Perquè no ens importa el treball infantil.

Cada vegada isc menys. No tinc ganes de perdre el temps en converses avorrides i intranscendents. Quan isc, ho faig en comptades ocasions, és perquè quede amb algú amb qui tinc ganes, quan sé que el temps que empraré no serà totalment perdut i inútil. Però el dissabte passat vaig eixir a fer un café, el café va portar-me a la copa, de la copa als gintònics... i ja se sap com acaben eixes coses. Acabem fent un tomb per ahí.

Fent copes acabem xarrant amb unes xiques, un amic coneixia a un parell d'elles, jo no les coneixia de res. Amb una d'elles, una xica que era prou guapa, vaig estar parlant una estoneta. En un moment donat no sé per què li vaig fer un complit sobre el seu vestit, i li vaig preguntar si era de Zara. Em va mirar tota afalagada i em va preguntar com ho sabia. Li vaig contestar que ho havia deduït per l'estil, com si ho sabés tot d'eixes coses moda quan no en tinc ni idea jo. En realitat el comentari venia al cas per fer-li una pregunta més o menys impertinent. Quan converse amb xiques arriba un moment on els haig de fer una pregunta que les trega de la seua zona de confort, això m'ajuda a saber si val la pena seguir parlant amb ella o és perdre el temps.

A aquesta xicona li va tocar una de les pitjors preguntes que li podien tocar. Resulta que aquest estiu he tornat a llegir a Marx, i clar el fetitxisme de la mercaderia en rondava pel cap. Sense pensar, va eixir la pregunta dels meus llavis. Va brollar directament del meu subconscient, sense filtres. És clar, l'alcohol anava fent la seua feina. Així que li vaig amollar: "¿Quan vesteixes de Zara, què sents sabent que eixe vestit l'han fet xiquets esclavitzats?". Efectivament, la xicona es va sentir molt incòmoda. Fins i tot es va molestar amb mi. Va començar tota una fila de preguntes i exclamacions amb la més profunda indignació: "¿Tu com saps que ho han fet xiquets? ¿Tu saps si aquest vestit l'han fet xiquets? No hauries de parlar sense saber!" Per un moment me'n vaig penedir de fer eixa pregunta. Li vaig dir que hauria de llegir sobre el tema, de com treballa Inditex, etc.

Li haguera pogut explicar que el que a ella li passa no té res d'estrany. Que en el capitalisme funciona el fetitxisme de la mercaderia, tal com va explicar Marx. Però vaig pensar que no valdria la pena, si li anomenava a Marx, en cas que sabés qui va ser, em tractaria de més boig encara. A més a més, no era moment per començar un adoctrinament. No vull adoctrinar a ningú. Ni tan sols explicar les coses a aquells que no tenen gens d'interés. Així doncs, me'n vaig anar a fumar una cigarreta i ja no vaig conversar amb ningú més en tota la nit.

                                                                                              

No entraré ara tampoc a explicar res de fetitxismes, ni de Marx, ni del capitalisme. Açò només és una història del perquè no ens importa el treball esclau, de per què no ens importa el treball esclau infantil. Gairebé ningú vol saber del fetitxisme de la mercaderia, un mecanisme que Marx, en la seua ment preclara, va veure en el capitalisme, i el va explicar al món. Però ningú llegeix a Marx. Ningú vol saber el perquè de les coses. Només posar-se un vestit bonic i lluir bé. Això és més important que qualsevol altra consideració.

En el fons no ens importa res...

Òskar "Rabosa"

Salut i negoci: un binomi malaltís.

Un dels temes de debat, que últimament està més candent, és el de la salut i la privatització de la gestió dels serveis públics de salut, i per una altra banda de com actuen les grans farmacèutiques. No vull entrar en fer una compilació de males pràctiques del sector privat en temes de salut, ja que trobareu un munt d’informació per poc que vos poseu a buscar per la Xarxa. Des del meu punt de vista, el problema és conceptual, podríem dir ontològic. El que pretenc demostrar és que és inhumà i deshumanitzador deixar la salut en mans privades.

La lògica neoliberal ha imposat un pensament únic i s’ha carregat qualsevol alternativa que contradiga eixe pensament únic. Per una banda, respecte de la gestió privada en els sistemes nacionals de salut, impera la lògica de les privatitzacions neoliberals (i no de la liberalització encara que ambdós termes es gasten indistintament), on allò que és públic i funciona bé –el que funciona mal no ho volen perquè no tenen oportunitat de negoci- es diu que és ineficient i per tant s’ha de privatitzar. Respecte del tema de les farmacèutiques hi ha tot un entramat d’interessos que faria excessivament llarg al post, però breument, i en la lògica neoliberal, ha d’haver-hi un sistema de patents perquè siga rentable investigar i, per altra banda, com és una cosa que el mercat pot regular, els Estats no tenen per què destinar recursos a investigació –llevat que siga ciència bàsica o malalties que no els siga rendible a les farmacèutiques-.

