Somriures esborrats.

Abans d'entrar en unes breus reflexions del bac que s'ha pegat Compromís, hem de començar per, no sé si era el lema o eslògan, la frase més repetida en les xarxes. Això d'"Omplim les urnes de somriures", o alguna cosa semblant. Feia temps que no veia en política un eslògan més naïf i coent. Em sembla que és una forma de tractar als electors infantil, tractar-los de xiquets. La situació amb l'arribada de VOX i l'enduriment del discurs per part del PP i Ciudadanos era massa tensa com per a somriures i altres tonteries. No sé si "els somriures" han ajudat a fer que Compromís caiguera, el cert que és que no han ajudat gens a que s'aguante, a més de ser una horterada insuportable.

Molts comentaris eixiren ahir sobre les causes del bac, i a punt de ser un gran bac, salvant el P$x€ el Titànic, perdó, vull dir el Botànic. Gairebé totes cauen en el més fàcil: -coincidència amb les estatals; -vot útil; -efecte arrossegament; etc. De totes les que he sentit o llegit poques em convencen. Les he sentit tantes vegades que em semblen els llocs comuns de sempre. Els que valen passe el que passe, i siga el segle que siga. A més a més, el vot útil, efecte arrossegament, etc., ha quedat desmuntat per Víctor Maceda a El Temps, en un article titulat "Els 40.000 fills del Botànic". Així que oferiré una visió alternativa als llocs comuns.

En primer lloc, el bac ha segut monumental a les Estatals, o només s'ha aconseguit un escó al Congrés. Ja ho van dir, que Baldoví no era un bon polític ni un líder, encara sort que ho vaig escriure abans de les eleccions, si no ara em tractarien d'oportunista. Però fa igual, ho vaig escriure quan pensava que Baldo estaria (més) acompanyat. I en segon lloc, a les Corts la caiguda no ha sigut gran, però si tenim en compte que ni un sol escó de Podemos ha anat a Compromís, i a més se n'ha perdut un, vol dir que hi ha una forta pèrdua de confiança amb Mónica Oltra. Això amb l'ambient d'optimisme que hi havia, IMPARABLES, es deien, i a més a més, aspiraven a liderar el Botànic, és a dir, estaven convençuts de sobrepassar al P$x€.

Sí, dic Mónica Oltra, perquè Mónica Oltra va ser la responsable, com també es va escriure al seu moment, de l'èxit de Compromís, per capitalitzar l'atenció i la confiança de la gent, i ara n'ha de ser la responsable de bac. Mónica Oltra no ha rendibilitzat la vicepresidència del Consell tot i que s'ha fet més visible que Puig, que en els 4 anys ha mantes un perfil baix. Però els punts forts de la campanya de Compromís, més enllà dels somriures, han fracassat.

Per una banda no han capitalitzat la feina al Consell, cosa que sí que ha fet Ximo Puig –un altre mediocre de perfil baix-. La feina al front de Vicepresidència amb Benestar, feta per Mónica Oltra, ha quedat diluïda amb el discurs de l'extremadreta, i ha queda fóra del debat. Ningú ha parat atenció a eixes coses, i en tot cas, el mèrit ha sigut atribuït a un invisible President. En educació i cultura, Marzà ha estat valent, però ha entrat en temes on o s'ha guanyat enemics o les seues els resultaven indiferents; si lleves el tema dels llibres de text –cosa criticada per mi a aquest bloc-, la resta de mesures han generat molta polèmica i pocs rèdits polítics. En la Conselleria d'economia no s'ha fet res notable, és clar, que això de promoure l'Economia del Bé Comú que volia Climent, a més de ser una proposta teòrica molt naïf, no és més que fum. La resta de consellers de Compromís ni me'n recorde qui són ni què han fet.

L'altre eix central de la companya de Compromís ha sigut el tema de l'infrafinançament de la Comunidad Valenciana. Un tema que seguent de gran importància han gestionat molt malament. Ja ho vaig comentar al post de Baldo, i no vos avorriré altra vegada amb el que ja vaig dir allà. Només comentaré perquè l'han gestionat malament. Hom pot tenir la impressió què Compromís no vol solucionar el tema del finançament. Prefereix tenir la Comunidad Valenciana infrafinançada fins al final dels temps. Això perquè quan poden no posen cap solució, i després són els únics que ploren pel finançament. Sembla que volen posar el tema eternament damunt la taula, per tal de jugar una i altravegada la mateixa carta, sense que tinga solució; com una mena Penolope, teixint de dia i desteixint de nit. A més a més, el tema de l'autopista A7, les rodalies, el tren Gandia-Dénia, etc., són temes recurrents que la gent vol però no sembla que siga un ganxo prou important com per a canviar el vot.

