GENTIL

 

Tres savis intenten convéncer un gentilhome que anava a recollir aigua d’un pou que la seua religió era la vertadera: un era cristià, l’altre jueu i el tercer, musulmà. Tots tres estaven sota l’ombra d’una figuera parlant de les seues coses de savis, o siga, enraonant. Cada un va exposar les raons per les quals la religió que processava era la que realment valia i la que el viatger havia d’escollir, però l’home se’n va anar tan gentil com hi va arribar. Jo creia, en començar a llegir el llibre, que Ramon Llull em convenceria de la vàlua del cristianisme respecte de les altres opcions, perquè aviat em vaig posar en el paper del gentil, però no ha estat així...

Kierkegaard, descregut del cristianisme militant que havia marcat la seua existència es va plantejar de repensar-lo per recuperar la fe perduda, però va ensopegar amb la dura realitat: havia de ser cregut, que no comprés, ja que era un acte de fe i no de raó. La raó ens fa entendre les causes i les conseqüències de manera intel·ligent, mentre que la fe no ens permet raonar perquè, si això passa, aviat s’esfuma la il·lusió: o es creu o no es creu, i prou!

Els tres savis de Ramon Llull passaven la major part del dia divagant sobre la religió a l’ombra de la figuera; supose que també menjarien i dormirien... Ells enraonaven, perquè raonar és fer servir la raó en la recerca dels arguments. Kierkegaard escriu en el Tractat de la desesperació que és la fe la que dirigix les coses divines, mentre que la raó, ho fa amb les humanes: una és vertical i l’altra és horitzontal, per entendre-ho millor.

D’això de la fe, en Llull també en sabia, ja que la va descobrir després d’una vida de gentil, però per il·luminació, que no per raonament, en un cas que em fa recordar el de sant Pau quan cau del cavall i es colpeja el cap. Enraonar és parlar sense més; sense cap altra intenció que la del contacte humà, supose. A la meitat del camí, hi trobem la reflexió, on tot hi cap.

Salvador Sendra

CUÑI

El cuñao és la figura emergent de la darrera època; i si és dona, cuñao, igualment. Amb l’ús d’Internet s’ha disparat la seua saviesa fins a equiparar-se amb la del taxista del cotxe amb l’adhesiu de la Cope que sap de filologia, de pandèmies, d’economia i de ciència, si és menester. Posats a dir estupideses, puc afirmar que hi ha hagut una cosa bona en les darreres mesures contracoronavíriques per a aquells i aquelles que no saben apreciar les seues habilitats i qualitats: el desmembrament de la família.

Jo soc el cuñao ideal; aquell de qui estaria orgullosa la sogra més exigent. Puc opinar de tot sense complexos i soltar unes barbaritats tan desorbitades que podrien sorprendre fins i tot un espectador premium de Telecinco. I tot això, a canvi de què? Altruisme, se’n diu; no tinc cap finalitat més enllà de la que es troba lligada al càrrec que ostente. Els objectius de la meua vida estan tan aprop que a taula es poden comptar: marisc, vi, qualsevol cosa on hi pose ibérico, i que em deixen menjar amb les mans. Despés, copa i puro, per delitar els comensals i fer-los participar de la meua profunda saviesa.

Ara estic a l’atur perquè sempre soc la tercera unitat familiar. Em trobe apartat i menyspreat per les quatre famílies a què he intentat adherir-me, que han al·legat això: «perquè ja en som dos i, si tu vens, en serem tres, d’unitats». Com si jo no sabera comptar! Recordeu que soc el cuñao, i sé de tot! Fins i tot, en arribar puc saludar amb un «holi»... Ara, però, amb l’augment desfermat de l’estupidesa hi ha hagut un canvi de denominació que no ha fet més que enterbolir en major mesura la ja densa nomenclatura del cuñao: el cuñi, i si és dona, hi canvieu l’article. I això em faltava, a mi, per acabar de rebentar.

Cuñao

CAPTIUS

Llegint Jordi de Sant Jordi –els pocs textos que m’han arribat a les mans— he observat en el poema Desert d’amics, de béns e de senyor que hi ha un paral·lelisme interessant entre el poeta i Miguel de Cervantes, si més no, en la seua desventura. La versió que he consultat és la de Martí de Riquer. En la poesia, el trobador es lamenta durant el seu captiveri per Francescco Sforza, de la seua situació d’abandó que que ningú no estiga disposat a pagar el seu rescat.

Cervantes, com descriu l’escriptor Ismail Kadari, tampoc ho va passar massa bé durant el captiveri, malalt i abandonat d’aquells a qui havia servit, i que no van moure un sol dit per rescatar-lo. La diferència està que Jordi de Sant Jordi va poder acabar la vida amb dignitat –potser perquè va morir jove— mentre que Miguel no va tindre tanta sort... Ara se’l reclama i proclama; abans, no tant.

L’un i l’altre van ser captius, però, la guerra estava declarada o ho van ser per terroristes? Hui ja no es declara cap guerra, i això no és poca cosa. Tenim sempre la impressió que hi un exèrcit legítim –el més proper a nosaltres— i un altre de format per terroristes sanguinaris que només volen que fer mal. Els bons tenen la difícil tasca de defensar-nos d’eixos que no són contemplats com un enemic com cal, sinó com un «eje del mal».

En una guerra no declarada, l’enemic és terrorista; i amb els terroristes no es negocia, recordeu. Ni presoners ni condicions ni rendicions: no es negocia. Els terroristes s’exterminen i au! I potser, això que acabe d’exposar no és tan nou, i ja ho feien abans quan s’enfrontaven amb italians o albanesos, cosa que deguera comportar el llarg captiveri dels escriptors de referència i el seu abandó, un a Nàpols i l’altre a Albània –sí, a Albània! Al final, hi va haver pagament de rescat, com sol passar sempre, però després del sofriment.

Salvador Sendra

El passat com a futur.

 

Qui no s’ha sorprés en tornar a casa després de comprar alguna cosa al supermercat, arribar a casa, connectar l’ordinador i trobar anuncis específics d’allò que havies comprat? Que si havies comprat formatge de tal classe, perquè no proposar-te’n una altra? Si havies comprat vi d’una regió, perquè no d’una altra? En curt, allò que anomenem BIG DATA, aquella cosa aparentment innocent però que s’ha empoderat de la vida de milions de persones.

Temps enrere, tant que sembla francament prehistròria, els éssers humans s’escandalitzaren perquè la bicicleta era més ràpida que el corredor, fou fàcil de rebatre la qüestió adduint que la bicicleta era, al capdavall, una creació humana. La cosa començava a ser més sensible quan en comptes d’aspectes físics incloïa aspectes psíquics. Que una bicicleta o posteriorment una moto o un cotxe foren més ràpids que la més ràpida de les persones sempre seria més fàcilment assimilable que una màquina de jugar als escacs guanyant als més brillants jugadors. Ara bé, també això és rebatible, les màquines en si no són intel·ligents sinó potents i com a màquines que són, no defalleixen. Els escacs són un joc i la persona, el jogador que ha traçat un pla magistral bé pot arruïnar-ho tot amb un error per desatenció. La persona es pot desconcentrar per esgotament, avorriment o qualsevol altre aspecte mentre que la màquina continuarà impertorbable. Una màquina no saltarà amb un inesperat sacrifici de peces perquè està programada per a avaluar el valor d’aquestes segons regles ben definides. Una màquina es terminarà imposant per monolitisme, per esgotament de l’adversari, no per una tàctica “genial” compresa en el sentit literal-màgic del terme.

