dimarts, 28 de febrer de 2017

EL POSTCAPITALISME CAU PEL SEU PROPI PREFIX

Immers com estic en la crítica literària, i empassant-me Paul de Man, Levi Strauss i Harold Bloom, de moment, entre sense perdre ni un segon en una de les obres de Foucault que deu desembolicar tot este laberint de teories i de pensaments que poden semblar pareguts però que són del tot antagònics. Estructuralisme, fenomenologia, nova crítica, hermenèutica i algun que altre post- han estat atacant-me durant unes quantes setmanes en què, per oblidar-me’n, de tant en tant llegia la premsa i revisava el Facebook.

I en estos moments d’esbarjo és on he pogut llegir alguna cosa sobre el postcapitalisme que m’ha deixat del tot afectat. Precisament, les teories i les seues resistències —faig servir la paraula emprada per de Man— estan presents en allò que he revisat per entredindre’m! No podré escapar mai d’este embolic de moviments i postmoviments? Doncs ara sembla que està de moda i, si aplique alguna cosa de les que he aprés de l’estudi literari, tot apunta que puc dir l’última paraula. El post-, siga el que siga, està més pendent de puntualitzar qualsevol ideologia que d’aportar-ne alguna altra de nova.

Paul de Man explica que la Nova Crítica, centrada a EEUU en major mesura, intenta esborrar les teories prèvies i moure’s en una mena d’espai sense teoria, cosa que és pitjor encara que el mateix post- que se centra en els punts febles de cada una i que, a més, encara seguixen vigents. A partir d’ací, i aplicant allò que he aprés de la literatura, la pregunta que he de plantejar a aquells que parlen, o escriuen, sobre el postcapitalisme és si són conscients que el prefix que adopten només modificarà el sistema actual. Si són conscients, ara calle i no seguisc alliçonant ningú per este camí, però torne a preguntar si són sabedors que el canvi que pot vindre des de la resistència a la teoria només es podrà realitzar des de l’anul·lació de la mateixa teoria, siga la que siga.

Este darrer punt és important perquè normalment, la gent que s’escuda darrere del prefix post- busca el canvi, o la superació, i no la modificació puntual. Aleshores, la seua postura és crítica i es podria incloure en un paral·lel mercantilista de la Nova Crítica literària, o siga, exempta de tota ideologia —a priori— tot i que sabem que eixa postura ja és en si mateix una definició ideològica i un fet impossible en la pràctica. I arribats a este punt, només cal dir que el capitalisme els ha tornat a guanyar la partida perquè ja és tan transversal que es troba present en qualsevol subconscient, individual o col·lectiu, fins al punt que no podem ni imaginar altre sistema. El capitalisme no és una teoria, ja no té ideologia ni, de moment, opositor!

De la postveritat no he llegit res; segurament perquè el món literari és fals en essència.


Salvador Sendra

dissabte, 25 de febrer de 2017

SNOB

Quan s’estudia francés, hom s’adona que hi ha un ús curiós de certes paraules que, per a nosaltres, passen totalment desapercebudes, tot i que les tinguem en el vocabulari, perquè no les emprem quasi mai. La paraula snob n’és una que, tot i procedir directament del llatí, forma un acrònim, ja que està formada per la unió de dos mots diferents i es pronuncia com si es tractara d’una paraula normal. Snob esdevé de la unió de sine i de nobilitate

Sine nobilitate (sense noblesa) es fa servir per denominar totes eixes aparences que intenten imitar l’element ideal però que no ho aconseguixen, entre altres coses perquè una imitació, per bona que siga, no deixa de ser una falsedat. Però, per no vore-ho tot des de la perspectiva platònica, i passat al llenguatge de carrer, per a nosaltres es podria traduir com a carrincló, en castellà hortera. Però, tornant al tema, allò que queda clar és que hi ha una mena de transformació en un individu per imitar una conducta que li és aliena.

En el col·lectiu de l’individu imitador, tota esta acció pot resultar cridanera, coratjosa o, fins i tot, triomfadora, perquè l’snob es mou entre dos mons: el món terrenal, del qual se sent superior, i el món celestial “ideal”, del qual se sent inferior. Del primer, que sol ser el lloc d’on partix, es d’on vol separar-se per arribar el segon, però el viatge no sempre és gratificant, i menys encara quan es té pressa perquè la vida és curta i, de vegades, intensa. La personalitat tampoc ajuda, ja que, des del moment que la persona es decanta per la imitació, explicar la resta ja sobra.

