Trobar el camí.

 

Això que comporta, entre altres coses, no disposar de televisió és que quan la veus, retens les coses que hi passen. Este cap de setmana, l’he poguda vore un parell de voltes, i no m’ha deixat indiferent. Passava i repassava els canals fins que en vaig deixar un en què hi havia hòmens i dones buscant parella. Semblava un concurs, però no vaig endevinar quin era el premi més enllà d’eixir a la televisió i, en el millor dels casos, conéixer algú igual o pitjor que tu. Em va captivar la manca d’educació que demostraven en el tracte personal i en la taula, sense entrar en el vestuari.

Al següent dia, hi va tocar una pel·lícula en què morien moltes persones i on el bo era quasi bo i el dolent era un dimoni a qui li havien extirpat els sentiments. El vestuari era espantós, per això pense que deuria ser nord-americana d’enmig, o siga, ni canadenca ni mexicana. Com a exemple, apuntaré que un dels protagonistes duia jaqueta, camisa blanca i baix –no us ho podreu creure, però us dic la veritat— duia camisola! Però, a banda d’un guió realment increïble i esperpèntic, uns papers on la major dificultat era la d’encarar la pistola mentre morien els rivals i un vestuari que no em deixava mastegar el sopar, hi vaig trobar la clau que obri tots els panys.

Un dels protagonistes li deia a un altre una dita que posava en boca de Buda en què l’il·luminat deia que quan has perdut el camí, i et resulta impossible retrobar-lo, la millor opció és la de tornar a l’inici: desfer el trajecte i tornar-lo a iniciar. Després, de gitat, em perseguien els dimonis dels vestits i dels guionistes, però per un moment vaig entendre la realitat de la proposta de Nietzsche respecte de «l’etern retorn», i el vaig relacionar amb l’aproximació asiàtica de Schopenhauer com a referent, tot i que açò últim no es pot provar. En eixe moment, vaig poder retrobar-me amb la via del son.

Salvador Sendra

Nietzsche, sant Jeroni i Deleuze, que passava per allí.

Llegir els textos i extraure’n les conclusions ha estat sempre, per a mi, una directriu. De Nietzsche, ho he llegit quasi tot, i pocs llibres que l’expliquen o l’interpreten, però no he pogut evitar obrir el de Gilles Deleuze... Encara no duia ni una pàgina i ja m’havia captivat: necessitava prendre apunts sobre la troballa i ací estan: en una entrada del blog.

«Comme l’esprit devient chameau, comme le chameau devient lion, et comme le lion devient enfant»

Llig açò en començar i, automàticament, la ment es dirigix cap a sant Jeroni. Si m’ha passat a mi és perquè l’autor, més llegit, més intel·ligent i més culte, també n’haurà sigut conscient, supose... Busque el meu exemplar d’Així parlà Zaratustra i certifique que així és: inici del primer llibre; ací està! De tota manera, pense, després de seguir amb la lectura, que Deleuze no se n’hauria adonat, i tampoc li calia per a la seua interpretació lligada a altres vessants.

Crec sincerament que també Nietzsche va iniciar així el seu relat –allò que pretenia que fora un nou evangeli— per enllaçar directament amb la persona que va escriure la Bíblia coneguda com la Vulgata. Tots sabem que cada traducció comporta una interpretació, i la de Jeroni no podia ser diferent. ¿Un lloc d’honor per al traductor del llatí o un inici que mostrava allò que volia rebatre per ser l’iniciador de la feblesa cristiana? No ho sé, però em decante per la segona opció.

El camell com a lligam amb el desert i com a dipòsit que acumula sobre el llom la saviesa i experiència per a la travessia de la vida; el lleó en una clara referència a un dels atributs de Jeroni i que, alhora, és el gran depredador, d’esperit lluitador; l’infant que, d’una banda té relació amb l’obra creada i, d’altra, amb la tornada enrere de l’etern retorn... I tot això situat en una cova d’una muntanya; aquella on Zaratustra roman preparant l’evangeli alliberador de la seua tornada, o és on Jeroni redacta la traducció interpretada de la Bíblia?

Deleuze mira altres coses de la vida del seu protagonista, però és veritat que no m’havia adonat de la referència fins que no l’he vista separada del context original. En eixe mateix moment, ho he entés tot, tot i que l’autor no en diga res.

Salvador Sendra

Perdre l’oremus

Llegim la premsa i veiem que hi ha una cimera dels governs español i francés a Barcelona en què sembla que s’hauran acordat coses molt importants per a la nostra vida; però, si llegim els periòdics francesos, no hi veiem massa referències. D’altra banda, hi apareixen per tot arreu les notícies i les anàlisis sobre una gran vaga que hi ha hagut entre el nostre veïnat, a banda d’una vintena de manifestacions arreu de l’estat.

Recorde, de sobte, que per ací hi va haver una modificació de l’edat de jubilació, fa uns anys, i busque alguna informació del moment en què hi haguera alguna oposició ciutadana a la proposta del govern de torn. No hi trobe res. Ací, es va actuar així per al nostre bé i nosaltres ens vam alegrar d’estar governats per unes persones tan cabals i tan preocupades pel nostre futur. Nosaltres som persones responsables, que no les franceses.

Ací es mira molt el sentit comú i s’assumix el sofriment actual com un camí que ens aproparà al Cel. A més, si al final de la vida ens hem d’estrényer més encara, la nostra situació futura també serà ben vista en el pas pel Purgatori. A França són uns ateus i estan condemnats; i sembla que així ho assumixen. Pot ser que s’hi salve algun creient d’altres religions, sempre que no es manifeste o faça vaga.

Tot i que diuen que els matrimonis religiosos són pocs, o que ja ningú no vol estudiar religió, fins i tot que les misses estan buides, podem estar contents perquè en el nostre interior sabem que hi ha un destí més enllà del món, i la resta d’actituds que se’ns recriminen les causa el fet que som tan intel·ligents i tan lliures que podem comunicar-nos amb la deïtat sense intermediaris, perquè el fet religiós l’hem interioritzat d’una manera tan subtil que no se’ns percep. A més, sovint no cal arribar al Senyor per sentir-se reconfortat: amb la devoció a la Mare de Déu, n’hi ha més que suficient.

Què es pot esperar de un estat amb uns principis fonamentats en la guillotina i en l’expulsió dels vertaders amos del territori i dels mitjans? Doncs, això: vagues i manifestacions per minúcies terrenals.

 

Salvador Sendra