dijous, 30 de juny de 2016

AMB LLIBERTAT, PER FAVOR!

Imaginem, per un moment, que jo sóc un antisistema. Imaginem que la meua raó de ser és la de donar suport als més desvalguts. Imaginem que m'agrada diferenciar-me de la resta de gent que m'envolta... Imaginem que sóc del PP!
L'altre dia van ser les elecciones españolas i va guanyar, de nou, el Partido Popular. És important, per tant, remarcar eixe de nou perquè les du guanyant des de fa moltes convocatòries, com és normal, d'altra banda. Però, quan entres a les xarxes socials, t'adones que la gran majoria de gent, almenys la que a mi m'envolta, està indignada i a poc es troba d'insultar el votant popular,  si no ho fa directament i sense pal·liatius. Jo no entenc tanta crispació, ni tant de desencís, ni tanta sorpresa, i ho vull remarcar.
Si estem d'acord amb el sistema polític actual, ho hem d'estar amb les seues decisions, democràtiques, se suposa. Si no ho estem, el primer pas que ens hem de plantejar és de criticar el sistema, però esta opció no és la més corrent. Per tant, acceptem el sistema mentre qüestionem el resultat de les urnes perquè no està a l'alçada de les nostres expectatives, que hauríem de pair, si més no, sense eixa forta dosi d'insults que estic veient per massa indrets o sense expressar la nostra sorpresa superlativa. Per aclarir-nos, diré que la por és lliure i irracional fins que es comprén el seu fonament; després, s'anomena covardia, i també és lliure perquè és humana. I jo puc tindre por als venezolanos, o als rojos separatistas, o a la desfeta d’Europa, i és el meu problema, en la mesura que tu pots tindre por a un recorte o a la corrupción.
El votant d'esquerra em sorprén, cada volta més, per la seua capacitat de creure's superior a la resta de les persones. La moralitat de què fa gala m'ofega perquè estretix el camí polític, deixant-lo, moltes voltes, pràcticament intransitable. Tampoc entenc eixa mania de demanar explicacions per un vot que és lliure i individual. Jo, per exemple, ni done explicacions de res, ni les he donades, ni les donaré mai. Potser és esta una de les causes de la meua eterna travessia pel desert; i ho assumisc. No crec en el vot racional, i els resultats em donen la raó des de fa temps.
Anul·lar l'individu es pot relacionar amb la simple necessitat intrínseca de demanar o donar explicacions i de fer-ne exaltació, i els anarquistes són els únics esquerrans que no en donen, ni en donaran. Per la dreta, els religiosos i els nostàlgics tampoc en solen donar perquè la connexió divina els fa actuar de manera independent —uns— o en ramat —altres—, i més encara si partim des de les interpretacions catòliques. Als liberals, no cal ni preguntar-los perquè et contestaran amb un sobtat: «perquè vull». La resta, els socialdemòcrates de l’ala esquerrana, o siga, la majoria, si atenem les enquestes, sí que es creuen en la necessitat de donar eixes explicacions, segurament per a beneir-se. I esta última raó és la que més em crida l'atenció perquè creuen que tots i totes han de ser com ells, o elles: uns dogmàtics.
Doncs, no! Jo no sóc així, i vote a qui em rota i no he d’explicar-ho per una senzilla raó: perquè sóc un individu lliure. I tu, socialdemòcrata, socialista o comunista, hauries d'aprendre que demanar explicacions sobre eixos vots que entens com a irracionals, quan els aprecies en la resta de la gent, ja és una manera de ser dogmàtic. Recorde que vaig llegir que un conegut líder independentista, en una tertúlia de tertulianos neocons, quan li van preguntar sobre el fonament de les seues idees i principis, els va contestar: «perquè sóc lliure i actue amb conseqüència». Els tertulianos van acceptar la resposta i van quedar convençuts dels arguments. 

Salvador Sendra

dimecres, 29 de juny de 2016

El país de les abelles.