Com que la tema de temes coincideixen amb els altres partits que es diuen d'esquerres, no val la pena esmentar-los. Ni ecologia, ni feminisme, ni protecció social, etc., són temes que diferencien Compromís de Podemos o P$x€. No són cartes guanyadores. I els temes importants no Compromís no ha sabut posar-los al centre del tauler, que diria Gramsci; o el més modern Lacoff diria que no han sabut establir el frame, el marc cognitiu perquè eixos temes dominen la campanya.

Podem concloure, que hi ha tres causes internes del bac de Compromís:

- Una campanya naïf volent omplir de somriures les urnes, tractant, per tant, infantilment els votants;

- Una manca de lideratge, Baldo no és líder, i Oltra, que és la líder totpoderosa, ha perdut tirada (això mereixeria un post);

- El no saber posar els temes essencials damunt la taula, que la campanya dels altres gire entorn de les teues propostes;

Per finalitzar, crec que a Compromís també li caldria, com diu l'articulista més prolífic d'aquest blog Salvador Sendra, un assessor humanista, i a poder ser que fóra intel·ligent...

Òskar "Rabosa".

400 NO EN SÓN RES

400 articles escrits en una mena de dietari que l’editor m’ha publicat amb paciència, benevolència i, a voltes, fins i tot amb interés, han contribuït que un blog, sense padrins i recolzant-se en un parell d’adreces de Facebook, haja assolit la xifra de 100.000 entrades! –crec que hauré encertat en els zeros. No em podeu negar que l’empresa té el seu mèrit...

I he escrit sobre moltes coses, tantes que, quan parle amb algú, sovint panse: si això ja ho he escrit. Tantes que no arriben a ser una mil·lèsima part dels temes que es poden tractar, de moment; tants com combinacions de paraules i de perspectives se’n poden fer, o siga, infinits. De ciència i de teologia, d’havans i d’ateisme, de literatura i d’història, de filosofia i de vida quotidiana, d’amor i d’òpera, de música i de pintura... Enfocats, cadascun d’ells, des de diversos punts de vista.

Molts han estat crítics, fins i tot amb els crítics; d’altres, condescendents. Tots ells, tot i haver-se redactat des d’Amèrica, des d’Àsia, des d’Àfrica o des de gairebé tota l’Europa occidental, han defugit convertir totes eixes variants geogràfiques en un blog de viatges. La perspectiva, per tant, ha estat múltiple, però el focus sempre ha sigut allò que m’ha preocupat, o que he cregut important, allunyant la moda quan el temps no ha donat per a més.

L’objectiu ha estat crític i subjectiu: per què negar-ho. El resultat, el que heu pogut observar. S’ha actuat, per damunt de tot, contra els totalitarismes, tant els científics com els morals, tant els laics com els d’autoritat, i s’ha buscat rebatre’ls mitjançant la lògica i les afirmacions pròpies d’aquells i aquelles que han estat a l’objectiu. Ara bé, tot ha sigut fluït, sense massa esforç i amb molt de plaer, fins i tot en els escrits més densos i feixucs, contrarestats amb altres de més plaent i lleugera lectura.

I ho escric hui, en el dia del llibre, perquè hi ha autors que s’han dedicat a firmar textos que nosaltres no podrem firmar perquè el format no acompanya. Ara bé, no per això hem de pensar que un dietari com el present queda lluny d’allò que s’entén com a literatura, ja que el dinamisme del format i la voluntat per recrear-lo no lleva que allò que s’hi exposa siga del tot adequat al segle XXI.

100.000, que no en són poques!

Salvador Sendra

VAIG A PARIS; DONARÉ DINERS PER RECONSTRUIR NOTRE-DAME

Vole a Paris i, quan estiga voltant l’Île, faré un donatiu per a la reconstrucció de la cathédrale. En primer lloc, ho faré perquè els diners són meus i me’ls gaste en les coses que vull. A més, he de recordar que una volta vaig pagar una missa per l’ànima de Dominique Strauss-Kahn, i no me’n penedisc.