Urdangarin era un xicot esportista, però sense més. La infanta era una infanta, però amb tot. Els dos mons s’unixen i, per una tendència natural, el xic s’eleva per situar-se a l’alçada de la xica, però de la pitjor manera possible: imitant. La noblesa, tot i haver-la adquirida per contacte, deu ser alguna cosa més que un simple mot, però el xic només es fixa en tot allò que l’envolta sense atendre la seua essència. Per suposat, tampoc entén que la seua posició d’snob el situa en una posició diferent a la seua dona, al seu cunyat, a la seua dona o, fins i tot, a Jaime de Marichalar.

Personalment, pense que el càstig judicial ha sigut exemplar perquè li haurà resultat entenedor i encara és jove per poder penedir-se’n la resta de la seua vida. Per al món terrenal, ara és un fracassat, i per a l’ideal, simplement no és.



Salvador Sendra

dijous, 23 de febrer de 2017

Miscel·lània: pensaments despensats i malpensats (9)


Cada vegada es fa més complicat trobar un tema sobre el que escriure. O corres risc d’acabar a la presó o corres risc de linxament a plaça pública. I va a pitjor.

*****

Si hom és políticament correcte o està castrat o està sodomitzat. Si hom és políticament incorrecte està mort.

*****

En els temps de la postveritat i la pseudoveritat, de les religions laiques, de les creences grotesques, de les ideologies destarifades... el surrealisme ha eixit de l’art i s’ha instal·lat a la vida quotidiana. Un viatge psicodèlic en viu i en directe. Un viatge psicodèlic televisat, radiat i difós a les xarxes socials.

*****

Hem pregunten sobre el Cas Noos: ¿És normal que hi haja tanta diferència entre el que el demana el fiscal i la pensa que imposa el Jutge?
Responc: Sí, és normal. Fins i tot sovint, a gent corrent el fiscal demana penes absolutament destarifades i els Tribunals absolen. Pobres de nosaltres, súbdits de l’Estat espanyol, quan els Fiscals siguen els encarregats d’instruir els casos.

*****

Més sobre justícia: S’haurien de fer Tribunals Populars per a tots els delictes... L’apoteosi del surrealisme.

*****

Podemos: Tinc un poal de pomes podrides, posaré pomes acabades de collir per a vorer si sanen les podrides.

*****

Li donen a un llop un premi per la seua lluita contra la matança d’ovelles. El llop ho celebra menjant-se una cabra.

*****

Imatge: Un imperi en declivi rodejat de bàrbars que fugen de la fam, de les guerres, etc. Per un moment he dubtat si és la imatge és del S. V o S. XXI.

*****

Llegit a CTXT, un article titulat Sin la socialdemocracia, el capitalismo se devorará a sí mismo, autor Karin Pettersson: La izquierda es la única que puede hoy en día salvar al capitalismo. Ahí està l’explicació de perquè Trump, Marine Le Pen,  Geert Wilders, etc., van a munt. L’esquerra s'ha convertit en la crossa del capitalisme.

*****


Qualsevol nit pot sortir el sol, deia Sisa, però les nits cada vegada són mes llargues. Coses del canvi climàtic.


Òskar "Rabosa".

dilluns, 20 de febrer de 2017

PIXAR O NO PIXAR? NO HI HA DILEMA!

Realment, sí que és veritat això que deia Nietzsche que les religions modernes estan inventades per crear gent dèbil, manipulable i amb la mirada posada en allò que pot ocórrer després de la mort mentre els passa la vida. Eixe futur post mortem, curiosament, jo mateix vos el puc explicar: no hi ha res! Però el simple fet de parlar sobre qualsevol religió, de la manera que ho plantege jo, ja és estúpid, perquè vivim al segle vint-i-u, a Europa, i tenim estudis, tot i que hi haja encara molta gent agraciada amb la fe.

