ANEM PER PARTS

Quan viatges per la frontera sud de Rússia, t’adones que això de les delimitacions estatals i les jurisdiccions no afecten alguns del indrets que, se suposa, són estats independents: moltes voltes, has de desviar el trajecte escollit perquè pots ficar-te en un embolic fronterer amb què no comptaves. A tot això, cal recordar que, eixos estats que ara semblen independents, fins a fa quatre dies eren satèl·lits d’un macroprojecte que s’anomenava URSS com a resultat del final de la Segona Guerra Mundial i d’un Tractat com el de Ialta. Ara, els llocs de referència tenen regions autònomes que no acaben de definir-se.

Que què es va signar en acabar dita Conferència? Doncs, si us interessa, ho busqueu en algun lloc rigorós perquè jo no hi estava: encara no havia nascut! A més, la lletra menuda em ve malament perquè m’he deixat les ulleres al cotxe. Ara bé, la cosa més interessant s’està veient estos dies de manera ampliada i em recorda el procés de descolonització, si tractem el tema de les fronteres. Al Sàhara, per exemple, ningú no mira i hi ha qui avança la faena! Perquè Rússia reclama un poder que se suposa que se li va atorgar sobre Ucraïna –realment, només està interessada en una part. Ho va fer sobre Crimea i va eixir guanyadora; ara, ho intenta sobre un altre territori.

Diuen que es declararà la guerra... Jo personalment, pense que no hi cal: amb Crimea no hi va passar. Però, què interessa a Rússia d’esta part del territori? Supose que la franja del sud i del sud-est, ja que són les que poden unir i consolidar millor la península i, a més, són de majoria de població russa. Això ha ocorregut en altres indrets de la frontera sud de Rússia, com per exemple a Geòrgia, on hi ha territoris que estan, de moment, considerats com a autònoms, però on també hi ha la majoria poblacional. Eixos llocs, però, sembla que no són tan importants...

Em fique a la pell de Putin. Primer pas: considerem el territori com a autònom. Segon pas: el reconeixem com a tal. Tercer pas: el vinculem, lliurement, a l’antiga metròpoli. Quart pas: no fem cas a allò que puga dir la resta d’estats –ni l’ONU— perquè la nostra legislació ens ho permet. I vull que veieu que me l’estic jugant, perquè pot passar que abans que es publique el text ja haja esclatat el conflicte. Jo, per si de cas, m’escude amb això de la declaració de guerra.

Ara que ja sabeu la meua aposta, us diré un xicotet detall: Ialta està a Crimea. Podeu travessar!

Salvador Sendra

CONCORDE

L’any 2000, si no recorde malament, hi va haver un accident d’un dels avions supersònics, a França, quan s’enlairava, i van morir més d’un centenar de persones. La cosa és que això del pont aeri entre Europa i els Estats Units es va afeblir en una espècie de metàfora que anticipava la gèlida relació que observem des de fa una anys.

Cap al 2004 hi va haver l’últim vol; diuen que el Concorde ja no era rendible... Però ¿des de quan havia de ser rendible, econòmicament parlant, un avió que realitzava uns trajectes tan simbòlics amb un luxe que l’allunyava de les línies regulars? No totes les coses es poden quantificar, i este avió aportava qualitat: si es vol quantificar, per això estan els xinesos! Ells han optat pel materialisme i això tenen: material. La concòrdia és altra cosa, ja que deriva de cordial.

Paris i New York es van allunyar definitivament amb l’aturada de l’enllaç aeri supersònic per començar a tractar-se de manera mercantil, sense més, amb vols d’eixos que es diuen comercials. Comerç, això és tot. Però no tot es pot quantificar, ni es deu. Les distàncies entre estes ciutats, si es quantifiquen en temps, han augmentat considerablement, i s’han unificat, cosa que encara és pitjor.

En alguns indrets dels Estats Units, i en altres llocs d’Amèrica Llatina en què s’han afeblit els lligams amb l’antiga metròpoli, s’han enderrocat estàtues que simbolitzaven Cristóbal Colon mentre arguïen que, amb la colonització –i no crec que siga una casualitat la proximitat dels substantius Colon i colònia—, hi va entrar el mal, a Amèrica. Però, ¿heu pensat que es podria enderrocar l’Estàtua de la Llibertat perquè hi ha una evident referència a la Révolution Française i hi va haver molts morts durant el Regnat de la Por? Recordeu que va ser una donació de la République, i que les relacions es refreden... Imagineu una massa de demòcrates estirant les cordes per tombar-la mentre criden que la seua llibertat no pot assemblar-se a la dels francesos perquè hi havia la guillotina tallant caps, de nit i de dia.

Salvador Sendra

Tennis quàntic.

