dissabte, 28 de febrer de 2015

UN PASSEIG SALUDABLE.

Passejar és sa; els metges ho recomanen però Dante ja ho sabia, fa un grapat de segles. Dante era un runner i caminava al pas d’un bon entrenador personal: Virgili. El seu passeig més intens va ser el que creuà el món dibuixat als mapes de Ptolomeu. Dante es va endinsar, passejant, passejant, en l’Inferno, el Purgatorio i el Paradiso. Xano, xano... sense pressa però sense pausa.
En arribar a la muntanya, Virgili l’esperava. El gran poeta llatí de l’època d’Augusto ―si no recorde malament― farà de guia de l’enamorat florentí que s’hi endinsa a la recerca de la seua estimada Beatriu. Virgili camina amb Dante travessant l’Inferno i el Purgatorio, fins arribar a les portes del Paradiso, on l’abandona per tornar enrere, a l’indret on li pertoca romandre fins que torne altre atrevit i aventurer client.
Virgili no pot entrar al Paradiso perquè no està batejat, ja que és molt anterior a l’arribada del cristianisme a Roma. Però, tampoc pot deixar-se de banda perquè el cristianisme se n’aprofita. Ho explique: Virgili és el gran poeta llatí de l’Època Clàssica i la seua Eneida recrea el naixement de Roma a partir d’Enees i de la fugida d’este una volta Troia és destruïda. Per tant, el lligam que crea Virgili entre l’eterna Roma i la gran Troia és fonamental per entendre el futur de l’Imperi i l’assimilació del passat.
Però, Virgili no sols va escriure l’Eneida... També té una obra, considerada menor, on hi descriu un naixement d’un infant, des d’una verge, que canviarà el curs de la humanitat en el regnat de Saturn. Abans, en l’època de referència, no existia el plagi. Per si ho voleu llegir, es tracta de l’ègloga IV. L’obra de Virgili, per tant, amb el pas del temps, va ser  incòmoda per al cristianisme però massa important per a poder-la arraconar. Solució: el fem profeta!
La Commedia de Dante és l’obra cimera de l’Edat Mitjana, d’Itàlia i del món. Dante descriu l’infern, el purgatori i el paradís, i hi situa els avantpassats en cada indret, segons va recorrent-los. Dante unifica Itàlia, segles després de la seua mort, en la mesura que Virgili dignifica Roma i, per extensió, Augusto. L’un i l’altre van de la mà en la creació que unifica passat i futur, realitat i ficció, i el florentí, sabedor del pes del clàssic, el situa en un lloc preponderant. Però Virgili no por acompanyar-lo al Paradiso perquè no està batejat...
Dante marca la futura Itàlia des de tres punts diferents: l’idioma, la cultura i la religió. La Commedia és la primera gran obra escrita en vulgar. D’altra banda, la figura de Virgili comporta l’assimilació del gran passat de Roma i, com no, el lligam amb els clàssics de més enllà de l’Adriàtic. Finalment, la religió cristiana es manté dignificada i potenciada des de l’obra del florentí. Però, Dante necessita d’un guia amb un prestigi indubtable per aconseguir el seu objectiu i Virgili és l’home indicat per assolir-lo: profeta i clàssic de referència.
El passeig de Dante és saludable per a qui el fa i per a qui el llig. Caminar amb Virgili comporta assumir allò sublim i impecable del passat, amb la garantia de no perdre’s ―ni detenir-se massa temps― en els estranys paranys materials de la vida. Però, assaborir els díhuit mil versos de la Commedia és recomanable per a la tensió, el colesterol i el sucre: és tan llarga que ens resta moltes hores de bar!

A Marina,
Salvador Sendra Perelló

divendres, 27 de febrer de 2015

RESAR A L’ESCOLA

M’alegra que el govern incloga la assignatura de religió en el currículum de secundària ―i de primària, supose. La veritat és que ja calia un ministre que encarara un assumpte tan seriós com este i que perdera la vergonya per fer-ho. El meu punt de vista, però, no és el d’un qualsevol, ja que sóc docent i sé de què parle. L’única cosa transversal a totes les cultures que conec és la música, el res i la parla.
El nivell de l’educació és el que és, i no cal que entre en uns detalls que tots coneixem per no omplir línies d’assumptes que, a priori, ja són sabuts i admesos. Però, qui ha tractat amb adolescents ―i adults― sap, també, que tenen un pensament fantàstic que els acompanyarà de per vida. El ser humà és fantàstic: juga a la loteria, a la quiniela, llig l’horòscop i va a votar. I tots estos actes són de fe!
Hi ha dos assumptes pendents, en el plànol educatiu, que tots evitem d’encarar d’una manera seriosa: la socialització i la racionalització. Però, estos dos aspectes es troben molt lligats entre ells i el sistema educatiu actua en la seua contra. L’evidència és que els alumnes cada volta són més individualistes i tenen un ego molt més pujat que els seus antecessors; i açò s’ajunta a la dificultat de fer-los pensar d’una manera racional perquè se solen perdre en el jo i en la fantasia. Els dos factors anteriors ens apropen a la moral, per tractar-se d’un fet individual, i s’allunyen de tota ètica.
Quasi ja no cal seguir, veritat? Ara ja endevinem que el més pròxim a la moral és la fe i, per tant, la cirera del pastis educatiu és, simplement, l’oració. De tota manera, i perquè quede clar, diré que, si aprenen alguna cosa que els faça paper, encara que siga a resar, benvinguda siga. De fet, una amiga meua va aprovar una oposició i tinc les dos versions del resultat: la de sa mare i la seua. Sa mare em va dir que la seua filla havia aprovat perquè ella havia resat molt i perquè li havia posat ciris a la Verge dels Desemparats. La filla, quan em va vore, em va dir que havia aprovat perquè duia molts mesos tancada a casa estudiant.
La meua observació, davant les declaracions de les dos dones, va ser clara: si la filla haguera sabut resar, no li haguera calgut l’ajuda de sa mare! Eixe lligam familiar vinculat al res es pot desfer amb unes sessions de catecisme i, de pas, es millora el rendiment de l’estudiant, com he demostrat, de manera empírica, en el paràgraf anterior. Ara, per acabar, només he de dir que, després de la repercussió d’este article i de les seues contundents aportacions, si no s’aprén a resar a l’escola pública, s’haurà de fer a les acadèmies, i són molt més cares!

 
Salvador Sendra Perelló

dijous, 26 de febrer de 2015

Star Wars, perdó... Sex Wars.


