Le bon sauvage

En una faula atribuïda a Esop, un escorpí vol travessar un riu i no pot i per això li prega a una granota que veu per allí ara cantant-li al sol, ara nedant ara saltironant alegre que la passe a l’altre costat. La granota, clar, tem que l’escorpí la picarà a la qual cosa aquest replica que mai de la vida ho faria car moririen els dos. L’argument sembla irrebatible i la granota carrega al llom l’escorpí que li pica just al mig del riu. Incrèdula, la granota li pregunta com mai ha pogut fer això... Què vols? Al capdavall sóc un escorpí i això fan els escorpins... Com renunciar a ser qui s’és???

Passa el temps i s’obliden les coses. Després del marasme i foscor majoritàries de l’Edat Mitjana arriba el Renaixement en el qual es conformava un –aurea mediocritas- en estar tan bé com en temps del romans, l’evolució era doncs, tornar enrere mil anys... Molts excessos més incloent-hi el Barroc i de nou que tornem amb l’Il·luminisme a creure en l’ésser humà, o com a mínim certs autors com Rousseau, que postulen el mite del bon salvatge: l’home és bo per natura, és la societat la qui el corromp... Això mateix no convencé a altres autors de la seua època com per exemple Voltaire que amb el seu “Candide” ridiculitza la mateixa candidesa a que fa referència el nom del protagonista de la seua obra. Tampoc semblà convèncer, ni que dir cal, al marqués de Sade, a qui pitjor no li poden anar les coses a l’únic personatge virtúós de “Justine ou les malheurs de la vertu”, la mateixa Justina, que encara que siga per alegrar amb humor negre mor de manera ridícola al final després de tant fer plorar. On vull arribar? A que jo tampoc crec amb això del bon salvatge i que gent disposada a maltractar a altres sempre existirà...

A l’immensitat del continent americà existeix una particular triple frontera entre el Brasil, el Perú i Colòmbia. Sembla ser que la ciutat colombiana aprop de dita frontera està socialment més desenvolupada que la dels seus països veïns, així, què fan les xicones colombianes? Reben ofertes d’acabalats senyors que li’ls proposen eixir a passejar en barca pel llac, pel riu. Unes horetes, un cap de setmana. Què pot passar en dites embarcacions se suposa, als freqüents prostíbuls de la zona es confirma.

Dita triple frontera conté també una nombrosa població musulmana. Com ha arribat just allí al mig de la selva amazònica allò tan fora de lloc? En principi per immigrants libanesos que arribaren amb passaport turc abans del desmembrament de l’Imperi Otomà a la fi de la Primera Guerra Mundial. Com a libanesos, eren majorment cristians, però la llengua tira més que la religió i els parlants d’àrab esdevenen d’alguna manera més germans que el veí cristià peruà, brasiler o colombià, per no parlar de la –per a ells- incomprensible comunitat indígena. El tràfic d’armes sembla ser una de les ocupacions habituals i molts encontres on s’han configurat atacs terroristes a altres parts del món, han tingut lloc allí.

Res de bon salvatge, tan sols salvatge. L’ésser humà tendirà a crear ponts i aliances (tribalisme) amb aquells que li semblen físicament, parlen la mateixa llengua o tinguen comportaments similars: “Dios los cría y ellos se juntan” segons la popular dita castellana. Milers d’anys d’evolució en va, radars, satèl·lits i tot quan se vulga, i tot per a res. Al capdavall, sexe i diners, poder. La lluita per la procreació i per situar als meus per damunt dels teus, i això ací o allí, ara o abans...

Bucarest a 31 de juliol del 2020.

Lluís Alemany Giner

AMB NOÉ COMENÇA TOT

M’explique: he estat fent una xicoteta introducció a allò que seguirà durant l’estiu si arrossegue la mala sort associada a la Covid-19, i que comportarà que passe una part de les vacances a casa. No tinc paraules per descriure això que sent un nòmada capat i recapat; primer, perquè es disposa de poques setmanes per viatjar; segon, perquè encara s’hi acurten. La desgràcia s’ha situat sobre mi i amb això he de conviure, desgraciadament. La introducció ha estat llegir un parell d’articles sobre la proposta gramatical de Chomsky.