 

Anomenem física quàntica a aquella que estudia els fenòmens a nivell atòmic o subatòmic, val a dir molt més que microscòpics. Pensar que existia alguna cosa més enllà d’allò visible aplicat al camp de les ciències naturals significava pràcticament les retrogradar o equivaler (que cadascú trie la seua opció) a les ciències de l’esperit, la religió. Tot i així, el revolucionari Newton a qui tant deguem fou desbancat irrevocablement per Bohr, Einstein i la nova fornada de físics operant ja a nivell subatòmic. Per resumir-ho i a mode de sorpresa, podríem dir que les lleis que es creien universals per físiques al si de la ciència tradicional, semblaven no aplicar-se a allò que vindria a denominar-se física quàntica; les estranyeses eren tals que el propi Einstein arribà a declarar que si creies haver-la comprés és perquè de fet, no ho havies fet...

Aplicat al tennis quàntic, títol del present capítol, també sembla que com a mínim, si creus haver-ho comprés, molt probablement no ho has fet. No parlem d’una qualitat de joc tan sublim que fa pensar en un joc polièdric així com els electrons semblen en física quàntica capaços d’estar simultàniament en diferents llocs, efectivament, allò de la ubiqüitat que, de nou, retrograda o equival ciències i lletres. Considere el cas de Djokovic i tota la seua opera buffa més un poliedre de situacions que de fets. Fets o situacions on el dret, eixa cosa que sembla monolítica però quan interessa pot ser flexible és allò més apte per a jutjar allò que ha passat a Austràlia amb el jugador serbi. No vaig a aportar dates concretes car són consultables a qualsevol hemeroteca recent però es podria començar per dir, que Novak Djokovic, jugador número u mundial i no vacunat contra el Coronavirus 19 s’ha desplaçat al continent australià per a disputar el que es considera el primer Grand Slam de l’any. Djokovic és una figura mítica a Austràlia on amb nou victòries és allò que Nadal amb tretze a Roland Garros és a Paris, o Federer amb huit a Wimbledon, a les Illes Britàniques.

Des de la seua Sèrbia natal es desplaçà a Espanya, concretament a Marbella, on té una casa, per entrenar i volar a Austràlia amb escala a l’Orient Mitjà. Conegut activista antivacunes es presentà en territori australià amb una invitació de la federació australiana de tennis en la qual especificava que podia jugar a mode excepcional el torneu sense estar vacunat. La federació australiana de tennis, clar,  francament disposada a facilitar tant quant li era possible, la presència de la seua major estrella, el cap de llista per definició del seu torneig. Ara bé, segons la llei, inflexible en aquest cas, ningú està per damunt d’ella i tots estan obligats a complir-la. Així les coses, determinats funcionaris de fronteres o autoritats australianes altres que les de la federació de tennis, evidentment, no estan d’acord, el senyor Djokovic, argumenten, ha entrat al país sense estar vacunat i ha de seguir les regles de confinament aplicables a totes aquelles persones no vacunades, i que li impedirien per tant competir. Vet ací el conflicte d’interessos.

Hui mateix, 15 de gener del 2022, les autoritats australianes han emès un patracol de més vora dues-centes cinquanta pàgines per a dir que Novak Djokovic no representa un perill per a la sanitat pública per haver -teòricament[1]- passat pel virus recentment però que no és un model positiu per a tots aquells que sí han complert allò estipulat i s’han vacunat així com insistien les autoritats que calia fer. Punt candent car Austràlia és un dels països on les restriccions contra el Coronavirus 19 han estat més severes a tot el món. Hui mateix, ahir ja en territori australià, la cort ha de fallar sobre si deixa jugar o no al jugador serbi o executa la deportació del mateix fora del territori nacional. Costa creure no veure una magistral jugada i no pel joc de paraules de haver estat executada per magistrats sinó pel fet de que la justícia, allò que sembla implacable, però lent, es vaja a pronunciar en vint-i-quatre hores!

En aquest cas, justícia flexible, polièdrica si es vol, com el suposat i improbable tennis quàntic del futur. Too big to fail, massa interessos poderosos implicats, redactem centenars de pàgines en poques hores per a poder justificar graciar a algú important en a penes un dia. Recordeu ser importants i rics si voleu gaudir de privilegis i excepcions.

A l’infern que vages, amics que tingues.

 

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 15 de gener del 2022.

---

[1] Segons la publicació alemanya d’investigació Der Spiegel i altres com el britànic The Guardian, el document acreditatiu certificant que Novak Djokovic ha estat malalt de C19 fa poc, és una maquinació ad hoc de les autoritats del seu país per a facilitar al jugador estrella nacional serbi disputar el seu torneu fetitxe.

