Temps fa,
estant per Alemanya d’Erasmus, vaig
coincidir amb un xicon saudí per nacionalitat però racialment
negre. De fet, ell i els seus pares, eren d’origen sudanés. A
Alemanya estudiava medicina. Cal pressuposar un alt coeficient
intel·lectual en algú que segueix uns estudis complicats plens de
termes en grec en un medi germanòfon no sent ni el grec ni l’alemany
la seua llengua materna, l’àrab. Aquest xicon, es queixava de que
a Alemanya no era lliure
de fer allò que l’Islam ordena fer. La frase em va xocar i el vaig
intentar convèncer que si fas allò que t’ordena algu, indiferent
de qui, ja no ets lliure... Millor dit que fet, tasca impossible.
Respecte de la llibertat, Freiheit
quan parlava amb mi, només semblava saber la closca fonètica
externa però no el significat, l’abast intern.
Recentment
m’he trobat amb un cas semblant, per la premsa però. Una cineasta
egípcia, de nou algú a qui se li pressuposa un coeficient
intel·lectual si no altíssim sí per damunt de la mitjana. Algú
versat en captar el món exterior per recrear-lo posteriorment amb
imatges pròpies, i que ha decidit de manera voluntària filmar la
seua pròpia ablació del clítoris.
Es xifra el progrés per allò
anacrònic o brutal que anem com a societat a petita escala o com a
espècie a major escala deixant enrere. Quan els talibans volaren els
Budes de Bamiyan molts vegeren un acte d’ignorància, i quan
amputaven mans a lladres en directe la repulsa era pràcticament
unànime i no únicament fora del món musulmà. Ningú hui en dia
estaria disposat a cremar dissidents religiosos mitjançant fogueres
com a l’Edat Mitjana cristiana ni a Mèxic ningú s’imagina
reprenent sacrificis humans als deus asteques i altres. Això és el
progrés, superació de barbarisme.
El
particular cas específic d’aquesta cineasta egípcia que ha
decidit filmar la seua pròpia mutilació genital és, com a mínim,
curiós. Ho ha fet a esquenes de la seua família, libanesa resident
a Egipte. L’ablació del clítoris és una tradició nilòtica
preislàmica que no s’observa al Líban. Així, la xicona, filla de
libanesos que no aprovaven el fet ha decidit fer-ho per ella mateixa:
“Ahora soy una señora, mi padre y hermano ya no pueden
decirme qué hacer. Ahora me casaré con un marido que será todo un
hombre que me dará varias palizas al día" (El País, 19
d’abril del 2019)
Segons s’informa a l’article
la pel·lícula fou presentada al Festival de Cinema Africà de
Tarifa a Cadis. Em pregunte jo, centrant-se en filmar l’organ
sexual femení i presentant-se com a porno o amb la subsegüent
carnisseria per a passar al gènere gore???
Fora bromes,
mai entendré com es va passar d’una òptica grecorromana on la
lògica no especulativa (particularment en el cas romà) era TOT a
una visió semítica de mortificació i patiment en aquest món per
tal de guanyar-ne un altre en morir. Els nombrosos sants que
s’autocastraren, l’ascetisme rigurós, la negació de les
passions, l’antivida. Per a què viure una antivida, per a què
automutilar-se...
Darrerament
sembla que he ofés sensibilitats en posar algunes piulades referents a la
possibilitat d’escorxadors comarcals. La qüestió és que des de fa un temps s'ha encetat un
moviment perquè hi haja un escorxador comarcal a la Marina Alta -hi ha un projecte, almenys, gestant-se-.
Com no tinc la fe dels neòfits, com que he vist i viscut el que va passar als
‘80 amb els escorxadors municipals, com que tracte ser seriós amb les coses de
menjar i m’indignen les xarrades de barral buit, he tractat de posar posar un parell de coses al lloc. Sembla que a alguns els ha pegat tort. Crec què per no entendre o no voler entendre alguns conceptes bàsics. Que amb aquest post vull aclarir.
Abans
de començar m’agradaria deixar clares, no caldria però bé, un parell de coses. La
primera que estic tant o més a favor d’un escorxador comarcal o de proximitat que
ells. Entre altres coses, perquè jo xafava escorxadors des de ben menut, per estima a l’ofici de mon pare, per respecte a la gent que estimava els animals,
que en tenia cura i que buscava carn de qualitat en els anys del clembuterol.
