LA FAENA DEL MATALASSER

A finals de novembre, ja comença a moure’s el tràfec de camions i de màquines excavadores per la platja. Hom pensa que, com ja ha passat la temporada de gotes fredes, a les platges més castigades els cal una revisió, o siga, s’hi ha d’afegir arena. I això s’aconseguix perquè es transporta d’altres indrets costaners que resistixen de millor manera les inclemències meteorològiques. I estes platges solen ser les menys explotades i les que més han respectat el medi ambient.

Quan preguntes sobre si els sembla estúpid intentar regenerar un indret que, al poc temps, retornarà al seu origen, et solen dir que hi ha un pressupost i que s’ha de gastar. Per entendre-ho millor, i de manera més gràfica, es pot explicar de la següent manera: pressupost per a regenerar –ara es diu així— la platja, el pressupost és anual, a desembre s’acaba l’any... No cal ser un superdotat per entendre-ho. Creuen que l’acció que realitzen és la correcta? Creuen que eixa regeneració suportarà la mínima inclemència? Té sentit això que fan?

A Geòrgia, em vaig adonar que passaven la vida arreglant camins de muntanya que, a les primeres pluges, desapareixien a causa de les solsides. A més, em cridava l’atenció que tots aquells que s’ho podien permetre –amb crèdit— compraven cotxes tot terreny de gama alta per poder transitar-hi. Al final de cada camí, hi havia una ermita; i n’hi havia molts, de camins. Li donava voltes a l’estupidesa humana sense avaluar que, al darrere d’unes accions que semblen infantils, hi havia una cosa anomenada màfia.

Ací, vull pensar que no és així i, per tant, elimine això de la màfia amb una simple resta. Per tant, i una volta feta l’operació, l’argumentari acaba amb la paraula estupidesa. A gener, per si encara hi ha algun dubte, ha passat el temporal Gloria i tot ha tornat a l’estat inicial, però amb el greuge que l’extracció d’arena dels llocs que millor han planificat l’urbanisme comporta que hagen patit mals majors, tot i ser exemplars en la gestió. Estem a gener i, per tant, encara hi ha el pressupost intacte per començar la ridícula regeneració. Plourà a Pasqua?

Salvador Sendra

L'experiment persa.

Durant dècades s’ha pogut seguir el cas iranià, l’antiga Pèrsia, com el d’un orgullós poble a contracorrent. Si escrivim en llengües occidentals com ara el català, som occidentals, la geografia també ho certifica. Ells en canvi, són l’altre en sentit sartrià, Orient, la cultura rival. Salamina, Esparta, Grècia contra Pèrsia, després Roma contra l’Imperi Part i l’adveniment de l’Islam a les seues terres quan nosaltres ja érem cristians. Ras i curt, de nou, clarament, l’altre.

En temps ja més recents el règim del Sha de Pèrsia intentà un acostament a Occident i les seues esposes eixien a les revistes de societat occidentals. Es volia fer de Teheran una capital europea i part de la població ho aprovava. Massa ràpid i aplicat per un règim corrupte i brutal, el poble no ho acceptà i decidí que el camí era la revolució, de fet, una particular revolució involutiva. La Revolució Iraniana que derrocà al Sha i instaurà els règims dels mul·làs amb Khomeini inicialment al davant es volia oriental i conservadora per reacció al Sha i els seus deliris occidentalitzant. Ja tenim de nou a la vella Pèrsia oposada a Occident, en aquest cas actual capitanejat pels Estats Units.

La història de les últimes dècades parla d’enfrontaments d’Occident amb l’Orient: les guerres d’Irak, les del Golf, la d’Afganistan... Una ràpida ullada al mapa demostra que tots aquestos països on s’han produït enfrontaments entre occidentals i orientals són frontera directa amb l’Iran. Així les coses, algú que haja viscut al país els últims anys ha vist com com a esquerra o dreta de casa, tropes de gents estranys bombardejaven els seus veïns. Posem un exemple, algú s’imagina créixer sentint a les notícies que Portugal està invadit militarment per tropes iemenites o egipcies, França per tropes líbies, sirianes o marroquís? Això mateix pensava un persa quan a l’Afganistan lluitaven primer russos, posteriormente coalicions internacionals de danesos, alemanys, americans, espanyols, japonesos o italians. Per a ells, occidentals.