D’interés, de moment, he llegit que manté les estructures, profunda i superficial, si no ho ha canviat des d’aleshores. A més, m’ha agradat la transformació que ha aportat al concepte per aproximar-lo al sistema de creences i allunyar-lo de la realitat. A més, també resulta interessant lligar la gramàtica al procés d’adquisició del llenguatge, cosa que comporta que les persones puguen esbrinar les errades de l’expressió sense posseir coneixements específics. Però, lligada a l’afirmació precedent hi ha un dubte més que raonable. Si les regles s’adquirixen al mateix temps que la resta d’apartats, què és una llengua i què és un dialecte? Chomsky, a les Conferències de Managua, elimina el segon i tot ho considera llengua, fins i tot les variants formals a causa de l’adequació innata.

Tant fa que ens puguem entendre o no; per a ell parlem llegües diferents. El procés d’adquisició del llenguatge, a més, disposa d’una data d’inici i s’estén a l’espècie humana en general, cosa que encara apuntala més l’anterior afirmació. I jo plantege: sense la proposta de Chomsky, les llengües àgrafes no estarien en una situació molt més difícil que la resta? Hem de pensar que allò que es diu és eteri i, per tant, molt més complex d’analitzar. El plantejament, però, donaria per a una reflexió d’unes quantes pàgines, i per això ho deixe; he de seguir sense avorrir.

La data que inicia la humanitat humana –diu ell a partir de les investigacions publicades a partir de 2007— se situa fa 75 000 anys, i no val la dels diferents homos que, si més no, es comunicaven com la resta dels animals, però més amanerats, supose. I, com no, tot comença amb una mutació genètica que s’estén a tota l’espècie. Supose que estareu pensant, com jo, que només hi ha dos individus capaços d’escampar la mutació... Un és Adam, però sembla massa primari, i l’altre, Noé, que deuria ser valencià.

Salvador Sendra

QUE RODE LA PEDRA

Camus condensa la seua manera d’entendre el món, la seua filosofia, en un breu llibre en què es té com a referent el mite de Sísif. Breument, per a qui no sàpiga de què tracta el tema mitològic, escriuré que Sísif era un déu què, a més, se n’empassava de sabut. No tenia problemes a intentar enganyar la resta del panteó per eixir-se’n amb la seua i, per açò, va ser condemnat a passar l’eternitat fent rodar una pedra cap al cim d’una muntanya per, quan ja endevinava l’objectiu, perdre-ho tot perquè la roca queia, de nou.

Pensar que una manera d’entendre el món es basa amb un exemple com l’anterior, si més no, fa caure en el pessimisme el més alegre dels humans. Si la nostra mirada s’encara sempre cap al cim, tota la nostra vida pot dedicar-se a aconseguir dita meta. I el fracàs, sovint no depén de nosaltres perquè hi intervenen diversos factors sobre els quals res hi podem fer, com el designi diví de Sísif. El cim, la meta, l’objectiu, el final... Arrosseguem la idea de la perfecció i la traslladem a això que hi ha al darrere de l’horitzó o, si més no, a això que hi interpretem d’un ideal.

Hi ha en el text, de moment, dos paraules que marquen el final: el cim i l’horitzó. El primer, és u i, alhora ineludible, si es vol aconseguir. El segon, tot i que pensem que també és uº perquè s’escriu en singular, dependrà de cap a on ens encarem; per tant, varia. El primer ens apropa a un Sísif que passa l’eternitat realitzant intents, mentre que el segon ens deixa en la llibertat absoluta d’escollir o variar allò que creiem que és la meta; fins i tot podem rodar la pedra circulant en espiral per no avançar gaire, o fer un cercle.

La primera tasca, la feixuga i constant, és la imatge de Camus. La segona, la de la llibertat absoluta lligada a l’elecció, valdria per a Schopenhauer. La tercera, circular i tancada, explicaria Nietzsche. I una extraordinària que podríem associar a la intenció de no moure’s si no ens apetix, que se la quede Sartre.

Salvador Sendra

HE SIGUT UN XIQUET POBRE

Tot no es pot quantificar. Sovint qualificar resulta molt més interessant, tot i que, per a fer-ho, s’ha de saber de què es parla, o s’escriu, perquè la qualitat no és tan fàcil d’argumentar i es pot caure en subjectivitats. No obstant això, s’ha de ser valent i atrevir-se a enfangar-se amb un discurs adreçat a aquells que se n’ixen de la massa estúpida.

La pobresa no té perquè ser econòmica –i això bé ho explica la Bíblia. Però nosaltres, capficats com estem en el pragmatisme marxista, o en anglés, acabem en un tres i no res repetint el mantra sense pensar-hi. Segurament us ve a la ment això de la pobresa d’esperit...