La segona cosa, que qualsevol projecte que es propose al respecte ha de ser un èxit, o pel
contrari, s’enterrara totalment la possibilitat que els escorxadors
comarcals, de proximitat, o com es vulguen dir, reapareguen.
El
paper de les administacions.
Una
de les tonteries més grans que es diuen, és que no hi ha voluntat de les
administracions i que la culpa és dels funcionaris de les administracions que
no obstaculitzen els projectes. No saber com funcionen les institucions és trist. Confondre el paper de les persones que intervenen també. El més curiós és que alguns
dels que diuen això són els primers en maleir l’Estat, els polítics i els funcionaris, alhora es dediquen a alabar
la llibertat d’empresa, però quan no volen treure pasta de la seua butxaca,
dubtant de la viabilitat del projecte, volen que els ho faça "l’Administració".
Car, si no va bé el projecte, ells no palmen pasta. Però la palmem tots. Eixa gent em sembla que tenen la cara massa dura.
Igual no s’han adonat com funciona l’administració, i que no vivim
-quan a ells els convé- a l’URSS, sinó a un societat on el paper de l’Estat, malauradament, s’ha anat aiguant-se. Les administracions, en la prestació de serveis, juguen dos
papers:
a)Per una banda, són els únics que
presten uns pocs serveis exclusivament, serveis bàsics que el ciutadà ha de
tenir necessàriament; alguns d’eixos serveis els poden gestionar privats.
b)Per altra banda, allà on les
activitats econòmiques que poden ser prestades per persones privades no han de
ser prestades per l’Estat, exceptuant serveis que tinguen certa importància i
puga haver-hi un interés públic o general.
Òbviament,
un escorxador seria un servei d’aquest segon tipus. Tenint en compte les
circumstàncies, podria considerar-se que hi ha un interés públic o general, que
pers’hauria de justificar. No obstant
això, hi ha motius de sobra per justificar-ho, encara que no entraré en eixe
tema. Ara bé, que siga públic no vol dir que s'hagen de tirar els diners i que la inversió no s'haja d'amortitzar o que no s'haja de tenir en compte criteris de viabilidad económica. Justament el que volen els enemics de "lo públic" són inversions fracassades, i no els podem regalar cap tanto.
Tornar
als escorxadors «com els municipals»?
Allà pels ’80 els
escorxadors eren municipals, car jo era un xiquet, i del seu funcionament només
sé el que em contava mon pare, o el que jo recorde del que, em contava. Més o
menys, crec que no m’enganye si conte com segueix.
L’Ajuntament no
sabia del que allí passava, només posaven un bidell que obria de bon matí, cap
a les 4 o les 5, i cobrava una taxa. La taxa la pagaven els carnissers, i ells
directament es posaven en contacte amb els ramaders o corredors i feien la
compra. Supose que hi havia algun d’ells que la coordinava, perquè sovint es
partien les canals, segons les necessitats de cadascú. Hom podia agafar dos
canals i mitja de porc, sempre que haguera acordat amb un altre l’altra meitat. Als “matarifes”
també els pagaven els mateixos carnissers. Cobraven per animal, els coders, els
porcs i les vedelles tenien preus diferents.
A partir de les 5
del matí, o fins i tot abans, arribaven els ramaders o els corredors i
descarregaven. Gairebé tots eren la zona. Noms que recorde encara: el Canya de
Pedreguer, tenia ovelles i una vegada en va portar al seu corral perquè li
digueren que necessitaven 5 o 6 corders més -el transport el feia amb una Citröen d’aquelles mítiques amb els corders amontonats i amb les pates lligades, hui en dia el condemnarien
pernalment per maltracte animal-; els porcs, els solia portar Sevila d’Altea; i
Vicent de Guadassuar portava les vedelles.
Cap a meitat matí
anaven passant els carnissers i s’enduien les canals. En tot el dia -perquè a
vegades hi havia tants animals que mon pare contava que a l’escorxador de Dénia
veia eixir el sol per una finestra i pondre's per l’altra- no passava
mai un veterinari per allí. La neteja es feia amb una mànega i una granera, res
de sabó ni desinfectant. La sang, restes de butzes i la merda dels animals solia acabar als
barrancs, quasi tots els escorxadors estaven al costat d’un barranquet.