No fer part de les institucions internacionals podia semblar una decisió voluntària d’un antic poble orgullós. Ara bé, no és la realitat, l’antic fervor revolucionari (i reaccionari) quallà finalment en un conservadorisme de les classes dirigents que, com en el cas de l’època del Sha, no observaven els desitjos de la major part de la població, majorment jove, per baix dels trenta anys. Gent que consumeix telesèries i vol sumar-se al món. El règim, brutal, ha escapçat qualsevol intent de democràcia o modernitat i els fraus electorals són un fet conegut. El règim, com tants altres al llarg de la història només aspira a perpetuar-se i si pot, a créixer. Vol estendre’s pels països dels voltants, com a xiís volen imposar-se al sunnisme dels seus veïns àrabs. Volen la bomba atòmica, siga per major poder que per poder mostrar-se al món com poderosos, innovadors, no atrabiliaris com la majoria els percep...

Recentment, un avió s’estavellà a l’aeroport de Teheran al poc de despegar. Un lamentable accident, es diu inicialment. Als pocs dies es parla d’un atemptat que ningú reivindica, i que alguns apunten de factura local. El règim ho nega, alega que és “científicament” impossible i és curiós observar que quan es dirigeixen a Occident utilitzen la paraula ciència quan intenten governar internament des de la imposició religiosa... No vull reconstruir els fets, per a això es pot acudir a les hemeroteques i he deixat passar el temps abans d’escriure per tal de deixar cristal·litzar els pensaments. La conclusió, i és terrible, es que tot ha sigut premeditat: el règim dels aiatol·làs ha volgut testar la capacitat de reacció occidental. Centenars de morts, morts innocents, civils, si Amèrica, si Occident, si Xina, si Rússia (va augmentant el nombre de potències) fa res, podem continuar amb la nostra bomba atòmica, amb les ingerències als països veïns com ara Síria, el Líban o el Iemen. En curt, si ningú fa res nosaltres podrem seguir fent... És una lògica perversa, tristament sovint, la del decurs de la història.

Bucarest a 24 de gener del 2020.

MRW cardaire

A contractor li obres les portes de ta casa, perquè és ta casa, i avui no estàs per a ningú, però la repartidora de MRW et diu que et porta un paquet de El Corte Inglés, i que li diuen Maria. Llavors recordes la comanda que feres per a la cosa eixa del Black Friday, l’aniversari dels negres amb descompte, que total eren badomeries, però et va fer gràcia quan t’entabanaren.

Maria sembla finesa, o sueca, o de per allà. És formosa i joliua i eixerida i juganera. Li demanes que si has de signar res, i amb els ulls t’indica un aparell que porta a la mà. Et demana el DNI amb lletra inclosa. Afegeix, mig vergonyosa, que se li ha espatllat el telèfon mòbil, que si pot fer una trucada des del teu. Li dius que cap problema. Quan acabes de signar amb el bolígraf digital sobre la pantalleta digital, li passes l’aparell. Ella te l’agafa. Us roseu les mans. Us roseu les mans de manera innecessària i durant més temps que no calia. Ella no defuig, el contacte: tu, com a mascle heteropatriarcal, menys. Per un instant penses si no haurà estat una estratègia per tal d’assegurar-se que li deixes trucar des del teu mòbil. Potser siga això.

Puges escales amunt, a pel teu Xiaomi última generació, l’agafes i li’l baixes. Maria fa dues trucades seguides, una al seu quefe, i una altra a sa mare. A la segona trucada et sorprèn quan es posa a parlar un perfecte anglès amb accent cockney. Mentre parla per telèfon te’n recordes d’una novia de fa anys, que tenia el fetitxe de trucar a sa mare a meitat de cada fel·lació, mitjançant la qual sembla que s’empoderava a través teu. Era una cosa digna de veure i escoltar. No saps per què et ve aquest record a la ment, per uns instants penses en el perill que seria si ella (Maria, la repartidora) poguera llegir-te aquests pensaments febrosos i una mica tèrbols. Et sents un marrà, mentre te la mires de fit a fit. Per fi s’acomiada de sa mare: Bye.. bye--.. bye mommy...noo, I promise, I will not fuck around..ok, bye...

