MUCHAMIEL

Muchamiel és un municipi de la província d'Alicante que està prop de la capital i que, en gran part, està habitada per persones que treballen a Alicante, però que volen una casa amb jardí i tot això que hi ha ara per moda: un adosado!

Muchamiel és una paraula composta formada pel quantitatiu mucha i el substantiu miel. D'entrada, ja es pot aventurar un poble dolcet i abundant: quantitatius i dolços, com en el paradís musulmà. Ui! Perdoneu-me, per l'amor de Déu, perquè acabe d'escriure musulmà en un text que hauria de contindre només formes cristianes.

No entenc per què han volgut canviar-li el nom, a Muchamiel, i posar el dialectal Mutxamel, que no significa res i no agrada els seus habitants. Però, no patiu perquè a poc a poc anirem reconduint esta estranya situació i canviant eixes paraules imposades per unes altres d'integradores que “todos entiendan”. Esta reivindicació ja ha començat.

La primera opció era la de canviar el nom d'un carrer que es diu Enric Valor per un nom agradable per a tots i tots (altra volta masculí), per a la qual cosa es va proposar Enrique Valor. No va resultar perquè hi havia qui deia que els noms no es canviaven... Sort que no ho sabien quan van posar Jaime I a uns premis de la Generalidad!

Finalment, i sabedors que allò més integrador és España, s'ha optat per usar eixe nom per substituir eixe de Valor. Tots i tots (altra volta masculí) estaran d'acord amb la democràcia i amb la troballa fantàstica, harmoniosa i estètica que suposa la paraula España. Muchamiel és España i España és Muchamiel, recordeu-ho ara que estaria bé replantejar, de nou, la vertadera, abundant i dolça denominació, com passarà a Calpe o com si estiguérem a Torremanzanas (molt evident, el significat) o a Jávea (que deu derivar de ya vea: immediatesa i visió: qui sap!).

Salvador Sendra

PD: Perdoneu per escriure en “dialecto”: se m'ha passat.

UN PASSEIG AMB KIERKEGAARD

El Tractat de la desesperació és un llibre realment encisant i ben escrit. A la fi, no hem d’esperar una fórmula redemptora, sinó més bé al contrari: una constant dialèctica entre allò humà i la divinitat. Tota l’obra gira al voltant de la manera en què es pot creure en la salvació eterna sense deixar de ser humà, i dic creure en el sentit cristià de la paraula. Qui no ho és, està exempt del dilema i salvat d’eixa desesperació constant que suposa la tensió entre humà i diví; entre la vida i l’ideal.

Viure comporta actuar, i l’acció suposa contradir el model ideal del cristianisme, ja que hi ha el pecat. El pecat és la negació de la vida, i les persones han de prendre consciència que, com a humanes, són pecadores. D’altra banda, per no pecar no s’ha de viure, o siga, s’ha de renunciar a ser humà i emular la divinitat, cosa que, en si mateix, ja és un pecat. La distància entre Déu i l’home és abismal i insalvable, i s’ha de viure per morir i retrobar-se; no es possible no viure. Ícar va intentar alçar el vol massa prompte i tots sabem com va acabar...

Llegint l’obra se m’ha acudit que s’assembla a un passeig terapèutic pel camp, on per avançar s’ha de xafar alguna planta i espantar algun animal. Si prenem consciència d’això, de la natura com a ideal i puresa, no passejaríem, ni tan sols per camins transitats, perquè estaríem neguitosos ja que, a causa del nostre pas, estaríem obstruint el creixement de les herbetes. Desesperaríem pel simple fet de transitar i desesperem pel simple fet de viure. Els animals i les tribus, però, no tenen eixe problema; ni se’l plantegen.