Hui en dia el BIG DATA s’utilitza per a vendre. Se li diu publicitat individualitzada. Si has comprat el llibre X et suggerim tal altre, com abans els formatges i vins, ara bé, com es veu això només implica repetir-se a si mateix. Quina màquina podrà preveure que després d’una sèrie de novel·les roses et dona per literatura bèl·lica? Quina màquina pot preveure que un lector de poesia gire cap a la sociologia o a l’inrevés? Tots coneixem persones absolutament que bebien i feien allò que diem una vida “normal” i que tot d’una han esdevingut Testimonis de Jehovà i han deixat tot enrere... Quina màquina hauria pogut predir això?

El present escrit no és al·legat a favor de l’ésser humà perquè imprevisible sinó d’altra cosa moderna i preocupant i de la que, potser, no escaparem. Les persones som gregàries, naixem, vivim i morim en societat, i això des de sempre. Les llengües, les fronteres, l’educació, constituïen barreres d’especificitat que persones cultes i polièdriques superaven sovint amb el cost de la seua vida per posar civilitzacions en contacte. En l’actualitat tots estem bombardejats pels mateixos hàbits consumistes i de cada cop més en una única llengua i tot amb el telèfon a la butxaca. Correm el risc de que com la màquina que sempre ens suggereix més d’allò que ja hem consumit, que ens repetim cíclicament en endavant.

El passat com a futur, una curiosa paradoxa del present.

Bucarest a 20 de desembre del 2020.

Lluís Alemany Giner

EXPLICAR ALLÒ INEXPLICABLE

 

«Per conéixer un objecte no s’han de saber les seues propietats externes, però sí les seues propietats internes» (Wittgenstein: Tractatus logico-philosophicus, 2.01231). Apliquem l’anterior premissa a la comprensió de la monarquia, és a dir, alliberem-la d’allò que l’envolta i centrem-nos en les coses més bàsiques per poder entendre com cal la seua essència, o siga, de manera racional. Aviat observarem que, si deixem de banda la ridiculesa de la raó instrumental, tot allò que pot considerar-se un principi bàsic per a la seua comprensió s’ensorra a la mínima qüestió que hi plantegem.

Intentar comprendre el fenomen de manera racional, per tant, resulta impossible i només ens queda un camí per concloure la indagació, i que és el que explica Kierkegaard en el seu Tractat de la desesperació: quan l’autor entra en crisi –perd la fe— intenta comprendre el cristianisme per reincorporar-s’hi i ensopega una volta i altra amb el mur d’allò incomprensible: comprendre és humà, perquè es tracta d’una relació horitzontal entre persones, mentre que la relació amb allò superior, vertical, es troba en el camp de la creença i, per tant, en l’àmbit de la fe. Les coses divines s’assimilen; no es comprenen, conclou.

No obstant això, l’ús dels arguments anteriors se solen trabucar i aquella gent que intenta explicar allò inexplicable ho fa apel·lant a la seua necessitat, o la seua rendibilitat, instrumentalitzant l’element de l’estudi, cosa que, en primer lloc, ensopega amb qualsevol interpretació de la lògica més bàsica (Wittgenstein) i s’endinsa de cap en l’àmbit de la fal·làcia; en segon lloc, deixa d’encaixar en el racionalisme per derivar l’explicació cap al dogmatisme (Kierkegaard); finalment, i si encara hi cap altra crítica, la Crítica de la raó instrumental, de Horkheimer, és la puntada definitiva a tot el despropòsit cognitiu exposat perquè es tractaria d’explicar una essència atenent a la seua utilitat, a l’especulació sobre la seua rendibilitat futura o, allò que encara és pitjor, intentar explicar-la a posteriori, o siga, que la seua essència només es podria demostrar apel·lant la utilitat posterior i, a més, analitzat dita rendibilitat una volta que ha transcorregut el temps.

Salvador Sendra

LA CRISI DE QUÈ NINGÚ NO EN PARLA

 

Perquè estem farts d’escoltar la desfeta coronavírica sobre l’economia i la precarietat de molts sectors, però n’hi ha d’altres de què ningú no en parla, i també estan tocats: el de la importació i distribució d’estupefaents, per exemple.

Un sector ja d’entrada alié als convenis col·lectius i a qualsevol regularització, la distribució i venda de droga no deixa de ser una branca importantíssima de l’economia de l’estat. Ja siga a Galicia o a Algeciras, i amb la manca de xifres oficials, la caiguda de la importació és una realitat. Amb la crisi, la gent ja no té alegria per invertir en més alegria; alguna festa de la high society i poca cosa més. «Així, el sector està condemnat al tancament de l’activitat», apunta el Bola en l’entrevista realitzada per al present article.

Sense suport de les institucions «que només ens busquen quan els convé i que cada volta demanen més qualitat i menor preu en el producte», assenyala el Bola, haurem de «xapar el negoci», condemnant així milers de venedors i de distribuïdors a caure en mans de companyies com Cabify o Globo, que qualifica com a «depredadores». «Hi ha gent que ha fet una inversió forta amb un BMW o amb un Mercedes, per millorar la logística, i s’ha quedat amb el cul a l’aire», diu el Bola.

La venda i distribució de substàncies ja va patir un fort colp amb la mort de Maradona que ara s’ha accentuat amb la detenció d’Amargo, «i no està el forn per a bollos» comenta el Bola. I és per esta raó que el sector demana una intervenció ràpida de l’estat per facilitar la importació, ja que el col·lectiu no es pot permetre l’enxampada d’altre carregament important de contenidors de Colombia. «I este és un problema que afecta una gran part de la societat, i que ja opta per anar a Brussel·les, a assortir les festes dels eurodiputats hongaresos per buscar-se la vida», diu el Bola.

Notícia d’agència

FOLLOW THE LEADER

 

Imagineu que viviu deambulant pel desert i que esteu al capdavant d’una tribu. Peseu, també que qualsevol líder que s’aprecie ha de tindre una connexió directa amb algun déu, perquè això que us propose hauria d’ubicar-se fa uns quants segles, o millor, uns quants mil·lennis. Una volta posats, crec que haureu de situar-vos en un trànsit; entre una fugida d’un estat opressor i una arribada a un altre de llibertat, que s’ha de prendre per la força. El guia ha de ser fort perquè la travessia pel desert no és fàcil, i els dies difícils hi poden sorgir problemes.

Si el líder és fort, allò que diu es complix, i punt! El primer símptoma de feblesa que el pot deixar en evidència és quan ha de ser previsible, i això passa quan ha d’escriure les lleis. La força vertadera està en la paraula, i no en la lletra escrita. La llei deixa de ser ell i passa a ser una pedra, o una pell, o un pergamí, o un paper. El líder està tocat, i ell ho sap. Tant fa que es diga Mahoma com Dracó o Moisés; s’ha escrit la Llei, i el poble hi té accés. L’únic reducte roman en la interpretació, perquè la gent no l’entén perquè no sap llegir-la... hi ha els vells patriarques: els jutges!

Però, abans que això passe, hi ha sempre la causa, i eixa es pot trobar en la desconfiança apuntada a l’inici, perquè cada líder connecta amb els seus déus en somnis, però perquè això passe l’home ha de descansar bé; altrament no hi ha garanties. I menjar bé (ofrenes), i beure bé (més ofrenes), i cardar bé (altres ofrenes), i... Tots eixos camins duen al déu, però hi calen unes condicions adequades, fins i tot per a un nòmada.

