El rebot de la vaca morta.

 

Els economistes diuen que si llances un gat mort amb força, quan arriba a terra, rebota. I ho fan per a explicar alguns comportaments dels mercats quan estan esgotats i reaccionen de manera positiva. A l’Argentina, espere que no passe però, si passa, s’hauria d’anomenar «el rebot de la vaca morta».

Endinsar-me en allò que s’entén com «economia» ha deixat d’espantar-me, ja que estic vacunat –atenció a la subtil ironia— a causa de la gran quantitat de barbaritats que se solen llegir un dia qualsevol. Es per esta raó que m’atrevisc a apuntar alguna coseta sobre el futur d’Argentina que, de retop, acabe d’enllaçar ara mateix.

La primera cosa que vull explicar és la rocambolesca proposta de Milei sobre l’intercanvi de productes en els mercats entre els treballadors del camp i els proveïdors de mercaderies més elaborades. Esta mesura del nou president va ser la proposta –una d’elles— per a fer front a la pujada dels preus causada per l’aturada de les ajudes destinades a la seua contenció. A nosaltres ens pot semblar una cosa estranya, però hi ha un antecedent que, curiosament, es va donar en un moment realment inflacionista: a l’inici de la Rússia independent –acabada la URSS— sembla que es va arribar al 50%, i una de les maneres de fer-hi front va ser allò que es va anomenar «economia de basar». Es van crear mercats en les grans ciutats on els camperols i els manufacturers intercanviaven productes sense diners.

La segona cosa que pot resultar interessant és la que he esbrinat per intentar explicar l’aposta de l’FMI per les mesures proposades a l’Argentina: no m’ho podia explicar... Al darrere de tot el possible èxit mileià està el del seu odiat Kirchner, que cal recordar que va expropiar els jaciments de Vaca Muerta. Ara, un bon grapat d’anys després, sembla que s’està acabant el gasoducte que connectarà l’extracció amb els punts de distribució i, per tant, la despesa energètica actual passarà a ser de superàvit, i encara millorarà més l’any 2025. Una cosa semblant va passar en allò que es recorda com el miracle econòmic de Putin i al qual Putin no va aportar absolutament res: la sort va actuar i el preu del gas i el del petroli es van disparar quan va guanyar les primeres eleccions.

Però Putin va deixar la presidència... Però ho va fer justament abans de la crisi econòmica; i hi va tornar quan ja s’havia superat –segon miracle! El tercer és el que hi ha al darrere del finançament de la guerra d’Ucraïna, ja que se suposa que no pot vendre ni gas ni petroli a occident. I Milei, què ha de fer ara? Doncs, encomanar-se al déu dels ortodoxos i esperar que el preu dels combustibles fòssils continue altet per seguir copiant els russos. Finalment, i si és així, pot intentar envair les illes Malvines altra volta, que els anglesos estan fotuts.

 

Salvador Sendra (corresponsal a l’Argentina, carajo!)

Repúbliques i poc més.

Carlos Taibo no m’és desconegut. A banda de les voltes que l’he escoltat, en algunes conferències, n’he llegit algun article, i llibres, supose que també; però no els recorde. M’ha paregut sempre una persona que argumenta bé i clar i que, a més, té un bagatge important quan ha de tractar assumptes soviètics –Rússia i els satèl·lits.

Llegint un llibre seu sobre el final de la URSS, en què es remunta fins als seus inicis per tractar-ne el nom, hi ha una cosa que, de moment, he entès com a fonamental en la seua dissolució: el model, com que estava mal planificat, prompte es va esgotar. No obstant això, si tractem la nomenclatura, cal aclarir que el nom de “soviètic” en realitat és erroni i, potser també, intencionat: posen el nom de la primera cosa que s’afanyen a destruir els mateixos bolxevics: els soviets. A banda d’això, l’altra paraula que pot semblar errònia és la de “socialista”.

Al final de la correguda, només ens en resten dos de les quatre: “unió” i “república”. Quant al trema del socialisme, Carlos escriu que, en realitat, al final del règim, ja s’assemblava més a un capitalisme programat –que ja ho havia estat des del principi— des de les elits polítiques i executat per les administratives, perquè també hi cal tindre en compte les condicions laborals, els sous, els moviments obrers i les coses que es produïen. En definitiva, un capitalisme que, a causa de la seua dolenta planificació, basada en gran mesura en l’armament i la indústria pesada, no servia per a cobrir les necessitats de la població, sovint ignorades per la classe dominant.

La “unió” entra en crisi quan les perifèries comencen a caminar en altre sentit, o en el mateix, però a diferent ritme: Polònia, Romania, Alemanya... Per això, allò que al principi va passar a Àustria, una volta tancada la zona d’influència Russa, va seguir havent-hi diferències entre els territoris interns que es van tornar impossibles de gestionar ja a l’època de Gorbatxov fins que van badar el mur. El pas del “socialisme” al “capitalisme”, per tant, ja estava fet i només faltava ficar-hi el consum, el crèdit, la propietat i la reconversió.

 

Salvador Sendra