España és un país d’abelles. Però, no d’abelles meleres. Les abelles d’España són com les de la faula de Bernard de Mandeville. Sí, aquesta no és una de les faules morals que s’ensenya a les escoles i que després ningú aplica. Pel contrari és la faula “nacional” la que ningú explica i s’aprèn al carrer. Per a l’escola queda la faula de La cigala i la formiga. On la treballadora formiga menja a l’hivern després d’haver treballat tot l’estiu, mentre que la cigala passa fam perquè s’ha passat l’estiu de festa en festa. Però la realitat a aquest país, o si voleu digueu-li Estat, és com la faula de les abelles de Mandeville. Per si no ho la coneixeu es tracta d’un poema escrit a principis del s. XVIII, titulat El Rusc Esvalotat, que de poema satíric acabarà en assaig filosòfic. Per als que tingueu curiositat per llegir el poema ací deixe l'enllaç, sinó vos deixe un resum de la faula:
La fábula de las abejas. En 1714 Bernard Mandeville contaba esta fábula sobre las abejas: "Había una colmena que se parecía a una sociedad humana bien ordenada. No faltaban en ella ni los bribones, ni los malos médicos, ni los malos sacerdotes, ni los malos soldados, ni los malos ministros. Por descontado tenía una mala reina. Todos los días se cometían fraudes en esta colmena; y la justicia, llamada a reprimir la corrupción, era ella misma corruptible. En suma, cada profesión y cada estamento, estaban llenos de vicios. Pero la nación no era por ello menos próspera y fuerte. En efecto, los vicios de los particulares contribuían a la felicidad pública; y, de rechazo, la felicidad pública causaba el bienestar de los particulares. Pero se produjo un cambio en el espíritu de las abejas, que tuvieron la singular idea de no querer ya nada más que honradez y virtud. El amor exclusivo al bien se apoderó de los corazones, de donde se siguió muy pronto la ruina de toda la colmena. Como se eliminaron los excesos, desaparecieron las enfermedades y no se necesitaron más médicos. Como se acabaron las disputas, no hubo más procesos y, de esta forma, no se necesitaron ya abogados ni jueces. Las abejas, que se volvieron económicas y moderadas, no gastaron ya nada: no más lujos, no más arte, no más comercio. La desolación, en definitiva, fue general. La conclusión parece inequívoca: Dejad, pues, de quejaros: sólo los tontos se esfuerzan por hacer de un gran panal un panal honrado. Fraude, lujo y orgullo deben vivir, si queremos gozar de sus dulces beneficios".
Si no fora perquè Mandeville no és un personatge que visca en el nostre temps, diríem que per escriure la faula s’ha passat amb el que passa a España. Tots els elements de la faula hi són presents. Ara bé, España no és ja una monarquia absolutista, és un règim de partits. Tampoc hi ha España un canvi en l’esperit de la gent que els porte a la honradesa i a la virtut. És cert que vicis privats, en els anys de bombolla immobiliària, portaven riquesa per a tots, o per a gairebé tots. L’especulació immobiliària, les requalificacions per suborns, la corrupció política, les infraestructures inútils, etc., portaven feina, jornals elevats, excés de crèdits, consum de coses inútils, anar a l’obra amb un BMW... La majoria de la gent no es qüestionava moralment res. Tot anava bé. Tot era una meravella. Els mileuristes, uns “pringats”, si no guanyaven més era perquè no aprofitaven les oportunitats que davant d’ells se’ls obrien.
Cert és que tot això s’ha acabat. Cert, també, que no tornarà. Però, i “lo bé que es vivia”?. Qui no voldria tornar allà? S’han passat uns temps dolents, la pobresa s’estén, han hagut desnonaments, menjadors socials a rebentar, xiquets que només feien una menjada decent al menjador del col·legi, etc. Fins i tot ha hagut un tímid intent d’introduir una certa moralitat, honestedat i virtut que deia Mandeville. Com no crec que molta gent haja llegit a Mandeville i aprés que la corrupció a l’Estat porte riquesa i que la honestedat i la virtut porten al desastre, considere que la gent ha percebut que el sistema corrupte es el que ens pot tornar als anys passat de riquesa. La gent no creu en la honestedat i en la virtut, per això han votat al PP sense cap mena d’ escrúpol.
España és el país de les abelles de Mandeville, però vol caure en el desastre que porta el camí de la honestedat i la virtut. Els espanyols són massa intel·ligents per a caure en eixos paranys tan simples. Saben que l’ordre corrupte el pot mantenir, millor que ningú, el PP i, per si de cas, deixar el P$x€ a la reserva.