PERSONA O PERSONATGE.

 

La novel·la és un producte de l’oci, com altres tantes coses relacionades amb la cultura. La cultura és una manera de gestionar tot eixe temps en què no es treballa, ni es dorm, ni es menja, ni es neteja ni... Però la novel·la, per a ser considerada així, necessita dels personatges, de la trama i de la versemblança; i és aquí on ens hem d’aturar un moment i explicar algunes coses que se’ns obliden sovint.

En l’evolució de la narrativa, des d’èpoques posteriors a l’Edat Mitjana, novel·les com Tirant lo Blanch són exponents de l’evolució del gènere que partix des d’uns personatges que actuaven des dels designis de la seua situació de cavallers i guerrers –fent sempre allò que la seua condició els dictava— cap a altres que ja obtenen la condició de «psicològics». Estos darrers es cansen, s’enamoren, mengen i dormen, cosa que els anteriors no feien, a més de tindre una personalitat pròpia i no una de tòpica.

Tant uns personatges com els altres són falsos. Ara, però, sis-cents anys després de les primeres novel·les modernes, estem tant capficats en l’imaginari col·lectiu com quan als protagonistes no els calia ni beure ni menjar. Però això no es pot dir perquè tot trontolla a causa del lligam –el fals lligam— amb la psicologia. Tan fals era el personatge que cavalcava d’una tirada fins a Bizanci per enfrontar-se amb un drac com eixe que ha d’actuar perquè el seu passat i les seues circumstàncies el duen a prendre una decisió que no pot ser diferent.

Hi va haver un moment, durant l’Humanisme, en què la vida de les persones s’assemblava a una novel·la perquè en copiaven els personatges; i les novel·les eren com la vida perquè s’hi basaven. El Quijote n’és un exemple, i el Tirant, un altre. Hui és paregut, el sistema. L’escriptura racionalitza i hi cal la causalitat per aconseguir la versemblança, però les persones no són racionals: són fantàstiques! Personalment, no crec que les coses del passat o els traumes de la infantesa afecten l’individu més que el mal de queixal o un constipat, però això ja no és literari perquè ens han de fer creure que és important saber sobre la vida del personatge per a pronosticar els desenllaços. S’estan creant falses maneres d’explicar les reaccions humanes, des de fa sis-cents anys, com si foren un producte sorgit de la literatura i no passa res: ens ho creiem i au!

Salvador Sendra

ELS COLORS DEL MEDITERRANI

Al llarg de l’hivern, quan viatge, ho solc fer cap a zones pròximes a la mar, ja que, a l’interior, hi poden haver imprevistos. Quan toca moure’s cap a alguna ciutat mediterrània, em fixe en coses que afecten els sentits de manera sobtada, sense entrar en els detalls, perquè no hi ha temps per a tant. Si hi havia una cosa que havia estat observant des d’uns anys ençà, ara ja s’ha normalitzat: hem perdut el color!

Les ciutats se solen recordar pels sabors, els sorolls i els colors, i el Mediterrani se sol associar a la pigmentació més diversa. Se suposa que no sempre és primavera, però els hiverns són més dolços que a l’interior, rigorosos per defecte. El negre abunda! Però el no-color té l’efecte del xocolate sucrat quant a no-dolçor, o del bacó com a no-sabor. S’estan perdent els matisos i la varietat que només es pot apreciar des de les sensacions sublims.

Viatjar per les ciutats del Mare Nostrum afeblix les percepcions que abans se li suposaven per defecte. La gent vestix de negre –i açò crec que ja ho he escrit en altres ocasions— i les ciutats no s’alegren ni amb els llums de Nadal. Tot esdevé trist i uniforme. M’he adonat que, quan més pobre és el barri per on transites, pitjor resulta. I tot això si te n’oblides del ridícul xandall o dels anoracs unflats com si foren de ploma. Tot és negre: i sense matisos!

Contràriament, quan te n’ixes de la costa pura i dura, i trepitges espais menys densament poblats, l’hivern torna a ser un hivern entranyable. La roba combina el roig més fosc amb marrons i grisos, i verds. La gent du barrets clars i abrics color crema, o blau marí. Perquè els colors hivernals són elegants, i variats. Fins i tot acceptaria roba més esportiva, si s’atrevira amb el pastel, o amb línies, quadres o estampats.

Pensava, abans, en moments d’optimisme, que hi havia la possibilitat de regenerar la foscor amb pinzellades de bon gust, però ja no ho soc tant, d’optimista. L’òpera és l’únic indret on encara hi ha una mica de seny... De tota manera, si no t’agrada, sempre pots anar a la terrassa del café d’enfront per gaudir de les imatges.

Salvador Sendra