Jo he sigut un xiquet pobre. Recorde que, de xicotet –de ben xicotet— anava a l’estiu a recollir ametles i garrofes amb el meu avi; després, sol. També hi anava al camp a regar, quan es feia a fila, i et podia tocar tant de nit com de bon matí: a qui li toca, rega! Era treball infantil, sense cap dubte. No era treball remunerat. Els meus pares mai no han tingut vacances, excepte la setmana de festes. La resta dels dies lliures, es dedicaven a les seues coses, al camp o a casa.

A casa, mai no hem fet viatges. L’única cosa que es podia considerar semblant era passar part de l’estiu a la casa de camp. Bicicleta, sempre n’he tingut, i l’usava per poder eixir de la finca per anar a buscar els amics, a la vesprada. Quan no en tenia, anava caminant; tant de nit com de dia. A partir dels deu anys, ja recorria la distància entre la casa de camp i el poble, sol, i algunes voltes de nit. I podria seguir escrivint sobre la roba, la televisió, els jocs i els joguets, però no ho faré i ho resumiré dient que poc o res. Per menjar, arròs, excepte el diumenge que es feia paella, perquè si no és arròs no és dinar!

La meua família és pobra? Sota els paràmetres en què es jutja hui, sí, però no per falta de diners. I és ací on vull entrar perquè si he patit algun trauma, l’arrossegue amb la dignitat que em permet el dia a dia. Quan llig les condicions de la pobresa, sembla que a Europa només pot ser pobre algú que viu a la ciutat. Al camp, sempre s’està de vacances! I es va a l’hort per divertiment, caminant o amb bicicleta, fent esport.

La pobresa és això que us he contat, i anar caminant a l’escola cada dia, però, com jo, la majoria des xiquets de la meua edat ho eren, al poble: als pobles, tot i que no se’ns hi vullga considerar. Ho repetiré esquemàticament:

Sense vacances, treballant a l’estiu sense remuneració, traslladant-nos amb bicicleta o a peu, sense jocs ni joguets, sense viatjar i menjant arròs cada dia, excepte el diumenge, fruita i bevent aigua!

Salvador Sendra

La mort publicitada.

Un pacte de silenci de silenci rarament es respecta i ja revindrem sobre la qüestió. Un any que en principi es prometia anodí ha estat “dinamitzat” per unes estranyes sigles, les de C19 o Coronavirus 19 per l’any en que es descobreix el virus i les artèries coronàries a les que afecta. Entrà discretament i provocant hilaritat amb allò de que alguns dels primers morts eren gent ja molt major, d’octogenaris en alça. La gent bromejava que de fet, s’havien mort de vells com tanta gent abans d’ells.

A poc a poc ha anat morint gent més jove i sobretot, coneguda, això ha canviat la percepció de tot. Si moren vellets ves-te’n a saber on no importa, no se’ls registra en el subconscient col·lectiu. Per no posar noms concrets, exemplifiquem-ho en la mort d’un famós futbolista d’un dels principals clubs del país, o un conegut actor, polític, en curt, figures notòries. Ahí es dispara la part propagandística, les quals conseqüències són molt més greus de controlar que les estrictament físiques.

Des de l’antiguitat clàssica se separà l’ésser humà entre cos i ànima, physis i psyche en les seues acepcions gregues. Allò material i intangible si es vol. Ambdues coses combinades conformen una persona, però la part immaterial és molt més difícilment quantificable. Totes les persones (malgrat molt puntuals casos) tenen un sol cap i dos braços i per això són persones, ara bé, què en pensa cada una d’aquestes persones amb un cap i dos braços o si pensa res en absolut és un misteri.

Els experiments socials es fan inicialment amb poca població i concentrada a un determinat lloc específic. Per exemple, abans de la introducció massiva de l’euro cada país trià algun poble on fer-lo circular abans que a la resta del país per medir-ne les conseqüències. Les autoritats es veuen obligades a ser previsores i conservadores en les seues estimacions. Apliquem-ho a un exemple concret, per exemple la meua escola, amb vora uns set-cents alumnes i cap cas detectat de C19. Un èxit? Francament no, en el moment de decretar-se el tancament de les escoles encara ni tan sols s’havia detectat un sol cas a tota la ciutat... Excés de conservadurisme? Probablement tampoc... Imaginem que es detecta un cas, tan sols un cas a una classe. Què en pensarien els pares de la resta de companys no afectats de la mateixa classe si no tanquen la escola i ingressen a l’afectat? Que s’està posant en risc la vida dels seus fills. Si per un cas hagués mort algú, s’hauria escampat una psicosi col·lectiva amb molta gent declarant de manera real o imaginària sentir els mateixos símptomes. No els voldrien a l’escola, ni a l’edifici on viuen, els pares del malalt i mort serien marginats a la feina, ho repetim, psicosi social...