Aleshores es
venien també les pells, no sé qui se les quedava, però les pagaven bé. Quan mon
matava a casa, una vegada van tancar els escorxadors, i venia els corders de
contraban al mercat de Dénia, portava les pells a un pelleter d’Ondara. Supose
que les pells se les quedarien els carnissers i amb la venda d’elles els donava
de sobres per pagar les taxes dels escorxadors.
Tot açò es va
acabar amb l’entrada a la Comunitat Econòmica Europa, encara que des d’abans ja
anaven apretant amb les normes. Sí era normal. Qualsevol de vosaltres que
vegera allò, sentiria tant de fàstic que no tornaria a menjar carn. Olor a
sang, butzes, merda i milions de mosques donant voltes, sense ombra de cap
sabó ni desinfectant.
Eren altres temps
i era altra gent. Era un altre món que s’ha esvaït, que se n’ha anat. Per
sempre més.
Impossible un
escorxador comarcal hui en dia?
Una de les coses
que va eixir al fil de piulades és que un “alt funcionari” de la administració
valenciana havia dit que els escorxadors comarcals eren inviables. Doncs sí, té
raó. Si el que es vol és un escorxador com els d’abans, sí. Hui un escorxador
no el pot posar una administració, siga la que siga, que vaja un bidell a obrir
i tancar, i que la merda, les butzes i la sang acaben al barranc. Les coses són
molt més complicades. Però òbviament no impossibles. A més a més, ja no hi
ha tants carnissers com hi havia abans, el mercat de la carn ha canviat. Un
escorxador s’ha d’adaptar a eixa nova realitat. Hui en dia no
poden els productors i els interessats trobar-se a un escorxador i que cadascú
agafe el que “li toca” i se’n vaja sense més.
Cal estudiar la
viabilitat d’un escorxador; veure l’abast territorial que es vol que tinga;
veure si pot amortitzar i si es poden cobrir les despeses; veure a quin públic
t’has de dirigir; veure qui pot i està disposat a comercialitzar el producte
que isca de l’escorxador; cal saber també com eixirà la carn de l’escorxador
-eixiran canals o eixirà després de l’especejament-; cal
preveure com i qui gestionarà tota la burocràcia -traçabilitat, control de fred,
documentació dels veterinaris, etc.-; s’haurà de plantejar quina de les opcions de
gestió es pren i resulta més adequada; Etc.
En resum cal un
projecte de viabilitat. No empre l’expressió “projecte de negoci” perquè l’escorxador
ha de ser un instrument per recrear -tornar a crear des d’uns altres fonaments
d’acord als temps que vivim- tota una economia, replantejar-nos les activitats
agropecuaris i l’alimentació, donar mitjans de vida als pobles més rurals i canviar
la nostra relació amb l’entorn. Però no podem deixar de banda que la viabilitat
econòmica és una element fonamental, almenys s’ha de generar allò que siga
suficient per pagar els costos i despeses fixes, i, també, tots els actors
interessats han d’eixir beneficiats.
Una vegada hi haja un projecte de viabilitat, que siga realista, ben pensat i ben treballat, amb solució per a tots els problemes que es puguen plantejar, seria el moment d'anar a les administracions, buscar i tocar les portes correctes, totes, per poder dur-lo endavant. Anar abans, sense tenir les qüestions clau resoltes segurament portarà al fet que no t'òbriguen cap porta o que et contesten el que va dir "l'alt funcionari", que no es viable, i ell no et farà el pla de viabilitat, entre altes coses perquè no és la seua feina.
Plantejar la
qüestió com un tornada a Arcadia no és el camí. L'Arcadia si va existir mai, no
estava ací. I, en tot cas, si va existir, nosaltres no estem
preparats per tornar a allà. No podríem viure allí.
Reitere: No hi haurà moltes oportunitats de
fer projectes d’escorxadors viables, un escorxador públic que fracasse serà un llosa
més a la tomba.
Això era tot el
que volia dir, però crec que no em vaig explicar bé, donava coses per enteses perquè
pensava que la gent sabia com anaven les coses.
Almenys espere haver desfet algun malentès. No estic en contra de què es
faça un escorxador, estic en contra de que es faça mal, i com no sé com està
plantejant-se, només volia dir: iep, no és tan fàcil.
Qui vullga saber
què vaja a Salamanca que jo ja done el tema per tancat, m'haig d'ocupar d’allò que
és assumpte meu, i Pares té la Santa Mare Església.
Epíleg.