Per a l’autor, l’existència de Déu és la manera en què els humans terrenals prenem consciència d’allò universal, però com a humans, estem –i devem estar— sempre en eixa constant dialèctica perquè no podem, ni devem, deixar la nostra qualitat humana: tornem a recordar Ícar, que se’n va oblidar. Ara bé, durant el nostre trànsit, el pecat ens angoixa –xafem herbetes— i hem d’aprendre a viure amb eixe sentiment que va creixent, de manera exponencial, en el transcurs de la vida –del passeig—, si es pren consciència de l’ideal. L’ideal, però, no és més que això: un ideal. En certa manera, el text, en la seua totalitat, és una crítica a Hegel, en temes racionals, ja que el filòsof alemany no tracta les persones com a individus kierkegaardians.

La vida enfrontada a l’ideal; la fe enfrontada a la raó; el cristianisme enfrontat al paganisme; l’home enfrontat a Déu... Tot el pensament de Kierkegaard gira al voltant de la dialèctica, i la dialèctica li crea desesperació perquè no li aporta cap de punt ferm al qual ancorar-se. Però viu qüestionant-se la vida, i això és prendre’n consciència. Alhora, eixe és el primer pas per ubicar-se en el món, i l’angoixa és el preu d’eixa presa de consciència. La resta tracta sobre la manera en què serà avaluat, tot i que és conscient que la vessant humana ha de sobreposar-se a la inacció. Després, Déu provirà!

La resta dels detalls que fonamenten el text, o siga, la relació entre la seua vida i la manera en què és avaluat per la resta d’humans, segurament marquen el rerefons de la seua obra. Ja sabeu: l’amor, el menyspreu a què el van sotmetre els representants de la divinitat en el món, la manera en què l’autor els va qüestionar, les relacions afectives i socials... Però això ja és la lletra menuda que, de moment, no m’interessa més que per ser la causa que el va dur a escriure sobre la fe i la vida.

Salvador Sendra

EL BEVEDOR D’AIGUA (I CLARA)

Espere no perdre mai la capacitat de crítica i de entendre allò que s’escriu entre línies per desmantellar les fal·làcies i els missatges subliminars. Jo, però, bec vi i cava, i deu ser esta la font de l’energia que em prové de la capacitat esmentada; eixa i ser pobre, o siga, el fet d’haver de treballar per viure, que ja és suficient per considerar una persona com a pobra. Si, per contra, fora ric, no treballaria i tindria més temps per recrear-me amb l’estudi i l’anàlisi, cosa que significa poder beure més vi i cava!

Ara, i tornant al llibre de referència de l’escrit anterior (El malogrado), he d’esbrinar algunes incoherències que tractaré com a reflexions... Ja al final del llibre, Bernhard tracta la política de manera més directa. Al llarg del llibre, la tracta de manera constant, tot i que poc perceptible per al lector. Curt i ras, Thomas considera indigna qualsevol persona que haja de viure del seu treball. Ell –i els seus companys— són uns panxes plenes que viuen de la faena feta pels seus pares i avis: viuen de la renda acumulada pels altres i, fins i tot, detesten eixos que els han permés viure així, pensar així i escriure així, i així ho demostra, critiquejant en nombroses ocasions els seus avantpassats.

En les darreres línies, fa un al·legat contra el socialisme –en general, però sota l’exemple de l’austríac— qüestionant la seua manera d’entendre el govern. Sense entrar en el fons de la qüestió, perquè no vull fer-ho –no puc jutjar una cosa que no conec—, si que hi ha falsos arguments. Hem de tindre en comte que publica l’obra a 1983, i que viu molt feliç a Madrid, cosa que no para de repetir. A la seua fantàstica ciutat governava Tierno Galván!, i cal recordar-ho. A més, a l’Estat, ja estava Felipe González de president. Estos detallets són suficients per capgirar el seu argument.

Potser, però, l’escriptor estava tan allunyat de la realitat que no se’n va ni adonar, que també és possible... Resumint, l’home estava tan absort en la seua vida contemplativa que no s’havia adonat que les coses no giraven al voltant de la desamortització que, a més, va ser un efecte del pensament liberal. A Àustria, a més, sempre hi ha hagut extrems, com per exemple l’escola de l’economia liberal –la de Carl Menger— que fou substituïda pel altre poderós pensament: el postmarxista de Frankfurt d’Adorno, Horkheimer i companyia. Supose que el segon assentaria les bases d’eixe socialisme que tanta nosa li feia.