Maria t’allarga el Xiaomi, ben amerat dels seus efluvis salivals, fins i tot alguna imperceptible goteta. Li l’agafes...però també la mà. Suaument, però ferma. Ella no fa senyal de desaprovar aquest avanç, ans al contrari, se li dibuixa un somriure sobtat al rostre. Dissimuladament mira l’hora, i et diu les paraules màgiques: -“Espera, tinc la furgoneta mal aparcada, de seguida torne”. Li promets que no te’n vas enlloc, que l’esperes. En anglès et llança, desvanida, un “see ya right now! And keep that up!”, mentre abaixa l’esguard a l’altura del teu engonal.

A la cultura popular anglesa hi ha els Mr. Perfect, i desprès hi ha els Mr. Right Now, i avui sembla obvi que et tocarà fer el paper de Mr. Right Now. Un cas com un cabàs.

Quan Maria torna ja no és Maria, ara és Mary. T’explica que Maria és ella quan treballa, i Mary és ella quan...fa altres coses. Et poses a cantar-li la cançó aquella de Blondie, que no saps ni d’on et brolla: “Mariaaaa..ya gotta see her..!”, acompanyat d’un ball bastant ridícul, però que a la xicota li fa esclatar de riure. Funciona. Maria, ara Mary, ja és completament teua. Demana per les pupil·les. Per les mans. Per l’entrecuix...

Ja a dalt de casa, al menjador, vi blanc Pene Gordo, música de Tom Waits (Blue Valentine) i unes cassalles, abans d’alleujar-se i d’ajaure’s, primer al sofà, desprès al llit de matrimoni del dormitori. Ausades que es poden fer coses en temps rècord i sense necessitat de tindre muntat un chill-out d’ixos a la terrassa, ni aparcat un Maserati al garatge o al jardí de casa. Per que el temps, cada segon, compta. Per això, per evitar malentesos, primer jaure, desprès xarrar (tampoc gaire-molt-força-massa..). Ah...eixe arc de Sant Martí de la relació perfectament desinteressada i genuina. I ja per acabar...  

-Em trucaràs?

-No.

-Fair enough.

Joan Soler

SPIN DOCTOR

 

Els assessors polítics estan de moda. No si això ho causa l'interés per la mateixa política o que les persones volem saber més sobre la manipulació a què ens sotmeten. Altres voltes ja he tractat el tema i, si no recorde malament, ho he fet qüestionant el paper dels mitjans d'informació de masses, com la premsa. De la televisió, no en puc parlar perquè, en primer lloc, no en tinc i, en segon, perquè fa molts anys que no l'he mirada.

La situació, calcule que deu ser la següent: els mitjans d'informació de masses tracten sobre un tema prèviament estudiat per aconseguir un efecte concret, els assessors polítics el traslladen als seus representants i, finalment, els polítics el tracten com els indica l'assessor. La faena del gurú, per tant, si és poderós, és la del manipulador i, si no ho és, és la de l'intèrpret dels missatges aliens que després adaptarà degudament al discurs del seu cap.

Però la realitat és ben diferent a tot això perquè el desori i el malestar s'expressa de diferents maneres, i quasi sempre equivocades. Jo me n'he adonat llegint Ortega y Gasset. M'explique. Per exemple, fa uns anys, vaig tindre un problema al braç dret que creia localitzat als dits. El físio me'l tractava sense resultats. Finalment, i per no allargar massa la cosa, diré que el mal el fenia a l'esquena, tot i que els símptoma estava a la mà.

El físio va estar tractant-me el mal sense obtindre resultats positius, però vaig pagar el tractament. Algú, després, amb una millor preparació, el va detectar i me'l va curar en poc de temps… Però, on vull arribar amb tot açò? Doncs, fàcil: que la gent es queixe d'una cosa no significa que eixe siga el problema. Un bon assessor deu localitzar el mal i proposar-li el remei, però no deu crear mals fins que el seu candidat guanye perquè, amb eixe equip i eixe tarannà, demostra que la cosa aviat esdevindrà crònica, entre altres coses perquè no estan preparats per aportar solucions, sinó per crear problemes i esperar que passen.