El tabernacle n’és la solució. A la Bíblia hi ha unes quantes pàgines que s’esplaien en els detalls de la construcció (Èxode 26, 36 i 37) i, si us queden ganes, podeu passar al Levític, que explica el procés perquè el guia puga exercir de guia, que només pot passar si s’aparta del poble, més que siga per mantindre el secret del diàleg diví. Des del tabernacle es comunica el nòmada, des de la piràmide, el sedentari. Però, tot i això, hi ha moments en què no es pot aturar l’alçament i s’ha d’aniquilar la meitat del poble aplicant la paraula, de nou. Ja sabeu: «Poseu a cadascú una espasa sobre la seua cuixa; passeu i torneu de porta en porta pel campament, i mateu cadascú son germà, el seu amic, i el seu parent. I els fills de Leví ho feren segons la dita de Moisés» (Èxode 32, 27-29). La meitat, en van caure!

Salvador Sendra

EL MANTRA

 

Els gobiernos españoles, capficats com estan en un ridícul debat fiscal, repetixen els mantres que han escoltat en eixos congressos a què acudixen polítics i que minimitzen fins a la ridícula essència idees que podrien ser interessants en el context en què es van proposar, però no en altre. Els impostos en són un, de debat, on ningú no va més enllà del mantra: ara els toca als lliberals.

Madrid vol abaixar impostos perquè, així, s’hi instal·laran les empreses que aportaran treball i riquesa al territori. Si els impostos són més baixos, es crearan més empreses. Com més empreses es creen, tot i que paguen menys impostos, se’n recaptaran més... I, així, podria seguir dient ximpleries fins a l’infinit. El resultat es diu privatització i concerts.

Abengoa se’n vol anar de Sevilla, feu del PP des de fa anys, i ara recolzat per la Junta, on també hi mana, perquè diu que no rep els crèdits que necessita per continuar la seua tasca. Se suposa que dit finançament s’ha d’aportar per les línies de crèdit de la Junta, però no els arriba. Per això, ha pensat d’anar-se’n, però, on s’hi vol instal·lar? Està pensant de fer-ho a València, una ciutat governada per rojos i en una autonomia bolivariana, si fa no fa com Venezuela.

Madrid hauria de ser el seu indret ideal, perquè s’abaixen impostos i bla, bla, bla... El Sabadell (banc) també s’hi hi hauria d’haver instal·lat perquè els impostos són baixos i bla, bla, bla... Però ni l’una ni l’altre han optat per les bondats impositives; i estic escrivint sobre fets de l’última setmana! Sembla que no són intel·ligents i que ells mateixos busquen perdre beneficis fiscals, perquè a Madrid tot funciona millor que a les autonomies bolivarianes, o que ningú no els ha ensenyat el mantra...

Però, per què es poden abaixar els impostos a Madrid i no als altres indrets? Fàcil! Les seues infraestructures les paguem entre totes i tots, mentre que ells no paguen les nostres. Per explicar-me: hi ha una cosa que es diu l’España radial, i tal –tots els camins duen al Congreso, al Senado, a la Zarzuela i a la Puerta del Sol. Mireu el mapa i ho entendreu, si en teniu algun dubte. Per a ells, fer una carretera és fer una eixida de l’autovia, mentre que per a nosaltres és anar des de Pego fins a Beniaia, passant per Ebo. Abengoa sabrà que Murcia también existe? Perquè deu tindre uns impostos que faran riure i de segur que ayudan a las empresas que lo necesitan.

Salvador Sendra

ELS CREADORS DE LLENGÜES

Tarde a reaccionar, i sovint, simplement, ni tan sols reaccione... Una afirmació com l’anterior se m’ha acudit perquè mesos després d’haver llegit els Aspectes de la teoria de la sintaxi, de Chomsky, he solucionat un dubte que em voltava per la ment i que, tot i que l’havia assimilat, encara no l’havia esbrinat com calia. Ha estat hui, mentre llegia el Tractatus de Wittgenstein, que m’he adonat del rerefons de l’afirmació de Chomsky en què proposava que cada persona, en parlar, ho fa en un llengua pròpia i no en una variant dialectal, com se suposa que ha de ser des de la teoria social que ens ensenyen.

Noam es decanta per concedir a cada persona la capacitat per a la sintaxi, de manera natural, diguem-ne innata, i es basa en la genètica per fer dita afirmació, excloent-la per tant del fet social. Com crec que ja vaig escriure en alguna entrada del blog, el filòleg afirmava que, en un moment concret de fa uns milers d’anys, els éssers humans van aconseguir això que proposa com a capacitat per a la sintaxi; un fet genètic que desenvoluparia la seua capacitat creadora de manera exponencial. Com que no tinc elements per contradir l’autor més enllà de les mateixes de l’estudi, intentaré explicar les posteriors afirmacions, tot i que, de tota manera, hauria de precisar que, per això que he llegit, no es tractaria d’un simple fet evolutiu, com tampoc ho va ser la mutació del maluc.

En una gramàtica universal, que és la base dels estudis des de Port Royal, a la qual Noam Chomsky va dedicar la tesi doctoral, només hi cap l’única possibilitat: que cada persona partisca de l’opció genètica i que vaja complimentant-la amb l’experiència. I és per això que Chomsky observa l’eliminació dels dialectes, fent de cada individu un creador de llengua. Si entenem que la força del llenguatge, que és la gramatical –incloent-hi la sintàctica—, esta quedaria esvaïda entre tanta capacitat innata. No ens caldria més que unes directrius per adequar dita predisposició a la llengua que, amb l’evolució, adquirirem com a mare, i que la capacitat innata per al llenguatge guiarà i definirà alhora que se solidifica.

Salvador Sendra

UNES CONSIDERACIONS SOBRE EL CONFLICTE DEL SAHARA

 

Viatge a Marroc algunes voltes; menys de les que voldria, però hi vaig quan puc. A més, sol llegir premsa francesa perquè em resulta interessant com s’hi tracten els problemes, tant els europeus com els internacionals lligats a les seues antigues colònies. La premsa marroquina no és fiable com tampoc ho és la d’ací per les mateixes raons que no cal ni enumerar. Marroc és un regne on el rei té el màxim poder i el parlament es dedica a altres coses, així com el seu president.

El rei de Marroc compra immobles de luxe a París i, darrerament, sembla que va comprar un palauet pròxim a la Tour Eiffel per uns dos mil milions d’Euros mentre continua represaliant els pobladors del Rif que demanaven viure amb dignitat. A Marroc se’n parla, però d’amagat, que el seu rei no està gaire per allí, i que passa més temps dedicat a la vida alegre per altres parts del món mentre defuig de la seua tasca de governant; de fet, se l’ha vist amb samarreta, pantaló curt i gorreta per ciutats importants intentant passar desapercebut, i la seua agenda oficial n’és la gran delatora, o l’absència d’esta...

El rei està casat però no viu amb la dona i, a més, la senyora fa un parell d’anys que no té agenda oficial, per tant, se sap que estan separats, tot i que no ho diguen. Ella se n’ha anat de palau i viu amb sa mare, em deien per allà. A més, també hi ha molta gent que posa en dubte la seua masculinitat per la manera que viu i actua fora de Marroc i per la separació, no oficial però coneguda per totes i tots. Per tant, se sap que la popularitat de l’home no passa pel millor moment, i la gent hi parla, però tampoc ho intenta millorar.

Fomentar el conflicte amb el Sahara és una estratègia que pot unir el poble contra un enemic, i això ha funcionat des que els atenencs feren servir Salamina i els españoles, Perejil. Però, perquè Europa romanga en silenci, sempre hi ha la seua millor arma: la immigració!, i ara ha entrat més gent de l’habitual per la ruta de Canarias. Si España s’hi involucra, el problema seguirà creixent, i si calla, disminuirà. Turquia ja fa temps que fa servir un mètode semblant quan el seu president està qüestionat i atia conflictes per refermar la turquicitat –la buena, la que une—, en altra de les fronteres calentes d’Europa. Tot està inventat, Mohammed, i tu ho saps.