La cosa és la següent: hi ha un seguit de persones que jo, en principi, entenc com a normals que em sorprenen per dos aspectes: l’afició per les religions orientals i la necessitat que tenen de saber-se feliços. La primera raó, no l’entenc, entre altres coses perquè a poc que sapigueren sobre les religions occidentals s’adonarien que ací hi ha creences per a tots els públics i gustos. La segona, perquè em crida l’atenció la necessitat intrínseca d’enganyar-se pensant que la felicitat existix, quan tots sabem que no és així i que, a molt estirar, hi ha moments feliços que es trenquen perquè t’has d’alçar a pixar o perquè s’ha girat una mica de vent.

Tant els budistes com els hedonistes pamfletaris coincidixen en això que anomenen equilibri i pau. Una cosa i l’altra són, si més no, ideals impossibles o, en el pitjor dels casos, l’enterrament en vida. L’energia necessària per a viure es crea de la mateixa manera que l’elèctrica: amb la diferència de potencial. Però, en el dia a dia, eixe desequilibri el provoca la indignació, la mala hòstia, l’enveja, la competició i altres moltes coses que, majoritàriament, se situen al bàndol dels pecats i dels pecadors.

Podria intentar enganyar-vos proposant quatre tòpics ridículs sobre l’amor, la felicitat o l’equilibri però no dec confondre les persones perquè això està lleig i és pecat, m’han dit. A més, l’efímer moment de la felicitat dura fins que t’alces a pixar i l’equilibri fins que has de respirar perquè se t’acaba l’aire. Així que, per favor, no cal que em doneu ni consells ni lliçons sobre la vida morta i  tranquil·la perquè me’ls pense passar tots per on vos esteu imaginant i, a més, si reaccioneu davant d’este escrit és perquè encara esteu vius; aprofiteu-vos, doncs!



Salvador Sendra

dijous, 16 de febrer de 2017

LA INTEL•LIGÈNCIA EMOCIONAL




Un alumne, amic, em va explicar, amb molta paciència, què era la intel·ligència emocional i, després d'un gran esforç, vaig poder entendre una mica el seu fonament i la seua base científica –perquè este xic va insistir molt en eixa paraula. I no cal que vos conte la manera en què una persona mancada de tota esta intel·ligència, com jo, ha pogut entendre la seua finalitat, així com l'adquisició de l'hàbit emotiu: quasi impossible.
Jo sempre havia pensat que eixes coses formaven part de la parapsicologia, o de sabers més vinculats a un món que no arribem a percebre de manera intel·ligent i ens hem de guiar per les pulsions, els sentiments i les emocions per poder accedir-hi. A més, sempre em cridava l'atenció que el dilluns, l'aula dedicada a estes classes amaneguera amb totes les taules mogudes, i les cadires! Imaginava una sala on els esperits convivien amb els humans i on el mobiliari i les persones entraven en una mena d'èxtasi disbauxat que ho removia tot, per dins i per fora, alhora que sonava la Danse macabre, de Saint Saëns. Ja fa mesos que em crida l'atenció esta situació.
La meua tranquil·litat ha augmentat ara que, a més, la psicologia forma part de les ciències radicals, mèdiques i científiques, perquè per preparar-te per a l'ingrés a la facultat, ho has de fer des d'estos estudis previs; abans s'hi entrava des de les ciències socials, i això obria el camí de l'anàlisi massa personal i de la psicoanàlisi de divan. El món ha canviat molt i les pors de l'individualisme narratiu van disipant-se sota el rigor intel·lectual de les matèries serioses.
La distància entre la psicologia i la sociologia ha augmentat des que les ciències de la salut han abraçat la nova formació psicològica mentre la societat camina per altre sentit, tot i que siga en la mateixa direcció. Amb Freud tot era poesia i ocultació però, i ara? Si la genètica s'ho està emportant tot al seu camp, quin camí li queda per recórrer, a este estudi? Donar a conéixer un fet genètic és quasi com si es diguera que ha ocorregut perquè Déu ho ha volgut; o siga, que és inqüestionable, vaja! Ara ja heu comprovat que la meua intuïció anava ben encaminada quan estava relacionant això anomenat intel·ligència emocional, de manera inconscient, amb les elucubracions més fantàstiques: deu ser cosa del subconscient, encara!