Salvador Sendra

22 misteris per un desgovern

Hi ha coses que són difícils d'entendre, i que passa quan manen «les esquerres». Ara, amb el nou govern a l'Estat, ha passat una d'eixes. Inexplicablement, s'ha fet un govern amb vint-i-dos ministeris. Sembla que per fer el govern de coalició hi ha hagut que forçar la màquina en excés. I l'han hagut de forçar perquè el que impera en el «Gobierno» és la desconfiança.

Per inventar-se vint-i-dos ministeris han hagut d'elevar a categoria de Ministeri el que abans eren Secretaries d'Estat, Direccions generals o fins i tot, crear un Ministeri d'una cosa que ja estava en una Secretaria integrada amb Sanitat. És a dir, en el cas de Ministeri de Consum que abans portava una persona com a Secretària d'Estat i que a més a més, ho portava amb Sanitat, ni més ni menys, ara és un ministeri. Tant important és el consum? Quines competències tindrà? Serà capaç d'omplir un Ministeri de competències de consum? Doncs, deixe-m'ho dubtar.

No ho dubte per dubtar, només cal mirar el que ha passat a la Comunidad Valenciana amb Habitatge, el que abans era Direcció General ara és una Conselleria -pintada de verd-amb dos secretaris autonòmics i quatre directors generals. Quan resulta evident que no hi ha tant de contingut com per poder fer una Conselleria només amb habitatge, per important que siga el tema. Sembla que importen les poltrones, les medalles i les carteres que el fet de treballar, i eixa és una imatge de l'esquerra que a mi en dol, i ha de doldre a qualsevol persona amb una mínima sensibilitat.

No és només el fet de crear un ministeri i que el sou d'un Secretari d'Estat o un Director General passe a ser el d'un ministre, és que la creació d'un Ministeri ve aparellada de la creació nous secretaris d'Estat, Director generals, etc., és a dir que on hi havia un càrrec ara n'apareixeran de cop i volta al voltant de 8. Tot i això tenint en compte que el personal, els funcionaris o personal contracte per l'administració és el mateix. Perquè els alts càrrecs no s'han d'asseure a picar els treballs...

Un govern de coalició no hauria de portar a aquestes cagades, són perfectament salvables, però això demostra que no és un govern que nasca de la confiança, de l'esperit de treball i d'una voluntat de compenetrar-se. Sembla un govern on primer s'han posat els noms, i després s'ha buscat «què et done» i «què acceptes per semblar que pintes alguna cosa» en coses que no pinten res.

La imatge que transmet és absolutament lamentable, excepte pels fans-boys dels partits al «Gobierno», donen munició gratuïta a la dreta assilvestrada. A més a més, donen també transmetre que el que importa és la poltrona i no la feina. Perquè si realment volen fer feina, es poden repartir els ministeris de forma més racional i assumir les competències que es pacte, fins i tot de forma més global. Però la manca de confiança i encaixar noms porta decisions absurdes.

Al final sí que faran un "govern frankenstein", no per tenir un suport de grups "que se situan fuera de la Constitución" sinó per tenir vint-i-dos ministeris que ningú sap que pinten. Al final, la gent acaba percebent que tots són igual, fins i tot, els que venien a canviar-ho tot, com Podemas, perquè fan el mateix que els altres. I després es queixaran de què la gent d'esquerres es queda a casa i guanye la dreta ultramuntana.

Òskar "Rabosa".

UN ADOLESCENT AL GOBIERNO

 

Diuen a la ràdio que ja hi ha Gobierno, i que hi haurà no-sé-quants ministerios i unes altres tantes vicepresidencias, i que hi ha dos partits polítics que han fet una coalició per poder governar, i que hi cal l’aprovació –bé per abstenció, bé per acceptació— d’altres partits polítics de tota mena per tirar endavant el projecte.

Jo no puc anticipar res perquè, en principi, no hi ha precedents d’una complexitat semblant, però sí que puc opinar atenent unes cosetes que he estat observant en les darreres setmanes. D’altra banda, cal saber que al llarg de l’evolució humana, les persones travessem unes etapes que només s’entenen des del punt de vista sincrònic, ara observades per mi de manera anacrònica. L’adolescència n’és una.

Les persones adolescents no han acabat d’entrar en la maduresa i encara mantenen actituds que poden sorprendre qui les tracta. Per exemple, els agrada la velocitat, i sovint la llengua els funciona massa ràpid. Si han de comunicar algun esdeveniment, segurament s’anticiparan al moment ideal per fer-ho, i pot ser que ho facen per canals que no sempre són adequats. Hui, sense dubte, farien servir les noves tecnologies.