Salvador Sendra

Nació real vs nació mental.

 

Farà un parell de setmanes uns individus realitzaren un atac terrorista de caire islamista a Viena amb resultat de quatre morts i una gran alarma social a un dels barris històrics de la ciutat. Un dels individus roman fugit i costa creure que algú puga escapar neobservat hui en dia... De tota manera, no és d’aquest de qui volia parlar sinó d’un altre que la premsa ha definit bé com austríac d’origen albanés. Un constructe dual identitari que deuria sorprendre però no ho fa...

Sembla ser que el terrorista nasqué ja a Àustria on passà tota la seua infància, val a dir la seua identitat real és la d’una persona austríaca amb l’alemany com a llengua vehicular que ha escoltat a l’escoles que ha freqüentat, la que sentia parlar al pediatra quan sa mare el portava al metge quan de menut no se sentia bé, etc. La cultura germànica llavors com a la real seua, ara bé, el cap pot portar a deliris immotivats. Per exemple, per a algú alienat mentalment o que ha consumit substàncies alucinògenes, la seua exclusiva “realitat mental” és tan real com la “realitat real”; és més, aquesta darrera és fins i tot més important.

Les identitats poden ser, a més, múltiples i no tan sols duals. A segon nivell real, els pares eren d’origen albanés i es podria al·ludir que tal volta tornava de menut durant les vacances a Albània i que allò li semblava una mena de paradís de la infància que el seu dia a dia a Àustria no el satisfeia. Vet ací, que cap de les dues coses reals, ni Albània ni Àustria, dos estats independents reconeguts constitueixen el seu estat real. La seua vertadera pàtria, electiva, és l’Islam. Intentà viatjar a Afganistan i Síria per unir-se a l’Estat Islàmic (Dawla al-Islamiyya o Daesh en els acrònims occidentals) però fou detés a Turquia i repatriat a Àustria on freqüentà cursos de desradicalització que sembla no han estat efectius: a les xarxes socials no parava d’airejar soflames criminals islamitzants...

Hi ha que pensarà, clar, que aquestes coses només passen a altres persones o als “moros eixos de m*****”, però no és cert. Els xinesos de San Francisco són xinesos o nord-americans normals? Els magrebins de França o Bèlgica són realment francesos o només nominals? Els pakistanís i hindús al Regne Unit són autèntics súbdits de sa majestat? Els turcs d’Alemanya creuen realment en allò de “Deutschland über alles?... Vem així que és possible –sobretot si es vol- viure en un temps i lloc diferent diferent del real en un mateix moment. Aquest mateix any de 2020 el considerarà i viurà diferent una persona de set anys que una de quinze per no dir una de quaranta o huitanta.

Allò que no acabe de veure clar és perquè hi ha gent que va a un lloc o més encara com és el cas d’aquest terrorista que naix a un lloc i li vol fer mal. Quants valencians o italians emigraren als Estats Units, França o l’Argentina i mai feren mal a ningú i donaren gràcies per les noves oportunitats al nou lloc. Orient està en guerra amb Occident i aquest últim farà mal si tarda a comprendre-ho i actuar en conseqüència. Són milions de persones ja escampades per tota Europa que malgrat els seus passaports creuen en una pàtria mental aliena.

Sembla que l’atemptat de Viena no serà l’últim...

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 14 de novembre del 2020.

LA FAMÍLIA ÉS FER-SE

 

En èpoques de necessitats, els indrets on no arriba la societat, hi arriba la família. Tribal, moral, jeràrquica i vinculada a la fe, la institució de la descendència i l’ascendència ens sorprendria si hi sabérem algunes coses sobre la seua utilització. Normalment –i moralment— l’església se n’ha fet apropiació des de dos perspectives diferents: la interna, amb la relació de consanguinitat i de protecció del nucli dur del conservadorisme, i l’externa, vinculada a eixe gran lligam, que és el religiós, i que ens fa elements d’un gran conjunt.

No obstant això, he estat llegint darrerament que les associacions delictives anomenades màfies s’estan reinventant per fer front als temps futurs i als nous tipus de delinqüència. Només recordaré el nom del padrino ‘derivat de pare’ que vincula el cabdill de l’organització amb un element ben conegut per tots i totes, i això s’ha d’aplicar al nom de famiglia, que també ens resulta familiar –ironia fina! A Amèrica el nom deriva cap a mara, també perillosament pròxim a ‘mare’. En totes estes agrupacions, es capta l’individu desemparat, fracassat, i se li oferix un grup semblant al clàssic: tribal, moral, jeràrquica i vinculat a la fe.

Però, si seguisc l’argumentari, i si em centre a fer una mica d’exegesi, de sobte ensopegue amb tres textos que semblen calcats: un de Mateu (12. 46-50), altre de Lluc (8. 11-15) i altre de Marc (4. 13-20). En faré servir un, però tots tres coincidixen que Jesús, en ser avisat que se mare i sos germans volien visitar-lo, quan estava prop del seu poble, digué públicament: «Qui és ma mare i mos germans?». Assenyalant la gent que hi havia al seu voltant introduí: «Vet aquí ma mare i mos germans». Per acabar dient que: «Tot aquell que fa la voluntat de Déu, eixe és mon germà, ma germana i ma mare» (Marc 4. 13-20).

Sí, heu llegit bé: «Ma mare i mos germans». I ho escric per si voleu esbrinar això de la virginitat de la Verge, perquè podrien donar-se dos casos: que una volta que enviudà, es tornara a casar i tornara a parir, o que tinguera més fills de Josep. Tant fa. Estes posteriors voltes, supose que pariria amb dolor... Maria va ser casada amb Josep als tretze anys, si no recorde malament, i el seu marit era molt més major que ella; per tant, allò normal és que fera marxa en quedar-se sola.

Salvador Sendra

LES DISTINTES CARES DE LA REALITAT

 

El Gobierno s’ha llançat, desesperat, a protegir els pobres ciutadans de les informacions dolentes que hi poden aparéixer en la xarxa. Notícies falses i perilloses poden fer malbé la llibertat, la sana llibertat, de què gaudim, i cal protegir-la de la mateixa manera que ho feren amb la Llei Mordassa, que era l’eina ideal per defensar la ciutadania. I tant que ho ha aconseguit!, a base de garrot i pa dur, i de donar carta blanca per actuar a aquells que ens protegixen.

Les notícies falses són perilloses perquè estan dirigides, a propòsit, des d’uns indrets concrets, cap a un perfil d’usuari molt estudiat per alterar les decisions transcendents. Al ciutadà no li cal saber d’on ve tota eixa brutícia perquè només li cal llegir allò que el referma en la seua creença, sense saber-ne la font, sense saber-ne la veracitat, perquè només busca arguments en la misèria. Però, quines són les notícies verdaderes? Eixes que ens traslladen uns mitjans d’informació totalment desprestigiats i bandolers?

Estem aviats entre uns i altres! En certa manera, allò que ens podrien col·locar és simple: la veritat és la que jo t’explique, no la que tu observes; com en les càrregues policials de l’1-O, que sembla que no van ser... ¿Per què s’entossudixen a dir-me que hi ha crisi si entre a Instagram i totes les imatges són felices i amb gent esplèndida que difícilment podem pensar que està passant una mala època? A més, l’experiència em diu que aquells que m’envolten viuen d’allò més bé i, per tant, no puc creure que hi haja gent que no està com els meus. Ara, amb l’ajuda del Gobierno, supose que perdrem el tel opac de la vista i accedirem a la gran realitat.

