dijous, 24 d’agost del 2017

La identitat dels valencians en discussió: una crítica al llibre de Vicent Baydal.

Acabe de llegir el llibre de Vicent Baydal, Els valencians, des de quan som valencians?, que tracta d'establir en quin moment naix la identitat dels valencians com a poble. Aquest llibre ha tingut una notable repercussió des de la seua publicació, ja que reprén un tema no resolt pels valencians. El tema de la identitat, si som o no nació, si som o no de nació catalana, etc., és objecte d’una llarga discussió. La necessitat d'establir "el què som" ens porta a mirar enrere a la història. Fuster ja va mirar enrere per establir que érem de nació catalana. Altres miren enrere per dir que ja érem valencians abans de la reconquesta, fins i tot, ho érem en temps dels íbers. Vicent Baydal torna a mirar enrere per establir un nou punt de vista.

Al tractar de buscar la identitat d'un poble en el passat sempre es troba amb un problema, del que pateixen la majoria dels historiadors: s'estableixen per avançat unes conclusions i després es tracta de justificar amb la documentació històrica a l'abast. La conclusió de la qual parteix Baydal és que els valencians som valencians d'ençà que naix un poder polític valencià, vinculada a les estructures jurídiques i institucionals del regne. D'ençà que hi ha una "unió foral, unió política i unió fiscal" el 1330, després del conflicte foral entre aragonesos i valencians, i poc després començà a emprar-se el gentilici "valencià" com identitari, cap al 1350. Segons Baydal:

Sembla, doncs, que no va ser fins a la dècada del 1350 quan es va produir un veritable esclat de l'ús del gentilici valencià en la documentació reial. Segurament era la culminació dels canvis operats en el regne des del 1330, que tingueren efectes tant en l'àmbit polític, en la manera de governar el país, com en l'àmbit de l'identitari, en les formes de la percepció col·lectiva dels seus habitants. (p. 134)
Acabades de les disputes per l'aplicació dels furs a tot el territori del Regne de València, i amb l'establiment dels "Nous Furs" cap al 1330, porten a concloure a Baydal que pocs anys després:

...s’havia constituït una comunitat humana amb consciència col·lectiva pròpia. Havia nascut, com a tal, la primera identitat valenciana que englobava el conjunt de pobladors del regne de València, foren quins foren els seus orígens, catalans, aragonesos o d’altres llocs. Havia nascut, per tant, un nou poble europeu. (p. 154)
 Ara bé, més endavant Baydal assenyala:

D’altra banda, cal tenir en compte que, com ha explicat Agustín Rubio Vela, la consciència de pertànyer al col·lectiu valencià no era en absolut incompatible amb la participació en altres sentiments identitaris. (p. 170)
És a dir, es podia ser valencià i alhora, segons la procedència etnocultural, català, aragonés, castellà o navarrés.

El treball de Baydal sembla impecable des del punt de vista històric. I vist així, que des de la formació d'unes estructures jurídiques i institucionals del regne, pràcticament podríem dir es va crear un Estat valencià –encara que eixa terminologia resultaria en puresa anacrònica-, naix una identitat col·lectiva, no resulta destrellatat. És el que ha passat a tots els Estats nascuts d'una colonització o conquesta. Si mireu la formació d'una identitat argentina, xilena, equatoriana, etc., són identitats que naixen d'uns Estats que es formen a partir d'unes estructures institucionals colonials preexistents, amb fronteres totalment arbitràries, i sense tenir en compte els components ètnics preexistents. El que vull dir, sense estendre'm massa, és que no és destrellatat pensar que unes estructures jurídiques i institucionals pròpies acaben donant identitat pròpia als habitants. Açò és fàcilment comprovable, i també que els sentiments identitaris es desenvolupen ràpidament, mireu sinó com de prompte els immigrants als EAU han deixat de ser italians, irlandesos, alemanys, etc., per ser americans, tot i mantenir altres sentiments identitaris segons el grup etnocultural de procedència, en alguns grups molt fort com els italo-americans o els irlandesos-americans.

No sé si el fet que els documents oficials es refereixen a "valencians" als habitants/súbdits del regne del València, és suficient per a dir que a partir d'eixe moment els habitants/súbdits de dit regne desenvolupen un sentiment identitari. Però tant fa, si no va ser en 5-6 generacions, va ser en 10 generacions. La qüestió és que el sentiment identitari tard o d'hora s'hauria de donar. Posar-li com a data 1350 perquè és a partir d'eixa dècada quan comença a aparéixer en documents oficials, és voler donar-li una data d'una forma tan arbitrària com posar el final de l'Edat Mitjana el 1492.