Òskar “Rabosa”.

dimarts, 28 de juny de 2016

AVÍS A NAVEGANTS

Segurament, hom comença a apreciar la navegació quan s’adona que, sense cap mena de propulsió addicional, s’hi pot navegar contra el corrent i, a més, amb el vent a la contra. Enganyats hem estat sempre que hem acceptat deixar-nos dur per estereotips i per idees preconcebudes que no han tingut cap fonament, com per exemple, els tabús classistes que envolten este noble esport.
Si hi ha una volta en què qualsevol persona es pot sentir important és, precisament, quan posa les mans sobre el timó. La combinació persona-tècnica-natura arriba a la seua màxima esplendor quan el respecte pels fenòmens ens fa navegar seguint eixe rumb que ens havíem marcat, on sovint no hi ha més que el punt d’arribada. La tècnica, per rudimentària que ens semble, adquirix el seu vertader valor quan el patró li trau el màxim partit a la nau afegint el coneixement a la màquina.
Amb un simple exercici, t’adones que el vent de popa, per golós que siga, té els seus perills a l’hora de realitzar les maniobres: la vela gira amb força i hi has de parar atenció si no vols sorpreses. Per navegar amb el vent de darrere, s’ha d’estar preparat a l’hora de realitzar els girs. Per navegar amb el vent en contra, no cal fer tanta atenció a les maniobres. Quan entres amb tot a favor, has de saber que la maniobra per virar té el seu perill, com si esta via ràpida no admetera massa canvis ni improvisacions d’importància, però, quan ho fas al contrari, els canvis formen part de la mateixa navegació.
El cas és que, apreciant la vulnerabilitat es pot arribar molt lluny, si es navega amb el vent en contra, o quasi... A favor, pots fer-ho de manera més directa, tot i que s’ha d’assumir un cert risc provocat per la mateixa acceleració. Personalment, per seguir en un mitjà que conec a la perfecció, m’agrada avançar amb el vent en contra, i el dia que es gire per posar-se’m a favor, no tindré més remei que voltar jo també per continuar en l’àmbit propici per a l’evolució personal. M’agrada navegar!
 

Salvador Sendra

dilluns, 27 de juny de 2016

Don Tancredo.

Escric curt, voluntàriament curt, i a penes sabuts els resultats de les recents eleccions del diumenge 26 de juny, una data gens casual i ja veurem perquè...
Sembla que molts progressistes es fan hui creus i declaren no poder comprendre com un mediocre com Mariano Rajoy i la seua colla de corruptes del PP, ha pogut guanyar les eleccions.
Anem per pams, el PP sempre ha estat un bloc altament monolític. Si veiem, la gran diferència entre Espanya i la resta de països europeus és que a Espanya no hi ha un partit d’extrema dreta competint contra un de centre-dreta. A Espanya Fuerza Nueva o qualsevol altre residu, té una força pràcticament inexistent i que no pot competir amb el UKIP (United Kingdom Independence Party o el FN (Front National). A França o el Regne Unit, els partits de Farage o Marine Le Pen, són vertaders actors en el camp polític i rivals per a polítics siga conservadors com ara Cameron, que socialdemòcrates –el socialisme strictu senso ja no existeix- com Hollande. A Itàlia la Lega Nord obté molts vots, així com també ho fa el partit de Haider a Àustria, el d’Orban a Hongria, etc.
Utilitzem la barra de bar com estudi demoscòpic. Hi ha molts tipus d’eleccions, locals, autonòmiques/regionals, nacionals i europees. ¿Qui no ha sentit a gent d’esquerres debatre sobre si votar a un partit o altre segons si són eleccions locals o europees per exemple? Veiem-ho ara a l’inrevés, ¿qui ha sentit mai a un votant de dretes qüestionar el seu vot fóra quin fóra el tipus d’eleccions? El de dretes pensa, diu i fa, ¿eleccions?, jo als meus...Si a això li afegim que en Espanya no existeix més que un partit de dretes, vet ací el resultat, ¿esperable? No es pot dir que no...
A Mariano Rajoy se l’ha sovint acusat d’immobilista. Cap problema. Ell sap utilitizar com ningú allò que en castellà diuen fer el “don Tancredo”. Dita figura consisteix a no moure’s a no entrar en pànic, a fer com si res t’afectara, per exemple un bou al teu voltant i tu quiet com una estàtua. És una figura que es va utilitzar abastament en la literatura de l’anomenat “Siglo de Oro”, en el qual els hidalgos, fent com qui no fa, torejaven la fam amb inacció i cultivada indiferència... Altra màxima política diu de seure a la teua finestra a esperar veure passar el cadàver del teu enemic.
Això mateix ha fet Rajoy. Front a un Pedro Sánchez inoperant car actua al si d’un partit inoperant i a més atacat pels seus, com ara Susana Díaz i altres, Rajoy a la seua. Que “el coletas” vol plantar-li guerra al seu enemic, perfecte... L’enemic del meu enemic és el meu amic... De nou, Rajoy = don Tancredo, a la seua.
Fa un temps, eixí una “mosqueta”, els de Ciutadans, posteriorment Ciudadanos, que volien ser una renovació del PP, així com UPyD ho ho va voler ser del PSOE. Li va arrancar certs vots a dit partit, ¿on està ara però Rosa Díez? Rajoy a la seua, a esperar ara la “desactivació” del jovenàs aquell del Ribera...
Veient peligrar les eleccions, perdó el poder, la gent del PP s’ha comminat a anar a votar en massa. Els de l’esquerra han anat probablement a la platja, o s’han quedat mirant facebook... Els vots ahí estan...
Lluís Alemany Giner
Bucarest a 27 de juny del 2016.