Acaba de publicar Òskar Rabosa un al meu parer excel·lent article anomenat “Supèrbia occidental” en el qual grosso modo recull cóm nosaltres els occidentals, i des de fa segles ja, ens creguem el “rovellet de l’ou”, per utilitzar una expressió planera. Després cita nombrosos exemples, com ara els jueus que creuen ser-ho en el cas específic de la religió, o els xinesos i romans, que com a pobles imperialistes per definició, creien justificada la invasió dels seus veïns per tal d’imposar-li’ls el seu model.
Passen els segles i este mateix patró d’actuació continua vigent tot i que sota altres motivacions. Vegem per exemple que quan els espanyols descubreixen América, la principal raó adduïda per la conquesta del territori, és l’evangelització dels indígenes. Ara és la religió el producte a exportar, i més tard, amb la Revolució Industrial o la Il·lustració francesa, seran la tecnologia, l’individualisme i el liberalisme, encapçalats en principi per l’omnipotent Imperi Britànic i després per un dels seus hereus culturals, els Estats Units d’Amèrica. Cal cercar però un motiu subjaent en tots estos pobles dominadors que creuen lícit imposar-se sobre altres, i el motiu subjaent és simplement la força bruta. Per qüestions de supremacia militar o tecnològica –sovint ambdues ben properes-, tot poble més poderós que el seu veí tendeix a imposar-se sobre este... El problema és que els pobles com a tal no són sinó traslacions col·lectives d’individus, i ahi veig exactament la mateixa força com a motor d’expansió.
Observa Òskar que els superbs occidentals actuals, pagats de la seua brillant tecnologia, són incapaços d’entendre o encara pitjor acceptar altres models que el seu. Si un poble ha de ser governat, ha de ser-ho amb patrons occidentals, amb eleccions que deu guanyar un partit acceptable a ulls occidentals. Vegem el que va ocòrrer a Algèria el 1992, que quan un partit islamista anava a guanyar les eleccions i es van suprimir corrents els comicis. La seguida va ser una guerra civil, com en tants altres casos en que es recolza a qui puga enfrontar-se al guanyador no desitjat... El mateix fenòmen d’abans, operat ara per mans alienes... Jo però, en este article no vull tocar eixe tema atès que ja ho fa el meu company i amb suficient dexteritat per no necessitar afegitons, sinó el del poder masculí... Tots els eixemples anteriors citant a diferents pobles, tenen al meu parer un mateix patró d’actuació d’origen masculí, el qual prima la lluita, la violència.
Al nostre voltant tot és aixi, tanmateix, un preguntat s’imposa... ¿És així, val a dir, és natural que siga així, o és la consecució lògica d’un sistema que ha anat imposant-se i valga la redundància, per la seua major força? L’alternativa al patriarcat, a la dominació masculina, és el matriarcat, tot i que hui en dia sembla residual i fins i tot marginal, no cabent entendre per marginal estrictament de baixa estofa sinó limitat als marges geogràfics del món. A determinades illes d’Oceania, en remotes valls xineses lluny de la costa cantonesa o la capital mandarina, els centres de poder per antonomàsia, hi ha la cultura dels Mosuo, que fins al moment actual s’estructura de manera matrilineal. Fins i tot a Europa, comenten els historiadors romans que pobles com els germànics (i posteriorment els víkings) o els de la Cordillera Cantàbrica, eren matriarcats. Tal volta s’explique de nou per aïllament geogràfic i homes forçats a abandonar les seues llars per tal d’anar lluny a buscar sustent per a les seues famílies, instal·lades en territoris hostils.
És un debat candent, no pocs historiadors opinen que la majoria o com a mínim gran part de les societats primitives eren de fet matriarcats, la desaparició dels quals cal imputar de nou a la violència masclista. Quan hom troba estatuetes antigues, sovint són orondes Venus, deesses de la fertilitat.... Sembla que el patró es repeteix i qui és més gran i fort es sent autoritzat a apoderar-se de la existència de qui no pot oposar-se-li... Anys enrere, vaig passar uns mesos a la República Centre-africana, treballant com a ajudant de la Embaixada Francesa. Recorde com una de les nostres tasques, a la qual dedicàvem freqüents xerrades al llarg de tot el selvàtic país, era la protecció del escassos i estos sí, marginalitzats en sentit social, pigmeus. Els pigmeus, eren com uns homenets en miniatura, uns homenets que no podien oposar-se a la grandària dels dominants bantús. Nosaltres en cada xerrada intentàvem convèncer les autoritats locals per tal de que protegiren al més feble, al pigmeu, però semblava més aviat que venien per fer-se l’important davant dels “toubab”, els blancs, i menjar i beure a compte seu. En acabar l’àpat els dignataris tornarien al seu lloc convençuts de que la raó la tenien ells que són més grans i que el pigmeu, pel seu bé, ja farà de llevar-se ell solet d’en mig...
En altres camps, és allò mateix que passa amb tanta gent de camp, que veu una serp i la mata simplement perquè ells són més grans i forts que ella, i els ecologistes eixos que bramen burrades com que no es deu matar les serps, que se’n vagen allà on brama la tonyina si volen... En el camp de la moral, una vinyeta vista ja fa anys a un Charlie Hebdo encara no famós pels recents atemptats, parafrasejava aquella dita llatina de que l’home és un llop per a l’home, reformulant-la en que l’home era un llop per a la dona... No podia tindre més raó! 

Lluís Alemany Giner
Brasov a 24 de febrer del 2015.

dimecres, 25 de febrer de 2015

RAJOY, EL GRAN VENCEDOR!

No he vist el debat de l’Estado de la Nación. No l’he escoltat ni pense llegir res que hi tinga a vore. Ara, partint des d’este punt, explicaré el que m’han semblat les intervencions dels dos grans líders: Mariano i Pedro. Amb dos fotos, n’he tingut prou i, de pas, tocaré l’Alberto, el d’Izquierda Unida.
Pedro ha estat bé, en la línia d’un líder socialista si exceptuem Tomás Gómez ―sí, sí: el que han fotut fora de Madrid― perquè este últim duia unes camises estranyes, amb un coll massa pujat i dissenyat per a dur corbata. Quan Tomás eixia a fer de progre, o siga, sense corbata, feia servir les mateixes camises i no li paraven massa bé. Per estalviar-se uns euros, ha parat fora de la cursa madrilenya.
Pedro ―retornant al tema― duia un trage guapet però, potser, una mica massa clar. La corbata ben nugada i de color ―atenció!― roig; però una mica fosqueta. La seguretat que havia de transmetre el to de la corbata estava entre el roig i el grana, tirant cap al segon; vestit de blau clar i amb camisa de botons. Li parava tot bé! La indumentària era per a parlar de carn i no d’economia que, si no recorde malament, és la seua professió (carnisser, no: economista).
Mariano ha estat impecable en la forma. Cabell acabat de tintar, corbata ratllada amb blau i trage perfecte de tons. Però, i la camisa? Ací és on es veu la talla del vencedor: camisa de bessonets! Tot i ser un analfabet en la matèria, m’alegra que Mariano duguera el trage de faena per fer-se passar per un assabentat. També, m’alegra que els seus assessors lligen els meus articles sobre economia i que se’n valguen d’ells per aplicar les teories al govern de l’Estat. Perquè, un home que vullga parlar d’economia ha de dur bessonets. I ho duc dient des de fa temps.
Alberto, el roget, ha estat en la línia dels seus: trage normal i camisa sense corbata i sense bessons. Diuen que ell també és economista però, segurament, no ha viscut mai del seu ofici. A ell i a Pedro no els ha fet falta el tint del cabell. A més, Alberto duia un llacet a la solapa de la jaqueta. Pense que podria millorar l’estil però això ja no és cosa meua. Si algú el coneix, per favor, que li recomane el BLOG.
Esta és la primera volta que veig Mariano amb bessons. Esta és la primera volta que Mariano s’adona que por camuflar la seua condició de neci amb uns pocs retocs. Aznar parlava català en la intimitat i Rajoy llig este BLOG perquè l’he pillar in fraganti 
 

Salvador Sendra Perelló

dimarts, 24 de febrer de 2015

Supèrbia occidental.

Una de les idees més nocives per a la humanitat, també per nosaltres els Occidentals mateixos, és el fet que ens creguem els Humans més especials que han hagut fins ara. Samuel Huntington, en The clash of civilizations, reconeix que som superbs per creure’n superiors moralment i èticament a la resta de civilitzacions; Alexander Duguin, La Cuarta Teoría Política, diu que això és una forma de racisme. A parer meu, ambdós no deixen de tenir raó.

Els occidentals adoctrinats en el liberalisme anglosaxó, amb una forta base en el darwinisme social, considerem que la nostra civilització és la més evolucionada, suposa l’estadi superior pel que fa, no sols a la tècnica i la ciència, sinó que també en l’ètica, la moral, la política, l’economia... i el que siga. Som els que millor ens hem adaptat, els més forts, com diria Herbert Spencer, i per tant, els que deguem dominar i imposar els nostres valors al món. L'obsessió que Nacions Unides han de promoure la Democràcia liberal (només si el resultat a les urnes ens agrada), per estendre els Drets Humans (ara bé, els Drets Humans més liberals no els més socials), etc., és un intent de modelar tot el món a la nostra imatge.