Escric estes obvietats perquè veig per les xarxes que la gent s’indigna perquè es destinen els diners a esta tasca i no se’n dediquen més a l’ajuda al tercer món. No hi ha argument més estúpid que vincular una opinió a la més pura demagògia. Per exemple, jo podria dir que aquell que estima els animals no els té tancats en un pis, ni els trau a passejar una horeta amb un ramal, i això és una veritat com un temple que ningú s’hi qüestiona: ni els animalistes del PACMA! Però no ho faré perquè cadascú estima a la seua manera: «de tant que et vull, et trac un ull».

Si jo realment em preocupe pels xiquets desnodrits de l’Àfrica, faig per donar-los menjar i ajuda, i no penge fotos a la xarxa que he copiat d’altres publicacions mentre prenc una cervesa amb braves al baret de baix de casa. Una cosa és la doble moral i l’altra és la mesquinesa absoluta. A més, difícilment una persona així pot entendre allò que és la cultura, ni la seua importància, quan no pensa que està difonent una imatge d’un pobre menor que no ha consentit dita publicació ni té la possibilitat de reclamar. Què passaria si es publicara una imatge semblant d’un xiquet de Salamanca? Qui ha donat el consentiment? Denunciarien i eliminarien la foto, a més de buscar l’autoria.

Fer una donació de 100 o 200 milions d’Euros per arreglar Notre-Dame és una vertadera obra de caritat. La cathédrale va resistir les guerres de religió, la Révolution i, fins i tot, la Guerra Mundial. No hi ha dret que un desgraciat accident la destruïsca, perquè destruir Notre-Dame és acabar amb la part més important de la història de la humanitat i, a més, desfer-nos d’un dels llocs on van a demanar eixos pobres que no tenen ni per a menjar però que contribuïxen a sostindre l’església perquè es nodrixen, també, de la fe.

Donaré 100 euros, si trobe on fer-ho, i ho recordaré sempre. Eixos diners, a més, s’invertiran en allò que no es pot comprar amb diners: la eternitat. Després, beuré champagne en una terrassa de la place de la Contrescarpe mentre fume un bon cigarro de Nicaragua.

Salvador Sendra

Baldo, el bon valencià.

Joan Baldoví, Baldo pels amics –encara que jo ni ho sóc ni vull ser-ho, li diré Baldo perquè aquest post té un to familiar- és l'home del moment en aquesta campanya. O almenys això sembla si parles amb gent de Compromís. Baldo té aspecte de ser un bon home. Un valencià de tota la vida. Més aparença de llaurador que d'intel·lectual. D'eixos que si estàs al bar i el veus entrar, li dius al cambrer: "...i una cassalla per a Baldo". Sembla proper. Li costa pronunciar en castellà, no té un verb fluït, però parla senzill i entenedor. No sembla mai enfadat, encara que intente ser efusiu a vegades, no pots creure que estiga enfadat o alterat. Ni tan sols li ix la cara d'enfadat quan diu que està indignat perquè ha anat a un supermercat i ha vist que totes les taronges són de Sudàfrica i no de la Comunidad Valenciana.

Déu ser per això que a les enquestes de CIS sòl estar entre els polítics més ben valorats. A aquestes enquestes compta molt l'antipatia que hom genere. Per això els altres puntuen molt baix; per exemple, Iglesias puntua alt entre els seus, un 17%, però molt baix entre la resta, i la mitjana és catastròfica. Igual passa amb qualsevol altre, ja siga Sánchez, Casado... Baldo com que no insulta, no alça massa la veu i para bon home, no desperta antipaties, pel contrari, sembla que genere simpaties. Però és la simpatia del neutre, del que es posa de perfil o amb un perfil baix; del que no destorba ni fa nosa. No alça la simpatia d'un líder o d'un cap. Per això, no puntua alt però tampoc baix

Aquestes reflexions vénen a compte de què he llegit per una xarxa social que Baldo és polític valencià que més treballa per la Comunidad Valenciana (no sé si deien València o País Valencià). I em disculpareu (o no, perquè només és una forma de parlar), però Baldo no és un bon polític i, fins ara (el futur és ignot, encara que podem fer travesses si voleu), no ha fet res substantiu per a la Comunidad Valenciana, més que remugar en veu baixa i en un to àton. Que no seré jo qui diga que està mal remugar per les coses que et semblem mal, jo remuge prou, però no és que un polític no haja de remugar, però remugar per a res... A un polític se li ha de demanar alguna cosa més. ¿I a banda de remugar què més s'ha fet Baldo? Igual m'he perdut alguna cosa i s'han aconseguit grans fites per a la Comunidad Valenciana.