Pacte de silenci trencat, uns quants morts i els mitjans de comunicació vomitant informació de manera incessant, al capdavall és el tema del dia i millor no tindre que parlar un dia més del polític x o z, la inundació a tal regió o el terratrèmol a tal altra, la crisi econòmica, etc. Ara toca informar sobre el Coronavirus i així es fa abastament. Abastament, cert, ara bé, també de manera correcta? Perquè no s’informava de la malària que porta més temps occint més gent anualment? La resposta és clara, és una malaltia de continents pobres i els pobres no importen a ningú. Si hom analitza els vora mig milió de morts a tot el planeta per Coronavirus i ho divideix pel total de la població mundial, uns vora vuit mil milions de persones dóna una xifra irrisòria. Algú hauria detectat al final de l’any vora cinquanta mil morts al final de l’any si no s’hagués bombardat publicitàriament amb un nou sonor nom mortífer? Probablement no, però són morts de països rics...

Els rics quan es tiren un pet, no fa olor, i els nobles tenen la sang blava.

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 21 de juliol del 2020.

LA INVERSIÓ PUBLICOPRIVADA

Després d’un interessant debat amb un inversor sobre això que proposen economistes i patronals per avançar l’eixida de la crisi, una fórmula a cavall entre la cosa pública i la gestió privada, només puc pensar que els voltors ensumen la sang. No em referisc als xicotets contractistes que, en el fons, són qui fan la faena, sinó a eixos que, conxovats amb els bancs, aposten poc per guanyar molt des que hi ha una fórmula màgica anomenada rescat.

En principi, i sense tindre por d’enganyar-me, puc dir que els governs que oferixen concessions són els dels pitjors gestors. La seua intenció és la de construir sense tindre diners —sense pagar—, cedint el sòl o la posterior gestió del negoci. Si tingueren diners, si gestionaren i pressupostaren com cal, només haurien de licitar la construcció, o res. Per tant, lliçó primera: no us fieu de qui concedix gestions; no és bon gestor.

Tu construïxes, cobres i te’n vas: eixa és la fórmula perfecta! Però malauradament, a les adjudicacions accedixen empreses especialitzades en projectes i pressupostos, suportades per bancs i a les quals, sovint, els fan el trage a mesura. Estes empreses, després, subcontracten la faena i les següents, també perquè, a la fi, Construcciones Pepe faça l’obra amb un preu tan ajustat que els seus treballadors se la juguen a no cobrar. Estaria d’acord, fins i tot, a deixar que la constructora es quedara amb una part del treball, o del sòl, com a dació en pagament, però sempre que estiguera clarament delimitat, tant en l’espai com en el temps; això sí, sense mantindre cap altra relació contractual amb l’administració –açò ho escric perquè penseu que soc una persona moderna i progre.

I la gestió del producte ja acabat? Perquè, si se la queda la companyia adjudicatària, ens hem de preguntar què sap un enginyer de camins de gestionar un hospital, per exemple. Supose que hi haurà l’absorció de qualsevol empresa especialitzada –ara es diu entrar en l’accionariat—que, alhora, haurà de contractar empreses sectorials amb gent perquè faça cada faena... Però, i si el negoci no funciona? Ho dic per això de «compte i risc» que és la gran aposta. No patiu, que no passa res, perquè estan els rescats amb diners públics!

Ara, per acabar he de dir que, en el millor dels casos, estaran els adjudicataris enduent-se diners de la ciutadania, directament o indirecta, fins que ingressen amb escreix el capital finançat pels bancs i els seus interessos, i protegits per clàusules desproporcionades. I, en el pitjor, s’emportaran el gruix de la seua aposta amb el rescat que pagarà l’administració, o siga, nosaltres. Darrere de cada adjudicació, hi ha un ideari polític i econòmic: segona lliçó.

Eixe és el pla proposat per traure’ns de la crisi: que els bancs i les grans empreses adjudicatàries, que solen sempre anar de la mà, guanyen diners amb crèdits i gestions, però sense doblegar el llom. Aneu a missa?