dijous, 23 de juny de 2016

Miscel·lània: pensaments despensats (8).

Últimament, per les xarxes socials es repeteix molt la frase de Joan Fuster (per qui professe una gran admiració), que diu: "Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres." No estic d'acord, i com pense que cal corregir-la, l'he corregit: "Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres, i quan nosaltres la fem, la farem contra els altres". Sembla mentida que Fuster no s'adonés que la política és l'art de la conquesta i exercici del poder. El poder, quan s'exerceix, s'imposa a algú, als altres. O nosaltres o els altres.
*****
Com no sé "qui som nosaltres" sempre em sent dels altres. Sense ganes d'exercir poder contra ningú, tots exercint el poder contra mi i jo defensant-me del poder. Sóc un Quijote frustrat.
*****
Militar a un partit polític sense haver llegit a Robert Michels, és com llançar-se al Llac Ness sense saber nadar: o mors devorat per Nessie o mors ofegat. El tipus de mort dependrà de les teues creences. Eternes les elits, per inconsciència.
*****
Intentar ressuscitar la socialdemocràcia és una feina que només podria fer Jesucrist, perquè és tan difícil com ressuscitar a Llàtzer, que feia tres dies que era mort. La socialdemocràcia fa 35 anys que és podrint-se als llibres d'Història. Tinc una mala notícia: Jesucrist és mort.
*****
Mentre les esquerres esperen tornar a principis i mitjans del S. XX, el neoliberalisme és plenament al S. XXI, eixe és el gran avantatge dels neoliberals. Les úniques propostes ideològiques de les esquerres que són per al S. XXI encara no són políticament assumides, si descomptem el feminisme (sic) i l'ecologisme (sic).
*****
Les esquerres quan manen sempre acaben fracassant. Cada fracàs suposa un avanç per a la dreta. Caseta a caseta, la dreta s'ha menjat el tauler.
*****
Zizek fa veure que les esquerres del S. XIX tenien com a objectiu acabar amb l'Estat, mentre que la dreta era qui defenia l'Estat. El Leviatan s'ha engolit a Jonàs, dic, a les esquerres. Ara la dreta és la que diu (ho diu però és mentida) que vol acabar o reduir l'Estat. El perquè d'aquest canvi caldrà pensar-lo, si hom té ganes de pensar...
*****
Escolte massa sovint que Syriza ha portat el desastre a Grècia. Què poca memòria tenen alguns -no els que ho diuen, que menteixen amb la pitjor mala fe, sinó els que s'ho creuen, que són imbècils-. Si d'alguna cosa es pot culpar a Syriza, és d'abaixar-se els pantalons i perllongar el desastre grec, no d'haver-lo causat.
*****
Un Leviatan més gran que el de Hobbes s'ha engolit al poble grec. Per favor, que passen els següents, el Leviatan està famolenc.
*****
Les eleccions del 26-J? De bovades que parlen els altres. Jo ja n'estic fart.