També he llegit, quasi al moment, que Baldo diu que condicionarà l'investidura del pròxim president a un finançament just. Bé, disculparem a Baldo, que és una bona persona i ho fa tot en bones intencions, perquè la veritat no resulta molt creïble. Si això ho diguera algú del PNB, és obvi que tots ho donaríem per fet. Però Baldo que ha tingut oportunitat i no ha fet res d'això, ¿per què l'hem de creure? El PNB, acudint a una raó pràctica (el PNB és el pragmatisme nu i cru, si cal pactar amb el dimoni, es fa, i a la marxa), va pactar uns pressupostos amb Rajoy; Baldo –supose que seguint a Oltra, qui és qui talla el bacallar, i qui es va pronunciar al respecte (no recorde cap declaració de Baldo)- ni es va seure. I això que els empresaris valencians que defensen l'infrafinançament li ho demanaren i haguera tingut l'etern agraïment d'ells.

No sols això, mentre el PNB posava com a condició per a fer costat a la moció de censura de Sánchez que es mantigueren els pressupostos pactats amb Rajoy, mentre va entrar a negociar els del 2019 amb Podemos i el P$x€, ¿què va fer Baldo? Remugar perquè la Comunidad Valenciana seguia infrafinançada. La pregunta que sorgeix a qualsevol persona és: ¿Per qué no van seure a la taula d'igual a igual, o pel contrari amenaçar amb tombar-los? ¿Per què no van seure a la taula amb el P$x€ per negociar la moció de censura i li van donar un xec en blanc a Pedro Sánchez? I una altra, si tan important és el tema del finançament i la manca de infraestructures, ¿per què no es posa l'interés de la Comunidad Valenciana per damunt de tot i es va pactar el pressupost amb el PP? En aquest cas entenc que hi haja fortes objeccions a pactar amb el PP, però si hi ha manca de diners i infraestructures, i el tema és tant cabdal i urgent, igual has de valorar deixar de banda aquestes objeccions, i tirar pel camí del pragmatisme, com fa el PNB. En tot cas, deixant de costat el PP, no s'entén que a Sánchez li hagen donat carta blanca.

Potser Baldo sí haja segut el polític que més fa per la Comunidad Valenciana, perquè només remuga en veu baixa i en to àton, i la resta ni tan sols això fan. Però d'ahí a pintar-lo com un gran polític hi ha un gran salt. Baldo no és un gran polític; és només una bona persona i un bon valencià. Com a bon valencià, i com el poble de la Comunidad Valenciana, és neutre i de perfil baix. I si el veig al bar, li pague una cassalla, perquè és tan bo que cau bé.

Òskar "Rabosa".

TOTS SOM TORTUGUES

I totes, hem vist la colpidora imatge de la tortuga enganxada a una bossa de plàstic i amb una palleta al nas. Realment, es tracta d’una fotografia de l’esquarterada realitat, on els ecosistemes es troben en greu perill, fins i tot aquells que entenem com a paradisíacs. De tota manera, l’impacte de la visió no es deu a eixa qüestió, sinó al reflex del nostre subconscient, brut i viciós, sobre un pobre animalet innocent.

La tortuga ha patit un accident a la mar però, en mirar la palleta, al nas de l’animal, potser pensem altra cosa… I amb la bossa? El turisme que sol anar a les illes tropicals sol ser gent de diners i amb un gust estrany, desvinculat de l’art i la cultura i lligat a la natura antròpica –a aquella que veu a les fotografies i els documentals arreglats per al turisme. Molts es podrien considerar com a nous rics, una mica snobs, i sense massa cultura.

La gent que hi viu tot l’any, o tota la vida, és altra cosa: gent pobra, treballadora, que  no pot permetre’s eixir-ne ni viatjar lluny. La imatge de la palleta és la del turista, mentre que la de la bossa és la del nadiu. Amb les bosses hi ha qui s’apanya per a consumir certs productes més barats que els de la palla.

Conscients o no, la merda que deixem quan visitem les meravelloses platges, amb el nostre ritme de consum i l’ànsia per devorar, contribuïx a la degradació del medi, però a les fotos no hi apareix què hi ha darrere de la càmera. Els nadius no acaben d’entendre allò que pensem nosaltres sobre la gestió dels residus, ni sobre la nostra noció del temps, ni sobre les nostres maneres de viure i d’entendre el món.

