RETRAT DE L’EXTENUACIÓ

La vida del burgés deu ser semblant a la que estic fent estos dies, però la diferència és tan simple com que per a mi és un treball que m’obliga a empassar-me novel·les i més novel·les per poder aconsellar-ne. Unes les rellig; altres les tracte per primera volta; en els dos casos, no les recorde i per això les gaudisc.

Pedro Páramo, de Juan Rulfo, n’ha estat una i, realment, l’he assaborida. Perquè fa més d’una dècada que no m’endinse en la literatura americana, i seguix sense decebre’m! Estic en un món inert on la vida i la mort reposen juntes en un indret sense temps; en un espai tancat on res s’hi mou i pel qual transiten personatges morts en vida i vius en el record: tot s’entrellaça i tot és possible, excepte el moviment.

La càmera està fixada en un poble en què res hi pot canviar: on tot ve donat pel destí. Sota eixa atmosfera feixuga i polsosa, tothom transpira i la terra reclama poderosa el seu adob humà. Passat i present conviuen, perquè futur no n’hi ha. La brisa, però, aporta els aromes de la revolució. Eixe vent suau és alhora un enfarfec de persones famolenques que no saben a què acollir-se, ni ho entenen. Bufa una suau brisa de canvi, de novetat, carregada de licor i d’efluvis de tequila.

Tot és previsible i tot és immòbil, a Comala. Aquí tot es mor i qui arriba, també. Ningú no mou perquè qui roman no sap on anar ni què fer. Amb la revolta, una nova dimensió atrau els pocs que poden canviar el seu destí d’eixa línia vertical que unix cel i terra, i infern. Mor Pedro Páramo a la porta de sa casa, però més que un decés, sembla una purificació per a la resta. No hi ha segona part del llibre: no sabrem la continuació de tanta desolació. El rector ha fugit a la muntanya.

Salvador Sendra

VALÉRY ET MOI-MÊME

 

Per què ha hagut de passar tant de temps per arribar a la lectura de Theorie poétique et esthétique de Paul Valéry? Eixa és la sensació que he tingut en arribar a la meitat de l’assaig de referència I descobrir que les idees, si es transformen en paraules, poden arribar a ser fins i tot interessants. Perquè llegint l’assaig m’he adonat que la mateixa cosa –idea—, depenent de qui l’escriga sona d’una manera o d’una altra. Segurament, al rerefons de tot açò hi ha la tècnica.

Les sensacions són altra cosa, així com les intencions. La sensibilitat n’és també una altra que hi pot afectar, però sempre amb els matisos que descriu magistralment l’assagista. Traslladar la idea al paper, com és el cas, requerix d’un paper i d’un estri per marcar-lo. S’ha de moure la mà i traçar figuretes que, en línies horitzontals, s’uniran entre elles i se separaran d’altres que seguixen. Els conceptes tindran un nom i, després, pensant ja d’entrada que el codi emprat es puga descodificar per altres, l’haurem d’ordenar de manera que hi haja una sintaxi que hi aporte continuïtat.

Però, hi ha suficient amb tot açò? No! Perquè si eixa idea és una mica complexa, l’haurem de distribuir en espais que faciliten la comprensió de tanta sofisticació ideal fins crear el text. La sensibilitat creativa, per tant, romandrà reduïda a una essència que només s’interpretarà a partir de la tècnica emprada en la seua exposició, si n’hi ha, de sensibilitat.

Escrit tot açò, la pilota cau del costat de la persona lectora, quant al tema de les sensacions. Qui plasma el missatge ha de ser-ne creador, mentre que, qui el llig, pot interpretar-lo mitjançant el codi, el context i tot allò que ho envolta, inclosos els sentiments. I, per això, hi ha una total coincidència entre Valéry et moi-même, quan exposa que aquell que escriu o crea no té perquè ser sensible, sinó que ha de saber aportar i traslladar dita sensibilitat, si més no, en la justa mesura perquè qui ho llija la puga rebre o interpretar. Ça c’est tout!

Salvador Sendra

País Trossejat.

Amb motiu del proper congrés nacional del Bloc Nacionalista Valencià, en aquestes darreres setmanes assistim a un debat intens provocat per la ponència política. Darrerament s'han llegit alguns articles interessants, als que no em resistisc a fer algunes reflexions.