Òskar "Rabosa".

dimecres, 22 de juny de 2016

UN FINAL INCERT

Hi ha coses que és millor callar-les, com, per exemple, les confidències més íntimes i que afecten, en major mesura, la vertadera essència de l’ésser humà. Jo, com que ja estic agarrant una certa confiança al lector, li confessaré allò més íntim i eixa cosa interna que nodrix l’esperit de qui vos escriu: una volta escoltava jazz!
Era jove: una tendra criatura... I, potser esta és la raó per la qual transporte, encara, la feixuga càrrega de la incertesa, si es pot dir així a la improvisació. Quan escric, per exemple, no sé mai com acabarà el text. Quan estudie, em plantege hipòtesis que van més enllà de la mera relació entre la causa i l’efecte. Quan isc a algun lloc, no sé mai quan tornaré, ni com. Quan cuine, sempre adapte els ingredients.
Ara, per exemple, volia escriure sobre religió, que és el meu fort, però, després de recordar, mitjançant un article de la premsa francesa, el gran llibre de Kerouak, he pensat eixe temps en què el vaig llegir: jo era una criatura innocent que escoltava jazz i llegia les novel·les de Kerouak, Cortázar i Vian. Era jovenet i m’empassava Camus mentre sonava Coltrane, o Baker. Potser, eixe costum que sembla del tot inofensiu és la causa que manté encara lliure la melodia en la creació de la història de la meua vida, com les partitures que Davis ensenyava als seus músics, a l’hora de gravar, i que no havien llegit mai, perquè les tocaren, al seu gust, improvisant eixe moment.
Ara ja no n’escolte, de jazz, ni llig novel·les. Camus, el conserve però, a partir d’este moment, estic pensant, seriosament, d’abandonar-lo. Vull ser una persona responsable que puga seguir un guió sense eixir-se’n gaire i no passar la vida en una constant improvisació: a les classes, als escrits, als viatges, als menjars... Ho pense i pense que he de dir-vos que, en el cas de tindre fills, o filles, no els encamineu a fer eixes coses que vos estic contant, amb el cor a la mà, perquè els resultats els podeu comprovar vosaltres mateix, quan, a l’hora d’acabar el text, el torne a començar, de nou, perquè «hi ha coses que és millor callar-les, com, per exemple, les confidències més íntimes i que afecten, en major mesura, la vertadera essència de l’ésser humà. Jo, com que ja estic agarrant una certa confiança al lector, li confessaré...».
 
Salvador Sendra

dilluns, 20 de juny de 2016

LES NOVES ESPECIALITATS ARTÍSTIQUES

Si realment volem ser una mica seriosos i conseqüents amb la realitat que veiem i escoltem, hem d’extraure l’arquitectura d’això que s’anomenen Belles Arts. Ja resulta indignant pensar que un arquitecte pot interpretar-se com un artista si tenim en compte el linxament mediàtic que ha sofrit Clatrava, a València, per exemple. I només perquè van haver de refer el trencadís de l’edifici de l’òpera —si Clatrava no és artista, eixe edifici no deu anomenar-se palau— quan feia poc que s’havia acabat, o per si va resultar careta, l’obra. Recorde que quan hi vaig anar per vore i escoltar Fidelio, ja pensava que hauria d’haver dut un casc, d’eixos d’obra. L’endemà, l’edifici estava tancat al públic i començaven a rehabilitar-lo...

Però, Leonardo no va haver de refer la seua obra de L’últim sopar —realment, sona millor en castellà— de la catedral de Milano unes quantes voltes abans d’emigrar? Doncs, sí! I no per això va haver de patir el desprestigi que està sofrint Calatrava. Entre altres coses, perquè els artistes han d’arriscar en les seues creacions, i eixa és la seua essència, no? La resta són tècnics que no estan obligats a fer res més que no siga copiar i apegar, repetint i conservant: res d’especial. Perquè, simplement, queixar-se de Calatrava significa ubicar els arquitectes en la seua dura tasca diària: dibuixant pisos, xaletets, urinaris i pàrquings.

Si s’haguera fet el mateix cas a les errades de Leonardo, el pobre home s’haguera dedicat a pintar cases i façanes, o a lacar mobles. I si alguna persona rellisca per un pont de Venezia, que es canvie les sabates. I si les òperes no s’escolten bé, a València, que duguen auriculars. I si en una estació d’autobusos d’Amèrica no poden entrar els vehicles, doncs que aparquen fora i que la gent passege, que és ben sa. Estem parlant d’art, senyores i cavallers!