El fenomen és imparable perquè la població està poc alfabetitzada i, per tant, és molt més vulnerable. I això, unit a una bomba de rellotgeria com és una democràcia descontrolada en què vota gent que no té res a perdre, pot comportar desgràcies considerables. La manca d’alfabetització es relaciona amb la por i la fantasia, que cal recordar que són característiques inherents a les persones. Ara només em queden dos preguntes. Si el controlador de les falsedats serà el mateix que el botxí de la Llei Mordassa i si els actuals governants s’imaginen un futur Gobierno amb la participació dels innombrables.

Salvador Sendra

ELOGI A LA PICARDIA

 

No tenim tren, però hi ha salut, sempre que no hages patit les seqüeles de la Covid-19. I, si hi ha salut, què més es pot demanar? Faena? Un poble combatiu no té por de res ni de ningú, i se’n refà de tot: Germanies, Almansa, Guerra Civil, anys de PP... Res no podrà aturar-nos, o sí...

«La primera volta que t’enganyen és culpa de l’altre; la segona ja és culpa teua», deia el meu amic Manuel un dia mentre sopàvem. De la tercera, la quarta, la cinquena i totes les que seguixen, no hi va dir res. Pot ser que la base de l’error estiga en eixe silenci.

Va vindre a la Comunidad un ministro de Rajoy a dir-nos que hi hauria un tren que uniria Gandia i Dénia, o siga, la Marina i la Safor, o siga, Alacant i València, en breu. Només calia pressupostar-lo i començar les obres. Eixe mateix dia hi havia una manifestació a Oliva en què es pretenia pressionar el Gobierno perquè d’estirara una mica i pagara la festa ferroviària.

Al meu poble diuen que la llengua no té os, cosa que la flexibilitza, tant en l’articulació dels sons com en el contingut dels missatges, i a Oliva en vam ser conscients, almenys un 0,2% dels presents en l’exitosa manifestació. La gran massa estava eufòrica, amb la bona nova! Jo, però, l’endemà ja vaig escriure un text com este en què dubtava tant del missatge com del missatger. Diuen que la gent de la Marina, concretament, els de la part alta, tenim més picardia, i això s’havia de notar.

La presa de pèl es confirma amb l’aprovació dels pressupostos de l’Estado de 2021, i ja han passat uns quants anys des s’aleshores... des del festiu dia del tren d’Oliva en què uns centenars d’innocents feien llumetes amb els telèfons mòbils. Perdoneu però, ara que ho recorde, jo estava a les fosques perquè el meu no tenia la funció de llanterna!

Salvador Sendra

ÉS LA DESESPERACIÓ, ESTÚPID

 

Hem hagut de passar per una pandèmia per adonar-nos que estem desesperats. I ara no em digueu que «jo no», que «soc una persona equilibrada» i altres bajanades d’este tipus perquè jo sé –i tu saps que jo ho sé— que estàs desesperat, i que l’ajuda que pots trobar parlant sobre el tema no és més que un alleugeriment de la penúria, però no una curació. No et pots curar perquè, en el fons, no saps què és allò que falla.

D’acord, jo et puc ajudar. No falla res perquè qui desespera busca el seu jo, en primer lloc i s’adona que no sap per on començar. Pel passat? La consciència del temps desespera i els temps viscuts no deuen convertir-se en una identitat present. El futur? No deguem partir des d’ara per buscar res en el temps futur perquè caurem en una imitació d’altres jos que en poc ens ajudarà, perquè som massa vulnerables. Una barreja? Pot ser que sí, però eixa barreja és la que ens ha dut a desesperar. I el final? Si som cristians, hem d’assumir que no hi ha final, només hi ha diferents passatges.

La nostra llibertat es troba en la intersecció de dues línies, entre aquella que marca la possibilitat i la que marca les coses necessàries. Un excés de religiositat, per tant, ens hi allunya tant com la manca, i el jo que s’hi vincula és la síntesi d’allò possible i d’allò probable. En la possibilitat hi ha Déu, que tot ho pot, mentre que en la probabilitat hi ha la realitat en què ens movem a diari; en la possibilitat hi ha la imaginació i en la probabilitat la racionalitat. I tot això, tota eixa tensió es troba transitant pels extrems de la dialèctica més pura de Hegel –en la imaginació, però, trobaríem l’emprenta de Fichte.

I en el centre de tota eixa tensió hi ha la personeta, feble i desemparada que ha pres consciència d’ella mateixa perquè, com major siga la consciència, major serà la desesperació, però, si no se’n té, de consciència, no es té el jo i, per tant, la desesperació és més greu perquè hi ha tot el camí per recórrer, encara.

Com heu pogut comprovar, Kierkegaard era un home desesperat, com ho eren els coneguts com a existencialistes i que he estat estudiant i analitzant durant els darrers mesos de desesperació i angoixa per la punyetera pandèmia. I escric este resum dels primers capítols del Tractat de la desesperació de Kierkegaard perquè aprofiteu el segon tancament per intentar deixar d’imitar i per començar a indagar sobre el vostre jo, més enllà del ramat, tot i que en la tribu, el jo s’hi troba inserit en el col·lectiu, i de la llibertat tribal val més no parlar-ne. Podeu escollir quant voleu desesperar i com.

Salvador Sendra

El vot llatí.

 

S’acosten eleccions als Estats Units i com es habitual es tracta el nombrós vot llatí en bloc, el famós “voto latino”. En aquestes eleccions aquest serà més important que mai perquè finalment s’ha produït allò que venia apuntant-se des de dècades enrere ja, per primera volta en la història els llatins superen als afroamericans com a minoria més nombrosa. Ja superen més del deu per cent de la població i es troben, a més, amb franca expansió, la qual cosa implica dígits més alts en un futur pròxim.

Ara bé, reprenem allò del “voto latino” i vegem que està lluny de ser un fenòmen unitari. A un país tan gran com els Estats Units amb litoral a dos oceans, les diferències són significatives. A la costa Est, a Nova York o Boston, tot i que també hi ha mexicans o gents d’altres llocs dominen els portorriquenys o cubans. A Florida els cubans hi són majoria i no són, a més, i com se sol creure immigrants pobres. Són els fills dels magnats cubans que s’exiliaren després de la revolució castrista del ’59, han nascut ja als Estats Units, l’anglés és la seua llengua i les seues possessions els han fet més pròxims al Partit Republicà, sempre més tendent a voler demostrar el poderiu americà.

La costa Oest és tot un altre fenòmen. De fet, de mitjan país fins a l’oceà Pacífic, allò que domina és l’element mexicà. Vegem-ho amb exemples, Texas, Nevada, Colorado, New Mexico, Oregon (antic Oregón), Montana (antic Montaña) o Califòrnia deixen veure clarament que tots aquestos territoris eren part d’allò que es deia el “Vicerreinato de Nueva España” amb capital a l’actual Ciudad de Méjico i que s’estenia des del Yucatán fins al Canadà amb San Francisco com a última ciutat important. Amb l’independència de Mèxic respecte de la metròpoli espanyola el 1821 dits territoris passaren a ser part de la nova nació independent que els anà perdent progressivament amb l’avanç estado-unidenc. Parlar de l’actualitat no té sentit car és ben coneguda.

Altre fals mite és el del llatí immigrant il·legal i es demostra ben ràpid, cap de les persones incloses en aquella xifra de més del 10% de població llatina és immigrant il·legal car són tots ciutadans amb papers i que per això consten al cens electoral. Així les coses, dits llatins són ciutadans tan americans com qualsevol altre, d’origen social divers al dels irlandesos, italians, anglosaxons o xinesos, cert, però també ciutadans com qualsevol altre.