Per altra banda, una identitat suposa l'establiment d'un "nosaltres" i d'uns "altres". Queda clar que els habitants del regne quan es defineixen com a valencians, creen un "nosaltres", però no queda clar qui són els altres. En quin moment el "nosaltres" assumeix l'existència d'un "altres" que són totalment aliens? Quines són les relacions des del punt del punt de vista de considerar "altres" a catalans, aragonesos i mallorquins? Més enllà d'estar governat pels "nous Furs", hi ha un trencament que supose l'alienitat dels habitants de Catalunya, Aragó i Mallorca? Fins quan els lligams etnoculturals mantenen un sentiment per pertànyer a la mateixa comunitat? No queda resolt, a parer meu, en quin moment i amb quina intensitat passa això.

Però, més enllà d'això, el llibre no respon a qüestions fonamentals, si es vol dir, qüestions ontològiques. Què era "ser valencià"? Quins trets definien el "ser valencià"? Quina era la forma de "ser-al-món" valencià? Quins eren els valors compartits de "ser valencià"? Com es projecten els valencians, o com volen projectar-se, cap al futur? Etcètera. En definitiva, què fa als valencians ser valencians? És a dir, més enllà d'estar subjectes a un ordenament jurídic concret i tenir unes institucions que els governaven: què més hi havia? Aquestes qüestions resulten crucials per definir una identitat, no només el fet de definir-se com a valencians. O pel contrari, cal assumir que la identitat es configura performativament, açò és, el fet d'enunciar "nosaltres som valencians" constitueix per ell mateix la identitat pròpia. Aquest punt de vista, el de la que la identitat s'estableix mitjançant un enunciat performatiu, seria tan legítima com qualsevol altra, però caldria justificar-ho, i en el llibre de Baydal no es fa.

Finalment, sent una obra la de Baydal de caràcter històric, quin és l'objectiu o finalitat de la mateixa? Sí, l'objectiu és demostrar els valencians, en el passat, van tenir una identitat pròpia i assumim que la identitat es crea performativament, es podria considerar que l'obra assoleix l'objectiu. Si pel contrari l'objectiu és demostrar que els valencians tenim una identitat pròpia des del 1350, i que aquesta ha perviscut al llarg del temps fins avui en dia, com pareix desprendre's del que diu a la Introducció:

De fet, els valencians no són espanyols des de temps immemorials. Foren valencians des de molt abans i ho continuen sent, segons veurem al llarg d’aquesta obra.(p. 19)
No es pot compartir aquesta afirmació. L'afirmació que "ho continuem sent". En primer lloc, no saben que implicava "ser valencià" el 1350, i Vicent Baydal tampoc ho explica. Però, si ser valencià era ser habitant d'un regne amb unes estructures jurídiques i institucions pròpies, cal afirmar que hui això no ho tenim. Si la identitat es forma performativament, tampoc la tenim, perquè d'acord amb les enquestes sociològiques que es fan hui en dia sabem que els valencians:

Només un 1,5% dels preguntats per l'actual enquesta de valors se senten únicament valencià. Els sentiments de pertinença són, majoritàriament, amb un 55,9%, de persones que se senten tan espanyols com valencians. Entre aquesta quantitat de xifres, hi ha un 16,1% de la població que se sent únicament espanyola i un 10,8% que se sent més valenciana que espanyola, així com un 9,5% que se sent un poc més espanyola que valenciana. (Notícia apareguda a La Veu,  Només el 28% de la ciutadania parla sempre valencià, el Dimarts, 20 de juny de 2017.)
La identitat valenciana hui en dia no és més que alguna cosa folklòrica i menor, una forma de ser espanyol, com ho és l’andalusa, la castellana o l’asturiana. Quan estudiava a València ciutat solia anar a un bar regentat per un home que es deia Pedro, nascut a València i de pares de Castella-La Manxa. Un bon dia, Pedro estava ofés per alguna cosa, no sé el motiu perquè no estava en la conversa aquella, però va dir cridant ben fort: Yo soy más valenciano que nadie, me gustan las fallas más que a nadie, me gustan los petardos más que a nadie, soy del Valencia [el club de fútbol] más que nadie. Bueno, no hablo valenciano... però eso no importa. I sempre he pensat que això defineix què és ser valencià hui en dia. Folklore.