Tant és així, que nosaltres no admetem que hi haja societats que es puguen organitzar d’una altra manera. Ni que porten 2.000 anys organitzats d’eixa forma i hagen sobreviscut fins al dia de hui. Indefectiblement els considerem retardats, endarrerits, no-evolucionats, primitius, salvatges... poc més que infrahumans. Tot això, com en el darwinisme social, no és més que una forma de classisme i racisme. Actuem amb prepotència i amb aires de superioritat, mirem a la resta del Món per damunt del muscle. Menyspreem els valors culturals de qualsevol altre poble.

Aquest no és un fenomen actual ni exclusiu d’Occident, ja s’ha donat en el passat. Els romans també estaven tocats per eixa “il·luminació” de creure’s especials. De creure’s els més especials de la història, de creure’s que tenien una missió històrica de governar el Món sencer. I en gran part, eixe pensament ens ha sigut traslladat a nosaltres. També els xinesos, que han tingut diverses etapes d’esplendor imperial han sigut víctimes de creure’s els més especials; els japonesos; els britànics, durant l’època de l’Imperi britànic. La política de Xina actual és per tenir el “lloc” que ells creuen que deuen tenir al Món. Altres exemples, els troben en el frustrat intent dels nazis de crear un imperi que durara mil anys; també, els jueus es creuen especials, en aquest cas per motius religiosos, com a poble elegit per Déu.

Els nord-americans parlen de “l’excepcionalisme americà”, però en realitat aquest excepcionalisme es pot dir d’Occident en general, un Occident liderat pels nord-americans, que els fa dos vegades excepcionals: primer, com occidentals, després, com líders del món occidental. No és d’estranyar que ells creguen que els EUA són el món. I eixa imatge és la que transmeten mitjançant les formes audiovisuals de cultura popular (cinema, series per tv, etc.), on sempre que s’acaba el Món, és perquè els EUA estan en risc o perquè els EUA van a salvar a la resta del planeta.

Aquest excepcionalisme és el que ens porta a voler que tot el Món, assumisca i compartisca els valors que els occidentals hem desenvolupat. I amb el desig que ho facen sovint els ho volem imposar per la força. I no ens adonem que sovint aquesta voluntat d’imposar-los aquests valors, ni que siguen els Drets Humans, causa rebuig. El mateix rebuig que a mi causa que l’Església catòlica volguera salvar l’ànima de tantes persones cremant-les al foc, o que els integristes vulguen portar-me al seu paradís posant-ne bombes. Perquè els Occidentals, emparats amb la farsa que és l'ONU i la força de l’OTAN, també els matem bombardejant-los amb nom de la Democràcia, però no accepten les eleccions que fan després si no guanyen “els nostres”, i la Llibertat, o financem l’Al-Qaeda o el ISIS. I sinó, els volem inculcar els Drets Humans alliberant-los de tirans torturadors, però abans els passem per Abu Ghraib o per Guantánamo.

Ara bé, allò que els volem imposar té una arrel profundament liberal, i no volem assumir que hi ha altres formes d’entendre el Món, només entenem l'individu i lligat a la propietat privada. No accepten que les terres siguen d’una tribu, comunals, si és així, el govern de l’Estat amic, ens les vendrà a les nostres multinacionals, per explotar-les. Perquè si alguna cosa no té un propietari individual, no és de ningú. I eixa és la base dels Drets Humans que volen exportar, drets de l'individu propietari. Per això els Drets Humans són rebutjats per acadèmics de fora d’Occident, que estant bàsicament d'acord amb el plantejament dels Drets Humans, no accepten que aquests hagen de tenir l'individu com a subjecte o com a únic subjecte, donat que en els seus valors l’individu només té sentit en el marc de la família, del clan o de la comunitat.

Tan superbs som els occidentals que hem elevat els nostres valors, la nostra cultura, la nostra forma d’entendre la política, l’economia... a categoria d'Universals. Tal com fan les religions, pretenem que les nostres creences siguen les úniques vàlides, i com les religions monoteistes les volem imposar a la resta Món. No ho fem en nom de cap de Déu, encara que de vegades envaïm països al crit de “God Bless America”, ho fem en nom d’una superioritat científica i tècnica, per tant, també ètica i moral. Aquesta imposició no s’accepta des de la resta món, cada vegada pren més posició contra Occident, ja siga al món islàmic, a Rússia, a Àsia o Àfrica. Les propostes que defenen el relativisme cultural, són tan fortament contestades com ho feia el Papa Benet XVI amb el relativisme moral. Tot un exemple de com les idees pretesament universals acaben sent totalitàries.

Els Occidentals hem d’abandonar la supèrbia i l’arrogància. No podem seguir anant aixina pel món.


Òskar "Rabosa"

dilluns, 23 de febrer de 2015

Dissidència musulmana.

El segle XXI serà religiós o no serà, esta frase d’André Malraux quan era Ministre de Cultura francès, va aixecar polèmica. De fet, esta frase era un cant a la regressió en un moment en el que el món després de l’immens salt tecnològic del segle XIX i que encara continuava a tota màquina el XX, semblava dirigir-se cap a una tecnificació i racionalismes sense límits. Se’l va interpretar com al típic intelectual francès que vol guanyar protagonisme a qualsevol preu, encara que siga postulant coses increïbles o que no van amb la lògica dels temps... Tanmateix, el temps sembla haver-li donat la raó...
Un altre autor francès, Maxime Rodinson crec, i no anem a atabalar al lector amb concrecions, va afirmar que el terrorisme era la tos que patia l’Islam a l’intentar engolir la modernitat. Ara mateix, al si dels estudis islàmics, hi ha dues corrents contraposades, la primera apunta a que l’Islam està en procès de laïcització en general, i que esta laïcització quallarà quan cresquen les noves generacions que han tingut accès a les noves tecnologies com la resta de joves del món. Si pensem que l’anomenada Primavera Àrab del 2011, el rosari de revolucions alliberadores de dictadures, va ser un fenòmen majorment juvenil i narrat més amb noves tecnologies de xarxes socials que amb els mass media tradicionals, apegats al poder, poden tindre raó. L’altra corrent, en canvi, diu que l’Islam no s’està laïcitzant ni va a fer-ho en un futur immediat sinó que per primera volta després de molts segles de decadència, està trobant unes formes pròpies, noves però basades en la tradició, cosa que simplement, com el postulat de Malraux, semblava impensable algunes dècades enrere, quan els lluitadors musulmans lluitaven per l’alliberament de poders colonials i l’adveniment de la democràcia, de manera semblant a com podien fer-ho a l’Amèrica Llatina o el Sud-est Asiàtic.
Allò cert i en la qual cosa coincideixen ambdues corrents és en el fet que l’Islam ha patit una llarga sèrie de segles de desfeta i desprestigi. Eixe mateix desprestigi és el que fa que la gent tanque files al voltant de la seua identitat, a la que sent amenaçada i crega que és lícit per exemple occir periodistes satírics atès que representen al Profeta, fet prohibit, o es burlen de la seua obra, acte també prohibit, com en el Cristianisme, el primer manament del qual no és no robaràs o no mataràs, sinó no mencionaràs en nom de Déu en và.
Això però no ha estat sempre així, i es pot dir que l’Islam comença a ser intolerant al segle XIII, quan ja porta segles de patir els atacs dels cavallers cristians de les Croades o el fulminant atac dels mongols de Hulaghu, que van destruir la fabulosa Bagdad de ciència i tolerància. Com a exemples de tolerància, vegem el cas d’Abu Allah’ al-Marri, un poeta ceg i rabiosament racionalista dels segles X-XI. Abu Allah’ al-Marri, ja va xocar –i sense majors conseqüències i d’ahi la tolerància-, els seus contemporanis, quan va afirmar que això d’adorar a Allah era fàcil i que igual podien fer-ho amb ell mateix... Quan li van preguntar cóm gosava dir tal cosa va respondre que repetiren el seu nom durant segles a les mesquites i ja veurien ja... Després, per acabar d’adobar-ho, va dir que el món es dividia entre els homes intel·ligents i sense religió i els religiosos, sense intel·ligència...
Segons ell, només la raó li havia evitat de cometre actes dolents als quals els instints el duien i els profetes i totes les seues Revelacions no eren més que xerrameca per alterar la vida de la bona i crèdula gent que en tot moment ha existit. Abu Allah al-Marri, després de sojornar llargament a Bagdad, va tornar al seu poble natal de Marri a Síria, per morir tranquil·lament. L’Islam encara no es sentia amenaçat, encara no havia motiu per a cremar públicament els llibres d’Ibn Rushd /Averroès a les places públiques de Córdoba... Això però mereix tot un capítol propi.
 