El concepte clau per entendre la impossibilitat de tractar la salut com a negoci, és el de reificació. Aquest és un concepte que ve a definir bàsicament dues situacions: per una banda, la de tractar a les persones i les relacions personals com objectes; per una altra banda, la de donar a objectes característiques pròpies de les persones. Així, un exemple de les primeres seria tractar el treball –i els treballadors- com a mercaderia, com quan es parla de “capital humà”, costos laborals, productivitat, etc., el treball i els treballadors formen part de l’estructura de l’empresa com ho són els béns de capital, com les màquines. Un exemple de què suposa donar a objectes característiques humanes és el mateix tractament del mercat com a guia de l’activitat humana, com ordenador de les relacions econòmiques i humanes, la mà invisible del mercat.

Òbviament, la reificació, quan es deixa “en mans del mercat" la salut, és evident des dels exemples típics del marxisme, com els que hem vist abans. Els metges i els científics passen a vendre el seu treball, el seu treball passa a estar sotmés a “la llei del mercat”, i per tant, productivitat, costos, oferta, demanda, etc., passen a ser qüestions prioritàries, per davant de l’atenció al malalt o al pacient. I a més a més, el mercat déu guiar les relacions entre tots els actors. Són la recerca de l’interés propi, l’ànim de lucre, la maximització del benefici, la reducció de costos, etc., els factors que passen a guiar la “indústria de la salut”. És per això, que els hospitals gestionats privadament, com el Marina Salud, tenen com a prioritat donar altes mèdiques com més prompte millor, no fer totes les proves mèdiques que siguen recomanables per descobrir la malaltia del pacient en primera instancia sinó les mínimes indispensables i després ja es veurà, etc. Però açò és típic de qualsevol “mercat”, però hi ha més quan el mercat regeix la salut.

La deshumanització per reificació prové de tractar a les persones malaltes o amb problemes de salut com a mercaderies. Quan ja no importa el malalt sinó els diners que es poden treure de la seua malaltia, quan ja no importa la deguda atenció al malalt sinó que és més important el que pugen els costos d’atendre’l, quan la investigació mèdica ja no destinada a curar persones sinó a fer-los malalts crònics, quan la prevenció passa a segon ordre, etc. Açò és el que fa que la salut com a negoci siga inhumana, les persones deixen de ser-ho passant a ser mercaderies, i a més, li afegeix especial crueltat a aquesta deshumanització perquè parlem de persones vulnerables, persones que han perdut la salut. Quan les persones són tractades com a coses, en aquest cas mercaderies, els desproveeixen de tota dignitat, deixen de ser Éssers humans. Quan deixen de ser Éssers humans el que passe amb elles poc importa. L’exemple més clar, i més sagnant, és els dels afectats per la Talidomida, famílies destrossades per un “medicament” que va donar grans beneficis econòmics a la farmacèutica que el comercialitzava, els afectats mai han sigut tractats amb dignitat; el negoci farmacèutic era més important.

Però què importa tot això als socis capitalistes? Ells han invertit uns diners esperant una renda, i com més alta siga millor. Per això trien uns gestors, que com més beneficis obtinguen més agraïts tindran als socis i més cobraran. Aquesta gent només veu diners, euros o dollars, i els importa una merda si el seu hospital o el seu medicament a salvat vides o no, si han provocat més malalties que les evitades, si les persones han tingut l’atenció deguda o no... Ells també estan deshumanitzats, enlluernats pels diners. L’únic que importa és que si els beneficis d’enguany són un 10 o 15 per cent més elevats que els de l’any passat. És per això que el Negoci de la Salut pot tenir bona salut, però la Salut amb Negoci sempre acabarà malalta.

Cap societat sana pot deixar que les persones que la componen, i menys els més vulnerables, perden la seua dignitat. Cap societat sana pot deixar que la Salut de tots siga el Negoci d’uns pocs.

Òskar "Rabosa".

Podemos: un nou sentit comú?

En una entrevista concedida a El Confidencial, Juan Carlos Mondero diu el següent:

La izquierda ha entendido que la solución desde finales del siglo XX y por supuesto en el siglo XXI es electoral y por eso reclamamos más a Gramsci que a cualquier otro pensador. Gramsci nos enseña de que lo que se trata es de construir la hegemonía, esto es, de construir un nuevo sentido común. La importancia de Podemos no está en los cinco eurodiputados, sino en que estamos construyendo un nuevo sentido común en España.

Antoni Gramsci (1891-1937) és un filòsof italià, teòric marxista i militant del Partit comunista italià, que va expressar o reelaborar alguns conceptes, tals com hegemonia o sentit comú. Podemos, que és una organització promoguda per politòlegs com el mateix Monedero, Iglesias, Errejón, etc., coneixen molt bé pensament de Gramsci.

