Primavera frustrada de refugiats.

Un hivern inusualment càlid decidí morir matant i el mes de març ha estat tempestuós, registrant les primeres nevades i una guerra innecessària. Per ací se la sent molt, per ser frontera directa amb Ucraïna, moltes persones dels tres milions de refugiats que es parla que ha creat pel moment el conflicte han decidit vindre a Romania. Dins d’aquest país, com és lògic, molts han optat per la capital i així sovint veus circular cotxes amb matrícules ucraïneses que abans no eren habituals o et sorprens sentint converses en dita llengua o rus, que, de nou, abans no eren habituals. Són gent callada que avança carrer avall capcots, molts poblen els bancs dels nombrosos parcs municipals públics de la capital. Seuen silencioses hores amb l’esguard perdut i la ment en algun punt que cerquen reconstruir. Són gent callada, respectuosa, al metro o pels mercats, estan ja internament vençuts? 

Sopant fa poc al domicili particular d’una companya de la facultat amb la família i un grup d’amics em sorprèn el fet que molts són pro-russos i d’alguna manera estan d’acord amb Putin perquè a Rússia es fan moltes esglésies ortodoxes, com a Romania, un país sense hospitals dignes ni infraestructures civils però on es basteixen esglésies. Putin fa bé, diuen, fa esglésies i no consenteix el matrimoni homosexual ni autoritza manifestacions de tipus gay pride freqüents a Occident, eixe lloc decadent. Em resulta francament curiós la particular superposició cultural esbiaixada que es dona en aquest país. Per l’aspecte cultural i lingüístic la gent es llatina i als carrers crida i riu com a Itàlia o qualsevol altra nació de caire llatí; coses de la conquesta romana, així fan els fills de legionaris romans de qualsevol lloc. Una conquesta que tingué lloc segles abans de l’expansió generalitzada del cristianisme al segle IV d.C. i que ha modelat la llengua i caràcter nacionals. Ara bé, per la qüestió religiosa, la cosa és molt diferent car el cristianisme que ací arribà ho feu per Constantinoble i no Roma, cristianisme ortodox versus catòlic, amb una clara empremta oriental. Per exemple per a dir a gracies a qualsevol cosa diran grație però per a dir gràcies a Déu, diran slava Dumnezeu!  La filiació de Dumnezeu és clara, dominus Zeus, senyor Zeus, pare dels Déus. L’altre aspecte, slava, també està clar, i està clar que és eslau i no llatí. La causa és que una volta caiguda Constantinoble en mans turques i esdevinguda l’actual Estambul, la referència cristiana passà a ser Moscou, que durant un temps jugà a ser la tercera ciutat santa després de Jerusalem i Roma. Moscou contra Estambul, russos contra otomans a l’arc del Mar Negre, i no és casual però que a Transilvània, sub dominació dels Habsburg de Viena, el paradigma siga el Catolicisme... Una cosa per altra, per a oposar-se a gent dura com els turcs, calia altra gent dura com els russos i així molts encara els admiren facen el que  facen.

Visitant amb amics un espai alternatiu de la capital, un antic palau de la burgesia entrat en ruïna després d’haver estat confiscat per les autoritats comunistes romaneses entren una mare ucraïnesa i el seu fill. Em vaig sentir profundament pertorbat, amb una certa convicció de culpabilitat interna, allí estava jo visitant una galeria d’art modern i un teatre avantguardista esperant a eixir a la terrassa a prendre alguna cosa, quanta frivolitat per part meua i quant dolor en els ulls d’aquella mare. L’organitzadora de l’exposició sabia de la seua arribada i l’havia autoritzada a vindre. La mare ucraïnesa només volia que el seu fill jugara un poc amb altres xiquets de la seua edat, que, això sí, l’acolliren bé als seus jocs malgrat els evidents problemes de comunicació. Des d’un racó la dona que havia entrat capcota dient un tímid thank you, començà a somriure lleument.

 

Bucarest a 26 de març del 2022.

Lluís Alemany Giner.

Rússia, la lluita de l'ànima contra el nazisme.