És òbvi que per tractar el tema de la identitat valenciana cal fer una recerca històrica, i la de Baydal sembla impecable. Però la recerca històrica no és sufient, perquè no dona resposta a les preguntes fonamentals. I per trobar respostes a les qüestions fonamentals cal fer recerca en altres disciplines també. No obstant, el llibre de Baydal paga la pena llegir-lo, i les crítiques positives són merescudes. Però per definir la identitat actual dels valencians la pregunta correcta és: Els valencians, des de quan són espanyols? Perquè hui en dia els valencians són espanyols com demostren les enquestes sociològiques. El treball de Baydal ens diu, com a molt, quina era la identitat dels valencians -si assumim que es forma performativament- al s. XIV, no quina és ara. És més, no crec que tanque el debat sobre la identitat dels valencians, perquè no abordant el tema fonamental de què és ser valencià, totes les interpretacions romanen obertes.


Òskar “Rabosa”.

dilluns, 7 d’agost del 2017

La Fidelitat base essencial del Patriarcat.

Estic rellegint alguns textes de Sartre i m'he endinsat amb L'ésser i el no-res. I com és normal, repasses alguns aspectes biogràfics. Quan repasses aquests aspectes biogràfics, és impossible que no aparega l'arxiconeguda relació amb Simone de Beauvoir. I clar, com que també he estat llegint alguns dels "textos sagrats" del feminisme, el primer de tots va ser El Segon sexe i acabaré aquest agost amb El gènere en disputa de Judith Butler, de sobre m'ha vingut la inspiració i ho he vist clar. Tot això m'ha fet pensar amb una conversa que vaig tenir fa poques setmanes amb una amiga feminista sobre la fidelitat, i no vaig pensar de posar-li com a exemple aquesta relació. Ella no s'adonat que la fidelitat és un invent del Patriarcat. En canvi, Sartre i Simone de Beauvoir ho van veure clar.

Des d'un punt de vista biològic clàssic, evolutiu i darwinià, es diu que la fidelitat naix de la necessitat que tenen els mascles d'assegurar-se que la seua descendència és d'ells, i l'exigència de fidelitat de la dona és de la necessitat que té la dona d'un mascle que l'ajude a criar, alimentar i protegir als cadells humans. Els cadells humans necessiten més temps per valdre's per ells mateixos que qualsevol altre cadell mamífer. Segons aquestes teories, podeu llegir i veure reportatges "científics" que ho expliquen, els homes temen sobretot de la dona la infidelitat merament sexual, la possibilitat que un altre engendre un fill amb la seua dona. Altrament, les dones el que temen és la infidelitat sentimental, el que l'home puga estimar una altra dona i li retire l'ajuda i la protecció, que l'abandone, i per tant ja no veure's en més possibilitats de tirar els seus cadells endavant. Clar, això es dirà que és merament cultural, que una dona hui en dia pot treure's ella soleta els cadells endavant sense l'ajuda de cap mascle. Segons els científics -evolucionistes i darwinians- s'ha de pensar que l'evolució ha fet eixa llavor durant milions d'anys i que ho portem als gens, i encara no ens hem deslliurat d'eixos gens.

Si alguna ens ha ensenyat el feminisme, sobretot el des de la segona ona, és que no estem determinats per res genèticament. No hi ha res que siga biològic. Per tant, tot el que hem exposat abans és fals. És més, si hi ha alguna cosa que últimament ens diu la ciència és que som infidels per naturalesa, que la monogàmia no és inherent  a l'Ésser humà. Tampoc calia que ens ho diguera la ciència. El feminisme de segona ona, amb la revolució sexual ja ens ho havia dit. ¿Recordeu l'amor lliure? No era l'amor lliure el que es reclamava, com sempre es confonen els termes. Es reclamava el sexe lliure. Sartre i Simone, avançats a la seua època ho van comprendre. Ells s'estimaven, s'amaven, sentien amor l'un per l'altre, però tenien sexe amb altra gent. Per això renovaven cada any el seu compromís, el seu matrimoni.

La fidelitat sempre ha sigut una arma de submissió de l'home cap a la dona. Una forma de mantenir els drets de propietat de l'home contra la dona. Com Sartre explica el dret de propietat –sobre objectes- només apareix quan algú el pertorba. Açò si h traslladem a la relació entre home-dona, suposa que el dret de propietat de l'home sobre la dona només apareix quan ve un altre home i el pertorba, tenint o volent tenir sexe amb la dona. I això es veu clarament si mirem com ha sigut. i com és encara, la infidelitat a la nostra societat. Els hòmens poden ser infidels, tenir amants, anar de putes, etc., i fer-ho amb certa discreció però a la llum d'altres hòmens. I si per alguna raó acaba transcendint l’àmbit del discret, no passa res, és un Home. En canvi, la dona no pot gaudir de la infidelitat amb la mateixa llibertat.