Abans de res, hem de fer un repàs de la polèmica. Tot naix de la ponència política que introdueix canvis fonamentals en el que ha sigut fins ara la trajectòria de Bloc. Els punts més conflictius des del punt de la identitat dels valencians serien:

1. Es treu la menció a aconseguir la sobirania del País Valencià i tenir una constitució pròpia, i es substitueix per un conjunt de sobiranies. De la sobirania a les sobiranies. Cosa que critica Àlex Ruix, candidat alternatiu a Àgueda Micó.
2. La construcció del poble valencià, la ponència parla de construcció de poble i els crítics diuen que el país està construït.
3. La relació que ha de tenir Bloc amb la resta de partits de l’Estat i amb el propi Estat espanyol. Al que es diu a la ponència hem d’afegir un article que Amadeu Mezquida, un dels redactors de la ponència política, sobre “La AlterEspaña” i les interpretacions que se s’han fet (Veure ací i ací).
4. Finalment, una polèmica arran de l’entrevista a Àgueda Micó a El Temps, i les contestacions sobre si ser independentista i sobiranista és el mateix o si el Bloc ha sigut o no un partit independentista.

Tot això està que treu fum en aquests moments. I clar, enmig de tot aquest soroll, crec que caldria tenir algunes clares. Supose que cadascú per la seua banda ho té clar, però a mi m'agrada el tema i no puc deixar de fer algunes precisions que crec necessàries o pel contrari s'arriben a conclusions errònies. Entenc que de vegades el llenguatge en política ha de ser ambigú o pretesament equívoc per eliminar determinades expressions, qüestions d'oportunitat, però no ens podem fer trampes al solitari.

Per mirar d'aclarir-nos, hauríem de començar per quina és realitat al País Valencià. I crec que la ponència encerta en detectar la situació real, discrepe amb els termes emprats en la ponència. La realitat és que tenim al País Valencià existeix una societat diversa etno-culturalment i que, a més a més, en el món actual és cada cop més diversa. I no, no és diversa només per l'emigració haguda dels '60 o '70 des de Castella o Andalusia. És diversa des dels orígens del País Valencià, només cal veure el que descriu Vicent Baydal de quina era la proporció de gent amb la qual es va colonitzar el Regne de València -i es deixa de banda la població morisca que era molt important-. Però a més a més, la societat per circumstàncies anirà evolucionat i les proporcions aniran canviant. Al Baix Segura tant per les pestes del S. XVI com per les expulsions de moriscs es conformarà una majoria castellà. Arribant-se a una total substitució lingüística i etno-cultural (canviaran els costums).

Algú dels més puristes, pot negar que aquesta gent ha de formar part del futur de País Valencià? Perquè si no, pensem en les alternatives: Hem de reclamar els territoris castellà-parlants del Baix Segura, Alt Millars, Alt Palància, Foia de Bunyol, Requena i Utiel, etc., i fer neteja ètnica per conformar un país etno-cultural d'arrel catalana uniforme? ¿O no hem de fer una neteja, però els hem d'aculturitzar-los com ha tractat de fer España amb nosaltres? ¿O tal vegada la jugada és segregar eixos territoris i deixar la part de majoria etno-cultural catalana?

La següent cosa que hem de tenir en compte és que el País Valencià és un país absolutament fet de pedaços des del punt de vist de territorial. Sembla un lloc comú el dir que no tenim un país vertebrat, però és així. No estem vertebrats pràcticament ni tan sols en l'àmbit provincial, i això és més palés que a cap de lloc a la província d'Alacant. De la línia Busot-Biar mirem més cap a València que cap a Alacant; Alacant es mira a ella mateixa; Elx no vol saber d'Alacant; el Baix Segura és un submón que viu alié al País, i tenen més relació en tots els aspectes amb Múrcia que amb Alacant. Les comarques centrals semblen una unitat, la Diània, però les relacions interior-costa són ben minses, les clàssiques relacions Alcoi-La Vila i després Alcoi-Gandia s'han trencat. Vivim aliens a les zones castellà-parlants de La Canal de Navarrés, i no parlem a La Plana d'Utiel o la Vall de Cofrents. València s'engul a tota l'àrea metropolitana i només es mira a ella, el Cap i Casal es mira si mateix per treure pit i creure's el centre de l'univers. Les planes de Castelló, fins on arriba l'àrea funcional de Castelló formen una unitat, però lidera les àrees d'interior de l'Alt Millars i l'Alt Palància o Els Ports, zones amb més risc de despoblament. Els sentiments de pertinença a la mateixa comunitat de la gent dels Ports i el Baix Segura o l'Alt Vinalopó són nuls, si lleves la pertinença a l'Estat espanyol. No veure aquesta realitat és tancar els ulls a una evidència. Tenim un País Valencià trossejat.

Això té una conseqüència, què és que a les enquestes no hi ha quasi gent que només es senta valenciana o més valenciana que espanyola. Recuperem una notícia apareguda a La Veu, el Dimarts, 20 de juny de 2017, Només el 28% de la ciutadania parla sempre valencià, i que ja he citat en algun post, on es deia:

Només un 1,5% dels preguntats per l'actual enquesta de valors se senten únicament valencià. Els sentiments de pertinença són, majoritàriament, amb un 55,9%, de persones que se senten tan espany6,1% de la població que se sent únicament espanyola i un 10,8% que se sent més valenciana que espanyola, així com un 9,5% que se sent un poc més espanyola que valenciana.ols com valencians. Entre aquesta quantitat de xifres, hi ha un 16,1% de la població que se sent únicament espanyola i un 10,8% que se sent més valenciana que espanyola, així com un 9,5% que se sent un poc més espanyola que valenciana. 