Fa uns anys vaig
veure un reportatge sobre un escorxador del País Basc. El reportatge és diu “Erralde:
el sabor de un sueño”. Vos recomane que el veieu:
Erralde era un
escorxador, era perquè al 2012 el van tancar, que va arribar a matar 9.600
bovins, 9.000 d’ells criats a Euskadi. El van clausurar per incompliment de les
normatives europees. Erralde ha tractat d’adaptar-se i reobrir, però a dia de
hui encara no ha reobert. Servisca d’exemple del que he exposat.
Tinc
ja una edat en què podria fer valer la paraula experiència,
però sempre m’ha semblat un argument massa feble i subjectiu que
només hi val si l’altra persona, o les altres, tenen fe en allò
que diràs o en qui ho diu, que eixa és l’altra cara, la del
maestro. En ambdós casos, tant hi fa, s’hauria de prohibir
com a argument perquè, automàticament, es preveu la buidor de
l’exposició següent.
Tinc
ja una edat en què l’experiència que he assolit al llarg dels
viatges i dels descobriments em du a pensar en dos dels indrets més
fascinants –com a ciutats— que he gaudit mai. El temps i les
circumstàncies són culpables, en bona part, de les experiències,
ja que ara no deuen ser com les recorde. Una és Katmandú, on al
rompre el dia es fonen els mites i la racionalitat; les ofrenes als
déus, on els ramats de gossos engarlandats corrent pels carrers,
ensumant l’encens, donen pas a l’obertura dels comerços i a
l’activitat de la gran ciutat. L’altra és Iquitos, on només
s’hi pot accedir amb avió o amb vaixell per l’Amazonas, on hi ha
la barreja dels indígenes que hi acudixen a aprovisionar-se i els ja
establerts, algun guiri i alguna persona que busca
l’ayahuasca...
Hi
ha qui diu que amb els llibres es viatja... Innocent o ignorant?
L’olor, el sabor, el tacte, el contacte, els idiomes, les
necessitats, els transports, els diners... On està tot això en un
llibre? Jules Verne no va eixir mai del seu poble, i va escriure els
grans llibres d’aventures mai escrits. Kant, el filòsof
il·lustrat, tampoc va eixir mai de la ciutat on vivia, diuen, però
sabia de tot, i sense experiència. Apassionant, no? Doncs no... Un
llibre mai no podrà substituir un viatge, per bo que siga; la
imaginació té més limitacions que pensem. Ara bé, hi cal fer una
apreciació: l’ayahuasca. Perquè diuen que amb el viatge que
t’espolsa, veus, ensumes, toques, parles... i pagues! Això sí que
deu ser un gran viatge que es fa sense moure’s de casa.
Una
interessant pregunta que requerix d’una reflexió profunda. Ara ja
no està de moda perquè la gent ja no hi parla, però continua
present en les nostres vides i les nostres butxaques. Primera
afirmació: perquè hi haja una economia potent, cal que els diners
circulen. No hi ha ni més diners, ni menys... però si no belluguen,
estem enfonsats en la misèria. Com s’explica això? Perquè, si jo
m’havia de gastar 60.000 euros, per exemple, en unes vacances
d’estiu i no me’ls he gastats, els tinc encara, no? Segona
afirmació: no importa que jo tinga els diners; l’economia va
malament! Però, si me’ls gaste, va bé.
M’he
de comprar un cotxe de 200.000 euros però, com que no estic segur de
l’eficiència energètica, no el compre. Tinc els diners al banc i,
per tant, no he tingut una despesa innecessària, que sempre s’ha
considerat una mala inversió, com la de les vacances, però estic
fotent l’economia! Que jo tinga els diners importa poc, per a
l’economia; allò que volen és que em gaste els que tinc i els que
no tinc perquè tot rode com cal.
Si
perquè l’economia funcione millor—tercera afirmació— ens hem
de gastar els diners que no tenim, i esta pràctica s’estén a cada
individu, em fa pensar en la bola de neu que creix fins que provoca
un allau que no es pot aturar perquè els diners que es deuen ja són
massa per poder-se pagar, per bé que el bon funcionament de
l’economia reclame mes crèdit. Aleshores –quarta afirmació—,
hem viscut per damunt de les nostres possibilitats i el banc s’ho
queda tot i perd efectiu, mentre que nosaltres perdem el capital que
hem invertit. Finalment –cinquena afirmació—, l’estat li
entrega diners –li’ls regala— perquè ha fet un considerable
esforç per al bé de la ciutadania, ja que no és el moment de
subhastar els productes perquè no hi ha liquidesa, entre altres
coses, perquè se l’han quedada tota els bancs.