Sé que aquest tema no és nou, i que ja està tot escrit al respecte. Però no deixa de sorprendre'm com les dones feministes, com l'amiga a qui feia referència al principi del post, s'aferren amb totes les seues forces a l'exigència de fidelitat, amb les seues dos vessants, exigència del marit cap a elles i d'elles cap al marit. No sé si totes les dones feministes seran conscients de la mateixa forma sobre el que suposa la fidelitat de propietat, però hui en dia semblen més preocupades per altres temes que per eixe. I és que començat per la violència de gènere i acabant pels sostres de cristall, la pedra angular sobre la qual s'edifica el Patriarcat és la Fidelitat.


Òskar "Rabosa"

dijous, 3 d’agost del 2017

Negar el canvi climàtic és lluitar contra el neoliberalisme.

Abans d'entrar al fons de la qüestió és important advertir que si tu, lector que has fet clic a aquesta pàgina, eres talibà del canvi climàtic, no continues. Has entrat a un post d'allò que taqueu de "negacionistes" en el sentit més pejoratiu del terme. Per dir-ho d'alguna forma, el més suau que em diràs que és que sóc com Trump. Aleshores estalviat la molèstia i segueix el teu camí fent clic a la x de tancament de la pàgina. Si en canvi creus amb el canvi climàtic i vols contribuir a un debat obert, respectuós encara que amb arguments ferms, benvingut i ben rebuts els teus comentaris.

Fins no fa massa, jo també era un creient fervorós del canvi climàtic. Jo també me'n vaig riure del cosí de Rajoy. Era un tema que em creava angoixa. Em sentia culpable. Però a poc a poc, he anat abandonat les creences. La Fe. Cert que no només en aquest tema. Tot el que creia fa 10 anys ha quedat dissolt en un no-res. Totes les creences més fermes, s'han tornat en escepticisme. En molts temes un escepticisme que ratlla en el de Hume. Ja sabeu, Hume va afirmar que no teníem cap element per pressuposar que el Sol demà al matí tornaria a eixir.

El cert és que amb aquests 10 darrers anys, arran de la crisi, i de certes experiències personals i vitals, he fet un canvi copernicà en molts temes dels quals creia, entre d'altres el canvi climàtic, la posició personal davant aquest fenomen i la posició social que s'hauria d'adoptar. He arribat a la conclusió que Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC, per les seues sigles amb anglés), que l'ONU, els acords que s'adopten com el darrer, el de París, etc., no són més que mandangues, una presa de pèl en tota regla.

Negacionistes del canvi climàtic hi ha de dues classes, a saber: 1) els que neguen que hi haja un canvi climàtic o escalfament global; 2) els que neguen que tinga un origen antròpic, és a dir, què l'Ésser humà siga el causant. Respecte del primer postulat, no hi ha canvi climàtic o escalfament global, crec que sí que és cert que hi ha. O això sembla deduir-se de les dades, encara que els profetes del canvi climàtic sembla que les unflen un poc. Respecte del segon postulat, no és d'origen antròpic, tinc dubtes i no pocs. Però no és el moment d'exposar-los o faria un post de 30 fulls. En tot cas em sembla indiferent, canvis climàtics hi ha hagut tants, que no passa res.

Els dubtes al voltant de l'origen antròpic en van vindre quan em vaig assabentar que la campanya de lluita contra el canvi climàtic la va començar Margaret Thatcher. Aquesta "bona dona" va dir: "El peligro del calentamiento global es todavía invisible, pero suficiente real para hacer cambios y sacrificios pensando en las generaciones futuras". Aquestes paraules, lloades pels ecologistes i apòstols del canvi climàtic, deuen ser posades en context. Quan ella va arribar al poder, una de les lluites més dures que va tenir, va ser contra els miners, amb vagues massives als anys '84 i '85 del segle passat. Diuen els crítics del canvi climàtic, que Thatcher per carregar-se de raó va buscar motius científics per fer front als miners. L'excusa la va trobar amb l'escalfament global derivat del CO2, una teoria que fins aleshores, malgrat fer molts anys –almenys des del 1935 si no recorde mal- que s'havia exposat, no havia triomfat ni pres com a seriosa en la comunitat científica. Ella va posar els diners. La derrota dels miners va suposar el triomf físic de les polítiques neoliberals. El neoliberalisme havia tingut la seua primera gran victòria.