No obstant això, crec que el seu vertader oposat va ser Wittgenstein, que va donar tota la seua immensa fortuna heretada per dedicar-se a treballar per subsistir. Però era liberal, supose. Bernhard era un descontent nihilista, escriuen pertot arreu, però jo crec que més bé era un classista recalcitrant, que estava en el seu dret de ser-ho i que, a més, s’ho podia permetre. Ara, però, he fet la crítica definitiva a la seua obra i al seu pensament que no està escrit en el text, sinó que està apuntat entre línies i desvelat pel cava i el vi.

Salvador Sendra

EL BEVEDOR D’AIGUA

Ja d’entrada, la cosa que més m’ha captat l’atenció és la d’autodenominar-se bevedor d’aigua, però he acabat el llibre de Thomas Bernhard perquè això ho ha escrit al final; si ho haguera esmentat al principi, difícilment hauria pogut seguir. A la fi, s’ho ha valgut la pena per uns aspectes que ara descriuré.

El llibre El malogrado no té capítols ni cap punt i a part: es tracta d’una sola peça en què l’autor reflexiona sobre la vida de dos dels seus amics: dels seus dos amics. I de la seua mort. Quasi escric que l’escrit pren un ritme trepidant per la seua concentració de reflexions, però no es pot dir que siga així, ja que és una espiral en què, constantment, explica i reexplica cada idea i apunta apreciacions, sovint contradictòries, d’allò que és la història narrada en primera persona.

Cap cita textual i cap descripció objectiva, ni hi cal, tampoc. El ritme sovint enllaça amb el del mateix pensament, però sense seguir la dinàmica marcada per Joyce a l’Ulisses: ho fa amb un segell propi. L’espai temporal s’allarga a uns quants dies, des dels quals s’endarrerix i s’avança en el temps i en un espai determinat entre Àustria i Suïssa, des del qual fa referències a altres indrets per explicar la seua vivència, i la dels seus amics.

Llegireu en les crítiques, molt més profundes que la meua, que és un autor descregut, —nihilista, en diuen—, però, personalment, caldria apuntar directament a una malaltia, si s’hi poden considerar així les constants repeticions de paraules en breus espais per emfatitzar allò que tracta, sense fer servir gaire pronoms i, sovint, abusant dels personals per no usar-ne de possessius en una mena de fuita de les relacions de pertinença com ja he observat en alguns autors austríacs de l’època —Wittgenstein.

Repeticions i més repeticions; dites i desdites; absència notable de pronoms de tercera persona; abús de pronoms personals; escrit sense capítols i sense paràgrafs. Crec entreveure que per tractar les disfuncions de les persones que tracta està demostrant les pròpies, sense amagar-ne ni fer-ne ostentació; o sí. Glenn Gould és la figura sobre la qual pivota la resta de vides: la seua llum i la seua ombra; la manera en què pot afectar, personalment i creativa, la relació amb un geni. L’art de crear i l’art de viure entren en contraposició per explicar que, per a ell, no hi poden conviure dignament. Neurosi. Possiblement, sí.

Realment, i des de la meua percepció, m’ha sorprés que no apareguera Rakhmàninov fins a la pàgina noranta-cinc, quan jo l’he tingut present des del principi... Finalment, es tracta d’una altra descripció d’un geni, en este cas Gould, i el rus sobrava perquè podia enterbolir la llum del protagonista i el seu caràcter particular.

Gràcies, Rubén!

Salvador Sendra

ÉS PASQUA I FA CALOR: MARGARIDA ESTÀ NUA

 

Com la música de Shostakóvich, aporta elements nous de total trencament amb el passat barrejats amb al·lusions directes a peces anteriors i a altres compositors. Ironia i metàfora per eludir la censura i pena i dolor per allò que no es pot ser, així és la novel·la que acabe de llegir de Mijail Bulgàkov.