Lluís Alemany Giner
Bucarest a 22 de febrer del 2015.

diumenge, 22 de febrer de 2015

L’INFERN NO ÉS TAN ROÍ

Un dels llibres que, d’oblidar-lo quan vas a una illa deserta, et costaria tornar nadant per recuperar-lo, és la Commedia de Dante Alighieri. Més de díhuit mil versos no és poca cosa... A gust meu, el llibre més gran i més divertit de llegir mai, i el pose junt a les quatre o cinc grans obres clàssiques de referència. Dante n’és el protagonista, junt a Virgili, d’un viatge que va des de l’Infern fins al Cel, passant pel Purgatori.
L’autor situa en cada nivell, i en cada espai, els personatges del seu temps, i els anteriors, segons considera que en són mereixedors. Però hi ha unes poques estrofes que capten l’atenció del lector, en el llibre V, si no recorde malament; és la de dos figures que s’entreveuen entre les tenebres però que tenen un no-sé-què de peculiar. Dante observa un xic i una xica diferents a la resta i pregunta.
Paolo i Francesca responen amb una sola veu, la de Francesca, a la pregunta del poeta florentí. He buscat els versos que ens commouen:
«Amor, ch’a nullo amato amar perdona,     « L’amor, que obliga a més amor l’amat,
mi prese del costui piacer sì forte,                   l’atragué cap a ell amb tanta força
che, come vedi, ancor non m’abbandona.      que encara no m’ha abandonat, com veus.
Amor condusse noi ad una morte.                   L’amor ens va dur a una sola mort,
Caina attende chi a vita ci spense.»                 i a qui ens matà, l’espera la Caïna.»

Al mateix Infern, en el cercle on romanen els luxuriosos, hi ha uns pocs versos que recordarem sempre, enmig dels díhuit mil restants. Però, ho farem perquè són les línies més humanes que trobarem a la Commedia. L’amor cortés no es podia deixar de banda una volta superat el laïcisme per la religiositat, com tampoc es podia deixar de banda la figura de Virgili per tractar la nova època medieval. Ni l’amor ha estat sempre pecat ni el cristianisme ha existit des de l’inici dels temps.
Dante recupera Virgili en una obra bàsicament religiosa atorgant-li la tasca de guia perquè, sempre, en una casa hi ha pilars que no es poden tombar o s’ensorra l’edifici sencer. Però, la Commedia és, també, una història d’amor on Dante busca Beatriu, incansable, i la troba al costat del Pare, al mateix Cel. L’amor de Dante s’ubica al lloc més alt de la bondat però, com amb Virgili, eixe amor no es pot entendre només com un fet cristià.
Atordit, a l’Infern, Dante, després d’escoltar Francesca, segurament va pensar que tot no era obscuritat en eixe l’espai de sofriment etern.
«Amor, ch’al cor gentil ratto s’apprende,          «L’amor, que en cor gentil pren aviat,
prese costui de la bella persona                          es va encendre en aquest, per la bellesa
che mi fu tolta; e’l modo ancor m’offende.»      el meu cos; i és com una ofensa encara.»

El cos, per a Francesca, era un destorb a l’amor vertader, o una ofensa, com diu ella. Ara, les seues ànimes romandran juntes, eternament, sense els cossos i sense la bellesa de l’aparença però, entre tant de foc i tant de sofriment, la flama de l’amor els seguix il·luminant entre tants i tants, fent-los perceptibles fins i tot per al poeta. El sabor amarg de l’Infern s’impregna de la dolçor mentre Dante camina, amb Virgili, cap al Purgatori. A més, tot i que ja no hi tornen a aparéixer, en els cants, estic segur que Dante, en vore Beatriu, els va tornar a recordar i, ho va fer pensant que ha valgut la pena pagar el preu que paguen; i pagaran!
 

A Maika, per animar-la que llija en italià.


Salvador Sendra Perelló

divendres, 20 de febrer de 2015

L'error recurrent.

En hi ha voltes que t’encalça el passat, se te presenta al davant i et proposa d’acompanyar-te una estoneta més en el teu diari passar, val a dir, es resisteix a morir... Fa poc, estes últimes setmanes, he estat duent a terme una intensa batalla dialèctica amb Òskar Rabosa, que com ja he explicat i per tant no em detendré de nou a fer-ho, es basa en una conversa telemàtica d’una nit de diumenge al voltant de la possible lògica interna dels assassins dels periodistes satírics del Charlie Hebdo.
A arrel d’aquella conversa vaig escriure un article anomenat “El corcó” dedicat al món musulmà en principi, i posteriorment al rus. La raó, que ambdós, són veïns nostres. Més que esgotar el tema creia esgotar al lector a més de que amb cada nova contraanàlisi, començava a tindre la certesa de que els nostres punts de vista, més que oposar-se, es complementaven globalment malgrat molts passatges que citats amb cometes i per tant descontextualitzats, semblaven contradir-ho.
Mig en broma (però no tant), l’honestedat com a mínim que no falte, li vaig replicar a Òskar en obert que començava a tindre raó, massa raó. Li vaig encarregar que tirara a matar, i vaja, sembla que em va agafar la paraula i llegint el seu escrit com que deslegitimava gran part dels meus postulats... Jo insistisc en allò de que globalment coincidim mentre que puntualment podem tindre punts de desacord. Cal posar les cartes sobre la taula i confessar qui és cada un, i jo tot i que tinga mala fama admetre-ho, sóc materialista. L’espiritualitat quan supera el grau d’individualitat per passar al de col·lectivitat, em sembla en principi xerrameca a la que tothom té dret, i després d’eixe principi que acabe d’apuntar, s’obri la porta a moltes malifetes, calamitats. El pobre, quan agafa el poder es venja de les humiliacions anteriors.
Vegem-ho amb exemples, a Abraham, que fins a aquell moment portava una vida d’allò més anodina, el seu Déu el crida i per a la seua sorpresa el commina a degollar el seu fill per oferir-li’l en sacrifici, a la qual cosa este accepta. Com es sotmet finalment Déu li perdona el sacrifici, només volia comprovar el seu grau de seguiment per dur que li resultara, als seus postulats... Clar que cal llegir tot com una al·legoria a l’obediència extrema. Hui en dia –i abans també si calia i veurem el cas-, si algú es sorprès de camí a l’execució del seu fill i explica que és perquè Déu li ho ha ordenat, és internat en un psiquiàtric, i abans... Abans en certa manera també, si interessava, i vet ací el cas de Joana d’Arc, la jove francesa que deia sentir veus interiors de Déu i va acabar cremada per la pròpia institució eclesiàstica...
Jo vaig adduir en un dels articles titolat “El sexe dels àngels”, la impracticitat malgrat l’atractiu i el desafiament intel·lectual que això suposa, de debatre sobre temes indemostrables, ¿cal que torne a confessar-me materialista amb m de mamella? Òskar de nou, em va rebatre brillantment i jo li vaig tornar a donar la raó: potser hi ha coses no demostrables, però que no pensem –com diu ell- és el que volen de nosaltres...
Vet ací la brillant resposta, i més ara que Salvador Sendra acaba d’escriure sobre Putin, tot i que sense tocar el meu “Kalinka, Kalinka” (El corcó II), i és que hi ha temes que es resisteixen a morir...


Lluís Alemany Giner
Brasov a 18 de febrer del 2015.

dijous, 19 de febrer de 2015

Noves teories polítiques.