Salvador Sendra

dijous, 9 de febrer de 2017

PESCARÉ SIRENES

Veig per la finestra de casa que hi ha molta gent pescant a la desembocadura del riu, segurament a causa de les darreres pluges perquè setmanes enrere no n’hi havia tanta. A la platja, per contra no hi ha gairebé ningú: mala mar i brutícia deuen impedir que piquen els peixos. Sempre m’ha cridat l’atenció la paciència dels pescadors de la platja i la mirada absent de qui observa l’horitzó. La posició horitzontal del ulls humans comporta que les persones ens trobem còmodes i apaivagades quan observem la mar en calma, i que fixem la mirada de manera obsessiva en qualsevol vaixell o element que obstruïsca la línia de l’horitzó.

El soroll constant suposa una mena de batec, previsible i suau, que té la funció d’un metrònom sobre el qual construïm la melodia de les idees i dels pensaments. L’aire marí, la brisa dels mesos de bon temps, ajuda en gran mesura a mantindre la ment desperta mentre el pescador composa la simfonia de la vida sense tindre consciència d’allò que hi ha darrere. De tant en tant, es recull el fil i es torna a llançar, just abans de canviar d’acte: de l’allegro a l’allegretto.

La mirada perduda i serena del pescador té una explicació d’allò més lògica, com he descrit abans. El transcórrer del temps no importa perquè està acompanyat de la llibertat amb què els pensaments li acuden a la ment, a voltes lentament, a voltes en massa, regits pel constant ritme de les ones: redones, fuses o semifuses, silencis... I, de tant en tant, un peix que guarda o retorna a l’aigua depenent de la grandària o de l’espècie. No m’he fixat mai en el menjar que punxen a l’ham, si són cucs o són peixets.

Pense que prompte aconseguiré una canya i seré un pescador més, tranquil, alié, desplaçat. Eixe temps que dedicaré a escoltar les ones i a anticipar-m’hi per ordenar, a cada moment, els pensaments que m’acudiran en massa a la ment mentre fixe la mirada a l’horitzó, o en qualsevol vaixell que navegue pel meu camp de visió, esdevindrà l’autèntic moment etern en què compondré la simfonia de la meua vida i l’esborraré en acabar. Duré pastissets de mel per llançar-los a la mar: pescaré sirenes.



Salvador Sendra

dilluns, 6 de febrer de 2017

LA REFORMA DE L’EDUCACIÓ

Hi ha llengües boniques i altres de lletges, així com n’hi ha d’integradores i de desintegradores —perquè supose que es diran així les que no són l’español. A més, ara el Consell, ací, a València, sembla que s’ha entossudit a aprovar un decret perquè a les escoles hi haja trilingüisme: ni mono, ni bi: tri! Per suposat, eixe és el pitjor dels mals que poden assotar una Comunidad on es vivia tan a gust, tan bé... i on es tractaven i se solucionaven els problemes reals de les persones. Ara, sembla que tot és imposició i catalanisme laic!

La imposició de l’estudi de les llengües pròpies és una pèrdua de temps perquè l’alumnat passa les hores aprenent idiomes inservibles i lletjos quan poden aprendre l’anglés i millorar l’español, que són molt més bonics, importants per a la vida diària i necessaris per projectar-se internacionalment. I l’exemple és claríssim si és visiten les autonomies sense llengua pròpia perquè els seus nivells d’anglés i d’español són impressionants, així com la projecció internacional: Murcia, Castilla, Extremadura, Canarias... Perquè t’entenguen bé, quasi els has de parlar en anglés a causa del seu bilingüisme internacionalista. Ací, un conseller il·luminat va introduir el xinés a l’escola amb un èxit desmesurat: només cal passejar al voltant de l’Estació del Nord per adonar-se’n de la seua repercussió. Ara que fins i tot al Valencia CF se’n parla, segur que ho desfaran tot, de nou.

Les famílies han de tindre llibertat per educar els seus fills i els comunistes i catalanistes laics els la coarten sense cap mirament. Les famílies posseïxen tota la llibertat per educar els seus infants com els dóna la gana, a l’escola pública i amb els diners de tots i totes! Què sabran els professionals sobre la manera d’instruir els alumnes? Els pares i els rectors són els més indicats per guiar la joventut cap a la llibertat, i això s’ha d’iniciar des de l’escola pública, i amb diners públics, perquè a la Comunidad Valenciana no hi ha escoles privades on poder escollir una opció diferent: tot és imposició!