En vore la tortuga, nosaltres hem observat el propi subconscient, viciós i brut, amb una palleta al nas i una bossa de plàstic enganxada (o enganxada a una bossa), i per això ens ha colpit tant. El reciclatge i el tractament de les bosses de plàstic és altra cosa, allunyada d’eixe mirall intern de la immoralitat, ja que la palleta és per a qui se la pot permetre, mentre que la bossa és per al rebutjat fracassat de la cola. La cuirassa és l’altra part del tot, on es reflectix l’empatia envers la resta de gent i del món, però això ja és altre tema.

Salvador Sendra

Notre-Dame: Infantesa i mort d’Occident.

Oswald Spengler va escriure una obra anomenada “La decadència d’Occident”, on mantenia la tesi de que les civilitzacions eren com els organismes vius, es a dir, tenien una infantesa, joventut, maduresa i vellesa. Això, evidentment es reflexa en el seu art, i justament el gòtic era la infantesa de la civilització Occidental.

La catedral de Notre-Dame de París és una obra del gòtic primer. És una de les catedrals gòtiques més conegudes arreu del món per la novel·la de Víctor Hugo, la del geperut. Perque a més de ser una de les primeres del gòtic, no resulta de les més interesants ni de les més espectacular dins d’eixe estil arquitectònic. No obstant, siguen quines siguen els motius s’ha erigit com un símbol de la infantesa de la nostra civilització. Obviament, han transcorregut quasi mil anys, i la nostra civilització està en decadència. Hem anat travessant estadis, joventut, maduresa, i ens trobem a la vellesa.

Per a Splenger, amb el romanticisme es va arribar a la vellesa, a l’enyorança de l’infantesa, a un intent de retrobar-se, i arriba l’obra magna de la civilització. Després, només hi ha cansament, fredor, es perd la joia de la vida. I així, es vol tonar als estadis primitius, al tribalisme, a submergir-se al si matern, a la tomba.

El gòtic era la infantesa, era el tornar a la llum després de la foscor. Foscor esdevinguda després de la caiguda de una altra gran civilització la romana. Amb el gòtic arribava el començament de la civilització creada pels pobles germànics (nascuda amb el Sacre-Imperi, i amb els pobles que han marcat els darrers 1000 anys -Francs, Anglosaxons, Alemanys, etc.-),  la que ens du al final de la història, segons Hegel i acompleix la Raó. De fet, el nom de gòtic el va posar Vasari, era “modi Tedeschi", i era despectiu perquè s’apartava dels canons clàssics, era un art bàrbar, bàrbar com els gots. El terme serà recuperat pels alemanys, i recuperat en sentit positiu, amb el neogòtic al s. XIX.

Però ara crema Notre-Dame, i no només crema el símbol de l’infantesa de la civilització germànica, crema també l’últim alé d'allò que simbolitza aquella infantesa. Occident, i especialment Europa, ha envellit, i no sols la seua població és vella. Occident ja no té la força creadora. I això és el que simbolitza la imatge de Notre-Dame cremant.

Adéu Notre-Dame. Adéu Occident.

Òskar "Rabosa".

TRONA PERQUÈ SANT PERE CANVIA ELS MOBLES

Si hi ha una cosa que em sembla realment captivadora per la seua ximplesa, eixa és la tornada a la tribu. Sempre he defensat que una societat mancada d’imaginació i de sentiments perdia dos de les coses més bàsiques i més il·luses que hi poden haver. El problema es troba en la mateixa paraula societat que, per existir com l’entenem ara, requerix de racionalitat, i potser en excés...

Fora d’ací, amb els sentiments i la fantasia hi ha la tribu, que a mi, personalment, em resulta d’allò més captivadora per la seua innocència intrínseca. Però amb el sistema de la tribu, i estirant-nos al màxim, hi trobem el regne. La resta ja està fora del conte i de la fantasia perquè racionalitza, com és el cas de les noves societats modernes. Però, què passa quan en una d’estes modernes agrupacions hi torna a entrar eixa il·lusió d’infant, o eixe sentimentalisme púber? Segurament, des d’un costat o des de l’altre, hi podem apreciar un retorn.

Els infants són cruels perquè només hi tenen dos punts de vista: amb mi o contra mi. A més, tot això de la possessió ho duen al màxim exponent, ja que són els més bonics, els més sabuts i els més graciosos: els reis de la casa, per acabar prompte. Els adolescents estan desequilibrats a causa d’eixe creixement que actua sobre el seu cervell i sobre les seues hormones i a poc que te n’isques del jo o de la passió, ja no entenen res, o els costa.

