Una perillosa estratègia per al futur.

És improbable que s’intente reconstruir el mur que separava l'URSS de la resta d’Europa. En tot cas, l’única possibilitat que es podria donar en l’actualitat és la de Xina que, per extensió, absorbiria Rússia i els seus estats satèl·lits. I ho escric perquè pense que és la conclusió a què puc arribar després de llegir les anàlisis de Lukács sobre una època en què hi hagué el trencament filosòfic de després de Husserl.

L’afirmació anterior és ben senzilla i infal·lible, ja que no hi cal cap aprofundiment especial ni reflexió extraordinària. Ara, al contrari que va passar en els anys de l'URSS, Rússia accepta el fet religiós com a fonament de la seua idiosincràsia i diferenciació cultural; així, també admet que la resta d’estats que s’adherisquen a la seua òrbita concèntrica, la practiquen promoguda des de l’estat. Doncs bé: este fet no es podia donar en la Unió Soviètica ni es pot produir a la Xina, almenys d’una manera tan obertament exposada.

La destrucció de la raó es la conseqüència d’arrabassar allò que quedava de la Il·lustració, que ja era poca cosa... Les interpretacions de la realitat entren en el joc i, amb elles, l’individualisme, perquè cadascú pensa i hi pot interpretar. La religió s’hi obri camí perquè hom pot entendre-la com a la seua realitat, o la seua llibertat, una volta clevillat el mur de contenció de la ficció. Per a Lukács, la raó sense escletxes sobreviu a l'URSS, mentre que en la resta d’Europa s’intenta massillar la desfeta, en alguns casos, o aplicar un fil de silicona, més flexible, en altres, i l’escola de Frankfurt n’és un exemple.

Ara, Rússia és un estat on la raó s’ha esfumat i intenta reconstruir la identitat a partir del moment precedent. Dugin n’és conscient i endevina, en el fet religiós i l’estratègic –dogma i pragmàtica—, la cola que aconseguirà l’efecte d’adhesió. Res no queda de la Revolució de 1917 que es puga fer servir en l’actualitat i que vaja més enllà de la feblesa de la identitat individual. Ell haurà pensat: si l’ortodòxia ha sobreviscut totes estes dècades, malgrat els entrebancs, sense gaire problemes, per què no usar-la en el futur com a aliada identitària? O siga, pragmatisme i més pragmatisme, sense un dogma real que vaja més enllà de la fe en la pròpia elecció del camí cap al futur. Xina no va aplicar això mateix en les repressions del Tibet, ni en les actuals contra els uigurs, perquè pensarà que amb la religió hi pot entrar déu, però també el dimoni.

Salvador Sendra

Una realitat lligada a la moral

 

Escolte a la ràdio que la intel·ligència artificial serà el gran enemic de la societat, en un futur pròxim, si no es regula la seua utilització. Llig a la premsa que un dels seus inventors ha deixat la empresa Google, per a la qual treballava investigant, per discrepar amb l’equip directiu sobre les dades que se li han d’aportar als programes informàtics per desenvolupar dita intel·ligència. O siga, que el gran problema que hi veuen és que en poc de temps no podrem discernir entre la veritat i la mentida perquè la informàtica en serà la vertadera creadora de tot això. Molt bé: com si ara ho poguérem saber!

Torne a Lukács perquè ell posava la data de l’inici de la mentida amb els filòsofs posthusserlians. Per a ell, això va comportar la creació del vertader mur que dividiria el món. La realitat, a partir d’ací, passa a identificar-se amb l’individu, amb els seus sentiments, i s’allunya d’allò comú dels il·lustrats, alhora que cada persona es diferencia de l’altra –sentiments diferents, criança individualitzada, relacions paternofilials, etc.—, cosa que comporta un liberalisme que desemboca en l’existència de múltiples realitats.