 

Es diu que en qualsevol conflicte la primera víctima és la veritat, així les coses, Rússia ha decidit envair Ucraïna per tal de “desnazificar” el país. Què hi foten els nazis, morts i enterrats ja moltes dècades fa i en un altre país, Alemanya, a Ucraïna? Tot i res, des de la perspectiva de la realitat històrica res, com es evident, però no des de l’òptica russa. Rússia és una gran nació, que com observara Dostoievski, no ha conegut mai la llibertat, de les dinasties mongoles a l’autocràcia tsarista per a acabar amb la soviètica; mil anys de sotmetiments brutals. Per a bé o per a mal, la forma de governar s’endinsa en la psique col·lectiva, i així, molts russos de qualsevol condició i edat estan d’acord amb un poder central fort, val a dir, allò que sempre han conegut, allò que els resulta familiar. La propaganda russa actual continua amb l’orgull heretat de l’època soviètica d’haver derrotat el nazisme. Sopant amb la dona russa d’un amic alemany a Alemanya, recorde que ella deia que a l’escola els mostraven mapes, mapes en els quals Rússia es veia enorme i Alemanya diminuta. Alemanya ens va envair, l’Alemanya més poderosa, la potent tècnica militar de l’Alemanya nazi contra l’ànima del poble rus. Un incís ací per a aclarir que tècnicament soviètic i rus son termes diferents però que sovint s’associen siga per occidentals que pels propis russos segons interessos. Així, per desvetllar la fibra sensible, la brutal maquinària nazi amb els seus tancs i avions contra l’ànima cristiana i ortodoxa del poble rus, endurit en el sofriment. Samsó contra Goliat i venç el bé, mare Rússia, devota i protegida de Déu n’ix vencedora del conflicte. Allò que no es diu al jovent que no lluità en el conflicte, és el preu pagat o el suport rebut. Que Stalin rebé armes, camions, tractors i tot tipus de maquinària dels aliats se silencia com també el brutal preu de sang pagat. Acabada la Segona Guerra Mundial, Stalin i la URSS es presenten com a clars vencedors, el nombre de víctimes romandrà secret d’estat fins a la desintegració de l’URSS als 90’s, vora mig segle més tard! Per cada alemany mort, cinc russos!

Així, Putin ara diu que cal “desnazificar” Ucraïna i que per això ha de ser envaïda per tal de ser purificada. El nazisme que a ell li interessa no és el real, mort i enterrat sinó la flamarada patriòtica a provocar al seu poble rus. Vencérem aquell nazisme i vencerem aquest, ve a dir, som poderosos. La lògica però no dicta això i allò que semblava hauria de ser una ràpida missió executada amb precisió quirúrgica comença a semblar més un bloqueig que altra cosa, i en els bloquejos, pensem en la bruta Primera Guerra Mundial, ningú hi guanya. En qualcuna cosa sí ha guanyat Putin de manera clara, tres milions d’ucraïnesos han abandonat ja el seu país, tres milions d’opositors car els partidaris es queden. Ara Putin, “desnazificat” o netejat el país d’opositors, es pot dedicar a allò que en el fons l’interessa, bastir una aliança amb Xina per les properes dècades. Un país com Rússia amb una baixa demografia però grans recursos és l’aliat perfecte per a un altre amb alta demografia però sense recursos com és el cas de la Xina. La perllongada frontera comuna és un altre factor altament coadjuvant per una sinèrgia que sembla encertada de cara a un futur proper. Analitzat des d’un futur immediat sinó des del mateix present, les coses són molt més tristes, a Bucarest es veuen refugiats ucraïnesos per totes parts i la gent els ajuda. Costa pensar que algú haja de fer el bé per reparar el mal d’altres...

Cada dia ix el sol i naix bona gent, no tot està perdut.

Bucarest a 21 de març del 2022

PERSONES O PERSONATGES?

 

Cada dia ens desdejunem amb articles i tertulianos de tota mena que intenten esbrinar què hi ha al darrere d’una personalitat complexa. Ara, esta setmana li ha tocat el torn a Vladímir Putin, i les teories seguixen les vies pseudocientífiques o psicològiques; tant fa. La primera cosa que hauria de saber tota esta gent és que, per endinsar-se en els personatges de la història –i Putin ho és— haurien de llegir més i escriure i xarrar menys perquè, si no ho fan, ensopegaran en la seua pròpia feblesa i amb la impossibilitat d’encertar.

Recorde quan Onfray –el filòsof de moda de fa uns anys, a França— va intentar esbrinar personatges com Freud, Sade o altres. Va ser l’inici de la seua desfeta. Es tracta d’un home llegit, però no era conscient d’eixes coses que hauria d’haver estudiat abans de llançar-se a l’anàlisi moral. Va escriure uns quants estudis molt qüestionats al poc de temps. Els textos es basaven en les biografies dels personatges i es contraposaven a les obres, o siga, en la causalitat racionalitzadora però, volia analitzar personatges o persones? En l’anàlisi dels primers, el mètode era del tot equívoc, ja que hi ha l’autor i l’obra; i en el dels segons, hauria d’haver sigut molt més rigorós amb el mètode. No obstant això, si s’aplica el pretés mètode científic, i s’hi creu, des del present, i a partir del passat, s’hauria d’anticipar el futur, no? Això de la hipòtesi per arribar a la tesi...