Les campanyes electorals, a banda de la pèssima capacitat i preparació de molts dels seus participants, es mouen, actualment, en eixes dos línies: la infantesa i la pubertat. Però, hem de pensar que, si ho fan, és perquè la societat així ho percep –perquè encara hi ha eixa societat a què feia referència. Potser, aviat ja no caldrà ni fet campanyes perquè ja estarem, de nou, a la tribu, caçant, pescant i torejant, mentre contem històries fantàstiques que ens ajuden a entendre la complexitat del món com, per exemple, que trona perquè sant Pere canvia els mobles.

De moment, només puc dir que hi ha qui s’emmiralla en una societat feudal en què la vida dels vassalls era com era –no entre a explicar les relacions de vassallatge per no allargar-me en excés— i les gestes anaven lligades als desitjos d’un rei. I d’ací a la tribu, només hi ha altre pas enrere.

Salvador Sendra

MÀTRIA, EN TOT CAS

La cosa comença a posar-se tenebrosa quan hi ha personatges que s’identifiquen amb la pàtria, tot i que ací ja hi estem acostumats. Allò que més inquieta és que cada volta hi haja més gent que s’atribuïsca el paper d’eixe guia semidéu que engendrat com a escollit humà, és l’únic capacitat per recrear el lloc idíl·lic hui menyspreat, de manera personal: la pàtria soc jo; jo soc la pàtria. D’entrada, l’assimilació només s’hauria de donar en la figura del rei, tot i que hi ha la confusió entre pàtria i regne. Seguidament, hi ha l’altra confusió entre regne i estat. Finalment, hi ha la confusió entre pàtria i estat.

De les tres possibles denominacions, l’única que no s’hauria d’utilitzar és la de referència, ja que les altres dos podrien tindre sentit: la primera, mentre hi haja monarquia i, la segona, a partir de les revolucions. La pàtria, però, és un apel·latiu erroni, ja que, en tot cas, s’hi podria acceptar, a molt estirar, la paraula màtria. La mare se sol conéixer, encara que siga durant uns minuts; el pare, vés tu a saber...

Des del Todo por la pátria fins a pátria o muerte, cada volta que es fa servir el substantiu pense en allò que passava fa un parell de segles. Regne i rei estan tan relacionats com pàtria i pare, o com nació i nàixer, o com país i paisatge. Estat, però, prové del vocabulari anterior a la Révolution. Jo, però, allò que escolte amb més èmfasi és nació i pàtria, per desgràcia, tot i que estat s’entén com a vocable revolucionari, a priori, i administratiu, després, va perdent força. Eixa fórmula que ja ha anat obrint-se camí amb les noves creacions administratives de fora d’Europa, ara està en decadència.

Veritat que tot sonaria diferent així?: Todo por el país o país o muerte. Fins i tot hi podrien cabre en eixe conjunt l’ecologia i els pobles buits de les zones deshabitades. També m’agradaria escoltar com li diuen a algú el salvapaís, ja que tindria una connotació positiva front al malaurat salvapátrias. Tot i això, ara que s’apropen les eleccions més testosteròniques que hi ha hagut en molts anys a la pàtria, els paisans les observarem amb la claredat que ens caracteritza. En fi...

Salvador Sendra

Democràcia.

Sea como fuere, una cosa es cierta: Que los dos grandes bloques de poder descendente y jerárquico en toda sociedad como conjunto, que son la gran empresa y la Administración pública, no han sido hasta ahora ni siquiera rozados por el proceso de democratización. Y mientras estos dos bloques resistan la agresión de las fuerzas que presionan desde abajo, no puede decirse que se haya producido la transformación democrática. Ni siquiera podemos decir que sea realmente posible esta transformación. Sólo podemos decir que si la avanzadilla de la democracia se midiera de ahora en adelante por la conquista de los espacios ocupados todavía por centros de poder no democráticos, son tales y de tanta importancia estos espacios, que la democracia integral —en el supuesto de que sea una meta no sólo deseable, sino también posible— se halla aún lejana e incierta.

Norberto Bobbio, Democracia directa y democracia participativa.

Tu lector que t’apropes a aquest blog, fes el favor, torna a llegir el paràgraf anterior. Pensa-ho bé, i deixa un comentari.