La funció de l’artista és altra; diferent a la de la gent comuna. Però, pensant-ho bé, si la música, la pintura, la literatura i la dansa estan considerades com a Belles Arts, que pensarem de qui canta un paso doble, de qui balla reggaeton, de la sogra que fa classes de pintura o de qui escriu poesia a l’estimada? En un principi estava per refermar-me en l’artisticitat de Calatrava però, a mesura que m’endinse en la reflexió, sóc més procliu a traure-la a tots.

Si ningú és artista, el pintor d’una façana, el músic que compon un paso doble per a una filada mora, o que canta en una boda, l’arquitecte que planifica uns banys públics, la xiqueta que balla a final de curs o l’escultor que adorna una rotonda es podran estalviar comparacions i traumes. I més ara que la psicoanàlisi ja no cura, perquè l’han situada al costat de l’astrologia. Ja està: Eureka! Les noves disciplines que més s’aparten de la racionalitat i, per tant, les haurien d’introduir-se en el camp de l’art, per substituir les actuals són: l’astrologia, la psicoanàlisi, l’homeopatia i la política. Tot i que esta última hauria d’assolir una mica més de prestigi.



Salvador Sendra

diumenge, 19 de juny de 2016

L’HOME I LA TERRA

Se m’han passat els dos-cents articles, en este BLOG, sense pena ni glòria; sense quasi adonar-me’n! Personalment, em moc entre moments de molta activitat i altres en què dedique més temps a altres tasques, però intente mantindré sempre —això sí— una activitat constant, i escriure és una manera d’ordenar les idees. Una cosa semblant em passa amb la música, amb el teatre o amb la pintura, però cada època hi canvie la focalització i, amb ella, l’activitat. Amb la literatura no és el mateix, perquè la necessite a diari per entendre’m, entendre’t i entendre.

I estes setmanes m’he dedicat a la música en major mesura. I per escoltar-la amb gust i garantia, no hi ha res com anar al Palau. I per anar al Palau s’ha de tindre un programa decent. I això passa quan passa, i més ací a València... Però aní per escoltar La cançó de la Terra de Mahler que, casualitats de la vida, no havia escoltat mai —almenys de manera conscient— fins a la setmana anterior. Jo no tenia una bona entrada i això es va notar a l’hora d’escoltar els cants.

Sobre el transcórrer de les cançons, la primera és la que em va colpir per la clara referència wagneriana, així com la tercera, o la quarta —ara no ho recorde— en què va fer una xicoteta aportació còmica. Respecte a la resta, preferisc centrar-me en la darrera, on el mateix Mahler se situa a l’ocàs. La meua ment es va traslladar, ràpidament, cap a dos finals semblants, però literaris. D’una banda el de Zarathustra i, d’altra, el d’Empèdocles; ambdós personatges romàntics, malgrat el que pensen alguns...

Zarathustra deixà el seu retir per retornar a la societat, tot i que no se sap on, mentre abandona la caverna i camina il·luminat per les primeres llums de l’alba; l’home de Nietzsche es contraposa a l’ocàs dels déus i dels ídols. Empèdocles és altra cosa perquè el camí que pren, una volta que ha estat rebutjat pels seus, és el de l’ocàs. L’Etna l’acull amb la calidesa extrema que transmet la natura, tan radical i despietada. Mentre, Mahler compon La cançó de la Terra després de la Huitena simfonia perquè pensava que la Novena es transformaria en una mena de rèquiem.

El canvi de nom, però, no comportà que el contingut de la peça modificara eixa obsessió pel final perquè, si escoltem amb deteniment els darrers moviments, el passeig que descriu Mahler s’apropa més al d’Empèdocles que a qualsevol altre, tot i que hi ha un esment clar a la primavera, quant a regeneració, semblant al de Zarathustra amb l’alba.