Debemos inventarnos un nuevo sistema histórico sin estar seguros de salir victoriosos. Debemos hacerlo porque existe la oportunidad de reinventar el mundo, pero repito, sin la certeza de que vayamos a triunfar.
Immanuel Wallerstein - [en recibiendo el doctorado honoris causa de la Benemérita Universidad Autónoma de Puebla, 23/09/99]

Ja vaig avançar als posts La fi de la democràcia liberal i El canvi d’un model per un altre, que vaig escriure a La Dansa de la Mort i vaig tornar a posar ací per donar contingut, que estàvem acabant l’època del liberalisme, inici que podem situar a la Revolució francesa. En el primer dels posts posàvem de manifest el fet que les democràcies liberals ja no ho són, els centres de decisió ja són elegits pels ciutadans. En el segon post, analitzaven que no és tràgic que hi haja un canvi de model, en la història a passat constantment, i tractava de jugar a ser futuròleg sobre com serà el pròxim model, on porta la inèrcia d’aquest model.
Rellegint el post sobre el canvi de model, mantinc el que vaig dir allí, però és això una fatalitat? Tendim inevitablement cap a una corporocràcia amb gestors tecnòcrates? Val a dir que no, no hi ha res que siga una fatalitat. Ara bé, per no acabar allà necessitem noves teories polítiques i econòmiques. Noves teories que s’oposen al neoliberalisme i a la globalització. Noves teories que acaben amb la visió d’un món unipolar dominat per l’Imperi americà, pels interessos de les elits econòmic-financeres occidentals, i que siguen respectuoses amb les altres formes d'entendre el Món, amb les altres civilitzacions, si es vol. Però cal també que aquestes noves teories siguen també construides amb Occident.
Des de fora d’Occident si estan sorgint plantejaments alternatius. Al món musulmà hi ha un retorn a visions islamistes, no necessàriament fonamentalistes encara que des d'Occident tot lo políticament islàmic es relaciona amb el fonamentalisme.  A Amèrica-llatina ha sorgit el Socialisme del s. XXI, i des de Rússia es planteja La Quarta Teoria Política (QTP) lligat a l’Eurosianisme, creada per Alexander Duguin (molt sovint el veureu escrit com Dugin) i que ha sigut assumida per Putin. La primera es planteja des d’un posicionament d’esquerres i reformula el socialisme. La segona es fa des d’un plantejament de dreta, amb determinats aspectes interessants i d’altres un tant retrògrads, pensem que volen un retorn a la tradició. La QTP està influenciada per un moviment que exercís la metapolítica nascut a França, anomenat la Nova Dreta (Nouvelle Droite), que els crítics consideren neofeixista, cosa de la que també es taca a La Quarta Teoria Política. No obstant això, encara que la QPT estan amb un nacionalisme, el subjecte de la QTP és el ethnos, però rebutja el feixisme i el nazisme. Duguin diu:
por último el Estado es el sujeto del fascismo y la raza del nacionalsocialismo: en el fascismo, todo está basado en una versión derechista del hegelianismo elaborada por Giovanni Gentile; en el nacionalsocialismo, es la superioridad de la raza aria sobre las razas subhumanas, cuyas terribles consecuencias de esta ideología son demasiado bien conocidas para que nosotros insistamos en ellas.
Ara bé, si assumim les tesis que situen Occident (EEUU i Europa occidental) al centre el Món, veiem que les tesis que es posicionen contra i preparen el postliberalisme, provenen de la perifèria. Les tesis Occidentals no deixen de ser meres modificacions, rectificacions, de propostes polítiques ja superades, decimonòniques, i no deixen de tenir grans dosis d'eurocentrisme, són moviment propis occidentals que tenen poca o molt poca acollida més enllà d’Occident, només cal mirar els moviments antiglobalització o altermundistes.
Certament, cal inventar, com diu Wallerstein, un nou sistema històric. Cal des del punt de vista teòric construir un nou sistema ideològic des d’un nou paradigma, que supere tots els que tenen arrels al s. XIX, que deu ser portat a la política. Cal que a l’àmbit polític es prepare el terreny per a quan arribe la fi del liberalisme no acaben en una corporocràcia, que és el camí cap on anem. Rússia ha pres posició. Nosaltres també deuriem, i no la d'ells.


Oskar "Rabosa"

dimecres, 18 de febrer de 2015

PUTIN I ELS SEUS FILLS: ELS FILLS DE...

Molta gent hi haurà que acabe la frase anterior amb una certa mala intenció, pense jo. De moment, la meua no és la de clavar-me amb la manera de governar del primer ministre rus, sinó la de fer una anàlisi rigorosa i ben fonamentada de la política europea; com sempre, vaja!
Grècia és el trencaclosques de la UE, diuen per aquí. D’acord; no faré cap comentari. Ho és des que, fa poques setmanes, hi va guanyar les eleccions un partit alié al règim canovista que du implantat en el país des que hi ha eleccions ―havia posat democràcia però ho he canviat. Però, des dels darrers sufragis, l’esquerra més esquerrana governa l’Estat i el seu primer propòsit és que la gent menge, bega i dorma en un llit. L’herència que ha rebut és una bomba de rellotgeria, però ningú en diu res; només s’hi parla de la negociació del deute mentre ningú no anomena qui l’ha creat i per què.
M’agrada el seu ministre d’economia perquè és diferent: no du bessonets! Sembla italià en la manera de vestir i en la fisonomia i, pel que s’hi pot observar, li agrada explicar i explicar-se. Deu ser docent i és evident la seua prepotència ―el caminar ho diu tot. M’agradaria que fumara puros havans i espere que ho faça. No m’imagine el lleponet de Guindos debatent amb ell però,  recordeu Piqué? Altre mamonet... Pense que l’elecció dels ministres d’economia i d’indústria  és un exponent de la línia política d’un govern.
Però, hi va haver un cert esglai quan el partit guanyador de Grècia va pactar amb un partit nacionalista religiós. El primer que vaig fer va ser pensar quina era la religió més important de Grècia. Poc després, els grecs van rebutjar la política de sancions de la UE envers els russos i, ràpidament, vaig intuir que els russos eren ortodoxos. Una forta llum en va cegar i vaig caure del cavall, i sort que estava dins de la banyera, mentre cridava: eureka! Vaig eixir al carrer anunciant que tenia la solució! Anava nu...
M’agrada l’actitud del ministre d’economia grec perquè és un xulet entre un seguit de pilotes professionals. M’agrada l’actitud de Putin perquè és un macarra enmig d’un seguit de llepons sense la més mínima classe. M’agraden Obama i Merkel. M’agrada com es prepara la nova Guerra Freda en el front d’Ucraïna mentre Rússia acull els nous dissidents europeus. Recordeu quan els vells partits socialistes renunciaven al lligam soviètic? Ara ja són socialdemòcrates però en van apareixent, d’altres, sense tants complexos; deu ser perquè encara no manen. El pare Putin sap la llegenda del fill pròdig. M’agrada la primera ministra danesa, però, ja vos contaré la raó.