Potser, jo no n’era conscient, tampoc, quan intentava aplicar mètodes causals a efectes que no ho són. Hi ha personatges que es mouen per altres intencions, si és que es pot aplicar el complement escollit a l’acció verbal. Però hi ha un punt d’inflexió en tot açò, i s’anomena imitació. Els personatges amb poder i decisió, com és el cas de Putin, s’assemblen a, i no són en la seua essència. Però, per adonar-me del detall vaig haver de llegir la Guerra de les Gàl·lies, de César, i vore el detall que el meu text té apunts de Napoleó. Ells, en realitat, són personatges literaris i actuen com a tals. Us donaré unes pistes per no fer massa farragós el text.

A l’Edat Mitjana, per exemple, els personatges poderosos estaven per damunt del bé i del mal perquè no se’ls podia jutjar amb les consignes morals habituals. Era el futur el que jutjava els fets, i la vida, o la mort, allò que decidia si estaven encertats o no. Nietzsche ho va intuir, i Ortega y Gasset en La rebel·lió de les masses, i així ho exposà amb la figura del superhome. Perquè si hi ha una persona realment poderosa hui, eixa és la del líder rus, que fa i desfà com vol dins de casa i, possiblement, fora també. Però, per a intuir què farà o què deixarà fer, s’hauria de saber què llig o quin personatge imita una persona que allò que diu és la llei, i allò que fa és l’aplicació del seu propi mètode. De moral, no se li’n pot aplicar si està fora dels paràmetres de la seua contextualització. Però, ja dic: s’hauria de saber què llig o qui li llig la història que intenta representar. Les persones són una cosa i els personatges en són una altra; però hi ha relats en què ambdós es fonen, i és ací on s’arrela la dificultat de l’anàlisi.

Salvador Sendra

L’ARTISTA I LA GRAN OBRA

Fots una patada a una pedra i, de baix del cudol, ix un artista. Abunden; n’hi ha pertot arreu; comencen a embafar; però, com se sap el grau d’artistor de cada artista? Quina és la fórmula que ens permet reconéixer la brillantor entre tanta opacitat? No us puc dir res més a part que això es pot fer mitjançant una fórmula que va crear un antic professor meu de la facultat de filosofia; però no us la diré, ni us donaré pistes: us foteu!

D’altra banda, sí que puc apuntar que, quan estava fins al pirri de llegir sobre estètica, ho vaig deixar perquè sembla que la pedra filosofal, allò que ho convertix tot en or, és la sensibilitat, o l’amor –inclòs el de la faena—, o el treball. Jo, que no posseïsc cap de les anteriors qualitats, em vaig fer al costat per deixar passar tota eixa sensibilitat, eixa faena i eixe amor que només poden interpretar els il·luminats.

I estava del tot descregut fins que, fullejant una biografia de Rossini, em vaig adonar de què era l’artistor. Rossini ha estat el gran compositor que m’ha fet recreure’m l’art: repensar-lo. Escric de memòria, però sembla ser que l’home es va jubilar amb poc més de trenta-cinc anys perquè creia ja havia donat de si tant com podia, i la vida era la pròxima parada.

Retirat perquè no es veia capaç de superar Il barbiere di Siviglia ni Guillaume Tell, tot i que crec que ni tan sols ho va intentar, es va dedicar a les coses vertaderament importants: a crear l’obra de les obres, o siga, la que s’emportarà d’esta vida. Instal·lat a Paris, el seu temps i l’esforç es va adreçar cap al menjar i la beguda. Sembla ser que cada setmana hi havia alguna excusa per millorar estes dos grans ocupacions i per compartir-les amb amics, coneguts o, fins i tot, famosos de l’època.

Rossini es va adonar que la vida era l’obra i que, en el transcurs dels dies, hi havia coses importants i altres que no ho eren, i per això es va dedicar en cos i ànima, des de la seua jubilació, a millorar la creació inicial i a sublimar-la –tot i que podríem dir adobar-la. Perdoneu, però m’emocione contant-ho.

Salvador Sendra