Lliçons
de la crisi de 2008. Ara repartixen diners perquè la gent respire i
els bancs no s’ho foten tot. Amb el temps, contrastarem els dos
models i en traurem conclusions.
No
us podeu ni imaginar com n’estic de content,de l’enllaç entre
Caixabank i Bankia! Per fi tindrem un banc realment gran que servisca
com cal els interessos dels particulars i, com no, els de la nación.
Ja era hora que arribara una decisió de pes sobre una economia
desgastada per les crisis i que mirara cap al futur amb sense miopia.
La meua enhorabona a la parelleta de pitxonets!
A
més, com en cada casament, s’ha de fer un regal adient. I jo
propose que el regal de les persones honrades i treballadores siga
donar-los els vint-i-dos mil milions d’Euros que deuen a l’estat.
Eixirem a vora cinc-cents euros per persona, o siga, uns mil per
parelleta. A nosaltres, eixos diners no ens suposen res, perquè som
un poble que, a més de ser alegre i combatiu, també és estalviador
i faener. Vaja, que ho tenim tot!
D’altra
banda, amb eixos dinerets, la parelleta pot començar una nova vida
que nosaltres també gaudirem, tot i que de manera indirecta, quan
ens anuncien la quantitat de beneficis que assolixen i quan ens
alegren amb notícies sobre els acomiadaments i els tancaments de
sucursals que, en el fons, no són altra cosa que favors als
treballadors i als usuaris –que ja s’entenen bé amb les noves
tecnologies. Al cap i a la fi, és una racionalització de l’espai
i del temps, i una reestructuració necessària de la plantilla.
Com
m’alegre per Fainé, que no parava de publicar posts
sobre la felicitat i que, per fi, l’ha trobada. La felicitat, al
final, no és altra cosa que estar a gust i conviure amb la parella
adequada, i ell sembla que l’ha trobada. Em desfaria en elogis però
no vull semblar-vos excessivament embafós, així que, una volta
expressat allò que sent, només queda dir que València és la
ciutat escollida per a les noces i que, per extensió –perquè açò
no té gaire importància—, l’enllaç multiplicarà per
tropecentes mil l’activitat econòmica del Cap i Cassal.
100 anys abans, Kierkegaard no
podia ni imaginar la contundència de la seua anotació. Vam haver
d’esperar fins que es publicaren les investigacions sobre la
relativitat per adonar-nos d’allò que Søren va anticipar molt,
moltíssim temps abans: l’home sense esperit, no és res. O dit per
ell: «L’home és esperit. Però, què és l’esperit? L’esperit
és el jo». En la recerca del ser, hi calia de l’esperit i de la
religió per completar les opcions.
Ara bé, fora de la religió, hi
pot haver eixe jo? No. I, què passa amb els filisteus? En principi
es deia que no tenien opció de trobar-se a causa de les seues
mancances espirituals. Després, amb l’auge de la ciència hi va
haver una bona dosi d’optimisme perquè el ser hi tenia cabuda en
la racionalitat que voltava uns pocs principis inqüestionables,
mentre que allò que restava obsolet era qualsevol relació amb la
fe. Però, que passa perquè el gran referent de la ciència del
segle XX trastoque això que tant havia costat aconseguir? Anem per
parts.
Kierkegaard va apuntar a meitat
del segle XIX que «Déu és la possibilitat pura». El filisteu, com
a persona no creient, es trobaria sempre en la probabilitat i
allunyat de la possibilitat, tot i que allò possible sempre pot
trobar un reducte molt minvat en allò probable... Dins de la
probabilitat no hi pot trobar Déu i, per extensió, se sent incapaç
de conéixer el ser. Però, amb les noves modes científiques, hi
havia gent que creia que mitjançant la investigació es podia
superar allò probable per accedir a allò possible, fins que arribà
Einstein i ho desmuntà tot: la Relativitat s’obri pas per refermar
Kierkegaard com a profeta de la desfeta laica. Amb la teoria de la
Relativitat es van posar en dubte referents inqüestionables fins al
moment i, per tant, es va revifar l’alé espiritual.
Necessitem una secció dedicada
al temps perquè és la part més llegida i comentada per la gent.