Salvador Sendra Perelló
En este mateix BLOG:

dimarts, 17 de febrer de 2015

HÉLOÏSE ET ABÉLARD

Al S.XII, Abélard feia classes a un grup d’exaltats universitaris coneguts com els goliards, pobres de solemnitat. El cavaller Abélard va canviar l’espasa per la ploma: Abélard, el demolidor d’ídols, deia que els pecats es podien netejar. La relació entre ell i els seus superiors fou tensa, sempre, sense que s’arribara mai a trencar la baralla perquè tenia un gran prestigi. Abélad era un intel·lectual de pes que va realitzar avanços en cada camp que va conrear i els clergues havien d’empassar-se moltes de les seues tesis a contracor.
Si es pot dir que Abélard fou el primer professor és perquè va crear la seua pròpia escola a la muntanya de Santa Genoveva, on abans estava la del seu dur oponent Guillaume de Chaupeaux, envoltat dels seus desgraciats. Les tesis d’Abélard foren guanyadores i la docència de qualitat es va desplaçar des del centre de Paris cap als afores. L’èxit, però, comporta moltes coses, com, per exemple, convertir-se en el focus d’atenció: creia que no hi havia més filòsofs en el món! Héloïse, alumna d’Abélard, va fer que descobrira l’amor. Héloïse va escriure unes memòries on narra esta relació. Va ser alumna...
Héloïse, de dèsset anys, i Abélard, de trenta-nou, s’endinsaren en una bella història d’amor, platònic i intel·lectual, que aviat passà a ser carnal i material, ja que va donar els seus fruits. Tingueren un fill en la clandestinitat però no es casaren; un casat no podia ser un docent de prestigi i, a més, la família de la dona era poderosa. Ell, goliard i transformador, veia la religió d’una manera diferent i oberta a la casta sacerdotal. Ella, intel·ligent i liberal, va rebutjar casar-se amb Abélard perquè este poguera seguir exercint. Tot i això, ell volia casar-se.
Un seguit de malentesos i incidents van fer que la família d’ella actuara amb violència i mutilara Abélard. Però, ell sobreviu, mutilat i humiliat. Després, per amagar-se, ingressa en l’Abbaye Saint-Denis fins que, al cap dels anys, ja refet dels successos, retorna a Sainte Geneviève. Héloïse, d’altra banda, ingressada en un convent, suporta la llosa diària amb l’estudi i l’escriptura. El monjo, una volta refet de les ferides, continua la tasca combativa i intel·lectual fins que, amb els anys, reprén la docència. Al final dels seus dies, es reconcília amb la cúpula eclesiàstica i és admés, de nou, al sacerdoci. Héloïse també és perdonada i la seua imatge, restituïda.
Le Goff, el gran historiador, parla del trànsit d’ànimes que hi ha entre un i altre convent, entre Abélard i Héloïse que, tot i no tornar-se a vore, tenen una relació epistolar molt intensa. Els dos amants es troben, de nou, a la tomba. Abélard mor primer i Héloïse és soterrada amb ell, al seu temps. La tomba està al cimetière du Père Lachaise i és una de les més visitades. Es tracta d’una història d’amor i final feliç o no?

A Mayte

Salvador Sendra Perelló

dilluns, 16 de febrer de 2015

Vade retro, tenebras.

La última aportació meua al blog es va dir “El sexe dels àngels” i jo mateix la qualificava d’allò que és, una llicència poètica. Esta expressió s’utilitzava per part de les potències occidentals com ara França, Anglaterra o les nacions germàniques a l’època de les Croades a Terra Santa. Amb ella, es feia referència a que gran part dels problemes de l’Imperi Bizantí, eren autoimposats, val a dir es desfeien i desgastaven internament en lluites estèrils per qüestions no importants com ara si el pare i el fill eren d’una mateixa essència o homoousios, o si el pare per ser-ho era més que el fill. Si Jesucrist era Déu i home, o només Déu i mai home o home encara que enviat per Déu.. Roda i volta, profundament amenaçats pel veí Islam, i discutint sobre “el sexe dels àngels”, val a dir, qüestions irrellevant i accessòries... Poc més tard, vindran els turcs, es faran amb tot i la cultura grega a Estambul hui en dia o al conjunt de la nació turca, no són més que ruïnes. Hi ha un nou amo hi ha vingut de fora, i això per fer, com en la faula aquella d’Esop crec, en que dos llebres es queden discutint en veure-hi acostar-se uns gossos sobre si són d’una raça o altra quan és irrellevant la raça però no el fet del temps perdut en discutir i no escapar...
Tot va començar amb un intercanvi de missatges en el quals analitzant el nostre món occidental actual el vèiem exsangüe, fluix, incapaç o fins i tot avergonyit de creure en res, com si segles d’Il·lustració hagueren tingut com a conseqüència gent incapaç i avergonyida de creure en res quan –eppure si muove!-, la gent de fet vol creure. No deixa de ser curiosa la reemergència de la fe/creences en el món occidental, siga en forma de noves congregacions religioses, cursos de ioga o qualsevol altra activitat que implique associació humana, car per definició sóm gregaris com a espècie (punt que Òskar no em refuta). Així les coses, vaig escriure un article anomenat “El corcó” i majorment dedicat al món musulmà perquè coincident en el temps amb els atemptats al setmanari francès Charlie Hebdo, i un posterior anomenat “Kalinka, kalinka” (el corcó II), dedicat a la Rússia de Putin, val a dir l’actual.
La tria de estos dos subjectes, el món musulmà i el rus, no és casual sinó que respon a qüestions de veïnatge respecte de l’Europa occidental. El corcó, adduïa jo, és estrictament nostre, ells són veïns nostres i van a la seua. El problema és que en Europa ja ningú sembla anar a la seua, tindre les coses clares.... Al món occidental la base d’aprenentatge va ser la lògica grega posteriorment expandida pels romans, tot i que ara sí li donaré la veu a Òskar quan diu:
Si és cert que des del món occidental ha hagut un intent de buscar explicació del món mitjançant la lògica, però aquest intent no sempre han sigut assumits per la majoria o han format part de la cultura popular o de masses. Més aviat al contrari, ha sigut qüestió d’unes persones que sovint es veien marginades, o perseguides. El pes de la religió a l’època grega no tan poc rellevant com afirma Lluís, de fet Sòcrates va ser condemnat per impietat. I no sols ell, també Aristòtil i Anaxàgores, aquest darrer per dir que el Sol era una bola de ferro ardent, encara que la seua condemna no va tenir un final tan tràgic com la de Sòcrates. Però a més a més, la lògica té trampes també, hi ha sofismes, hi ha fal·làcies, hi ha apories... I tant en el pensament antic com més recent, moltes suposades veritats lògiques no són més sofismes, fal·làcies, oxímorons, o trucs de mags dialèctics directament.
Evidentment que li done la raó i crec que en tot lloc i moment ha hagut pobles que han maltractat als seus homes més insignes, com ara a Roma. Escipió l’africà, després d’alliberar Roma de l’amenaça cartaginesa permetent així la seua futura expansió, es veu criticat car ha esdevingut massa poderós i mor marginat deixant com a epitafi que aquella terra/pàtria ingrata, no era digna ni dels seus ossos. Tampoc coneixerà millor fi ni acceptació entre els seus Aníbal, a qui els propis cartaginesos africans veuen un estrany arribat de les llunyanes altres ribes de la mar. Com bé conclou, la xerrameca i la ingratitud no són privatives d’un sol poble.
Després continua dient que: Més endavant la lògica acaba convertint-se en Raó, amb el pensament il·lustrat. La Raó es contraposa a la Fe, però aquest fenomen no és ni nou ni exclusivament occidental. Més bé, a primer cop de vista podem observar que és un fenomen que depén exclusivament de una civilització, d’una religió, d’una societat... o d’un moment històric. Podríem afirmar que les oscil·lacions pendulars entre Raó/Fe depenen de l'estadi d’evolució social d’una determinada societat, així com més desenvolupades siguen les societats més inclinades estan a la Raó i menys a la Fe. Això ho podem veure a on i quan es desenvolupen els pensaments filosòfics al llarg de la història i en quines societats apareixen. A l'Edat mitjana, al món àrab es desenvolupa un pensament filosòfic més potent que a Europa, perquè durant el Califat de Bagdad i de Còrdova, les societats són molt més evolucionades que a Europa. El Renaixement es produeix quan la societat europea evoluciona substancialment. I això que només ens limitem a la cultura occidental i islàmica, no mirem la xinesa o l'índia, on segur que observaríem els mateixos moviments pendulars.
Aspectes que ell reprén dels meus escrits anteriors per refutar-me i que jo ara reprenc d’ell... Val a dir que ens estem citant l’un a l’altre quan majorment estem d’acord en tot, i com que això d’anar esporgant cada petit detall per tal de produir o puntualitzar un nou text no té massa sentit, jo per part meua done per tancat el torn de rèpliques i contrarrèpliques.
Abans però faré un breu resum dels dos corcons que tantes rèpliques per part d’Òskar Rabosa i comentaris per part del lector han rebut. Europa, debilitada perquè ja no creu ni en sí mateix ni en els valors de la Il·lustració (però vol desesperadament creure car és humà creure), es veu assetjada per veïns de pensament potent en durada com el musulmà, o vehemència com en el cas rus; es veu confrontada a estos pobles que sí es troben en un punt d’expansió.
El futur, que no està escrit i que alguna part segurament sí hi viuré o patiré dirà qui té raó. Jo per ara comence a pensar que la tenim els dos i els nostres escrits es complementen esdevenint per tant redundants. Jo llance la tovallola i agraïsc les contribucions i constate degut als nombrosos comentaris rebuts, que el sexe dels àngels continua sent un debat de candent actualitat. A mi em sembla buit perquè manca base d’aplicabilitat, és perorar sobre coses indemostrables, ara bé, sembla que com a tema agrada...
Jo done per closa la meua contribució al subjecte. A partir d’ara escriuré sobre altres aspectes.
Fiat lux, vade retro tenebras... i amb això de que es faça la llum i desapareguen les tenebres no vull dir que jo estiga en disposició d’aclarir els dubtes de tots sinó de molt més modestament clarificar la meua posició personal al respecte de dita enriquidora polèmica de les últimes setmanes. 


