‘Peter Grimes’ i el cor ideal

 

La funció del cor en la tragèdia grega és un motiu d’estudi al qual li cal molta més implicació que una mera exposició, com la present, en què es fa servir com a argument per a tractar un altre tema. Per a Schlegel, per exemple, el cor era la massa: l’espectador ideal que servia per a fer lluir el príncep. Ara bé, tot açò s’extrau des del punt de vista de Nietzsche, que entenia el cor com un element purament dionisíac sobre el qual s’estructurava la tragèdia grega que ens arriba, a nosaltres.  Al mateix temps, esta versió intenta allunyar-se d’aquells que entenen el cor com un element democràtic que es contraposa a la visió de l’aristocràcia (Schiller). En este cas, s’hauria d’entendre que el cor hauria de ser posterior al protagonista, en la mesura que la democràcia ho és a l’aristocràcia.

En els dos casos que divergixen de la versió nietzschiana, el vessant és apol·lini, tant en la contraposició cor/protagonista com en el lligam cor-espectador ideal, en què hi ha un reforçament coordinat. És la paraula qui pren la força. D’altra banda està la tesi sobre l’origen de la tragèdia en què amb el cor està el rerefons de Dionís i la música, entesa com un clam popular i irracional. No es pot descartar, però, una evolució cap a la societat més complexa que servisca per a explicar els canvis en l’obra...

Si hi ha una òpera que recomane, i a la qual retorne sempre que puc, eixa és la de Britten: Peter Grimes. Sense entrar en l’argument, he de dir que allò que més em va sorprendre és la funció del cor al llarg de la performance: eixe cor naix de la festa popular i, per tant, es podria trobar fàcilment el lligam amb l’autor que he explicat abans. D’altra banda, el cor es rebel·la contra la tirania d’aquell que trenca les normes per a aconseguir un rèdit major i que, alhora, s’allunya del poble en este procés. Per tant, de la segona explicació es pot desprendre que la funció coral, a més de popular i dionisíaca, podria ser també democràtica.

Si pense que Britten era anglés, i que els britànics tenen ben present això de la democràcia, també vull pensar que el compositor sabia ben bé què hi feia quan aplicava el cant coral en el moment exacte de l’obra per a aconseguir que el protagonista passara comptes amb el poble: la massa amorfa i dionisíaca que té uns valors que s’han de respectar.

 

Salvador Sendra (9/7/2025)

Profecies de sobretaula

 

A la nit, mentre sopem, estem parlant sobre alguns temes recurrents, sobretot de la manera en què el llenguatge evoluciona i de com es troben referències d’este canvi entre les coses que escoltem sovint. A mi, com que no m’agrada fer servir el «jo crec», el «jo he escoltat» o el «sempre s’ha dit» (primer persona i apel·lació a la tradició), he de buscar els elements entre els textos coneguts per tots, i la Bíblia n’és un bon recurs.

Trec el tema de Llàtzer i explique per  què, a la Marina, es fa servir este personatge com a exemple d’aquell que ha patit un accident o que es troba molt desmillorat o amb signes evidents de decrepitud. Has vist Joan: està fet un sant Llàtzer! Perquè en tractar este tema se sol recordar que Maria, la filla de Llàtzer, ix a l’encontre de Jesús per recriminar-li que son pare s’havia mort i que ell ho haguera pogut evitar...

La resta de l’argumentari, com que ja el coneixeu, es pot estalviar per a passar a imaginar la figura del pobre Llàtzer quan s’obri el sepulcre i apareix després d’estar tres dies mort. Però, l’altra cosa està a comprendre per què es diu Llàtzer i no Antoni, ni Felip. En este cas, també s’apel·la a l’imaginari col·lectiu i a com el nom crea el personatge. Iacere és una paraula llatina; un verb que significa estar gitat.

Iacere>Llàtzer>jaure: no cal ser un superdotat per a endevinar-ne la relació, si se sap que Llàtzer estava mort, de la mateixa manera que dir que algú està fet un sant Llàtzer és una expressió molt adequada per a alguns casos. Després, tractem altres aspectes de la parla més popular que està farcida de llatinismes, cultismes.

Ja és l’endemà i, a missa, la primera lectura, que està vinculada a l’Antic Testament, és la de Job, de qui vaig escriure fa relativament poc de temps però, quan arriba la lectura del text del Nou Testament, el protagonista és Llàtzer: el mateix que la nit anterior! La gent del sopar de la nit anterior que hi està present pensa en l’etimologia mentre imagina el sant. Ara dic jo: un blog tan premonitori com ho és este, no us sembla que té un paper semblant al dels profetes?

 

Profeta Salvador (01/07/2025)

 

No sé si vull saber-ho

 

Esta setmana passada, he estat llegint coses que tenia pendents des de feia uns quants mesos. En primer lloc, he llegit alguna cosa de Byung-Chul Han i m’he adonat que ens haurem de replantejar tot això de l’ontologia a curt termini: l’ésser, la realitat... Potser es tracta d’una perspectiva que tinc més vista i, per esta raó, no m’ha sorprés excessivament, tot i que es pot entendre que el filòsof coreà apunta cap al futur quan hi tracta el tema.

D’altra banda, i després d’algun any d’espera, he agarrat Wallerstein i he de dir que este sí que m’ha colpit. Un llibre escrit al 2000, com pot anticipar-se tant a tot açò que passa hui dia? Crec que mai no havia llegit un text tan premonitori, però ara ja estem al 2025. Fa vint-i-cinc anys, Immanuel anticipava les coses que ara vivim amb una precisió aterridora. Pense que ni Homer Simpson ha sigut tan clarivident!

Ara, però, que estic quasi a la meitat del llibre, no sé si vull acabar-lo o si, per contra, preferisc deixar-lo per a mantindre’m en la ignorància, ja que podria trobar-me alguna cosa que encara no ha succeït i que podria alterar-me la vida de xicotet burgés. Hui em pensaré si seguisc llegint altre capítol o si el tanque definitivament.

Conocer el mundo, saber el mundo: el fin de lo aprendido és un assaig sobre el present i que ha estat redactat a l’any 2000. No es tracta d’un text apocalíptic, fins on he arribat, però sí que es un llibre que commou en la seua lectura, però ho fa perquè es llig molt després de ser publicat: més de dos dècades! Si l’haguera llegit en el seu temps, haguera estat un llibre més basat en especulacions, però ara ja no: els fets anticipats han succeït i succeïxen com van ser escrits.

Ara, allò que em pot interessar més que les seues conclusions pot ser el mètode emprat i si encara s’hi podria aplicar, ja que, amb les noves tecnologies, el món ha canviat molt en tot este temps. Però, a tot això, he de dir que, tot i la velocitat a què es mou la tecnologia actual, el seu calendari resulta d’una precisió desconcertant. També anticipa el final.

 

Salvador Sendra (16/06/2025)