Salvador Sendra

dijous, 16 de juny de 2016

LA MORAL VEGANA

Em referme en la convicció que l'única i major prova de rebel·lió i de disgust amb el funcionament d’allò que se sol anomenar sistema és el consum excessiu i el balafiament de tota mena de productes innecessaris, així com de menjars, licors, drogues i sexe. Pense que només el vertader rebel accedix a la insondable profunditat de l’abisme de l'espècie humana, mancada de déus, de referents i de qualsevol exemple adequat; amb un buit estomacal que no ompli ni el consum compulsiu de greixos saturats. La resta es pot considerar ètica, o moral, depenent de cada exemple, i que, en el fons, tampoc hi ha massa diferència entre ambdós termes, si acceptem les tesis de Kant.
Esta entrada tan sincera es deu a un succés que em va colpir i m'ha estat turmentant al llarg d'estos dies. L'altre dia van vindre a dinar a casa uns parella de vegans! Vaig observar els seus moviments i les seues accions amb deteniment i curiositat perquè fins a eixe moment, l'única relació que havia tingut amb gent d’un àmbit semblant havia estat mitjançant un amic vegetarià, Maraku, al qual vam transportar des de les profunditats més obscures de les plantes fins al costat de la llum, fent valer els entrepans de tonyina. Però, ara resulta que els vegans són, per dir-ho d'alguna manera, vegetarians de l'ala radical, o integrista. Encara pense sovint: «i, estes personetes no tenen res millor a fer?» «Quina moral els mou a actuar d'una manera tan devastadora?»
Ahir em plantejava el problema des d'altre punt de vista; per dir-ho d'alguna manera, des de la mirada científica. I observava un planeta de set mil milions d'ànimes veganes. I pensava la superfície que necessita un vegà per pasturar. I la multiplicava per la quantitat d'habitants que hi ha al món. I restava les superfícies estèrils, bé per fredes, bé per calentes, bé per seques, bé per humides. I vaig traure eixes conclusions que ara esteu pensant vosaltres i que jo transcric: «un vegà és un malcriat»! I això sense entrar a tractar l’ego... Supose que els habitants de l'illa de Pasqua consumien massa vegetals i per eixa raó van perir devastant el propi medi.
Em sembla bé que cada u faça allò que li ve en gana, si s'ho pot permetre, i, si no, sempre ha de tindre la possibilitat d'intentar-ho. Però no m'agrada eixe missatge ocult de bondat, de superioritat o d'ésser humà escollit que se sol associar a temes morals. I, si jo aplique la racionalitat i l'ètica perquè, de moral, no vull parlar-ne, de moment arribe, ràpidament, a la mateixa conclusió que vosaltres penseu ara mateix: «els vegans són malcriats, egoistes, moralistes o il·luminats».
I l'ètica? Per què no es pot considerar el comportament d'este grup de gent com a ètic? Supose que perquè no han arribat a unes reflexions tan profundes com les meues i s'han deixat dur per estereotips i conviccions supèrflues d'imatge i autenticitat. Però, respecte als consumidors disbauxats i acabacases, poc es pot dir perquè ni tenim una cosa ni l'altra, si més no, definides i païdes. I és per esta raó que encarnem l'esperit de l'autèntic rebel amb eixa imatge del recipient buit d’ètica, però ple de fums, de greixos i de licors, tan característic de l'espècie humana. La resta, fins i tot l'inconformista moral associat al consum de vegetals i de te, i a l'autoflagel·lació minvada de proteïna, és molt més perniciosa per al medi, com s'ha demostrat. Però, per sort, no en són massa.

Salvador Sendra

dimarts, 7 de juny de 2016

QUÈ PREFERIU? EL CAVALLER CASTELLÀ O L’ITALIÀ?

Quan dues forces tan potents com l’actual, del filòsof Michel Onfray, i l’anciana, de Machiavelli, s’unixen en una recerca carregada d’intuïció, d’una banda, i de rigorositat, d’altra, una persona situada al centre d’ambdues línies no pot fer més que plegar les veles i deixar-se dur pel corrent fins que intuïsca el vent més favorable per poder continuar endinsant-se en l’estudi d’uns personatges tan carregats de llibertat, de violència i de decadència com ho són els guerrers del segle XV i posteriors.
Ja, d’entrada, cal esmentar la polaritat de les afirmacions de cada un dels autors assenyalats quan tracten sobre estos cavallers lliures, a priori, la qual cosa significa que, de moment, necessite molta més informació per a continuar la recerca. Allò que un observa des de la figura del caballero andante, l’altre la veu com un condottiero condicionat per la cobdícia, en gran mesura, i per finalitats no del tot ètiques ni desinteressades. Els estudis de Riquer sobre el tema es troben en un terme mig, com he pogut intuir.
De moment, i sense anar més lluny, pense que les dues figures que reflectixen els dos autors em són vàlides perquè la contextualització dels cavallers marquen la seua intenció. D’una banda, la decadent i decrèpita figura quixotesca que es pot advertir en el gravat de Dürer enllaça més bé amb la hispana, però a Italia la cosa canvia perquè esta part d’Europa, en eixe temps encara donava peu a la lluita i a l’ascens social com es pot observar en la família dels Sforza, o dels Colonna, o dels Castracani, per exemple. Ací, però, sembla que la força del regne —o dels regnes, si s’entén Castilla i Aragó per separat— minorava dita empenta cap al triomf social.
Els guerrers europeus, en gran mesura, circulaven cap a les dues penínsules; cap a la transalpina, buscant contractes i batalles, i cap a la Ibèrica, mirant les aventures i la lluita conta l’infidel. La resta se situava a la Terra Santa, on potser buscaven alguna cosa més. Una part de la pugna italiana desembocà en la bellesa, de la qual encara podem trobar interessants petjades; l’altra, en el poder. La d’ací, segurament haguera estat diferent de no ser per Amèrica, que oferia una vàlvula d’escapament als guerres castellans una volta acabada la conquesta d’Andalucía.
No sé, no sé... però, de moment el nas em diu que l’estudi s’haurà de bifurcar. Jo em quede amb dues grans obres que són, d’una banda, la figura del Quijote, amb totes les seues connotacions, i d’altra, amb el quadre d’Uccello sobre Hawkhood que hi ha a la catedral de Firenze. I entre les dues mirades, de nou, El cavaller, la mort i el diable de Dürer. A la qual cosa només caldria afegir que, depenent del temps i el lloc en què es fa la retrospectiva, la mirada canvia tot i ser semblant l’objecte a estudiar.