Bucarest a 14 de gener del 2015-02-15

diumenge, 15 de febrer de 2015

L’HOME INSENSIBLE

Demà vaig a escoltar Wagner... Estic nerviós, com cada volta que m’endinse en un personatge excepcional. Serà la primera volta que escoltaré Sigfrid en directe. Realment, després d’empassar-me totes les estupideses i ximpleries que una persona pot escoltar sobre l’art, la música és el meu únic i últim recurs. I pense que ho és perquè cap neci en parla, exceptuant-me a mi!
El recolliment que comporta escoltar una simfonia, o una òpera ―com és el cas―, i el simple fet de poder eixir a prendre un cafè sense que ningú se les done d’assabentat, ja és molt. Les exposicions, tant en galeries com en museus, han acabat per superar-me. No entenc res! No entenc eixes persones que se les donen de sensibles o fan valer esta qualitat ―induïda― per explicar una peça o una obra. Em sent insultat quan escolte estupideses d’esta talla perquè entenc que se senten superiors per tindre la qualitat de sensibles perquè jo en tinc una notable carència.
I, què passa si jo no en tinc, de sensibilitat? Què passa si jo sóc com una barra de gel? No puc fer valer el meu punt de vista analític i quirúrgic per intentar entendre el que veig? Doncs, sembla que no; que això no val perquè utilitze un llenguatge diferent, no vàlid. Aleshores, m’allunye i m’allunye de tanta sensibilitat perquè l’experiència i els coneixements no es poden aplicar en este camp. Sense problema: tot per a vosaltres! Jo torne i retorne a Wagner.
Quan, l’altre dia, en altre article ―no sé quin― em referia que la música naix amb Beethoven, ho deia perquè ell comença a separar el gra de la palla. Abans, no és que fóra tot un femer; és que els arbres no et deixaven vore el bosc. Wagner ja ens permet apreciar la dimensió de la selva i s’hi endinsa a la recerca dels seus secrets; i els troba: vaja que si els troba... Els secrets de Wagner es poden situar en l’estudi i el treball de recerca; i això és real! Si ell haguera fet valer la sensibilitat que utilitzen els que es creuen tocats per la mà de Déu, s’haguera quedat en ella, i els secrets, segurament, no haurien eixit de la selva per buscar-lo.
La faena que du associada la selecció, el gust i el criteri només ens val per allunyar-nos de tant de secret revelat i per separar el gra de la palla, com en la III Simfonia de Beethoven. Perquè, si eres sensible, per què estudiar i millorar? Si ja tens la clau que tot ho obri, en l’art... Eixa va ser la simfonia que va decantar el geni cap a la vertadera dedicació a la música i el seguit de sons que ens va permetre escollir entre música i soroll.
Uf... Pense que m’he empassat amb la crítica. Espere no haver ferit la sensibilitat de ningú. Si ho he fet, disculpeu: ara ja sabeu que esteu davant d’un inhumà glaçat, metàl·lic i metòdic, sense sentiments.  
 
Salvador Sendra Perelló 

dissabte, 14 de febrer de 2015

Una partida d’escacs a Ucraïna.

Els mitjans de desinformació occidentals representen el conflicte com una agressió de Rússia a la sobirania ucraïnesa. L’altre mati, sentia a la ràdio un expert (sic) en relacions internacionals que més o menys afirma això. Però és real aquesta informació? És el que realment està passant? Hui en dia, els relats que ens vénen dels fets són inconnexes, un fet es pren de forma aïllada i es pinta com els dóna la gana. El televident, radiooient o lector de mass media, no té cap esperit crític i poca memòria. És per això que la manipulació resulta tan summament fàcil. Però si tirem de memòria i de crítica podem construir un relat bastant diferent de la realitat, més enllà dels mitjans.
Hi ha una sèrie de fets que no són controvertits. Ahí estan i el lector que vulga, ho podrà comprovar fàcilment tirant de Google, vos deixaria links de tot això, però amb el cànon AEDE, doncs ja no és possible. De totes maneres, els fets no discutits són:
A) EUA ha desplegat un escut antimíssils a Europa que envolta Rússia. Especialment dolorós pels russos va ser el desplegament a Polònia.
B) Ucraïna tenia un president electe el 2010 que es deia Víktor Ianukòvitx. Aquest va ser considerat prorus pels mitjans occidentals. Ianukòvitx tornava al poder després d’un parèntesi, on havien governat Víktor Iúsxenko i, la condemnada per diversos delictes, Iúlia Timoixenko després de l’anomenada Revolució Taronja (novembre 2004-gener 2005).
C) Les eleccions on Ianukòvitx tornava al poder van ser validades pels observadors internacionals, especialment OSCE i Consell d'Europa. La mateixa Unió Europea va reconéixer la victòria de Ianukòvitx.
D) La voluntat d'integrar a Ucraïna a l'OTAN, és una vella aspiració dels EUA. El camí és treure’l de l’òrbita de Rússia i integrar-lo a la UE. Zbigniew Brzezinski, un politòleg nascut a Polònia, conegut anticomunista que ha sigut fundador de Comissió Trilateral juntament amb David Rockefeller, un dels pesos pesants al seu moment al Club Bilderberg, i conseller de Seguretat Nacional als EUA a l’època de Jimmy Carter, va assegurar ja als anys ’70 que Rússia amb Ucraïna era un imperi, sense Ucraïna era un país normal.
E) L’única base naval amb sortida al Mediterrani que té Rússia està a Sebastopol, a la península de Crimea, al Mar Negre. El cop que suposaria per a Rússia que Ucraïna eixirà de la seua òrbita seria brutal, a més a més, la possibilitat de posar bases de l'escut antimíssils a Ucraïna, suposaria aïllar militarment als russos. Un caramel massa golós per no provar-ho.
F) Ianukòvitx entra en negociacions amb la UE per arribar a un tractat de lliure comerç i associació política. Però finalment, considera que les condicions que la UE vol imposar no li convenen a Ucraïna i no el signa.
G) Naix la revolució de Maidan o Euromaidan, liderada per un grup nazi anomenat Svoboda, encara que es suma gran part de l’oposició. Fonts no oficials diuen que l’Euromaidan està promogut per la CIA, i les sospites semblen fonamentades perquè el president de la CIA, John Brennan, va viatjar a Kíev personalment per reunir-se amb els “opositors” nazis. També, el candidat a la presidència dels EUA John McCain va viatjar a Ucraïna per donar suport als colpistes.
H) Un cop d’Estat treu del poder a Ianukòvitx, que s’exilia a Rússia. La península de Crimea, amb majoria de russos, es declara independent i demana l’annexió a Rússia. Rússia accepta, no cal dir-ho, té l’única base militar a Sebastapol.
I) Altres províncies amb majoria de russos es declaren independents, però Rússia ja no li interessa entrar amb més conflicte directament. Comença una guerra civil entre el Govern nascut d’un cop d’Estat i grups armats de russos-ucraïnesos. Rússia no va acceptar l’adhesió a la Federació Russa d’aquestes províncies com sí que ho havia fet amb Crimea.
Aquest és un relat breu, del que ha passat. Es podria fer més extens, però per no fer llarg el post ho deixarem així. D’aquest relat, quines conclusions podem extraure? Doncs:
1.- Els EUA volen rodejar a Rússia amb l'escuts antimíssils.
2.- Per rodejar Rússia, Ucraïna és un lloc fonamental, si ix bé fins i tot l’única base naval de Rússia al Mediterrani pot acabar en mans de l’OTAN.
3.- Putin considera que els països de l’òrbita de l'URSS són el pati darrer de Rússia, com EUA han considerat tota la vida a l’Amèrica-llatina. Arrencar-li Ucraïna i posar-hi bases de l’escut antimíssils  és com si Rússia posar un base a Mèxic. Una cosa intolerable. No ho dubteu, si Rússia posara un escut antimíssils a Mèxic, els EUA reaccionarien amb més violència de la que ha gastat Putin.
4.- Ucraïna no és més que la zona de joc del tauler d’escacs on es posa en risc les peces grosses. Les torres, els alfils i els cavalls, com sabeu, són peces molt preuades, ningú està disposat a perdre-la. Amb Crimea Rússia a salvat una torre, però encara queden peces en risc.
5.- Els acords de Minsk, d’aquesta setmana, no són més que un stand-by. La partida continuarà, es dóna una treva a les peces grosses. Però, els peons continuen movent-se, lents, silenciosos, cuadret a cuadret, però sempre endavant.
Aquest post no aporta res nou, ni tan sols una opinió de qui és xic bo de la pel·lícula ni qui és dolent. Però, cansat de llegir notícies estúpides, a vegades cal parar una miqueta i recapitular. Perquè... a aquesta pel·lícula, com en la vida no hi ha bons ni roïns... Hi ha interessos, que són més importants que les persones.