Per tant, donar per suposat que el "País Valencià" és una realitat acabada, és ser molt ingenu. Ara bé, i ahí és on vindria la meua discrepància a la ponència, no és la construcció d'un poble. Sé que no hi ha definicions clares de poble i nació. Això ha fet córrer rius de tinta i encara no està clar sobre què constitueix un poble i què una nació. El llenguatge polític i totes les ideologies han bastit definicions que els foren funcionals, segons els interessos del moment i del grup que tracte de fer-los servir. Jo he anat modificant al llarg del temps les meues definicions, més bé introduint matisos, i al final la diferència fonamental està en allò que és òntic, poble, i allò que és ontològic, la nació. I així, el poble hi és perquè té una llengua, un simblols, un territori on els seus membres els reconeixen entre ells; la nació és com es pensa eixe poble i la voluntat què té d'existir per si mateix. El poble simplement és; la nació es pregunta i es contesta a les següents preguntes: ¿Què és"se..."? ¿Quins trets defineixen el "ser ..."? ¿Quina és la forma de "ser-al-món" ...? ¿Quins eren els valors compartits de "ser ..."? ¿Com es projecten..., o com volen projectar-se..., cap al futur.

Quan a la ponència es diu que el poble s'ha de construir, jo crec que el poble està, és més, podríem pensar (caldria apronfundir) que no hi ha un sòl poble valencià, i el cal que cal construir és la nació. Creant la necessitat de fer-se eixes preguntes i donant respostes. Hui en dia tenim un(s) poble(s) dins del territori administratiu de la Comunidad Valenciana que són Espanya perquè s'adhereixen al projecte d'Espanya.

Per a un projecte valencianista, que vulga crear una nació i construir un País, crec que és una necessitat cosir tot(s) aquest(s) poble(s), sota un projecte on càpiga tothom, on tots es sente part del projecte i on tots els reconeguen com a membres. Al contrari està condemnat a ser minoritari i fracassar. Tot projecte ha de tenir una estratègia a llarg termini, i gastar les tàctiques que siguen necessàries.

Una vegada posats els fonaments de la realitat on vivim, podem abordar el tema de la sobirania i de les sobiranies. Encara que puguem gastar indistintament els termes pobles o nació, caldria deixar clar que el poble que aspira a la sobirania, és que és conscient de si mateix i ha donat una resposta a què és i com vol projectar-se cap al futur. Sobretot ha de voler projectar-se cap al futur. Ha de voler Ser. Voler Ser és voler triar el seu futur de manera conscient, voler exercir sobirania fins allà on es vulga, perquè pot cedir-la i fins i tot compartir-la amb altres nacions. Tenir un estat propi no és ser independent, i també pots cedir parts importants de la teua sobirania: a la Unió Europea, a Banc d'Europa, al Fons Monetari Internacional, a les grans multinacionals de l'alimentació... En canvi pots disposar d'altes cotes de sobirania sense tenir un estat propi, com seria el cas de cantons Suïssos. Qualsevol cantó suïs, sense tenir un estat propi, té més sobirania que Grècia, què és un estat "dependent". 

Als anys '90 del s. XX es parlava molt del concepte de sobirania perforada, la dels estats que cedien sobirania en integrar-se en organitzacions internacionals a les quals cedien sobirania i en cedir a unitats administratives menors dins del mateix estat. Hui en dia, en el context de la globalització es parla de recuperar sobiranies, com l'alimentaria, monetària, etc. Per tant, la sobirania nacional com forma entesa tenir un estat propi amb una constitució, està bé, si es sap per a què, perquè una cosa és clara, si vas a cedir un munt de sobiranies a entitats de fora, fas un pa com dues hòsties. Una altra cosa és que es puga pensar que el poble valencià dins de l'Estat espanyol en l'actual dinàmica està condemnat a l'anihilació.

Fetes aquestes reflexions (no entraré en si el Bloc a estat mai un partit independentista, perquè tots saben que ha estat i que han dit els seus dirigents almenys des de Pere Mayor) ja podem començar el debat i treure conclusions.  

Òskar "Rabosa".

SOBRE EL BÉ I EL MAL EN SENTIT EXTRAMORAL

Freud tractava la realitat vinculant-la al superjó d’una manera que encara ressona en la nostra societat i en cada individu que la compon. A grans trets, el lloc on se situava el superjó era en la manera en què la col·lectivitat i l’entorn marcaven el caràcter de cada individu, i en el primer escaló se situava la família. El conservadorisme, la moral i les normes marquen, per tant, cada un dels qui conformen el grup social.