Una publicació seriosa ha de tindre’n una que, després, es pot
eixamplir cap als desastres naturals i acabar tractant sobre els
forats negres –els de l’espai— i l’evolució de la cotització
de la borsa, com no! Per tant, no hi ha res millor per començar que
posar-s’hi.
Esbrinant els mapes, l’europeu
i l’americà, sobre què pot passar en la meteorologia del pròxims
dies, i comparant les evolucions dels dos referents principals per a
realitzar les previsions de futur, el meu equip i jo ens hem adonat
del desplaçament, en les capes altes de l’atmosfera, d’una borsa
d’aire polar des de la Sibèria que, en breu termini, travessarà
l’Europa oriental i central i se situarà al Mediterrani. Hem
passat uns dies de calor al llarg del més passat –a agost— que
han provocat l’escalfament de la mar i dels cotxes, i, amb ell,
l’augment de l’evaporació dels guanys dels bancs durant l’última
dècada, cosa que es pot observar en la humitat excessiva que hi ha
vora la mar.
Però, què passarà ara quan
l’aire fred se situe sobre el Mediterrani? Per tractar-se d’una
evaporació excessiva, el xoc amb la massa d’aire fred comportarà
un desequilibri atmosfèric que, carregat d’humitat farà que ploga
abundantment on en vent deposite la seua càrrega monetària, o siga,
sobre les empreses de telecomunicacions i les tecnològiques. A
partir de diumenge a la nit hi haurà desestabilització en altura i
despús-demà començarà a afectar Catalunya, les Illes i, de
refiló, a la costa valenciana; esta última provocada pel vent de
gregal i per la fusió de Bankia i Caixabanc, que, amb el temps,
passarà a llevant. Les muntanyes de la Safor i la Marina faran de
pantalla per al vent humit i provocaran forts ruixats, en este cas
d’aigua perquè és això el que s’ha evaporat.
Què, us ha impressionat? Doncs
no tinc ni la més remota idea... L’única aposta guanyadora és la
d’Aemet d’unes hores abans; la resta, sensacionalisme.
Salvador Sendra (taxista)
dijous, 3 de setembre del 2020
«Quan escriurà
vosté una ètica?» Amb esta pregunta tan senzilla com innocent, un alumne de
Heidegger rematà el seu professor. Heidegger no pot escriure una ètica perquè
la seua posició en la vida hi ha estat del tot contrària i, a més, eixe suposat
llibre mai escrit s’hauria convertit en un rendiment de comptes inassumible per
a l’autor. La resposta del mestre va ser la de centrar-se en el ser perquè de
la seua essència sorgira dita ètica. Encara esperem...
«Quan escriurà
vosté una ètica?» Jo afegiria, «i un tractat sobre estètica o sobre
metafísica?» Heidegger recull totes les branques de la filosofia en una sola:
l’ontologia. Almenys és això el que he observat des de les lectures
realitzades. L’estètica l’aborda en els seus tractats i les conferències sobre
poesia. Desconec si s’endinsa en altres àmbits ni en autors diferents dels d’Art
i poesia, o dels clàssics i de Hölderlin. La seua obra tracta d’esbrinar el
ser, com vaig apuntar en un escrit anterior, i a l’essència del ser hi lliga la
metafísica, l’ontologia i l’ètica, tot i que no aporte res sobre la darrera
branca.
Quina aportació a
l’ètica pot realitzar una persona que va pertànyer al partit del dimoni i que
mai no se’n va desdir? No va poder ser jutjat per col·laboracionisme perquè
encara no se sabien les coses que se saben ara (materials d’Hugo Ott i Víctor
Farias). De tota manera, crec que les persones han de separar les seues accions
puntuals de l’obra, més transversal, i que no s’ha de fer com fa Onfray que ja
dona més importància a la biografia que a la filosofia, si atenem als textos
segons, que revisen els primers sobre Freud o Sade. Ambdós, primer eren bons i,
després, dolents, quan va comparar obra i biografia –molt qüestionada— de
manera sincrònica.
El filòsof no ha de
ser un monjo, ni un asceta, si no vol. La seua filosofia no té per què anar de
la mà de la seua manera de viure. Però, i l’ètica? Si apliquem que abans de
disposar d’una ètica hem de saber l’essència del ser i el seu desenvolupament,
i si el procés es troba en constant revisió, l’ètica també ho pot estar, si
n’hi ha. Aquells i aquelles que reclamen el valor de Heidegger, escriurien una
ètica?