Per últim, se sol dir, que voten menys, que són menys actius políticament que blancs i afroamericans i això sí és cert. Molts, amb l’excepció de l’anteriorment mencionada minoria cubana, són pobres. Ocupen els treballs més baixos de l’escalafó social i per això no sacrificaran hores de feina o les poques de lleure personal per anar a votar. A més, tot i que els nascuts als país són majoria, no obliden que provenen de països on –tristament- la política és més probema que solució i no creuen en la capacitat de canvi positiu derivada del vot. Quan finalment voten, ho fan pel Partit Demòcrata, més sensible amb temes de sanitat i educació. Es tendeix a pensar que això sempre ha estat així car sembla lògic però no és cert, Califòrnia amb Ronald Reagan o Texas amb els Bush demostren que també el Partit Republicà és fort allí. Són el camp electoral per excel·lència amb majories que basculen.

Independentment de qui guanyarà aquestes noves eleccions en el colós multirracial que acabem de descriure, allò més preocupant és que s’albira un buit de poder en qualsevol cas. Sovint els Estats Units han estat acusats d’excessiu intervencionisme en la política exterior d’altres nacions i sovint ha estat negatiu i en ocasions positiu, recordem les intervencions nord-americanes a la Primera i Segona Guerra Mundial. La manca d’intervenció ara que Xina sembla un drac rampant també pot ser interpretada de moltes maneres, millor acció o inacció? Governar mai ha estat fàcil.

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 1 de novembre del 2020.

UNA CAMISA ESTAMPADA

Escolte Dylan mentre conduïsc i, quan acaba una de les cançons, el presentador explica alguns detalls d’un viatge –en tots els sentits— musical i geogràfic en què el músic, acompanyat d’un seguit d’amics, va recórrer alguns estats nord-americans per actuar i enregistrar una pel·lícula que mai no es va rodar.

Sincerament, he de dir que he escoltat poc la seua música. Sobre la vida de l’artista, no hi sé res més enllà del moment en què li atorgaren el premi Nobel, fa uns anys. Em va semblar bé, tot i que la meua opinió no està fonamentada en res: simplement per canviar la dinàmica de l’intel·lectual clàssic, vaig pensar. Ara l’escolte i, llevat d’unes poques cançons, pense que té un so antic, quasi sempre. És normal perquè la música evoluciona ràpida.

En un moment del viatge, quan els artistes anaven amb una furgoneta, van arribar a una ciutat just quan s’estava celebrant el dos-cents aniversari de l’emancipació americana. Un dels acompanyants, un home lúcid, en vore les banderes, les cavalcades i els himnes, va reflexionar sobre la influencia del passat en el seu present i va concloure que no era una opció, la de viure dels records, ni amb els records, ni la de basar el futur en un moment pretèrit ja vell i desgastat.

Sovint pense que el passat és una llosa; un invent feixuc que oprimix el present quan s’encara el futur. Les circumstàncies d’Ortega són, precisament, allò que s’ha d’intentar superar cada dia perquè no es trasllade al futur tot eixe passat en forma de perspectiva. Torne a escoltar Dylan en arribar a casa i aplique això que he aprés durant el viatge. Uns segons després treia el CD per buscar a la ràdio una emissora d’eixes modernes on posen cançons de Rosalía. Hui m’he comprat una camisa estampada!

Salvador Sendra

ELS ESPAIS PÚBLIC

Realment, dubte que en la nostra vida aprenguem a moure’ns pels camins de la incertesa. La vida és massa curta per assolir canvis de tanta envergadura sense estar-hi obligats i, a més, sempre pot resultar més fàcil recloure’s i amagar-se, sovint sense ser-ne conscients, que obrir-se i entendre. No obstant això, s’ha d’intentar. Bauman tracta en els capítols tercer i quart de Temps líquids el rerefons d’una societat lligada a la por i a la desconfiança envers l’altre. Ho anomena mixofòbia, perquè en el fons i hi ha la por a mesclar-se amb una important part de la societat.

Quan els normands invadiren França, ho feren amb pocs soldats. Diuen que corria la veu entre els francesos que els invasors no coneixien la por, i eixa era la causa de les seues victòries; no això de no tindre por, sinó que l’enemic creguera que no en tenien. La font que faig servir és el llibre d’Asterix. Quan van ensopegar amb l’aldea dels gals, van saber-ne una mica més, de com era la por, però no els va afectar gaire perquè eren valents.

Nosaltres ja tenim una mica de por i, neguitosos, comencem a demostrar-ho amb accions que, si es miren de manera innocent, es poden confondre com a valenties, però que en el fons les causa la covardia. S’associen al conservadorisme, i tracten de gestionar allò que es té i aquella que es creu una forma de vida genuïna, per miserable que siga. D’entrada, el simple fet d’intentar envoltar-nos d’homogeneïtat, ja n’és una, perquè hauríem de saber que el món que ens estem perdent és gran i variat.

Bauman tracta els espais públics i privats per explicar les fòbies, ja que ens ubiquem, només podem, ens espais uniformes i envoltats de persones com nosaltres. La planificació urbanística segrega, i més si no es disposa de suficient qualitat en els altres espais: els públics. La degeneració de la vida social en els espais públics causa part d’eixa mixofòbia i, per tant, de la por, i sempre hi ha qui intenta gestionar els sentiments per afavorir un projecte covard.

La fórmula per millorar no és la màgica, com la dels gals, sinó que s’assembla més a la dels normands, que no tenien por perquè creien realment que eixa sensació no existia en ells. Per a nosaltres, ja mancats de suficients espais socials de contacte, això de la Covid-19 ens atorga pocs favors en un moment difícil per a la convivència, ja que hem de pensar en un virus que mereix tot el respecte, d’una banda, i en una societat que necessita relacionar-se més intensament amb aquells diferents, i això només s’aconseguix en els espais públics que, de moment, no podem trepitjar com caldria.

Salvador Sendra

JUTGES DAVANT DE L’ESPILL

Els debats del Parlamento són d’una misèria que difícilment haurà tingut mai un nivell semblant. La premsa, però, encara el devalua més, el debat polític, perquè allò que hi ha és militància i no independència. Ara, a més, hi ha el debat per a la renovació dels òrgans directius de la judicatura... una institució que put i pol·luïx.

Sempre m’he preguntat què va passar amb eixos jutges de la Transición que un dia pertanyien a tribunals franquistes i que hi aplicaven unes lleis determinades i que l’endemà ja eren jutges democràtics que vetllaven per la llibertat i tot això. Quina oposició lliure i transparent van passar per dedicar-s’hi i com és possible que els valguera després del canvi? Amb llum i taquígrafs; segur que ho van fer així! Ells han estat qui han escollit una part dels seus representants i de les seues estructures de poder fins ara; i ho seguiran fent.

Els partits del Gobierno ara volen ficar mà en tota eixa elecció perquè el major partit de l’oposició no es dona al diàleg per renovar una institució que fa uns anys que ha caducat. Este partit no vol negociar perquè no entén per què ha de cedir un sol lloc al Gobierno si en uns anys els pot tindre tots. A més, com està ara ja està bé, perquè hi manen els seus. Però, recordeu: l’organisme està despolititzat. El Gobierno, però, vol canviar la cúpula judicial perquè fa massa temps que està caducada. Sembla que hi proposa el sistema de la majoria simple del Congreso. I, què pot perdre o guanyar el Gobierno amb açò? Perdre, res; guanyar, molt. No pot perdre perquè la cúpula judicial és conservadora, i ho seguirà sent si es modifica amb el mètode actual. Guanyar sí que pot perquè entrar-hi un sol jutge progressista ja és un èxit.