Però deixant Freud –encara hi ha qui pensa que es tracta d’un pensador obsolet— i pensant en el nostre dia a dia, ens hi trobarem que el freudisme ressona encara en la nostra consciència. Per exemple, quan pensem els conceptes de bé i de mal, no podem deixar d’associar-los a la bondat i a la maldat. Però, res no està més allunyat de tot açò.

Mefistòfil i Woland feien les coses bé, i això se’ls-ho ha de reconéixer. El primer, quan va captar Faust per als seus fins, i el segon quan ho va fer amb Margarida perquè, tot i que les finalitats d’ambdós foren dolentes, el treball per aconseguir-les es va assolir correctament. Mefistòfil i Woland eren l’encarnació del mal, però treballaven bé.

I la mateixa fórmula s’hauria d’aplicar a aquells i aquelles que barregen les coses, sovint de manera intencionada. Que siga bona persona pot ser molt interessant de cara a guanyar-se el cel, o per demostrar al grup que combregua amb les seues directrius morals. Altra cosa, però, és l’aplicació de la bondat. Els actes no estan vinculats amb la moral de qui els realitza, i més si se sap –com tots sabem— que, sovint, no fer res és pitjor que actuar; però a la inacció no li cap el judici, ja que sol anar lligat a l’acte. La millor persona, a més, sol actuar malament perquè la seua acció està massa condicionada per l’entorn.

Actuar de manera correcta amb allò que ens marca el primer superjó freudià deu ser bo per al col·lectiu, però no té per què ser-ho per a la societat. L’exemple el trobem en la Màfia, que s’autoanomenava la famiglia. Actuar de manera correcta amb allò que ens marca l’altre superjó més social pot ser correcte per a la societat, però dolent per a la família: el delator que incrimina els companys. Finalment, no actuar i saber-ho tot, si comporta la sensació d’imparcialitat, encara és pitjor que qualsevol de les altres propostes: qualsevol veí de Corleone, per exemple.

Giovanni Brusca ix de la presó perquè a finalitzat la seua condemna. Tot i ser la reencarnació del mal, va fer la faena ben feta. La col·laboració li ha alleugerit la pena. És bo o roí? El contractaríeu?

Salvador Sendra

MISTERIS DE LA (PRO)CREACIÓ

 

Juan Ramón, l’estimat rector del meu poble, em contava un dia quina era la funció de la Verge. M’explicava que la simbologia era simple, i que la Verge tenia assignat el paper de la Terra. En altres cultures, la figura tenia la forma d’una dona gran, poderosa, que podia parir i nodrir molts fills. La virginitat se li atorgava perquè els humans saben qui és sa mare, però no tenen clar el pare, i el mascle passa, per tant, a ocupar un indret misteriós. Ja he escrit el sentit del nom Pepe en altres ocasions, cosa que en resol un dubte important.

La virginitat, per tant, és la causa primera i femenina, mentre que la paternitat l’ocupa Déu: un ésser misteriós però necessari per a la procreació. Altres religions no han acabat de pair la intervenció femenina en la creació i mai no li han atorgat el paper que li reconeix el cristianisme. Nosaltres la divinitzem i cridem ben fort: «guapa!». Jo no sé per què, però hi ha gent que ho fa, i solta floretes a la figura estilitzada, blanca i delicada de Maria.

Sant Marc (3. 31-35), sant Mateu (12. 46-50a) i sant Lluc (8.19-21) toquen el tema de manera breu però interessant. Escriuré què diu Marc:

«31. Venen després sos germans i sa mare i, quedant-se fora, enviaren cridar-lo.

32. I la gent que estava asseguda al voltant d’ell li digué: Ta mare i tos germans estan fora, i et busquen.

33. Ell els respongué dient: Qui és ma mare i mos germans?

34. I mirant els qui estaven asseguts al voltant d’ell, digué: Vet aquí ma mare i mos germans.

35. Perquè tot aquell que fa la voluntat de Déu, eixe és mon germà, ma germana i ma mare.»

La resta d’evangelistes ho repetixen quasi textualment.

Ara, i fixant-nos en la informació exposada a la Bíblia, i si pensem en la virginitat interpretada de manera textual, podem encara considerar verge Maria? Josep era major, i l’esposa jove i guapa. Si no recorde malament, en casar-se, Maria no devia superar el tretze anys, i segurament enviudà prompte: hem de recordar que Josep no va assistir a la mort del seu primogènit. Encara vivia? Qui ho sap... Els germans de Jesús eren fills de Josep o la dona va refer la vida? En algun lloc he llegit que la darrera opció té més solidesa que la primera, i hi ha qui li endevina cinc fills més. No hi havia paga de viudetat.

Salvador Sendra