D’altra banda, si es dona el cas d’haver de negociar alguna cosa, el seu punt de vista podria vincular-se a una posició privilegiada, molt probablement lligada al lloc físic més alt d’allò que considera una escala de valors. Açò se sol associar a la gran expectativa que els genera el propi ser i a pensar que l’hàbit fa el monjo: situant-se l’adolescent en un lloc privilegiat, i amb la capacitat que ell mateix s’associa, es podrà arribar a la finalitat desitjada.

La lleialtat, a més, és una de les claus perquè l’assumpte funcione, tot i que la testosterona tinga res a dir, però no es pot enganyar el líder, ni en el suposat cas de comprovar qui és el més homenet. Este, per tant, és un dels punts més aleatoris dels que es poden donar en una relació com l’exposada. Però podria passar que una de les parts de la relació ja haja transitat esta etapa i, per tant, ja haja assolit la maduresa, mentre que l’altra està torbada pel vertigen produït per una ascensió excessivament ràpida.

Aleshores, la persona major se’n pot beneficiar de la més jove, si té una mica de temple i saviesa. Per exemple, si s’aprofita de l’ímpetu del xaval, i si sap que s’anticiparà a la data òptima de comunicar alguna cosa, li pot filtrar informació que, després, esmenarà desautoritzant el jove, fent-lo servir com a barrera de protecció i, per extensió, per analitzar les respostes dels afectats de cada mesura cantada. Finalment, si es conduïx correctament la relació, els guanys de l’adult poden ser copiosos mentre que el seu desgast es pot apaivagar quasi en la seua totalitat.

Per cent, ara ja me n’he empassat de paraules i encara no he pogut aportar la meua opinió sobre el Gobierno, però, a més, no recorde quina relació hi ha entre els dos substantius del títol; així que ho deixe per a una altra ocasió.

Salvador Sendra

ELS PROFETES

 

Sovint pense si la Revolució Francesa s’haguera produït de no haver-se realitzat l’americana. Segurament, no. Crec que, als francesos, els n’haguera calgut una prèvia, però no és la mateixa situació la del centre d'Europa que la d’un territori colonial, tot i que els deguera servir d’entrenament i d’exemple. De fet, només cal observar la desfeta de cada una per saber-ne la dificultat a l’hora d’assolir-la.

Ara bé, sense el mirall dels escassos anys de democràcia de Grècia, s’haguera pogut instaurar un sistema semblant en molts territoris que en practiquen? Crec que no, tot i que he d’admetre que Atenes era una polis molt limitada i que no té res a vore amb els actuals estats. Sembla que Solon, amb el seu sistema d’equilibris tan precari, va servir de punt de partida, molts segles després, per a la resta del món i un mirall per a aquells que encara es mouen al si del paradigma democràtic.

La reflexió l’apunte a causa de la lectura de Todorov i del seu estudi sobre la comunicació. La recerca que tinc entre les mans se centra en la previsió dels esdeveniments futurs a l’època precolombina, colombina i postcolombina de les civilitzacions americanes en contacte amb els descobridors i els conquistadors. Todorov apunta que no hi va haver una resistència real contra la invasió per dos motius: primer, perquè hi havia prediccions de l’arribada dels forasters i, segon, perquè els cabdills indígenes no van saber comunicar una estratègia de defensa per a eixe fet sobrevingut. Els dos motius, realment, tenen la mateixa causa: la profecia.

Perquè un fet fora considerat com a tal, havia d’haver estat profetitzat, i això ho estava. Només calia esperar i observar les accions dels nouvinguts, ja que la resistència també ho havia d’estar i, en este cas, no hi havia cap avançament. El paradigma democràtic que ara és la panacea universal, és només una figura més de les relacions humanes i socials, com ho han sigut la monarquia i la tirania en totes les seues expressions. Però, d’on va traure realment Solon la idea? Si va estar una acció política sobrevinguda del sistema d’equilibris atenenc, no hi havia cap profeta que n’haguera parlat o escrit? Supose que ens falten dades per respondre esta pregunta.