I els jutges? Què fan els jutges? No fan res més que assegurar-se el poder i nomenar aquells que els convenen, tot i saber que no ho fan bé perquè fa uns anys que estan prorrogats. També es queixen quan se sent que alguns polítics volen intervindre els seus organismes caducats. Però, jo tinc la solució en dos capítols. Primer, els jutges del Consejo s’haurien de negar a exercir les seues funcions al·legant la incapacitat perquè no han estat renovats degudament. Segon, i per si hi ha alguna interferència des del Gobierno, tenen la possibilitat de dimitir tots d’una i obligar els polítics a actuar, però clar... això passaria si es cregueren mínimament la seua faena i si l’exerciren de manera honrada.

Salvador Sendra

L’HOMILIA DE LA PIZZA

 

Les homilies d’Organyà són un referent lingüístic per apreciar l’evolució de les llengües romances de la península Ibèrica. El rector d’Organyà s’esforçava per fer entendre als feligresos i les feligreses alguns aspectes de la paraula i la vida de Jesús, no sense aplicar-hi observacions de la seua collita –diguem-ne actualitzacions— que intenten guiar la vida del poble; la seua moralitat.

I jo, que la setmana passada vaig anar un parell de voltes a missa, em vaig adonar de les diferències entre els rectors i els missatges de dues parròquies diferents. Una tractava els aspectes generals de la vida –de la vida castellana, o siga, que no té cap interés per a una persona que no ho és— mentre predicava en un poble gran. L’altra em va semblar esperpèntica! Al meu poble, valencianoparlant de la Marina, la missa no deixa lloc per al recolliment ni la reflexió. El rector, que sembla iberoamericà, no roman ni un segon quiet: canta, xarra, posa música... i tot a un ritme trepidant que ofega l’oient.

No entenia què deia quan s’esplaiava en la llengua dels colons –tampoc m’interessava gaire—, perquè per comprendre el seu accent hispanoamericà hi calia un esforç considerable. No entenia què feia, sempre cantant, xarrant o actuant. No entenia el contingut, supose que adreçat a un poble indígena del sud d’Amèrica a qui es vol inculcar el missatge del liberalisme vargasllosià. Però, de sobte, vaig enxampar el tema sobre el qual pivotava el discurset: la pizza! No podia eixir de la perplexitat perquè ja m’havia perdut del tot, redoblant l’esforç de la comprensió i, alhora, intentant enllaçar què pinta la pizza en un enterrament.

Pizza, pizza, pizza, pizza... i així durant incomptables repeticions. Què diu eixe senyor? Per l’amor de Déu! En eixir ho vaig preguntar i totes les persones amb qui vaig parlar estaven igualment perplexes: ningú no sabia enllaçar la idea amb el missatge. Déu meu, quina vergonya; quin sofriment que ens espera en cada missa! A més, s’apropava l’hora de sopar.

Salvador Sendra

Progressió digital igual a regressió física.

Temps enrere, dècades ja, una banda de trash metal nord-americana trià un curiós nom: Megadeth. La mega mort... Sembla irònic, pensava que la mort era un dels pocs conceptes antics que s’ajustaven a la binària època moderna... Així que no només hi mort versus vida sinó també morts millors que altres, mega morts front a morts anodines...

L’ésser humà sempre ha volgut superar les seues limitacions i personalment em sembla bé. Que no podíem volar? Morts i mega morts més tard, poquet a poquet hui volem (o volàvem...) per tot arreu. Que no podem romandre sota l’aigua més que uns escassos minuts? Creem escafandres. Què no podem veure més enllà d’una certa distància? Creem telescopis. Ara bé, eixe procés, antiga aspiració humana multimil·lennària, que s’accelerà amb la Revolució Industrial del segle XVIII, sembla estar arribant a límits inconsequents. Menys és més, i en els temps actuals, ja ni es fa res físicament.

Pensem en quanta gent ja ni veu allà on va tot i haver pagat un bitllet d’avió perquè la seua ment no està pendent de la contemplació d’allò que teòricament anava a veure, qualcosa de material sinó de la foto aferent. Així, es pot estar a Florència davant del David de Michelangelo i no “veure’l”, vull dir no percebre’l perquè s’està més pendent del forçat somriure amb pretensions de naturalitat o d’esbrinar quin filtre aplicar a la foto que del objecte que ens envolta. Multipliquen això a “Las Meninas” de Velázquez al Prado o altres obres al Louvre o a l’Hermitage, quan no les pròpies ciutats de París o Sant Petersburg són un monument en sí. Observem que els propis creadors de tecnologia de Silicon Valley prohibeixen majorment als seus fills (quelcom de físic) l’accés al seu treball, quelcom d’intangible... No és cap paradoxa, cite de memòria però diria que era Bill Gates o podria ser Jeff Bezos, en una entrevista declarava que treballava per acumular capital per poder comprar per a si, per a penjar-ho a casa, “la Gioconda” o “l’últim sopar” ambdós de Leonardo da Vinci...

No és únicament perquè estem cojunturalment en temps de pandèmia i reclusió social, el fenòmen és anterior; la gent ja només viu, s’esforça o s’interessa per qüestions immaterials i majorment vanes per derivades de vanitat personal. Algú se’n beneficia, Apple, Amazon, Facebook, etc., ras i curt les grans corporacions virtuals estan obtenint millors beneficis ara mateix al 2020 que mai en la seua història quan la resta de paràmetres econòmics comencen a assemblar-se als previs a la Segona Guerra Mundial.

Al 1973, a la pel·lícula “Sleeper”, Woody Allen mostrava una màquina anomenada “Orgasmatron” la qual funció és innecessari citar en havent llegit el nom. ¿Cap ahí anem, a l’eliminació d’allò físic suplantat per estímuls cerebrals? Recordeu que mentre ELLS treballen per a aconseguir que a tu et semble bé això, ELLS continuaran acaparant capital per tal de follar-se en súper cases gens virtuals situades a bells llocs, les millors dones tampoc virtuals acompanyats de les millors begudes i viandes de nou tampoc virtuals. Tu seràs pobre en tot, acontentant-te amb estímuls que ELLS et donaran.

S’ha aconseguit sense revolucions ni sang, finalment s’ha adormit les masses i sense opi ni religió.

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 10 d’octubre del 2020.

Resistència extrema.

 

La setmana passada escrivia sobre el particular cas d’una xicona egípcia d’origen familiar libanés que decidia filmar la seua pròpia ablació de clítoris. El cas era estrany perquè no era per imposició familiar sinó per desig propi. No sent l’ablació del clítoris una costum libanesa no es pot dir que la xicona ho visquera a casa sinó que ha decidit incorporar a la seua vida la versió més radical del país on s’ha criat. És estrany, sovint és al contrari. Qui no coneix castellans que fa dècades que viuen als nostres pobles i no han parlat mai valencià i segurament no ho faran mai? Són casos de tancament en sí, casos de resistència front a allò exterior.

L’art està per a sublimar les coses, per exemple, a “Apocalypse Now” quan finalment troben a aquell estrany desertor americà ara visquent a la selva junt amb qui abans foren els seus enemics, el personatge ha fet el camí d’anada i de tornada. Primer ha lluitat ferotgement contra un enemic al que desconeixia per després unir-se a ell abandonant el seu camp original. Relata Kurtz, basat en el personatge homònim de “Heart of Darkness” de Joseph Conrad, que ell està allí perquè finalment ha comprés a l’altre i compta una anecdota de quan ell amb altres joves doctors idealistes anaren a vacunar a xiquets de tribus a la selva. En tornar vegeren horroritzats com els pares havien amputat el braç als fills pel lloc on se’ls havia posat la vacuna! No volien res d’ells. Vet ací un cas de resistència extrema.