La meua postura contra el canvi climàtic és una postura ètica. És una presa de consciència i posició contra el neoliberalisme. Hom, ingenu ell, em dirà que com puc estar èticament contra el canvi climàtic i contra el Planeta, la vida a la terra, etc. En primer lloc, no estic ni contra el Planeta ni contra la vida. És més, em sembla que estem fent mal, fent-nos mal. Però no passa res. D'ací 50 milions d'anys, la vida continuarà al Plantea i ja siga per culpa/causa* nostra o no, gairebé cap de les espècies que hi ha ara estaran aleshores. Com gairebé de les espècies que hi havia fa 50 milions d'anys continua hui en dia. Per si no ho sabíeu, la vida ha sobreviscut a extincions massives que van acabar amb el 96% de les formes de vida que hi havia aleshores. I la vida ja havia patit dues extincions massives abans amb extinció de 85% i 82% de les formes de vida, i en patiria dues més després amb extincions del 76% de les formes de vida. I la vida va seguir, com segueixen les coses que no tenen massa sentit**.

Tot això no vol dir que tinguem cap dret, ni cap legitimat per actuar com uns autèntics energúmens amb el Planeta. Òbviament cal una ètica, però l'ètica ha d'estar fora del neoliberalisme. No podem fer el joc al neoliberalisme. Cal acabar amb conceptes com "creixement", "creixement sostenible", "obsolescència programada", etc., tot allò que porta convertir en un abocador el Planeta. Més enllà, fins i tot cal replantejar-nos els conceptes bàsics que suporten la nostra societat. Almenys si volem estar a aquest lloc un temps més i no acabar suïcidant-nos mentre ens emportem algunes espècies més.

Aleshores és preguntareu, quina és la meua posició ètica enfront del canvi climàtic. El canvi climàtic s'ha convertit en una màquina d'acumular capital per a les elits financeres, d'una altra forma absolutament immoral. A aquest mateix blog, a R-TV, trobareu un documental sobre el negoci de la banca amb la natura. Si teniu ganes, mireu-ho. A més a més, David Havey a "Seventeen cotradictions and the end of Capitalism", ho explica de forma magistral:

Nature is necesarily viewed by capital –and I must stress that it may be and is viewed differently within capitalism as a whole- as nothing more than a vast store of potential use values –of processes and things- that can be used directly or indirectly (through tecnologies) in the production a realisation of comodities values. Nature is “one vast gasoline station” (to cite Heidegger) as natural values are monetised, capitalised, commercialised and exchanged as commodities. Only then can capital’s econmic rationality be imposed upon the world. Nature is partitoned and divided up as private property rights guaranted by the state. Private property entails enclosure of nature’s commons. (La natura és vista necessàriament pel capital –i jo he destacat que pot ser vista i es veu de forma diferent dins del capitalisme en general- com res més que un gran magatzem de possibles valors d'ús –de processos i coses- que poden ser directament o indirectament (mitjançant les tecnologies) en la producció una realització de valors de mercaderies. La natura és "una gran benzinera" (per citar Heidegger) on els valors naturals són monetitzats, capitalitzats, comercialitzats i canviats com mercaderies. Només aleshores pot la racionalitat econòmica del capital ser imposada al món. La natura és partida i dividida com drets de la propietat privada garantits pels estats. La propietat privada implica el tancament*** dels béns naturals comuns.)
.../...
Why this interventions may seem progressive, their effect is futher promote the penetration of market processes and market valuations into all aspects of our lifeworld. This is the case with carbon trading and a growing market pollution and ecological offsets. (Perquè aquesta intervenció pot semblar progressiva, el seu efecte és promoure la penetració dels processos de mercat i les valoracions de mercat dins de tots els aspectes de la nostra vida. Aquest és el cas del comerç del carboni del creixent mercat de compensació de contaminació i compensació ecològica).
És a dir, tot l'entramat al voltant de canvi climàtic, amb les mesures estatals i supraestatals, està pensat per privatitzar la natura i mercantilitzar-la. No té cap objectiu, en el fons ni en la forma, per aturar els suposats efectes perniciosos del canvi climàtic.

Òskar “Rabosa”.

* La culpa és un sentiment derivat d'una moral, purament cultural. Els fets físics poden tenir causes, però mai hi ha culpa. L'asteroide que va acabar amb els dinosaures i va provocar la darrera extinció massiva, no té cap sentiment de culpa. Això no obstant, deixe la "culpa" perquè es sentiu culpables.

** "Y la vida siguió / Como siguen las cosas / Que no tienen mucho sentido" Donde habita el olvido, Joaquin Sabina. La vida no té cap sentit, cap finalitat. Simplement és.

*** Enclosure fa referència (traduït seria tancament, encerclament) al procés que es va viure al Regne Unit, on els béns comunals que venien de l'edat mitjana foren privatitzats. Els usuaris dels béns comunals que disposaven dels productes i gestionaven eficientment dits béns es van veure en la misèria gràcies a aquestes privatitzacions.