No vull fer massa llarg el post, així que tractaré de ser sintètic amb els conceptes de Gramsci. Per a ell, tot el món és un filòsof en quan que com a persona opera pràcticament, i en el seu actuar hi ha darrere tota una concepció del món, una filosofia. En tot acte històric, elaborat per “l’home col·lectiu”, hi ha una unitat “cultural-social” que reuneix per a un fi una multitud de voluntats individuals, amb heterogeneïtat de fins, que tenen una mateixa i comuna concepció del món. Cada estrat social té el seu “sentit comú”, que en el fons és la concepció de la vida i de la moral més estesa. El sentit comú no és una cosa rígida i immòbil, pel contrari es transforma contínuament i s’enriqueix de les aportacions científiques i de les opinions filosòfiques introduïdes als costums. El sentit comú és una concepció desarticulada, incoherent, inconseqüent, d’acord a la posició social i cultural de les multituds que tenen eixa filosofia. És per això, que el “sentit comú” s’oposa al “bon sentit”. Gramsci és conscient que gent senzilla no ha tingut accés a l’estudi, a concepcions elaborades, sistemàtiques, i políticament organitzades i centralitzades. Sols podria haver-hi organització de pensament i solidesa cultural si haguera hagut la mateixa unitat entre teoria i pràctica, açò és, si els intel·lectuals hagueren donat solucions als problemes pràctics de les masses, constituint un bloc social i intel·lectual. Per una altra banda com hi ha sempre diferents filosofies, i cada estrat social té un sentit comú, l'hegemonia s’estableix quan les classes dominades assumeixen la forma de vida i la moral de la classe dominant. En aquest punt, s'ha de construir un altre sentit comú, per això calen dues coses: a) no cansar-se mai de repetir els mateixos arguments; b) treballar incansablement per elevar intel·lectualment els estrats més baixos.

Una vegada explicat, no sé si clarament i fidelment, d’una manera sintètica el pensament de Gamsci, podem, ara sí, veure que pretén els intel·lectuals-promotors de Podemos. En resum, ja sabem què volen els de Podemos, un nou sentit comú, on ells com intel·lectuals s’encarregaran de  “l'organització de pensament i solidesa cultural” per “donar solucions als problemes pràctics de les masses”. Eixe nou sentit comú volen que siga hegemònic, donar l’hegemonia al poble en compte de què la mantinguen les elits econòmiques, tal com passa ara amb el capitalisme amb el seu vessant neoliberal.

Gramsci sabem que era comunista, per tant sabem que l'organització de pensament i la solidesa cultural haguera de vindre d’una determinada filosofia, la marxista, que donaria un nou sentit comú que acabaria sent hegemònic. Però, què vol Podemos? Té una nova filosofia Podemos?

Jo crec que Podemos s’ha trobat amb un sentit comú que ja estava a la societat, provocat per la crisi, els privilegis i abusos de la banca, la imposició de mesures neoliberals per part de la Troika, la pressió exercida pels mercats financers, la partitocràcia, l’absència de democràcia a l’Estat espanyol… Eixe nou sentit comú va cristal·litzar al moviment 15-M, moviment que se suposa espontani però que, almenys jo ho pense, no està tan clar que ho fos.

El llenguatge de Podemos és bastant ambigu, alguns els acusen de fer ús de conceptes buits. I, seguint a Gramsci, es limiten, sobretot Pablo Iglesias, a repetir fins al casament una sèrie d’arguments: No a les polítiques de la Troika, no ha l’austeritat, no rescat de bancs, auditoria del deute, fora els privilegis de la “casta” política, control del Banc Central Europeu pel Parlament Europeu, polítiques monetàries expansives (donar-li a la maquineta de fer diners fins que rebente), nacionalitzar sectors estratègics si no responen a l'interés comú, tornar la política als ciutadans i no tractar-los com menors d’edat, aplicació del Declaració Universal de Drets Humans… Pocs arguments més recorde ara mateix.

Però és això una filosofia elaborada conscient i críticament? És això donar solucions als problemes pràctics de les masses? Constitueix un bloc social i intel·lectual? Conforma això una nova visió de la vida i de la moral? La resposta és no. Simplement han arreplegat el sentit comú que hi havia al carrer, i com a tal és una concepció desarticulada, incoherent, inconseqüent, conformat per tots els que es senten defraudats com a conseqüència de la crisi. Així::

-         No està clar quin model d’Estat vol Podemos, més enllà de república, i ni tan sols sabem quina república.

-         No està clar quin model econòmic volen, encara que es desprén que volen un capitalisme keynesià, però tampoc ho diuen clarament.

-        No està clar quins valors morals aporten amb el pretés nou sentit comú.

-        No està clar quin model de relacions socials volen.

Ni a l’àmbit polític, ni en l’àmbit econòmic, ni a l’àmbit social, ni a l’àmbit institucional hi ha respostes a les preguntes que hem fet abans. Tampoc queda clar com volen elevar intel·lectualment les masses. Supose que per això necessiten l’Assemblea de la tardor, i per això Pablo Iglesias ha fet el seu grup d’intel·lectuals per organitzar-la. Si estan creant un nou sentit comú, l’hauran de desenvolupar, l’hauran d’articular, l’hauran de fer coherent i conseqüent. Al contrari, no serà un nou sentit comú, serà el sentit comú de 15-M. Haurem de vorer si són capaços de fer-ho.

Links relacionats:

Monedero discute con Pablo Iglesias acerca de 'Juego de tronos'

http://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2014-07-07/monedero-discute-con-pablo-iglesias-acerca-de-juego-de-tronos_156763/