Assaig novel·lat o novel·la assajada? Simplement novel·la, però hi transiten elements reals barrejats amb altres de fantàstics que es fonen en les explicacions i el desenvolupament de cada acció, sobretot durant la primera part, curiosa i inquietant. La segona, previsible i conciliadora, ha estat altra cosa.

Com Goethe, el mal pren força en contraposició a allò que considerem com a bo. Les moltes cares del diable i la dualitat divina s’assembla a una mena de llum negra capaç de desvelar els amagatalls de la brillantor històrica, en què ni els bons són tan bons ni els dolents són tan dolents, i on cada element aparegut en l’escena produïx la pròpia ombra en contraposició al focus.

Sense Virgili i sense moure’s pràcticament de l’apartament, els personatges transiten per l’escena i Bulgàkov els situa on creu que els deu ubicar la història, infligint-los, també, el càstig oportú. El món de la literatura, del teatre, de la crítica i de la música soviètica passa pel sedàs de l’autor, tant en els esdeveniments com en el seu judici.

L’amor tot ho pot i, com en el cas de Paolo i Francesca, a la Divina comèdia, fins i tot a la profunditat de les tenebres hi ha una esperança de llum. El diable tenia clar que no volia saber-ne res, d’històries d’amor –de dones enamorades, en deia—, i a la fi s’hi capfica. El final ens és del tot previsible.

Pilatos resulta exonerat de tanta pena. Bulgàkov, però, hauria d’haver sabut que si calia alliberar algú del sofriment etern, eixe era Herodes, falsament acusat per sant Mateu al seu evangeli. Però, i Judes? També enamorat, cau envoltat d’una conspiració de què n’és un mer actor; no reconeix cap pena perquè no n’és conscient, d’haver de penedir-se de res.

C’est tout!

Salvador Sendra

LA NEGACIÓ DE L’OCI

 

Això d’«aprofitar el temps» és la dita més estúpida que he escoltat mai; i n’he escoltat de ben estúpides! Desconfie de la gent que matineja. Està clar que hi ha dies en què no pots permetre’t fer altra cosa, però quan no treballes t’has d’aprofitar dels beneficis del llit. El temps no es pot pot mesurar a partir de les coses que hi pots fer en un segment horari, diari o setmanal, sinó, més bé l’únic moment en què es dilata és quan no es fa res; quan es dorm o quan es descansa, i si es pot fer tombat, millor.

Estàs gitat, recordant coses o planificant-ne, d’altres. Eixe és el vertader temps de cada persona i l’únic moment en què s’és l’amo de la temporalitat. Des del present, et trasllades cap al passat i quina és la millor manera d’optimitzar eixa estona que multiplicant les funcions del present? A més, des d’eixe precís instant, planifiques el futur, o siga, que també t’hi trasllades. Fer coses i més coses no et fa multiplicar el temps; si més no, et fa perdre’n en les múltiples accions que intentes embotir en cada moment. Una bona sobretaula, també el dilata, el temps, quan parles amb les amistats d’esdeveniments passats o de projectes futurs.

La resta de casos, eixos d’intentar afanyar-te o de matinejar per fer més coses, no et permeten optimitzar cada estona perquè et fan viure en un constant present que no és més que una acció darrere d’una altra. A la gent a qui agrada dormir, cada moment li somriu perquè ha entrat en el present repensant el passat i plantejant el futur.

Ara, a Pasqua, em sorprén la quantitat de persones que hi ha fent esport i altres activitats; cansant-se abans de dinar i arrossegant la fatiga cap a una vesprada que no els permet fer gaire coses. Si s’alçaren tardet, s’adonarien que el dia els somriu i que les normes aplicades per a la productivitat laboral no són compatibles amb les de l’oci i les del retrobament personal, que requerix de meditació i de descans, de passat i de futur, o siga: de llit.

Juan Ramón, el benvolgut rector del meu poble, deia que si una activitat et feia alçar-te abans de les onze, ja no era negoci, tot i que, si ens plantegem el tema des de l’etimologia, és el negoci això que et fa alçar-te matí i no l’oci, perquè la primera opció nega la segona i la més important. Ara, però, es temps d’oci: descanseu.

Salvador Sendra