Salvador Sendra

ELS SENTITS

Abans de res, i tot i que això dels cinc sentits està més que qüestionat, i anirem veient-ho al llarg de l’escrit, he de dir que faré servir l’anacronisme per argumentar allò que m’interessa sobre la condició humana, basant-me en els sentits que crega necessaris i sense deixar de banda que si posseïxes el sentit de la vista, i el pots gestionar lliurement, pots deixar de llegir en este moment l’article que he escrit. L’he redactat sense gaire esforç, fent valer el sentit del tacte i el de la relació entre idees, conceptes i llenguatge, codificant-ho tot en un seguit de signes, tutelats per la gramàtica, que tu, lector o lectora, podràs transformar, de nou, en idees i conceptes per extraure’n les conclusions.

Perquè quan es viatja, s’aprén; més que es faça turisme de masses. S’hi pot aprendre a comportar-se, per exemple. Però, quan es fan servir els transports públics en què no es pot escollir la classe ni el seient, hi ha coses que et planteges, com, per exemple, això de dutxar-te, o de llavar la roba, perquè aquells que t’acompanyen poden pensar que eixes coses són una decisió personal lligada a la llibertat individual; i tenen raó, si es mira així.

També hi ha el cas de la persona que parla per telèfon amb excessiu volum que, potser, per a ell no ho és tant: segurament pensarem en positiu i creurem que està una mica dur d’oïda i li cal alçar la veu. Té el seu dret, i així com el sentit de l’olfacte és individual, també ho és el de l’oïda i el de la veu; i té raó de cridar, si es mira així. Simplement, usen els seus sentits en la mesura que lliurement volen i poden –perquè podrien estar muts o sords del tot.

Algú gros, però, ha fet servir el seu sentit del gust, segurament. El volum, per tant, li ha augmentat i, per tant, a partir d’eixe moment, necessitarà de més espai per instal·lar-se. Sovint, eixe augment du associat el contacte amb altra gent, agrade o no, perquè el sentit del tacte també és individual. I fins ara, podem pensar que, si ens situem en la part passiva de cada exemple, ens poden sentir incòmodes –la comoditat, per tant, és altre sentit!

Però, que passa quan la persona de davant vestix de manera inapropiada? Sense entrar a analitzar els hàbits –cosa que no faig per no excedir-me en l’espai— hi ha gent que no té el sentit del ridícul –altre sentit que afegir als cinc de l’inici. I això pot afectar les persones que l’envolten perquè pot agredir la sensibilitat d’aquells i aquelles que en tenen. Es tracta d’un sentit: sí. Es tracta de convivència: sí. Es tracta de llibertat: sí. Exactament com en els altres casos! Si s’ha de tindre cura amb la neteja o amb l’ús de perfums, amb el volum dels sorolls que es produïxen o s’escolten, i amb tocar les altres persones –imagineu-vos a quaranta graus a l’ombra—, per què no s’ha de tindre cura vestint-se amb una combinació adequada de colors i de teixits? Incloem el sentit comú en el llistat de sentits? Si apel·lem a la llibertat, ho hem de fer en tots el casos, i cases!

Salvador Sendra

CONSELLS I CONSELLERES

Arriben les barques de pesca carregades de tonyines. Els pescadors, en apropar-se al port, aprofjten per netejar el peix i vessen la sang i les vísceres a l'aigua. Eixa mescla fa que aviat es forme una taca roja que creix, a poc a poc, mentre es difumina per les vores. Això passa al voltant d'una, de dos, de tres o de de deu barques, a dues passes de l'entrada del port d'Assilah.

El festival atrau nous actors i l'espectacle apuja de to: estan apareixent tauronets que acudixen a la festa convidats per l'olor de sang i de vísceres. Mengen tant com poden i l'espectador ho pot observar tot des de l'escullera i, si hi ha una càmera decent, s'hi poden traure fotos inferessants.

Però, per què jo no n'he fet? És eixa una bona pregunta que no tardaré a respondre, i no és a causa de la càmera (que tampoc en tinc). L'espectacle me'l descrivia amb tota la intensitat una dona que se les donava de culta i viatgera mentre ens desdejunàvem al riad. Jo escoltava els seus consells sobre què s'havia de fer una vesprada de gener sense badar la boca però pensant que tot això sobrava, i que l'espectacle l'estava fent ella -el ridícul: no és època de tonyines, sabuda!

Salvador Sendra