Salvador Sendra

LOS JUANCARLISTOS

Ser juancarlista era una cosa ben vista; ser monàrquic, no tant... Fa uns anys, es deia això i s’aparençava una posició centrada i coherent: passaves per progre-republicà però donaves suport a la monarquia. A la televisió, a la premsa i a la ràdio, sovint s’escoltava això de «yo no soy monárquico, pero soy juancarlista».

El rei sembla que els tenia tots i totes a la butxaca, però no sé si perquè repartia simpatia o per escampar altres coses que desconec, ja què no soc dels propers a la cort. La democràcia, la va dur el rei, i dos voltes! La primera, a l’inici de l’exemplar Transición. La segona, quan va defensar eixos valors sufragistes dels atacs d’uns militars colpistes amb bigot: va aparéixer a la televisió i va aturar l’alçament, alhora que tranquil·litzava els súbdits.

Que són cent, o dos-cents milions d’euros si es compten els grans avanços que ens ha aportat el monarca? Misèries! Sense la seua protecció i tutorització no haguérem pogut sobreviure, els pobres vassalls, desemparats. I les empreses? Hagueren pogut quedar-se contractes tan sucosos com els que van obtindre sense el desinteressat suport reial? La resposta és rotunda: no! No érem ningú sense un cabdill ni ho som ara i, segurament, tampoc ho serem. D’altra banda, és normal tindre un detallet amb aquell que t’ha ajudat a triomfar de manera desinteressada.

Hem d’assumir que el rei fa la funció de rei, i eixa és la de «cazar y perseguir faldillas», com deia un conegut i polèmic columnista fa uns quants anys; i realmente –intenteu captar-ne la ironia—, ho feia bé! Però, tornant al present, on estan ara eixos juancarlistas? Crec que abans eren més juancarlistos qua altra cosa, i ara ja són felipistas, perquè Felipe esdevindrà l’heroi que ens haurà de salvar del depredador de Juan Carlos, també per salvar la democràcia del seu pitjor enemic en l’actualitat: la corrupció. Sempre ens quedarà la monarquia!

Salvador Sendra

LES PORTES DEL CAMP

L’altre dia, després de dinar a Cocentaina, i abans de tornar a casa, vam decidir passar pel barranc de l’Encantada perquè feia temps que no hi érem. Com recordava, hi havia cotxes pel camí, tot i que hi vam poder aparcar sense gaire problema. Vam baixar per les escales i, quan quedaven pocs escalons per arribar al toll, ens vam adonar que hi havia una cinta lligada que tenia escrita una cosa així: Conselleria de Medi Ambient, no passar.

Creia que era a causa de la millora dels accessos, la barrera, cosa que va comportar que passàrem pel costat de la cinta. Vam vore coneguts i vam estar una estona agradable fins que, al cap d’una horeta, va aparèixer la Guardia Civil. Els uniformats ens van advertir que estàvem incomplint l’ordre de la Conselleria i van procedir a identificar-nos. Hi havia molts menors que hi havien accedit amb familiars o amistats, però en cap moment va semblar que hi hagués massa gent per a no poder mantindre les distàncies adients a la pandèmia.

No passar. Però, no passar per on? Des de dalt cap avall o des de baix cap amunt? De costat? Poques voltes m’he trobat en una situació tan ridícula! Enmig del camp hi ha una barrera que no especifica res ni assenyala res, però prohibix el pas. I jo que vaig transitar amb tota la cura, pel costat de la cinta i sense xafar l’escala, creient que es tractava d’una millora de les instal·lacions d’accés, que era l’única opció normal que vaig poder entendre... Però no: no volien que ningú s’apropara al toll; ni per banyar-se, ni per seure ni per passejar pel camí que transita paral·lel al riuet. I la gent que circulava en sentit contrari? Tampoc podien passar cap al camí?

Potser, amb este febre generalitzat per sancionar, la Conselleria i la Guardia Civil (molt incòmoda, per cert, mentre feien la tasca identificadora) s’han excedit i han traspassat eixa línia que els apropa al ridícul quan han lligat cintes entre dos soques per evitar el trànsit de persones, enmig del camp. Si més no, haurien d’haver indicat la prohibició, el sentit del trànsit o el decret en què es basen; però no. Ara, per si no en teníem prou, de marors, esperarem la sanció i anirem a judici perquè ens expliquen què hem fet malament quan anàvem caminant pel camp: per suposat!

Salvador Sendra

ESCRIURE A MÀ.