Oskar "Rabosa".


dijous, 12 de febrer de 2015

La lògica il·lògica.

Reprenc aquest intens i estimulant debat que estic mantenint amb Lluís Alemany, al voltat del corcó, el mal o almenys un dels mals que assoleix la societat occidental en els nostres temps. A El sexe dels àngels, Lluís estableix el següent raonament:
1) Tot el pensament occidental respon a la lògica, i tot el pensament semita respon a la religió. (Nosaltres a les societats occidentals disposàvem d’un raonament mental basat en la lògica .../... Per al món semític original, i entenem per això el judaisme, car el cristianisme i el posterior islam no són sinó derivacions del tronc original, la religió és en canvi tot i no només part.)
2) Els occidentals han abandonat la lògica, el seu pensament original, i l’han substituït per la religió d’origen semític. (Vegem també com mentre les societats occidentals van estar imposades al mode de pensament religiós de tipus semític abandonant la lògica grecoromana...)
3) La substitució de les estructures de pensament basades en la lògica occidental per les de la religió semítica porten a la decadència d’occident (...després de l’adopció del cristianisme a l’Imperi Romà per Constantí el 335, que l’evolució i l’alfabetització massiva es frenen. .../... El corcó és per tant occidental, per haver abandonat les estructures de pensament pròpies per adoptar-ne d’alienes.)
Modestament, estic en total desacord amb aquestes afirmacions. Si és cert que des del món occidental ha hagut un intent de buscar explicació del món mitjançant la lògica, però aquest intent no sempre han sigut assumits per la majoria o han format part de la cultura popular o de masses. Més aviat al contrari, ha sigut qüestió d’unes persones que sovint es veien marginades, o perseguides. El pes de la religió a l’època grega no era tan poc rellevant com afirma Lluís, de fet Sòcrates va ser condemnat per impietat. I no sols ell, també Aristòtil i Anaxàgores, aquest darrer per dir que el Sol era una bola de ferro ardent, encara que la seua condemna no va tenir un final tan tràgic com la de Sòcrates. Però a més a més, la lògica té trampes també, hi ha sofismes, hi ha fal·làcies, hi ha apories... I tant en el pensament antic com més recent, moltes suposades veritats lògiques no són més sofismes, fal·làcies, oxímorons, o trucs de mags dialèctics directament.
Per una altra banda, des de posicions religioses també s’ha fet servir la lògica grecoromana per a justificar postulats merament religiosos, ja siga Sant Agustí o Sant Tomàs, ja siguen els filòsofs medievals àrabs, com Al-Farabi, Avicena, Averroes, etc. A l’Edat Mitjana els estudis dels grecs fets per aquests i altres filòsofs islàmics eren molt més brillants que els que feien els occidentals –ja en decadència cristiana(?)-. Ahí trobem la lògica i la religió juntes de la mà, encara que siga difícil d’entendre.
Més endavant la lògica acaba convertint-se en Raó, amb el pensament il·lustrat. La Raó es contraposa a la Fe, però aquest fenomen no és ni nou ni exclusivament occidental. Més bé, a primer cop de vista podem observar que és un fenomen que depén exclusivament de una civilització, d’una religió, d’una societat... o d’un moment històric. Podríem afirmar que les oscil·lacions pendulars entre Raó/Fe depenen de l'estadi d’evolució social d’una determinada societat, així com més desenvolupades siguen les societats més inclinades estan a la Raó i menys a la Fe. Això ho podem veure a on i quan es desenvolupen els pensaments filosòfics al llarg de la història i en quines societats apareixen. A l'Edat mitjana, al món àrab es desenvolupa un pensament filosòfic més potent que a Europa, perquè durant el Califat de Bagdad i de Còrdova, les societats són molt més evolucionades que a Europa. El Renaixement es produeix quan la societat europea evoluciona substancialment. I això que només ens limitem a la cultura occidental i islàmica, no mirem la xinesa o l'índia, on segur que observaríem els mateixos moviments pendulars.
Però més enllà dels moviments pendulars al llarg de la Història, no podem oblidar que la societat occidental actual és el resultat de totes i cadascuna de les etapes anteriors. I que l’etapa actual té les seves pròpies característiques. Lluís erra, a parer meu, quan afirma

“El corcó és per tant occidental, per haver abandonat les estructures de pensament pròpies per adoptar-ne d’alienes. A cada poble i visquent amb llibertat li deurien bastar les seues pròpies estructures (o llengües) sense imposicions foranes.”

Erra perquè les estructures de pensament pròpies no són només les de la lògica grecoromana, la cultura judeocristiana forma part de l’estructura, dels fonaments, dels pilars i de la jàssera. La cultura grecoromana ha tingut una importància cabdal, però el pensament grec només va aparéixer cinc segles abans que el cristià, i l’Imperi romà es consolida només 50 anys abans que el naixement del cristianisme. Els pobles gals i germànics, abans de ser conquerits per Roma, no tenien ni la més mínima idea que era l’Organon d’Aristòtil. Els gals tenien els seus druides, els germànics i eslaus tindrien els seus sacerdots també, però dels filòsofs grecs de segur que no sabien res. L'extensió del pensament religiós judeocristià i de la lògica grecoromana, van anar junt de la mà amb l'imperi romà. L’edifici es fa amb tots dos materials.
Així doncs, podem concloure que el corcó d’Occident no està per assumir quelcom que és alié, religió semítica, i abandonar el que és propi, lògica grecoromana. El corcó està en el predomini d’una ideologia, que suposadament basada en la Raó i lògica, s’ha tornat dominant, una ideologia que per irreal i il·lògica no ens satisfà. Una ideologia que imposa un model social, polític i econòmic que s’ha tornat, no sols dominant, sinó que és l’únic. El corcó occidental és una lògica il·lògica.


Òskar "Rabosa"