Una volta trencat el motle, el problema l’ensume en Deleuze, per exemple, que recerca el vessant més positiu, quant a pròxim a l’escola neomarxista, en Nietzsche i Heidegger, en Wagner i en Hölderlin. I la veritat és que, quan lliges el seu assaig sobre Nietzsche i hi aporta dades, i ho raona bé, però tot això pot tindre sentit si no has llegit abans Lukács. Una volta desmuntat el terreny de joc de la realitat, cadascú juga el seu partit sense normes, o amb les que s’imposen consensuades sota el paraigua d’una democràcia que s’haurà de refermar cada quatre anys. De sobte, se m’acut Ortega y Gasset i el seu assaig sobre La Rebelión de las masas, on ja posava el focus en el problema de la realitat gestionada per necis, però que encara hi creia en el col·lectiu; en la massa.

Ara el focus del problema a què feia referència el senyor eixe de Google era, a més de la intel·ligència artificial, que no ho és en ella mateixa, l’ús que en podrien fer els malvats. Sí, sí: els malvats –i les malvades, també, supose. O siga que, en el fons, allò perillós no és el concepte de realitat com a tal, sinó la persona que la crearà adaptada a la mesura del col·lectiu receptor i, per tant, estarà lligada al judici moral sobre el bé i el mal i, depenent d’aquell o aquella que la crea, hi haurà més perill o menys a posteriori. La realitat, per tant, passarà a ser un concepte útil i no real, semblant al que es feia servir en el barroc, per exemple, però tutelat per individus amb traumes, passat i sentiments propis i intransferibles: Sobre la veritat i la mentida en sentit intramoral, haguera escrit Nietzsche, si no ho ha fet ja algú en el seu nom.

Salvador Sendra

Les coses espesses i el xocolate clar.

Realment sí: Lukács és un pensador que, de manera directa, es llig poc. D’altra banda, de manera indirecta, tampoc som conscients de les seues anàlisis, tot i que hi estan presents. Per a mi, es tracta d’un autor a qui imagine com Adam, o com Càndid: persones que sembla que no s’han pol·luït i que romanen impassibles mentre les coses canvien. És per esta raó que poden avaluar o, millor encara, es pot avaluar la resta d’escriptors a partir de les seues apreciacions rectilínies i essencialistes que esbrina el text que he llegit d’ Enzo Traverso.

L’argument primer, i molt interessant, que he pogut extreure de la breu intromissió en l’autor és la ubicació d’eixe punt d’inflexió que hi ha entre la raó i la seua destrucció posthegeliana, on la bifurcació del pensament esdevé un senyal d’allò que vindrà després de la polèmica entre Heidegger i Cassirer. Curiosament, crec que se centra poc en Schopenhauer i en la seua anàlisi de la música, que és la primera que es construïx de manera seriosa i que –i ja des del punt de vista personal, considere que— és la pedra angular de la irracionalitat, juntament amb la poesia.

L’argument segon, i no menys grat, és l’anàlisi sobre la força que pren el liberalisme, que ubica sobre els ciments de la irracionalitat i de l’existencialisme. A partir d’este segon, Lukács veu emergir fins i tot l’Escola de Frankfurt i el vessant de Sartre –per extensió, la filosofia francesa del segle XX com la de Deleuze o la de Foucault. Supose que, a una banda del mur, hi és ell i, a l’altra, tots eixos que he anomenat, però intentant fer els equilibris propis d’aquells que no gosen trencar del tot la relació afectiva dels parents segons. Racionalistes i irracionalistes veuen en l’altre l’ovella descarrilada.

Finalment, hi ha la part de la fe, encarnada en Kierkegaard, Weber i, per què no dir-ho, en alguna aportació oriental de Schopenhauer, però d’açò no cal ni parlar-ne perquè no s’apropa ni de lluny a l’essència de la dissertació. O la interpretació d’alguns referents del segle XX, com Hannah Arendt, realitzades durant la pressió angoixant del macarthysme, o la visió anticipadora de Thomas Mann a Doktor Faustus, lligada a l’altra gran peça premonitòria, en este cas, de Goethe.

Salvador Sendra