EL FINAL DE L’ESPÈCIE HUMANA

Tot i que he oblidat en quina publicació vaig llegir la teoria catastrofista –que no és tant catastrofista— sobre l’imminent decreixement de la població humana, sí que soc conscient que em va resultar agradable. Deuria ser en alguna publicació francesa de les que m’arriben periòdicament i en què es tractava l’estudi de John Ibbitson publicat com a Empty planet. La premsa d’ací està més preocupada en altres coses, cosa que ha aconseguit que no llija pràcticament cap de publicació española.

Les antigues teories de Malthus que tractaven la desproporció que hi ha entre el creixement de l’espècie humana en relació amb els recursos de què disposa per sobreviure ja es poden titllar d’obsoletes, tot i que encara retronen en les nostres ments. Les persones han aconseguit alimentar més de set mil milions de cossos –les ànimes es nodrixen d’altres productes— sense gaires problemes, tot i que el mateix Thomas no crec que ho haguera ni tan sols sospitat.

Frank Notestein, cap a la meitat del segle passat, va elaborar una teoria que explicava la manera en què les societats més evolucionades tendien a abaixar els índexs de natalitat fins a deixar-los en xifres negatives, mentre que l’edat de la mort es retardava. L’estudi de referència es coneix com la teoria de la Transició demogràfica i presenta en gràfics les estadístiques de naixements i defuncions dels diferents estats, així com la renda per càpita de cada lloc i altres estadístiques per avalar el nivell de desenvolupament.

Ara, però, Ibbitson proposa que el món madura i que, si seguixen les coses com haurien de ser, els indrets que més infants produïxen, les grans fàbriques de mà d’obra barata i d’ànimes que poden ser potencialment cristianitzades –de xiquets i xiquetes— abaixaran la producció de les sales de parts i davallarà la població, de manera irremeiable, fins que quede només una persona major abans que s’extigisca l’espècie. El final, per tant, està predit, i el declivi començarà d’ací trenta anys.

Salvador Sendra

LA SÍNDROME DE L’AMANT TRAÏT

Perquè, en el fons, tot ha estat una revenja infantil d’un amor eixut per la nova relació de l’estimat amb un altre encara ben humit; no us enganyeu.

Qui no coneixia Trump? Només aquella o aquell que no vol vore ni escoltar perquè, la resta, ho teníem ben clar. La ciutadania nord-americana, també: no passa res. Nosaltres pensem que les coses són com les veiem des d’ací, però hem d’entendre que això que Ortega definix com la tirania de la masa és ben potent, i que un mal governant pot ser una desfeta per a uns sectors de la població, segurament els més vulnerables, com sempre. Eixos ciutadans, però, també poden votar, si s’hi inscriuen degudament; també poden assumir la culpa del perdedor, en la vida i els negocis.

La massa de gent va guanyar i va demanar que s’aplicara allò que havien escollit. Els elitistes demòcrates van caure a causa d’una candidata dolenta, diuen. La situació resultant la veiem i no cal que entre en els detalls. Econòmicament, el tancament de fronteres i això que s’anomena nacionalisme econòmic és la identitat de la presidència, però només ho pot fer ell i ho nega a la resta (l’impost a les tecnològiques, per exemple), perquè mana. Els tractats internacionals han estat destruïts, però només aquells que no s’han pogut usar en benefici propi.

Ara un llibre diu veritats sobre el president però, ens ha d’estranyar alguna d’eixes coses? No. Però em sorprén que aquell que el va fer arribar-hi, o siga, aquell que el coneixia, pensara que dur la bèstia a la cúspide el faria governar amb ella, i estúpid del tot no és, el president. Feta la faena, patada al cul i altre al seu lloc. La reacció és l’esperada d’un amant que se sent rebutjat per un altre de més jove. El llibre sobre Trump, per tant, parla més de qui l’escriu que d’aquell a qui vol ferir. Mala gent, roí processó, diuen al meu poble.

Les masses europees demanen nacionalisme econòmic i fugir de la Unió, manipuladora i tirana. Ortega es referiria a açò sota el títol de La rebelión de las masas. Quan es desfaça tot, eixiran els amants enganyats per explicar-nos les maldats dels seus líders? Ara s’hi ha apuntat fins i tot el filòsof francés Michel Onfray veient-se com a la reencarnació de de Gaulle, que ja sembla un Perón a la francesa d’on tots hi trauen profit: que el senyor en agarre confessats!

Salvador Sendra