Salvador Sendra

dijous, 2 de juny de 2016

LES ERRADES DE BAKUNIN, A PRIORI

Estic llegint Bakunin, però guardeu-me el secret, val? Si no ho dieu a ningú, vos explicaré una de les primeres conclusions a què arribe sense haver ni acabat de llegir el llibre... Confie en vosaltres.
Doncs, això; que Bakunin sembla que té fe ─molta fe─ amb l'ésser humà i endevina un cert progrés de la racionalitat quant a la manera de pensar i d'actuar de les persones. I, per això que he llegit fins ara, sembla que ell recerca eixa racionalitat en la vida urbana, allunyada del conservadurisme que, tradicionalment, se li associa al camp, i molt més vinculada a l'educació i al saber que la vida dels pobles.
I, què pensaria ara este senyor quan veiem per tot arreu que este procés que ell creia imparable està decreixent? (afirmació basada en la projecció de la població humana i en el percentatge d'irracionalitat que s'hi pot aplicar, de manera absoluta). I justament ara que hi ha cada volta menys analfabetisme, a causa de l'educació, fins i tot en les zones més donades a rebutjar-la.
Bakunin creia que tot allò que no era racionalisme era idealisme. També, creia que el medicament que podia combatre les petjades del passat idíl·lic en l'evolució humana es deia coneixement. Jo, ara crec que el filòsof rus desconeixia l'essència humana o, simplement, no la percebia a causa dels vels que la cobrien i la seguixen cobrint. L'ésser humà és fantàstic o, sinó, que m'ho pregunten, a mi.
L'essència del mateix pragmatisme es troba en l'idealisme, i esta afirmació es pot fer a banda de la concepció primera en què s'evoluciona des de la base, o des de la segona, en què les coses s'intenten entendre des del vèrtex, o siga, des de l'ideal. L'alfabetització resulta un procés que reduïx la fantasia però en la creació humana sempre hi ha estat present; tant en l'artística com en la científica.
La idea ens permet avançar-nos en el procés creatiu i plantejar-nos un objectiu que encara no es troba lligat al procés mateix, i a Hegel em remet perquè no cal anar més lluny. Penseu realment que es pot concebre una hipòtesi sense eixa dosi d'ideal que mou el procés investigador? Jo, per experiència pròpia, pense que no. Però, ara bé, si el lligam entre la hipòtesi i la tesi resultant no resulta ferm, la primera es podrà considerar entre els ideals, en un camp només reservat per als il·luminats o els profetes. No obstant això, si s'arriba a lligar el procés com cal, des de la base bakuniana s'haurà aconseguit imaginar l'ideal i, per suposat, el procés racional ens haurà permés d'aconseguir l'objectiu.
Pense, per tant, que Bakunin estava enganyat quan va realitzar una separació tan radical entre els elements base i vèrtex però, tot i això, seguiré llegint per acabar-vos de contar l'evolució de la meua hipòtesi.
Guardeu-me el secret!
 
Salvador Sendra