A la Xina, un jove Mao Tse Tung que encara no ha accedit al poder, declara el 1939 que cal abandonar el complicat sistema d’escriptura ideogràfica xinesa i reemplaçar-lo per l’alfabet fonètic llatí; un so, una grafia. Segons Mao, l’alt grau de complexitat del sistema d’escriptura xinés és sinó el causant com a mínim una gran rèmora en la lluita contra l’analfabetisme massiu. No es pot combatre aquest ni progressar com a nació amb un sistema no a l’abast de les masses. Ja al poder, i governant amb paràmetres marxistes, val a dir aliens a la tradició cultural japonesa, ordena al 1965 l’anomenada Revolució Cultural per la qual es declara enemic del poble xinés tot allò exterior, i per exterior s’entén majorment occidental. Llibres occidentals, acadèmies de llengües o fins i tot aparells científics tan inofensius com unes ulleres –signe d’intelectualitat i dissidència- són destruïts per fanatitzades masses indoctrinades amb l’única conveniència de la tradició pròpia. Resistència per no contaminar-se?

Al veí Japó es comença a escriure emprant el complexe sistema d’ideogrames xinés anomenat hanzi per la majoritària ètnia han. Allí s’adapta fonèticament com a Kanji i com que és molt complicat el propi poble japonés realitza dos altres alfabets, el hiragana i kitakana, sil·làbics, val a dir basats en la correspondència entre so i signe i no la pura arbitrarietat d’aquest últim. Tanmateix, quan es tendeix a dir coses teòricament elevades s’empra de nou el complicat sistema d’ideogrames kanji d’origen xinés. Això comporta evidents contradiccions i en moments de perill, com ara durant la Segona Guerra Mundial, els propis dirigents de l’exèrcit recomanaven estar-se’n del kanji i utilitzar el simplificat hiragana car els soldats eren incapaços de comprendre les instruccions... Com vegem, es bascula entre l’adopció i el rebuig, ara bé, perquè no es plantegen com Mao inicialment l’adopció de l’alfabet fonètic llatí? La resposta és per conservadurisme, s’adopta com a propi allò que és originalment estranger, com l’alfabet kanji xinés i després per inèrcia i interessos es continua indefinidament. Qui no coneix a gent valenciana que empra el castellà per “coses importants” al temps que declara en valencià ser més valencians impossible?

Resistència i aculturació, dos fenòmens ben presents al llarg de la història.

*No obstant, siga a la Xina que al Japó, el procés no volgut per les autoritzats o com a mínim no admés publicament de l’adopció de l’alfabet llatí és una realitat, sovint els jovens xinesos es comuniquen en pinjin o els japonesos escriuen romanji, per a coses com el manga o la seua comunicació habitual. Fenòmen també habitual al món musulmà d’abandonament de l’alfabet àrab pel llatí entre els joves.

Bucarest a 4 d’octubre del 2020.

Lluís Alemay Giner.

TEMPS LÍQUIDS, TEMPS SALVATGES

 

El pensament i l’argument que fa servir Zygmunt Bauman gira al voltant d’allò que denomina els temps líquids. A mi, sincerament, em carrega una mica la manca de solidesa, però m’he fet la idea de llegir-lo per poder queixar-me amb raó. Encara no he acabat el llibre i, de moment, la primera meitat no m’ha agradat. Segurament, la barrera amb què ensopegue és el mur de la informació periodística i de la seua anàlisi, ja que no seguisc la premsa i m’interessen molt poc les explicacions de cada actualitat –he escrit cada actualitat perquè es tracta d’un text escrit al 2007—, però tot i això, els seus actors em resulten familiars.

M’agraden les anàlisis profundes, eixes que arriben fins al moll de l’os del problema i que n’esbrinen les causes, i això només ho trobe en la filosofia. No m’agrada l’estil d’este l’autor, però entenc que deu ser líquid per la manera en què s’expressa. A partir de la meitat, el llibre comença a interessar-me una mínima miqueta... Els exemples que fa servir són massa concrets i els arguments solen ser referències a altres autors, que desconec en la majoria dels casos, o decisions preses pels governants del moment. No obstant això, a la pàgina 78 de l’edició de 2019 de Tusquets he trobat un paràgraf que he rellegit més de cinc voltes; us el transcric: «En cuanto a la ‘Fortaleza Europa’ dice Naomi Klein ‘Polonia, Bulgaria, Hungría y la República Checa son los siervos posmodernos, que proporcionan mano de obra barata a las fábricas en las que se produce ropa, artículos electrónicos y automóviles por el 20 o el 25 por ciento de lo que costaría producirlos en Europa occidental’».

Hem de pensar que el llibre és del 2007 i que ara estem al 2020, i que, quan es va escriure, tots els estats que s’anomenen s’acabaven d’incorporar a la UE (Bulgària, eixe mateix any). De moment, però, quan ens arriba alguna informació sobre estos indrets ens sorprén la ideologia ultraconservadora i contrària a la immigració, religiosa i, de vegades, xenòfoba dels seus habitants. Solem pensar: per què uns estats tan cèntrics i arrecerats dels forts corrents migratoris són tan contraris al moviment de persones? Ara, si tornem a llegir el paràgraf anterior tindrem l’explicació, ja que la temuda immigració podria treballar per menys diners en altres indrets d’Europa, creuen ells, i fotre’ls les misèries. També ens hi podem fer una idea del tipus de votant dels partits que hi governen.

Salvador Sendra

LES CREUS D'ALPATRÓ

 

Estic passant uns dies a la Vall de Gallinera i al lloc on m'he instal·lat hi ha una guia d'excursions que he estat fullejant mentre descansava. Indicava, la guia, uns itineraris i hi apuntava curiositats de cada indret perquè l'intrèpid caminador gaudira més encara del circuit proposat. El llibre, l'havia escrit gent de la zona: hi havia fotos.

En un dels passejos es proposava una ruta que passava per Alpatró i, si no recorde malament, s'hi indicaven fonts, forns de calç, coves i altres curiositats com una roca on hi havia un seguit de creus esculpides. Els escriptors apuntaven que deurien estar fetes per aprenents de pedrapiquers, per realitzar les pertinents pràctiques.

La vall de Gallinera va ser territori de moriscos fins a 1609, d'on van ser expulsats després de la pertinent revolta. En altres indrets, hi va haver l'expulsió dels jueus…

Quan viatge per la Península, i vaig a poblets encara conservats, m'agrada mirar les portalades de les cases perquè en moltes s'hi pot observar encara allò que roman dels seus antics habitants. Les de les cases on vivien jueus tenen creus i al·legories de la Verge Maria; era la seua forma de demostrar l'assimilació del cristianisme, de les portes cap a fora, per suposat.

La Verge i la creu són els símbols cristians en què els jueus no creuen. Els moriscos també van ser batejats i, per tant, cristianitzats. No obstant això, hi havia fonamentades sospites que seguien en les seues creences prèvies. Segurament, la seua manera de demostrar eixa cristianització va ser semblant a la jueva, o siga, fent l'ostentació d'uns símbols que no usaven dins de casa, i Alpatró deuria ser un d'eixos llocs. Es tracta de creences, no d'idees, i això importa.

Les banderes haurien estat uns símbols perfectes per ser lluïdes per aquells i aquelles que no les entenen i només les ensenyen per encaixar en una societat que no encerten a comprendre del tot, però no existien. Ara sí, i no puc evitar d'aplicar la norma de l'ostentació de creences, que no d'idees.

Salvador Sendra