I ja, per acabar, només queda per apuntar que eixe intent d’apartar la religió de l’educació pública és una autèntica barbaritat perquè als alumnes no els queda altra alternativa que capficar-se en la racionalitat que du de la causa a l’efecte per resoldre problemes de matemàtiques, de física, de sintaxi o d’estadística quan la vertadera solució és molt més senzilla: per la gràcia de Déu! Els dilemes de la vida, els problemes del dia a dia, no se solucionen de manera racional, sinó amb la llibertat, la religió i la família. No he entés mai què fan els científics ni els metges, ni els enginyers ni els arquitectes, ni a què es dediquen, quan el món necessita de catecisme i d’amor a Déu. A més, tan sabuts que són, encara no han esbrinat els misteris de la Trinitat i la Creació, ni saben que resar ho cura tot, ni que és l’amor qui construïx els ponts, ni que la fe és l’energia que mou el món.



Salvador Sendra

dissabte, 4 de febrer de 2017

CRÍTICA DEL CRÍTIC HAROLD BLOOM

Llig amb avidesa El canon occidental, de Harold Bloom. I ho faig com aquell que se sap davant d’una cosa excepcional, si més no, per la desimboltura i l’atreviment amb què el crític americà obri la caixa dels trons de la literatura. Perquè eixe apartat sempre ha estat lligat a les opinions més conservadores, ja és motiu suficient per endinsar-s’hi i per observar-ne les peces escollides per l’elaboració del llistat d’una persona culta i polèmica.

Primerament, i al pròleg, l’autor em captiva a partir de la interpretació que hi ha dels llibres de l’Antic Testament, si més no, de la seua autoria; cosa que no vos pense contar perquè crec que heu de ser vosaltres qui esbrineu la font. De seguit, entre en una etapa de lectura sense gaire intenció, quan elabora el llistat de les peces més importants de la literatura occidental i l’explicació de la tria. Seguisc llegint...

La tercera part ─jo l’anomene així, tot i que no coincidisca amb els capítols─ ja se centra a encarar la figura de Shakespeare, part central i indiscutible del cànon. Els arguments que fa servir Bloom són, bàsicament, dos: l’ús del llenguatge i la implicació aconseguida amb els seus personatges ─supose que en les obres de teatre. De la primera part, no puc opinar perquè no l’he llegit mai en anglés, tot i que Bloom sí que opina de l’ús del llenguatge que contenen els llibres d’altres llengües que ha llegit traduïts a l’anglés.

El teatre de Shakespeare l’he vist en major mesura, tot i que he llegit alguna peça, i, segons el crític, és la representació pura dels anhels i les passions humanes. I és per esta raó que llegia el capítol de referència amb una certa incredulitat que no arribava a explicar-me; era com si no s’adreçara a mi, per mediterrani o per parlant d’una llengua ─o dos, o tres─ romanç. Em vaig posar a revisar les obres de teatre i el llibre de referència, de nou! Ara, ja puc dir perquè sentia eixa indiferència.

Bloom concep la creació dels grans clàssics a partir de la superació d’obres anteriors, d’altres autors, cosa que fa que el gran artista cresca encara més. Ho aplica a Dante, a Cervantes, a Tolstoi, etc. Però, i aquí ve la troballa, no ho aplica a Shakespeare, cosa que no arribava a entendre perquè, si no és així, per què ho usa en la resta d’autors? És com si canviara la norma depenent de l’escriptor a qui l’aplica. A mi, que sóc un gran amant del teatre clàssic, sempre m’ha estranyat la manera amb que han situat l’anglés al zenit del gènere, a tanta distància de la resta, si a mi no m’ha resultat mai tan excepcional.

Però tornant als antecessors de Shakespeare, l’autor en cita només un, de tan poca rellevància que ni el recorde però, per contra, no cita cap de tràgic grec, quan ha citat Aristòfanes per comparar-lo amb Molière. Williams, per tant, hauria de ser comparat a Esquil, a Sòfocles o a Eurípides, però no ha estat així. Segurament, eixe oblit de Bloom és la causa del meu estupor a l’hora de realitzar l’anàlisi dels arguments argüits pel crític, perquè jo sí que comparava, de manera inconscient, el teatre de l’anglés amb les tragèdies gregues de referència.



Salvador Sendra