Després d’haver
dedicat una important part de l’estiu a llegir els existencialistes i els seus
derivats, tot i saber que sempre és bo llegir i reflexionar allò que hom
s’empassa, crec que he tancat el cercle. La primera volta que vaig llegir
Kierkegaard va ser fa uns quinze anys. Recorde que, per eixe temps, i amb eixa
lectura, vaig escriure un article en què explicava el temor a allò desconegut.
Ara, he tornat al danés i m’he adonat que no haguera passat res si no haguera
dedicat tant de temps a Sartre o a Heidegger, a Unamuno o a Camus. Havent llegit
Kierkegaard, i canviant uns pocs punts, tenia tot allò que m’interessava de
cada un.
El Tractat de la
desesperació és un llibre clar que intenta solucionar els problemes a què
s’enfronta Søren envers la seua religiositat i a causa del desamor. On hi ha escrit
Søren hi podeu llegir l’ésserhumà, i on hi ha religiositat
i desamor, hi podeu llegir existència. Planteja el problema del
ser i hi aporta solucions en atribuir-li una tercera pota: és l’espiritual. I
la tensió s’hi troba entre la vessant mundanal i l’espiritual. I sense la
vessant espiritual –divina— no hi ha ser. No hi ha pau per als laics, excepte
en la seua dissolució en la massa, o siga, perdent la identitat pròpia
deixarien de buscar el ser i, per tant, entrarien en la pau dels necis. Per entendre
Sartre, on hi ha Déu, s’hi pot posar no-res. Per entendre
Heidegger, hi podeu posar allò transcendent, encara inconcret, que t’empara
–supose que del grup humà.
En tots els casos,
el ser no existix fora del llenguatge, de la dialèctica, entesa de la manera
Hegeliana, o siga en constant interacció entre les dos parts. Però Kierkegaard
també encara l’existència inautèntica com a via d’escapament, com la resta dels
coneguts com a existencialistes. De tota manera, l’autor ho deixa clar des de
la primera pàgina: tots estem desesperats. I qui no ho està és perquè té una
existència de pena; de puta pena! Una cosa semblant diu d’aquell que creu que
no està malalt, i és perquè no visita el metge.
Per superar el
pitjor estiu de la meua vida no m’ha quedat alternativa: he hagut de llegir
Heidegger. Abans, quan em vaig especialitzar en la Filosofia, recorde que allò
que més m’interessava era l’estètica; ens ho va preguntar una professora, això
de l’interés, i vaig ser dels pocs que va optar per la vessant artística. Ara,
ja no m’interessa perquè l’individualisme i l’ego dels creadors i les creadores
hi han desbancat qualsevol apreciació aliena. En el present, estic, de nou,
transitant un terreny ample on tot hi cap.
M’ha agradat
l’apunt del filòsof alemany sobre Sartre, però m’ha captivat per la separació
que atribuïx al francés sobre el pensament de Marx. M’explique. Ambdós són
filòsofs moderns perquè en cap cas conceben la tornada a la base clàssica.
Sartre era el referent de l’esquerra europea a partir d’allò que es coneix
sobre el Maig francés. Heidegger hi desmunta tot lligam amb Marx adduint que
per a Sartre la història deixa de ser essencial. Per tant, és en la precisió
d’aquell que ha esbrinat meticulosament els textos sobre qui recau la clau de
l’explicació. Marx, cal recordar, era el precursor d’allò que s’entén com el
materialisme històric –històric! Per tant, es pot considerar Sartre
d’esquerres, però no marxista.
L’existència
precedia l’essència. Heidegger, però, també es considera existencialista. Ara
torna a estar de moda, per les referències de les lectures de què he gaudit
estos mesos, però el seu descobriment per part de Dugin, per exemple, es basa
en què dita essència del ser no té per què ser individual, sinó que
l’individu, per a ell, hi té dues vessants: la individual i la supraindividual
o transcendent–ho explique així per abreviar— i està en constant recerca de dit
ser. Per trobar-lo, fa servir el pensament i el llenguatge, a partir de
la meditació –meditació! Per tant, com que la meditació té la seua part
irracional, entenc que no desestima Déu, siga quina siga la seua assignació.
El llenguatge ja és
altra cosa, perquè està afectat per altres normes, quan es plasma. No obstant
això, apunta que «el llenguatge és la casa del ser», però entenc que defuig la
pressió a què el sotmet la lògica en la seua vessant més racional.
