causa de la seua bogeria, tot i que també es podria pensar que se sentia indisposat de tornar a la docència a Alemanya, al bell mig de col·legues que sabien les excepcions de verbs irregulars però que no entenien –ni entendrien mai- les dimensions dels rites iniciàtics dionisíacs... A Torí es va acarar a un cavall d’un camperol, parant-lo, li va rodejar el coll i va començar a dir: “Mama, ich bin dumm, mama, ich bin dumm...”

Mamà, sóc estúpid. Tal volta sabia que Torí era l’última escala italiana. Torí a este costat dels Alps, el món pretensiosament racional de l’altra banda. Sembla que no volia tornar... Molt abans, diuen que ja Tales de Milet, caigué a un forat en mirar els estels de nit. El seu criat i acompanyant, li digué llavors que cóm dimonis esperava veure res allà lluny si ni tan sols veia el que tenia al davant!

Martin Heidegger, més de dos mil anys més tard definí filosofia com allò que fa riure els criats.  

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 18 de gener del 2016.